20 de des. 2014

En el comiat de Pere Carbonell, que obrí camins a l'esperança. Llegat i present

Pere Carbonell rebent la Creu de Sant Jordi del MHP Mas
La vida té aquestes coses. Ahir escrivia un post sobre els que sempre hi serem, una manera d'entendre la militància, compromís, camaraderia... en el que hi deia: “Fa molts anys que hi som. I abans de nosaltres hi van ser molts altres dels que ens proclamem hereus”. I ara arribo a casa de la cerimònia de comiat de Pere Carbonell, que justament va traspassar ahir, tot i que fins avui no ho hem sabut.

Pere Carbonell és un d'aquests patriotes dels que ens proclamen hereus. Un dels que sempre hi ha estat. Algú que va convertir la seva vida en un exemple permanent, en un llegat de compromís i valors excepcional.

Gairebé tenia 99 anys quan ha mort. 99 anys de compromís ininterromput amb el seu país i tota la seva gent.

Vaig conèixer Pere Carbonell fa uns pocs anys. En el marc de l'associació Catalunya 1640 fèiem lliurament de la medalla Pau Claris a Joan Triadú, un altre gran patriota també recentment traspassat. Li vam preguntar si volia que convidéssim algú al sopar on li lliuraríem la medalla, i ens va dir que li faria il·lusió que hi fos el seu gran amic Pere Carbonell. Ens hi vam posar en contacte, però ens va dir que era molt gran, i que no es veia en cor d'anar a un sopar d'aquelles característiques. De manera que li vam proposar gravar una salutació seva, que projectaríem en el transcurs del sopar.

I vam anar a casa seva, al barri d'Horta. Era una esplèndida tarda de primavera. Vivia en una d'aquestes antigues cases unifamiliars que hi ha encara pels carrers d'Horta, més amunt de la Plaça Eivissa. Ens acollí amb alegria i una gran complicitat. Ens vam instal·lar al petit pati interior que tenia la casa i vam començar una llarga conversa. Ens parlà de moltes més coses de les que recordo i vam poder gravar. Ens parlà de com el va impressionar per sempre, de manera inesborrable, l'alegria desbordant que va viure a la Plaça Sant Jaume el 14 d'abril del 1931. Ens parlà de l'Escola Normal de formació de professorat que posà en marxa la Generalitat, i de la que fou un dels primers alumnes. Ens parlà de la guerra, del seu pas per l'Escola de guerra de la Generalitat, d'on en sortí com a oficial d'artilleria, perquè tenia molta facilitat per al càlcul, etc. Del seu primer destí, al front d'Osca, on s'instal·là amb la seva bateria i on va patir una derrota dura que el deixaria tan marcat per sempre que ha deixat escrit que volia que escampessin les seves cendres en aquell turó. Dels camps de concentració. I, quan en sortí, del seu retorn a aquella Barcelona vençuda, ocupada pels franquistes, sense ànima, derrotada fins l'últim alè.

Aquesta és la part que a mi sempre m'ha impressionat més del seu compromís militant, i de tots els qui van fer el mateix que ell: en aquella Barcelona ocupada, derrotada, trista, represaliada, de la més negra nit de la postguerra, quan la por es podia tallar amb ganivet perquè ho omplia tot, Pere Carbonell participà de la creació del Front Nacional de Catalunya.

El Front Nacional de Catalunya neix de la derrota de la guerra, als camps de concentració de la Catalunya Nord, on s'amuntegaven milers d'exiliats independentistes i republicans. Va néixer per superar una història recent de divisions internes, i per dotar a la causa de la llibertat de Catalunya d'una organització unitària. Pere Carbonell en formà part, gairebé des de l'inici, a l'interior, a Catalunya.

En aquella Barcelona i en aquella Catalunya dels primers anys 40's, amb tots els seus líders polítics i moltíssims militants a l'exili, amb les presons plenes i amb execucions diàries de presoners republicans, un grup de joves va tenir el compromís i el coratge extraordinari de posar-se a treballar, evidentment des de la més estricta clandestinitat, amb el FNC, conformant l'única expressió independentista que operarà aquells anys a Catalunya. I va patir la "caiguda" inicial de tota l'organització, fet que li comportà tornar de nou a la presó.

Un dels llibres que va escriure Pere Carbonell es diu “Obrint camins a l'esperança”. I parla de tots aquells anys, també de més coses, però sobretot d'aquells anys. És un llibre extraordinari, que us recomano del tot. A mi em va colpir i en vaig aprendre moltes coses. El títol està molt ben trobat. Pere Carbonell ens explica que allò que van començar a fer aquells anys no ho van fer perquè es pensessin que podien derrotar el franquisme ni que podrien assolir una Catalunya lliure. Ho van fer perquè creien que la seva obligació era, en aquella negra nit, treballar per obrir camins perquè hi pogués haver un demà. Amb el país derrotat, amb l'exili, amb la presó, amb totes les estructures polítiques i socials del país destruïdes, van creure que la seva missió era treballar, des de zero, per no ser eliminats com a poble, per mantenir la flama de la nostra voluntat de ser. Obrint camins a l'esperança.

Després d'ells molts altres van transitar els camins que ells havien obert, i van recollir el seu testimoni. I així hem arribat avui fins on som. Gràcies a ells. Gràcies a gent com en Pere Carbonell.

I aquella tarda de primavera en aquell pati de la seva casa al barri d'Horta, mentre hi parlàvem, mentre ens coneixíem, ens reconeixíem mútuament com la trobada de dues generacions de militants que hem transitat pels camins que ells van obrir, i compartint els seus valors. 

La ideologia de Pere Carbonell era la de la causa de Catalunya i de la seva gent. I no hi va posar adjectius. Ni condicions.

Avui, en el seu comiat, hi havia molta gent. Hi ha anat amb el company de llargues lluites i militància Xavi Alcalde, amb qui, acompanyats de Xavi Fajarnés per gravar-ho, vam anar aquella tarda a Horta. Avui érem, i ja és dir, els “militants” més joves que hi havia. I, no fallen mai els que queden vius, ens hi hem trobat amb militants històrics d'aquell independentisme que va operar durant el franquisme.

M'hagués agradat poder preguntar a la família si la salut d'en Pere Carbonell el va permetre anar a votar el 9N. Estic convençut que a poc que pogués ho va fer. I estic segur que ho devia viure amb una intensa emoció, veient que aquells camins que amb tant sofriment van mantenir oberts a l'esperança ara ja assenyalaven la proximitat del nostre objectiu, del nostre destí, d'una Catalunya lliure.

Parlant amb tots els veteraníssims militants històrics de l'independentisme que avui hi havia allà tots compartíem, però, la mateixa estupefacció i incredulitat per tot el que està fent ERC. Ha estat el tema de conversa. Contrastaven amargament la il·lusió que van viure el 9N amb la situació a la que ens ha dut ERC amb la seva espiral destructiva en la que ha entrat. Ningú no entén què estan fent. El 9N aquells camins que amb tant de sacrifici havien mantingut oberts a l'esperança, per primera vegada en els seus llarguíssims anys de militància, es materialitzava en una cosa tangible, real, certa. Però ara viuen amb una barreja de tristesa i d'irritació el que està passant, com s'ha llençat per la claveguera tot el que va representar el 9N. I no entenen res. I no els hi entra al cap el que està fent ERC. I així ens ho han explicat, mentre algun d'ells ens mirava i preguntava “què li passa al Junqueras?” “i vosaltres no hi podeu fer res?”. I nosaltres ens encongíem les espatlles, plens d'impotència.

Al sortir del tanatori ja era fosc. He agafat la Harley i he començat a fer kilòmetres sense cap rumb, fins que el fred convertia en fulles tallants sobre la meva cara les meves llàgrimes.

Juro pel més sagrat que no deixarem ni un minut de treballar per fer realitat l'esperança que ha transitat pels camins que en Pere Carbonell i tants i tants com ell van mantenir oberts amb tant de sacrifici i dolor, i que són els que han permès ser avui aquí, on som. A les portes d'una llibertat que només podem malbaratar nosaltres. I si això passa, si les paranoies de partit i d'ideologia per davant de país ho envien tot a la merda, que es preparin els causants. Que no hi ha dret, home, que no hi ha dret, a fer el que han fet. Si us plau, els que hi podeu fer alguna cosa, feu-ho! Deixem enrere aquesta bogeria d'aquesta setmanes i tornem a treballar tots junts per acabar el que el 9N teníem a tocar de la punta dels dits!!!

Descanseu en pau, Pere Carbonell. Gràcies pel vostre exemple de compromís patriòtic, per aquest llegat dels qui sempre hi heu sigut i del que ens proclamem, amb orgull, hereus.