27 de des. 2014

Balanç del 2014: les claus de la situació i de les perspectives

Escric aquest post que és 27 de desembre del 2014. Ja hem passat Nadal i Sant Esteve, i estem a les portes de tancar un dels anys més intensos políticament de les nostres vides. M'hagués agradat escriure «decisius», enlloc d'intensos, però dissortadament, i quan tot semblava que aquest seria l'adjectiu més adequat, del 9N ençà la trajectòria que portàvem ha patit una -per dir-ho suaument-frenada brusca, d'un abast i d'unes conseqüències totalment imprevisibles a hores d'ara.

Els tres fets clau políticament del 2014:


1. L'any del Tricentenari ha estat fins el 9N l'any més intens del procés sobiranista, i s'han assolit unes fites que semblava ens situaven a les portes del tram final del procés independentista. L'espectacular V de l'Onze, que va omplir de punta a punta els carrers de Barcelona va tenir enguany una especial transcendència. Sortíem d'un estiu molt complicat, en el que el cas Pujol, amb tot l'enorme impacte que havia tingut per la dimensió del personatge, havia estat salvatgement usat, exprimit, per tots els mitjans de comunicació espanyols per a desacreditar el procés independentista. Va ser una operació perfectament planificada i executada que tenia per finalitat fer punxar «el globus independentista», desmobilitzar. Aquesta situació va traslladar dubtes sobre la capacitat de mantenir la mobilització d'altres anys. Si els hi haguéssim donat un mil·límetre d'argument per dir que hi havia hagut menys gent que els anys previs, haurien caigut sobre nosaltres en tromba.

Però no els hi vam donar cap oportunitat, i altre cop una mobilització espectacular, multitudinària com les anteriors, exemplarment cívica, pacífica i democràtica va llençar un missatge inequívoc a tot el món: Catalunya vol decidir el seu futur, i vol que aquest futur sigui la independència.

Unes declaracions de finals d'agost del bocamoll impresentable de l'Enric Millo van posar el punt exacte del que estava passant «Si la V és menys nombrosa que la Via Catalana del 2013 serà un símptoma que el globus s'està desinflant». Això és el que esperaven, desitjaven i pel que tots els aparells de l'estat (inclosos tots els mitjans de comunicació estatals i alguns de Catalunya) treballaven. I això és el que no va passar. De manera que, sensu contrario, com que no va ser menys nombrosa, va ser un símptoma clar que no es desinflava res i que malgrat totes les turbulències de l'estiu, es mantenia la mobilització, sense fissures, sense concessions.

2. El segon fet cabdal de l'any 2014, i aquest a més a més podem considerar-lo el més important dels darrers 300 anys, va ser el 9N. Per primera vegada en 300 anys Catalunya votava per la seva independència. El 9N va ser un èxit espectacular, de transcendència històrica si no ho haguéssim espatllat després. Va ser un desafiament en tota regla a l'estat. Va implicar una mobilització de recursos i voluntaris sense precedents, amb una organització impecable. I es van assolir unes xifres de participació impensables, fregant els 2,5M de votants, amb gairebé 2M de vots per la independència. L'impacte internacional del 9N va ser espectacular. Centenars de mitjans de comunicació, tots els mitjans de comunicació internacionals de referència, i un missatge positiu i inequívoc: Catalunya havia desafiat l'Estat, Catalunya havia desobeït l'Estat, i Catalunya havia votat inequívocament per la independència.

Una corrent d'energia com mai havíem sentit va recórrer aquell dia el nostre país i la seva gent de punta a punta. Tot era il·lusió, orgull, satisfacció i un sentiment de seguretat i confiança sense precedents en tots nosaltres i el que estàvem fent.

Hi havia hagut, però, enmig d'aquell èxit que ho desbordava tot, un primer símptoma, molt greu i evident, d'un problema intern que amenaçava amb emportar-s'ho tot pel davant.

Alguna cosa molt greu estava passant a ERC i amb ERC, que s'havia situat en un estat mental i polític desconegut fins aleshores, sense cap confiança en cap dels altres agents fins aleshores implicats en el procés, singularment amb CiU, el President Mas i el Govern, i que es traduïa en tot un seguit de decisions tan imprevistes com imprevisibles. Aquesta situació ja va estar a punt d'emportar-se pel davant el 9N, quan ERC es va aixecar de la taula de partits i va dir en un comunicat de premsa que «el govern RENUNCIAVA al 9N». El 9N es va salvar miraculosament gràcies a la intel·ligència i determinació del President Mas i a la responsabilitat de la CUP. Però aquest marc mental que va portar ERC a aquest error monstruós en la valoració del que estava passant i que va estar a punt de fer saltar pels aires el més gran que hem fet des del 1714, està a l'arrel del drama en el que, del 9N ençà estem instal·lats, en aquest estat d'estupefacció, desil·lusió i col·lapse.

3. I aquest és, dissortadament, el tercer fet polític que haurà marcat el 2014, aquest col·lapse en el que tots estem sumits per la distància, desconfiança i diferència de propostes dels principals agents polítics que fins ara han liderat el procés. Davant l'estupefacció generalitzada, ERC va culminar una llarga llista d'errors polítics continuats des de la prèvia del 9N plantejant una proposta política per al procés sense pràcticament cap punt de coincidència amb la plantejada pel President Mas i assumida per la força política majoritària fins ara (CDC) i l'Assembla Nacional Catalana, que ha estat l'entitat cívica i social que fins ara havia liderat i impulsat el procés. En aquest punt estem i així sembla que acabarem el 2014.

 Una prèvia necessària per entendre el que després explicaré

Abans, però, reiteraré la meva visió personal, sense la qual crec no es pot entendre part de l'anàlisi i, sobretot, es pot fer una lectura equivocada del que dic i perquè ho dic.

En el procés en el que estem hi ha dues formacions polítiques i una associació cívica que són les veritablement clau: CiU i tot el món convergent, ERC i tot el món d'Esquerra i l'Assemblea, l'ANC. No són els únics, evidentment, però sí són els clau. A nivell polític també tenim la CUP i tot el món que gira al voltant de la CUP, que s'ha demostrat molt important, i a uns altres nivells, també partits polítics com Solidaritat o Reagrupament han treballat en aquest espai i, sense reflex en els seus partits polítics, hi ha hagut polítics d'indubtable influència en el procés, com Raül Romeva i aquest degoteig de figures del PSC que s'han acabat decantant cap al sobiranisme. En l'àmbit cívic el paper clau de l'ANC és inqüestionable, atès que des de l'Onze del 2012 i aquella primera mobilització que va convocar, ha estat qui d'una manera més clara ha liderat el procés, pel damunt i pel davant dels mateixos partits polítics, que n'han anat a remolc. Però també hi ha altres organitzacions molt important i amb espais propis d'indubtable transcendència, com són Òmnium (amb qui l'ANC va configurar la plataforma ARA ÉS L'HORA de cara al 9N), com és Súmate (l'organització cívica amb un major caràcter estratègic en aquests moments) i tot un estel d'associacions, entitats, etc. que s'han sumat a aquest moviment cívic, com el món casteller.

Des d'un punt de vista polític, la independència només és possible amb CiU (CDC si m'apureu, tot i que no tinc cap dubte que la gent d'Unió i les sigles també seguiran, al marge d'en Duran) i amb ERC. ERC és el partit que sempre hi ha estat, en l'independentisme, i CiU és la formació que ha anat virant fins assumir la independència com a objectiu i que amb aquest viratge és el que ha fet possible, donat cos i força, a l'actual majoria social per la independència. CiU i ERC són per tant, els dos pilars del procés des del punt de vista polític. No hi pot haver independència sense aquests dos móns, i, alhora, cap dels dos móns és prou fort ni ho serà com per arribar-hi en solitari.

CiU i ERC són indispensables, els necessitem i es necessiten. Per això desitjo que a tots dos les coses els hi vagin bé, i per això no desitjo cap mal a cap de les dues formacions. Els problemes en qualsevol de les dues formacions són automàticament problemes per al procés, ens afecten a tots i ho afecten tot. No crec que hi hagi ningú tan boig com per pensar que pot arribar a la independència en solitari, sense comptar amb l'altre. I aquests bons desitjos, aquesta necessitat que hi ha de que les coses a CiU i a ERC els hi vagin bé i no tinguin problemes, la trasllado a l'ANC. Qualsevol problema que hi hagi a l'ANC serà un problema i molt greu, per al procés, que tampoc ens podem permetre.

Què és el que està passant?

L'actual situació de col·lapse s'explica formalment perquè ERC va fer una proposta política de full de ruta que s'oposava radicalment a la que havia plantejat el President Mas i validat l'ANC. Per simplificar o reduir-ho a la part més evident del desencontre, Mas (i al darrere CDC) i ANC han apostat per una candidatura central de país pel SÍ a la independència, que aplegui el màxim nombre de forces polítiques, societat civil i personalitats rellevants de la nostra societat, mentre Oriol Junqueras i ERC aposten per llistes polítiques separades, cada partit la seva, amb els seus entorns habituals. Al darrere d'això hi ha la consideració excepcional d'aquestes hipotètiques eleccions com a plebiscitàries, on el vot quedés identificat clarament com un Sí o com un No, davant unes eleccions on això hi sigui, però hi siguin també tots els altres elements de caràcter ideològic i de confrontació política convencional.

Aquesta discrepància, forta, rellevant, amb conseqüències, no és, però, i això és el més important de tenir en compte, el principal problema que tenim, només és un dels símptomes més extrems amb què s'ha manifestat fins ara.

El gran problema que té ara mateix el procés és aquest estat de desconfiança irracional en el que s'ha instal·lat ERC en relació a Mas, el Govern i CiU. El gran problema és el marc mental en el que està instal·lada la direcció d'ERC i que, des del 14O els està portant a encadenar decisions equivocades una darrere de l'altra, perquè no es basen en cap estratègia ni full de ruta, sinó en la voluntat de posar distància en relació a tot el que faci, digui o proposi Mas i CiU.

Com hem vist abans aquest marc mental ja va estar a punt de fer saltar pels aires el 9N, que és el més important que hem fet els darrers 300 anys. Enlloc de reflexionar-hi i veure l'error al que aquell marc mental els havia portat i les conseqüències que hauria pogut tenir, l'únic que hem tingut fins ara és un major tancament i una gairebé malaltissa obstinació per buscar arreu, desesperadament, arguments per ser el més lluny possible de Mas, del Govern i de CiU i del seu món.

Tot i que les diferències de plantejament de cara a unes futures eleccions de Mas i de Junqueras són importants, no és el que provoca la situació actual de col·lapse. Totes dues propostes tenen punts forts i punts febles. Sense aquest marc mental del que parlava que està en l'origen de l'espiral de destrucció que està protagonitzant ERC, estic totalment segur que Mas i Junqueras i els seus equips s'haurien pogut seure a parlar-ne, a valorar les diferents propostes i estar-hi treballant fins trobar la fórmula més adequada, i llavors sí, sortir, explicar-nos-ho i executar-la. I tots al darrere. I sense aquest marc mental amb el que estan prenent les decisions, no haurien ignorat les gravíssimes conseqüències que tindria sortir públicament amb una proposta oposada a la de Mas validada per l'ANC.

Si ERC estigués en el marc mental i estat d'ànim que tenia el 25N del 2012 i que va fer possible que, davant d'una situació molt complexa, encara en sortíssim més reforçats i amb més empenta cap al davant, el resultat del 9N s'hauria gestionat amb intel·ligència i ara mateix estaríem llençats cap a la independència, no sé si amb llista de país o llistes separades, només sé que estaríem avançant com una màquina, a tope, imparables.

Però no. Estem en la desconfiança. Estem en el no voler saber res de l'altre. Estem en el fer propostes per oposició al que proposa l'altre. Si un creu que el procés participatiu és la millor manera que teníem d'assegurar el 9N davant l'hostilitat de l'estat, l'altre diu que el Govern renuncia al 9N. Si un diu que caldran eleccions plebiscitàries, l'altre diu que les eleccions hauran de ser constituents. Si un diu que el final del procés serà una DUI o un referèndum vinculant acordat, l'altre diu que el final serà sotmetre a votació una constitució. Si un diu que llista de país, l'altre diu que llistes separades.

I aquest és el problema, greu, gravíssim, que tenim al davant. No si les eleccions i les llistes seran així o aixà, sinó que el procés està paralitzat perquè els fonaments sobre els que s'edificava (la consciència de que només hi podem arribar anant-hi tots, comptant tots) s'han vingut avall i en el solar que n'ha quedat només es visualitza aquest ERC contra CiU.

I això és, amb diferència, el més important i urgent a resoldre. Perquè ni que ara arribin a un acord agònic, que permeti tant a Mas com a Junqueras sortir del pas i de l'infern al que s'abocarien i ens abocarien a tots si no ho fan, el problema de fons persistirà, i tornarà a evidenciar-se davant qualsevol nova situació que ens trobem. I més tard o més d'hora ens la fotrem, perquè és evident que no es pot avançar i que el que facin no ens donarà cap garantia ni seguretat si persisteix la desconfiança i la manera de fer política proposant el contrari del que hagi proposat l'altre.

El meu pessimisme, en aquest punt, i en contra del que és el meu caràcter, és gran, molt gran.

Crec que Mas va fer una proposta extraordinàriament ambiciosa i potent. Però que no era perfecta, evidentment, i que tenia ombres i incerteses que estava segur entre societat civil i, sobretot, ERC, haurien pogut abordar, perquè tampoc era tancada, fins configurar un full de ruta tan ambiciós com inclusiu, mobilitzador, engrescador i, sobretot, guanyador.

En comptes d'estar en aquest punt, estem en el contrari. Tot el que ha fet ERC des que es va conèixer la proposta de Mas ha estat marcar-ne diferències i anar improvisant nous arguments a mesura que els primers queden destruïts. Ja va començar la cosa a anar torta quan davant l'anunci de la conferència de Mas ERC contraprograma anunciant la conferència de Junqueras, i va seguir malament quan des de l'entorn de la direcció d'ERC es va criticar severament l'ANC perquè s'hagués posicionat amb la Declaració de Cornellà, que va ser prèvia a la conferència de Junqueras, quan la reunió de l'ANC estava programada des de feia molt de temps i, sobretot, moltíssim abans que ERC decidís contraprogramar Mas amb conferència i posicionament propis, en comptes de mirar de treballar discretament a partir de la proposta que havia fet Mas... I, alerta, perquè la proposta de Mas simplement recollia moltes de les coses que ja s'havien explorat abans entre CiU i ERC, i que es van aturar per no interferir en el 9N.
De com els «mantras» han caient i només ha quedat la voluntat d'oposar-s'hi

Un cop posicionada ERC contra la proposta de Mas validada per l'ANC, llavors ha vingut aquest espectacle inenarrable d'anar traient «mantras» que presumptament servissin per explicar o justificar aquest portar la contrària.

Primer va ser confondre la llista de país amb una «coalició» entre CiU i ERC. Com que la proposta de llista de país era tan sòlida i tan evident que no tenia res a veure amb res que ni de lluny s'assemblés a una suma de sigles, sinó que la seva gran ambiciosa justament era que superava sense contemplacions els partits, van abandonar aquest mantra.

Llavors va aparèixer el mantra dels «indecisos», que la proposta d'ERC estava pensada per poder actuar amb més possibilitats d'èxit sobre uns presumptes «indecisos» que la llista de país, que, d'acord a aquest mantra, només servia per als convençuts. Quan es va demostrar que d'indecisos pràcticament no n'hi havien i que els pocs que hi havien eren més susceptibles de ser mobilitzats amb una llista de país que amb unes eleccions de partits, van anar abandonant també aquest mantra.

El mantra dels indecisos fou substituït pel mantra de que unes eleccions de partits ens asseguraven que no es «perdés» cap vot per la independència, perquè si hi havia una llista central de país, hi hauria gent que no la votaria perquè els votants independentistes, enlloc de votar per la independència en les eleccions decisives, preferirien no fer-ho uns perquè si hi anava fulanito ells no el votarien, i uns altres perquè si hi anava menganito, tampoc. Novament es va demostrar que quan es perden vots, i de debò, és quan les eleccions són de partits i no es pot identificar clarament què s'està votant, perquè es prenen decisions de vot amb arguments de les eleccions convencionals. Superat aquest mantra originat en científiques experiències personals en alguna barra de bar, en sortí un altre.

Bé, aquest hi ha estat des del principi: «ah! Com la CUP ja ha dit que no hi participarà, ja no hi pot haver llista unitària, se siente, i no cal parlar-ne més». Aquest argument-excusa evidencia la formidable empanada mental. Sempre s'ha parlat d'una llista central de país, el màxim d'unitària possible, assumint que essent aquest desig positiu, i que si s'assolís seria òptim, també té sentit que les formacions que estan pel Sí però que se situen en l'extrem de l'espectre polític i ideològic potser fan un millor servei operant coordenadament en solitari. I que en ocasions això pot tenir un alt sentit i valor estratègic. Posaré un exemple: com tots sabeu la configuració de tots els elements de caràcter estratègic i tàctic en polític, a l'empresa, on sigui, s'han manllevat de l'àmbit militar, que és on neixen i es configuren. En les operacions militars de gran abast, que mobilitzen un gran exèrcit, un gran volum de tropes i recursos en un determinat front, és habitual l'estratègia d'intentar destacar un petit contingent de tropes darrere les línies enemigues. En el dia D, el gruix de les tropes, el que portaria el pes de la batalla, desembarquen a Normandia, però simultàniament s'havien enviat petits contingents de tropes, llençades en paracaigudes, darrere les línies enemigues. No podia ser molt gran, perquè llavors ho hagués enviat tot a la merda a tots els fronts, i havien de tenir una gran habilitat per moure's sigilosament entre línies, evitant l'arribada de reforços al front, generant el caos a la reraguarda, que no sap què és exactament el que està passant i, posteriorment, enllaçant amb l'avanguarda del gruix de les tropes del front principal assegurant el seu avenç evitant la destrucció de vies de comunicació i infraestructures.

Si la CUP volgués ser a la llista central de país, perfecte. Però al meu entendre és molt més estratègic que se'n quedin fora, cobrint el flanc extrem del vot antisistema frontera amb ICV i Podemos. Això la CUP ho pot fer perfectament, i més si compten amb Procés Constituent. Ideològicament no formen part del gruix central del país, són la força política més petita del bloc independentista i estan acostumats al màrqueting de guerrilla. Estaran tocant els ous des de la punta de l'arc parlamentari a tot el que es mogui fora de la llista central de país amb els antics esquemes de vot ideològic clàssic als partits. En tant que partit de govern ERC no podria fer mai aquest paper. I si s'entosudeix en intentar-ho fracassarà i ens farà fracassar a tots. No pots enviar darrere les línies un dels principals exèrcits, és una aberració estratègica.

El mantra Podemos. Des del cap de setmana passat, amb l'aterratge estelar del messies de Podemos a la Vall d'Hebron, ERC hi va veure, quan ja no tenia cap argument creïble que no fós el «no perquè no», l'oportunitat d'un nou mantra: una llista central de país deixaria via lliure a Podemos per penetrar a Catalunya, i s'emportaria vot indepe que davant les eleccions de la independència, preferiria apostar per la regeneració d'Espanya i el bla bla bla Cuarto Milenio de Podemos.

De qualsevol mantra que ERC ha anat improvisant per oposar-ne numantinament a una possible llista central de país, aquest és el més al·lucinant i alhora el que pot acabar tenint uns efectes més devastadors sobre el procés.

Com ja vaig tenir ocasió d'analitzar en un anterior post, Podemos actua pràcticament exclusivament dins del bloc dels votants unionistes, de manera que les úniques transferències de vot significatives d'altres formacions -que són les que fan possible la seva irrupció a l'escena política catalana- provenen del vot unionista de C's, ICV-EUA i PSC. La transferència de vot d'ERC i CUP a Podemos senzillament NO EXISTEIX (un 0,5 i un 0,0 respectivament, és a dir, sense el més mínim valor demoscòpic). Per tant, el mantra «aturem Podemos, que ens farà mal» va durar hores, va caure pel seu propi pes.

El nou gir en el mantra Podemos, potser serà l'última, però el més letal de tots:

A mitja setmana des de l'entorn de la cúpula d'ERC s'ha fet un gir terrible en l'ús del mantra Podemos, que és el que en aquests moments em fa ser més pessimista pel que fa al futur, si entenem que només hi pot haver futur per al procés comptant amb CiU i el món convergent i ERC i el món republicà.

El nou gir ha consistit en compartir l'anàlisi i el discurs polític de Podemos en tant que ariet contra la corrupció i «la casta», i situar en el punt de mira que a Catalunya personifica la corrupció i ser casta a CiU i el món convergent. De manera que no hi ha cap possibilitat de compartir projecte polític amb qui és responsable de totes aquestes atrocitats i l'única opció per a l'independentisme és assumir que només ho serà si assumeix i comparteix la denúncia que fa Podemos i els enemics que assenyala, com CiU, atès que Mas i Rajoy són el mateix.

La vespra de Nadal Ernest Maragall reclamava un front polític a Catalunya amb ERC, Podemos, ICV-EUA, CUP i Més.

El mateix dia 23 de desembre en Sergi Sol, que és el responsable de comunicació de l'Oriol Junqueras, que probablement sigui la persona que hi està més hores en contacte al llarg del dia i durant més dies a la setmana, feia el següent tuit (23/12/14 14:29), referint-se directament a la gent de Podemos: «Són els nostres veïns, amics, la nostra gent, molt més q els q han robat, estafat i viscut de puta mare gestionant l'status quo».

D'aquest tuit del company Sergi Sol, amb qui hem compartit força coses al llarg de la nostra militància independentista, però que ara penso que està profundament equivocat, em preocupa extraordinàriament si és un reflex del que pensa la cúpula d'ERC, del pensament en el que està instal·lada la cúpula d'ERC. Els darrers mesos els tuits d'en Sergi Sol van fer presagiar tempestes que vindrien des del món d'ERC, com p.ex. en relació al 9N. La meva preocupació ja no ha tingut aturador racional possible quan he vist altres companys de la cúpula d'ERC fent tuits alineant-se d'una manera o una altra amb la tesi de Sergi Sol.

I aquesta preocupació és el que em mena al pessimisme. Si això no és un mantra i és el frame en el que està instal·lada la cúpula d'ERC, ja podem donar per liquidat el procés:


- El canvi en l'eix polític: Si ajuntem aquest tuit, d'una persona molt qualificada del món d'ERC, amb les declaracions de l'Ernest Maragall, aliat d'ERC i eurodiputat a les seves llistes, el que es dibuixa clarament és un nou eix polític que es conformaria a partir del discurs que fa Podemos, que divideix el panorama polític entre «la casta i els seus gestors» (entre els que hi ha CiU) i que sembla precipitar a una nova reorganització de les forces polítiques en funció de si el seu projecte polític és denunciar i combatre aquesta casta i articular una proposta política de naturalesa regenerativa (on hi serien ERC, Podemos, ICV-EUA, CUP, Més, etc.) o no (PP i CiU).

- Trencar amb CiU: Reduint CiU a «gestora de l'status quo, lladres i estafadors» és evident que no hi ha cap possibilitat d'acord en res i que ens encaminem a una nova guerra civil a l'independentisme. Si CiU i el seu món no són algú amb qui s'ha de construir la independència, sinó algú que cal denunciar que només persegueix gestionar l'status quo per seguir robant i estafant, el procés, tal i com l'hem conegut fins ara, està mort. I m'envaeix una tristesa infinita a l'escriure-ho. Si això és el que hi ha al darrere de tot el que està passant i al que no trobem explicació, i cap a aquí és cap a on anem, d'aquí no en sortirà viu ningú, i el primer que ens carregarem serà el procés.

- Per què això ara i no al 2012? ERC té tot el dret del món a plantejar les coses en els termes que els hi doni la gana, ells sabran què volen, com ho volen i amb qui ho volen. Però si les coses són així, collons, que ja no s'hi haguessin posat després de les eleccions del 2012. A què ve aquest calentar-nos a tots amb aquell pacte de legislatura, haver arribat fins on hem arribat, i de sobte, amb una girada, dir que amb aquests no s'hi vol saber ni fer res i se'ls ha de combatre. I que els nous amics són la gent de Podemos i tal. Ens podíem haver estalviat la comèdia i jugar amb els sentiments i les il·lusions de la gent.

- També resulta curiós la facilitat com ERC, i els mateixos Sergi Sol i Ernest Maragall, obliden el seu pas per 7 anys de tripartit. I en el cas d'Ernest Maragall també per una llarga vida de poder gairebé absolut a l'Ajuntament de Barcelona i al PSC. Així, els 7 anys de tripartit, res, oi? Com si no haguessin existit. Home, crec que és un excés de barra, després d'haver estat governant tants anys situar-se en un extrem de la plaça pública com si mai no haguessin tingut la més mínima responsabilitat en res, reclamar per a un mateix la virginitat davant el poder i tot el que es feu. Només per posar un exemple molt dels nous amiguetes de Podemos, recordem que és el tripartit, amb ERC al Govern, qui situa Narcís Serra al capdavant de Caixa Catalunya, moment a partir del qual es produeixen tots els disbarats de mala gestió que ara estan sortint a la llum i que tanta pasta pública ha costat fins ara. Home, i això de viure de puta mare de gestionar l'status quo, com a mínim el tripartit va viure tan de puta mare com ho havien fet els que van succeir, no fotem!

- Finalment, dir als amics i companys d'ERC que aquest discurs que ara mateix estan fent ja l'havien fet. És el que va habilitar el tripartit, i aquella «brillant» estratègia que havia de permetre convertir ERC en l'Esquerra nacional, menjant-se el PSC-PSOE a l'àrea metropolitana. Doncs bé, recordeu que al PSC no li vàreu fer ni pessigolles, electoralment, i que en canvi per a ERC l'aventura va acabar amb 10 diputats. (I no em feu trampa d'imputar l'actual situació del PSC a l'estratègia tripartit, please). Si la cosa ara torna a ser el que diu, denuncia i proposa Podemos i com treballar-hi amb ells, apaga y vámonos.

Com podrien ser les coses?

Ara mateix podríem estar llençats cap a la independència, gestionant l'èxit del 9N, amb unes eleccions de caràcter clarament plebiscitari, amb una enorme candidatura central de país pel Sí a la INDEPENDÈNCIA, sense sigles de partits, però compartint els millors lideratges polítics, amb la implicació total de la societat civil i la seva demostrada capacitat de mobilització, i falcant la credibilitat i la potència de la proposta pel Sí amb personalitats tan plurals com transversals.

Ara mateix podríem portar ja setmanes treballant exclusivament per explicar tothom les virtuts de la independència, perquè la independència és un projecte polític que inclou tothom i que beneficia tothom.

Ara mateix podríem estar donant una total confiança i seguretat en el que estem fent, en el projecte que tenim i en com el gestionarem. Perquè sabem que un dels elements que retrau el vot de Sí a la independència són les incerteses, i les podríem estar destruint una a una des de la solidesa i flexibilitat d'un acord d'aquesta naturalesa, de llista central de país.

Ara mateix podríem estar explicant tothom que tenim un projecte de país nou. Un país millor. Un país políticament lliure, econòmicament pròsper, socialment just... i ètic. Perquè hauríem pogut aconseguir un pacte únic i excepcional per fer-ho possible, i transmetríem confiança i credibilitat per explicar que és l'única manera real d'aconseguir el legítim progrés econòmic al que aspiren la majoria de ciutadans d'aquest país, i que és l'argument clau que fa votar que sí a la independència.

Ara mateix podríem estar treballant tots junts, com ho vam fer el 9N, sense preguntar per sigles ni ideologies i, com vam fer a la Via Catalana, agafant la mà de qui tenim al costat per fer realitat un somni al que hi tenim dret: la independència.

Tant de bo encara hi siguem a temps, i aquest ara mateix no sigui allò que no vam poder fer, sinó només allò que vam trigar un mes més en començar a fer.

Un alè d'esperança?

En mig de tot això que he explicat, aquesta setmana hi ha hagut dos gestos que potser ens permeten pensar que l'ara mateix només hagi esdevingut un retard: la rapidesa en la resposta d'Oriol Junqueras a l'admissió de la querella contra el President Mas i les conselleres Ortega i Rigau pel 9N. A diferència de quan el fiscal de l'estat va presentar la querella, en que l'Oriol va trigar molt a reaccionar, aquest cop la resposta ha estat immediata i l'endemà de l'admissió, responent a la crida de l'ANC, Oriol Junqueras es posava al costat de milers de ciutadans autoinculpantse. Li dono un gran valor a aquest gest, és propi de l'Oriol que tots coneixíem i admiràvem.

Aquesta nit Oriol Junqueras ha publicat un article a l'ARA. Valoro la voluntat que expressa d'arribar a un acord, i que aquest acord apunti a qui ha d'apuntar, a les forces que estan per la independència i no a quimeres com la de Podemos. Tanmateix, ni un milímetre d'autocrítica en res i, el que és pitjor, parlar en tercera persona, dels problemes que únicament ha generat ERC i la seva actitud. M'hagués agradat una reflexió que no hi he trobat. El problema no és l'acord, sinó l'actitud, el marc mental, el frame en el que es mou, analitza les coses i pren decisions ERC. És aquesta la urgència més gran i la màxima prioritat que té el procés. La resta de coses, si això ho arreglem, vindran soles. Però sense això, no hi ha res de res de res.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Les coses no són blanques o negres. De Mas es pot criticar que no mantingués el 9N vinculant (per acabar inhabilitat igualment, ens hauria evitat aquest merder, efecte Podemos que mourà abstencionistes, estalviarvun any o més) i fer propostes via premsa o conferències pressionant públicament ERC enlloc de més constructives en privat. Per la resta d'acord (segurament Mas prima la llista única pq tampoc vol una derrota de CiU), hauríem d'estar fent campanya (CiU i ERC tampoc en van fer pel 9N enfrascats en el format)...

Anònim ha dit...

Posarse al costat del Sr. Mas es posarse al costat del partit de la corrupció a Catalunya i es, a la vegada, llençar al buit el procés sobiranista, serà un suicidi colectiu. Tot gràcies al nostre president i a les seves genials idees.

Àngels Folch i Borràs ha dit...

Una magnífica analisi! Confiem que els dos darrers indicis siguin realment un senyal del retorn a l'acció intel·ligent per part d'ERC i suposin el final d'aquest mal son. I confiem també que l'ANC faci també el paper que li pertoca i segueixi defensant allò que sabem que ens és indispensable per guanyar.
Aprofito per advertir que comentaris com els dos anteriors al meu són més propis d'agitadors que busquen dividir-nos que d'independentistes que vulguin guanyar.

Àngels

cule1899 ha dit...

Espectacular anàlisi ... Coincdeix fil per randa amb el que crec que pensa en Mas.

Només una particularització: les eleccions poden ser inicis de 2016, un cop s'hagin fet municipals on els de les llistes sepaarades ja quedaran contents i les Generals amb el PP fora i PSOEDEMOS governant junts (i Duran jubilat, petit gran detall) que demostraran ser iguals que el PP a nivell antidemocràtic català.

Xavier ha dit...

Ja em dispensarà però aquesta anàlisi em sembla tan esbiaixada que gairebé em fa vergonya que algú l'hagi escrita. Fins i tot formalment se li veu el llautó per la manera com al començament sembla que vol ser equànime i després cada cop més va carregant els neulers sobre ERC (quan arriba a anomenar 'mantres' les propostes d'ERC i les veu com a producte d'una «empanada mental» ja és gloriós). I a sobre vol fer creure que la proposta de l'ANC és la d'en Mas de llista única, quan l'ANC mateix va haver de clarificar que no era així quan moltes territorials van exigir-ho.
Més aviat el que ha passat és que en Mas (fa un temps hauria dit 'el president Mas', però per a mi cada cop ho és menys), quan arriben certs moments es despenja dels acords i va pel seu compte. Deu formar part de l'astúcia que segons ell hem de tenir. El 9N hi havia un acord de 4 forces i en un moment determinat ell va dir que s'havia de fer de la manera que deia ell o no es feia. I els qui van dir que allò era trencar l'acord van ser els altres tres, no només ERC. Finalment la CUP i ERC (i més o menys ICV) s'hi van avenir per no fer trencadissa, i tots suposàvem que a partir d'allà faríem realment un pas endavant, però després s'ha vist que no, perquè ara diu que o es fa com diu ell o no convoca eleccions (que no podrà evitar-ho, però mentrestant va provocant divisió, enfrontaments i mal rotllo). Hem vist doncs que es tracta de continuar imposant el que vol en Mas sense tenir en compte el país ni els altres partits amb qui se suposava que tenia uns acords. Personalment trobo força comprensible que els altres en comencin a estar tips.
El que passa és força evident. En Mas no pot no convocar eleccions, però sap que CiU (o Convergència sola, vés a saber) perdrà molts escons. Pot ser que guanyi o que perdi, però segur que en perdrà molts. Per tant, aplicant l'astúcia, l'única manera que això no passi és amagar Convergència, i això se li va acudir de fer-ho amb aquesta llista que en diu de país. Força simple. Que això és un judici d'intencions? Sí, exactament igual que els que fa l'autor del blog. Si Convergència tingués bones perspectives electorals, jo pensaria que en Mas s'equivoca però no dubtaria de les bones intencions. En les condicions actuals la seva intransigència en una via que segurament no és la millor obliga qualsevol, com a mínim, a dubtar-ne. Qualsevol, s'entén, que no sigui tan sectari com l'autor del blog, és clar.