Sogno... Sogno...
e tu sei con me
chiudo gli occhi
e in cielo splende già
una luce.
Io sogno...
D'esserti vicino e di baciarti
e poi svanire
in questo sogno irreale.
Lassù
sento gli angeli che cantano per noi,
dolcemente... dolcemente...
È un canto fatto di felicità !
Ascolto
e ti vedo ancora più vicina
la musica che sento
è come sinfonia;
il coro degli angeli
mi fa sognare ancora
io vorrei, io vorrei
che questo sogno fosse realtà.
Realtà, d'un sogno d'amor...
Mina i Pino Donaggio, els anys 60, van cantar aquesta preciosa cançó. Parla d'un somni. Parla d'un amor. Parla d'allò que mou el món. Parla d'allò que és un argument universal. I canten que aquest somni fos realitat.
Eren els 60. Aquells mateixos anys Adriano Celentano cantava "Il ragazzo de la Via Gluck", una història de la transformació urbana, en una època d'explosió econòmica i creixement de les ciutats, que van engolint tots els seus entorns. Il ragazzo havia nascut en una d'aquestes zones, abans agrícoles, fagocitades pel desenvolupament econòmic, que convertí totes les perifèries en ciutats i barris obrers. I parla del "progrés" personal, econòmic, d'aquell ragazzo, que ara viu al centre de la ciutat.
L'Europa feliç dels anys 60. Després d'una primera meitat del S.XX marcada per l'horror de dues guerres mundials i, molt especialment, per l'horror del sorgiment dels totalitarismes i la desolació que varen escampar arreu. Sobre aquesta Europa de mort i conflicte, els anys 50 es posen els fonaments del que serien aquells "feliços" 60's.
Per primera vegada, en el que és l'Europa Occidental, s'havia edificat una unió econòmica i política que superava les atàviques relacions de tensió per relacions de cooperació. Els veïns no eren una amenaça, sinó uns socis. Aquell espai, una illa de democràcia i llibertats individuals al món, tutelada, supervisada, pels EUA, que s'havien hagut d'implicar fins al moll de l'òs en els dos conflictes que van desolar Europa per evitar la seva total destrucció o que sucumbís als totalitarismes. El desenvolupament econòmic d'aquells anys va propiciar, a més, una millora de les condicions socials i individuals de pràcticament tota la societat. L'estat del benestar s'estén i arriben més i millors oportunitats per a pràcticament tothom.
Sí, Europa, aquella Europa Occidental vivia tancada en si mateixa. Tenia règims tirànics al sud mediterrani (Espanya, Portugal, Grècia) i, alhora, vivia instal·lada en un conflicte potencialment devastador, com era l'enfrontament entre el bloc soviètic i l'Europa Occidental.
És també l'Europa que propicia per primera vegada a la història un accés massiu a la formació universitària. I és també l'Europa que pateix el sotrac dels últims conflictes colonials (Algèria) i de cohesió interna (maig del 68 a França, tensions d'extremismes revolucionaris a Itàlia o Alemanya, etc).
Sí, era una Europa molt diferent a la d'ara. Però hi ha algunes coses de llavors que ens serveixen per reflexionar sobre els nostres dies i els nostres futurs, tant a nivell europeu com, també, català. Perquè ara i llavors sempre han subsistit dos nivells en relació al que som els homes, les dones, les societats i els països. Un nivell macro, el de les polítiques, el de les grans decisions, el nivell que pensem segons com incidim en ell les nostres vides, les del gruix de la societat, es veuran afectades. I un nivell micro, el de les nostres decisions, somnis, aspiracions, maldecaps, etc.
Ara mateix a Catalunya estem plenament immersos en un procés polític, com és l'independentista, excepcional, metahistòric, dels que transformen totalment la realitat política en la que es desenvolupen. Un procés d'aquesta naturalesa és d'una intensitat descomunal, afecta a tot i ho envaeix tot. Res no queda al marge d'aquest procés. Els independentistes estem convençuts plenament que la independència ens proporcionarà més i millors oportunitats per a tothom, que l'estat català que sorgirà del procés independentista ens permetrà fer un país nou i millor.
Simultàniament, i malgrat aquesta naturalesa invasiva de tots els àmbits que té un procés com l'independentista, se segueixen donant tots aquests milions de relacions, somnis, ambicions, problemes, etc que configuren el nivell micro.
El nivell macro està tan capturat pel procés que fa que totes les decisions que es prenen a nivell polític estiguin "condicionades o contaminades" per aquest tema. Així, el Govern pren decisions de cara a gestionar la independència, que intenta fer compatible amb decisions estríctament de gestió, socials, econòmiques en l'àmbit sanitari, l'educatiu, etc, I ho fa específicament amb una voluntat d'atendre preferentment les situacions d'emergència social que ha provocat aquesta llarga crisi que patim.
Però totes aquestes decisions, fins i tot les més neutrals que pugui prendre el Govern, amb el suport de la majoria parlamentària per la independència de Junts pel Sí, es veuen "condicionades" pel procés. Des del primer moment tots els grups parlamentaris de l'oposició, C's, PSC, CSQEP, PP i CUP, no han "respectat" la neutralitat de tots aquests projectes en relació al procés i els han combatut sense pietat per a carregar-se'ls, perquè hi han vist la via de carregar-se el Govern i de fer impossible la independència.
Tot això no hauria pogut passar si Junts pel Sí hagués tret majoria absoluta o la CUP hagués actuat amb responsabilitat per fer possible la independència, i no amb voluntat de sabotejar el procés perquè "aquesta" no és la independència que ells voldrien, la d'una república comunista bolivariana i assembleària.
Què uneix, en relació p.ex. a projectes educatius o sanitaris al PP o a CSQEP? Res. Només que tots dos aprofiten les propostes del Govern o l'activitat parlamentària per combatre la independència, ni que sigui donant hòsties al govern a la cara dels més necessitats.
El gran fet polític que evidencia tot això és la unitat de C's, PP, PSOE, CSQEP i CUP per tombar els pressupostos de la independència i el seu programa d'emergència social.
En paral·lel a aquest nivell macro, el nivell micro, el dels individus i les seves vides, ha seguit amb la universalitat dels seus arguments. La gent hem continuat tenint els nostres somnis i objectius vitals, i també les nostres frustracions i fracassos. Això ha estat i serà sempre així, aquí i a qualsevol lloc del planeta on hi hagi més d'un individu, de manera que es conformi una comunitat, que existeixi una societat.
Hi ha, però, una línia que connecta tots nivells. Les decisions en el nivell macro condicionen les nostres vides en el nivell micro, i amb la suma dels nivells micro condicionem el nivell macro. Un bon govern fa que els nivells micro siguin més rics vitalment, una bona gestió facilita la vida, crea més oportunitats i genera societats més felices, constructives, solidàries i dinàmiques. Un mal govern, en canvi, genera frustracions, desànim i dinàmiques destructives, perquè els nivells micro es veuen condicionats per un entorn de dificultats, manca d'oportunitats i d'expectatives.
L'Europa dels nostres dies té poc a veure amb aquella Europa dels anys 60, de la cançó tan meravellosament i despreocupadament micro de Come Sinfonia.
La brutal crisi patida ha comportat una sotragada brutal a totes les institucions que gestionen el nivell macro, i els ha fet perdre credibilitat. En aquest context, i per primera vegada des de la fi de la segona guerra mundial, Europa Occidental viu sacsejada per tendències centrífugues, de les que el Brèxit és el màxim exponent. Sembla com si donéssim per fet que aquesta pau i època de prosperitat general viscuda fossin un fet natural, no amenaçat, i estiguem revertint, crec que massa inconscientment de l'abast que pot tenir, un dels fonaments de tot això: que des del final de la guerra s'havia treballat incessantment per unes relacions de cooperació i de construcció d'un futur compartit. Ara aquest espai de confluència que representa la UE es veu amenaçat per una mena d'esgotament de la consciència "comuna" que genera tensions polítiques nacionals per centrar-se exclusivament en allò "propi". Estic parlant a nivell d'estats. Això no té res a veure amb el que són les pulsions sobiranistes d'Escòcia o de Catalunya, que no només són totalment europeistes, sinó que es basen no en una tensió en relació a un espai "comú", sinó en una tensió amb unes dinàmiques internes que ofeguen la seva veu, participació i creixement.
La crisi, inevitablement, està en l'origen de tot això. Les dificultats en el nivell micro de les nostres societats han generat molta frustració, desànim, falta d'expectatives i pèrdua de cap il·lusió col·lectiva. Som societats més tensionades, més pessimistes, més difícils de gestionar, perquè els nostres nivells micro també ho són.
A més a més, assistim a l'emergència d'una dinàmica internacional davant la que no tenim cap resposta, davant la que ens sentim desbordats: el terrorisme yihadista i tot el que hi ha al darrere. Els nostres carrers, les nostres famílies, les nostres vides, totes, han esdevingut objectiu terrorista. Un terrorisme que només persegueix fer el màxim de mal possible, que té un menyspreu esgarrifós per la vida humana, que no l'importa si mata nens o adults, pobres o rics, blancs o negres, cristians o musulmans. Un terrorisme que per primera vegada té una autèntica dimensió planetària (EUA, Àfrica, Àsia, Europa...) i que, davant l'estupefacció de les societats occidentals, recluta els seus terroristes entre segones o terceres generacions dels qui en el seu moment van emigrar a Europa, terroristes que han nascut a Europa, que han gaudit de tots els beneficis dels nostres estats del benestar, que han estat escolaritzats, que han rebut ajudes, que han pogut treballar, que han anat a classe o sigut companys de feina amb els mateixos que ara no els importa matar de la manera que sigui.
I amb un tercer vector que per a mi configura aquesta crisi de fe en nosaltres mateixos, com és el col·lapse davant la magnitud del fenomen migratori que s'està donant cap a Europa, des d'Àsia o des d'Àfrica, com a refugiats i no com a refugiats, però sí com a necessitats.
Hem assistit, estupefactes, a la devastació i destrucció de Síria, d'Iraq, del Daesh... Hem assistit a les primaveres àrabs i hem vist com només els processos involutius que les han avortades, com a Egipte, han evitat el caos que per exemple es viu a Líbia, amb societats col·lapsades pel terrorisme.
Les nostres expectatives a nivell micro no són les que eren p.ex. l'any 2000, són molt pitjors. Hem perdut la confiança en les institucions que gestionen el nivell macro. Tots hem esdevingut objectius del terrorisme yihadista. I el món amenaça instal·lar-se en un caos que provoca migracions massives.
No, no és l'Europa feliç i confiada dels anys 60...
Malgrat tot, els nivells micros segueixen la seva via, com sempre ha estat. Ens relacionem, ens enamorem, ens casem, tenim fills, etc. Tenim els millors sistemes sanitaris del món. Els millors sistemes educatius. Els nostres carrers són els més segurs del món. I seguim tenint oportunitats laborals, que ens permeten concretar tots aquests somnis, comprar pisos, anar de vacances, consumir, etc. I això és així per a Europa i per a Catalunya.
A Catalunya tenim alguna singularitat en tot això, que val la pena reflexionar-la.
e tu sei con me
chiudo gli occhi
e in cielo splende già
una luce.
Io sogno...
D'esserti vicino e di baciarti
e poi svanire
in questo sogno irreale.
Lassù
sento gli angeli che cantano per noi,
dolcemente... dolcemente...
È un canto fatto di felicità !
Ascolto
e ti vedo ancora più vicina
la musica che sento
è come sinfonia;
il coro degli angeli
mi fa sognare ancora
io vorrei, io vorrei
che questo sogno fosse realtà.
Realtà, d'un sogno d'amor...
Mina i Pino Donaggio, els anys 60, van cantar aquesta preciosa cançó. Parla d'un somni. Parla d'un amor. Parla d'allò que mou el món. Parla d'allò que és un argument universal. I canten que aquest somni fos realitat.
Eren els 60. Aquells mateixos anys Adriano Celentano cantava "Il ragazzo de la Via Gluck", una història de la transformació urbana, en una època d'explosió econòmica i creixement de les ciutats, que van engolint tots els seus entorns. Il ragazzo havia nascut en una d'aquestes zones, abans agrícoles, fagocitades pel desenvolupament econòmic, que convertí totes les perifèries en ciutats i barris obrers. I parla del "progrés" personal, econòmic, d'aquell ragazzo, que ara viu al centre de la ciutat.
L'Europa feliç dels anys 60. Després d'una primera meitat del S.XX marcada per l'horror de dues guerres mundials i, molt especialment, per l'horror del sorgiment dels totalitarismes i la desolació que varen escampar arreu. Sobre aquesta Europa de mort i conflicte, els anys 50 es posen els fonaments del que serien aquells "feliços" 60's.
Per primera vegada, en el que és l'Europa Occidental, s'havia edificat una unió econòmica i política que superava les atàviques relacions de tensió per relacions de cooperació. Els veïns no eren una amenaça, sinó uns socis. Aquell espai, una illa de democràcia i llibertats individuals al món, tutelada, supervisada, pels EUA, que s'havien hagut d'implicar fins al moll de l'òs en els dos conflictes que van desolar Europa per evitar la seva total destrucció o que sucumbís als totalitarismes. El desenvolupament econòmic d'aquells anys va propiciar, a més, una millora de les condicions socials i individuals de pràcticament tota la societat. L'estat del benestar s'estén i arriben més i millors oportunitats per a pràcticament tothom.
Sí, Europa, aquella Europa Occidental vivia tancada en si mateixa. Tenia règims tirànics al sud mediterrani (Espanya, Portugal, Grècia) i, alhora, vivia instal·lada en un conflicte potencialment devastador, com era l'enfrontament entre el bloc soviètic i l'Europa Occidental.
És també l'Europa que propicia per primera vegada a la història un accés massiu a la formació universitària. I és també l'Europa que pateix el sotrac dels últims conflictes colonials (Algèria) i de cohesió interna (maig del 68 a França, tensions d'extremismes revolucionaris a Itàlia o Alemanya, etc).
Sí, era una Europa molt diferent a la d'ara. Però hi ha algunes coses de llavors que ens serveixen per reflexionar sobre els nostres dies i els nostres futurs, tant a nivell europeu com, també, català. Perquè ara i llavors sempre han subsistit dos nivells en relació al que som els homes, les dones, les societats i els països. Un nivell macro, el de les polítiques, el de les grans decisions, el nivell que pensem segons com incidim en ell les nostres vides, les del gruix de la societat, es veuran afectades. I un nivell micro, el de les nostres decisions, somnis, aspiracions, maldecaps, etc.
Ara mateix a Catalunya estem plenament immersos en un procés polític, com és l'independentista, excepcional, metahistòric, dels que transformen totalment la realitat política en la que es desenvolupen. Un procés d'aquesta naturalesa és d'una intensitat descomunal, afecta a tot i ho envaeix tot. Res no queda al marge d'aquest procés. Els independentistes estem convençuts plenament que la independència ens proporcionarà més i millors oportunitats per a tothom, que l'estat català que sorgirà del procés independentista ens permetrà fer un país nou i millor.
Simultàniament, i malgrat aquesta naturalesa invasiva de tots els àmbits que té un procés com l'independentista, se segueixen donant tots aquests milions de relacions, somnis, ambicions, problemes, etc que configuren el nivell micro.
El nivell macro està tan capturat pel procés que fa que totes les decisions que es prenen a nivell polític estiguin "condicionades o contaminades" per aquest tema. Així, el Govern pren decisions de cara a gestionar la independència, que intenta fer compatible amb decisions estríctament de gestió, socials, econòmiques en l'àmbit sanitari, l'educatiu, etc, I ho fa específicament amb una voluntat d'atendre preferentment les situacions d'emergència social que ha provocat aquesta llarga crisi que patim.
Però totes aquestes decisions, fins i tot les més neutrals que pugui prendre el Govern, amb el suport de la majoria parlamentària per la independència de Junts pel Sí, es veuen "condicionades" pel procés. Des del primer moment tots els grups parlamentaris de l'oposició, C's, PSC, CSQEP, PP i CUP, no han "respectat" la neutralitat de tots aquests projectes en relació al procés i els han combatut sense pietat per a carregar-se'ls, perquè hi han vist la via de carregar-se el Govern i de fer impossible la independència.
Tot això no hauria pogut passar si Junts pel Sí hagués tret majoria absoluta o la CUP hagués actuat amb responsabilitat per fer possible la independència, i no amb voluntat de sabotejar el procés perquè "aquesta" no és la independència que ells voldrien, la d'una república comunista bolivariana i assembleària.
Què uneix, en relació p.ex. a projectes educatius o sanitaris al PP o a CSQEP? Res. Només que tots dos aprofiten les propostes del Govern o l'activitat parlamentària per combatre la independència, ni que sigui donant hòsties al govern a la cara dels més necessitats.
El gran fet polític que evidencia tot això és la unitat de C's, PP, PSOE, CSQEP i CUP per tombar els pressupostos de la independència i el seu programa d'emergència social.
En paral·lel a aquest nivell macro, el nivell micro, el dels individus i les seves vides, ha seguit amb la universalitat dels seus arguments. La gent hem continuat tenint els nostres somnis i objectius vitals, i també les nostres frustracions i fracassos. Això ha estat i serà sempre així, aquí i a qualsevol lloc del planeta on hi hagi més d'un individu, de manera que es conformi una comunitat, que existeixi una societat.
Hi ha, però, una línia que connecta tots nivells. Les decisions en el nivell macro condicionen les nostres vides en el nivell micro, i amb la suma dels nivells micro condicionem el nivell macro. Un bon govern fa que els nivells micro siguin més rics vitalment, una bona gestió facilita la vida, crea més oportunitats i genera societats més felices, constructives, solidàries i dinàmiques. Un mal govern, en canvi, genera frustracions, desànim i dinàmiques destructives, perquè els nivells micro es veuen condicionats per un entorn de dificultats, manca d'oportunitats i d'expectatives.
L'Europa dels nostres dies té poc a veure amb aquella Europa dels anys 60, de la cançó tan meravellosament i despreocupadament micro de Come Sinfonia.
La brutal crisi patida ha comportat una sotragada brutal a totes les institucions que gestionen el nivell macro, i els ha fet perdre credibilitat. En aquest context, i per primera vegada des de la fi de la segona guerra mundial, Europa Occidental viu sacsejada per tendències centrífugues, de les que el Brèxit és el màxim exponent. Sembla com si donéssim per fet que aquesta pau i època de prosperitat general viscuda fossin un fet natural, no amenaçat, i estiguem revertint, crec que massa inconscientment de l'abast que pot tenir, un dels fonaments de tot això: que des del final de la guerra s'havia treballat incessantment per unes relacions de cooperació i de construcció d'un futur compartit. Ara aquest espai de confluència que representa la UE es veu amenaçat per una mena d'esgotament de la consciència "comuna" que genera tensions polítiques nacionals per centrar-se exclusivament en allò "propi". Estic parlant a nivell d'estats. Això no té res a veure amb el que són les pulsions sobiranistes d'Escòcia o de Catalunya, que no només són totalment europeistes, sinó que es basen no en una tensió en relació a un espai "comú", sinó en una tensió amb unes dinàmiques internes que ofeguen la seva veu, participació i creixement.
La crisi, inevitablement, està en l'origen de tot això. Les dificultats en el nivell micro de les nostres societats han generat molta frustració, desànim, falta d'expectatives i pèrdua de cap il·lusió col·lectiva. Som societats més tensionades, més pessimistes, més difícils de gestionar, perquè els nostres nivells micro també ho són.
A més a més, assistim a l'emergència d'una dinàmica internacional davant la que no tenim cap resposta, davant la que ens sentim desbordats: el terrorisme yihadista i tot el que hi ha al darrere. Els nostres carrers, les nostres famílies, les nostres vides, totes, han esdevingut objectiu terrorista. Un terrorisme que només persegueix fer el màxim de mal possible, que té un menyspreu esgarrifós per la vida humana, que no l'importa si mata nens o adults, pobres o rics, blancs o negres, cristians o musulmans. Un terrorisme que per primera vegada té una autèntica dimensió planetària (EUA, Àfrica, Àsia, Europa...) i que, davant l'estupefacció de les societats occidentals, recluta els seus terroristes entre segones o terceres generacions dels qui en el seu moment van emigrar a Europa, terroristes que han nascut a Europa, que han gaudit de tots els beneficis dels nostres estats del benestar, que han estat escolaritzats, que han rebut ajudes, que han pogut treballar, que han anat a classe o sigut companys de feina amb els mateixos que ara no els importa matar de la manera que sigui.
I amb un tercer vector que per a mi configura aquesta crisi de fe en nosaltres mateixos, com és el col·lapse davant la magnitud del fenomen migratori que s'està donant cap a Europa, des d'Àsia o des d'Àfrica, com a refugiats i no com a refugiats, però sí com a necessitats.
Hem assistit, estupefactes, a la devastació i destrucció de Síria, d'Iraq, del Daesh... Hem assistit a les primaveres àrabs i hem vist com només els processos involutius que les han avortades, com a Egipte, han evitat el caos que per exemple es viu a Líbia, amb societats col·lapsades pel terrorisme.
Les nostres expectatives a nivell micro no són les que eren p.ex. l'any 2000, són molt pitjors. Hem perdut la confiança en les institucions que gestionen el nivell macro. Tots hem esdevingut objectius del terrorisme yihadista. I el món amenaça instal·lar-se en un caos que provoca migracions massives.
No, no és l'Europa feliç i confiada dels anys 60...
Malgrat tot, els nivells micros segueixen la seva via, com sempre ha estat. Ens relacionem, ens enamorem, ens casem, tenim fills, etc. Tenim els millors sistemes sanitaris del món. Els millors sistemes educatius. Els nostres carrers són els més segurs del món. I seguim tenint oportunitats laborals, que ens permeten concretar tots aquests somnis, comprar pisos, anar de vacances, consumir, etc. I això és així per a Europa i per a Catalunya.
A Catalunya tenim alguna singularitat en tot això, que val la pena reflexionar-la.
En els últims mesos totes les notícies de caràcter econòmic que hi ha hagut han estat positives o molt positives. Estem batent rècords d'exportació. Portem molts mesos generant ocupació. El ritme d'inversions a Catalunya i de creació d'empreses és dels més alts d'Europa. I malgrat això, o d'una manera que fa obligada una reflexió sobre el que implica de dissociació, en el darrer baròmetre del CEO, quan es pregunta als enquestats si la seva situació econòmica és millor, igual o pitjor que la de fa un any tenim que per a un 61,5% és igual, però per a un 27,1% és pitjor i només per a un 11,1% millor.
Sembla que la millora en els indicadors macroeconòmics encara no arriba a la percepció social, malgrat que hi hagi indicadors que puguin fer pensar el contrari, com són aquests de la reducció de l'atur o l'increment de la mobilitat (com a conseqüència d'un major dinamisme econòmic).
Així, un 63,7% dels ciutadans valoren la situació econòmica com a dolenta o molt dolenta. És una dada contundent, tot i que, alhora, també ens permet una lectura "en positiu", perquè és un percentage que està 26 punts per sota de la percepció que es tenia entre octubre 2012 i febrer del 2013, quan va arribar a que un 89% pensava que la situació era dolenta o molt dolenta.
De cara al futur, la societat segueix sent pessimista, i un 41% creuen que ens quedarem igual, però un 20,4% que empitjorarem, i només un 24% que millorarà.
I aquí és on voldria fer una reflexió sobre això que deia de la "singularitat" de Catalunya en aquesta situació.
Ningú, absolutament ningú, no pot negar la duresa de la crisi i l'impacte social que ha tingut, a tots els nivells. Molta gent ho ha passat malament. I, com deia més amunt, aquesta crisi s'ha emportat bona part de la credibilitat en les institucions, governs, bancs, etc. que gestionen les decisions en els nivells macro.
I això ha passat a tot arreu. A Europa i a Catalunya. Tanmateix la singularitat de Catalunya és que potser a cap altre país del món no hi ha hagut tants polítics, tants partits polítics i tantes associacions i persones que han fet de la gestió de les frustracions, la seva oportunitat polític. Aquests polítics i aquestes forces polítiques no gestionen projectes, no fan propostes, únicament converteixen les frustracions individuals en un argument polític.
Un exemple paradigmàtic de tot això el tenim amb l'alcaldessa de Barcelona, la senyora Ada Colau. Ara mateix a Barcelona hi ha més desnonaments dels que hi havia quan era alcalde Xavier Trias, però ara no són notícia. La gran habilitat de la Colau i la seva gent va ser treure un profit personal i polític del drama que estava vivint tanta gent, i assolir uns impactes mediàtics extraordinaris del seu "activisme subvencionat" no per a oferir solucions, sinó per a gestionar les frustracions de les persones, per fer un discurs polític sense esperança, però amb molt d'odi. No oferir solucions, però culpabilitzar tothom de tots els mals possibles i de qualsevol problema que tinguem, a nivell micro.
I aquesta gran habilitat que han tingut per fer tot això és mereixedora d'un Òscar a la millor interpretació quan ho han fet convertint en sous personals subvencions públiques destinades a treballar per millorar les condicions de les persones afectades per la crisi.
La singularitat de Catalunya és, doncs, ben penosa: tenir una bona part de la classe política únicament preocupada de sumir la societat en un pessimisme crònic, de destruir totes les institucions i les opcions que tenim com a país i aconseguir així que la gent abandoni qualsevol esperança en un futur millor. Mentre ells s'ofereixen per gestionar aquesta frustració. No tenen ni proposen cap solució, cap política, però sí saben convertir el que són les vivències negatives que tots tenim en els nostres processos vitals, en frustració crònica i canalitzar-la políticament.
L'estratègia sistemàtica i planificada de generar frustració:
Sembla que la millora en els indicadors macroeconòmics encara no arriba a la percepció social, malgrat que hi hagi indicadors que puguin fer pensar el contrari, com són aquests de la reducció de l'atur o l'increment de la mobilitat (com a conseqüència d'un major dinamisme econòmic).
Així, un 63,7% dels ciutadans valoren la situació econòmica com a dolenta o molt dolenta. És una dada contundent, tot i que, alhora, també ens permet una lectura "en positiu", perquè és un percentage que està 26 punts per sota de la percepció que es tenia entre octubre 2012 i febrer del 2013, quan va arribar a que un 89% pensava que la situació era dolenta o molt dolenta.
De cara al futur, la societat segueix sent pessimista, i un 41% creuen que ens quedarem igual, però un 20,4% que empitjorarem, i només un 24% que millorarà.
I aquí és on voldria fer una reflexió sobre això que deia de la "singularitat" de Catalunya en aquesta situació.
Ningú, absolutament ningú, no pot negar la duresa de la crisi i l'impacte social que ha tingut, a tots els nivells. Molta gent ho ha passat malament. I, com deia més amunt, aquesta crisi s'ha emportat bona part de la credibilitat en les institucions, governs, bancs, etc. que gestionen les decisions en els nivells macro.
I això ha passat a tot arreu. A Europa i a Catalunya. Tanmateix la singularitat de Catalunya és que potser a cap altre país del món no hi ha hagut tants polítics, tants partits polítics i tantes associacions i persones que han fet de la gestió de les frustracions, la seva oportunitat polític. Aquests polítics i aquestes forces polítiques no gestionen projectes, no fan propostes, únicament converteixen les frustracions individuals en un argument polític.
Un exemple paradigmàtic de tot això el tenim amb l'alcaldessa de Barcelona, la senyora Ada Colau. Ara mateix a Barcelona hi ha més desnonaments dels que hi havia quan era alcalde Xavier Trias, però ara no són notícia. La gran habilitat de la Colau i la seva gent va ser treure un profit personal i polític del drama que estava vivint tanta gent, i assolir uns impactes mediàtics extraordinaris del seu "activisme subvencionat" no per a oferir solucions, sinó per a gestionar les frustracions de les persones, per fer un discurs polític sense esperança, però amb molt d'odi. No oferir solucions, però culpabilitzar tothom de tots els mals possibles i de qualsevol problema que tinguem, a nivell micro.
I aquesta gran habilitat que han tingut per fer tot això és mereixedora d'un Òscar a la millor interpretació quan ho han fet convertint en sous personals subvencions públiques destinades a treballar per millorar les condicions de les persones afectades per la crisi.
La singularitat de Catalunya és, doncs, ben penosa: tenir una bona part de la classe política únicament preocupada de sumir la societat en un pessimisme crònic, de destruir totes les institucions i les opcions que tenim com a país i aconseguir així que la gent abandoni qualsevol esperança en un futur millor. Mentre ells s'ofereixen per gestionar aquesta frustració. No tenen ni proposen cap solució, cap política, però sí saben convertir el que són les vivències negatives que tots tenim en els nostres processos vitals, en frustració crònica i canalitzar-la políticament.
L'estratègia sistemàtica i planificada de generar frustració:
Fixem-nos en una cosa: en aquest mateix baròmetre del CEO es preguntava als ciutadans com valoraven diverses institucions de les que conformen el nostre país. I les millor valorades eren les universitats i els mossos d'esquadra. Això explica que justament sigui en la política universitària i en la Policia de Catalunya en el que partits com la CUP, CSQEP i PSC han centrat la seva tasca destructiva al Parlament i a la societat. Porten sistemàticament mentint al voltant de la realitat del nostre sistema universitari, generant conflictes, manipulant l'opinió pública, criticant A si es fa A i B quan es fa B. I encara pitjor amb els Mossos, que han patit una criminalització repugnant, injusta i intolerable.
No, no és cap casualitat que en aquests mesos que portem de legislatura per a aquests partits que viuen de gestionar la frustració, Universitats i Mossos, les dues institucions més ben valorades socialment, hagin concentrat les seves estratègies destructives. El seu espai polític depèn de la frustració i la insatisfacció de la gent, i per tant ara s'estan concentrant en aquestes institucions ben valorades per la ciutadania, amb l'objectiu de que també perdin la confiança en elles.
A un altre nivell C's i PP converteixen la mentida i la manipulació sobre la realitat social a tots els nivells en la seva única argumentació, per combatre el que és la política macro central, el procés independentista. Negar l'evidència per culpabilitzar de tots els mals i frustracions possibles al procés independentista.
Gestionar el procés és en si mateix un repte extraordinari. Fer-ho, a més a més, en un context polític en el que hi ha tantes forces polítiques que han convertit en la seva única política i estratègia gestionar la frustració, ho fa encara més difícil. Perquè el procés necessita d'un país segur d'ell mateix i orgullós del que fa i vol fer. I no un país sense il·lusió, pessimista, incapaç de valorar les coses, presoner d'aquest discurs de l'odi i de la destrucció.
I encara un parell de "fites" més d'aquests polítics que basen la seva estratègia en escampar frustracions per convertir-les en el seu argument polític, en el seu capital polític:
1- Una de les estratègies d'aquests partits de gestió de l'odi és impulsar polítiques i discursos que són rebuts o percebuts per una part molt significativa de la nostra societat com una manera de "complicar-los-hi, dificultar-los-hi" la gestió del seu nivell micro.
Posem un exemple: si un 30%, aproximadament, dels nens en edat escolar van a l'escola concertada, es fan soflames i discursos, i mocions contra aquesta escola concertada perquè els pares d'aquest 30% dels alumnes vegin amenaçada la seva posició i vegin el nivell macro com un gestor que dificulta o els complica la vida.
Simultàniament es fa una campanya contra "les retallades" que manipula la realitat i la distorsiona amb l'objectiu de generar frustració i ressentiment en tots els pares que porten els fills a la pública. I una escola que gestiona el procés educatiu dels nens amb gran solvència i amb ratis totalment homologables de qualitat, per més que sempre siguin millorables, és presentada com una mena de llocs sòrdids en els que dipositem els nostres fills, sense cap condició perquè puguin aprendre, a diferència dels de la concertada (generar ressentiment).
Amb la Sanitat passa més o menys el mateix. Un model sanitari que és de referència internacional, d'una altíssima qualitat, avançadíssim, punter, etc. és, amb l'excusa de les retallades, distorsionat de tal manera que sembla que els gestors de salut hagin estat uns sàdics que han convertit en una amenaça de mort el caure malalt. Trepitgeu qualsevol CAP o Hospital, estan plens de propaganda repugnant, d'una distorsió moralment insuportable de la realitat del nostre sistema. Mentre tant, fa una setmana coneixíem una estadística estatal que ordenava les comunitats autònomes amb el rati llits hospitalaris tancats per milió d'habitants. I resulta que Catalunya és la comunitat autònoma on aquest rati és més baix, és la número 17, amb 79 llits tancats per cada milió d'habitants, mentre Andalusia en té 308 tancats per milió d'habitants. Després de tants discursos, propaganda, mentides, manipulació de tots aquests partits i líders polítics, resulta que Catalunya som els que hem pogut gestionar la crisi amb un menor impacte sobre la població, quan si escoltaves aquests gestors de l'odi semblava que havíem posat en marxa algun programa d'eugenista per liquidar la població malalta.
2- una segona fita en aquesta estratègia dels sembradors i gestors de la frustració és que no s'han de fer polítiques que facin que les coses vagin millor: si el seu capital polític és gestionar la frustració, quanta més gent frustrada hi hagi, millor per a ells i per a les seves opcions polítiques. Perquè, a diferència del funcionament normal a tot el món, aquests gestors de l'odi nostrats se solapen amb els ungits per la superioritat moral, i sempre hi haurà algú, aquí o allà, a qui culpabilitzar i fer responsable de que les coses vagin pitjor, ni que manin ells.
Això és el que explica que en un any l'Ajuntament de Barcelona de la senyora Colau no hagi estat capaç de gestionar un sol projecte per a la ciutat. Ni un de sol! I que en canvi hagi abandonat totalment, ignorat i menyspreat, tots els sectors productius de la ciutat. Des del món de l'empresa fins al món de la ciència. Des del món de la cultura fins al món del comerç i el turisme. Fixeu-vos que no és que no tinguin cap projecte (que ja és greu), és que ni tan sols s'interessen pels projectes que es generen a Barcelona.
En aquesta mateixa dinàmica també hi trobem la criminalització del turisme, que és una activitat econòmicament clau per a la ciutat, que genera llocs de treball, riquesa, etc. O la tolerància inadmissible amb activitats il·legals, com el top manta, que ha generat un efecte crida i ara tenim tots els carrers del centre de la ciutat convertits en un zoco que combina la gestió de la misèria amb les estratègies de les màfies. O també la tolerància, àdhuc la legitimació d'activitats incíviques com colar-se al transport públic, que és una pràctica que s'està estenen com la pólvora.
I tot això passa mentre, simultàniament, el mateix Ajuntament assetja, persegueix, multa, limita, les activitats legals, del petit comerç i de tota la gent que intenta fer les coses bé, demanar permisos, obtenir llicències, pagar impostos, crear llocs de treball, viure de la seva feina. Amb aquest col·lectiu l'Ajuntament de la senyora Colau directament els està perseguint, fins i tot amb actuacions arbitràries, sense fonament, despòtiques. La senyora Colau permet que 1.000 manters converteixin la Rambla i la Barceloneta en un zoco controlat per les màfies, però després obliga a tancar terrasses d'establiments que tenien tots els permisos i llicències en ordre. Et pots colar al metro sense problema, però si tens aire condicionat a la botiga i tens la porta de l'establiment oberta, inspecció i sanció -fortíssima- per comportament incívic i desaprofitament energètic.
Sí, amics, estem molt lluny d'aquella Europa confiada i esperançada en el seu futur individual i col·lectiu. La crisi ha estat devastadora. I entre les seqüeles del que ens deixarà hi haurà aquest teixit polític que viu de convèncer la gent que no hi ha cap esperança i que tot és una merda, i gestionar així políticament aquest no future, aquesta frustració.
Per sort Catalunya és un país encara prou viu per evitar-ho. A nivell macro tenim un projecte polític que és el més ambiciós que hi ha ara mateix a Europa, la nostra independència, construir l'Estat Català. Creiem en nosaltres i estem convençuts que l'estat català comportarà més i millors oportunitats per a tothom. La nostra societat és extraordinàriament dinàmica, creu en l'emprenedoria, en el treball i en l'esforç. I no permetrem que a nivell micro els gestors de la frustració ens converteixin en una societat grisa, sense esperança, apalancada, que espera li facin enlloc de deixar-hi la pell per fer-ho. I nosaltres farem realitat aquest somni.
la musica che sento
è come sinfonia;
il coro degli angeli
mi fa sognare ancora
io vorrei, io vorrei
che questo sogno fosse realtà.
DONEC PERFICIAM
No, no és cap casualitat que en aquests mesos que portem de legislatura per a aquests partits que viuen de gestionar la frustració, Universitats i Mossos, les dues institucions més ben valorades socialment, hagin concentrat les seves estratègies destructives. El seu espai polític depèn de la frustració i la insatisfacció de la gent, i per tant ara s'estan concentrant en aquestes institucions ben valorades per la ciutadania, amb l'objectiu de que també perdin la confiança en elles.
A un altre nivell C's i PP converteixen la mentida i la manipulació sobre la realitat social a tots els nivells en la seva única argumentació, per combatre el que és la política macro central, el procés independentista. Negar l'evidència per culpabilitzar de tots els mals i frustracions possibles al procés independentista.
Gestionar el procés és en si mateix un repte extraordinari. Fer-ho, a més a més, en un context polític en el que hi ha tantes forces polítiques que han convertit en la seva única política i estratègia gestionar la frustració, ho fa encara més difícil. Perquè el procés necessita d'un país segur d'ell mateix i orgullós del que fa i vol fer. I no un país sense il·lusió, pessimista, incapaç de valorar les coses, presoner d'aquest discurs de l'odi i de la destrucció.
I encara un parell de "fites" més d'aquests polítics que basen la seva estratègia en escampar frustracions per convertir-les en el seu argument polític, en el seu capital polític:
1- Una de les estratègies d'aquests partits de gestió de l'odi és impulsar polítiques i discursos que són rebuts o percebuts per una part molt significativa de la nostra societat com una manera de "complicar-los-hi, dificultar-los-hi" la gestió del seu nivell micro.
Posem un exemple: si un 30%, aproximadament, dels nens en edat escolar van a l'escola concertada, es fan soflames i discursos, i mocions contra aquesta escola concertada perquè els pares d'aquest 30% dels alumnes vegin amenaçada la seva posició i vegin el nivell macro com un gestor que dificulta o els complica la vida.
Simultàniament es fa una campanya contra "les retallades" que manipula la realitat i la distorsiona amb l'objectiu de generar frustració i ressentiment en tots els pares que porten els fills a la pública. I una escola que gestiona el procés educatiu dels nens amb gran solvència i amb ratis totalment homologables de qualitat, per més que sempre siguin millorables, és presentada com una mena de llocs sòrdids en els que dipositem els nostres fills, sense cap condició perquè puguin aprendre, a diferència dels de la concertada (generar ressentiment).
Amb la Sanitat passa més o menys el mateix. Un model sanitari que és de referència internacional, d'una altíssima qualitat, avançadíssim, punter, etc. és, amb l'excusa de les retallades, distorsionat de tal manera que sembla que els gestors de salut hagin estat uns sàdics que han convertit en una amenaça de mort el caure malalt. Trepitgeu qualsevol CAP o Hospital, estan plens de propaganda repugnant, d'una distorsió moralment insuportable de la realitat del nostre sistema. Mentre tant, fa una setmana coneixíem una estadística estatal que ordenava les comunitats autònomes amb el rati llits hospitalaris tancats per milió d'habitants. I resulta que Catalunya és la comunitat autònoma on aquest rati és més baix, és la número 17, amb 79 llits tancats per cada milió d'habitants, mentre Andalusia en té 308 tancats per milió d'habitants. Després de tants discursos, propaganda, mentides, manipulació de tots aquests partits i líders polítics, resulta que Catalunya som els que hem pogut gestionar la crisi amb un menor impacte sobre la població, quan si escoltaves aquests gestors de l'odi semblava que havíem posat en marxa algun programa d'eugenista per liquidar la població malalta.
2- una segona fita en aquesta estratègia dels sembradors i gestors de la frustració és que no s'han de fer polítiques que facin que les coses vagin millor: si el seu capital polític és gestionar la frustració, quanta més gent frustrada hi hagi, millor per a ells i per a les seves opcions polítiques. Perquè, a diferència del funcionament normal a tot el món, aquests gestors de l'odi nostrats se solapen amb els ungits per la superioritat moral, i sempre hi haurà algú, aquí o allà, a qui culpabilitzar i fer responsable de que les coses vagin pitjor, ni que manin ells.
Això és el que explica que en un any l'Ajuntament de Barcelona de la senyora Colau no hagi estat capaç de gestionar un sol projecte per a la ciutat. Ni un de sol! I que en canvi hagi abandonat totalment, ignorat i menyspreat, tots els sectors productius de la ciutat. Des del món de l'empresa fins al món de la ciència. Des del món de la cultura fins al món del comerç i el turisme. Fixeu-vos que no és que no tinguin cap projecte (que ja és greu), és que ni tan sols s'interessen pels projectes que es generen a Barcelona.
En aquesta mateixa dinàmica també hi trobem la criminalització del turisme, que és una activitat econòmicament clau per a la ciutat, que genera llocs de treball, riquesa, etc. O la tolerància inadmissible amb activitats il·legals, com el top manta, que ha generat un efecte crida i ara tenim tots els carrers del centre de la ciutat convertits en un zoco que combina la gestió de la misèria amb les estratègies de les màfies. O també la tolerància, àdhuc la legitimació d'activitats incíviques com colar-se al transport públic, que és una pràctica que s'està estenen com la pólvora.
I tot això passa mentre, simultàniament, el mateix Ajuntament assetja, persegueix, multa, limita, les activitats legals, del petit comerç i de tota la gent que intenta fer les coses bé, demanar permisos, obtenir llicències, pagar impostos, crear llocs de treball, viure de la seva feina. Amb aquest col·lectiu l'Ajuntament de la senyora Colau directament els està perseguint, fins i tot amb actuacions arbitràries, sense fonament, despòtiques. La senyora Colau permet que 1.000 manters converteixin la Rambla i la Barceloneta en un zoco controlat per les màfies, però després obliga a tancar terrasses d'establiments que tenien tots els permisos i llicències en ordre. Et pots colar al metro sense problema, però si tens aire condicionat a la botiga i tens la porta de l'establiment oberta, inspecció i sanció -fortíssima- per comportament incívic i desaprofitament energètic.
Sí, amics, estem molt lluny d'aquella Europa confiada i esperançada en el seu futur individual i col·lectiu. La crisi ha estat devastadora. I entre les seqüeles del que ens deixarà hi haurà aquest teixit polític que viu de convèncer la gent que no hi ha cap esperança i que tot és una merda, i gestionar així políticament aquest no future, aquesta frustració.
Per sort Catalunya és un país encara prou viu per evitar-ho. A nivell macro tenim un projecte polític que és el més ambiciós que hi ha ara mateix a Europa, la nostra independència, construir l'Estat Català. Creiem en nosaltres i estem convençuts que l'estat català comportarà més i millors oportunitats per a tothom. La nostra societat és extraordinàriament dinàmica, creu en l'emprenedoria, en el treball i en l'esforç. I no permetrem que a nivell micro els gestors de la frustració ens converteixin en una societat grisa, sense esperança, apalancada, que espera li facin enlloc de deixar-hi la pell per fer-ho. I nosaltres farem realitat aquest somni.
la musica che sento
è come sinfonia;
il coro degli angeli
mi fa sognare ancora
io vorrei, io vorrei
che questo sogno fosse realtà.
DONEC PERFICIAM
Entrades
3 comentaris:
Donaggio, Celentano, aquella illa europea de democràcia i llibertats individuals tutelada pels EUA, les decisions macro, les vides i somnis micro... Gran article, Senyor Abad.
A les singularitats que vostè remarca, jo afegiria una "curiositat": el PSC, Iniciativa, CSQEP i els "podemos" es reivindiquen com a organitzacions catalanes sobiranes, independents de les homòlogues espanyoles, amb les que mantenen fraternals relacions i tal. La curiositat rau al fet que aquestes organitzacions, tan cofoies de la seva sobirania, esmercen els seus principals esforços a impedir la sobirania de Catalunya i dels catalans. N'excloc l'històric PSUC, el de l'etapa de la gran resistència antifranquista; però no obvio que inicià el seu declivi precisament quan, ja lluny de la foscor de la clandestinitat, reforçà els seus vincles amb l'estructura política ancorada al règim espanyol.
Per cert, si no l'ha vista, li'n recomano "Le Concert" del romanès Radu Mihaileanu, excel·lent comèdia: russos, gitanos, jueus i comunistes en decadència.
També afegeixo dues de les línies d'actuació més innobles i miserables d'aquests farsants decadents, gestors de la frustració: la immigració i la religió.
És coneguda la seva màxima "papers per a tothom". És evident que una política d'immigració inspirada en aquella màxima és inaplicable: ni podem estendre la "lliure circulació de persones" pròpia de la Unió Europea a tothom, ni tenim ni tindrem els diners necessaris per fer-la realitat.
Quant a la religió, a més d'antijueus, branden un laïcisme ferotgement hostil contra l'església -la catòlica, la branca cristiana que correspon al país. L'islam resta al marge del seu laïcisme hostil. I els importa un rave que, a nivell micro, conjugal, les dones musulmanes no puguin gaudir del tracte igualitari que els hi brinda la democràcia macro. Dones, i nenes, desemparades que haurien de rebre l'atenció prioritària d'aquests "revolucionaris".
Per descomptat, el narcotràfic, el tràfic de persones de nens, les xarxes de prostitució, el terrorisme yihadista, són assumptes que sembla no preocupar gaire els nostres demagogs. En realitat, en general, el que els en fa nosa és aplicar les necessàries accions policials, o militars. Aquí o en origen. Per això el seu esforç per desacreditar els Mossos d'Esquadra, o la seva oposició irada a la creació d'un exèrcit català.
Més enllà de contribuir al sosteniment material i emocional de l'España roja antes que rota, de vegades penso que els nostres postcomunistes, o el que siguin, volen el col·lapse de l'illa europea de democràcia i de llibertats individuals, de xarxa social de seguretat, d'humanisme cristià... Objectivament les seves iniciatives van contra tot això.
Però estic d'acord Senyor Abad, com vostè diu: Per sort Catalunya és un país encara prou viu per evitar-ho.
Benvolgut amic Dies de Glòria,
Estic d'acord amb tot el que expliques del colauisme. Efectivament, no tenen cap projecte ni un per a la ciutat, s'han girat d'esquena a allò que era positiu (el Mobile Word Congress o els que tenen bars a la Boqueria, per posar dos exemples), s'han posat bé amb els que viuen sense pagar impostos (manters) i han creat polèmiques que a Alemanya els costaria el càrrec (posar estàtues de Franco davant el Born, a veure si així estigmatitzen el Born, que per a ells és una cosa que fa fàstic). A més d'incomplir el seu codi ètic (quan es van presentar a les eleccions municipals van dir que ningú imputat havia d'estar en un equip de govern, i després van posar en Collboni a l'equip de govern, tot i estar imputat).
Dit això, permet-me dir que no crec que Catalunya sigui "el lloc" del món on passen aquestes coses.
En el cas d'Hongria, em sembla que la cosa ha anat per aquí. Hi mana un partit de dretes totalment populiste, que governa sense criteri, passant dels tractats internacionals, que fomenta el nacionalisme... L'esquerra, més assenyada, és incapaç de fer-hi front. Hi ha un tercer partit en discòrdia, Jobbik, d'ultradreta, amb molta implantació. I ja sabem que l'extrema dreta és també fabricadora/explotadora de frustracions per tal d'ocupar el poder.
L'única diferència entre Catalunya i Hongria és que, a Hongria, els gestors de la frustració són les dretes; i, a Catalunya, són les esquerres.
Però, de la mateixa manera que un espanyol de dretes es diferencia poc (o gens) d'un espanyol d'esquerres, crec que el populisme d'esquerres (digue'n CUP, digue'n comuns) i el de dretes (digue'n Jobbik o Alba Dorada o Le Pen) tenen massa punts en comú: paraules boniques moltes però fets positius cap; assenyalar amb el dit els que no combreguen amb aquella ideologia; i culpar de tot les institucions (ho hagin fet bé o realment ho hagi fet malament), digui's Unió Europea, digui's governs, digui's bancs.
Aquest blog és fantàstic. Coincideixo plenament amb l'autor, a qui admiro i segueixo amb atenció.
Isabel C.
Publica un comentari a l'entrada