18 de des. 2017

Paraules en el comiat a Josep Miserachs Codina

Aquest matí hem acomiadat, a la Basílica de Santa Maria d'Igualada, a Josep Miserachs Codina, pare dels meus amics Xavier, Jordi i Josep (ACS) Miserachs.

He tingut l'honor de poder llegir el text que, d'acord a la família, comparteixo amb tots vosaltres, atès que ha estat molta la gent que volia tenir-lo. És una petita glossa d'una vida gran i d'un compromís exemplar. Un mestratge. Una trajectòria vital que ens explica com som i on som i ens inspira en els moments que ens toca viure.

Descansa en pau, Josep, patriarca, com ens agradava dir-te als amics dels teus fills. Gràcies per tot el que ens heu ofert, sempre, tu i la teva família. Gràcies per ser-hi. Amb el Xavier i el Jordi, i tots els bons amics maianencs, seguirem per aquest camí d'esperança que, amb uns pocs valents més, vàreu mantenir obert en la negra nit.
......................................................................
Permeteu que comenci amb uns versos:
"Aquesta vida, tal com l'has viscut fins ara, hauràs de viure-la encara una altra vegada i moltes més, sense que hi visquis res de nou. Cada dolor, cada plaer, cada pensament, cada alè, cada moment petit o gran d'aquest viatge et retornarà sempre en la mateixa seqüència i successió. La nostra existència és un rellotge de sorra que gira eternament. I quan l'instant perdut perduri per sempre, tot es repetirà sense fi i tot haurà passat perquè així ho haurem volgut. Una vida intensa sense por t'obrirà les portes a l'Etern Retorn"

Són paraules del poema "L'etern retorn" d'un compositor, d'un músic, d'en Quim Benavent, un amic, un amic del Josep, un amic de la família.

L'eternitat és ser-hi sempre.
La fe és anar-hi sempre.

Ser-hi sempre i anar-hi sempre. Poques persones ho poden dir. De poques persones ho podem dir. Del sr. Josep Miserachs i Codina, del Josep, sí.

La vida del Josep resumeix molt el que és aquest país, el que som. Ens expliquem a través del testimoni de vides com la del Josep.

Neix el 1935. Una infantesa de guerra i de postguerra. La repressió atroç. Dolor, mort, exili, presó.

Ens ha deixat una vespra de Nadal, del 2017. 82 anys després, el país torna a ser hostatge de la violència, l'exili i la presó dels seus dirigents. La repressió.

Però no és derrota. És lluita.

És el ser-hi sempre, és l'anar-hi sempre, és el compromís de tots els que com en Josep, en la negra nit, van lluitar per obrir camins a l'esperança. Uns camins pels que ara nosaltres hem transitat fins arribar, novament, a les portes de la llibertat. Una llibertat que se'ns nega des de fa més de 300 anys, però a la que no hi renunciem. A la que hi anem, hi anem, hi anem.

El Josep va viure per salvar-nos els mots. La cultura. La voluntat de ser. Aquest esperit indomable de la llibertat. Un compromís anònim i generós, que és el que ha conformat cadascuna de les baules d'aquesta cadena de compromisos que avui ens permet ser aquí i aspirar a tot, voler-ho tot, ser-hi per a tot.

La Pàtria, que vivia, que es feia present en tantes coses, en tants gestos, en tants compromisos, en tan ser-hi. Òmnium, Cavall Fort, Tretzevents, la Unió de Carrasco i Formiguera, la fundació de CDC, de la Unió Excursionista, del CAU...

Ser-hi sempre. I anar-hi sempre.

La Guàrdia Civil darrere del Josep per una publicació subversiva per a infants, Cavall Fort. No hauria canviat res, quan els veiem ara perseguint un programa infantil de TV o els mestres a les nostres escoles perquè han ensenyat un mapa del domini lingüístic de la llengua catalana.

Compromís i FE. Perquè aquesta fe és també un compromís que renovem cada dia, cada Nadal, cada eucaristia, en el Crist i en la seva Paraula. Fundació Sant Crist d'Igualada. Sant Francesc d'Assís. Grup d'Ajuda als Caputxins d'Igualada. Montserrat.

Montserrat. Aquesta presència eterna a les nostres vides i a la nostra ànima. Els cingles, com la punta d'un compàs sobre la Pàtria. I aquesta espiritualitat tan lligada a la terra, que s'eleva com un cant i guareix i dona força a les nostres ànimes.

SOM en allò que creiem i en allò que compartim. I tot això pren forma i testimoni en l'amor a la  família. La dona, la Maria Àngels, els fills Xavier i Jordi, els nets i família tota. També en el dolor de veure marxar un fill, el primogènit, l'estimat i enyorat Josep.

Ser mirall d'amor amb els teus i mà estesa amb els altres. Aquells que arriben un dia a casa teva i es troben acollits per un somriure i una abraçada. Com em va passar a mi, com ens va passar a tots els maianencs amics dels teus fills.

"Què diu el Francesc?" preguntaves al Xavi.

El Francesc diu que t'estimem, Josep. I que segueixis vetllant, com sempre, per la teva família, per tots nosaltres, per la nostra fe, per la nostra Pàtria

Igualada, 18 de desembre del 2017

1 comentari:

Josep B. ha dit...

Descansi en pau.
El mes sincer condol.

Josep Bonet.