24 de nov. 2015

Nights in white satin (crònica i crida desesperada)

Aquesta setmana ha arribat el fred. Un fred meteorològic, que ha portat les primeres nevades al Pirineu i, camí del solstici d'hivern, les nits glaçades.

Políticament el país es va endinsant, cada dia que passa, en la foscor de la nit La retòrica la vesteix d'una capa de ras, de setí, que no aconsegueix cap altra cosa que dotar d'un cert aire oníric a la incomprensibilitat i gravetat de tot el que està passant. La nit cada cop més fosca, la nit que sembla mai s'acabi -la realitat- i el seu contrast amb aquest ras suau, àdhuc sensual, de la retòrica i la xerrameca -la irrealitat-.

Vam aprovar amb gran gesticulació la declaració de sobirania, i la vam acompanyar d'un ambiciós annex «social». I en menys d'una setmana ens trobem que seguim sense Govern, amb tot el que implica de degradació del lideratge del procés, i de la seguretat i confiança en tot el que estem fent. La declaració més ambiciosa que mai hem aprovat al Parlament, seguida de la més patètica absència de gruix polític per tirar-la endavant.

En aquest buit que la xerrameca ja no pot omplir ni dissimular, el Govern espanyol llença una ofensiva sense precedents contra el procés. Ni articles 155, ni constitucions, ni declaracions solemnes, ni Decrets del Govern o Acords del Senat que alertin la comunitat internacional. De fet sembla que ni tan sols nosaltres ens n'hàgim enterat.

Amb una simple instrucció del Fiscal General n'hi ha hagut prou per posar sota el seu comandament la nostra policia i instaurar la persecució política i penal d'idees polítiques, totes les que es puguin enquadrar en "l'invent" del «delicte de sedició».

Estem davant una de les agressions més salvatges a la democràcia que s'haurà produït a l'Europa Occidental des del final de la 2a Guerra Mundial. Per primera vegada la defensa d'unes idees polítiques, per més que es faci de la manera més democràtica i pacífica del món, es converteix en un possible delicte. Estem davant una arbitrarietat i inseguretat jurídica que clama al cel democràtic d'Europa. Sense que sigui definit el tipus penal, s'encarrega la seva persecució a la policia, és a dir, s'encarrega perseguir idees i qui les propagui. Amb la incertesa que ningú sap ni pot saber què és el que es considerarà delicte, queda en mans governatives. Tan poden detenir dirigents polítics no aforats com qualsevol ciutadà si la policia considera la seva activitat és sediciosa.

I ho han fet amb una simple instrucció del fiscal. Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. Fa 300 anys que ho sabem, com ho fan. I a Europa ningú se n'ha enterat, perquè som els mateixos catalans els que sembla no n'hàgim fet cas, capficats com estem en les nostres discussions i retòriques. Si nosaltres no prestem atenció a això, perquè ho ha de fer Europa? És terrible. Em consumeix.

I divendres, el ministre Montoro amb una simple ordre ministerial acaba, tritura, tota l'autonomia catalana, però no només l'autonomia, també la democràcia, com molt bé analitzava Vicent Partal.

La Generalitat no té recursos propis. Els recursos que genera el país són recaptats per l'Estat Espanyol, que els distribueix com li dona la gana, i si vol espoliar-nos 16 mil milions d'euros anuals de la riquesa que generem, ho fa, i punto pelota. Sí, un 8% anual del nostre PIB és sistemàticament saquejat per l'estat espanyol, empobrint-nos a tots els catalans, als que som independentistes i als que no ho són. Als que votem Junts pel Sí o CUP i als que voten C's o PP. A tots. Sense distincions. Els independentistes volem gestionar aquests recursos que hem generat, entre tots, amb el nostre treball. Als unionistes ja els hi va bé aquest saqueig, és el preu de l'honor -que no té preu per a ells- de ser espanyols.

Per tant l'estat recapta, saqueja i després ens passa els recursos que li dona la gana transferir-nos per tal que puguem gestionar la minsa autonomia que tenim (teníem), que puguem pagar nòmines, que és en el fons el que fem, perquè bàsicament la transferència serveix per pagar la Sanitat, l'Educació, l'Administració, la Seguretat, els Serveis Socials, l'administració de Justícia. Els recursos del nostre pressupost no captius pel que és «obrir la paradeta», són molt pocs.  

Doncs bé, amb una puta ordre ministerial el que ha fet Montoro és liquidar totalment l'autonomia de Catalunya. Perquè l'autonomia vol dir la capacitat, sigui la que sigui, de decidir a què destinem cada euro, per més escassos que siguin. Les decisions que ens han permès tenir un sistema hospitalari i sanitari de referència, unes universitats punteres i una recerca de les més competitives del món, per posar alguns exemples. Ara això ja no ho tenim. L'ordre de Montoro ens diu en què ens podem gastar els nostres diners, assenyalant fins a nivell de programa, a què es poden destinar els recursos que ens transfereix. A tot el que no sigui això, no s'hi pot destinar res, perquè no ho pagarà. I a més a més, tot el que destinem a les "activitats autoritzades" (entre les que no hi ha cultura, empresa, turisme, infraestructures, etc.), estarà sotmès a un sistema de control comptable que els permetrà autoritzar o denegar el pagament de les factures graciosament, fins al punt que si una no els hi agrada poden decidir, sense més, que no es pagui.

A la pràctica, per tant, l'autonomia liquidada. I també la democràcia. Perquè la democràcia és el sistema que permet una comunitat escollir els seus representants, que tenen legitimitat per decidir en què es gasten els recursos, com s'inverteixen. Montoro, amb una miserable ordre ministerial, ha passat aquesta pantalla. A ell li és igual això de la legitimitat. A ell li és igual en què els catalans volem gastar els nostres recursos. Montoro diu «tienes dinerito, MasCo? Verdad que no? Sí, ya sé que tienes muchos doctorados y catedra de Harvard y eres uno de los mayores economistas mundiales, pero... tienes dinerito, Masco? Verdad que no? Pues te pones de rodillas, tu y todos los putos catalanes y aquí solamente se va a hacer lo que yo diga, queda claro?»

I així Montoro acaba de deixar sense recursos la meitat de l'activitat del país. I la resta, només es pagarà el que ell decideixi. I si no ens agrada no tindrem diners. «Y si no te paso la pasta, MasCo, le vas a todos tus funcionarios, a todos tus médicos, a todos tus maestros, a todos tus policias, a todos tus proveedores... y les das una clase magistral de esas tuyas de Harvard, que igual me apunto y te vengo a oir desde l'última fila, discretito, para reir un rato»

Això és el que ha passat amb una simple Ordre Ministerial. És demencial. Però ho han fet sense articles 155, sense grans declaracions, només amb fanfarronades. I sembla que tampoc no se n'ha enterat ningú, en aquest país, només el President Mas i el propi conseller Mas-Colell, perquè el país segueix atrapat en la xerrameca. I la xerrameca fa tanta remor que tampoc a nivell internacional tenim cap possibilitat de denunciar la barbaritat del que està passant aquí. I amb un Govern en funcions, quins collons de mesures polítiques podem fer per respondre? Cap.

O sigui, que tot aquell fabulós Annex «Social» de la declaració del Parlament el tenim aigüera avall, paper mullat. No serveix de res. Però el més penós és que seguim discutint les coses a fer, com si en poguéssim fer cap!

El que ha passat encara hauria d'haver fet més evident PER A TOTS que l'única possibilitat que tenim com a país de fer polítiques, les que siguin, passa per assolir la independència. Pensar ara, tal i com estan les coses, en les polítiques a fer mentre no assolim la independència és d'un autisme polític delirant.

Convertit el que pensem en delicte perseguible per totes les policies, sota instrucció directa d'un simple fiscal, sense cap recurs propi i sense cap capacitat ni autonomia per decidir cap despesa ni poder pagar res que no autoritzi Montoro... nosaltres seguim amb les nostres coses per arreglar el món, qüestionant i discutint totes les despeses pressupostàries de la Generalitat, com si anéssim a investir un altre govern amb mandat autonòmic.

De debò que no ho entenc. Tot això no és que sobri, és que és PATÈTIC. N'hi hauria hagut prou amb una referència explícita i sincera a que mentre duri el procés es prioritzarà, dintre de les restriccions pressupostàries a què estem sotmesos, la despesa social, atendre les situacions d'emergència social. Doncs no. Xerrameca i xerrameca, més buida que mai, perquè ara tenim menys possibilitat que mai de fer res. I el que és pitjor, entretinguts amb tanta xerrameca no hem pogut ni denunciar ni explicar internament i internacionalment la brutal agressió antidemocràtica que ha fet el govern espanyol. Nosaltres seguim a la nostra, absents de la realitat. És flipant.

Anem a fer la independència, collons! Ara no és el moment de «capgirar» el país, perquè ni és possible ni -i això de fet encara és més rellevant- hi ha mandat democràtic per a aquest «capgirar». Només tenim un mandat explícit: la independència.

Després de la independència ja vindrà el moment de que totes les forces polítiques presentin el seu projecte a la societat i la societat voti aquelles propostes de gestió i de despesa dels recursos públics, de model econòmic, de model social, etc.

De debò que no entenc el que estem fent. Tenim un estat poderosíssim en peu de guerra, que en té prou amb una instrucció del fiscal i una ordre ministerial per col·lapsar-nos, amb una brutal capacitat d'influència via tots els aparells de l'estat, la gran banca, els mitjans de comunicació, l'establishment, i la complicitat i aplaudiment de la resta de partits polítics que no som Junts pel Sí i CUP, per fer-ho, per matxacar-nos. I nosaltres aquí de xerrameca.

I a més a més, llençant uns missatges confusos i perillosíssims a la comunitat internacional. Enlloc de fer les coses tan bé com siguem capaços de fer-les i de manera que la comunitat internacional entengui la posició Catalunya i es vagi decantant cap a reconèixer-nos, nosaltres no, a lo campeón, amb bravuconades, desobediència, caos i inconsistència. Perdent tota credibilitat. I així acabarem perdent fins i tot els amics que havíem fet al llarg d'aquests anys. És desesperant.

En fi. Nights in white satin, mentre per dintre la fosca és cada cop més fosca i el fred cada cop més fred.

Vull creure en el miracle. Vull creure que igual que ens n'hem sortit altres vegades, aquest cop també ho farem. Però vull que tots siguem conscients també que en aquests dos mesos des del 27S només hem fet que cremar naus, oportunitats, prestigi, suports, etc. Dos mesos de trets al peu. És la gestió més incomprensible que mai he vist d'un resultat electoral. I ara ja no sé si serem capaços de remuntar el pou on nosaltres sols ens hem ficat amb la nostra xerrameca i tanta tonteria, ni tan sols si es produeix el miracle.

Prou ja, per favor, prou ja!

DONEC PERFICIAM

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Francesc,
Quan la ràbia em supera, com a tu i tants mes, arriba un moment en que dic,... cadascú te/tindrà allò que es mereix com tantes altres coses a la vida.
Avui es la CUP demà qui sap. Si no ens mereixem la independència no et capfiquis que no la tindrem y millor no iniciar res en el que ens fem mal, amb clares majories, sense xantatges. Ja arribarà el dia en que la majoria dels ciutadans madurem políticament, d’aquí una setmana, un any, tres-cents mes,... ara no ho sabem.
No mes es tracte en no defallir i seguir lluitant. Per tenir un procés no desitjat millor no tenir-lo.
Un emprenyat.

Malvarrosa Beach ha dit...

Xerrameca ....me dices mientras fijo mi pupila en tu pupila azul ...

Xerrameca eres túuuuuuuuu!

vailet nom ha dit...

Nena, vuelvete a ľ imbecilidad, aquí sobran inutiles como tu, troll

vailet nom ha dit...

Nena, vuelvete a ľ imbecilidad, aquí sobran inutiles como tu, troll