Llegir el CEO. Entendre el que passa (primera part)

Aquesta setmana hem tingut un nou i inesperat lliurament del baròmetre del CEO. Un cop més, interessantíssim. Són dos grans grups d’informació la que mereixen la meva atenció:

- les perspectives electorals per a les eleccions generals

- la qüestió de la independència, la identitat i el desig i el sentiment dels catalans (que publicaré en un segon post, per a no sobrecarregar aquest)

Estem davant una enquesta molt ben plantejada i que aporta una informació valuosíssima.

Això sí. Cal llegir-la amb atenció, saber llegir-la -o com a mínim intentar-ho-. I, a l’hora d’extreure’n conclusions, cal no deixar-se arrossegar per un titular fàcil, per la dada que ens sembla ja és definitiva, i fer l’exercici de posar tota la informació a l’abast en relació per intentar entendre millor, més fidedignament i més encertadament en quin escenari polític i nacional estem.

Davant la polèmica que s’ha generat interessadament per part del PP, a la que s’hi han sumat de manera francament desvergonyida alguns mitjans i personatges com el director de La Vanguardia, sr. José Antich, amb una esceneta inclosa de trencar l’enquesta davant les càmeres que l’hauria de fer avergonyir… lloar la gran feina que està fent en Jordi Argelaguet al capdavant del CEO. Tot el meu suport, Dr. Argelaguet.

Sens dubte, els productes que ara mateix ens ofereix el CEO són molt millors dels que teníem abans. MOLT. I ens aporten una informació molt més rica com a país, com a societat, que ens permet conèixer-nos una mica millor, saber què pensem, com veiem les coses, quines contradiccions tenim, etc.

Entenc, tot i que no comparteixo -i així m'he expressat reiteradament-, la política del CEO de no corregir els resultats que ofereixen les enquestes. Pel que sembla és una decisió/acord dels partits polítics per a evitar això que està tan injustament perseguit de la “cuina”.

Si entenem per “cuina” la manipulació barroera i acientífica d’unes dades, cal peseguir-la. Però si entenem la cuina com l’aplicació d’uns criteris i correccions a l’enquesta, de manera científica i transparent, seria un exercici saludable i positiu que encara la milloraria més, la faria més fiable.

També entenc que, fins i tot mantenint-se el criteri de “no fer cuina” i oferir les dades únicament a partir de les respostes directes obtingudes, potser fóra bo, en la presentació de les enquestes, a manera d’introducció o d’avís per a navegants, oferir als lectors, societat en general, una sèrie de consideracions sobre la mateixa, que incloguessin o alertessin sobre possibles biaixos que s’haguessin donat a partir de la inevitable imprecisió de la mostra.

Finalment, no em puc estar d’alertar l’amic Argelaguet, que en aquest baròmetre hi he trobat uns biaixos provocats per la infrarepresentació de dues determinades forces polítiques (PP i PSC-PSOE) que caldria corregir. Entenc que els biaixos de la mostra, en aquest cas, ens menen a resultats i conclusions que no són correctes. Tenim la informació suficient per a filtrar-ho. Però crec que, en l’autoexigència de transparència i d’intentar oferir la màxima consistència a resultats i conclusions, això caldria esmenar-ho.

I atès que aquests biaixos tenen el seu impacte en la meva anàlisi posterior dels resultats i les conclusions, és la primera qüestió a què em referiré:

Anàlisi dels ossibles biaixos en la mostra:

Per a mi és un fet que en la mostra de l’enquesta el Partit Popular i el PSC-PSOE estan significativament infrarepresentats. CiU, ERC i ICV-EUA estan lleugeríssimament sobrerepresentats (però tan poc que aïlladament podríem considerar-ho irrellevant demoscòpicament).

No voldria equivocar-me amb els càlculs que he fet, crec que m’ho he mirat prou bé:

Si observem la taula 34 de l’enquesta del CEO, que posa en relació el record de vot sobre el cens, i ho comparem amb els resultats que es van produir el 2008 (dades del Ministeri de l'Interior) ens trobem que el PP té un record de vot (sempre sobre cens) del 6,0%, mentre el 2008 els seus vots sobre cens van significar un 11,46. Hi ha per tant una infrarepresentació pepera de 5,5 punts. Pel que fa al PSC-PSOE, el record de vot els situa amb un 26,8%, mentre els seus resultats sobre cens van ser del 31,74% (5 punts d’infrarepresentació).

Sumats PP i PSC ens trobem que les opcions espanyolistes a Catalunya estan infrarepresentades en un 10,5%, mentre que les opcions catalanistes (CiU+ERC+ICV-EUA) estan sobrerepresentades al voltant de 5 punts.

Per tant, a l’analitzar els resultats de l’enquesta del CEO caldrà que, necessàriament, tinguem presents aquests -10 i aquests +5.

Comentant aquestes dades amb l’amic Pau, m’apunta que aquesta situació es pot estar generant pel tradicional vot ocult que té el PP a Catalunya. Fixem-nos que gairebé un 17% dels enquestats es refugien en les opcions “no ho recorda” o “no contesta”. I hi estic d’acord. Aquests percentatges de no resposta o no recordatori poden servir de refugi, entre d’altres, per al vot pepero. Però això requeriria confrontar paral·lelismes de comportament en les respostes, i cal molt de temps per a confirmar aquesta tesi.

LA PROJECCIÓ ELECTORAL

La intenció de vot directe que ens ofereix la macroenquesta del CEO té com a principal novetat el fet que, contra la tendència de les últimes enquestes que s’han conegut, CiU apareix com a la principal intenció de vot dels catalans.

Descomptats els marges dels biaixos de la mostra, CiU encara conserva la posició hegemònica, tot i que el PSC-PSOE se situa aprop seu. Pel que fa al PP, estaria en tercera posició.

Tot i que no m’atreveixo a parlar de percentatges de vot, sí que estic absolutament convençut que no seran els que expressa en vot directe l’enquesta, però en canvi per primera vegada veig plaussible que estiguem en un escenari en el que CiU pugui guanyar les eleccions a Catalunya, fer el tan necessari sorpasso al PSC-PSOE, que clarament s’ensorra en les seves expectatives electorals. Pel que fa al PP, treurà el seu millor resultat.

L’altra dada patriòticament rellevant és la clara recuperació de la intenció de vot d’ERC. Les dades del baròmetre del CEO de juny-juliol situaven ERC amb una altíssima probabilitat de perdre tota la seva respresentació parlamentària. Com a molt podríem haver parlat d’un 0-1, clarament més aprop del zero que de l’u.

El procés de renovació d’ERC que ha liderat n’Oriol Junqueras, aquest nou full de ruta polític i estratègic que han ofert a la societat ha capgirat la tendència baixista de l’antiga Esquerra, estratègies salvaculistes com la de Portabella+Walking Dead a BCN incloses, fins a situar-se en el 5% (passant en escassos mesos del 3,2 al 5).

En el terreny del comentari polític, crec que l’amenaça més greu que ara mateix té ERC són, precisament, les males companyies de què s’ha envoltat, el protagonisme absurd i letal que estan tenint els Walking Dead (fotos, presència del logo, donar tribuna i micròfon al Dr. Muerte, i una llarga cadena d’errors). Tothom sap i està demostrat que aquesta tropa, que són la pitjor experiència política i ètica del catalanisme, són l’efecte zero. En el millor dels casos sumen zero, en el pitjor dels casos indueix un efecte similar al de multiplicar qualsevol quantitat per zero, en termes polítics, arrossegar cap al zero.

Encara en l’àmbit de l’independentisme, cal fer referència a la sorprenent resistència electoral dels solidaris. Tot i que sobre percentatges tan baixos és molt difícil afinar, el cert és que tot apunta que conserven al voltant del 50% del vot obtingut a les eleccions al Parlament de Catalunya. Es confirma el diagnòstic que SI s’ha quedat sense espai, però alhora és també una evidència que ha retingut una part significativa dels seus votants.

Això ens aboca a una doble reflexió. D’entrada, confirmar el que per a mi va ser un error clamorós de SI, rebutjant la porta oberta al pacte que va fer ERC i les condicions, que eren justes. De sortida, tot i que les condicions ofertes per ERC eren justes i raonables, potser hagués calgut una miqueta més de generositat per a assolir el pacte i fer-se així amb aquest no menyspreable (tot i que improductiu) conjunt de vots.

Tanmateix, l’error és fonamentalment de SI. Per a SI acceptar el pacte ofert era fer una inversió. Saben perfectament que s’han quedat sense espai. Saben perfectament que les relacions no eren gens bones. No ho saben, però ja els hi dic jo i ho veu tot el país, que la seva actuació i actitud polítiques i parlamentàries són un autèntic despropòsit. Saben perfectament que ni podien presentar-se a aquestes eleccions i que, cas de fer-ho, mai haurien tret res. En aquestes condicions, acceptar l’oferta d’ERC hauria estat una magnífica INVERSIÓ: per a recomposar des de la confiança i el compromís les relacions trencades i les confiances inexistents; per a visualitzar-se com el soci preferent d’ERC, la segona força –aquesta real- de la coalició; per a poder arraconar, com a mínim visualment, els letals Walking Dead. Però, sobretot, si encara confien –els solidaris- en les seves forces, per a intentar treballar amb l’objectiu del tercer diputat a Barcelona. Dos diputats semblen gairebé assegurats. Si realment aporten alguna cosa els solidaris i tota aquesta mandanga de la unitat, si realment es creien això de l’efecte Bildu, enlloc de mendingar rotacions haurien d'haver acceptat el 3 confiats que el seu discurs no era una comèdia barata, un enganyabobos, i tot plegat podia aportar a ERC un valor afegit que sense ells no tindrien. No ha estat així, i el cert és que això els ha deixat en evidència, un cop més, de la seva política d'aparador i numeret. Una pena.

Tornant al CEO, hi ha una altra dada a tenir en compte en la intenció de vot, i és l'important volum -encara- d'indecisos: un 17,7%.

Quin sigui el comportament d'aquest volum d'indecisos pot acabar condicionant les eleccions. Per això és important veure on se situa "la indecisió". En aquests moments el partit que ofereix més flancs a la indecisió és el PSC-PSOE. Per una banda un 8,2% d'electors indecisos (sobre el 100% d'indecisos, s'entén), dubta entre PSC i PP; és el dubte majoritari. En segona posició estan els que dubten entre PSC-PSOE i ICV-EUA. CiU o ERC és el tercer dubte, amb un 4,3%. Tanmateix els indecisos absolutament indecisos, incapaços d'identificar la seva indecisió són el 50% d'aquest 17,7%.

Una altra dada interessant és el creuament de record de vot a les últimes eleccions espanyoles i intenció de vot actual. El partit que té una major fidelitat de vot entre els seus electors és el PP, amb un 86%; a més a més, el PP recull un 10% del vot que abans s'havia abstingut o votat en blanc, mentre que des de diferents partits tan sols ens trobem -decidit- un 5 i pico dels socialistes i un 4 de CiU. Convergència i Unió és justament el segon partit amb una major fidelitat de vot, un 80%; en aquest cas crec que val la pena recordar que les eleccions del 2008 el sr. Duran va liderar un dels pitjors resultats electorals de CiU; tanmateix, a hores d'ara, i segons l'enquesta del CEO, trobem un -per a mi sorprenent- 17,6% d'antics votants d'Esquerra al 2008 que ara votaran CiU, i un gens menyspreable 11,4% de votants socialistes (per volum, la dada amb més impacte electoral) que també ho faran. Són dades per a pensar-hi una miqueta...

La mala notícia de l'enquesta del CEO per a ERC és que, malgrat consolidar la tendència a l'alça de les seves expectatives electorals, continua amb una baixa fidelització del seu vot: tan sols un 57% dels qui van votar Esquerra el 2008 tenen decidit votar ERC ara. El repte per al candidat Bosch i l'equip de l'Oriol és aprofitar que un 20% dels seus antics votants encara no tenen decidit el vot, el percentatge més alt de tots els partits. ERC també hauria d'atendre a la pèrdua de vots que pateix cap al vot en blanc i l'abstenció, aproximadament del 5% en tots dos casos.

Finalment, i només pel valor que té la dada en un lideratge acabat d'estrenar, n'Oriol Junqueras ha esdevingut el tercer polític més ben valorat a Catalunya. Gaudeix d'una mitjana que frega el 7 entre els votants d'ERC, d'un significatiu 6,4 de mitjana entre els votants de SI i d'una valoració fregant l'aprovat entre els convergents (4,99). El candidat Bosch, tanmateix, té una primera i radical assignatura pendent en el seu escàs coneixement per l'electorat, inclòs el propi d'ERC.

Com a valoració final i general de l’enquesta del CEO, crec que ens convida a un mínim d'optimisme nacional. En aquestes eleccions des d’un punt de vista patriòtic hi ha dues coses que són importants: que guanyi CiU (que aquest triomf sigui l’expressió d’un suport majoritari del poble de Catalunya al pacte fiscal, una denúncia inequívoca de l’espoli que patim, i tot això malgrat el pèssim candidat que és en Duran) i, segon objectiu, que s’evidenciï la recuperació de confiança electoral independentista cap a ERC, cap a la nova ERC i el procés de renovació a tots els nivells que està liderant n’Oriol Junqueras. Si, com a poble, som capaços d’assolir aquests dos objectius jo ja estaré més que content.

(continuarà amb un segon post, també a partir de l’enquesta del CEO, analitzant LA QÜESTIÓ DE LA INDEPENDÈNCIA, LA IDENTITAT, EL DESIG I EL SENTIMENT DELS CATALANS)