11 de des. 2010

Sense novetat (o sí?) en el front...


Ha agafat el fusell amb molta força mentre apretava les dents i mirava i insultava mentalment la resta de soldats de la trinxera “no tenen ous, no combaten com cal perquè només volen salvar el seu cul”.

També es mira amb menyspreu l’oficial quan dona les ordres. Ordres a n’ell, s’irrita, i d’aquests inútils que són incapaços de guanyar una guerra! En el seu interior van creixent unes ganes boges que passi alguna cosa. Porta menys d'una setmana a la posició, però ha estat suficient per a que es desperti dins d'ell un desig insaciable de donar-los-hi a tots una bona lliçó, de posar-los en evidència.

Els seus companys, veterans, ja coneixen aquella mirada del “novell”, i aquella manera d’agafar el fusell, aquella ansietat. Un dels veterans s’hi acosta, i li recomana que no se separi d’ell, que faci el que ell fa. Això l’enerva, pensa que com s’ha atrevit a parlar-li d’aquesta manera, ell, que és un inútil que s’arrossega per la trinxera des de vés a saber quants anys.

Una mena de xiulet llarg i penetrant ha precedit l’esclat de la primera bomba. Ha pensat que per fi arribava el moment.

Després ha començat a volar tot: sacs, terra, fang, pedres i metralla. Els veterans es posen un tros de branca entre les dents, i s’arrauleixen tot el que poden a la paret de la trinxera. Fins que cessa. Quan es fa el silenci el novell agafa el fusell i, cridant, surt de la trinxera, fent gestos per a que el segueixin. Només s’ha sentit un únic tret, i el seu cos s’ha desplomat dins la trinxera. Li han encertat al coll, i la sang li brolla aparatosament. Des de l’instant de vida que li queda mira amb uns ulls de sorpresa oberts com a plats.

El veterà li agafa la mà mentre es convulsiona uns segons. Després li tanca els ulls, gairebé simultàniament a que la seva artilleria comenci a bombardejar les posicions enemigues, després, foc d’ametralladora i finalment pots de fum. Tots agafen les bombes de mà i comencen a sortir de la trinxera sigilosament, avançant en línia, arrossegant-se a escassos metres els uns dels altres, per sota del foc de les seves amatrelladores. Entre el fum intueixen les defenses enemigues, que obren foc. L’oficial fa un gest, s’aixequen tots, llencen les bombes de mà, es tiren a terra fins que esclaten, i llavors es llencen a l’assalt de la posició.

D’acord a la rutina habitual, després de conquerida, consoliden el perímetre i esperen l’arribada de les tropes de refresc, per a tornar la posició inicial. El veterà treu una navalleta i fa una nova ratlla al fusell, ja ha participat en l’assalt de quinze posicions enemigues, i el front ha avançat molt, malgrat tot, malgrat que sembli que no hi ha manera d’acabar aquesta guerra.

Quan arriba a la trinxera des d’on han sortit uns sanitaris estan ficant el cos del novell damunt una camilla. Els fa un gest perquè s’esperin un moment i s’hi acosta. Fica la mà a una de les butxaques i treu una llibreta; l’havia vist escrivint. Dues fulletes amb frases. Comença a llegir “No m’estranya que no guanyem la guerra, aquí no hi ha ningú que la vulgui guanyar”, o “tot això és un cau de traïdors i d’inútils, començant pels oficials, se’ls hauria de rellevar a tots o afusellar-los”, “dimecres ens van bombardejar durant dues hores i no vam fer res!!! Increïble!”, “ahir van dir que avui assaltaríem una posició enemiga, quins imbècils, el que hem de fer és arribar al seu lloc de comandament i matar-los a tots, tot això no porta enlloc”, i un últim apunt, potser de feia unes hores: “estic desitjant començar l’assalt, ja veuran tota aquesta colla què es pot fer si es combat amb el coratge que ells ni tenen ni coneixen, els ensenyaré com es fa, estic desitjant veure la seva cara de poltroneros i traïdors”.

El veterà tanca la llibreta, la torna a ficar dins la butxaca del novell i deixa que els sanitaris se l’emportin. No ha vist arribar l’oficial, que es queda mirant la camilla i fa un gest de disgust amb el cap, just abans de clavar els seus ulls al “veterà”. “Et vaig dir que controlessis al novato!” , crida, “ha estat a punt d’engegar-ho tot a la merda, sortint abans d’hora!”. El veterà aixeca la mirada per damunt de l’oficial, fins que perd de vista els sanitaris, la camilla i el novell. L’oficial l’agafa per l’espatlla, i li dona un parell de copets “no te’n sentis responsable”, li diu, i continua aquell discurs que ja li ha sentit més d’un cop. “Ens arriben sense instrucció, no estan formats”, crida, “i no respecten ni valoren res, es pensen que poden guanyar la guerra ells tots solets”.

El veterà s’obre pas per la trinxera mentre recorda aquells mítings que es feien a la reraguarda, l’últim cop que va estar de permís, en els que s’acusava a l’exèrcit d’inútils, de tenir una oficialitat corrupta, incompetent, i antipatriòtica, que havia convertit la guerra en una manera de viure, i que per això no la volien guanyar, i comminava als pocs joves que se l’escoltaven a demostrar-los-hi a tots aquests corruptes com es feien les coses, com es lluitava de debò.

A l’arribar al refugi s’ha estirat sobre la llitera, mirant-se les mans. Ha recordat el soroll sec del novell caient d’esquenes dins la trinxera, i els seus ulls incrèduls, oberts com a pomes, que miraven no se sap on, i aquell rostre que encara conservava el gest de menyspreu amb el que havia arribat feia quatre dies. El mateix gest d’aquell xarlatan del míting…

5 comentaris:

au fenix ha dit...

Només faltaria posar nom a cadascún dels personatges.

Hasbarats ha dit...

Molt bon article, company! Gràcies.

Anònim ha dit...

Bravo!! El gran Elies ha tornat.
Basil

Indigeta ha dit...

Finissim Elies, ja tornes a estar al nivell de l'extraordinari post dels nyus.

La intel.ligència al poder!.

indaleci ha dit...

" Al Fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traidor fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor " El novell és un patriota digne de ser-hi enterrat !!