Anàlisi de la situació política a partir dels baròmetres del CEO i de EP

Aprofitarem aquest moment de calma enmig les tempestes del procés per comentar alguna cosa d'enquestes aprofitant el baròmetre de El Periódico que s'ha fet públic aquesta setmana, posant-lo en relació amb els resultats de l'últim baròmetre del CEO -octubre-, que és l'enquesta més potent de les que es fan a Catalunya.

Té sentit mirar les dades de El Periódico perquè, tot i que com veurem hi ha coses massa estranyes, és l'única posterior al 9N, per tant l'única que pot recollir o apuntar els primers efectes de tot el que ha representat i passat al voltant del 9N, de la mateixa manera que podem assenyalar aquelles coses o resultats que són “massa” estranys, i que per tant convé posar en quarentena, perquè poden ser una estimació poc fundada, errònia o mal “cuinada”.

Podem parlar d'algun “efecte 9N”?

Algunes dades de l'enquesta El Periódico apuntarien algun canvi de tendències post 9N, però per ara s'expressa feblement.

El dos possibles canvis són una possible recuperació de la intenció de vot de CiU i una simultània pèrdua d'intenció de vot d'ERC.

La primera, la de CiU, és molt feble, i, a més a més, és un “salt” que quan mirem amb certa perspectiva aquest baròmetre de EP s'ha donat altres vegades sense que hi hagi fet polític rellevant al darrere com sí hi pot ser ara. El salt seria que CiU passaria de tenir una intenció de vot del 18,5% al 20%, és a dir, 1,5 punts de diferència. Això està dins el marge d'error de l'enquesta, i és, per tant, molt feble. No li donaríem cap importància si no fos perquè és evident que el 9N va ser una data històrica, tot va anar molt bé i tothom valora el paper i lideratge que va tenir el President Mas i el Govern, de manera que ningú no troba estrany que això pugui implicar un canvi de tendència en la intenció de vot. Però per ara és molt feble, demoscòpicament poc rellevant.

Però ens trobem que aquest repunt d'1,5 punts ha anat acompanyat d'un descens de la intenció de vot d'ERC de 3,9 punts (del 23,9 al 20). Aquests gairebé 4 punts ja estan fora del marge d'error, i per tant sí que poden apuntar un cert impacte de tot el que ha passat al voltant del 9N. Per a la majoria d'observadors, el que va fer ERC des de la nit del 14O ha estat incomprensible, molt difícil d'explicar, i per tant sí que podria tenir una certa base que això hagi tingut un mínim impacte en la seva intenció de vot.

Les dues dades simultànies han implicat, a més, que CiU hagi retallat per en 5,4 punts el diferencial amb ERC i això hagi facilitat un cert titular de “recuperació”. Jo el veig encara molt feble, i només en parlem com a possible tendència per l'anàlisi que fem del panorama polític, més que per les dades de l'enquesta.

Hi ha “efecte Podemos”?

És evident que la fantasmagòrica proposta de Podemos ha fet forat entre l'electorat català. El baròmetre de EP és molt escandalós en aquest sentit, atès que els projecta com a tercera força política, amb un 13,8% dels vots.

Tot i que crec que EP sobredimensiona -potser interessadament- Podemos, quan mirem l'enquesta del CEO veiem que li projecta un 8,5% d'intenció de vot. Per tant, sí que hi ha efecte Podemos, i si quan passin de fer el fantasma a concretar alguna cosa això no altera els seus votants, Podemos entrarà amb certa força al Parlament.

Hi ha, però, algunes dades de l'enquesta de El Periódico que no són gaire fiables: segons EP la principal transferència de vot a Podemos vindria del PP, concretament un 36,8% dels seus votants el 2012. Aquesta dada xoca molt amb la del CEO, on només un 1,9% dels votants del PP ara votarien Podemos. Això és molt estrany. Massa.

En aquest mateix sentit, per al CEO el PP té una fidelitat de vot del 60,2%, mentre que per a El Periódico, amb tan sols un mes de diferència entre les dues enquestes, la fidelitat de vot seria del 21,1%. Raro raro raro.

Són dues diferències massa grans. Per tant amb aquestes dades tenim un problema, i per valorar adequadament haurem d'esperar noves enquestes que ens permetin situar per on van les tendències, perquè el diferencial és tan gran que gairebé invalida les nostres possibilitats d'anàlisi per a Podemos i per a PP.

Totes dues enquestes apunten, en canvi, una mateixa tendència pel que fa al forat que fa Podemos entre els antics votants de PSC, ICV-EUA i C's. Per a aquests tres partits la fuga de vots cap a Podemos és la principal pèrdua de vot que pateixen, i és el que explica la irrupció de Podemos, més enllà dels dubtes sobre les dades del PP, ja que segons el CEO Podemos esgarrapa entre l'11,4 i 11,7% dels antics votants d'aquests partits, a més de ser dels que més pesquen entre el vot en blanc i l'abstenció.

Per tant, la proposta Cuarto Milenio de Podemos sí ha fet forat entre l'electorat, és significatiu, i afecta bàsicament a PSC, ICV i C's, i caldrà acumular informació per veure si també impacta entre l'electorat del PP.

La CUP és tendència?

Sens dubte. La CUP és tendència, i a l'alça.

Les dades de la CUP del baròmetre EP no em quadren per una cosa: els assenyala una fidelitat de vot del 52%, mentre que per al CEO tenen la més alta fidelitat de vot de tots els partits, amb un 83,5%. Cuidao.

A l'analitzar la CUP estem condicionats per una cosa: com que la seva mostra de votants en les enquestes és petita (són els que van tenir menys vots de totes les forces presents al Parlament), és difícil “enganxar” bé aquest segment. Però com que el baròmetre del CEO té una mostra molt més gran, són 2.000 enquestes, crec que en aquest punt és sens dubte molt més fiable. Per tant, i tot i que EP acaba projectant la millor intenció de vot que fins ara han donat a la CUP, crec que la projecció que fa el CEO és més encertada, i per tant l'ascens que assenyala serà més gran que el que li atribueix EP. La CUP va amunt a totes les enquestes, això és tendència, però en la discrepància de dades entre EP i CEO, ens hem de quedar amb el CEO pel que he explicat abans. De manera que la CUP se situaria amb la mateixa dimensió que C's i ICV-EUA.

Sense cap mena de dubte la tasca parlamentària que estan desenvolupant, que tothom els hi reconeix, així com la responsabilitat que han demostrat tenir en tots els moments clau del procés està impactant favorablement entre els electors, que ho recompensen.

De fet la CUP només té una mínimament significativa fuga de vot cap a ERC, però en canvi recullen votants de la resta de partits (excepte PP i C's), amb els significatius percentatges de votants d'ERC (6,1%) i d'ICV-EUA (un 7,3) i fins i tot un 2,2% de CiU.

Personalment, i tot i que ideològicament estic lluny de les propostes de la CUP, me n'alegro dels resultats que els hi projecten les enquestes. Crec que la feina que estan fent al Parlament és excepcional. Crec que David Fernández és un excel·lent parlamentari, també en Quim Arrufat. I valoro extraordinàriament la intel·ligència política i la responsabilitat que han demostrat en moments clau del procés, com quan van salvar el 9N perquè no els van tremolar les cames de quedar-se sols amb el Govern després de la “espantá” que van protagonitzar ERC i ICV-EUA.

El PSC no se sap on és... ni què pot fer

El PSC està fregant el col·lapse. 

La fidelitat de vot que té és de les més baixes (49,6 per al CEO, 29,2% per a EP), i només li faltava la irrupció de Podemos per acabar de fer estralls entre el seu electorat. Podemos seria ara mateix la principal transferència de vot que té el PSC. Però els seus problemes no s'acaben aquí, ja que han de fer-hi front des d'una altra dada diabòlica, com és que perden votants simultàniament EN TOTES LES DIRECCIONS: un 2,4 cap a CiU, un 2,1 cap a ERC, un 2,5 cap a ICV, un 2,7 cap a C's i un 1,3 cap a la CUP, per arribar a aquest 11,4% cap a Podemos.

Vull fer dues reflexions en relació a algunes dades interessants que apunten les enquestes sobre el PSC i que trenquen molts mites i un cert bla bla bla:

- De fa temps, i molt abans de la irrupció de Podemos, l'actuació política del PSC s'ha encaminat a intentar “frenar” una suposada fuga de vot “espanyolista”. La foto de Navarro amb la Llanos, la Camacho i el Rivera culmina aquella estratègia suïcida, perquè la major part del vot que perdien no era ni amb PP ni amb C's, sinó amb ERC, ICV i CiU. Potser “acontenta” el vot que li queda, això no ho sé. En tot cas totes les dades apunten que les pressions del PSOE per marcar la política del PSC s'han fet més pensant en el PSOE que pensant en el PSC i els seus votants.

- S'especula molt amb les diferents “operacions” per canalitzar el vot que perd el PSC cap a ERC. Però el cert és que a dia d'avui el PSC perd més votant cap a CiU que cap a ERC, per poc, però és així. Certs debats aconsegueixen molt ressò, molta opinió i molta parafernàlia, però la realitat de vegades circula per un altre carril...

Els problemes d'ICV-EUA

Ningú no en parla gaire, però un dels partits que d'acord a les enquestes poden estar més en crisi és el conglomerat d'ICV-EUA.

Tant el CEO com EP li donen una baixa fidelització del seu votant: 45,8 el CEO (la més baixa de tots els partits) i un 37% EP. Un 11,7% dels seus antics votants apunten cap a Podemos, però és que un 7,3% se'n van cap a la CUP i un 6,5% cap a ERC. Hi ha per tant una tensió en les línies de fuga més que evident, i que va en direccions oposades, tot i que la suma del vot cap a CUP i cap a ERC indica clarament una fuga d'arrel política vinculada al procés independentista. L'ambigüitat amb que ICV ha gestionat el 9N, tant per la seva “espantá” com pel seu no-posicionament en relació al que es votava ja li està passant factura, i de quina manera. Però és que a més a més, i tenint en compte que les properes eleccions seran en clau de la votació de la independència, si a ICV es pensen que en sortiran vius intentant caminar sobre les aigües per no mullar-se, em sembla que estan molt equivocats.

Dit això, la pèrdua de vots cap a lo sobrenatural de Podemos no és una bona notícia. Com a mínim ICV garanteix un pòsit nacional que ningú no pot discutir, i que queda lluny del patriotisme espanyol amb reminiscències joseantonianes del de la cueta.

L'espanyolisme, en procés de substituir els amics de la caspa pels protegits de la casta

Fins la irrupció de Podemos hem viscut en un escenari en que PP i C's es distribuïen l'únic vot d'arrel identitària que hi ha al nostre país, l'espanyolista, en una batalla que C's anava guanyant poc a poc. Totes les anàlisis apuntaven que l'establishment clarament donava per amortitzat el PP a Catalunya i, sobretot, el lideratge de la Camacho, i apostava per la projecció del Riverita.

C's manté, d'acord al CEO i a EP, una bona fidelització dels seus votants (60 i 64% respectivament), però sembla haver tocat sostre, i amb la irrupció de Podemos per primera vegada té una significativa fuga de vots (11,7% segons CEO, 23% segons EP) i la captació de votants d'altres partits s'ha frenat, només val la pena esmentar el 5% de votants del PP. Res.

Crec que estem davant un escenari en el que C's ja no creixerà més. I segons com, pot patir fuga significativa cap a la nova aposta espanyolista de l'establishment, Podemos. L'entrada del líder de l'espanyolisme empresarial a Catalunya, Lara, a El Periódico, ho confirmaria. No oblidem que Lara és qui ha fet un homenet al Pablemos, a través de la seva cadena de TV, la Sexta, i que tot apunta que ara vol intensificar l'aposta per Podemos com a nou lerrouxisme promocionant-los des de El Periódico. Atents, per tant, a aquesta maquiavèlica operació a la desesperada de l'espanyolisme.

Pel que fa al PP, a l'espera de noves dades que permetin clarificar les enormes diferències que apunten les dues enquestes, la seva situació és d'inequívoca pèrdua de suports. No capta vot de ningú i en perd en diferents direccions.

Està clar que el lideratge de la Camacho és un lideratge totalment zombi, i només tenim el dubte de si ja va bé a l'establishment mantenir-la perquè col·labori en l'enfonsament del PP a Catalunya en benefici d'altres forces o faran alguna cosa per taponar la ruïna.

Per acabar-ho de complicar tot el CEO té una dada interessant: la principal fuga de vot del PP és... cap a CiU! Un 6%, mentre que cap a C's és un 5% i cap a Podemos un 1,9%

Els dos baluards fins ara de l'espanyolisme a Catalunya estan, doncs, consumint-se en el seu propi fracàs, sense cap expectativa electoral positiva, tot el contrari. L'estratègia espanyolista per combatre el procés que fins ara han encarnat ha fracassat de manera clamorosa. La seva representativitat és cada cop menor, i les seves possibilitats d'esdevenir res al Parlament, nul·les.

Això és el que explicaria que l'establishment, la casta, hagi apostat per Podemos com a nova operació que vehiculi l'espanyolisme, amb un nou llenguatge i, el que és molt important estèticament, sense vincles amb el passat com tenen PP i C's i sense participar de la parafernàlia de la caspa feixistoide del hòlding 12-O, Societat Civil Catalana, etc.

L'espanyolisme a Catalunya aposta de manera inequívoca per deixar enrere la caspa i promocionar una nova marca, els protegits de la casta, Podemos.

Què sumen CiU i ERC?

Hi ha una tesi que corre de fa molt temps sobre els vasos comunicants entre el vot de CiU i el d'ERC segons la qual, més enllà dels nuclis de fidelitat de tots dos partits, hi ha un important gruix de votant que fluctua d'una a altra opció, i que la suma de totes dues sempre acaba donant més o menys el mateix.

Això serviria per als resultats de l'enquesta del CEO, però la de EP apuntaria una tendència a la baixa. La transcendència d'això està en si sumats fan majoria absoluta o no. Per al CEO sí, per a EP no. I això és transcendent perquè si no sumen majoria absoluta és un gravíssim problema per al país i per al procés. Molt greu. De fet seria un dels escenaris letals.

Hi ha una cosa que per a mi està molt clara. La independència només és possible sumant aquests dos grans mons polítics, els dos mons polítics centrals del nostre país, el de l'univers Mas-CiU i el de l'univers Junqueras-ERC. Això fora bo que tothom ho tingués clar i que actués en conseqüència. Cap dels dos mons pot liderar-ho en solitari, perquè no tindrà força per fer-ho. Estan condemnats a entendre's. I poden fer-ho de dues maneres: de manera constructiva, bastint ponts ferms, confiances i complicitats o de manera destructiva, disputant-se l'espai, sembrant el discurs i l'escenari polític de desconfiances i alimentant les diferències com a estratègia de posicionament polític davant qui esdevé un rival.

Jo prefereixo mil vegades el primer escenari. En l'anterior post reclamava, a més, generositat a aquests dos partits, no perquè pactin una suma de sigles, sinó perquè facin un pas al costat i, tot i respectant el seu rol i lideratge, ofereixen compartir una proposta a la societat civil, que és la que ha liderat i portat el procés fins el punt on som ara.

Ara tot ens aboca a unes eleccions que seran les de la independència. Els partits polítics centrals, CiU i ERC, han de ser intel·ligents i generosos, no per pactar entre ells, sinó per oferir un pacte a la societat civil, per fer una cosa diferent, en la que ells hi siguin -evidentment- però al cotat d'altres, per aconseguir canalitzar totes les energies que ha generat el procés fins ara, i que no estan als partits.

Acabo: missatges cap a ERC i cap a CiU

Vull acabar amb uns missatges molt clars per a ERC i per a CiU.

ERC

Segons l'enquesta de EP, ERC patiria un cert desgast, atribuïble a la manera com h gestionat el 9N: pel que va fer el 14-O i per tota l'espiral destructiva en la que va entrar i encara ningú sap com ni perquè. Només són unes dades, però marquen una tendència que no es pot ignorar.

Jo no sé si els amics d'ERC són conscients d'una cosa: el seu “despegue” a les enquestes, el que els ha convertit des de fa moltes enquestes en la primera força política en intenció de vot s'esdevé amb un Oriol Junqueras fent un discurs molt diferent al que està fent ara. El discurs que converteix ERC en dipositària d'aquesta alta intenció de vot és el que fa Oriol Junqueras quan se situa com -en paraules seves- “el seu soci més lleial” de Mas. És aquesta visió que trasllada Junqueras la que fa que hi hagi molt votant que li faci confiança, perquè realment, i fins el 14-O és així, és la manera que tenen d'assegurar que CiU farà el que toca, davant els dubtes -als que ara em referiré- que el que passa a can CiU generen entre molta de la gent que prioritza la independència.

Això que dic és així. I el canvi de discurs, d'estratègia, fins i tot d'actitud d'ERC i de n'Oriol Junqueras, abandonant aquell posicionament, crec que pot tenir conseqüències a tots els nivells. Per això crec que és molt bo per a tothom que es recondueixi el més ràpidament possible.

CiU

La situació de CiU és, de fet, la més complicada de tot el panorama polític. És la força majoritària a Catalunya, al Parlament, als ajuntaments... Governa el país. I el President Mas lidera de manera excepcional el procés des de la precarietat del col·lapse del règim autonòmic i la fallida en la que va sumir les finances de la Generalitat l'últim govern tripartit.

CiU i el món de CiU és, a més a més, el que ha anat virant cap a la independència, fins convertir aquesta opció en la majoritària del país. Si el món de CiU no hagués virat, no seríem on som. Però ho han fet. Ho van començar a fer en aquella conferència de l'aleshores líder de l'oposició Artur Mas al Palau de Congressos, la tardor del 2007, quan va situar el dret a decidir com a eix estratègic de la “nova” CiU. Aquella estratègia ha estat molt important, i per a mi és la que explica que el món de CiU hagi pogut transitar cap a les posicions actuals a la velocitat que ho ha fet i sense trencar-se.

Malgrat això, és evident que CiU assumeix pràcticament en solitari el desgast de tot el que està passant.

Per una banda tenim el desgast associat a una responsabilitat de Govern extraordinàriament complicada, difícil, per no dir dramàtica. Però també el desgast associat a un passat sobre el que planen ombres de sospita sobre casos de corrupció, amb el cas Pujol com a autèntic llast. I tot i que penso que la CiU actual i l'actual Govern tenen molt poc a veure amb aquestes històries, el desgast que suposa no és menor, i només cal veure l'ús que en fa l'Estat, hi hagi base (cas Pujol) o no n'hi hagi (com ha estat el cas Trias recentment o en va ser víctima el mateix President durant la campanya 2012).

Però hi ha un altre desgast que pateix CiU, i és el més “curiós”: el desgast derivat dels dubtes sobre la seva voluntat final en relació al procés. Dic que és curiós perquè estem davant la CiU més independentista de la història, amb un Govern que ha liderat magistralment la cita del 9N, que ha anat més enllà del que mai havia anat cap Govern de la Generalitat ni cap President de la Generalitat, però que pateix una fuga de vots cap a una opció refugi que assegura a aquest votant més claredat en relació a la independència.

En un anterior post hi vaig fer referència, avui hi torno perquè al meu entendre és clau des de tots els punts de vista, inclòs també, si CiU vol frenar la fuga de vots que pateix i recuperar crèdit i intenció de vot. I perquè cal protegir com un dels més grans actius del procés el lideratge del President Mas, seré, ferm i amb una gran projecció i credibilitat internacional. CiU ha de fer dues coses, i no té excusa per no fer-les, ni té cap sentit que no les faci. Per això crec que ho faran:

- situar de manera clara, amb totes les lletres, la independència com a objectiu polític i explicar el programa i la manera com vol arribar-hi. Crec que després de la brillant gestió del 9N és el moment que CiU assumeixi els resultats de la consulta com a propis, i que faci explícit el seu compromís polític de gestionar que Catalunya esdevingui un Estat independent, que és el que de manera inequívoca van votar els catalans el 9N. Cal fer-ho i cal fer-ho sense dilacions ni metàfores. Si CiU no parla de la INDEPENDÈNCIA com el que és, el seu gran objectiu polític com a formació i el del país, la cagarà, perquè ningú no ho entendrà. Ni jo.

- apartar Duran d'una vegada i per totes. Duran és un llast horrorós per al President, per al Govern, per a CiU i per al procés. No aporta RES i tot el que fa i diu és 100% desgast: desgasta les opcions i suports electorals de CiU, desgasta la credibilitat del President i la feina que es fa i desgasta el procés. Cada cop menys, cert, perquè cada cop és més irrellevant, però tot el que ha fet i dit durant tant de temps, ha cansat tant a tantíssima gent que l'única solució que té CiU és desfer-se'n. Apartar-lo. O ho fa ell o que ho faci algú o tots (President, CDC i Unió). Si Duran segueix enredant per allà, malament. Perquè Unió és necessària, i Unió pot fer i ha fet molta feina. Però Duran no. Unió ha de seguir, amb tota la seva gent compromesa amb la independència, que són la majoria, però Duran no pot seguir.

Yesostodoamigos, no olviden mineralizarse y supervitaminizarse.  

Estem on sempre hem lluitat per ser: a les portes de la independència. I hi som amb tota l'enorme empenta de l'èxit del 9N. Ara és l'hora que tothom faci els seus deures. Els ha de fer ERC, els ha de fer CiU, i els han de fer ERC i CiU junts, obrint un espai únic i excepcional a la societat civil per convertir les properes eleccions en les eleccions de la independència i fer-ho comptant amb tothom i canalitzant les enormes energies que el procés ha acumulat. Tot el que no sigui això ens aboca a la incertesa i a la confrontació interna, que són les dues grans coses que hem d'evitar. No hi pot haver cap incertesa com la que derivaria de que la proposta central del Sí no guanyés amb majoria absoluta, no hi pot haver cap incertesa sobre que tindrem un govern sòlid, no hi pot haver cap de les incerteses que ens assegurem tenir si cadascú va a la seva.

Però, sobretot, hem d'evitar també un escenari de tothom a la seva perquè sabem perfectament que, a banda de la incertesa, ens aboca a un segur escenari de crítica, disputa i desgast entre les dues forces centrals que no ens podem permetre de cap manera, perquè ens acabaria esgotant i destruint a tots, començant pel procés. I no ens ho mereixem. Ens mereixem, perquè ens ho hem guanyat, treballar tots junts en les eleccions de la independència. I a més a més sabem que fer-ho així és potser l'única garantia d'èxit que tenim.

SOM-HI!

DONEC PERFICIAM