Enquesta CEO de percepció de les polítiques públiques. El control de l'agenda política i dissonàncies

Ahir dijous es va presentar una nova enquesta del CEO sobre "Percepció de les polítiques públiques i valoració del Govern". És una d'aquestes enquestes "diferents", una mica com la de fa una setmana de "La societat catalana davant el futur".

És un treball demoscòpic que costa una mica de digerir i de transformar en un cert relat, atès que no planteja les qüestions més habituals en les enquestes. Se centra en obtenir una valoració de la visió social sobre els problemes que té la nostra societat, sobre les polítiques públiques en diferents matèries i finalment entra a valorar l'acció de Govern també des de diferents perspectives de les polítiques que executa.

Costa de digerir també perquè algunes de les coses que més criden l'atenció dels seus resultats de fet actuen com de senyal d'alerta, però tenim dificultats per anar més enllà. 

Avui faré una anàlisi, forçosament llarga, en forma de notes sobre les qüestions que més m'han cridat a mi l'atenció, tant pels resultats que ofereix, com pel xoc amb el nostre dia a dia, ja sigui en termes polítics, d'actuació política o de tractament mediàtic. Una anàlisi que m'ha permès evidenciar la vergonya de la captura de l'agenda política que patim i la dissociació entre aquesta agenda i les principals inquietuds de la societat.

1. Principals problemes de Catalunya:
L'atur i la precarietat laboral són, sistemàticament, a totes les enquestes, també en aquesta, el principal problema assenyalat pels catalans. Ho és per a un 32,9% dels catalans. Una xifra molt alta.

La principal "sorpresa" d'aquesta enquesta és el que emergeix com a segon dels problemes: les relacions Catalunya-Espanya, que ho és per a un 25,6% dels enquestats. És la primera vegada, des que tinc memòria, que aquest tema se situa amb tanta rotunditat com el segon dels nostres principals problemes

Gratant una mica sobre què hi ha al darrere d'aquest tema, es pot veure que és el que en podríem dir "dual", atès que és percebut com un dels principals problemes que té el país tant pels unionistes com els independentistes.

Als que més preocupa és als votants del PP: un 41,3%! La propera vegada que el sr. Albiol parli insultantment als representants del Govern de Catalunya de que s'ocupin dels "problemes que preocupen a la gent", ja se li pot dir que ho fem, atès que les relacions CAT-ESP és el que més preocupa als seus votants.

El segon grup de votants als que més preocupa és als de Junts pel Sí, amb un 36,5%, des d'una visió oposada als populars.

I curiosament -o no, que alguns ja fa temps ho advertim-, en aquesta pregunta podem trobar alguna de les claus del comportament polític de la CUP. No seré jo qui qüestioni que la CUP té un plantejament independentista, això ni ho he discutit mai ni ho discutiré. Però el que sí he discutit i alertat és sobre si la CUP està per "fer la independència", o ells estan per moltes altres coses, entre les quals, només entre les quals, la independència.

Doncs bé, sabeu quins són els votants per als quals les relacions CAT-ESP són un problema menor? Bingo, per als votants de la CUP: només ho és per a un 21,5% dels seus votants, percentatge inferior no només als del PP i JxSí, també als de PSC, C's i CSQEP.

En canvi per als votants de la CUP el principal problema és la seva insatisfacció amb la política i els polítics, els que més, amb un radical 45,9% dels seus votants.

Aquesta visió podria explicar el que des d'un punt de vista independentista pot semblar un comportament erràtic, com és el de posar permanentment en perill, en escac, al procés independentista, abocar-lo al fracàs. Si aquest tema és la prioritat menor dels seus votants en relació a la resta, i en canvi allò que els preocupa és "fer la revolució", que és el que es pot associar a aquest 45,9%, aquí tenim part del misteri de tot plegat per a la resta d'independentistes.

2. Sobre els impostos i les retallades
Un dels debats "estrella" d'aquesta legislatura és el tema dels impostos. Un debat d'allò més estúpid en l'actual marc polític, atès que qualsevol mesura que prenguem ara "afectarà" immediatament als nostres ciutadans (que es veuran empobrits per l'increment tributari) sense beneficiar a ningú, atès que només tindrien retorn pressupostari en la liquidació Estat-CCAA del 2019, de manera que fins llavors aquest empobriment dels catalans només tindria un únic beneficiari: la tresoreria del ministre Montoro, a qui faríem un gran favor.

Però, quina visió tenen els catalans del tema tributari? El 56,2 opten per mantenir els actuals impostos per mantenir els mateixos serveis. Un 33,5 estarien a favor de pagar més impostos a canvi de millorar la prestació dels serveis públics. Un 14,9% són partidaris d'abaixar els impostos ni que això comporti un detriment de la qualitat dels serveis públics. I només un 13,4% (que no està mal) voldrien apujar els impostos perquè sí, és a dir, apujar per apujar, sense que calgui millorar els actuals serveis.

Aquest 13,4%, tot i ser el nucli més minoritari socialment, han aconseguit políticament situar el debat com una exigència política.

Però el tractament de la informació que al meu entendre més clarament dibuixa quin és el posicionament de la societat catalana en relació al tema fiscal és que un 63% està gens d'acord o poc d'acord amb pagar més impostos a canvi de millorar la prestació dels serveis públics.

Aquest 63% és una d'aquestes dades "os", nuclear, que assenyala fatiga tributària de la societat catalana. Que un 63% no vulguin ni sentir parlar de que pugin els impostos, ni tan sols si això va associat a una millora de la prestació dels serveis públics... és una dada del tot contundent que xoca amb la "realitat" político-mediàtica instal·lada al nostre país.

No, no hi ha marge per pujar impostos, excepte que es vulgui tenir en contra aquesta enorme majoria social que s'hi oposa. Alerta per tant amb aquestes aventures i agendes polítiques arran del debat pressupostari, que aquí hi tenim una de les possibles claus que podria afectar molt negativament al referèndum.

Pel que fa als serveis públics que la societat considera intocables, són, clarament, la sanitat i les pensions. Que se situen sempre com a última cosa a la que recórrer en el cas que per la situació econòmica calgui fer retallades, el que no s'admetria en cap cas.

Sobre el tema de la sanitat, dos comentaris:
- no hi ha cap país del món, cap, on imperi el "gratis total", on tot sigui gratuït. Fins i tot a Alemanya, a la potentíssima Alemanya, on tot l'ensenyament és gratuït a tots els nivells, inclòs l'universitari, una bona part dels serveis sanitaris són de copagament. Això els nostres propagandistes de la misèria i de la superioritat moral no ho expliquen a la gent, però és així. I el que l'enquesta ens explica és que per a la nostra societat, si s'ha de tocar alguna cosa, tot abans que la sanitat

- una derivada de l'anterior és que, evidentment, en un sistema com el nostre, on tot el sistema sanitari és gratuït, aquesta és la principal, a molta diferència de la resta, despesa pública. De manera que en època de crisis, si es vol ajustar el pressupost, si es vol arribar a final de mes, el Govern està obligat a passar per "tocar" la despesa sanitària. Permeteu-me que combini tres dades diferents de l'enquesta que expliquen l'èxit dels comuns i propagandistes de la misèria distorsionant la realitat.

Hem vist que un 73% dels catalans diuen que en cas de retallades l'últim que s'ha de tocar és la sanitat. Això és un triomf evident de la manipulació col·lectiva dels comuns i de la seva estratègia de distorsió de la realitat. No perquè ningú pugui negar que s'han practicat retallades en aquest àmbit, ja hem vist és inevitable en època de crisi dura com la viscuda. Sinó perquè evidencia fins a quin punt han ficat la por al cos a la societat, que reacciona amb aquest inequívoc 73% de "no toqueu la sanitat".

La dissonància apareix quan anem a l'experiència directa, personal, dels enquestats, i ens trobem una cosa molt xocant: l'assistència sanitària és el servei públic més utilitzat, un 80% ho han fet en els últims 12 mesos. I sobre aquesta base d'experiència personal en l'ús que implica aquest 80%, els serveis sanitaris públics són molt ben valorats, amb un 6,15 de puntuació, només superat per la valoració dels Mossos d'Esquadra.

Hi ha una dissociació evident entre la por "a les retallades" i la molt bona valoració que fan de la prestació d'un servei que és dels que més ha patit aquestes "retallades". Aquest és el triomf dels propagandistes de la por, de la misèria.

3. LA GRAN DISSOCIACIÓ: Anàlisi creuat de la resolució dels problemes que més afecten a la gent i de la valoració de les polítiques públiques amb les estratègies per controlar "l'agenda político-mediàtica"
La lectura de les dades de l'enquesta m'ha evidenciat que hi ha alguns temes que, enllaçant-los, ens donen una perspectiva nova, inèdita, sobre aquests temes dels problemes socials, l'agenda política i les dissociacions.

Com hem vist al començament de l'anàlisi, l'atur i la precarietat laboral són el principal problema per a la majoria dels catalans.

De la valoració de totes les polítiques públiques del Govern sabeu quines són les més baixes? Doncs la lluita contra la temporalitat dels contractes (la pitjor valorada, amb un 3,84) i la lluita contra l'atur (amb un 4,31, penúltima).

Fixeu-vos que tenim per una banda el principal problema que identifiquen els catalans, i per una altra banda, les dues pitjors valoracions de les polítiques públiques del Govern, directament associades, vinculades, a aquest problema de l'atur i la precarietat laboral.

Vosaltres sou capaços de recordar quin és l'últim dia que cap partit de l'oposició ha parlat d'aquests temes, ha exigit res, ha criticat res? Jo tampoc.

En especial des dels grups que fan una oposició més ferotge al govern en termes ideològics (no nacionals), com són els comuns, Catalunya Sí que Es Pot, o la CUP, ni una paraula, mai, de creixement econòmic que generi ocupació, llocs de treball, de possibles plans per millorar la qualitat de l'ocupació, etc. Res. Mai. És el principal problema i és la pitjor valoració que en fa la ciutadania de l'acció del Govern i res.

I ara repasseu mentalment quins són els temes que han marcat l'agenda política els últims mesos o l'últim any: que si l'emergència habitacional, que si l'emergència energètica, que si l'ensenyament, que si els preus de la universitat, que si la sanitat, que si cal pujar impostos...

És a dir, el principal problema i el més criticat al govern, no ho trobareu en l'agenda político-mediàtica. Per què? Perquè els Comuns i l'entorn mediàtic que els sobredimensiona perquè saben són l'agent més útil per frenar l'independentisme, aconsegueixen marcar una agenda política totalment diferent.

I aquesta agenda política és imposada a la societat, tot i que no la comparteix. Fixem-nos en una dada. El tema de l'emergència habitacional ha omplert portades i ha monopolitzat debats. Sabeu quina és la despesa pública que majoritàriament la societat retallaria? La vinculada a habitatges de protecció oficial.

A l'Ensenyament no hi ha una escola pública en aquest país que els soviets sindicals no hi hagin posat una pancarta contra les retallades. Aquesta mateixa setmana la consellera va haver de cedir al xantatge dels vaguistes i acceptar que treballin menys hores.

Evidentment aquests propagandistes marxistes de la misèria no havien venut la vaga com un "volem treballar menys", sinó com que l'ensenyament públic està fatal, i que el Govern i les seves retallades, n'és responsable, criminalitzant en paral·lel l'escola privada i la concertada. Doncs bé, sabeu quin és el tercer servei públic més ben valorat? L'ensenyament públic, amb una valoració mitjana del 5,97, és a dir, del 6. I sabeu quina és la despesa pública que en segon lloc, després de la despesa en habitatge, més estan disposats els catalans a que es redueixi? Les beques a l'ensenyament.

Estem davant una evidència total de captura de l'agenda política per part d'un posicionament polític molt minoritari socialment, però molt eficaç a l'hora d'assenyalar què és i què no és un problema. Són problemes el que a ells li sembla ho són. I si socialment no ho són, aconsegueixen, amb la seva propaganda, situar-los en l'agenda político-mediàtica.

Però tornem un moment al que sí, de debò, és el principal problema per als catalans, l'atur. Sabeu qui s'ha oposat al projecte al camp de Tarragona de Barcelona World, que generarà milers de nous llocs de treball? Efectivament, els de CSQEP i la CUP, els màxims propagandistes de la misèria, que no només no situen en l'agenda política aquest tema, l'atur, sinó que quan sorgeixen projectes que ajudarien a crear llocs de treball, s'hi oposen.

I "el colmo" d'aquesta actitud el tenim amb els Comuns de la sra. Colau a la seva taifa de Barcelona. En dues setmanes ha aconseguit fer fora dues inversions milionàries previstes que haurien generat més d'un miler de llocs de treball, en dos hotels de luxe (per tant llocs de treball qualificats), el de la Torre Agbar i el del Deutsche Bank. A la merda tots dos projectes. Si l'atur és el principal problema social, és l'última problema per als propagandistes de la misèria com la senyora Colau i els Comuns.

I una última nota per acabar amb aquest tema de les dissociacions provocades per la captura de l'agenda político-mediàtica pels Comuns: si hi ha un tema absolutament tabú en aquest país és el de la immigració. No se'n pot parlar. Fer-ho és exposar-te a ser titllat, automàticament, de xenòfob. Doncs bé, el 8è problema per als catalans és la immigració. I sabeu quin és, per als catalans, el problema que menys creuen els catalans que el Govern estigui fent res per resoldre'l i que més creuen que no està fent res per resoldre'l? Doncs sí, la immigració. Només un 9,3% creu que s'està fent alguna cosa per resoldre'l, i un 65,5% creuen que no s'està fent res per resoldre aquest problema.

Vosaltres heu sentit algú que abordi aquest tema, que plantegi cap reflexió al voltant del que és el 8è problema que els ciutadans de Catalunya diuen que tenim? Cap interpel·lació parlamentària, cap moció que li digui al Govern, escolti, aquest tema és el que la immensa majoria de catalans diuen que vostès no estan fent res per solucionar-lo.

No us sorprenguem per tant quan surt que els ajuts públics a l'habitatge i les beques són les primeres coses que la majoria de la gent retallaria. tothom sap que la immigració més recent és la gran consumidora dels ajuts públics. Des d'aquest punt de vista al meu entendre aquestes dades creuades són un toc d'alerta. Els gestors de la misèria no inclouran mai aquest tema en l'agenda político-mediàtica que ens imposen. Però l'evidència social de descontentament hi és. 

4. Petita nota en termes de procés independentista
Reprenem el tema de l'atur i la precarietat laboral. Són les pitjors valoracions que obté el Govern. Són el principal problema que assenyalen els catalans. I és també, al meu entendre, la constatació d'un important fracàs en termes de procés independentista, perquè no hem estat capaços d'oferir, de visualitzar, la independència com la millor política possible per reduir l'atur i tenir una ocupació de més qualitat.

Portem més d'un any capturats per agendes polítiques i mediàtiques que ens han apartat de la centralitat, ens han arrossegat a la marginalitat de certs debats i ens han impedit explicar els beneficis de la independència. Perduts en les "emergències" que ja hem vist que no ho són tant per al gruix social (tot i que això no vulgui dir en cap cas ens n'hàgim de desentendre, alerta!), perduts en debats estèrils com el tributari, enfangats fins la cintura en la merda que els propagandistes de la misèria llencen damunt els serveis públics més ben valorats per la ciutadania (Sanitat i Educació públiques)... no hem estat capaços d'explicar que la independència són oportunitats per a tots, millora econòmica, més recursos per créixer més, crear més ocupació i promoure l'ocupació de qualitat.

Fixeu-vos una cosa. Fa un parell d'anys es va perdre una inversió multimilionària al port de Tarragona que hauria generat milers de llocs de treball. Es va perdre perquè l'Estat no va fer una inversió de merda que havia de fer. És a dir, no s'hagués perdut si haguéssim estat independents. Sabeu qui hauria estat el principal beneficiari d'aquest projecte i dels milers de llocs de treball associats? Doncs la gent que viu a l'Àrea metropolitana de Tarragona. Un dels focus amb menys vot independentista del país. Ho hem sabut explicar? Ho hem capitalitzat? Hem vinculat que aquesta pèrdua d'oportunitats és conseqüència de la dependència d'Espanya i que mai hauria passat en una CAT independent?

Doncs apa, que tenim feina. Si la volem o ens la deixen fer...