Poitiers, Carlemany, Sant Esteve i... (un article del 23 de desembre del 2006)

(avui, Sant Esteve, us deixo amb aquest article d'Elies115, escrit el desembre del 2006, on s'explica el per què els catalans cel·lebrem aquesta festivitat i d' altres, l'endemà de cada Pàsqua).

D'un temps ençà els cursis i els ridiculistes del políticament correcte obvien "Bon Nadal" a les seves felicitacions nadalenques i circumvalen la dimensió religiosa, tot desitjant, en el millor dels casos, un pressumptament neutral "bones festes" o bé un bon any nou.

Quan veig aquestes "nadales" laïques, que eviten qualsevol referència al sentit d'aquestes dates, tan profundament religiós, adoptant aquest to burocràtic i funcionarial, com si tot es limités a una acumulació administrativa de dies de festa, d'assumptes propis en terminologia funcionarial, sento una barreja de pena i de vergonya aliena.

Nadal és una de les festes catòliques més boniques i emotives. La Nativitat del Senyor, el Crist fet home, un nadó nascut en una establia, humil, pur, innocent. Per als qui creiem és, amb el Diumenge de Resurrecció, una data cabdal. Déu es fa home per donar-nos esperança. I cada any, quan cel·lebrem el neixement d'aquest nadó que és el Crist, tenim una oportunitat de renovar-nos, d'atendre la crida de Déu perquè el seguim, perquè tinguem en el seu Fill aquell home bo, net, pur, de referència... el nostre Messies.

Fins i tot per als qui no creuen aquestes dates són una magnífica oportunitat de renovació espiritual i vital. És el triomf de la vida, de la llum, del dia, que s'imposa sobre la fosca i les tenebres, sobre les nostres misèries i angoixes.

Nadal no és, per tant, un dia més marcat de vermell en el nostre calendari. I desitjar un Bon Nadal és molt més que desitjar passar-s'ho bé un dia que tenim festa.

I a més a més, després de Nadal cel·lebrem Sant Esteve. L'emperador Carlemany va establir que l'endemà de cada Pàsqua seria festiu. I els pobles de la cristiandat carolíngia preservem aquest llegat, l'endemà de la Pàsqua de la Nativitat del Senyor, l'endemà de la Pàsqua de la Resurrecció del Senyor... És un tret diferencial i identitari clau, que es remonta als orígens de la nostra nació, de la nostra gènesis com a poble. I, sens dubte, a les arrels cristianes d'Europa.

L'any 732 de Nostre Senyor, a la batalla de Poitiers o de Tours els exèrcits francs van derrotar els exèrcits islamistes; segons els historiadors, les tropes de Carles Martell, amb un màxim de 75.000 homes, van derrotar un exèrcit musulmà de 400.000 efectius, invicte fins alhesores. Es tracta d'un esdeveniment d'importància macrohistòrica, pel fet que va aturar la invasió d'Europa per part dels musulmans i preservat el cristianisme com la fe dominant durant un període en què l'islam estava arrassant les restes dels antics imperis romà i persa.

L'any 768 va ser coronat emperador Carlemany, els exèrcits del qual arribaven als Pirineus, i que, amb posterioritat a aquesta data ajuda els comtats catalans en la recuperació de les terres al sud dels Pirineus. En aquest període té lloc l'edicte imperial segons el qual en les seves terres cristianes l'endemà de cada Pàsqua seria festiu. I d'aleshores fins ara. Per això és festa Sant Esteve, i per això a Espanya no.

Però ara és Nadal. Gaudirem del seu profund significat i de l'ocasió de retrobament i comunió familiar que representa. Assistirem als actes litúrgics més populars del calendari catòlic, com la Missa del Gall. I atravessarem els segles, fins a l'Edat Mitjana, escoltant el Cant de la Sibil·la.