31 de jul. 2014

El crepuscle dels déus. L'hora de l'heroisme dels homes!

És dimecres dia 30 de juliol del 2014 quan començo a escriure aquest post. Fa 5 dies de la confessió de l'ex-president Pujol que des del 1980 havia mantingut uns diners provinents d'una herència en un paradís fiscal. Uns fets que han sacsejat el panorama polític i mediàtic del nostre país i, encara més, les consciències de moltíssima gent.

És molt difícil abordar aquest tema. És tan gran el personatge, ha estat tan forta la seva petjada i la seva significació en la Catalunya contemporània, la seva dimensió política i la seva influència, que una conducta sens dubte reprovable, sens dubte gens exemplar, il·lícita, com la que va confessar, és un autèntic xoc multidimensional en mig del procés. L'impacte que ha pogut causar és impossible d'analitzar aïlladament, de la munició que ha facilitat per ser atacats i de les incerteses que s'han generat en relació amb la capacitat de mobilització i d'aguantar de la majoria social.

L'amic Joan Safont, en un extraordinari article “El mirall de la mesquinesa” publicat a El Matí, es referia a la dimensió tràgica -en el sentit clàssic de la paraula- de la figura del Pujol post-confessió. A mi tot el que ha passat m'ha fet venir al cap una altra imatge de connotacions mitològiques “el crepuscle dels déus”.

ACTE I El crepuscle dels déus
Amb el cop brutal de la confessió de divendres, el mateix Pujol matava el mite Pujol, perquè de sobte tota una vida dedicada a Catalunya apareixia sepultada, gairebé intranscendent, davant una conducta equivocada, reprovable, no exemplar, delictiva.

Vet aquí la tragèdia personal. El mite del Pujol resistent antifranquista, que va mobilitzar el catalanisme des de la clandestinitat per donar una esperança de futur, política, cultural, lingüística al nostre país. La tortura, els llargs anys de presó. L'home que ho tenia tot i que va fer el pas endavant de sacrificar-ho tot (família, llibertat, diners, posició social...) pels seus ideals. L'home abnegat, imbuït per un cert esperit messiànic, que és capaç de fundar el seu propi partit, a imatge i semblança seva, de convertir-lo pràcticament en un moviment. Del líder polític que aconsegueix “apartar” sense gaire soroll un altre mite descontextualitzat, Tarradellas, i guanyar les primeres eleccions de la Catalunya autònoma davant una esquerra de PSC-PSOE i PSUC que semblava clarament hegemònica. L'home que governa 23 anys i que converteix el seu govern en una obra magna de recuperació del país a tots els nivells després de la llarga nit del franquisme. 

També el líder que assenyala als seus quina és la seva feina i fins on portarà el país, i que els adverteix, en una imatge que inevitablement ens recorda Moisès, que serà un altre a qui li tocarà portar-lo més enllà. És justament també per això, perquè mai no va enganyar en on pensava que li tocava portar a ell al país, que jo no el vaig votar mai. La seva estació no era la meva, la meva sempre ha estat la independència. I que finalment es retira. I que viu amb gran lleialtat institucional les dues victòries a les urnes del seu successor, Artur Mas, i les dues derrotes als despatxos que són els dos tripartits. I que encara té esma d'explicar perquè la seva política, la que va fer durant 23 anys ja no serveix, que ell estava equivocat, i que ja només hi ha un camí, la independència.

Algú amb una trajectòria així, de dècades d'absoluta entrega i d'una obra, vista en perspectiva, colossal, irrepetible, única. Algú que per tot això s'havia situat en un nivell o espai diferent, molt diferent al de la resta de polítics... De sobte, en un gest que ara mateix no podem saber si és una immolació o un intent de fugida, d'evitar mals pitjors o de salvar no sé què ni a qui, s'autodestrueix, esclata en horari de màxima audiència i les ones de l'explosió es van propagant arreu, i sents com es trenquen vidres i esquerden parets, i com n'hi ha que agafen amb fúria la maça i s'abraonen sobre parets i murs d'allò que va ser Pujol i, en certa manera, el pujolisme.

En un moment la plaça de la cosa pública s'omple de gent que agita amb gran indignació els seus braços i clama justícia.

La majoria no clama justícia en el sentit ètic del terme, que exigeix proporcionalitat entre els fets i les conseqüències: clamen exigint la destrucció de Pujol. Hi podem veure tots aquells que mai van poder-lo derrotar a les urnes, que mai van fer res per ell ni li van reconèixer res, ans al contrari, que el van menystenir permanentment, i que en aquest menysteniment edificaven la seva derrota permanent. Molts d'aquests són els que ara més gesticulen, i no poden evitar que se'ls inundin els ulls de la ira de la venjança. Clamen justícia, però només és venjança, una ira descomunal, carronyaire.

Però també hi ha “els seus”, els qui aixequen davant la comunitat un escut protector que porta escrit amb la pròpia sang “decepció”. Com si en un nou episodi bíblic això els hagués de protegir a ells de la plaga, com es van protegir les cases dels jueus davant les plagues que Yahvé envià per aconseguir que el faraó permetés marxar el poble d'Israel. I es colpegen amb força l'escut contra el pit, però també contra la icona de Pujol. Ho fan amb força, com si això els allunyés “del mal”, els eximís de qualsevol pecat, els permetés presentar-se amb túnica blanca, immaculada, davant la comunitat.

Després hi ha els qui volen convertir-nos a tots i cadascun de nosaltres en un Pujol: l'unionisme. El d'aquí i el d'allà, s'ha llençat, amb tots els enormes altaveus mediàtics de què disposa, a convertir-nos a tots i cadascun de nosaltres, dels qui volem decidir democràticament el futur d'aquest país, en un Pujol. Han clonat argumentalment la Nació i ens han volgut convertir a tots en pujols. Per a aquesta gentussa tots som pujols i tots tenim els seus pecats, que només podem expiar amb la rendició a Espanya, abandonant tota esperança i suplicant ser marcats de nou amb la marca de l'esclau mentre gemeguem demanant perdó per haver desafiat el nostre destí i haver aspirat a la llibertat.

L'unionisme se sent fort en aquest paper. Per primer cop des que va començar el procés tota la seva coral negra eleva els càntics condemnatoris amb la mateixa partitura i música. Fins ara ens havien dit nazis, jueus, feixistes, paletos, insolidaris, genocides... però mai havien pogut acompanyar els seus insults i condemnes de cap relat basat en fets creïbles. I Pujol els hi ha donat aquest argument que estaven buscant desesperadament. Es mouen lentament, damunt les piles de cadàvers del genocidi invisible que des de fa 300 anys protagonitzen, però es mouen en una direcció, darrere la icona de l'ídol caigut, per llençar-la contra nosaltres. Creuen que el seu déu Constitución els ha atorgat aquesta oportunitat miraculosa per destruir totalment d'una tacada a la icona de la recuperació de tot el que ells durant 300 anys, generació rere generació, han estat perseguint (llengua, cultura, nació, poble, sentiment) i que aquesta destrucció es propagarà entre nosaltres, la nació clonada, per cremar-nos a tots en una gran pira que, quan s'haurà extingit, haurà extingit també el somni dels catalans.

No ens enganyem. El poble és temerós. Per això encara només se senten els laments i uns gemecs porucs, i les mirades es perden en l'horitzó del foc de la destrucció que pregona l'unionisme.

ACTE II L'hora de l'heroisme dels homes
Un silenci espès, com de matinada que s'obre pas entre la nit i una tempesta de llamps i trons, s'ha estès per tot el país poc abans de les 14:00. Sense adonar-nos-en laments i gemecs han desaparegut, mentre ens abocàvem a buscar una TV, una ràdio o una connexió a internet que ens permetés seguir la compareixença de Mas a Madrid, després de l'entrevista de dues hores i quart amb el President espanyol Mariano Rajoy.

I el president Artur Mas ha començat a parlar. I ha dit el que ja sabíem de Rajoy, que nega la consulta. Però també ha dit el que necessitàvem ratificar, que nosaltres la farem. Que el procés no és obra de Pujol, ni tan sols seva. Que el procés és la gent, és el poble. I que mentre nosaltres aguantem, el procés seguirà viu, i que mentre nosaltres hi siguem, ell també.

Artur Mas, l'home que va esdevenir líder ungit pel déu Pujol, es revela contra el seu destí, i el venç. Artur Mas, l'home que guanya contra tot pronòstic dues eleccions seguides, però les perd als despatxos davant el tripartit. L'home que quan finalment guanya i només ell pot governar, es troba un país arrassat, arruïnat, sense marge de maniobra per a res, però hi fa front amb fermesa i coratge, sense mirar a la galeria, sense renunciar a dir la veritat, sense por a prendre decisions impopulars. L'home que quan Barcelona s'omple de gent l'Onze del 2012 l'escolta i actua en conseqüència. L'home que no es posa al capdavant de res, sinó al costat de la gent. L'home que ens diu jo aniré fins on vosaltres vulgueu anar. L'home que desafia l'establishment.

Però el més important de tot: l'home que renuncia a l'antiga política dels despatxos, als antics déus, i que ens converteix a tots i cadascun de nosaltres, a la gent, en protagonistes del nostre futur, en els grans protagonistes, en els únics protagonistes.

Com escrivia fa uns dies Vicenç Partal, ara tothom només és una mà més en la llarga cadena humana que enllaça un poble de nord a sud. Fins i tot els déus, ja només eren això. I fins i tot el buit dels déus caiguts ja només és això, un metre més, una plaça, en la Via cap a la llibertat que omplim i fem realitat entre tots.

És així com Artur Mas ha estat el primer home en la nostra història que ell mateix s'ha convertit en heroi al convertir-nos a tots i cadascun de nosaltres en protagonistes del nostre futur, al fer del minúscul espai que tots i cadascun de nosaltres ocupem en la història, en el nostre país i en el procés, un espai per a l'heroisme.

I amb ell, i amb nosaltres, també tots els líders que l'acompanyen en l'acord de data i pregunta, així com els moviments cívics com l'Assemblea, Òmnium i Súmate, o el moviment municipalista de l'AMI que ja aplega més del 80% de les nostres entitats locals.

Som on som perquè així ho hem volgut. Perquè hem sigut capaços de guanyar-nos aquest espai i aquest dret. El dret a somiar, el dret a ser protagonistes del nostre futur. Això ens converteix en els nostres propis herois, perquè tot depèn de nosaltres.

No ens fallarem. Vencerem. Ara és l'hora.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Un gran president, encara que jo no l'he votat mai i més aviat l'he combatut. Sense ell seríem València, amb tots els respectes pels valencians de bé. Amb una fallada personal força gran, però és que la gent som així. I de tot plegat n'emergeix la figura monumental de l'Artur Mas, qui ens ho havia de dir després dels pactes amb el Zapatero!
A Madrid saben que ara Convergència és la gran clau de volta del procés (una altra sorpresa!) i dediquen tots els seus esforços a destruir-la perquè saben que connecta amb un sentiment molt ampli de centre-dreta, fins i tot com diu la Carme-Laura Gil de centre esquerra.
Segurament a contracorrent hi ha potser només quatre gats que cada cop hi simpatitzem més, en el meu cas provinent del PSUC i votant d'ERC des de fa anys.
Finalment hi ha la galàxia que gira al voltant del planeta esquerra de l'esquerra: Podemos, Guanyem, CUP, ICV... per mí són un perill perquè tothom sap que el model de societat que proposen és inviable i fa riure a qualsevol holandès, danès o alemany, precisament aquells a qui més ens hauríem d'acostar.
Són justament el que voldrien a Madrid, un independentisme embrancat en la construcció de models de societat fracassats i per tant encarat al fracàs. Em miro amb preocupació el seu avanç perquè és el del populisme latinoamericà.
I ERC... de moment no acabo de tenir clar on és.
Pep Reig

Anònim ha dit...

Pep:
Me parece muy claro y contundente su comentario.

Devolucio Constitucions Catalanes¡¡¡

Anònim ha dit...

El poblé català té una visió incompatible amb l Espanya de siempre. No necessitem liders visionaris , més aviat gestors efectius i honestos. Pujol es el passat d una Catalunya semievolucionada. Que no falli Mas i Junqueres
Jordi Delcor

Anònim ha dit...

Gracies per un guió tan bo,es mereix una pelicula extraordinaria amb final feliç

Anònim ha dit...

Aixi sigui company..

Kefes ha dit...

Devolució Constitucions Catalanes:

http://devolucio.cat/?doing_wp_cron=1352885784.5508949756622314453125

Hasal ha dit...

Aixó es el que estic posant a blogs de les espanyes...

New York Times publica la lista de mayores defraudadores españoles: Emilio Botín y su familia, José María Aznar; Dolores Cospedal; Rodrigo Rato; Narcís Serra; Eduardo Zaplana; Miguel Boyer; José Folgado; Carlos Solchaga; Josep Piqué; Rafael Arias-Salgado; Pío Cabanillas; Isabel Tocino; Jordi Sevilla; Josu Jon Imaz; José María Michavila; Juan Miguel Villar Mir; Angel Acebes,etc hasta 569. Pero estos como son de la casta PPSOE no los van a investigar ni a perseguir!"

"Pujol,mientras era autonomista y buscaba el encaje frenando al independentismo ( de hecho,Felipe Gonzalez y el PSOE pactaron parar la denuncia del caso de Banca Catalana,a cambio de que Pujol frenara el independentismo),era un estadísta,hombre de estado,español del año en el 84 y el "Hombre del Rey" en Catalunya.Por eso le dejaban que sus hijos tuvieran negocios oscuros,como dejan a toda la casta española. Pero al volverse independentista,le han sacado esto.Roma y la casta no pagan traidores!"

http://wiki.15m.cc/wiki/Lista_de_casos_de_corrupci%C3%B3n

Algunos Casos de Corrupción Relevantes
Adjudicación servicio de limpieza Ayuntamiento de Madrid, Aceite de colza, Fidecaya, Banca Catalana, Flick, KIO,Wardbase, Fondos reservados, Rumasa, Filesa , Malesa, Time-Export , Ave, Seat, Osakidetza, CESID, Juan Guerra , Casinos, Pilar Miró, Ibercorp, Urbanor, Sarasola, Urralburu, Bardellino, Godó, BFP, Gran Tibidabo, Estevill, Turiben, Salanueva, Expo'92, Roldán, Paesa, Banesto, Palomino, GAL, Petromocho, Caso Naseiro, PSV, Hormaechea, Cruz Roja, Minería, Sóller, Zamora, Pallerols, Lino, Sanlúcar, Villalonga, Tabacalera, FPRCEM, Gescartera, Malaya, Gürtel, Jaume Matas , Pretoria, Marinaled, Zarrafaya, Ciudad del Golf, Bolín, Salmón, Sayalonga, Matsa, Alzoaina, Plasenzuela, Castelfollit, Riopedre o Renedo, Campeón, ITVs, Millet o Palau, Cambril, Porcuna, Faisán , Nueva Rumasa, Nóos o Urdangarín, Tótem, Biblioteca, Brugal, Berzosa, Garzón, Pitiusa, Dívar, Cooperación, Alcorcón, Bárcenas, Amy Martin, los EREs falsos de Andalucía

Kefes ha dit...

Així s'entén molt millor:

http://www.tribuna.cat/recull-de-premsa//saez-la-bomba-ha-esclatat-pel-costat-de-pujol-pero-tot-no-va-comencar-el-2012-si-no-el-1976-02-09-2014.html

i:

http://www.tribuna.cat/opinio//som-titelles-de-lestat-03-09-2014.html