13 de nov. 2015

Prosa contra la xerrameca (presiento que tras la noche vendrá la noche más larga...)

Presiento que tras la noche vendrá la noche más larga...

«Llámanos si se hace tarde». «Sí papa». Y entranábamos hasta tarde ahí, en Almeda. Después empezábamos a subir hacia la Ciudad Satélite. Primero se quedaba Antón, que vivía donde Plaça Catalunya. Después Miguel, donde los pisos verdes. Y ya solo cruzaba San Ildefonso, hasta los bloques de los maestros. Estaba cansado de encontrarme con «la banda del Pato». Llevaban un palo con una púa en un extremo. Venga, chaval, qué llevas. Yo ya no llevaba nada. «Es un pringao» decían riendo. Y yo llegaba a casa humillado. Mi padre «qué te ha pasado». Yo «nada». Mi padre «no me engañas». Yo «nada». Mi padre imaginándoselo «por qué no me has llamado para que os bajase a buscar». Yo «nada, papa».

Però ese nada era más falso que el Judas, y yo acumalaba rabia e impotencia a partes iguales. El barrio se complicó mucho, mis padres lo vieron, y me enviaron a vivir con mi abuela y a hacer el BUP en un instituto de Sants, en Barcelona.

Presiento que tras la noche vendrá la noche más larga...


«Quines són aquestes hores?» «Res, he estat estudiant a la Biblioteca». Qualsevol deia a casa que havia estat encartellant pel barri, fent pintades i que m'havia perseguit navalla en mà un tio enorme amb l'esvàstica tatuada al pit. «No vols sopar res?» «No mama, estic cansat, vaig a dormir»

Però no hi havia qui dormís i el cor et bategava al mil, i tancaves els punys i et menjaves la ràbia i la impotència. Et senties un pringat perquè aquells feixistes cada dos per tres et fessin córrer perseguint-te navalla en mà. 

Presiento que tras la noche vendrá la noche más larga

Mi padre sonreía ante el destino que le había llevado al calabozo por intentar que los chavales del barrio de San Ildefonso recibieran algún tipo de formación de lengua y de cultura catalanas. «Y la directora que me denunció era catalana de origen», se exclamaba. Pero mi padre, murciano, acabó dando sus clases en catalán.

Muchos de los revolucionarios de entonces se reían de él porque eso implicaba que daba más clases que el resto. Y se lo miraban como diciendo «es un pringao».

Presiento que tras la noche vendrá la noche más larga

L'Onze de la V a Barcelona els carrers es van omplir hores abans de l'hora assenyalada. Estàvem amb la gent del Baix Llobregat, a la Gran Via, poc abans de La Campana. Tanta gent. Tants accents. Tants orígens. Cap pregunta. Cap mirada. Complicitat. Cohesió.

Moltes hores pringant. Moltes hores formant una imatge perquè transcendís com la imatge de la nostra voluntat. Fe. Esperança. Confiança.

Aquell Onze tot l'establishment esperava la convocatòria de l'ANC punxés i poguessin dir que el procés es desinflava perquè hi havia menys gent que l'any passat. De fet portaven propagant la falsa «bona nova» tot l'estiu. Però no va passar. Massivament vam decidir pringar i ser-hi, mobilitzar-nos, per damunt de tot el que estava passant.

I els pringats vam aconseguir altre cop ser els protagonistes del procés i del seu impuls

Presiento que tras la noche vendrá la noche más larga


És el 9N del 2014. Ningú sap què passarà. Jo sóc el coordinador de procés a l'institut Mercè Rodoreda del barri de Sant Ildefons, a la ciutat satèl·lit, a Cornellà, just davant d'on em vaig criar. Són les set del matí. Quan arribo a la porta només hi ha el coordinador de local. Ens saludem. I al poc comencen a arribar voluntaris i voluntaris. De tot arreu. Uns de Cornellà. Uns altres de Barcelona. Fins i tot de Girona. Organitzem les taules, i ho posem tot a punt perquè pugui començar el procés participatiu.

No ens coneixem entre nosaltres. Però ens abracem i ens petonegem, d'emoció. Sí. Som els pringats del procés. Som els voluntaris. Som els que sempre hi som. Som els que donem sentit a la voluntat d'un poble. Som els que construïm el relat d'una voluntat de ser.

Molta gent ha menystingut el que estem fent. Començant pel govern espanyol, que fins el dia abans havia assegurat que no s'esdevindria allò que en aquell mateix moment estàvem fent.

Y era al alba que me levantaba y miraba el Delta del Llobregat, ahí al fondo, y el Instituto delante del piso de mis padres, el balcón de barrotes blancos y el patio con las pistas de basquet y futbol sala. Y era al alba, però no podía con la emoción del día, y quería ser día y quería ser gente. Quería ser libertad. Quería ser voto, voz, clamor. Aunque para muchos solamente fuera un pringao.

Presiento que tras la noche vendrá la noche más larga

Es la noche del 27S. He estado trabajando todo lo que he podido a favor de la candidatura de Junts pel Sí. Estoy convencido que es la candidatura y que es el voto que nos puede llevar a la independencia. Estoy convencido, además, que todo lo que no sea que Junts pel Sí obtenga la mayoría absoluta será un camino lleno de obstáculos.

Con los últimos resultados la imagen de la derrota se aparece. Aún así, hay ahí 10 diputados de la CUP que nadie duda quieran la independencia, però que muchos dudamos puedan servir para hacerla realidad.

Un mes y medio después del 27S los peores presagios sobre la CUP y su frivolidad caen como una losa sobre la ilusión del pueblo soberanista. La CUP va a la suya, no atiende a nada, y sacrifica el proceso por mantenerse dentro de una pureza ideológica autoimpuesta gratuitamente.

Venim d'una negra nit. Pero presentimos que tras esta noche vendrá una noche más larga. La CUP, en la punta de la calle, con traje de sereno, saluda la nueva noche más larga. Y cuando pasamos la gente, cabizbajos y con las ilusiones rotas, nos miran con desdén y murmullan «pringaos».

Miro el cabezal de la cama. Y es como si oyera mi padre preguntarme, como cuando era un niño desamparado, «qué te ha pasado». Y yo mintiendo, «nada». Pero no puedo contener las lágrimas. Y no puedo sentir más impotencia.

Lo sé. Estamos en la noche más larga. Lo presentíamos. Pero no sabíamos que esta noche tendría un enjambre de nombres y apellidos de niños de papá, como la directora de colegio que denunció a mi padre por pedir escolarización en catalán. Ni que el sacrificio de nuestros sueños tendría olor a azufre de revolucionarios de postal. Y mucho menos que la noche sería más larga porque no querían que la luz les reflejara en el espejo de la impostura.

Anaven lents perquè tot era xerrameca. Perquè van enterrar la poesia en la seva buida retòrica i perquè, en el fons, tenien por d'arribar enlloc. Clamaven poèticament «desobeïm!», però s'escapolien i desapareixien covardament entre els versos, mentre la prosa austera i dura del procés i dels pringats resistia convertida en poble.

7 comentaris:

Unionista ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Unknown ha dit...

Buf!!! Aguanta noi. No se que dir-te....estic fotut com tu. Qui havia de dir que els antisistema serien aplaudit per el stablishment. La puresa ideològica et fa ser petit i jo estic molt decepcionat. A priori no veia malament les CUP. La diversitat no està malament. Però veig que ho petaran tot per al final no fer res.

Lord Nelson ha dit...

Si els independentistes hagueren participat units a les eleccions europees, ara els independentistes tindríem més eurodiputats i els unionistes en tindrien menys.

Si s’haguera acceptat la “llista de país” quan la va proposar el President, immediatament després del 9N, el resultat electoral hauria estat millor que el del 27S perquè l’estat i l’unionisme no haurien tingut tant de temps per reaccionar.

Si no s’hagués fet la proposta de Molins de Rei, no s’hauria desfermat la il·lusió col·lectiva que corroborava l’encert del President.

Si JxSí hagués tret dos diputats més, Artur Mas seria President i la CUP no tindria cap inconvenient en fer acords amb el seu govern.

Si CDC, ERC, CUP haguessin anat per separat el 27S, CDC hauria tret més diputats que ERC i ERC més que la CUP, i si entre tots tres sumaven majoria absoluta, Artur Mas seria President amb els vots de la CUP.

Si la CUP hagués empatat a diputats amb el PP, hauria tingut més difícil escapolir-se de la Mesa del Parlament.

Si hi hagués més maduresa política, la CUP no menystindria les eleccions espanyoles del 20D.

Si hi hagués més compromís amb el país i més lleialtat entre l’independentisme, JxSí concorreria a les eleccions del 20D.

Si a Baños, Gabriel, Salellas i la resta de parlamentaris de la no els tremolessin les cames no els caldria la coartada d’una Assemblea enorme, o com l’anomenin, per a assumir l’obvietat que han d’investir Artur Mas. Que connectin videoconferència amb l'Otegui.

Jo també els hauria enviat a fer la mà. Tant de bo hi hagi acord. Però el ridícul que estem fent no els ho perdonaré mai.

Josep-Empordà ha dit...

Un amic meu què viu a Bahrein amb el què mantenim converses via Skype habitualment, sempre em diu què soc un pessimista de mena quant li dic la poca confiança què tinc amb el poble català.

Ves per on, company, resulta què diuen què un pessimista és un optimista ben informat. Cal recordar els fets d'octubre de 1934, quant el POBLE CATALÀ es va tancar a casa i va deixar sols al Govern amb el President Companys al cap.

Crec sincerament què el President Mas ha pecat d'ingenu.

Unionista ha dit...

Pero, de veritat, sense arribar al 50% dels vots emessos, vosaltres us penseu que podeu declarar la Independencia i que la majoria de catalans ens quedarem a casa acceptant el nou status i la nostra expulsió de la Unió Europea?
Es que no enteneu el que ha suposat el 27S per al proces?
En fi, ja anireu despertant.

Anònim ha dit...

Mira que n'ets d'enze, Josep-Emporda

Anònim ha dit...

Hi haurà acord. I només perquè no és possible que no n'hi hagi.

i només perquè la falta d'acord és donar una victòria als que van manipular el vot de l'estranger fent perdre l'escó que li falta a JxSi.

i només perquè si no hi ha acord ens quedarem a la nit, la llarga nit.. aquell territori on els pringats plorem i els il·luminats encantats d'haver-se conegut toquen la guitarra i canten feliços perquè saben que, quan despunti el dia, ells no necessiten llevar-se a l'hora.