3 de març 2011

Contra la impostura (parèntesi en el silenci)


(A tall de justificació d’obrir aquest parèntesi)

Vaig tancar el bloc i em vaig acomiadar de tots vosaltres, però no el vaig eliminar. Potser endut per una certa i impúdica vanitat de pensar que el que havia escrit estava bé que estigués disponible.

El bloc està tancat, però avui no he pogut resistir la temptació de fer un parèntesi en el silenci, perquè hi ha certes coses que estan passant que em treuen de polleguera, i no em resisteixo a dir-hi la meva.

I és que, dissortadament, el nostre panorama polític en l’independentisme sembla horrorosament condemnat a viure instal·lat en la impostura. I això és una cosa que fa molta ràbia, que m’indigna.

Hi ha hagut moltes altres ocasions per a trencar aquest parèntesi, però no ho he fet, perquè ja n’hi havia d’altres que deien perfectament allò que jo hauria volgut dir.

Però sobre el tema que avui vull tractar, la impostura, em temo que no s’estan enfocant adequadament les coses, o com a mínim, jo no veig escrit allò que penso. Per tant, som-hi.

Ens vam quedar, en els últims posts, en una valoració sintètica del que oferia el panorama polític català, específicament des del punt de vista independentista. Pensava que el que havia passat a les eleccions del 28-N permetria obrir una nova etapa política, generar noves dinàmiques, etc. Pensava que els resultats del 28-N permetrien tancar d’una vegada per totes les portes a aquesta manera de fer política que havia portat país i independentisme al col·lapse. Pensava, inocent de mi, que darrere aquestes portes havien quedat moltes coses que clarament eren negatives, que ja formaven part del passat, i que havien quedat definitivament enterrades.

DONT OPEN, DEAD INSIDE

Avui dimecres, per la tarda, La Vanguardia titulava “ERC logra la fractura de Solidaritat” a través de Laporta, i amb l’excusa d’aquesta collonada de la “candidatura unitària”.

Per a mi és el titular que millor s’aproxima al que ha passat aquests dies i que ha provocat desenes de titulars en els diaris digitals i milers de comentaris.

Fins que La Vanguardia no ha començat a aportar una mica de llum pública, la veritable dimensió del que estava passant només la teníem uns quants "malalts de política", i la notícia era exclusivament que “Solidaritat es trenca”, i que això passava perquè el bon “jan” d’en Laporta està per la unitat que de manera tan desinteressada i patriòtica ofereix en Portabella, d’Esquerra i els pèrfids solidaris no.

Avui, a més, des de digitals afins a Esquerra, s’incrementava la confusió noticiant que Esquerra tindria una enquesta interna que augurava uns resultats espectaculars si Portabella i Laporta anaven junts a les eleccions municipals. “L’efecte Laporta podria catapultar l’independentisme”, titulaven al Directe, per a continuar amb una informació absolutament delirant de projecció demoscòpica de determinats escenaris electorals.

Avui, en el que serà un llarg post, vull analitzar molts aspectes que conflueixen en aquesta situació.

Tots sabeu que no vaig donar suport a Solidaritat, i que he estat –i sóc- molt crític amb algunes de les seves propostes i manera de fer (des d’un punt de vista d’estratègia). Però la crítica se situa en el terreny que m’agrada, és a dir, en el del debat polític i de la pertinència i/o utilitat de les propostes i la manera i el moment de plantejar-les. Són moltes les diferències que tinc amb Solidaritat i bona part dels seus dirigents, però hem pogut parlar en termes polítics, a partir de les propostes que formulaven.

El que està passant aquests dies no té res de debat polític. El sr. Portabella va obrir aquelles portes que confiadament pensàvem definitivament tancades, i ara les males pràctiques, les idees, personatges i propostes “zombis” ens estan envaint. I això és el que cal denunciar i combatre amb decisió.

El que ha generat el sr. Portabella és, simplement, una patètica comèdia de vanitats i d’impostura. Una opereta que sumirà l’independentisme en una crisi encara més aguda, sense aportar absolutament res i obstaculitzant el procés natural i inevitable de renovació de la proposta política.

Per què li diuen “unitat” si és “salvaculisme”?

Si hi ha una cosa que em fot molt és que es facin servir paraules i conceptes lloables des de la impostura, que hi hagi qui se n’ompli la boca només per salvar el seu cul i per la capacitat que tenen aquests conceptes per a embaucar incauts.

En el penúltim post, que titulava “una invitació a reflexionar sobre la situació de l’independentisme”, i en relació a Esquerra, assenyalava dues qüestions cabdals que només es podien donar si es donaven simultàniament:

Per una banda, que Esquerra continuava essent la principal força de l’independentisme, i que, com a tal, tenia l’oportunitat i fins i tot l’obligació de ser el pal de paller de l’independentisme (i feia anar l’expressió molt abans que la manllevés el líder de la secta). Però, com a segona qüestió, establia que això només podria passar si Esquerra feia una reflexió sincera, profunda, sobre per què havia acabat com havia acabat la seva aventura tripartita i, assumint els errors, era capaç de generar un nou discurs, una nova proposta política.

I Esquerra això no ho ha fet, ni sembla que tingui cap intenció de fer-ho. Per tant, és un autèntic despropòsit intentar bastir cap nou escenari polític, cap crida a la “unitat”, si prèviament no s’ha assumit i entès el que ha passat i s’han sentat les noves bases polítiques per poder generar aquest nou escenari.

Estem parlant del que estem parlant perquè el sr. Portabella, que políticament és un desastre, és un tipus llest, un autèntic supervivent. I aquest home, a la vista tot plegat, va començar una formidable operació de maquillatge, absolutament buïda, amb un espectacular exercici de transformisme que el permetés erigir-se en “adalit de la unitat”.

Per a articular la seva proposta tenia a mà els zombis de Reagrupament. Aquest subproducte sectari havia estat literalment escombrat a les eleccions del 28-N. L’hòstia va ser monumental, i l’efecte, devastador, atès que, com a bona secta, s’havien autoconvençut que tota la humanitat anava en contra seu, que les enquestes enganyaven miserablement perquè eren l’única opció política que feia por a l’establishment, i que treurien un mínim de 5-6 diputats. D’això n’estaven absolutament convençuts. I per això el seu col·lapse va ser monumental. Estaven morts.

Feia temps que ho estaven, però la sectarització els ho negava. Reagrupament estava mort des de la crisi totalitària i sectària del gener, quan, després de l’autocop d’estat d’en Carretero, tots els que van continuar van acceptar que les coses es feien només com deia el gurú. Perquè si no es feien així, plegaven.

Això no és, en contra del que alguns sectaris poden pensar, una visió subjectiva. El novembre del 2009, just després del congrés constituent, Reagrupament tenia, a una enquesta de La Vanguardia (la primera que preguntava per Rcat), una intenció de vot directe que fregava el 2.8% . Amb l’embranzida que es portava això garantia entrar al Parlament i, si les coses es continuaven fent bé, fer-ho amb força, amb molta força. A les enquestes que van seguir la crisi sectària del gener, les opcions de Reagrupament es van desplomar, i ja no es van moure d’entre un 0.4 i un 0.9 per cent d’intenció de vot directe. L’entrada en escena de Solidaritat i Joan Laporta va implicar una enganyosa revifalla de les expectatives electorals, que finalment van quedar resituades en el que ja era la seva realitat, un miserable 1.27% dels vots i zero escons.

Portabella s’aprofita del col·lapse zombi dels reagrupats, i els fa servir per a recapitalitzar-se políticament. No pel que li puguin aportar (en el millor dels casos 7.000 vots a BCN), sinó perquè fent-ho ràpidament pensa que s’erigeix en el catalitzador de “la unitat”, i situa aquest tema com a central.

Portabella sap què és estar mort políticament. Això li dona avantatge. Portabella no té una bona relació amb la direcció d’Esquerra. Portabella ja ve d’haver-se fotut una hòstia monumental les últimes eleccions municipals, en què havia perdut més del 40% dels vots.

Portabella va ser el primer gran ideòleg i pràctic del tripartit. Fa molt temps que està governant amb els socialistes i amb Iniciativa. I al 2007 això li passa aquesta enorme factura. Llavors fa una d’aquestes coses que l’acrediten com a autèntic mestre en el sempre difícil art del “salvaculisme”, i fa veure que es queda fora del govern municipal. El “salvaculisme” sempre porta associada una enorme dosis d’impostura. El bon expert salvaculista requereix bones dosis de farsant.

Per tant, i després de la descomunal hòstia, enlloc de posar el seu càrrec a disposició, enlloc de retirar-se, Portabella el que fa és gesticular com si fés alguna cosa… per a continuar fent el mateix que estava fent fins aleshores.

Així, el tripartit municipal d’aquest mandat ha estat un 2+1, en el que el sr. Portabella feia veure com si no hi fós… però hi ha estat sempre i sistemàticament: amb els seus vots, el sr. Portabella i Esquerra han falcat l’Alcalde Hereu, els seus pressupostos, les seves polítiques i la seva gestió. Complicitat absoluta. Que evidentment ha estat corresposta adequadament des del govern municipal. Em sembla que ni Esquerra ni el sr. Portabella es poden queixar del tracte rebut. Han gaudit de tots els beneficis de ser “uno de los nuestros”.

Així les coses, ningú no es pot enganyar en relació al que és el sr. Portabella i al que representa Esquerra a l’Ajuntament de BCN: ha estat, és i serà si els resultats electorals ho permeten, tripartit.

El sr. Portabella és per tant directament responsable, còmplice necessari, de la debacle de la ciutat de Barcelona, d’aquest ensorrament de la ciutat, d’aquesta incapacitat per a identificar i abordar els problemes de la ciutat i dels ciutadans. Hereu i Portabella són dues cares de la mateixa moneda. Igual que abans havia estat la mateixa cara que Clos…

El nucli de la qüestió

Tot aquest fals debat de “la unitat” és, única i exclusivament, un altre exemple de la tristament famosa “tàctica del calamar”, és a dir, llençar tinta per poder fugir de la realitat, per a enganyar, per a distreure.

El nucli de la qüestió és que si l’independentisme ha tingut uns mals resultats electorals i que si a l’independentisme hi ha divisió, no és per casualitat o per capricis personalistes, sinó perquè la força política que havia estat pal de paller de l’independentisme va col·lapsar l’espai amb les seves polítiques, amb la seva estratègia i amb la seva manera de fer.

Si passa el que passa és únicament perquè Esquerra, en un moment donat, deixa de representar a molts independentistes. El tripartit (primer, però sobretot segon), l’enervació de l’eix dret/esquerra per damunt del nacional, la desastrosa gestió des del govern, l’allunyament progressiu i implacable de bona part del seu electorat i del gruix d’intel·lectuals que li havien donat suport… és el que provoca que emergeixin noves propostes polítiques des de l’independentisme i és el que causa la debacle electoral a Esquerra.

Reconduir aquesta situació, en termes electorals, no és un problema “d’unitat”, és una qüestió de “proposta”, de projecte polític, d’anàlisi polític, de nou discurs, de nou full de ruta.

Situar com a objectiu polític “la unitat” sense haver fet cap dels deures, sense haver analitzat el que ha passat i sense haver establert unes noves bases sobre les que edificar una nova proposta… NO TÉ CAP MENA DE SENTIT.

La unitat independentista (que no té perquè ser un valor en si mateixa, però posem que sí ho és) ha de ser la culminació d’un procés. MAI, MAI, una maniobra sapastre de “savaculisme”, que és com s’ha plantejat ara.

Resulta patètic, fins i tot commovedor, veure els zombis de Reagrupament pactant ara amb una Esquerra que no s’ha mogut un mil·límetre de l’Esquerra que van abandonar enmig de grans –i encertades- crítiques. Res del que es criticava aleshores ha canviat a Esquerra. RES.

Llavors… a què ve aquest pacte? Fàcil: salvaculisme. Els zombis han trobat en aquesta mà estesa des de la impostura d’en Portabella la taula de salvació que els permeti “aparèixer” des de la fosca com si encara fossin un agent polític. I una altra cosa, des del no-res, en Portabella els permetia anar “fotent” al seu principal “enemic”, Solidaritat, als que, des de la seva ceguesa sectària, atribueixen tots els seus mals.

I a en Portabella això el permetia sumar les sigles de la secta i erigir-se en catalitzador d’aquesta farsa que anomenen “la unitat”.

Solidaritat havia fet un plantejament que jo crec era raonable: sí a la “unitat”, però sobre unes noves bases polítiques i amb un cap de llista que pogués posar cara i ulls a aquesta nova proposta política. Evidentment aquesta cara no podia ser la d’en Portabella. Pensar en una personalitat independent i en confeccionar les llistes d’acord al suport rebut per cada opció en les darreres eleccions al Parlament em sembla que era una proposta força raonable.

Tot el que ha fet en Portabella no ha estat en cap moment actuar políticament per a sentar les bases polítiques d’aquesta nova proposta, sinó en articular estratagemes que li permetessin salvar el seu cul polític.

Des d’aquesta posició, Portabella s’ha dedicat a l’assalt de Solidaritat. Per a l’il·lustre “supervivent”, un cop lligat el pacte amb la secta reagrupada, això el situava en una posició de força negociadora. Ara, si algú no s’hi volia sumar, els podia assenyalar i “demonitzar” com a “contraris a la unitat”.

I en aquesta operació contra SI d'en Portabella, que La Vanguardia ha identificat perfectament, amb aquest explícit “logra romper”, ha comptat amb la descomunal vanitat i l’escandalosa irresponsabilitat d’en Laporta.

Tinc informació de vàries bandes de com han anat les coses. I és vergonyós. Jo, que havia estat de sempre un enorme defensor d’en Laporta, que fins i tot li vaig donar suport en les seves èpoques més complicades (com la moció de censura), i que sempre havia defensat el seu valor polític i el seu potencial de lideratge… us haig de dir que la meva decepció és infinita. Ja sabia que no era “un sant”, tampoc no li ho exigia. Però ha caigut molt i molt baix. Més tard o més d’hora tot se sabrà, perquè en aquest país tot s’acaba sabent, però dissortadament per a tots (aquestes coses passen factura a tots), tornem a estar davant un episodi sòrdit, lamentable, penós, protagonitzat per algú que volia liderar alguna cosa.

Si al sr. Laporta ja li anava bé aquesta Esquerra del tripartit, no cal que ara ens faci aquestes proclames invocant “la unitat”. Un cop més aquesta farsa de fer anar paraules màgiques per a ocultar les misèries pròpies, per a no quedar atrapat en la impostura.

Tornem un moment a aquesta fantasmagòrica enquesta interna d’Esquerra que ha fet “pública” el digital Directe. Titulaven “L’efecte Laporta podria catapultar l’independentisme fins la tercera força a Barcelona”.

Salvaculisme en estat pur, ara fotent una descomunal ensabonada personalista a Laporta, desvinculant-lo de SI. Mireu, l’efecte demoscòpic que assenyala l’enquesta no hi ha qui se’l cregui. És lamentable i pueril. Però contribueix a aquesta “tàctica del calamar” d’en Portabella.

Quina és la realitat de la que es vol fugir? Doncs que el sr. Portabella i el seu compromís amb el tripartit municipal ja no tenen cap credibilitat per a l’electorat independentista a Barcelona.

El sr. Portabella sempre ha tingut, a les eleccions a BCN, un pitjor resultat que el d’Esquerra en les eleccions al Parlament. El primer gran avís de la debacle electoral a què s’estava encaminant Esquerra el rep el sr. Portabella, que del 2003 al 2007 perd més del 40% dels vots.

L’any 2003 el sr. Portabella obté 96.868 vots. Aquell mateix 2003, a les eleccions al Parlament, ERC, a Barcelona, obté 126.613 vots.

L’any 2007, sense que encara hi hagués cap altra candidatura independentista a l’Ajuntament, ni tan sols les CUP, el sr. Portabella s’ensorra fins als 53.463 vots. A les eleccions al Parlament del 2006 Esquerra havia obtingut 85.950 vots a BCN.

Aquestes dades són molt significatives, perquè demostren que la pèrdua de vots, els mals resultats electorals, no es produeixen perquè no hi hagi “unitat”, sinó perquè es fan les polítiques equivocades. És la proposta política el que es castiga, i no si hi ha una o dues sigles més a la papereta.

I aquest 2011, la proposta política del sr. Portabella és exactament la mateixa que al 2007 i al 2003, i encara pitjor, perquè és directament responsable d’una catastròfica gestió municipal que ha portat als 2+1 del tripartit municipal a un autèntic col·lapse en les seves expectatives electorals. I això la gent ho sap, n’és conscient. Per això aquesta “tàctica del calamar”.

El 28-N, Esquerra va caure, a Barcelona, fins als 46.206 vots. D’acord a la tendència històrica dels resultats d’Esquerra a BCN, això implica que a les eleccions municipals el sr. Portabella estava abocat a tenir un diferencial a la baixa d’uns tres punts en relació a aquest resultat. Per tant, un risc important de quedar fora de l’Ajuntament.

Però també per una altra cosa. Com ja hem comentat, el tripartit municipal està col·lapsat, les seves expectatives electorals s’han ensorrat, i la ciutat traspua una evident voluntat de canvi, un enorme desig de canvi.

Aquest canvi només hi ha dues forces que el poden proposar: Convergència i Unió i Solidaritat.

Com a bon supervivent, en Portabella ha maniobrat descaradament per a neutralitzar en tot el possible a Solidaritat, per a evitar que hi hagi una opció independentista que pugui recollir aquest vot independentista de BCN que té desig de canvi. Portabella és passat, és tripartit municipal, és obstacle al canvi. Però haig d’aplaudir l’habilitat que ha tingut per a liquidar aquest debat, ocultant-lo amb aquesta farsa de “la unitat”. Realment hàbil…

I realment patètic per a l’independentisme haver-hi caigut de ple, empastifar-se amb aquesta farsa i impedir una autèntica revolució electoral, també des de l’independentisme, a la ciutat.

Aquesta fantasmagòrica enquesta interna que s’esgrimeix no té cap versemblança. Fa una setmana El Periódico en treia una que, analitzada amb tota la prudència del món, assenyalava quines eren les tendències. I, evidentment, les expectatives d’Esquerra cotitzen molt a la baixa. I si hi sumem la informació que ens aporta el baròmetre del CEO, encara ens podem fer una millor composició de lloc.

Esquerra cotitza a la baixa perquè, com ja he demostrat més amunt, sempre perd un mínim d’un 3% de percentatge de vot en relació a les eleccions al Parlament. Segons el CEO, a més, després del 28-N, Esquerra encara continua tenint fuga de vots, de suports electorals. I a més a més a Barcelona s’hi suma que la imatge de Portabella està associada a la d’Hereu i la ciutat està en un escenari de canvi.

Una altra dada a considerar per a fer-nos una composició de lloc és el prou conegut “efecte zero” que representa Reagrupament. Políticament aquest efecte implica uns resultats que se situen entre dos intervals, marcats en l’interval positiu per “la suma zero”, és a dir, que no aporta res, i en l’interval negatiu per “la multiplicació per zero”, és a dir, que qualsevol magnitud multiplicada per zero es converteix en zero. Després d’aquest xou zombi amb el que han obsequiat als seus escassos votants, l’efecte zero és més intens que mai.

Resum

En definitiva, estem davant una lamentable operació de confusió. Ens han substret el debat que era important, que era el debat sobre la ciutat i la proposta independentista. Amb aquesta “tàctica del calamar” s’ha fugit de les responsabilitats i complicitats que hi ha per la catastròfica situació de la ciutat, i s’ha impedit articular, des de l’independentisme, una proposta que se situés en el nou “frame” de l’escenari polític català, renovat el relat i amb ambició de canvi, també a nivell municipal.

Amb la farsa de “la unitat”, en Portabella i tots els que li han seguit el joc, han obert les portes que pensàvem definitivament tancades al passat, a les polítiques, les estratègies i els lideratges que havien portat l’independentisme al fracàs electoral.

La unitat no és una qüestió de suma de sigles sobre la base de propostes que han fracassat, sinó la culminació d’un procés polític capaç d’articular les bases d’una nova proposta, d’un nou full de ruta amb el que buscar de nou la complicitat dels electors.

No estem davant un debat sobre “la unitat”. No hi ha debat. Únicament hi ha estratègies de “salvaculisme”.

I això és una autèntica calamitat, perquè, no abordant les qüestions de fons, s’impedeix avançar.

Walking dead

29 comentaris:

Enric I. Canela ha dit...

Un plaer que hagis obert aquest parentesi.

Anònim ha dit...

Brutal comentari. M'ha encantat i no puc fer res més que donar-te tota la raó.

pitu ha dit...

D'entrada aclarir-te que no sóc votant d'Esquerra. I m'ho miro des de fora...Només dir-te, amb un afecte infinit, que el teu post és profundament esbiaxat i sectari. Només apuntaré una cosa: és curiós que reobris ara aquesta merda de blog just quan veus que els teus, els convenients (els que estan enfonsant el país en la merda, com mai abans) han vist una amenaça...Salut i CUP!

Jurista solvent ha dit...

Estimat Elies, gràcies per tornar, encara que sigui un tast, per denunciar el que està passant, et trobem a faltar. Bona i gran anàlisi, les coses que passen una bona majoria les acaba percebent. I som on som no per accident sinó perquè la gent acaba veient el que s'ha fet. Així està ERC, i continuarà essent-hi, després d'on podia haver arribar. I a Barcelona la gent sap que hi ha un 2+1, la gent ho sap perfectament.

Sempre queden els que es dediquen a fer el que tu denuncies, viuen d'això, i fan molt de mal. La CUP, amb el socialisme real que propugnen, ens portarà la felicitat a tots. Hi ha qui està instal·lat en la permanent adolescència personal i política, cal identificar-los i no deixar-se enfonsar amb la seva histèria.

Xavier ha dit...

Molt bé xaval, has acertat de plé

Anònim ha dit...

NO ES POT DIR NI MILLOR,NI MES CLAR.....PERO ES TE QUE ESMORZAR,DINAR I SOPAR.
JUGANT AMB BCN.

Súper ha dit...

Molt bon article!!! Enhorabona i gràcies per donar-nos llum. Ànims Solidaritat!!!

Anònim ha dit...

una visió molt lúcida del que està passant a casa nostre.
Merci crack ;)

un andreuenc solidari

Anònim ha dit...

Em sembla que últimament has llegit nove.les d'en Dan Brown.Un petó

L. Serres ha dit...

Per dir el munt de collonades que etzibes, a part de la manca de respecte contra els nostres compatriotes, més valia que no el tornessis a obrir el bloc aquest, que sembla un imitador d'Intereconomia.

El Sometent de Maians ha dit...

Celebro que hagis recuperat el bloc de referència.
No sé si et recordes una discussió del Fòrum en que hom va anunciar un final com aquest?
Tant previsible !!!! Un drama per l'independència

Anònim ha dit...

Havent llegit de cap a peus l'entrada al teu bloc, arribo a la conclusió que:

1/ A Esquerra, ni aigua.

2/ De propostes per a Barcelona, estalviem-nos-les. Esquerra ha de purgar els seus molts pecats i sortosament, sinó els Pares Fundadors, podem anar a cercar els Pares Redemptors a SI.

3/ De gent que pugui creure, honestament, en d'altres sigles que les dels PP.RR. (Pares Redemptors), no n'hi ha. I si n'hi ha, deuen estar enganyats.

I, per últim, com a conclusió final, una pregunta: quin guany obté l'independentisme de catilinàries com la recollida en aquest apunt al bloc?

Anònim ha dit...

M'he fet una fart de riure llegint el blog. No és gens fàcil que algu atrapi el lector tanta estona, amb llàgrimes amb un somriure als llavis constant.
Llàstima que no sigui un tema per riure, i ERC no faci més que malmetre l'independentisme.

Una ex ERC, cada cop més contenta de la feina que fa SI

GOS GÀNGUIL ha dit...

Gràcies per la llum camarada!!
Pensa en començar a registrar totes les expressions que han anat fent fortuna. ;)

L'home del sac ha dit...

Ben tornat.
Sempre és un gust llegir les teves opinions.
Jo, ara mateix, estic totalment descol·locat i decepcionat... amb tots...

El Campaner de Maians ha dit...

ben retrobat.
Clavant-la com sempre.Tot plegat és insupoprtable.
N'ESTIC FINS EL COLLONS.
Algún Kalashnikov bé de preu (virtual eh)?

Abdulhamid ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
reflexions en català ha dit...

Ben tornat i ben d'acord.

Campaner, potser als solis en anirà bé, tot plegat. Això sí, és insuportable haver de veure segons què i segons qui. Una verda a la vostra salut.

Dies de fúria ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Dies de fúria ha dit...

Mandonguilla, no t'estressis, home, que no et convé...

Al ha dit...

La maniobra d'Esquerra i els seus cops de colze per continuar arrapats a la poltrona són evidents, ara bé, la pregunta seria; Què ha fet que en Joan Laporta hagi fitxat per el "Madrid"?

De totes maneres -Xocolates Lloveres i a totes hores Xocolates Torras- un home que propugnava la regeneració política i que avui és a la falda dels culsangpoixats d'Esquerra, per mi, ja no és de fiar.

Que els hi vagi molt bé...

El .....dels Maians ha dit...

Esplèndid, meravellós, magnífic, prodigiós, portentós, generós, insuperable anàlisis. (be, prou que després t'ho creus). Felicitats, un dels molts que et trobaven a faltar !!!!!!!!

Xavi Fenix ha dit...

L'he llegit un parell de cops, i com sempre, una dissecció quirúrgica. Em sembla que al mandonguilla li ha sortit una urticaria de tornar´te a llegir...

Anònim ha dit...

He estat reagrupada, encara ho sóc en realitat perquè vaig avançar la quota i per tant, he pagat fins al juny. Tens raó, Rcat és una secta, no hi ha autocrítica. Ningú qüestiona el líder. Ara bé, estic a l'expectativa, SI no em diu res, cal esperar.
La teva anàlisi és encertada. Portabella vol salvar els mobles però, crec que serà inútil, la patacada que es fotran serà monumental, amb en Laporta o sense.

Els independentistes ens estem fent la trampa al solitari, voler la unitat és una fal·làcia, els catalans devem ser l'únic poble entestats en aconseguir l'impossible: fins i tot hem fet (i estem fent) referèndums privats! Digne del guiness dels rècords!

mitofo ha dit...

Sóm molts els que pensem que el pas de Laporta a la llista d'ERC, és l'acció més clara per l'unitat de l'independentisme que s'ha fet a Catalunya en molts mesos. Si SI, es presenta a les municipals sense donar suport a ERC o amb una coalició, es ganes de malgastar diners i frustar a la gent, fa falta el 5% de vots per entar a l'Ajuntament i SI sola, en aquets moments, no arriva al 2% a BCN. L'actuació més pracmatica i coherent amb l'independentisme és que SI s'apunti al pal de paller: ERC. Jaume (Eixample).

Anònim ha dit...

A mi em sembla molt més brutal la tàctica política de SI que aquest dies també s'ha fet pública:

1) SI sóla no arriba al 5%, segur que no entra a l'ajuntament. Ells ho saben

2) En aquest escenari "millor" que tampoc entri ERC. Així perden la posició d'avantatge i SI ja tindrà el seu moment d'aquí a 4 anys! Increible...

3) Per l'independentisme no és millor unes condicions raonables:
- no es dona suport ni a BCN ni a la Dipu a cap partit d'obediència española.
- La llista és configura amb primaries internes entre el coaligats: ERC, SI i RI, com a mostra de democràcia interna..
- Algú creu que això no ho hagues acceptat ERC?

Anònim ha dit...

A mi em sembla molt més brutal la tàctica política de SI que aquest dies també s'ha fet pública:

1) SI sóla no arriba al 5%, segur que no entra a l'ajuntament. Ells ho saben

2) En aquest escenari "millor" que tampoc entri ERC. Així perden la posició d'avantatge i SI ja tindrà el seu moment d'aquí a 4 anys! Increible...

3) Per l'independentisme no és millor unes condicions raonables:
- no es dona suport ni a BCN ni a la Dipu a cap partit d'obediència española.
- La llista és configura amb primaries internes entre el coaligats: ERC, SI i RI, com a mostra de democràcia interna..
- Algú creu que això no ho hagues acceptat ERC?

Anònim ha dit...

SCI, mercenaris d'un poder anticatalà. Tothom ho sap, fins i tot l'atontat de'n Laporta se n'ha acabat adonant.
Ara ja teniu les mans lliures per començar la operació "acoso y derribo" contra al vostre ex-lider carismàtic! El portareu a la presó?
Feu fàstic!