El PNB ha revalidat la seva majoria, i ha guanyat a les tres circumscripcions del País Basc. Pel darrere seu, Bildu, que tot i perdre alguns diputats en relació a les eleccions anteriors, aguanta molt bé el nou escenari de no-violència i del sorgiment de Podemos, nou actor a la política basca.
Des del punt de vista del procés que estem vivint a Catalunya, em permeto analitzar algunes coses de comportament social i electoral que m'han cridat l'atenció i que potser cal tenir en compte.
El PNB va viure la sotragada del pla Ibarretxe, però després s'ha acomodat sense gaires escarafalls a la situació i posició "de sempre", és a dir, a gestionar els rèdits d'un autogovern dels de debò. Excepte en allò de "que pone tu DNI" els bascos fan el que volen i es gestionen des d'una autèntica semi-independència. La clau d'aquest escenari és, evidentment, que els bascos tenen concert econòmic: recapten els seus impostos, els administren i fan amb ells el que volen, fins al punt que l'estat ni tan sols s'atreveix a discutir-los-hi el "cupo" que se suposa és l'aportació basca pels serveis de l'Estat. I no només això: mentre que Catalunya entra cada divendres al TC via algun recurs de l'Estat, als bascos els deixen en pau, no s'hi fiquen.
Aquesta és una diferència que ho explica tot en relació a Catalunya. L'explosió independentista a Catalunya té la seva base en l'insuportable saqueig econòmic que perpetra l'Estat a Catalunya, a tots i cadascun dels catalans. L'espoli fiscal anual del 8% del nostre PIB, de 16 mil milions d'euros anuals, és un robatori demencial, colonial, que no hi ha manera humana d'explicar com podem aguantar i com és que no ha provocat una revolta total i fa molt de temps.
Una de les primeres anotacions és que la dimensió nacional que compartim bascos i catalans, tot i ser l'element nuclear del sobiranisme, no desencadena per si sola un procés com el que estem vivint a Catalunya.
El que desencadena a Catalunya el procés és l'escandalós espoli econòmic i l'encert en explicar-ho socialment, en fer-ne partícips d'aquesta realitat a la majoria social. Per això al País Basc el PNB pot mantenir una posició política acomodada en la gestió d'un ampli autogovern, perquè econòmicament no estan sent espoliats.
El tema econòmic és el gran motor del procés. I sobre les seves conseqüències i implicacions, a nivell col·lectiu i a nivell individual és sobre el que hauríem d'estar treballant dia i nit per fer-ho arribar, i de manera creïble a tots i cadascun dels catalans.
Una derivada de tot plegat no gens menor: vinc defensant de fa molt temps que políticament el factor clau que explica la majoria social i política independentista és tot el que ha fet el món de Convergència, i que sense el que han fet aquesta majoria social no existiria.
Mirem-ho a través del mirall basc. Fins que el PNB no es mogui al País Basc no hi haurà una majoria ni social ni política per la independència. Això és així.
La gran diferència entre el món penebista i el món convergent és que el PNB pot gestionar un autogovern de debò, econòmicament sòlid, i que aquest status polític proporciona als votants que representa una situació prou "confortable" com per no haver de moure's massa, com per no ficar-se en propostes polítiques que la facin perillar.
Convergència, en canvi, es va veure empesa, per l'acarnissament de l'Estat amb Catalunya i tots i cadascun dels catalans, a moure's. I ho va fer prou bé perquè en aquest viratge cap a l'independentisme explícit, i malgrat els molts sacrificis que han hagut de fer, hagin arrossegat el gruix del seu electorat.
Per això l'Estat s'ha acarnissat amb el món convergent de la manera com ho ha fet, sense pietat, arribant fins i tot a amenaçar estats veïns com Andorra i pagant per informes falsos contra els convergents. El gir convergent és la clau de la majoria social i política. I qui no ho vulgui veure és ben cec.
Gràcies al concert econòmic el PNB té la íntima convicció que la millor manera d'assegurar la qualitat de vida del seu electorat, i de la societat en general, és gestionant políticament l'actual situació. De tot l'Estat el País Basc és el territori que menys ha notat la crisi, que menys ha hagut de reduir els seus pressupostos, que menys retallades ha hagut de fer, etc etc. També, pel seu propi règim foral, és la zona amb menys inspeccions fiscals i que han aconseguit infraestructures impensables fa uns anys com l'alta velocitat basca, etc. Pel què posa el seu DNI potser els bascos estan disposats a fer coses, però el gruix central del nacionalisme basc no sembla disposat a moure's políticament gaire de la zona de confort en la que ara estan.
A Catalunya, en canvi, Convergència va arribar a la íntima convicció que seguir en la situació que estàvem el que feia era empitjorar clarament i injustament la qualitat del conjunt de la societat catalana, inclòs l'electorat més moderat que representen. Per això a Convergència no li va quedar altra opció que fer el que va fer, apostar per la independència, perquè era la manera honesta de defensar la societat catalana i el seu nivell de vida, la seva qualitat de vida.
I aquí és on trobem una de les grans lliçons que podem aplicar al nostre procés. El dia que les classes mitjanes (el gruix del país) pensin que el procés al que estan donant suport, perquè hi veuen una garantia de futur i una opció de millor econòmica individual i col·lectiva, està derivant en una amenaça més gran encara que l'acció de l'estat, aquest dia perdrem el seu suport.
Els que som independentistes per convicció la voldrem sempre, la independència, fins i tot si això impliqués que personalment aniríem enrere. Però això, com hem vist, no és el motor que ha mogut el gruix de la societat a estar amb la independència: ha estat l'economia, ha estat la visualització d'un saqueig econòmic que ens empobreix col·lectivament i individualment, ha estat la capacitat que hem tingut de convèncer d'una realitat, que amb la independència hi guanyarem tots, i molt.
I ara fa massa temps que incomprensiblement hem deixat de parlar d'aquestes coses, i l'independentisme i la societat vivim instal·lats en debats totalment absurds, marcianos, esperpèntics, delirants.
Cada debat d'aquests que aterra a la nostra agenda, cada soflama que fem, cada pas que fem per satisfer deliris extremistes socialment, posem en perill la nostra centralitat i la nostra majoria social. Cada cop que visualitzem el país de "Nunca jamás", cometem el risc de que molta gent arribi al punt crític en el qual pensi que millor quedar-se com està que seguir endavant. El punt crític per no fer res el PNB l'ha situat en el confort de la gestió del molt que té. Al punt crític català hi podem arribar situant una mena de Neverland en el nostre horitzó polític.
A què m'estic referint? Doncs molt senzill, a totes les propostes que volen convertir Catalunya en un experiment social, a totes les propostes peterpanesques que fan discursos com si els catalans fóssim l'autèntic poble escollit, que serem capaços de construir no la Itaca, sinó l'Arcàdia feliç a la que fins ara mai cap societat, en milions d'anys d'Humanitat, ha arribat. Doncs sembla que nosaltres sí, i que tenim solucions màgiques per a tot.
El PNB ha guanyat i creix al País Basc perquè és qui més garanties ofereix al conjunt de la societat basca. Però també el PP guanya -vergonyosament- a Galícia, malgrat la corrupció insuportable i un munt de malgrats, perquè segueix posicionant-se a la societat gallega com un garant del que tenen, sigui el que sigui, i no com una amenaça.
La naturalesa humana és aquesta, conservar el que tenim i aprofitar les oportunitats que tinguem per millorar, però mai, mai, posar-ho en perill. I l'independentisme fa massa mesos està enfangat en debats que per entre molta gent són viscuts com a amenaces.
El gran error estratègic que hem comès és començar a parlar del país de l'endemà, de Neverland, deixant de parlar de tot allò que ens porta a voler la independència, de tot allò que la fa necessària, vital per al nostre futur.
I un exemple, una concreció, d'aquest gran error estratègic el tenim amb el fet d'haver deixat de parlar d'independència per parlar d'aquesta collonada de la República Catalana. Quan millor ho teníem i ho estàvem fent, hem abandonat el substantiu i ens hem ficat en jardins adjectius.
I això ho hem acompanyat, simultàniament, d'aquest altre error de girar la vista com ho hem fet cap als Comuns, i de la fatal dependència de la CUP (amb la sobredimensió mediàtica que a això li donen tots els mitjans de l'establishment).
El món convergent i el món d'esquerra, Junts pel Sí, haurien de ser prou intel·ligents per assumir que o representen i donen garanties al gruix social de les classes mitjanes o acabarem anant pel pedregar. La nova Convergència ha d'abandonar complexes i pors. I Esquerra ha de deixar, d'una vegada per totes, de centrar la seva estratègia en voler-se aprofitar del desgast dels convergents mentre amb l'altra mà dona copets a l'esquena de comprensió a totes les bajanades de la CUP i els comuns.
Si Convergència hagués continuat fent el PNB molt probablement ara estaria governant a Generalitat i Ajuntament de Barcelona i no tindríem la majoria social i política indy que tenim. ERC faria bé de no actuar per treure profit d'aquest desgast, però també de no jugar amb avantatgisme davant el fet que l'eix nacional ara com ara impossibilita una aliança de pactes de govern de les forces que representen el gruix de les classes mitjanes, però en canvi sí que ho possibilita entre les esquerres.
Tornem a Euskadi: Si arriba el dia que el PNB "se tira al monte" serà perquè té la convicció que cal fer-ho per defensar la qualitat de vida dels bascos i, sobretot, dels bascos que el voten. I patiria desgast, com aquí. Per això un líder tan gran com Arnaldo Otegui entén i valora millor que moltíssims dels indys d'aquí el que ha fet Mas i Convergència, perquè sap com de difícil és que un partit central faci un pas com el que han fet, i perquè sap que al seu país només quan el PNB el faci podran aspirar a la independència. Per això algú intel·ligent com ell no ha perdut mai oportunitat d'expressar i reclamar suport al que ha fet el món convergent, fins i tot, en el seu moment, dient a la CUP que creia que havien de votar en Mas.
Un parell de flashos per acabar:
- Podemos ha demostrat la inutilitat de la seva proposta. No serveixen de res ni per a res. Ni al País Basc ni a Galícia. Això sí, la seva demagògia ha permès afeblir forces històriques com el BNG que en el seu moment havia tingut dimensió d'alternativa. Podemos serveix per afeblir les esquerres "nacionals" (Catalunya, País Basc i Galícia). Podemos és un gran agent de l'status quo estatal.
- C's no ha obtingut representació ni al País Basc ni a Galícia. La seva "aventura" de partit estatal s'acaba al poc d'haver començat. C's va néixer i és l'únic que explica la seva existència per gestionar l'anticatalanisme, per gestionar l'origen i la llengua com a elements divisius de la societat, no per a construir res, sinó per a evitar que els independentistes ho poguéssim fer. La reflexió que hem de fer els independentistes a Catalunya és com superar la seva dinàmica de divisió i etnicisme, a la que ara també s'hi estan sumant els poscos i els podemitas.
Tenim molta feina per fer, encara. I estem obligats a fer-la bé i pensant sempre en el conjunt de la societat.
DONEC PERFICIAM
Des del punt de vista del procés que estem vivint a Catalunya, em permeto analitzar algunes coses de comportament social i electoral que m'han cridat l'atenció i que potser cal tenir en compte.
El PNB va viure la sotragada del pla Ibarretxe, però després s'ha acomodat sense gaires escarafalls a la situació i posició "de sempre", és a dir, a gestionar els rèdits d'un autogovern dels de debò. Excepte en allò de "que pone tu DNI" els bascos fan el que volen i es gestionen des d'una autèntica semi-independència. La clau d'aquest escenari és, evidentment, que els bascos tenen concert econòmic: recapten els seus impostos, els administren i fan amb ells el que volen, fins al punt que l'estat ni tan sols s'atreveix a discutir-los-hi el "cupo" que se suposa és l'aportació basca pels serveis de l'Estat. I no només això: mentre que Catalunya entra cada divendres al TC via algun recurs de l'Estat, als bascos els deixen en pau, no s'hi fiquen.
Aquesta és una diferència que ho explica tot en relació a Catalunya. L'explosió independentista a Catalunya té la seva base en l'insuportable saqueig econòmic que perpetra l'Estat a Catalunya, a tots i cadascun dels catalans. L'espoli fiscal anual del 8% del nostre PIB, de 16 mil milions d'euros anuals, és un robatori demencial, colonial, que no hi ha manera humana d'explicar com podem aguantar i com és que no ha provocat una revolta total i fa molt de temps.
Una de les primeres anotacions és que la dimensió nacional que compartim bascos i catalans, tot i ser l'element nuclear del sobiranisme, no desencadena per si sola un procés com el que estem vivint a Catalunya.
El que desencadena a Catalunya el procés és l'escandalós espoli econòmic i l'encert en explicar-ho socialment, en fer-ne partícips d'aquesta realitat a la majoria social. Per això al País Basc el PNB pot mantenir una posició política acomodada en la gestió d'un ampli autogovern, perquè econòmicament no estan sent espoliats.
El tema econòmic és el gran motor del procés. I sobre les seves conseqüències i implicacions, a nivell col·lectiu i a nivell individual és sobre el que hauríem d'estar treballant dia i nit per fer-ho arribar, i de manera creïble a tots i cadascun dels catalans.
Una derivada de tot plegat no gens menor: vinc defensant de fa molt temps que políticament el factor clau que explica la majoria social i política independentista és tot el que ha fet el món de Convergència, i que sense el que han fet aquesta majoria social no existiria.
Mirem-ho a través del mirall basc. Fins que el PNB no es mogui al País Basc no hi haurà una majoria ni social ni política per la independència. Això és així.
La gran diferència entre el món penebista i el món convergent és que el PNB pot gestionar un autogovern de debò, econòmicament sòlid, i que aquest status polític proporciona als votants que representa una situació prou "confortable" com per no haver de moure's massa, com per no ficar-se en propostes polítiques que la facin perillar.
Convergència, en canvi, es va veure empesa, per l'acarnissament de l'Estat amb Catalunya i tots i cadascun dels catalans, a moure's. I ho va fer prou bé perquè en aquest viratge cap a l'independentisme explícit, i malgrat els molts sacrificis que han hagut de fer, hagin arrossegat el gruix del seu electorat.
Per això l'Estat s'ha acarnissat amb el món convergent de la manera com ho ha fet, sense pietat, arribant fins i tot a amenaçar estats veïns com Andorra i pagant per informes falsos contra els convergents. El gir convergent és la clau de la majoria social i política. I qui no ho vulgui veure és ben cec.
Gràcies al concert econòmic el PNB té la íntima convicció que la millor manera d'assegurar la qualitat de vida del seu electorat, i de la societat en general, és gestionant políticament l'actual situació. De tot l'Estat el País Basc és el territori que menys ha notat la crisi, que menys ha hagut de reduir els seus pressupostos, que menys retallades ha hagut de fer, etc etc. També, pel seu propi règim foral, és la zona amb menys inspeccions fiscals i que han aconseguit infraestructures impensables fa uns anys com l'alta velocitat basca, etc. Pel què posa el seu DNI potser els bascos estan disposats a fer coses, però el gruix central del nacionalisme basc no sembla disposat a moure's políticament gaire de la zona de confort en la que ara estan.
A Catalunya, en canvi, Convergència va arribar a la íntima convicció que seguir en la situació que estàvem el que feia era empitjorar clarament i injustament la qualitat del conjunt de la societat catalana, inclòs l'electorat més moderat que representen. Per això a Convergència no li va quedar altra opció que fer el que va fer, apostar per la independència, perquè era la manera honesta de defensar la societat catalana i el seu nivell de vida, la seva qualitat de vida.
I aquí és on trobem una de les grans lliçons que podem aplicar al nostre procés. El dia que les classes mitjanes (el gruix del país) pensin que el procés al que estan donant suport, perquè hi veuen una garantia de futur i una opció de millor econòmica individual i col·lectiva, està derivant en una amenaça més gran encara que l'acció de l'estat, aquest dia perdrem el seu suport.
Els que som independentistes per convicció la voldrem sempre, la independència, fins i tot si això impliqués que personalment aniríem enrere. Però això, com hem vist, no és el motor que ha mogut el gruix de la societat a estar amb la independència: ha estat l'economia, ha estat la visualització d'un saqueig econòmic que ens empobreix col·lectivament i individualment, ha estat la capacitat que hem tingut de convèncer d'una realitat, que amb la independència hi guanyarem tots, i molt.
I ara fa massa temps que incomprensiblement hem deixat de parlar d'aquestes coses, i l'independentisme i la societat vivim instal·lats en debats totalment absurds, marcianos, esperpèntics, delirants.
Cada debat d'aquests que aterra a la nostra agenda, cada soflama que fem, cada pas que fem per satisfer deliris extremistes socialment, posem en perill la nostra centralitat i la nostra majoria social. Cada cop que visualitzem el país de "Nunca jamás", cometem el risc de que molta gent arribi al punt crític en el qual pensi que millor quedar-se com està que seguir endavant. El punt crític per no fer res el PNB l'ha situat en el confort de la gestió del molt que té. Al punt crític català hi podem arribar situant una mena de Neverland en el nostre horitzó polític.
A què m'estic referint? Doncs molt senzill, a totes les propostes que volen convertir Catalunya en un experiment social, a totes les propostes peterpanesques que fan discursos com si els catalans fóssim l'autèntic poble escollit, que serem capaços de construir no la Itaca, sinó l'Arcàdia feliç a la que fins ara mai cap societat, en milions d'anys d'Humanitat, ha arribat. Doncs sembla que nosaltres sí, i que tenim solucions màgiques per a tot.
El PNB ha guanyat i creix al País Basc perquè és qui més garanties ofereix al conjunt de la societat basca. Però també el PP guanya -vergonyosament- a Galícia, malgrat la corrupció insuportable i un munt de malgrats, perquè segueix posicionant-se a la societat gallega com un garant del que tenen, sigui el que sigui, i no com una amenaça.
La naturalesa humana és aquesta, conservar el que tenim i aprofitar les oportunitats que tinguem per millorar, però mai, mai, posar-ho en perill. I l'independentisme fa massa mesos està enfangat en debats que per entre molta gent són viscuts com a amenaces.
El gran error estratègic que hem comès és començar a parlar del país de l'endemà, de Neverland, deixant de parlar de tot allò que ens porta a voler la independència, de tot allò que la fa necessària, vital per al nostre futur.
I un exemple, una concreció, d'aquest gran error estratègic el tenim amb el fet d'haver deixat de parlar d'independència per parlar d'aquesta collonada de la República Catalana. Quan millor ho teníem i ho estàvem fent, hem abandonat el substantiu i ens hem ficat en jardins adjectius.
I això ho hem acompanyat, simultàniament, d'aquest altre error de girar la vista com ho hem fet cap als Comuns, i de la fatal dependència de la CUP (amb la sobredimensió mediàtica que a això li donen tots els mitjans de l'establishment).
El món convergent i el món d'esquerra, Junts pel Sí, haurien de ser prou intel·ligents per assumir que o representen i donen garanties al gruix social de les classes mitjanes o acabarem anant pel pedregar. La nova Convergència ha d'abandonar complexes i pors. I Esquerra ha de deixar, d'una vegada per totes, de centrar la seva estratègia en voler-se aprofitar del desgast dels convergents mentre amb l'altra mà dona copets a l'esquena de comprensió a totes les bajanades de la CUP i els comuns.
Si Convergència hagués continuat fent el PNB molt probablement ara estaria governant a Generalitat i Ajuntament de Barcelona i no tindríem la majoria social i política indy que tenim. ERC faria bé de no actuar per treure profit d'aquest desgast, però també de no jugar amb avantatgisme davant el fet que l'eix nacional ara com ara impossibilita una aliança de pactes de govern de les forces que representen el gruix de les classes mitjanes, però en canvi sí que ho possibilita entre les esquerres.
Tornem a Euskadi: Si arriba el dia que el PNB "se tira al monte" serà perquè té la convicció que cal fer-ho per defensar la qualitat de vida dels bascos i, sobretot, dels bascos que el voten. I patiria desgast, com aquí. Per això un líder tan gran com Arnaldo Otegui entén i valora millor que moltíssims dels indys d'aquí el que ha fet Mas i Convergència, perquè sap com de difícil és que un partit central faci un pas com el que han fet, i perquè sap que al seu país només quan el PNB el faci podran aspirar a la independència. Per això algú intel·ligent com ell no ha perdut mai oportunitat d'expressar i reclamar suport al que ha fet el món convergent, fins i tot, en el seu moment, dient a la CUP que creia que havien de votar en Mas.
Un parell de flashos per acabar:
- Podemos ha demostrat la inutilitat de la seva proposta. No serveixen de res ni per a res. Ni al País Basc ni a Galícia. Això sí, la seva demagògia ha permès afeblir forces històriques com el BNG que en el seu moment havia tingut dimensió d'alternativa. Podemos serveix per afeblir les esquerres "nacionals" (Catalunya, País Basc i Galícia). Podemos és un gran agent de l'status quo estatal.
- C's no ha obtingut representació ni al País Basc ni a Galícia. La seva "aventura" de partit estatal s'acaba al poc d'haver començat. C's va néixer i és l'únic que explica la seva existència per gestionar l'anticatalanisme, per gestionar l'origen i la llengua com a elements divisius de la societat, no per a construir res, sinó per a evitar que els independentistes ho poguéssim fer. La reflexió que hem de fer els independentistes a Catalunya és com superar la seva dinàmica de divisió i etnicisme, a la que ara també s'hi estan sumant els poscos i els podemitas.
Tenim molta feina per fer, encara. I estem obligats a fer-la bé i pensant sempre en el conjunt de la societat.
DONEC PERFICIAM
Entrades
1 comentari:
otalment d'acord amb la seva anàlisi, Senyor Abad.
D'acord amb la idea que el PNB defensa amb èxit la posició i frena l'engreixament de Podemos, que no és decisiu a Euskadi. EH BILDU aguanta i amb el PNB conformen una còmoda majoria absoluta, que faran servir quan ho considerin adient.
Com vostè sap, les possibilitats que nosaltres caiguem en Neverland s'incrementen segons avança el calendari del full de ruta. Ara la CUP associa Cristòfor Colom amb l'imperialisme i la segregació indígena, i demana retirar la seva estàtua de Barcelona. La pròxima ocurrència d'aquesta gent, tan internacionalista i solidària, potser rebatejar el "corrent de Humbodlt" com "corrent boliviarà" o destruir el "Captain James Cook Memorial" de Canberra en solidaritat amb els aborígens australians i els "hobbits" que habiten els paisatges de Nova Zelanda.
Totalment d'acord amb vostè amb el factor espoli: cal recuperar l'explicació del saqueig per a l'agenda diària. L'explicació amb rigor i en termes entenedors de tot el que comporta l'espoli dels nostres recursos pel règim espanyol, és la millor arma per combatre l'esquerra cínica.
Vostè ha explicat en altres posts que algun fet imprevisible pot desencadenar l'acte de sobirania que ens meni a l'estat català independent. Jo espero que no trigui el moment que el PDC s'allunyi a tota màquina, i amb ostentació, d'aquesta minoria enemiga d'Occident que representa la CUP, i els seus cosins germans colauers.
Publica un comentari a l'entrada