SUPERILLA, SUPERTONTERIA I SUPERINCOMPETÈNCIA

Dilluns al matí uns operaris de la senyora Colau, alcaldessa de Barcelona, van agafar unes quantes tanques que hi posava "superilla", van tallar el trànsit en un munt de carrers d'unes quantes illes de cases del Poblenou, van dir als de les bicis i els monopatins que allò era seu i així va quedar solemnement inaugurat el més gran i ambiciós projecte de transformació urbana d'aquesta tropa de la Colau & cia: LA SUPERILLA.

I ja està. Això és més o menys el que sabem, que per tota una sèrie de carrers d'un perímetre d'illes de cases del Poblenou no hi podran circular els vehicles.

Això sí. Per a que en aquests carrers no hi hagi circulació l'han desviada a la resta de carrers del barri, saturant-los, omplint-los de cotxes, autobusos, camions, circulació... i sumint el barri en un col·lapse circulatori que amenaça de cronificar-se.

No sabem res més. Ni quins són els objectius, ni que es pretén, ni que s'espera obtenir, ni perquè s'ha fet així, etc.

Així les coses la superilla en realitat és una superestafa, una mostra esfereidora de la superincompetència d'aquesta alcaldessa i el seu equip.

PETIT APUNT SOBRE POLÍTIQUES PÚBLIQUES (plantejament i avaluació d'idoneïtat)

Mireu, una de les meves àrees d'especialització professional, al costat del tractament d'informació, és l'avaluació de polítiques públiques, singularment en l'àmbit educatiu. He estat avaluador de qualitat d'agències públiques catalanes, andaluses, gallegues i també del Ministeri. Tinc per tant una certa formació, uns certs coneixements i una certa experiència en metodologia d'avaluació, aplicable a les diferents polítiques públiques de les diferents administracions.

Molt succintament: per a que una política pública estigui adequadament formulada cal que tingui ben definits els seus objectius, tenir identificat què es persegueix posant en marxa aquella política. Amb els objectius clars, es formulen les mesures que integraran aquella política. I, finalment hi ha d'haver una sèrie d'indicadors que ens permetin, a partir del punt de partida inicial, expressar de manera quantificable allò que volem assolir. Han de ser indicadors coherents en relació a les actuacions que es realitzen, per poder monitoritzar el desplegament de la política i, d'acord a la programació o previsió que hàgim fet, l'assoliment dels resultats esperats o volguts.

I amb totes aquestes coses és possible avaluar una política pública. I de tot això que tan succintament he dit que forma part d'una política pública mínimament ben formulada en el cas de la superilla no hi ha res de res.

Però abans de seguir amb el tema de la superilla permeteu-me que us posi un exemple que ha esdevingut un clàssic en els processos de formació en l'avaluació de polítiques públiques. Es tracta de la mesura que va posar en marxa el tripartit de reducció de la velocitat de circulació a l'àrea de Barcelona a 80 km/h.

La mesura tenia uns objectius molt clars, públicament expressats: reduir la contaminació i reduir la sinistralitat.

La visió amb la que s'impulsava aquesta mesura era que l'emissió de CO2 és menor a 80km/h que a l'anterior límit, i que aquesta reducció de la velocitat implicaria una reducció també de la sinistralitat, de manera que això comportaria simultàniament una major fluïdesa en el trànsit, atès que els accidents causen una gran afectació a la circulació.

Els objectius i la visió de la política disposaven d'un diagnòstic de la situació, que posava èmfasi en els elevats nivells de contaminació que s'havien assolit l'any anterior i que eren els que havien precipitat la mesura. I també es recollia què s'esperava obtenir.

A l'any de posar-se en marxa la mesura el llavors conseller de mediambient, sr. Baltasar, va sortir eufòric a explicar com s'havien reduït els nivells de contaminació en relació a l'any anterior. I va qualificar d'un èxit extraordinari aquella mesura que havia permès allò. La mesura, també cal dir-ho, havia despertat no poques crítiques, algunes també tècnicament molt ben formulades.

Fins aquí podríem dir que aquest cas s'explicaria com a modèlic, o un cas d'èxit. Però no és ben bé així. Els indicadors amb els que es mesurava l'impacte de la política eren incomplets, excessivament simplistes i no eren coherents en causa-efecte, de manera que s'atribuïen resultats a mesures sense cap correcció, amb vincles espuris o amb imputació d'efectes provinents d'altres circumstàncies.

Efectivament la contaminació s'havia reduït en els termes que eufòricament explicava el conseller, i que ell atribuïa, inequívocament, a la limitació de 80km/h.

Però les coses en la realitat havien anat de manera una mica diferent. L'any abans de posar en marxa la mesura, quan es van assolir aquells nivells de contaminació tan perillosos... havia estat un any d'una extraordinària sequera. Tan excepcional va ser aquella sequera que tots recordareu com aquell mateix conseller, Baltasar, d'ICV-EUA, va acabar invocant a la Mare de Déu de Montserrat perquè ens portés aigua, pluja.

I tothom sap que un factor decisiu en els nivells de contaminació té a veure amb les condicions climatològiques. L'absència de pluja i un anticicló persistents disparen els nivells de contaminació. I la pluja els fa baixar radicalment.

Doncs bé, curiosament, després de la invocació a la Moreneta i de la posada en marxa d'aquesta política pública de la limitació de velocitat, aquell any següent va ser d'una pluviositat extraordinària. Així, en un any vam passar d'una sequera atroç a uns registres rècord de pluja.

I vet aquí que quan algú -que no va ser el conseller- va imputar les condicions meteorològiques a la reducció de contaminació es va veure que aquesta reducció que el conseller atribuïa a la seva mesura en el fons, el gruix de la seva reducció, es devia únicament a que havia plogut més que l'any anterior.

I fins aquí la petita aproximació a polítiques públiques i com avaluar-les. Si he aconseguit situar els seus elements bàsics, em serà més fàcil explicar perquè la superilla és un superfrau, una superincompetència.

Què persegueix la superilla? No se sap. Com a molt et deixen anar aquesta cursilada de gilipollez de "retornar la ciutat als veïns", com si la circulació pels nostres carrers fos un acte maquiavèlic que persegueix recloure els veïns a les seves cases i no deixar-los sortir al carrer. I també, com a molt, et diuen que és "fer visible que podem tenir una altra ciutat, sense cotxes, sense trànsit, sense fums" i els més agosarats diuen "és un primer pas" per reduir els cotxes a la nostra ciutat", i això ho diuen amb un cert to emfàtic, com si volguessin dotar de transcendència el moment i les seves paraules, per a la posteritat.

Doncs bé, com que això és el que tenim, anem a mesurar la coherència entre mesura i objectius (ehem).

Imaginem que efectivament la mesura vol "retornar la ciutat als veïns". Quina classe de mesura és una mesura que treu tot el trànsit d'un carrer i el passa al carrer del costat? Què passa, que retornem a uns veïns i desposseïm i martiritzem saturant-los amb tot el trànsit a uns altres? És de bojos. Fail.

Imaginem que la mesura vol reduir l'ús del cotxe privat. Quina classe de mesura per reduir és la que, tornem-hi, només desplaça el trànsit a un altre carrer i no afegeix ni un sol element més que faciliti la mobilitat, ni una sola millora més en les estratègies de mobilitat no privada????? Una farsa, una estafa.

Tornem un moment a aquesta cursilada de "retornar la ciutat als veïns": urbanísticament l'execució patètica d'aquesta idea de "superilla" que ha fet la Colau és demencial. La superilla, el que de debò ha fet és generar un espai aïllat, no un oasis, sinó un espai al que no s'hi va, pel que no s'hi passa, que quedarà com un forat negre al mig del barri, fora de la trama vital de la ciutat, fora d'allò que ens permet descobrir i viure. Avui m'hi he passejat. Carrers totalment desèrtics. Els quatre sumbats de les bicis fent el cabra pels carrers. Un avi allà al fons, en un xamfrà, mirant desorientat al seu voltant sense entendre què estava passant. I uns botiguers extraordinàriament irritats, perquè ja s'ho veuen venir.

Què entenem per "retornar"? Paralitzar? Aillar? Un silenci que fins i tot fa por, tan fantasmagòric i artificial que et sembla estar en un episodi de Walking Dead i que en qualsevol moment se't llençaran a sobre uns zombis.

No, més enllà del frau que seria retornar a uns i castigar als altres, això no és retornar res. Això és una rucada.

Una actuació com la que s'ha fet, de posar quatre tanques amb el nom de "superilla" per impedir pas de vehicles, desviar tot el trànsit als carrers adjacents i res més, és un frau. Una actuació així, desconectada de qualsevol altra possible acció, aillada, com una erupció és d'una superincompetència esgarrifosa. A què juguen? Com poden jugar així amb els veïns? Com poden ser tan arbitraris? com poden generar un model de polítiques que "beneficia" a uns i "castiga" a uns altres tan arbitràriament?

"No vegis quin silenci ara per les nits" em deia un veí de la superilla, "és increïble, no se sent res, fa por i tot de vegades". Fora de la superilla una veïna d'un carrer al que han desviat el trànsit de tres autobusos diürns i un parell de nocturns em mirava incrèdula "visc en un primer, estic desesperada, no sé què fer, és tot el dia i és tota la nit, i així de sobte". Doncs sí. A uns, des d'aquest punt de vista del soroll els ha tocat la loteria i als altres, la crucifixió. Arbitràriament.

• És evident que una política pública que hagués tingut per objectiu reduir el soroll hauria d'haver estat pensada per a tots els veïns. Doncs no.
• És evident que una política pública que hagués volgut reduir la circulació de cotxes hauria d'haver estat plantejada globalment, per a tota la ciutat, i connectada, sobretot, a mesures de millora del transport públic. Doncs no, res.
• És evident que una política pública que vulgui reduir els fums no ho fa portant tots els fums al carrer de sota.

Més enllà de l'estafa i incompetència que evidencia la superilla, hi ha alguna cosa al darrere de tot plegat que encara ho fa tot molt més inquietant: Quan aquesta gent de la Colau pensen en la ciutat i la seva gent, i les seves necessitats, i el futur que s'imaginen... què hi veuen?

Perquè a mi el que avui m'ha semblat és que la seva ciutat és una ciutat de gent que s'està al carrer, que vagueja, que no va enlloc, que s'asseu a un banc, que mira els de les bicis i que recorre el tram del portal de ca seu al xamfrà com si el custodiés.

Per un moment la ciutat ha esdevingut la Lola de la mítica cançó de Los Suaves, quan diu "no trabaja pasa el rato".

Aquesta gent de la Colau tenen al cap i projecten una ciutat de gent que "pasa el rato", no de gent que treballa. La ciutat dinàmica, emprenedora, de la gent que treballa, que té necessitats de mobilitat, que es desplaça perquè fa coses, que es desplaça perquè ho necessita, que va fora, que ve de fora, que porta coses, que deixa coses, etc... aquesta ciutat i aquestes persones no interessem a la Colau. Fem nosa. I pel que sembla no pensa prendre cap mesura que ens beneficiï.

En el fons no és d'estranyar. La Colau sempre ha viscut de subvencions a xiringuitos que convertia en sous, en paguitas.

La superilla és la Icària del model Colau, una ciutat de gent que no fa res, o bé perquè són pensionistes o bé perquè han aconseguit estendre els subsidis i les prestacions. Si es pot viure amb un subsidi, per a què treballar? 

I la superilla sí que llavors veiem és coherent amb aquest model econòmic, de subsidis i prestacions. La superilla sí que respon a aquest model de ciutat i de ciutadans, de gent que no ha de fer res, que no necessita anar enlloc o que té tot el dia per per anar-hi, sense presses. Una ciutat "para pasar el rato".

Cap al vespre, m'he segut en un banc, mirant el no res, la no vida, contagiat una mica d'aquesta malaltia de girar-se quan de sobte sents un soroll o quan veus un veí sortir d'un portal "on anirà aquest?". I llavors, sense adonar-me'n, m'he trobat tararejant Los Ronaldos "estamos aquí sentados, estamos viendo la vida pasar..."