El Barça i jo. Passió, antinuñisme, GLÒRIA i, de nou, l'eterna derrota. Fem alguna cosa?

Quan el meu pare va arribar a Catalunya, procedent de Múrcia, era Atlético, del Atlético de Madrid, abans Atlético Aviación.

I tot i que sempre va tenir su “corazoncito” atlético, amb els anys va esdevenir un apassionat culé, fins al punt de fer-se soci del FCB i fer-nos-en als tres germans.

Jo la veritat és que al barri de Sant Ildefons, a Cornellà, durant l'EGB, el tema Barça no el vaig viure amb gaire intensitat. Només cal que us expliqui que a classe de gimnàstica, quan havíem de fer dos equips per jugar a futbol, a una banda sempre els del Real Madrid i a l'altra els que érem del Barça, de l'Atlético de Madrid, del Betis, del Sevilla, de l'Atlhetic... Ens havíem d'aplegar tots per poder formar un equip.

Va ser ja un cop a l'Institut i vivint a BCN, al barri de Les Corts, just davant d'on hi havia hagut l'històric camp de Les Corts del FC Barcelona, que va començar a despertar-se la febrada futbolera.

És curiós, però recordo amb la mateixa intensitat la passió pel Barça i aquell declarat “antinuñisme” que professàvem tant jo com tot el meu entorn d'amics amb els que vivíem el Barça.

El meu primer disgust d'hinxa militant va ser amb la final de la Copa d'Europa de Sevilla. Vam anar a reservar bitllet de tren i entrada amb una agència que ho venia així. I ens van donar pel cul, i no vam tenir entrades...

Final Copa 2014 a València

Des d'aleshores poquíssimes, per no dir cap, finals m'he perdut. Des de la final de la Recopa a Berna contra la Sampdòria fins l'última Champions al nou Wembley. En aquest trajecte de “militància” culé ho he viscut gairebé tot.Tot i de tot.

L'any 1993 vam decidir fundar la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi, una penya que es defineix per la seva intensitat barcelonista i pel seu patriotisme. Vivim Barça i país amb passió, des d'un compromís actiu.

Com a soci, com a barcelonista, sempre he tingut un profund menyspreu per tot el que representava el nuñisme. En el seu moment -llavors encara érem uns joves universitaris- ens vam implicar molt a fons en les primeres eleccions que pensàvem podien treure aquella caspa nuñista del capdavant del nostre Club, i ho vam fer donant suport i participant en la campanya en suport de Sixte Cambra. Vam perdre. I molts d'aquella candidatura -no tots!- es van acabar incorporant al nuñisme.

Una altra constant del meu barcelonisme és que sóc un incondicional ABSOLUT de Johan Cruyff.

Com a jugador, i sobretot després com a entrenador -que és l'etapa que vaig viure-, Johan Cruyff va canviar la història del nostre Club. Sempre havíem estat “més que un Club”, però no és fins el Johan Cruyff entrenador que ens convertim en un Club guanyador. Un Club amb un estil propi, inconfusible, únic, desacomplexat i guanyador.

La meva admiració es va tornar devoció amb la final de la Copa d'Europa de 1992, al mític Wembley. Vam anar-hi amb autocar. Els xicots que l'havien fletat havien tingut la paciència d'anar a gravar declaracions de jugadors i cos tècnic, i els hi demanaven paraules de coratge per a l'afició, pensant en aquella burrada d'hores que era el viatge. També van anar a buscar al Johan. I mai oblidaré les seves paraules “Como? Animar a los chicos que van al final? No entiendo. Pero si un final es un fiesta!!!!”

Doncs això, “un fiesta”. I quan vam arribar a Londres ens vam beure el Tàmesis. I allò va ser una festa, de principi a fi. I allò ja va impregnar la meva manera de viure el barcelonisme. Com “un fiesta”. Havíem d'estar sempre orgullosos dels nostres colors, del nostre Club, del nostre equip, dels nostres jugadors, i saber disfrutar de tot el que ens donaven. I va ser molt, el que ens van donar.

El nuñisme era la caspa, la cosa resclosida, fosca, poruga, plorona, covarda, cretina. I el cruyffisme era l'aire nou, el no tenir por, el disfrutar de les coses, la confiança en la victòria, la seguretat en nosaltres mateixos, etc.

El nuñisme, per a nosaltres, també era un Congrés de Penyes Barcelonistes a l'hotel Princesa Sofia, en ple mes d'agost, intervenir per demanar que el congrés es pogués desenvolupar en català i haver d'abandonar-lo enmig l'escridassada generalitzada d'aquella guàrdia de corps nuñista que eren les penyes, mentre el franquista Mussons, directiu emblemàtic del nuñisme, es permetia també escridassar-nos des de la tribuna dient-nos “ustedes no saben lo que es el Barça”. Ell sí ho sabia, és clar, no portava l'americana blanca del Movimiento Nacional, però sí ens escridassava amb aquella mateixa autoritat condemnatòria de la que estaven investits els jerifaltes feixistes que durant tota la dictadura havien fet i desfet com havien volgut.

Els 3 artífexs del Barça GLORIÓS

El meu clímax com a barcelonista va arribar amb la victòria de Joan Laporta i el seu equip.

Oh! Allò va ser massa! Un paio com en Jan Laporta, jove, patriota, i envoltat d'una directiva jove, desacomplexada, i amb en Johan Cruyff beneint el projecte esportiu!!!!!

El començament de Frank Rijkaard, que culmina amb la Champions de París. El disgust de veure que quan tots pensàvem que aquella final era el començament d'un cicle triomfant, de fet era el punt final d'un projecte esportiu que ja estava en descomposició.

I després, oh després!!! El més gran que mai hem viscut. Un Pep Guardiola al capdavant del projecte esportiu que va portar el nostre Club als més alts cims de l'èxit. A LA GLÒRIA!

Aquella glòria, però, va generar entre un sector de la massa social del FCB i, sobretot, de l'establishment de la ciutat, un enorme ressentiment, barreja d'enveja, por i impotència perquè no podien controlar el que estava passant al Club.

L'establishment va reaccionar amb una impresentable violència contra aquell moment gloriós del nostre Club, contra la seva Junta, contra el President Laporta i contra en Pep Guardiola.

Tinc gravada una imatge que explica fins a quin punt aquella Junta del Barça era foc nou, aire nou, i fins a quin punt -potser ignorant fatalment el seu poder- van “passar” d'aquest establishment. És un partit de Champions. El Barça juga a camp del Chelsea. Hi han anat molt culers. Molts. El Barça està en un moment apoteòsic, és al cim de la glòria. Les càmeres de TV3 enfoquen l'afició barcelonista que omple la seva grada del camp del Chelsea. Tothom està dempeus, agitant les bufandes i cantant. Bé, tothom no. Enmig la gent del Barça la càmera es deté en tres persones assegudes, amb sengles gorres calades fins les celles, visiblement incòmodes, visiblement “marcianos” en relació a tot el que els envolta. Quan la càmara s'hi acosta es veu clarament qui són: Josep Antoni Duran i Lleida, Màrius Carol i el mismíssimo Conde de Godó.

Pel que sembla el Conde hauria expressat al seu majordom, en Màrius, que volia anar a veure aquell partit. El majordorm, incomodat perquè ja llavors el Grupo Godó estava mantenint un pols constant amb la directiva Laporta, enlloc de trucar al Club per gestionar unes entrades, va trucar al seu empleat, en Duran i Lleida. Aquest, endut pel seu servilisme ràpidament va veure-hi una oportunitat de fer-se mereixedor dels afalacs de l'amo.

De manera que l'empleat Duran va dir al Majordom Carol que no patís, que ell se n'encarregava de tot. I així ho va fer. Va trucar al Club i va demanar, com només saben demanar la gent dels despatxos, unes entrades per al partit. Segons ràdio macuto hi va haver un problema de protocol, un “equívoc”. Així, després de volar amb l'avió privat de El Conde, només van poder entrar amb entrades “de gol”, res de llotja o tribuna. I allà estaven, exposats a la humiliació de les càmeres enmig el gruix de l'afició del Barça, dels de “dempeus”, dels working class....

Diu la llegenda, també, que des d'aquell dia el Grupo Godó no va parar fins fer-lo fora i intentar esborrar de la història del FCB qualsevol rastre d'aquella insòlita “independència” o “insolència” davant el poder.

L'establishment culmina la seva obra ficant Sandro Rosell com a President del FCB.

Ho fa, a més, tot s'ha de dir, enmig de la pròpia i impresentable descomposició de tot el que havia estat la renovació laportista. Gairebé per mèrits propis. Un desastre.

Amb en Rosell va tornar la caspa al Club. Es van tancar les finestres. I va tornar aquella olor de ranci... i de mòmies nuñistes i de l'establishment arreu.

El començament del mandat Rosell, del neonuñisme, va estar marcat per no atrevir-se a desmuntar un equip i un cos tècnic triomfant, de manera que va seguir en Pep Guardiola i l'estructura de l'equip que tants èxits estava donant al Barça.

El neonuñisme es caracteritza també per una altra cosa: els seus protagonistes, els seus actors, són males persones. Són gent que viu instal·lada en la rancúnia permanent, infeliços, i totalment presoners d'una mesquinesa que els aboca a gestionar tot el que toquen de manera miserable.

El primer que van fer va ser començar a enderrocar els pilars exteriors del projecte més gloriós que mai havia viscut el Barça. I ho van fer amb dues mesures. Per una banda vexant l'artífex esportiu i espiritual d'aquell projecte, en Johan Cruyff, via treure-li la Presidència Honorífica que ostentava. I per una altra banda, via “mamporreros”, iniciant accions de responsabilitat patrimonial contra la Joan Laporta i la seva Junta. D'una manera indigna. Absolutament indigna, tramposa i mesquina.

En una segona fase, van començar a fer la vida impossible a l'entrenador del primer equip, Pep Guardiola, fins que aquest va decidir marxar.

I aquesta compulsiva obsessió per desmuntar l'equip més gloriós de la història del Barça ha culminat finalment amb la “cacera” de l'estrella indiscutible d'aquell equip, en Leo Messi, menyspreant-lo, qüestionant-lo, encabritant-lo i, finalment, convertint-lo en diana de la debacle generalitzada.

Avui, 20 d'abril del 2014, podem dir que el neonuñisme ha assolit els seus últims objectius. S'ha carregat l'herència rebuda, el millor equip de futbol del món, i hem tornat a ser el Club de "l'eterna derrota"

I ho ha fet, a més, embolcallat en els més estimats arguments del nuñisme: el victimisme i els projectes patrimonials com a cortina de fum.

Una Junta amb el president electe dimitit per les gravíssimes acusacions que tenia a sobre d'ell, imputada a l'Audiència Nacional per “distracció de fons” (que és la manera amable de dir que ha desaparegut pasta i ningú sap ni com ni cap a on) i condemnada per la FIFA per males pràctiques i pèssima gestió... una junta que, en aquesta situació, en comptes de fer front al que passa delira parlant de conspiracions i menteix indignament fent populisme i posa la Masia com a escut per les hòsties que estan rebent únicament i exclusivament per la seva INUTILITAT I MALA GESTIÓ!

Desmuntada, desfeta, l'herència esportiva rebuda, sense cap projecte esportiu a oferir que sigui mínimament engrescador o creïble, abocats per tant, altre cop, com en els millors anys del nuñisme, a la misèria esportiva, a l'eterna derrota, aquesta Junta ha fet el mateix que feia el nuñisme: refugiar-se en temes patrimonials.

El projecte de reforma de les instal·lacions és un projecte improvisat com a cortina de fum. És absolutament contradictori amb tot el que varen dir durant la campanya electoral, el que figura en el seu programa. Van parlar de la urgència de la reforma del Palau Blaugrana, i en 4 anys no han fet res. Van criticar el projecte Foster de la directiva Laporta perquè pujava a 215M€, i presenten un projecte de més de 600M€. Van dir que allò que era important i que farien seria remodelar el Camp Nou per fer-lo més comfortable per al soci (escales, accessos, serveis, neteja)... i plantegen una reforma que “sacrifica” a 20 mil socis, que perdran les seves localitats.

No expliquen com es podran pagar les obres, però ja tots sabem que aquesta bogeria acabarà convertint el nostre Club en la puta de la dictadura islamista, despatrimonialitzat-lo, i expulsant els seus socis més modestos, fins fer-los fora o confinar-los lluny de les seves actuals localitats per oferir-les a empreses, rics, VIPS i turistes.

No ha estat una consulta democràtica. Ha estat un enorme frau caciquil amb simple aparença democràtica, amb la complicitat vergonyant dels mitjans de comunicació controlats per l'establishment, en la que el Club s'ha gastat una quantitat indecent de diners de tots els socis en propaganda i el NO ni tan sols ha tingut l'oportunitat d'estar present al recompte de vots, ja no diguem de fer arribar els seus arguments a la massa social.

Ha estat una nova i penosa constatació del cretinisme d'una part molt significativa de la massa social del FCB. Són els que són: els que van fer guanyar eleccions al Núñez, els que van votar la moció de censura contra Laporta, els que van votar Rosell i els que ara han votat l'estafa patrimonial que ha promogut la directiva.

Hi són. Sabem que hi són. I sabem que sempre hi van.

També sabem que no són, ni de lluny, el gruix de la massa social del FCB, però sí de la que es mou. Ells fan el que han de fer. El que em pregunto és perquè la gent que no vivim el Barça com ells i que no volem que el Barça sigui allò en el que ells el volen convertir... no som capaços de fer alguna cosa més del que estem fent, que és prou patètic.

Crec que la majoria de socis del Barça volem viure el nostre club des dels valors, des del respecte a una història, a una tradició i una proposta esportiva i uns referents que són els que ens ha donat la glòria. Crec que som majoria, però que som incapaços de treballar plegats.

Aquesta directiva ja ha aconseguit desfer el projecte esportiu més gloriós de la nostra història. Aquesta directiva ja s'ha carregat tots els referents sobre els que aquest projecte s'edificava. Aquesta directiva ja ha aconseguit que tornem a ser aquell club perdedor, caòtic, sense rumb i victimista que va caracteritzar el nuñisme. Aquesta directiva ja ha aconseguit l'aval d'una massa social entabanada amb poca cosa més que un plat de mongetes amb botifarra per despatrimonialitzar el Club, vendre'l a les dictadures islamistes i sacrificar 20.000 abonats a major glòria de rics, VIPS, empreses i turistes.

O ens mobilitzem i aconseguim tornar el nostre estimat Club als valors que ens han fet grans i referència, a aquest Barça de la gent, popular, estimat i compromès... o el que en quedarà serà una caricatura lucrativa per a uns quants. 

O aconseguim que hi hagi eleccions a final de temporada o el Club s'instal·larà en l'eterna derrota.