Al voltant de tot el molt que va del 9N 2014 al 6F 2017

Han estat poc més de dos anys. Però ens sembla una eternitat. Han estat poc més de dos anys, en els que s'ha avançat de manera determinant cap a la independència, en els que han passat moltíssimes coses, però també 2 anys en els que per a alguns, cada cop més minoritaris, tot (en ells) segueix igual.

1. Comencem pel final, per on som ara mateix, pel 6F
Són quarts de vuit del matí d'un dilluns feiner, fred i ventós. Els qui el 9N eren el President de la Generalitat, la seva vicepresidenta i la consellera d'Ensenyament, el MHP Artur Mas i les HC Joana Ortega i Irene Rigau són, altre cop, dins del Palau de la Generalitat. Han estat rebuts per l'actual President, el MHP Puigdemont, tot el Govern de la Generalitat, format per integrants de la força política Junts pel Sí, que ha sumat l'antiga CDC, ERC, els hereus d'Unió i molts independents de tot signe. També hi ha els diputats de Junts pel Sí, personalitats diverses... i més de 500 alcaldes.

A les 08:15 inicien la marxa, solemne, pels carrers de la ciutat vella de Barcelona cap al TSJC, al Passeig Lluís Companys. Mas, Ortega i Rigau seuen a la banqueta dels acusats per posar les urnes el 9N, ara fa poc més de dos anys.

Més de 45.000 persones omplen els carrers al llarg del seu recorregut. Han estat convocats per l'ANC, Òmnium i altres entitats de la societat civil, que són les que continuen mantenint la tensió mobilitzadora del país, la que va donar origen al procés com ara l'entenem, a partir de la mani de l'Onze del 2012.

No ha passat res i ha passat molt, des d'aquell Onze del 2012. L'aleshores presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, camina, aquest matí fred del 6F del 2017, al costat dels presidents Mas i Puigdemont, però ho fa en qualitat de Presidenta del Parlament. Ella també ha anat a les llistes de Junts pel Sí les eleccions del 27S. I ella també està imputada dins la ferotge campanya de persecució judicial del sobiranisme iniciada pel Govern espanyol. La Presidenta del Parlament i de fet tota la Mesa, s'enfronten a un procés penal per haver permès un debat al Parlament.

Darrere del President Mas s'hi distingeix Francesc Homs, aleshores (el 9N) conseller de Presidència. Avui és diputat al Congrés espanyol, i també està processat pel Tribunal Suprem. El congrés va tramitar el seu suplicatori a velocitat de vertigen i en secret, per tal que també s'assegués al banc dels acusats pel 9N.

L'última setmana de gener, davant la ferma voluntat del Govern català de convocar un referèndum per la independència, vinculant, aquest 2017, el Govern espanyol va respondre de l'única manera que sap: amenaçant, prohibint. "Precintarem les urnes", clamen. Encara ressonen les paraules de Rajoy, mesos abans del 9N dient que no hi hauria urnes. I com en un altre eco del 9N, aquesta setmana prèvia del 6F amenacen amb intervenir la conselleria d'Ensenyament per no poder votar a les escoles.

La criminalització de l'independentisme promoguda pel Gobierno de España des del 9N abasta ja més de 400 electes catalans investigats i/o imputats.

Quan la comitiva que encapçalen les imputats pel 9N i el Govern arriba a les portes del palau de justícia on té la seu el TSJC són les nou tocades. La multitud crida "no esteu sols, no esteu sols" i "in, inde, independència". Mas, Ortega i Rigau finalment s'asseuen al banc dels acusats d'aquest judici-farsa. Tothom sap que la sentència està escrita abans de l'inici. I el tribunal ni tan sols s'ha preocupat de mantenir una aparença de neutralitat: ha rebutjat testimonis clau de la defensa, assetja permanentment els acusats, i ajuda i permet tot a la fiscalia i l'acusació particular. El CGPJ, en un gest de clares connotacions colonialistes, ja s'ha preocupat a més de deixar entrar a la sala només qui ells han volgut, per més que no tinguessin cap relació directa ni amb els acusats ni amb les acusacions.

És dilluns dia 6 de febrer del 2017. Un dilluns fred i ventós. Com en una metàfora escrita pel destí, la ventada s'emporta la bandera espanyola que presideix la seu del TSJC, i la deixa penjant d'un petit fil. Acabem d'iniciar el tram final del procés independentista com l'hem conegut fins ara. Un tram final que en els propers mesos ens ha de portar a l'aprovació de les lleis de transició nacional, que permetin un marc legal propi per celebrar un referèndum vinculant per la independència durant la segona quinzena de setembre.

Però en aquest tram final encara han de passar moltes coses, en una seqüència de fets absolutament taquicàrdica, de manera que en qualsevol moment els esdeveniments es poden precipitar, al marge de la planificació anunciada pel govern.

En aquests mesos, la successió de judicis contra els responsables del procés pot col·lapsar democràticament l'Estat i pot provocar un fet que esdevindrà un "acte de sobirania" que ens convertirà, de facto, en un país independent, i llavors es precipitarà el xoc amb l'estat per la capacitat d'exercir la sobirania a Catalunya. Si és el Govern de la Generalitat, el Parlament i la gent que aconseguim que la sobirania sigui la nostra, haurem guanyat. Si l'Estat imposa uns mecanismes coercitius i repressius tals que vinclen la resistència catalana, i imposen la seva sobirania, hauran guanyat ells. I tot això ho viurem i ho lluitarem els propers mesos.

Ja ho vaig escriure. Crec que l'acte de sobirania del que parlo és molt fàcil estigui vinculat al procés contra la Presidenta del Parlament, la Carme Forcadell. Si el procés penal la inhabilita, però segueix exercint les seves funcions de Presidenta del parlament, s'haurà produït aquest acte de sobirania que ho desencadeni tot.

2. Salt en el temps al 9N 2014
El 9N tots els recordem com un dia històric, dels més intensos, irrepetibles i màgics que tots els que hi vàrem participar podem recordar. Un dia de gran importància per a Catalunya i per a la causa de la seva llibertat. I el major acte de desobediència que mai hem fet i que probablement mai s'hagi fet a Europa.

Però la festa no és mai completa. En una aliança tàcita que ja és històrica (simplement pel fet que es repeteix sempre), tant des de l'estat espanyol com des dels sectors més estupendistes a Catalunya, es va intentar devaluar a qualsevol preu el que fou el 9N.

L'intent de ridiculitzar-lo de l'unionisme ràpidament va xocar amb la realitat i l'impacte que va tenir el 9N, de manera que es van passar a la seva via preferida, la repressiva.

Pel que fa als nostres estupendistes, que ara amb motiu del judici del 9N han tingut la barra de seguir intoxicant, convé repassar una miqueta, sense acritud, la cadena de fets d'aquell 9N, com hi arribem.

Perquè el 9N és un èxit brutal, però s'hi arriba de manera "tempestuosa". La darrera reunió que es convoca dels partits que han començat donant-hi suport és després de l'estiu 2014, al Palau de Pedralbes. I va anar fatal. Tan malament que el 9N va estar a punt de saltar pels aires. ERC s'ha aixecat de la taula i ICV-EUA l'abandona i deixa de donar-hi suport. El 9N se salva només perquè hi ha dues persones admirables que creuen en el que s'està fent i que avantposen la confiança en el fer a la desconfiança destructiva: són el President Artur Mas i David Fernández. Com que aleshores ja ho vaig escriure, ara no em fa cap recança tornar-hi: és el compromís i la gran alçada de mires, visió estratègica i capacitat política de David Fernández el que salva i permet el 9N. Si s'arriba a aixecar de la taula en David no hi hauria hagut cap 9N.

David Fernández és, alhora, el millor i el pitjor que li ha passat a la CUP. El millor perquè sense cap mena de dubte ha estat un dels més brillants diputats que hi ha hagut al Parlament de Catalunya. I el pitjor perquè ho va fer tan bé que es va guanyar la confiança, respecte i vot de moltíssima gent... que va anar a una CUP en la que ja no hi era David Fernández i que apareixia controlada pels seus elements més extrems i sectaris, com s'ha vist en aquest any i pico que portem de legislatura.

En el que és un dels misteris més grans d'aquesta etapa política a Catalunya, ERC havia perdut la confiança en el President Mas, i tot el que proposava ho veien com una traïció, com una reculada, com sospitós. I això va estar a punt d'engegar-ho tot a la merda. Per sort aquesta sembla ara una etapa mínimament superada. Sense haver-la superat no estaríem on estem. Aquesta és una de les grans diferències entre la situació del 9N i la del 6F. Tot i que encara queden alguns "cadàvers" a l'armari...

L'altra gran diferència amb el 9N és que ja no hi són ni se'ls espera ni a Unió ni a aquella ICV-EUA. I per més que els Comuns segueixen actuant com els grans hereus de "la puta i la ramoneta" convergent, ja no tenen cap capacitat d'intoxicar el procés i d'arrencar, per allò de sumar el màxim, compromisos que desvirtuessin el que fèiem, com va ser la pregunta del 9N.

En el capítol de semblances dels dos moments ens trobem els il·luminats. S'havia de ser i s'ha de ser un total il·luminat per menystenir o voler minimitzar el potencial repressiu de l'Estat. Un dels grans èxits del 9N fou la capacitat de sortejar la repressió estatal, els seus intents d'impedir que es pogués fer. Aquests il·luminats, aquests estupendistes també ignoren, no volen veure, la realitat del país que som. A aquell 9N s'hi arriba com s'hi arriba, també amb moltes decepcions, com els clamorosos silencis de moltíssims ajuntaments, de tot el ventall polític i de partits implicats, i quan dic tots vull dir tots, quan van ser requerits a formar part de l'estructura organitzativa de la consulta. Aquest posar-se de perfil en el moment clau, que si es fes pública la llista avergonyiria més d'un i de dos, és el que va motivar el Govern a "tirar" de l'estructura d'escoles i instituts per poder fer el 9N. Per això ahir qui seu a la banqueta d'acusats és la consellera Rigau, i no alcaldes.

I també s'ha de ser molt miserable per fer veure que no passava res entre el funcionariat ni se'ls feia incórrer en cap risc, quan sí passava i planava sobre ells una amenaça. Per això fou tan admirable la logística de voluntaris i d'intendència (ordinadors, programari, paperetes) que es va muntar per no posar en risc als funcionaris. Per això a la banqueta d'acusats hi ha na Joana Ortega i hi haurà en Quico Homs, i no hi haurà cap funcionari, cap treballador públic.

Però tot això als estupendistes se'ls hi en fot, els hi és igual. Ells, la majoria dels quals no podrien ni omplir una sola línia del seu CV amb serveis a la Pàtria, ho saben tot i ho menyspreen tot i a tothom. Això sí, no els vagis a buscar per a res, que no els trobaràs.

3, Lliçons del 9N que s'han assumit per al referèndum 2017
Tot en el 9N va ser per a mi perfecte? No. Com a 9N va ser extraordinari. Però al meu entendre, i així ho vaig escriure, va faltar assumir amb més claredat el resultat. No només havíem de reivindicar el 9N, sinó el seu resultat. I això al meu entendre no es va fer prou.

Vol dir això convertir-lo en vinculant? No. Això ja se sabia que no ho era. Però sí que tenia, el resultat, un enorme valor.

Mas, en una decisió al meu entendre molt encertada sí que va fer una cosa que ja estava molt parlada:  Hem pogut fer el 9N, i ara, amb aquest bagatge a l'esquena, hem de rematar la jugada, amb unes eleccions plebiscitàries.

I així ho va proposar en una conferència a finals del mes de novembre del 2014. Unes eleccions d'aquest tipus eren estríctament instrumentals. Es tractava d'aprofitar la legalitat d'unes eleccions autonòmiques per fer un plantejament en termes de Sí/No a la independència, no d'eleccions partidistes autonòmiques habituals.

La jugada era mestra. I aprofitant l'onada triomfadora, el monumental impacte del 9N, configurar una candidatura excepcional pel Sí que permetés, si guanyava clarament, proclamar la independència.

Però ERC seguia atrapada en les desconfiances. I es van perdre uns mesos providencials, determinants, fins que no es va assolir, l'estiu del 2015, un acord que va permetre fer les eleccions del 27S.

Menteixen, per tant, els qui lleven valor al 9N, el va tenir i enorme. I menteixen també, per omissió, quan no reconeixen que el pla "9N i immediatament eleccions plebiscitàries" no es va poder executar, i d'aquest mal n'han derivat molts altres dels que ara patim. Perquè al 27S s'hi va arribar després de mesos de desgast horrorós de l'independentisme. Vam deixar esmicolar aquell tresor, vam deixar esmunyir entre els nostres dits tot el valor i potencial polític del 9N. I aquest va ser el gran problema, no el que fou ni com es feu el 9N.

Després del 9N i del 27S el referèndum, ara, es planteja en uns termes definitius: serà transparent quines conseqüències tindrà el resultat. Seran transparents les regles de joc i tothom sabrà què passarà si s'assoleixen els resultats: que es proclamarà la independència i que entrarà en vigor el nou marc legal que farà possible la transició nacional per convertir-nos en un estat independent.

Tornem al de sempre: res d'això ni serà fàcil ni ens ho regalaran. Tot el contrari, ens ho posaran molt i molt difícil. I com que l'Estat espanyol és perfectament conscient que estem davant el moviment definitiu per fer la independència, crec que hi abocarà tot el seu potencial repressiu, que és molt. Només els il·luminats i estupendistes poden minimitzar aquest fet i les conseqüències que pot tenir.

Això vol dir que, sobretot, el que ens cal des d'avui fins el moment definitiu és molta intel·ligència, actuar amb tanta audàcia com enginy, sagacitat, criteri... Vale, Abad, i això què vol dir, us podeu preguntar. Al meu entendre això es materialitza en que allò que ara mateix allò hauria de prevaldre sobre qualsevol altra cosa és el debat discret i l'acord sobre els elements substancials que cal que es donin per assegurar-nos poder fer el referèndum i assegurar-ne l'èxit democràtic:

- és nuclear l'acord en relació als diferents escenaris possibles per fer el referèndum. Cal estudiar-los tots i cal estar preparats per poder-los executar tots, fugint de l'acció repressora de l'Estat

- cal assegurar els mecanismes de garantia democràtica, credibilitat i fiabilitat del procés democràtic, tant internament com, fonamental, internacionalment.

- cal fer el referèndum quan nosaltres pensem que és millor fer-lo, no quan l'acció dels altres ens hi porti. En aquest sentit, si ens creiem que és el referèndum definitiu, i que si assolim el resultat previst s'inicia el procés de desconexió amb la declaració d'independència, etc. ens hem d'assegurar de fer-ho quan internament estem preparats per assumir tot això. Avui mateix el company Lluís Salvadó, responsable de la Hisenda Nacional Catalana, explicava que a partir de l'1 de setembre estarem preparats per gestionar tots els grans impostos. És un tema cabdal, aquest, determinant per quan fer el referèndum.

Perquè el que està a les antípodes del que dic hem d'assegurar és la frivolitat de fer servir el referèndum per marcar quota de pantalla política. Trobo absurd de parlar de dates com si estiguéssim a la subhasta del peix, que si març, que si abril, que si abans de l'estiu. Per favor, senyors, una mica de rigor. Parleu, i tan discretament com sigui possible, de les condicions per l'èxit del referèndum, no de la primera ocurrència que us vingui al cap, com pot ser proposar una data sense haver analitzat res en relació a les condicions que calen per assegurar-ne l'èxit.

El gran element de confiança que tinc és la determinació del Govern, la seva cohesió i la força que té Junts pel Sí. Al costat d'això, la mobilització extraordinària que segueix demostrant la societat civil, com ha quedat palès aquest 6F.

Per acabar, fer referència a un element que és cabdal perquè tot això pugui passar, però que és clarament la baula feble de tot plegat: quin serà el paper de la CUP? La incertesa sobre la fiabilitat de la CUP lastra tota aquesta fase final, definitiva, del procés. Si aquella vespra del 9N una personalitat política extraordinària com en David Fernández va salvar el 9N i amb el que va fer ens ha permès arribar on ara som, a les portes de la independència, l'actual CUP no només no té cap David Fernández, sinó sembla estar atrapada pels qui volen rebentar-ho tot. Com se solucioni l'interrogant de la fiabilitat de la CUP és en aquests moments la major incertesa. Perquè tots sabem que volen la independència, però en aquests 16 mesos que portem des del 27S encara no ens han deixat gens clar si podem comptar amb ells per FER la independència, més aviat han estat 16 mesos en els que els dubtes han anat creixent de manera imparable.

DONEC PERFICIAM