20D i prenent consciència de 30 anys de militància indepe perquè fa 30 anys de l'assassinat de Mikel Zabalza

Avui us vull explicar una història personal, que és la que m'ha fet pensar en aquests ja més de 30 anys de militància independentista. 

Aquests dies s'està recordant que fa 30 anys del cas de Mikel Zabalza, abertzale basc que fou detingut per la Guàrdia Civil i que força dies més tard, sense saber-se res d'ell, aparegué mort a la vora d'un riu, com si s'hagués ofegat fugint de la Guàrdia Civil. Però a banda d'estar emmanillat i amb signes de violència pel seu cos, hi havia el "petit detall" que l'aigua dels seus pulmons no era la del riu. Zabalza havia mort en mans de la Guàrdia Civil, presumiblement mentre li practicaven una de les seves tortures favorites: la banyera, consistent en submergir el detingut fins provocar-li l'ofec.

I no va passar ni ha passat res. L'estat espanyol és un estat podrit. I aquest va ser un episodi cruel de la impunitat d'un Estat, l'espanyol, que per combatre la insurgència basca va traspassar totes les línies d'un estat democràtic. Totes.

Fa poc recriminava en un post a l'Anna Gabriel, quan invocava, contra els que "només" fa cinc anys que es manifesten per la independència, els 40 anys que segons ella "ells" s'estaven manifestant. Fa 40 anys jo no hi era. Però fa 30 sí. Militava a La Crida a la Solidaritat. I estudiava Dret, feia segon de Dret a la Universitat de Barcelona. I si ho recordo perfectament és perquè l'episodi aquell de Mikel Zabalza va ser el meu primer enfrontament "seriós" amb la ultradreta espanyolista.

Quan va aparèixer el cadàver de Mikel Zabalza, l'evidència del que havia passat commocionà la societat basca. A Catalunya, l'independentisme català, llavors pràcticament testimonial, també va voler manifestar la seva solidaritat i rebuig a un estat capaç de tot allò. La Crida va convocar una marxa de cotxes que sortia de l'estació de Sants. La nit abans, amb un dels amics de l'institut que havíem acabat fent Dret, i amb el que compartíem militància a La Crida (aquest amic ara està a CDC -ho dic per les que van repartint carnets i legitimitats de lluita-), a ca seu, vam preparar una pancarteta amb aquell paper marró d'embalar, amb una fotocòpia de la foto del cadàver de Mikel Zabalza i amb un rotulador gruixut vam escriure: "Mikel Zabalza, assassinat per la Guàrdia Civil" i amb la convocatòria de la manifestació de La Crida.

L'endemà, que era el dia de la mani, molt a primera hora la vam penjar al vestíbul de la Facultat. El meu amic anava per la tarda, de manera que va marxar a treballar, i jo vaig anar cap a la primera classe, a les 09:00. Quan va acabar vaig anar cap a on havíem penjat la pancarta. I em vaig trobar un grup de 8-10 ultres que volien arrencar-la.

Inconscient de mi els vaig començar a cridar i vaig anar cap allà. Em van envoltar, em van sacsejar, no vaig poder fer res, em van immobilitzar, i quan ja estaven a punt de fer-me alguna cosa molt lletja... des de les escales de la secretaria, algú els va començar a cridar.

Era -jo no el coneixia de res- en Ricard Gomà, llavors un dels caps estudiantils a la Facultat. Amb molta autoritat -els ultres es van quedar immòbils- els va comminar a que em deixessin estar. Jo no el veia -em tenien agafat del coll cap per avall- però sentia que els cridava "deixeu-lo estar ara mateix, us he vist a tots, si li passa alguna cosa no pararé fins que us expulsin a tots de la Facultat". No he oblidat mai aquestes paraules que sentia sense poder veure qui les deia. Em van deixar anar. Em vaig incorporar. Els ultres es van començar a dispersar mentre cridaven "no ha sido asesinado, ha sido ajusticiado". En Gomà va arribar fins on jo era, em va preguntar si estava bé, li vaig dir que sí, em va dir qui era, que era representant del col·lectiu estudiants progressistes (CEP) a la Junta de Facultat, i que si em passava alguna cosa o aquells ultres m'amenaçaven o m'intentaven fer alguna cosa, que li digués.

No el vaig tornar a veure més. Era més gran que jo, i jo llavors només anava a la Facultat a classe i cap a casa, i dedicava la meva militància a La Crida, no a la Universitat. Un any després sí que vaig entrar a la FNEC i em vaig implicar a la Universitat, però ja no vaig coincidir més amb en Gomà, aquell dia convertit en el meu àngel de la guarda, molt més real que aquest Marcelo del ministre del Interior. En Ricard Gomà, anys després, fou regidor de l'Ajuntament de Barcelona per ICV-EUA. Mai més me l'he trobat de cara i no li he pogut agrair personalment que aquell dia em salvés d'una de bona, em rescatés com ho va fer de les urpes dels ultres de la Facultat, gent que amb el temps vaig prendre consciència del tipus de personal que eren, i als que vam haver d'aprendre a mantenir a ratlla. Com em va dir el líder dels ultres quan vaig acabar a la Facultat, "Abad, no tienes idea de las veces que nos hemos reunido para hablar de como darte una paliza, pero tienes huevos...". Ara és regidor del PP...

Aquella mateixa tarda vaig agafar el 124 de mon pare i a les 19:00 estàvem a l'estació de Sants, per a la mani "automobilística". També hi vam portar la meva estelada. Llavors si volies una estelada te l'havies de fer. Jo, aquell estiu del 85, havia portat una senyera de roba, un retall blau i un de blanc a la meva tia-àvia Magdalena, a La Pobla de Cérvoles, a Les Garrigues, perquè me la cosís. Tenia les mides de com fer-la, el triangle i l'estel. La meva tia-àvia la començà a cosir. Quan va prendre forma em digué "aquesta és la bandera d'Estat Català". I m'explicà que el primer cop que l'havia vista (i ja no l'havia tornat a veure des de llavors) va ser quan una de les mestres de l'escola la portà, durant la República "era molt catalanista", em deia.

Un dia després hi hagué una altra manifestació, que havia d'acabar davant la Delegación del Gobierno, però que va acabar com el rosari de l'aurora, perquè la policia espanyola no ens hi deixà arribar, i hi va haver unes càrregues policials brutals.

No, no fa 40 anys. Només en fa 30. Alguns hi érem. Per la independència. Per la democràcia. Donant la cara, fins i tot a risc de que ens la trenquessin en una època de total impunitat de la ultradreta al nostre país que no va acabar fins el desplegament dels Mossos. L'independentisme i els independentistes venim de molt lluny, i hem donat la cara sempre, i ho seguirem fent, des d'allà on considerem més útil fer-ho per assolir la independència. Amb els nostres encerts i amb els nostres errors, que segurament han estat més, per això no som encara independents. Però mai des de la barrera, la suficiència displicent amb els altres ni la superioritat moral. Mai per queixar-me de poder votar, manifestar-me, encartellar, el que sigui, per la independència, al contrari, donant gràcies de tenir prou forces per poder-ho fer tants cops com calgui i ajudar a fer-ho cada cop millor per poder fer-la realitat.

Tots els qui hem compartit i compartim militància independentista som, d'una manera o altra, conscients d'aquesta complexa història que ens entrellaça, des d'un remot origen, i de manera molt diversa, en la lluita per la independència i per fer-la possible. Mai per obstaculitzar-la. Mai per abandonar-la. Mai per deixar de ser-hi. Mai per deixar d'anar-hi, d'anar-hi i d'anar-hi.