Sobre els fets de la UPF i les paraules del Rector Moreso. I el meu agraïment com a Rector i personal

El meu Rector, el Rector de la Universitat Pompeu Fabra, Dr. Josep Joan Moreso finalitza ara el seu mandat. Crec que ha estat un molt bon Rector. Li tinc un gran apreci personal, he gaudit sempre d'un tracte exquisit per part seva i crec que al llarg dels seus dos mandats (8 anys en total) ha fet una gran feina i la UPF s'ha consolidat com una universitat de referència, tant per la qualitat docent com per una recerca intensiva i altament competitiva internacionalment.

Des d'aquí, per tant, el meu reconeixement i el meu agraïment. El substituïrà, atès que és l'únic candidat, el Dr. Jaume Casals Pons per qui també tinc un enorme afecte i crec que és una persona idònia per a liderar la Universitat en aquests anys difícils que estem vivint. És valent d'assumir aquest repte en aquests moments, i alhora té virtuds que tots els qui el coneixem, ni que sigui una mica, sabem valorar, entre les que m'agradaria destacar la proximitat i educació en el tracte i alhora, segurament per la seva formació (catedràtic de filosofia) sap situar una distància precisa amb els temes per a abordar-los millor.

Tanmateix el que em motiva a escriure això són els fets que van passar dimecres a la UPF i que van provocar una reacció del Rector Moreso molt controvertida i criticada.

Els fets són els de sempre: una minoria absolutament minoritària, quatre gats, adopten actituds violentes, en el sentit de no tenir prou amb manifestar una legítima protesta o reivindicació sinó que fan per impedir que els altres puguin exercir la seva llibertat o les institucions desenvolupar la seva activitat.

És una minoria -en ocasions, com dimecres, moooolt minoria- que nega legitimitat a la voluntat de la majoria, se l'autoatorguen a ells mateixos no se sap en base a quin criteri i busquen imposar-se a la majoria exercint una violència que es manifesta de moltes maneres.

A la Universitat també ho hem vist i patit. Quan es convoca una vaga, s'inutilitzen panys i portes per impedir l'accés de la comunitat que no vol seguir les seves consignes. Els últims anys, i com que les seves convocatòries tenien un seguiment molt escàs i la majoria dels estudiants i professorat optava per fer les classes amb normalitat el que aquesta minoria feia per a imposar el seu criteri era posar equips de música a tota castanya de manera que fós impossible fer les classes. I se n'ensortien. Vet aquí el problema i vet aquí que la seva actuació, aquesta manera de fer, hagi anat escalant, atès que els hi proporciona aquests “èxits” pírrics. És la inadmissible tolerància amb els “piquets”, que no tenen res d'informatiu i que tenen molt de mafiós i violent, d'exercici d'una coacció inadmissible que violenta directament els drets legítims dels altres.

Aquesta minoria a la Universitat també practicava violència intentant impedir actes, sabotejant actes. El Rector Moreso havia trobat una fórmula interessant: permetia a la minoria adreçar-se a la majoria en aquells actes, fossin del caràcter que fossin, a canvi de que la minoria després “permetés” la seva celebració...

La UPF ha penjat a youtube el video amb la intervenció del Rector després dels incidents de dimecres, quan aquesta minoria va intentar impedir la celebració d'un acte. No ho van aconseguir, però va haver d'intervenir la policia, hi va haver tensió i l'acte va començar amb força retard i amb molta de la gent que hi havia d'anar intimidada.

Espero que el Rector no se m'enfadi. Però no me'n puc estar de comentar les seves paraules. Crec que va tenir un gran encert, però que després va cometre dos errors diferents.

L'encerta totalment el Rector quan en l'inici de l'acte denuncia aquesta pràctica dissortadament habitual als nostres Campus “hay un grupo muy minoritario en nuestras comunidades universitarias, muy minoritario, que trata de imponer su agenda a la mayoría no respetando las libertades de los demás. Ellos creerán que esto es correcto, pero están repitiendo sin saberlo, porque no lo saben, los peores vicios de Europa.”

Fins aquí, impecable. I el Rector Moreso té tot el meu reconeixement i suport. Són unes paraules encertades i una denúncia valenta que cal fer.

Tanmateix (minut 1.33) a continuació és quan per a mi comet un error que no hauria d'haver comès i que és el que ha estat molt comentat als mitjans, al traçar un nou paral·lelisme entre aquestes actituds i els nazis. 

Entenc perfectament que el Rector intenta situar la comparació no en els crims comesos pels nazis, sinó en l'actitud inicial que els va permetre arribar al poder, davant la impotència -o indiferència- de la societat, i que després va originar l'horror que ja tots sabem.

Aquestes actituds que requereixen que la societat es rearmi moralment i sigui inflexible en la seva inadmissibilitat són actituds totalitàries. Amb això n'hi ha prou i amb això n'hi ha més que suficient. Perquè el germen del totalitarisme té cognoms múltiples i en aquest país nostre ho sabem perfectament, perquè hem patit, com la resta d'Europa, el totalitarisme feixista i el totalitarisme anarquista i comunista.

Però nosaltres, els catalans, encara n'hem patit un altre, i és el totalitarisme del nacionalisme espanyol. I en una tribuna universitària potser hagués estat un bon moment per recordar que la primera vegada que es va impedir que les universitats catalanes desenvolupessin la seva activitat, fins al punt que foren suprimides, va ser després de la Guerra de Successió, quan Felip V suprimeix els Estudis Generals.

El totalitarisme feixista, l'anarquista, el comunista o l'islamista són fenòmens de dimensió mundial. Però el totalitarisme que nosaltres hem patit de part del nacionalisme espanyol és molt singular, és si em permeteu l'expressió, només nostre. I si nosaltres no tenim ben present aquest “genocidi invisible” del que amb gran encert parlava Jaume Clotet, qui ho tindrà?

El segon error que a parer meu comet el Rector en la seva intervenció no és tal error, no he fet servir l'expressió adequada. És la seva opinió, de la que discrepo.

Diu el Dr. Moreso, que en aquesta situació convulsa d'Europa que ens toca viure, el que ell anomena el “nucli” d'Europa (França, Alemanya...) té dificultats per a construir un projecte compartible, un projecte millor per a Europa... i reivindica que Espanya i Rússia (referència per la presència dels convidats al debat) formen part d'una perifèria des d'on poden sortir idees que iluminin o aportin solucions al projecte Europeu.

Evidentment no entraré en el tema rus. Però està clar que la referència al possible paper d'Espanya em sembla absurda. No l'entenc. Quines idees pot aportar Espanya a la construcció europea? Quines lliçons pot donar? Quines bones pràctiques? Quin bagatge polític, democràtic o econòmic pot aportar?

Cap.

Potser el nucli d'Europa està en crisi -ja m'agradaria a mi tenir una crisi com la d'aquest nucli, tot sigui dit-. Però és que Espanya és LA CRISI: un estat absolutament en fallida a tots els nivells, començant pel seu cap d'Estat (el rei i la seva família), seguint per les seves institucions polítiques, econòmiques i judicials, que han generat un dels majors monstres d'Europa, una casta corrupta i incompetent que ha fagocitat recursos de la manera més absurda possible i que ara s'enfronta a una ruïna segura.

Però és que a més a més tot això es produeix en un context d'una baixíssima qualitat democràtica. Espanya és, amb tota probabilitat, l'estat amb una pitjor qualitat democràtica de l'Europa Occidental. Potser hauríem d'anar, ara sí, cap a Rússia, per trobar expressions de tan baixa qualitat democràtica.

I aquí m'agradaria, per a acabar, enllaçar amb el punt que comentava abans, quan deia que si els catalans no som conscients del genocidi invisible que de fa segles estem patint sistemàticament, qui ho serà?

Doncs bé, com molt encertadament va titular Pere Martí en el seu llibre sobre la històrica manifestació de l'Onze de Setembre del 2012, Catalunya ha dit prou. Ha dit prou no només a aquest genocidi invisible, sinó també a la desesperança, a l'absència de futur, a la condemna a la subjugació i l'espoli. Catalunya ha dit prou i ho ha dit democràticament, amb una manifestació exemplar de civisme i tolerància. Però ha dit prou i ha dit que vol decidir el seu propi futur i tenir un estat propi.

I aquesta sí que és, per a mi, una de les autèntiques claus que poden fer possible un nou projecte fundacional per a Europa.

La manera com es resolgui el contenciós català sí que forma part de la visió del que serà la nova Europa que sortirà de la crisi. Si aquesta actual Europa dels estats es mostra insensible a aquestes noves realitats que emergeixen en el seu interior i que formen part del seu ADN com a cultura milenària, com podem ser Catalunya, Escòcia, Flandes o altres, Europa estarà abocada a una llarga crisi en la que la democràcia i el respecte als drets individuals i col·lectius en seran la primera víctima.

Catalunya i Escòcia sí que ens podem considerar, en aquests moments, perifèria del nucli. Unes realitats inqüestionables que aixequen la veu i reclamen més democràcia, poder decidir, i fer-ho civilitzadament. Si Europa opta per mirar a una altra banda, protegir els actuals membres del seu club i tolerar sortides autoritàries, Europa estarà morta.

En canvi, si Europa acull aquestes noves realitats polítiques en un marc democràtic i de diàleg, i remou les seves estructures d'estats clàssics per a encabir moviments interiors de les seves fronteres a partir de processos democràtics, Catalunya, des de la perifèria, sí que estarà aportant idees i realitats que conformaran part del nucli del projecte de la nova Europa.

No. Espanya, per més perifèrica que sigui, no està en condicions d'aportar absolutament RES al projecte de construcció europea, només mals de caps i descrèdits.

I sí. Catalunya, sí que està en condicions, des de la nostra particular perifèria i realitat, d'aportar idees que remoguin les aigües pudentes d'aquesta Europa dels Estats col·lapsada en el seu immobilisme. El sotrac que implica parar l'orella al que està passant a Catalunya, a aquesta exemplar revolució democràtica i cívica sí que pot ajudar i molt a bastir un nou projecte europeu més creïble, més sensible, més proper i que garanteixi una major qualitat democràtica, de vida i els drets humans i col·lectius als seus ciutadans i als seus pobles.

...........................................................

I res més. Reiterar el meu agraïment al Rector Moreso i la meva proximitat i afecte personal. I desitjar tot l'encert del món a qui serà el nou Rector, el Dr. Jaume Casals. La UPF és casa meva, per bé que en ocasions la vida ens obri parèntesis.