Ara fa un parell d'anys, un 30 de gener, a Vic, un personatge anomenat Joan Carretero va perpetrar un dels episodis més vergonyosos de la història del catalanisme polític.
Només a tall de resum, dir que llavors existia una cosa que es deia Reagrupament, que s'havia configurat com una opció política alternativa a totes les existents a partir de dos eixos: el de l'independentisme explícit i cara a barraca i el de la regeneració democràtica. Sobre el primer dels eixos, l'aposta tripartita d'ERC havia deixat un enorme camp per recórrer i sobre el segon dels eixos el camp estava tot per recórrer, ja que era l'única opció política que formulava propostes en aquests termes.
El moment, el lideratge i el conjunt de persones i sensibilitats que es van aplegar en aquest projecte el van convertir, de manera clara, en un agent polític de primer nivell. L'últim trimestre del 2009, poc després d'haver-se fundat, les enquestes de La Vanguardia ja atorgaven representació parlamentària. Altres enquestes que no eren públiques no només atorgaven representació, sinó grup parlamentari. I la convicció de tots els agents polítics i mediàtics era que aquell projecte fàcilment es podia situar en la frontera del 9-10 diputats. La cosa anava bé i apuntava molt amunt...
Però, com diuen els castissos madrilenys, «va a ser que no». I fou que no. En Joan Carretero, endut per una sobtada follia d'abuelete enamorat d'una joveneta, va rebentar-ho tot, va maquinar, conspirar i finalment fer saltar pels aires tot el projecte únicament per poder situar on ell volia la seva estimada.
El projecte que havia de ser alternatiu i garantir la regeneració i la qualitat democràtiques es convertia en el projecte «o es fa el que jo dic o plego». El projecte de l'amenaça, de l'autoritarisme, de la més salvatge vulneració de tots els principis democràtics, etc.
Jo estic molt orgullós de tot el que vaig fer abans de la crisi, que ho vaig fer per convicció absoluta i total, i deixant-m'hi les hores i la pell. Però encara més de tot el que vaig fer durant i després de la crisis.
D'entrada, com a país, ens hem de felicitar que la calentura de l'abuelete es produís en aquell moment i no més tard. Ara imagineu-vos que tot hagués tirat endavant d'acord a la planificació i el com anaven les coses i Reagrupament es planta amb 9-10 diputats al Parlament i es produeix llavors aquesta explosió de demència senil, autoritària i sectària. Com a país i com a independentistes hauríem tingut un problema, i greu.
I sí, estic francament content i satisfet de tot el que en aquell moment vaig fer i vaig compartir amb tots els companys que es van negar a entrar en aquella voràgine autoritària, dement i sectària. És una satisfacció patriòtica haver-lo desemmescarat.
De vegades la vida té aquestes coses, que ens posa en situacions tan extremes que hem de decidir en segons, minuts, hores o dies. I llavors surt el que de millor o pitjor tots portem a dins. La pressió del moment fa que tothom quedi retrat.
I a fe de Déu que tothom va quedar retrat. És evident que els qui vam liderar la resistència a la demència vam treure el millor que portàvem a dins, i ens vam quedar amb els valors que havia defensat fins aleshores el moviment. No només no ens en vam fer còmplices, sinó que ho vam denunciar. I aquest és un actiu vital, un patrimoni moral que tenim tots nosaltres. Des dels 4 de la Junta fins els centenars de reagrupats que ens van donar suport. Tots.
A l'altra banda, tots els qui després d'aquell 30 de gener van continuar donant suport al líder sectari i al seu autoritarisme formen part de la vergonya del país i d'un dels episodis més sinistres del catalanisme polític. I hauran de carregar amb això fins a la fi de les seves vides o, en el seu cas, fins a un acte de contricció públic.
Però al que anava en aquesta commemoració: com a país i com a patriotes ens hem de felicitar que passés llavors i de que passés com va passar.
Com a proposta política és una pena, perquè jo continuo creient en aquells valors inicials. Però com a concreció política és una sort, ja que ens va estalviar tenir incrustrats al Parlament una secta destructiva.
Des d'aquell 30 de gener Reagrupament ja no va aixecar el cap a les enquestes, no n'hi va haver cap que els oferís la més mínima possibilitat d'obtenir representació parlamentària. Tot s'havia acabat.
La història de Solidaritat, en contra del que creuen els sectaris, no és el que els va impedir accedir al Parlament, SI simplement va recollir un vot que existia i que després del que havia passat ja havia decidit no anar a cap a la secta.
Després del, no per anunciat menys descomunal i sagnant fracàs electoral, la secta va intentar treure el cap de la manera que fós, renunciant a tot, fent el que calgúes únicament per poder figurar i intentar esborrar el seu colosal fracàs. I es va trobar amb una ERC desorientada, amb lideratges locals tan fatídics com el d'en Jordi Portabella que els va incorporar a la seva decrèpita proposta, fet que va contribuir decisivament a la seva ensorrada electoral.
Posteriorment, i incomprensiblement, l'ERC que iniciava la seva renovació de la mà de l'Oriol Junqueras també els va incorporar a la seva candidatura amb igual «èxit», és a dir, manllevant-li credibilitat i impedint-li obtenir un millor resultat del que va tenir.
A hores d'ara la secta és ja un cadàver putrefacte del que ningú no en vol saber res. Alguns Walking Dead que s'arrosseguen per la xarxa, i poca cosa més.
Crec que valia la pena recordar aquell 30 de gener del 2010, a Vic. Valia la pena recordar com un projecte que hauria pogut ser molt i molt important i canviar la cara i el destí de l'independentisme, se'n va anar en orris en un plis plas per la demència senil d'un líder patètic arrossegat a l'abisme de la vergonya per una calentura de bragueta. Valia la pena, també, celebrar que aquell esclat de demència s'hagués produït llavors, i això impedís mals majors.
Però, sobretot, calia recordar-lo per tota la bona gent que havia treballat dur pel projecte i que, malgrat el dolor de la trencadissa, van ser coherents amb les seves idees, amb els seus valors i amb la seva moral, i van abandonar-lo i denunciar-lo. Per a molts d'ells -i elles- era la primera experiència política, per a molts d'ells -i elles- la il·lusió amb el projecte era tan i tan gran... que la seva fidelitat als seus valors, a les coses en les que creien i a les que es van mantenir fidels han esdevingut, amb el temps, un autèntic homenatge a la dignitat personal i militant.
De la mateixa manera que calia recordar-lo per a vergonya de tota la gent que es va fer còmplice d'una demència autoritària i sectària mai coneguda al catalanisme polític.
Amb els primers, i malgrat que poguem tenir diferències, ja serem camarades per a sempre. Amb els segons, que els bombin. I amb un petit grupet dels líders sectaris... ja ens trobarem, no hi ha pressa.
Només a tall de resum, dir que llavors existia una cosa que es deia Reagrupament, que s'havia configurat com una opció política alternativa a totes les existents a partir de dos eixos: el de l'independentisme explícit i cara a barraca i el de la regeneració democràtica. Sobre el primer dels eixos, l'aposta tripartita d'ERC havia deixat un enorme camp per recórrer i sobre el segon dels eixos el camp estava tot per recórrer, ja que era l'única opció política que formulava propostes en aquests termes.
El moment, el lideratge i el conjunt de persones i sensibilitats que es van aplegar en aquest projecte el van convertir, de manera clara, en un agent polític de primer nivell. L'últim trimestre del 2009, poc després d'haver-se fundat, les enquestes de La Vanguardia ja atorgaven representació parlamentària. Altres enquestes que no eren públiques no només atorgaven representació, sinó grup parlamentari. I la convicció de tots els agents polítics i mediàtics era que aquell projecte fàcilment es podia situar en la frontera del 9-10 diputats. La cosa anava bé i apuntava molt amunt...
Però, com diuen els castissos madrilenys, «va a ser que no». I fou que no. En Joan Carretero, endut per una sobtada follia d'abuelete enamorat d'una joveneta, va rebentar-ho tot, va maquinar, conspirar i finalment fer saltar pels aires tot el projecte únicament per poder situar on ell volia la seva estimada.
El projecte que havia de ser alternatiu i garantir la regeneració i la qualitat democràtiques es convertia en el projecte «o es fa el que jo dic o plego». El projecte de l'amenaça, de l'autoritarisme, de la més salvatge vulneració de tots els principis democràtics, etc.
Jo estic molt orgullós de tot el que vaig fer abans de la crisi, que ho vaig fer per convicció absoluta i total, i deixant-m'hi les hores i la pell. Però encara més de tot el que vaig fer durant i després de la crisis.
D'entrada, com a país, ens hem de felicitar que la calentura de l'abuelete es produís en aquell moment i no més tard. Ara imagineu-vos que tot hagués tirat endavant d'acord a la planificació i el com anaven les coses i Reagrupament es planta amb 9-10 diputats al Parlament i es produeix llavors aquesta explosió de demència senil, autoritària i sectària. Com a país i com a independentistes hauríem tingut un problema, i greu.
I sí, estic francament content i satisfet de tot el que en aquell moment vaig fer i vaig compartir amb tots els companys que es van negar a entrar en aquella voràgine autoritària, dement i sectària. És una satisfacció patriòtica haver-lo desemmescarat.
De vegades la vida té aquestes coses, que ens posa en situacions tan extremes que hem de decidir en segons, minuts, hores o dies. I llavors surt el que de millor o pitjor tots portem a dins. La pressió del moment fa que tothom quedi retrat.
I a fe de Déu que tothom va quedar retrat. És evident que els qui vam liderar la resistència a la demència vam treure el millor que portàvem a dins, i ens vam quedar amb els valors que havia defensat fins aleshores el moviment. No només no ens en vam fer còmplices, sinó que ho vam denunciar. I aquest és un actiu vital, un patrimoni moral que tenim tots nosaltres. Des dels 4 de la Junta fins els centenars de reagrupats que ens van donar suport. Tots.
A l'altra banda, tots els qui després d'aquell 30 de gener van continuar donant suport al líder sectari i al seu autoritarisme formen part de la vergonya del país i d'un dels episodis més sinistres del catalanisme polític. I hauran de carregar amb això fins a la fi de les seves vides o, en el seu cas, fins a un acte de contricció públic.
Però al que anava en aquesta commemoració: com a país i com a patriotes ens hem de felicitar que passés llavors i de que passés com va passar.
Com a proposta política és una pena, perquè jo continuo creient en aquells valors inicials. Però com a concreció política és una sort, ja que ens va estalviar tenir incrustrats al Parlament una secta destructiva.
Des d'aquell 30 de gener Reagrupament ja no va aixecar el cap a les enquestes, no n'hi va haver cap que els oferís la més mínima possibilitat d'obtenir representació parlamentària. Tot s'havia acabat.
La història de Solidaritat, en contra del que creuen els sectaris, no és el que els va impedir accedir al Parlament, SI simplement va recollir un vot que existia i que després del que havia passat ja havia decidit no anar a cap a la secta.
Després del, no per anunciat menys descomunal i sagnant fracàs electoral, la secta va intentar treure el cap de la manera que fós, renunciant a tot, fent el que calgúes únicament per poder figurar i intentar esborrar el seu colosal fracàs. I es va trobar amb una ERC desorientada, amb lideratges locals tan fatídics com el d'en Jordi Portabella que els va incorporar a la seva decrèpita proposta, fet que va contribuir decisivament a la seva ensorrada electoral.
Posteriorment, i incomprensiblement, l'ERC que iniciava la seva renovació de la mà de l'Oriol Junqueras també els va incorporar a la seva candidatura amb igual «èxit», és a dir, manllevant-li credibilitat i impedint-li obtenir un millor resultat del que va tenir.
A hores d'ara la secta és ja un cadàver putrefacte del que ningú no en vol saber res. Alguns Walking Dead que s'arrosseguen per la xarxa, i poca cosa més.
Crec que valia la pena recordar aquell 30 de gener del 2010, a Vic. Valia la pena recordar com un projecte que hauria pogut ser molt i molt important i canviar la cara i el destí de l'independentisme, se'n va anar en orris en un plis plas per la demència senil d'un líder patètic arrossegat a l'abisme de la vergonya per una calentura de bragueta. Valia la pena, també, celebrar que aquell esclat de demència s'hagués produït llavors, i això impedís mals majors.
Però, sobretot, calia recordar-lo per tota la bona gent que havia treballat dur pel projecte i que, malgrat el dolor de la trencadissa, van ser coherents amb les seves idees, amb els seus valors i amb la seva moral, i van abandonar-lo i denunciar-lo. Per a molts d'ells -i elles- era la primera experiència política, per a molts d'ells -i elles- la il·lusió amb el projecte era tan i tan gran... que la seva fidelitat als seus valors, a les coses en les que creien i a les que es van mantenir fidels han esdevingut, amb el temps, un autèntic homenatge a la dignitat personal i militant.
De la mateixa manera que calia recordar-lo per a vergonya de tota la gent que es va fer còmplice d'una demència autoritària i sectària mai coneguda al catalanisme polític.
Amb els primers, i malgrat que poguem tenir diferències, ja serem camarades per a sempre. Amb els segons, que els bombin. I amb un petit grupet dels líders sectaris... ja ens trobarem, no hi ha pressa.
Entrades
5 comentaris:
Francesc, quanta raó en aquestes paraules, i et diré que el dia 27 de gener, va ser el dia esperpèntic que per la televisió apareixia les declaracions que marxava el Dr Muerte de Reagrupament, després a Vic, la humiliació i menyspreu als meus companys de l'Alt Camp i a tots vosaltres els quatre que vàreu engegar aquest procés de canvi, que ell solet va fer que se n'anés a la merda.
Vaig plorar, perquè venia d'una ERC que m'havia fallat, i ara creia trobar el meu tarannà polític en REAGRUPAMENT, però després del congrés, que allí et vaig conèixer, vaig entendre, que anava en una barca, no en un vaixell, que feia aigües, i que més valia que baixés, per no ofegar-me en l'intent de trobar quelcom per surar en l'aspecte polític. Em vaig haver de justificar davant d'amics, parents, companys de feina, que jo havia anat "taladrant" del canvi polític. Que decebedor!!! Vaig entrar a l'executiva de Reagrupament de l'Alt Camp, i en menys d'una setmana ja havia dimitit, quin desastre emocional. Jo creia fermament en aquest procés de canvi, sortosament el desastre va passar abans que anés a més, sinó jo sé què m'agafa.
La memòria s'ha de mantenir actualitzada, i cal recordar aquell fatídic 30 de gener, com el dia que un boig es va carregar un projecte de llibertat per la terra, tot per l'escalfor de la bragueta. Sortosament, encara hem de donar gràcies a la seva fluixetat senil!!!!
Una abraçada Francesc, la lluita continua!!!!
Extraordinari post, Francesc. Precís i emocionant alhora. Junt amb el magnífic article "La Faldilla Nacional" de Salvador Sostres, hauria de servir de recordatori d'aquell penós episodi i de vergonya per als quatre sectaris patètics que encara sotenen aquesta caricatura de la indignitat anomenada reagrupament.
Joan
Chapeau amic! Cal recordar aquell dia, molts no l´oblidarem mai.
Salut camarada!
Collons, com apssa el temps.
Publica un comentari a l'entrada