COMIAT (cuando fuimos los mejores…)

Torno a casa vorejant el litoral barceloní des de la Barceloneta, on vaig viure 10 anys i hi conservo molts d’aquests llocs i gent que són, també, la meva pàtria. Llocs als que entres i et saluden, i pregunten com estàs, i saps de tots.

L’hivern a BCN és màgic. M’encanta aquesta tarda fugaç que deixa una mar tranquila i unes platges netes que conviden a passejar-hi sense cap altra preocupació.

Recordo la Barceloneta molt. M’ho vaig passar molt bé. Molt. Barri, gent, aquella bellesa tranquila del port i la platja, aquella calidesa de la gent del barri, de les teves barres, dels teus dinars, paelles…

Va ser a la Barceloneta que em vaig fer blogger. Des de la meva taula, mirant la mar. Eren dies durs per a un patriota, aclaparat per la infàmia del tripartit. Vaig obrir el blog d’Elies115. I es van desencadenar tot de coses fantàstiques i inesperades, començant per la gent que he conegut i amb qui, a través de la xarxa, hem compartit militància i hem fet amistat. De ser blocs individuals, anònims, vam passar a articular coses com Blocs amb Estrella, BAT Blocs, i finalment l’ABSOLUT MAS. Sí, de tots, a sobre, el temps ens ha permès separar el gra de la palla, els amics i la gent com cal de...

He tingut la sort, a través del bloc, d’haver conegut els cimerencs, en Dessmond, en Joliu. He tingut tanta sort que ja són, els considero, amics meus, molt amics meus. He tingut, també, la sort de conèixer en Joan Arnera, no ha estat res del que explico, però és un personatge fonamental en tota aquesta història, pur talent, i davant el talent, sempre em descobreixo.

Però em quedo amb els amics. N’hi ha hagut més, molts més, però aquests que cito són ara mateix part del meu paisatge vital.

Llavors no érem res. El tripartit ho era tot i ho col·lapsava tot. Descobrir-te en d’altres va ser una explosió d’alegria que cridava a la supervivència, que apel·lava a aquesta voluntat de ser que sempre ha caracteritzat el nostre poble. I nosaltres vam ser. Vam esdevenir l’últim exèrcit de Catalunya. I quan tot semblava perdut, vam sembrar la xarxa de revolta i esperança.

Des del tripartit han dit que el seu problema ha estat “la comunicació”, però hi va haver un moment on només alguns blocaires discutíem aquest engendre polític i el combatíem. La Catalunya patriòtica va sobreviure a la xarxa. Amb una Convergència que semblava col·lapsada per la pèrdua del poder i sepultada pel poder absolut del tripartit, i amb un independentisme monopolitzat per l'Esquerra tripartita... hi va haver un grup de persones que a partir de la xarxa vam començar a bastir, des d'un insubornable independentisme, una oposició, una denúncia, del que era el tripartit. Sense la xarxa, això no hagués estat possible.

Vam ser revolta, vam ser resistència, vam ser la veu d’un poble, vam ser tot allò que no tenia cap altra expressió. Vent de llibertat.

Després les coses han anat com han anat, i després de moltes aventures l’únic que puc dir és que cadascú ha fet el que ha pogut i ha defensat el que ha volgut. I jo estic molt content, a hores d’ara, del meu suport final a l’Artur Mas i a CiU. Crec que ha estat un encert.

Té gràcia, vist en perspectiva, observar com des d'aquell moment inicial certs comportaments s'han anat traslladant -i fins i tot empitjorant- de tribu en tribu... Quan vam començar tota aquesta moguda teníem una oposició ferotge del que en deiem “jerkis desquiciats”, palmeros del tripartit que seguint les consignes, entre d’altres d'alguns listillos que ara ens volen donar lliçons i fer veure que allò no anava amb ells, inundaven la xarxa d’insults i de llocs comuns patètics. Després vam tenir la història amb Reagrupament. Alguns de nosaltres vam adquirir un compromís molt intens amb aquest projecte. Però tot se’n va anar a la merda un dia de gener, quan al Dr. Muerte se li van creuar els cables i va decidir liquidar el projecte polític per a convertir-lo en una secta política autoritària que l’adul·lés. Llavors els atacs que vam rebre van venir de la secta reagrupada, fins i tot amb una intensitat d’insults molt superior a la que havíem rebut dels “jerkis”. Per la violència amb que s'expressaven vull recordar l'especial emoció que em va produir un article d’en Dessmond que, davant el que m’estava caient, proclamava heroïcament “Jo també sóc amic d’en Francesc Abad”. Ara el relleu l’han agafat els solidaris, en una nova versió de xaladura, però d’idèntics components a la que van protagonitzar abans jerkis i reagrupats.

De manera que passa el temps, passen les coses, però els qui, des de l’independentisme, vam protagonitzar la revolta cibernètica contra el tripartit continuem essent víctimes d’atacs irracionals d’un cert independentisme absolutament desquiciat, i que troba la seva expressió natural en l’insult i la desqualificació. No són les mateixes persones, segurament, però és la mateixa manera de fer.

Sense novetat en el front. El que hem representat molts de nosaltres continua essent un referent de la Catalunya que volem i a la que aspirem: compromís, lleialtat, democràcia, valors, patriotisme.

Malgrat aquest relleu en la irrellevància d’un cert independentisme que amaga la seva impotència en diferents noms, el cert és que el nucli dur d’aquella resistència patriòtica que es va desencadenar a la xarxa estem molt orgullosos de la feina feta.

Jo no vaig pensar mai en cap desenllaç políticament concret a la resistència blocaire de la que formava part. Però finalment hem acabat donant suport a Mas. I, el que és més important, militant en la causa del dret a decidir sense límits al govern. Personalment n’estic molt orgullós. Les coses podien haver anat, clarament, d’altra manera, però finalment han anat així, ha sigut així per compromís patriòtic, i n’estic molt content, satisfet.

Avui, que és 29 de desembre del 2010, amb n’Artur Mas de president de la Generalitat de Catalunya i amb un nou govern que és molt i molt potent i actua sobre criteris que comparteixo sense tremolor, puc dir que com a blocaire he tancat una etapa.

I quan hom creu que ha tancat una etapa, el millor és intentar posar-hi fi amb dignitat i transparència. Vaig posar en marxa el bloc com a vàlvula d’escapament polític de tot el que no em podia callar. Després de molts anys de militància independentista, també vaig aprofitar la xarxa per a militar. I, després de molts atzars, he trobat feta realitat la meva penúltima aposta política (per a un independentista l'última aposta és sempre la nostra llibertat).

Crec que ha arribat el moment, doncs, de tancar el bloc. Hi he pensat molt. Sé que sóc un animal polític i m’agrada tenir opinió sobre totes les coses, i des d’aquest punt de vista, m’agradaria conservar-lo. Però no. El bloc Dies de fúria, com en el seu moment Elies115, respon a una molt determinada cojuntura, situació.

I el que em va motivar ja no existeix. Hem superat aquests dies de fúria. Tenim nous reptes, tinc noves inquietuds… però ja no poden ser una continuïtat en aquest bloc. Per tant, the game is over. Aquesta època la recordaré sempre amb el “cuando fuimos los mejores”, d’en Loquillo. Perquè crec que realment ho vam ser, ho hem estat, els millors.

Ara no sé què faré. Igual obro un altre bloc anònim. O igual obro un altre bloc amb noms i cognoms. No ho sé. Només sé dues coses: continuaré lluitant per una terra lliure i els amics que he fet a partir d’aquesta aventura cibernètica són dels que ho són per sempre, va per vosaltres, Arnau, Dessmond, Joliu!

Visca la terra!