El palauet on té la seu la Delegación del Gobierno sempre li havia semblat un lloc molt desangelat. Inhòspit, malgrat no ser gaire gran. Ni tan sols quan la seva antecessora, la María de los Llanos, convocava tothom convocable en efemèrides com el 12-O o el 6-D i tots posaven la millor de les seves voluntats per fer-se una foto d'aquelles d'estar-s'ho passant bé, aquell edifici deixava de tenir aquell punt tètric que continua neguitejant-lo.
"Hòstia, ja fa un any", es diu a ell mateix mentre repassa les fulles del calendari que té a la taula del despatx. Es retira una mica impulsant-se enrere amb la cadira "és massa gran, aquesta taula". Es reincorpora. Repica amb els dits damunt la taula. Es mira el telèfon "sembla un Teide d'aquells d'abans". Segueix repicant "és gran, però la fusta deu ser bona, perquè sona molt bé". Agafa l'ampolleta d'aigua Solan de Cabras, se serveix un gotet i se la beu d'un glop "diuen que és tan bo beure aigua", es recorda a si mateix mentre marca en un full que té sota la gaveta dels expedients una nova creu "mira, avui ja en porto 3, d'ampolletes".
Sent soroll a fora. Mira el rellotge "deu ser el canvi de torn". S'aixeca i s'acosta cap a la finestra "l'he encertada" es diu sense poder evitar un lleuger somriure de satisfacció.
Torna a la taula. Torna a mirar el telèfon blanc "si fos vermell això semblaria un despatx soviètic", riu en el seu interior. Llavors piquen a la porta. Té com un petit sobresalt, perquè estava capficat amb les seves coses.
- Sr. Millo, da usted su permiso?
Agafa uns papers que tenia per allà damunt
- Sí, adelante
És un dels seus assistents.
- Mire, sr. Millo, que han llamado a prensa de una agencia francesa para una entrevista con usted, para algunas declaraciones.
"Qué agencia?" respon, aixecant la barbeta amb aquest punt d'autoritat de qui creu està fent la pregunta correcta davant aquella situació.
L'assistent diu unes sigles. Millo les repeteix, buscant la confirmació. L'assistent mira el paper que portava amb l'anotació, i assenteix.
El delegat llavors s'incorpora a la taula i es comença a gratar la barbeta "Deje que lo piense". I l'assistent fa el que quasi és una reverència i marxa.
"Ara què deuen voler aquests?", es pregunta. Agafa un boli que té al pot al costat de la gaveta de papers. Aixeca la vista. A l'esquerra de la porta, un quadre de Sa Majestat el Rei. A la dreta de la porta, un quadre de Mariano. "Felipe sí, Mariano no", es diu, i assenyalant alternativament un i altre comença "pito pito congorito donde vas tu tan bonito". I acaba assenyalant a sa majestat.
S'aclareix la gola, agafa l'auricular del telèfon, marca la tecla que el comunica amb el seu assistent i posant la màxima veu d'autoritat de que és capaç li diu "Pregunte a prensa cuando sería la entrevista, y traslade mi disposición a responder sus preguntas".
El dia de l'entrevista està mica nerviós. Ha arribat d'hora per repassar els temes amb els seus assistents. Però al final la llista de temes sobre els que podien fer preguntes incòmodes que no sabria com respondre era tan llarga que s'ha començat a empenedir d'haver acceptat. I els ha fet marxar a tots.
"Bueno, jo sóc un tio de Girona", s'ha dit, per recuperar la seguretat, "els de Girona estem molt a prop de França, això ha de servir d'alguna cosa". I llavors ha assajat un parell o tres de frases en francès. "Què caram, no el tinc tan rovellat com em pensava!". Era el punt de seguretat que necessitava recuperar per atendre els gavatxos.
Quan han entrat ha intentat rebre'ls amb el millor dels somriure's. I els ha encaixat la mà enèrgicament. Sempre ho fa, des que li van dir donar la mà deixant-la morta transmetia imatge d'inseguretat i cagadubtisme.
Han anat parlant de coses. Quan li han preguntat per Puigdemont i la possibilitat que guanyés les eleccions del 21D s'ha deixat endur. "Aquest malparit", s'ha dit a ell mateix. I no sap com li ha vingut al cap la cançó aquella d'un tio que havia escoltat quan anava de progre "la mauvaise réputation". Això no ho puc dir, s'ha frenat. "Serait une mauvaise nouvelle", els ha respost finalment, en impecable francès.
S'ha acomiadat dels periodistes a l'escala noble que dona al seu despatx. I ha tornat al despatx. Ha mirat el telèfon soviètic. S'ha omplert un altre got d'aigua, l'ha apuntat a la seva llista de control. Ha repicat un parell de vegades amb els dits la taula. Ha mirat al rei, que el mirava des del quadre a l'esquerra de la porta. Ha mirat a Mariano, que el mirava des del quadre a la dreta. S'ha dit "me'n vaig", i ha marxat cap a casa.
L'endemà, quan ha arribat al despatx, ja tenia damunt la taula el recull de notícies que li havia fet el seu gabinet de premsa, amb tot el que havia sortit de la seva entrevista. "Une mauvaise nouvelle" era el titular a tot arreu. S'ho ha mirat amb satisfacció. "Ho he petat, que diuen ara". La resta del matí se l'ha passat esperant no sonés el telèfon per por fos la Soraya. "Ves a saber, amb aquesta".
Aquest dissabte ha decidit anar a la Delegació. "cal donar exemple, i hem de donar la impressió que estem al cas de tots els assumptes del país". La tarda se li estava fent interminable. Fosc. El Barça havia jugat a la una. Cap trucada. Res. Ha agafat per enèssima vegada un llibre que guarda damunt el prestatge de llibres ronyosos: "El Petit Príncep". S'ha assegut al sofà "orejero" que hi ha en un racó del despatx, que té una llum de peu molt càlida. "El petit Príncep", es deia a ell mateix mirant la portada. És un d'aquells moments en els que es deixa anar. "Si haguéssim aplicat bé el 155 Mariano m'hauria d'haver posat a mi al capdavant de la Generalitat. I ara estaria al Palau de la Generalitat, despatxant amb tots els consellers que jo hauria anomenat. Dirigint el país"
Una trucada a la porta l'ha tret dels seus pensaments.
- Sr. Delegado, da usted su permiso?
Li ha preguntat un dels assistents del cap de setmana
- Adelante, adelante
L'assistent se li ha acostat i li ha lliurat un paper. Era una notícia de "El Español": "La lista de Puigdemont se dispara en escaños e intención de voto ante el 21-D"
S'ha aixecat del sofà visiblement neguitós. Ha tornat a mirar la notícia, que l'hagués llegit bé. Sí, no hi havia dubte. "Ara sí que l'he cagat", s'ha dit recordant l'entrevista d'ahir i el titular que havia donat "si guanya Puigdemont seria una mala notícia". Ha intentat tranquilitzar-se. "Només és una enquesta". I llavors ha pensat que el millor seria trucar al director del mitjà, el Pedro J, perquè, confidencialment, li digués si aquella enquesta era fiable o no.
I adreçant-se amb tota l'autoritat de que era capaç al seu assistent de cap de setmana, que no tenia gaire tractat, li ha dit:
- Póngame con Pedro J, por favor!
L'assistent ha dit un "ahora mismo" i s'ha adreçat cap a la porta del despatx. Abans de sortir, però, s'ha girat i ha preguntat:
- De parte de quién le digo?
S'ha fet un silenci incòmode. Ha volgut guanyar temps situant-se darrere la seva taula oficial del despatx. I hi ha deixat les dues coses que portava a les mans: l'exemplar de "El Petit Príncep" i la nota de l'enquesta "La lista de Puigdemont se dispara". Se'ls ha quedat mirant.
- Perdone, déjelo, déjelo, no llame a nadie. Li ha respost finalment al seu assistent de cap de setmana
"Hòstia, ja fa un any", es diu a ell mateix mentre repassa les fulles del calendari que té a la taula del despatx. Es retira una mica impulsant-se enrere amb la cadira "és massa gran, aquesta taula". Es reincorpora. Repica amb els dits damunt la taula. Es mira el telèfon "sembla un Teide d'aquells d'abans". Segueix repicant "és gran, però la fusta deu ser bona, perquè sona molt bé". Agafa l'ampolleta d'aigua Solan de Cabras, se serveix un gotet i se la beu d'un glop "diuen que és tan bo beure aigua", es recorda a si mateix mentre marca en un full que té sota la gaveta dels expedients una nova creu "mira, avui ja en porto 3, d'ampolletes".
Sent soroll a fora. Mira el rellotge "deu ser el canvi de torn". S'aixeca i s'acosta cap a la finestra "l'he encertada" es diu sense poder evitar un lleuger somriure de satisfacció.
Torna a la taula. Torna a mirar el telèfon blanc "si fos vermell això semblaria un despatx soviètic", riu en el seu interior. Llavors piquen a la porta. Té com un petit sobresalt, perquè estava capficat amb les seves coses.
- Sr. Millo, da usted su permiso?
Agafa uns papers que tenia per allà damunt
- Sí, adelante
És un dels seus assistents.
- Mire, sr. Millo, que han llamado a prensa de una agencia francesa para una entrevista con usted, para algunas declaraciones.
"Qué agencia?" respon, aixecant la barbeta amb aquest punt d'autoritat de qui creu està fent la pregunta correcta davant aquella situació.
L'assistent diu unes sigles. Millo les repeteix, buscant la confirmació. L'assistent mira el paper que portava amb l'anotació, i assenteix.
El delegat llavors s'incorpora a la taula i es comença a gratar la barbeta "Deje que lo piense". I l'assistent fa el que quasi és una reverència i marxa.
"Ara què deuen voler aquests?", es pregunta. Agafa un boli que té al pot al costat de la gaveta de papers. Aixeca la vista. A l'esquerra de la porta, un quadre de Sa Majestat el Rei. A la dreta de la porta, un quadre de Mariano. "Felipe sí, Mariano no", es diu, i assenyalant alternativament un i altre comença "pito pito congorito donde vas tu tan bonito". I acaba assenyalant a sa majestat.
S'aclareix la gola, agafa l'auricular del telèfon, marca la tecla que el comunica amb el seu assistent i posant la màxima veu d'autoritat de que és capaç li diu "Pregunte a prensa cuando sería la entrevista, y traslade mi disposición a responder sus preguntas".
El dia de l'entrevista està mica nerviós. Ha arribat d'hora per repassar els temes amb els seus assistents. Però al final la llista de temes sobre els que podien fer preguntes incòmodes que no sabria com respondre era tan llarga que s'ha començat a empenedir d'haver acceptat. I els ha fet marxar a tots.
"Bueno, jo sóc un tio de Girona", s'ha dit, per recuperar la seguretat, "els de Girona estem molt a prop de França, això ha de servir d'alguna cosa". I llavors ha assajat un parell o tres de frases en francès. "Què caram, no el tinc tan rovellat com em pensava!". Era el punt de seguretat que necessitava recuperar per atendre els gavatxos.
Quan han entrat ha intentat rebre'ls amb el millor dels somriure's. I els ha encaixat la mà enèrgicament. Sempre ho fa, des que li van dir donar la mà deixant-la morta transmetia imatge d'inseguretat i cagadubtisme.
Han anat parlant de coses. Quan li han preguntat per Puigdemont i la possibilitat que guanyés les eleccions del 21D s'ha deixat endur. "Aquest malparit", s'ha dit a ell mateix. I no sap com li ha vingut al cap la cançó aquella d'un tio que havia escoltat quan anava de progre "la mauvaise réputation". Això no ho puc dir, s'ha frenat. "Serait une mauvaise nouvelle", els ha respost finalment, en impecable francès.
S'ha acomiadat dels periodistes a l'escala noble que dona al seu despatx. I ha tornat al despatx. Ha mirat el telèfon soviètic. S'ha omplert un altre got d'aigua, l'ha apuntat a la seva llista de control. Ha repicat un parell de vegades amb els dits la taula. Ha mirat al rei, que el mirava des del quadre a l'esquerra de la porta. Ha mirat a Mariano, que el mirava des del quadre a la dreta. S'ha dit "me'n vaig", i ha marxat cap a casa.
L'endemà, quan ha arribat al despatx, ja tenia damunt la taula el recull de notícies que li havia fet el seu gabinet de premsa, amb tot el que havia sortit de la seva entrevista. "Une mauvaise nouvelle" era el titular a tot arreu. S'ho ha mirat amb satisfacció. "Ho he petat, que diuen ara". La resta del matí se l'ha passat esperant no sonés el telèfon per por fos la Soraya. "Ves a saber, amb aquesta".
Aquest dissabte ha decidit anar a la Delegació. "cal donar exemple, i hem de donar la impressió que estem al cas de tots els assumptes del país". La tarda se li estava fent interminable. Fosc. El Barça havia jugat a la una. Cap trucada. Res. Ha agafat per enèssima vegada un llibre que guarda damunt el prestatge de llibres ronyosos: "El Petit Príncep". S'ha assegut al sofà "orejero" que hi ha en un racó del despatx, que té una llum de peu molt càlida. "El petit Príncep", es deia a ell mateix mirant la portada. És un d'aquells moments en els que es deixa anar. "Si haguéssim aplicat bé el 155 Mariano m'hauria d'haver posat a mi al capdavant de la Generalitat. I ara estaria al Palau de la Generalitat, despatxant amb tots els consellers que jo hauria anomenat. Dirigint el país"
Una trucada a la porta l'ha tret dels seus pensaments.
- Sr. Delegado, da usted su permiso?
Li ha preguntat un dels assistents del cap de setmana
- Adelante, adelante
L'assistent se li ha acostat i li ha lliurat un paper. Era una notícia de "El Español": "La lista de Puigdemont se dispara en escaños e intención de voto ante el 21-D"
S'ha aixecat del sofà visiblement neguitós. Ha tornat a mirar la notícia, que l'hagués llegit bé. Sí, no hi havia dubte. "Ara sí que l'he cagat", s'ha dit recordant l'entrevista d'ahir i el titular que havia donat "si guanya Puigdemont seria una mala notícia". Ha intentat tranquilitzar-se. "Només és una enquesta". I llavors ha pensat que el millor seria trucar al director del mitjà, el Pedro J, perquè, confidencialment, li digués si aquella enquesta era fiable o no.
I adreçant-se amb tota l'autoritat de que era capaç al seu assistent de cap de setmana, que no tenia gaire tractat, li ha dit:
- Póngame con Pedro J, por favor!
L'assistent ha dit un "ahora mismo" i s'ha adreçat cap a la porta del despatx. Abans de sortir, però, s'ha girat i ha preguntat:
- De parte de quién le digo?
S'ha fet un silenci incòmode. Ha volgut guanyar temps situant-se darrere la seva taula oficial del despatx. I hi ha deixat les dues coses que portava a les mans: l'exemplar de "El Petit Príncep" i la nota de l'enquesta "La lista de Puigdemont se dispara". Se'ls ha quedat mirant.
- Perdone, déjelo, déjelo, no llame a nadie. Li ha respost finalment al seu assistent de cap de setmana
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada