Llegir el CEO (II): LA QÜESTIÓ DE LA INDEPENDÈNCIA, I EL DESIG I EL SENTIMENT DELS CATALANS

Una de les dades de l’enquesta del CEO que més titulars ha provocat és la resposta dels enquestats a la pregunta “si demà es fes un referèndum per a decidir la independència de Catalunya, vostè que faria?”

Un 45,4% dels enquestats votarien a favor, un 24,7 en contra, un 23% s’abstindria o no aniria a votar i únicament un 4,6% diu que no ho sap.

És evident que són unes dades magnífiques i que confirmen el que des de fa temps apunten totes les enquestes, que davant d’un referèndum, l’opció majoritària dels catalans cada cop està més decantada cap a la independència.

Però la pregunta que sempre em faig i que estem obligats a fer-nos és si, atenent a totes les altres dades que ens proporciona el CEO, aquesta majoria social que s’està configurant és sòlida.

I us haig de dir que jo crec que les coses estan força més verdes del que aparentment sembla indicar la resposta a aquesta pregunta.

Primera qüestió: crec que el biaix de la mostra, que hem pogut analitzar al començament de l’article, aquí ens genera un resultat erroni. Lamento dir-ho, però aquest percentatge del 45,6%... no es correspon amb la realitat.

Hem pogut veure que els votants del PP estan infrarepresentats en 5,5 punts, i aquests votants són els que d’una manera més clara es manifesten contraris a la independència, que votarien que no: un 73% dels votants del PP votaria no. El segon partit els votants del qual votarien contra la independència d’una manera majoritària és el PSC-PSOE, amb un 40,4% dels seus votants. El PSC-PSOE també està infrarepresentat a la mostra en 5 punts.

Per tant, aquesta infrarepresentació de 10,5 punts dels partits espanyolistes (els dos partits per als votants dels quals el vot contra la independència és el majoritari) crec que afecta significativament a la distància entre els favorables i els contraris.

Si a això hi sumem que els tres partits els votants dels quals es mostran més favorables a la independència estan sobrerepresentats en un 5%, la distància encara s’escurça més.

Lamento si algú s’emporta una desil·lusió, però, creieu-me, no estem en aquest 45,6, estem significativament més avall, i la distància entre favorables i contraris és molt menor. Malgrat que sí crec convençudament que els partidaris de la independència en aquesta hipòtesi d’un referèndum som majoria, no crec ni de lluny que siguem la majoria sòlida i suficent que necessitem, que reclama un procés d’aquestes característiques.

INDEPENDÈNCIA, IDENTITAT, SENTIMENT I DESIG

Quan va sortir l’enquesta del CEO tothom es va fixar en aquesta dada de possibles votants en un hipotètic referèndum per la independència.

L’anterior baròmetre del CEO em va permetre analitzar com es construïa aquesta majoria favorable. Vam veure i vam poder comprovar que una de les principals característiques que tenia era la seva transversalitat. La majoria favorable emergia rascant de tots els partits polítics: des d’ERC fins al PP, de tots els partits polítics sorgien persones que, arribat el cas, votarien sí a la independència. I una de les conclusions a les que es va arribar fou que aquesta transversalitat obligava, exigia, d’una gestió específica del procés, d’una estratègia molt pensada i inclusiva.

Avui analitzaré altres informacions que ens aporta l’enquesta i que necessàriament hem de fer entrar en joc per a ser conscients de com som, el que volem i, atenent a la nostra realitat (no al nostre desig o somni), plantejar estratègies que ens menin de manera inteligent i solvent cap a la independència.

1) La primera qüestió que hem de fer entrar en joc és la de la identitat.

És una dada que també surt molt als papers. Pràcticament un 40% dels enquestats diuen sentir-se tan catalans com espanyols; és el sentiment majoritari. Al voltant del 30% se senten més catalans que espanyols, mentre que “tan sols” un 20,5% diu sentir-se “només català”.

L’espanyolisme, entès com a les opcions únicament espanyols i més espanyol que català és francament residual, no cal perdre-hi ni un segon ni més de dos línies.

Els favorables a la independència mirem a una altra banda quan ens presenten aquestes dades. I en canvi, per als contraris, són una prova irrefutable de la “bogeria” nacionalista i de que en el fons a Catalunya la gent se sent, majoritàriament, espanyola i, en conseqüència, no té cap sentit “l’aventura” independentista.

Evidentment els espanyolistes s’equivoquen de mig a mig amb les seves conclusions, però els independentistes també ens equivoquem ignorant aquestes dades.

Per a mi són unes dades importantíssimes, que ens obliguen a la reflexió. Són unes dades que s’alinien amb la reflexió i les conclusions a les que vàrem arribar observant la procedència del vot dels favorables a la independència.

Aquest 40% que se sent tan espanyol com català, i aquest 30% que, tot i sentint-se més català, hi integra una cert sentiment d’espanyolitat el que ens estan assenyalant clarament és que la independència és un procés polític que s’ha de plantejar radicalment al marge de la identitat. Perquè no s’arribaria mai al 45,6% que diu el CEO hi ha de favorables a la independència sense que una bona part de la gent que es manifesta en aquests termes de concurrència de sentiment identitari, aposti per la independència.

No hi pot haver independència si aquest procés el plantegem com un atac o un menyspreu al sentiment d’identitat compartida que tenen molts dels nostres conciutadans. Per tant, qualsevol proposta política, qualsevol estratègia de caràcter independentista no només ha de ser respectuosa amb aquesta realitat, sinó que ha d’actuar de manera integradora sobre fonaments polítics no identitaris. És un terreny aquest molt complicat, de difícils equilibris. Ja hi ha força precedents que han assenyalat aquesta necessitat (entre d’altres, és just reconèixer-ho, en Carod Rovira).

És possible generar una majoria sòlida partidària de la secessió d’Espanya des d’un context social on el sentiment d’identitat espanyola no és rebutjat, en diferents graus, per un 70% de la població? La resposta ha de ser necessàriament que sí. O no hi haurà independència.

Sé que això, per a aquest 20% que només ens sentim catalans, pot resultar desconcertant. Però cal assumir-ho i incorporar-ho a l’estratègia. No n’hi ha una altra. El futur Estat Català no serà mai un estat amb un sentiment identitari homogeni. Garantirà la catalanitat. Però no ha d’agredir mai la identitat compartida.

Aquest recorregut que ens exigeix la independència, el procés sececionista, ha de ser la nostra gran plataforma des de la que oferir garanties suficients a aquest 70% de que la independència no és un procés que desembocarà en una cacera de bruixes contra tot el que sigui sospitós.

Crec que és bo que identifiquem en quins àmbits s’han d’oferir aquestes garanties, aquesta mena de compromisos socials i nacionals perquè la independència sigui possible des d’un sentiment identitari escassament homogeni o majoritàriament compartit. Jo en tinc un de molt clar: la llengua. El castellà forma part del nostre país i continuarà formant-ne part, com a llengua oficial, i amb totes les garanties per als castellanoparlants. Però n’hi ha molts i molts d’altres sobre els que, ens agradi o no, hem de reflexionar i hem d’incorporar a aquest enorme compromís social per la independència.

2) Desig polític en respostes múltiples

Una altra dada importantíssima a tenir en compte de l’enquesta del CEO i a relacionar tant amb l’anterior com amb la pregunta sobre la independència, és l’escenari que dibuixen els resultats a la qüestió “Creu que Catalunya hauria de ser…” i que ofereix a l’enquestat una resposta múltiple, no dicotòmica (sí/no) com és el cas de la independència.

Quan mirem les preferències o els desitjos de concreció política de Catalunya, davant diverses possibilitats, ens trobem que una lleugera majoria, un 30,4% desitjaria un estat dins una Espanya federal, en segon lloc de preferències un 30,3%, opta per continuar essent “una comunitat autònoma d’Espanya”, i, finalment, un 28,2, un estat independent.

Estem, altre cop, davant un nou escenari de la complexitat político-nacional de Catalunya. És una altra dada rellevant que hem de tenir en compte a l’hora de bastir una estratègia independentista guanyadora.

Reconec que tot és molt confús, fins i tot líquid, que es diu ara. Reconec que aquesta necessitat de tenir en compte tants factors diversos i d’entrada contradictoris pot resultar o resulta esgotador. Gestionar un escenari complexe és sempre molt més complicat i difícil que gestionar un escenari homogeni, estructurat cartesianament. No és el nostre cas, ja ho hem vist. I si hi insisteixo tant és perquè veig que no és possible cap estratègia independentista que no tingui en compte aquesta complexitat i que només ofereixi que simplisme.

Quan oferim alternatives diverses per a l’encaix Catalunya-Espanya o el desencaix, el posicionament de la població té matisos significatius. D’aquest paquet de tres opcions que recullen la voluntat del 90% dels catalans, podem fer-ne vàries lectures.

La més important de totes, per a mi, és doble: per una banda l’opció independència, com a preferent, se situa en un meritori 28%. Aquest pràcticament 30% d’independentistes polítics (fixem-nos que hi ha gairebé 8 punts de diferència en relació als que identitàriament només se senten catalans!!) constitueixen l’autèntic pinyol, gruix, independentista. Per anar bé, quan ens interroguem sobre la solidesa de la majoria social favorable a la independència és aquest l’indicador preferent a consultar, és aquest el que hem de fer crèixer.

Però si hi sumem el 30% que voldrien que Catalunya fos un estat dins una Espanya federal, també podem convenir que els partidaris de l’estat català són pràcticament el 60%.

Aquest subconjunt majoritari dels qui compatibilitzen un anhel de molta més llibertat (un estat) amb alguna determinada vinculació a Espanya (dins una Espanya federal) és on crec jo que ens estem jugant les garrofes de la majoria social per la independència.

Haig de reconèixer el meu desconcert que, a aquestes alçades i amb tot el que ha caigut, encara hi hagi un 30% de conciutadans que mantinguin cap creença en això de l’Espanya federal. És més, dubto que si preguntéssim a aquest 30% en què consisteix una federació o una Espanya federal, ens sapiguessin donar una resposta coherent.

Però no per això desacredito la seva opció. Al contrari, és una invitació a pensar què s’hi amaga al darrer. I crec que acollint-se a aquesta fòrmula manifesten la seva coherència personal, individual, de voluntat de voler compartir un mínim grau d’identitat espanyola (recordem que el 70% se senten igual d’espanyols que de catalans o més catalans que espanyols).

En definitiva, l’escenari cap a la independència té una sèrie de punts forts molt clars. Forma part central del debat polític a Catalunya i s’està configurant una majoria favorable a la independència. Però també hi ha una sèrie de punts febles, o millor dit, d’interrogants que no estan solucionats. D’una banda, no hi ha encara una majoria social favorable a la independència. No existeix. D’una altra banda, la majoria social es configura des d’una pluralitat de sentiments identitaris i de preferències que fa que l’estratègia independentista necessàriament s’hagi de plantejar tenint en compte, abordant amb valentia, aquesta complexitat, no ignorant-la.