1 d’abr. 2017

CEO-2: Té l'independentisme sostre? En què ens juguem els indys la majoria social i al referèndum?

En l'article d'ahir el primer analitzant el Baròmetre d'Opinió Política 2017 del CEO, vèiem com la societat catalana es mostra dividida gairebé meitat i meitat davant la independència des d'un punt de vista de ser desitjada o no. I que són unes dades que presenten una gran estabilitat en el temps. També veiem que el referèndum és la via com la societat catalana de manera aclaparadora vol resoldre aquesta qüestió (més d'un 70% volen referèndum). I que davant la pregunta concreta plantejada en l'escenari d'un referèndum, el Sí és el vot clarament majoritari, perquè una part de la societat que no desitja la independència, no està disposada a mobilitzar-se contra la independència.

Finalment en l'article d'ahir alertava que una altra evidència és que l'independentisme fa molt de temps que no creix. Assenyalava que això pot obeir a molts factors, que podríem resumir en dos: no creixem perquè ja hem tocat sostre d'acord a la sociodemografia del nostre país, o no creixem perquè el sostre és una conseqüència de l'activitat política. I avançava la meva visió, que el principal problema el tenim que aquest sostre és una conseqüència de que políticament fa molt de temps que hem deixat de fer independentisme, de treballar per fer independentistes. 

Avui voldria analitzar algunes dimensions de l'enquesta del CEO buscant què hi ha darrere d'aquest comportament del No diferencial entre voler/votar i quins són els àmbits polítics en els que d'alguna manera hem deixat de fer política i per tant, hem deixat de fer independentisme i independentistes, que és el que ens ha portat a quedar-nos atrapats en aquest sostre.

TRES PERSPECTIVES CLAU:

1. La independència i l'assumpció de riscos
Sempre hem sabut que tots els processos independentistes han tingut en la gestió del "risc" que és intrínsec a un procés d'aquesta naturalesa, el seu principal enemic. En el referèndum escocès hi va haver dos factors que l'unionisme britànic va gestionar amb especial habilitat i que varen resultar determinants pel resultat final, per a la victòria del no: quina seria la seva moneda (atès que UK no està a l'euro i la lliura "és" britànica) i què passaria amb els estalvis dels escocesos si guanyava el Sí. L'independentisme escocès no va saber -o poder- respondre contundentment, fiablement, a aquests dos dards enverinats que feien planar una impressió d'estar assumint un gran risc, superior als beneficis possibles de la independència. I sobretot entre la gent gran.

En el nostre procés l'estat espanyol tot ho aboca a visualitzar possibles riscos o a generar-los. A Escòcia els britànics encara van acompanyar la campanya de la por amb propostes de millora de l'autogovern. En el nostre cas només hi ha campanya de la por i de generar i visualitzar riscos: que si quedarem fora de la UE, que si se'ns aillarà, que si perdrem inversions, que si ens fracturarem, etc. I on no ha arribat l'impacte d'aquesta campanya de la por ara la fabriquen generant riscos que han d'assumir directament persones: ho hem vist amb els judicis a Mas, Homs, Rigau i Ortega, amb la imputació de tota la mesa del Parlament i avui mateix assenyalant el President Puigdemont penalment pel tema pressupostos.

Per tant és una evidència que la indy té en la capacitat que tinguem de gestionar el risc intrínsec que comporta, una part totalment decisiva de l'assegurament del seu èxit. Si, com va passar a Escòcia, no sabem respondre a les campanyes de la por, si no sabem neutralitzar els riscos, tindrem problemes.

Què és el que ens està passant des del 28S? que com si tot plegat no fos prou complicat de gestionar, en termes del risc associat a la indy, la CUP, amb tot el que fa, incrementa aquests riscos i incrementa els dubtes sobre que siguem capaços de gestionar-los.

Dos exemples molt clars:

- el tema de la "desobediència". El gruix de la societat té com un dels seus referents el compliment de la llei, la seguretat jurídica, el respecte a la propietat privada, etc. La independència necessàriament té un punt clau en el que hem de deixar d'estar sotmesos a l'ordenament jurídic espanyol per passar a aplicar l'ordenament jurídic català. Aquest moment és un clic, el clic del moment que va d'apagar l'interruptor de l'ordenament jurídic espanyol i activar l'interruptor de l'ordenament jurídic català. Però la CUP i el seu "desobeïm" saboteja totalment aquesta política clau de donar seguretat al procés independentista, i planteja un escenari revolucionari en el que es pot desobeir a la carta, en el que sembla no hi ha d'haver llei ni ordre. Així l'escenari post 28S no només ens ha impedit fer polítiques que "tranquil·litzin la societat", sinó que ha afegit nous riscos, els derivats de la crossa necessària dels antisistema.

- la independència sempre hem dit que implicaria una millora per a tota la societat, per als que hi estan a favor i per als que hi estan en contra, i per a totes les classes socials. Que ningú no en sortiria perdent (excepte, òbviament, la casta que viu de l'explotació de Catalunya i dels catalans via BOE). Doncs bé, del 28S ençà la CUP ha fet emergir tot de debats que l'únic que han fet és instal·lar en molta gent el temor a que la independència comporti una sèrie de polítiques que afectaran el seu nivell de vida, que la independència i aquestes polítiques extremistes comportaran el seu empobriment injust, pèrdua de qualitat de vida. Fixem-nos que passem d'un escenari en el que predicàvem la independència com un guany col·lectiu i per a tots i cadascun de nosaltres a estar instal·lats des del 28S en un escenari en el que molta gent se sent amenaçada: qui porta els fills a l'escola concertada, qui té una mútua sanitària, qui veu com el volen fregir a impostos, etc.

I ara anem al CEO per veure l'impacte que això té. 
El CEO planteja una pregunta als entrevistats sobre quins són els riscos (en general) que està disposat a assumir. L'entrevistat s'ha de situar en una escala del 0 al 10 on el 0 és gens disposat a assumir riscos.

Doncs bé, creuada aquesta pregunta sobre els riscos amb la pregunta sobre si l'entrevistat vol que Catalunya sigui un estat independent veiem que en els nivells on se situen els enquestats que es plantegen la seva vida intentant assumir els mínims riscos, són majoritàriament contraris a la independència. I la cosa va del 66,3% de No dels enquestats del nivell 0 al 48,2% dels enquestats que se situen en el nivell 6.

A partir d'aquest nivell, en els quatre nivells restants (7-8-9-10) se situen els enquestats disposats a assumir més riscos, i en aquests nivells el Sí és majoritari.

Per tant, el risc, la visualització de la independència com un risc o la capacitat bé d'assumir aquest risc, bé de gestionar-lo políticament per minimitzar-lo, és un dels factors clau per a la independència, per sumar suports a la independència.

I és tan clau que també en aquest punt, dels riscos, trobem una de les claus que expliquen perquè hi ha un 48% dels enquestats que diuen no volen la independència, però només un 22% que diuen votarien no a la independència. Entre els qui diuen no volen la independència, perquè no volen assumir riscos, trobem un molt important percentatge que, davant un referèndum, no votarien No, diuen que s'abstindrien. Així, d'aquell 66% d'enquestats que se situen en el nivell zero (no assumir riscos) i que no volen la independència, només un 33,6% aniria a votar no, i un 25% s'abstindria.

Al meu entendre aquí tenim una clau de l'actuació dels propers mesos. Si el que fem i com ho fem alimenta la por, alimenta la sensació de risc o no tranquil·litza prou en relació al risc associat al que estem fent, correm el risc que aquesta part de la nostra societat que no vol la indy perquè l'associa a risc, però que no anirien a votar si hi hagués un referèndum, vagin a votar si veuen les coses molt peludes, si veuen que el que estem fent li genera un risc o amenaça de risc prou gran que el porti a mobilitzar-se i votar quan ara diu no ho faria.

2. Independència i identitat
Un dels eslògans més potents que mai hem tingut ha estat aquell de "som un sòl poble". L'independentisme sempre ha volgut plantejar la independència com un procés que superava les identitats, i que apel·lava a fer un país nou, més just, amb més oportunitats, sense espoli fiscal, etc.

L'unionisme, en canvi, per oposar-se a la independència només únicament branda qüestions identitàries. El famós "yo soy español" com a únic argument, si em permeteu una mica de caricatura.

El procés independentista té una altra de les seves claus d'èxit en aquesta capacitat integradora que sempre ha demostrat. I, en canvi, té una de les seves grans amenaces en tot allò que impliqui una possible visualització de la independència com un procés de caràcter identitari, que busca imposar un nou marc en tots aquells atributs més íntims de la identitat, singularment la llengua. 


Si el tema de la identitat no el gestionem bé, provocarem una mobilització del no.

Fixeu-vos en un parell de dades. El CEO demana l'enquestat la seva autoubicació en una escala de pertinença, que va del "només espanyol" al "només català", amb 3 posicions d'identitats compartides: més ESP que CAT, tan ESP com CAT i més CAT que ESP. Doncs bé, quan creuem aquesta resposta amb les dues preguntes sobre si volen o no la indy i què votarien en cas de referèndum, ens trobem amb unes dades molt interessants:
  • Entre els qui només se senten espanyols, un 92,9% no volen la indy, però només un 49,1% aniria a votar no, i un 32,4% s'abstindria, no aniria a votar.
  • Entre els que se senten més espanyols que catalans un 86,6% tampoc la volen, però un 33,3% no aniria a votar, s'abstindria.
  • I entre el col·lectiu més nombrós de tots els enquestats (de sempre), els qui tenen un major sentiment d'identitat compartida (tan espanyol/a com català/ana), un 80,3% no la volen, però només un 36,1% anirien a votar no, i un 34,5% ara tenen decidit abstenir-se, i un 8,9% votaria e blanc.
Qualsevol política que fem, qualsevol debat estèril que generem en termes d'absurditats identitàries ens pot costar molt car. Si fem una bona política aquí tenim opcions de trencar el nostre sostre. Però si fem polítiques CUP això serà impossible.

Què entenc per "polítiques CUP"?  
La passada setmana, durant el debat dels pressupostos al Parlament, la diputada de la CUP Eulàlia Reguant va presentar la papereta que diuen ha de ser la de la votació del referèndum "Vol que Catalunya esdevingui una República independent?". La va presentar escrita en Català i en Occità (aranès). Preguntada per què havien exclòs el castellà, va respondre: “la butlleta no està en castellà, perquè el català i l'occità són les llengües amb les quals construir la República”.

Barbaritats així, que excloguin de manera tan insultant del futur del nostre país independent el castellà, que és la primera llengua que hem parlat la majoria de catalans i que és la manifestació més íntima i personal d'un sentiment d'identitat, és fer impossible la independència.

A qui se li acut excloure el castellà? Estem bojos? Ho trobo demencial. Coses així l'únic que poden provocar és una mobilització del no. Si tenim en compte que la majoria social catalana té un sentiment d'identitat compartida (CAT/ESP), si tenim en compte que la llengua és la més important manifestació d'aquesta identitat compartida majoritària, voler excloure el castellà com ha fet la CUP amb aquesta actuació és un atac identitari sense precedents, que pot mobilitzar el no, perquè se senti agredit.

3. La independència i els problemes més importants que la gent creu tenim
Del 28S ençà hem estat atrapats en aquesta dinàmica infernal a que ens ha conduit la CUP, de només estar pendents de negociar les seves condicions perquè tot no saltes pels aires, i això és el que ens ha impedit fer política i explicar, políticament, socialment, perquè volem la independència, què permetria la independència, perquè la independència és clau per fer front a la majoria dels problemes que els ciutadans consideren són els més importants que tenim.

Fixeu-vos: un 54,2% dels enquestats que assenyalen l'atur i la precarietat laboral com un dels problemes més importants no volen la independència. Un 52,6% dels que creuen la sanitat és un d'aquests problemes tampoc no vol la independència, ni la vol un 60% dels que creuen tenim un problema d'infraestructures i transport, ni la vol un 50% dels que creuen tenim una excessiva pressió fiscal.

És a dir, la dinàmica "crossa" de la CUP ens ha atrapat en debats agònics, d'autoconsum, com el de la investidura, com rebentar els pressupostos 2016, com la moció de confiança, com els pressupostos 2017, etc etc etc. Tot això és el que ha omplert les portades dels diaris, els titulars dels telenotícies, les tertúlies, les polèmiques a les xarxes, etc. Només s'ha parlat d'aquestes coses.

Fins al punt que no hem estat capaços, no hem pogut, ha estat impossible, fer política amb majúscules, fer independentisme, explicar la independència, intentar trencar el nostre sostre explicant perquè la independència és la millor manera de fer front als problemes que assenyalen.

O no ens veiem capaços d'explicar a aquest 54% de nos que creuen l'atur és el principal problema que amb la independència guanyaríem potència econòmica i es generarien infinites oportunitats més per a tothom. Qui ha explicat els milers de llocs de treball que es van perdre a Tarragona perquè el govern espanyol no va complir els seus compromisos i no va fer un enllaç ferroviari de 100 milions d'euros?

O no us agafa una mena de desesperació al veure que un 60% dels que creuen tenim un problema d'infraestructures no volen la indy? Aquí sí que hem fet una miqueta més, però aquest 60% evidencia que encara hem de fer molt i molt més i explicar les coses molt i molt més i molt millor de com ho hem fet fins ara.

O no creieu que si enlloc d'estar discutint totes les rucades a les que ens ha derivat l'actuació de la CUP, si haguéssim invertit la meitat del temps en explicar que el nostre sistema sanitari només podrà millorar si podem gestionar els nostres recursos, que ara ja absorveix la gran part del pressupost autonòmic, i que només si no patim espoli fiscal i recaptem els nostres impostos i els administrem, podrem millorar-lo com reclamen els enquestats?

I algú coneix una manera més eficient de no haver de patir una excessiva pressió fiscal que tenir un estat propi, que no sigui espoliat anualment amb 16 mil milions d'euros dels impostos que ja paguem? Com és que encara hi ha un 50% dels qui creuen tenim massa pressió fiscal que no volen la indy? Què tal si sortim a convèncer-los que sense espoli i amb un estat modern i eficient, que no malgasti en absurditats com l'estat podrit que és l'estat espanyol, el nostre sistema tributari serà infinitament millor i més just per a tots?

No, amics, no crec que l'independentisme hagi tocat sostre. Crec que el sostre que ara mateix és obvi que tenim és fruit de la nostra pròpia estupidesa, d'aquest escenari letal que va sortir del 27S, que ens ha consumit en debats estèrils, atrapats en l'agenda de la CUP, que ha exercit el poder que li va donar la seva representació esdevinguda crossa imprescindible per poder avançar. Ens hem consumit i hem deixat totalment de fer política. 

Hem deixat de fer independentisme, perquè la CUP ens ha obligat a deixar de parlar de perquè volem la independència i com milloraria les vides de tots, per parlar únicament d'ells, per estar pendents únicament de les seves ocurrències, discursets, incompliments, soflames i samarretes.

Tot plegat d'una esterilitat i improductivitat angoixants, terrorífiques. La bona notícia és que malgrat tot això l'independentisme no perd suports, es manté ferm, sòlid, i és majoritari en clau referèndum. Però, què tal si hi fem alguna cosa, per créixer, per explicar-nos, per convèncer... ara que encara hi som a temps?

DONEC PERFICIAM

4 comentaris:

davidalcoi ha dit...

En la teua anàlisi crec que et deixes a algú molt més important mediàticament (i a les eleccions espanyoles) que la CUP. CSQP amb la seua demagògia i atac constant a JxSí i la Generalitat fa molt difícil convéncer a molta gent de les àrees metropolitanes.

Lord Nelson ha dit...


Molt d'acord, Senyor Abad.

Efectivament, no llancem pilotes fora. Som nosaltres que dificultem el creixement de l'independentisme. No hem sabut desempallegar-nos de l'agenda CUP i hem deixat de fer política. Molt bon diagnòstic, Senyor Abad.

Els problemes més importants que la gent creu que tenim són tots de base econòmica: atur, precarietat laboral, prestacions sanitàries, infraestructures i transport, elevada pressió fiscal. La independència posarà fi a l'espoli fiscal i facilitarà millorar l'estructura econòmica del país, llocs de treball i pensions. Cal insistir sobre aquest missatge. Però el missatger també és cabdal.

Si el PDeCAT i empresaris de relleu són missatgers principals, el missatge arribarà millor als sectors socials que dubten sobre la independència, apaivagarà pors, minvarà la percepció de risc. La gent sap que les empreses i els empresaris són necessaris, que han d'haver-hi marcs de protecció, que caldrà derogar la reforma laboral, però que l'economia de mercat és preferible al comunisme rus, xinès o el pervindre cupaire i comú. La gent sap que l'economia ha de funcionar amb uns paràmetres avançats, moderns i sòlids perquè el país funcioni i això no ho acaba de garantir ERC, i la CUP (i els comuns) garanteixen exactament el contrari.

La pilota és a la teulada del centredreta, que no presenta totes les batalles ideològiques que caldrien. Hi ha un factor utilitzat com ariet contra el PDeCAT (i el President Mas, especialment) per les clavegueres de l’estat, la CUP, el Comuns, i tutti quanti, que sembla que els paralitzi: les acusacions de corrupció. Els atacs són duríssims, però el PDeCAT és el PDeCAT i ha de riure’s d’aquestes acusacions i passar més sovint i decididament al contraatac ideològic. Fins i tot hauria de prendre la iniciativa i obrir nous fronts sobre temes monopolitzats per l’esquerra. La unitat per la independència no pot ser la mordassa ideológica per al PDeCAT.

Del meu comentari al seu anterior article algú podria interpretar que justifico els nostres casos de corrupció, doncs no ho faig. Però cada cosa al seu lloc. L'estat espanyol, realment, és molt tou amb la corrupció i amb el frau fiscal, altra cosa és la propaganda. Sostinc que el que es va fer amb Messi es va fer perquè és del Barça. Es va anar més enllà del que volia la fiscalia; Messi havia pagat quota, interessos i multa. No, no va ser un exemple per als defraudadors, va ser un exemple més del tracte que es donarà a tot aquell que alimenti l'autoestima dels catalans.

L’altre dia a un telenotícies em va sorprendre la Raquel Sans dient de passada que, allà als Estats Units, estaven mirant si l’activitat d’Ivana Trump, permesa o impulsada pel pare, el President Trump, estava incomplint la legislació anti-nepotisme. Per a mi això va ser la notícia, ignorava que als USA hi hagués tal legislació. Una cosa més per a aprendre dels americans. De seguida vaig pensar en la nostra esquerra tan anti-ianqui, i en els comuns, la farsa de la Colau-amics-parents. Si això no és corrupció serà putrefacció.

I confio que serem un sol poble, fins i tot més cohesionat que ara, perquè el construirem entre tots.

Xavier Rull ha dit...

Amic Dies de Glòria,

Crec que tens raó en el que dius. Però el no-creixement de l'independentisme s'explica per més raons, a banda de la que apuntes. Per exemple, el primer a comentar el teu apunt parla de les responsabilitats dels comuns.

Jo hi afegeixo la corrupció que envolta tot el que és CiU (Pujol), encara que a hores d'ara només estigui en fase d'investigació i/o encara no s'ha provat res (Palau). Pensa que, al marge de si hi ha hagut corrupció o no a CiU, els poders espanyols ja s'encarreguen d'esbombar-ho a través dels seus mitjans, i el món periodístic català no té capacitat de girar-s'hi (hi ha mooooolta més presumpta corrupció a Madrid (PP), Múrcia (PP), València (PP) i Andalusia (PSOE) però curiosament aquí els mitjans no hi suquen pa...).

Molta gent de Catalunya que només mira Tele5 associa (se'l fa associar) les corrupteles convergents amb el procés sobiranista. Això també frena, amic Dies de Glòria.

Aquí tenim una cosa per a passar comptes amb CDC: si hagués parat els peus als seus corruptes (difícil de fer, perquè calia començar per en Pujol) ara ningú els posaria a judici.

Ja sé que l'interès de la fiscalia, la policia, etc., no és pas que es faci net a Catalunya. L'interès és el que t'he dit: que la gent associï corrupció i CDC (ergo independència). I l'interès de mitjans com 'El Periódico' és el mateix (cada cop que hi ha una acció contra CDC el nom del partit surt a portada, però quan hi ha el mateix que afecta un socialista el nom del PSC no surt mai). Però si a CDC no s'haguessin permès certes actuacions (jo vaig viure el cas Priorat als anys 90) ara els espanyolistes ho tindrien molt difícil per a fer aquesta tàctica.

La sort per a nosaltres els que els independentistes ja saben que el govern/fiscalia/policia espanyola munta xous televisius, i per tant no piquen, i per tant l'independentisme no baixa. Aquesta gent és molt llesta. Però fa molt difícil fer créixer l'independentisme.


Anònim ha dit...

Segons el CEO, els nascuts a Andalusia, Extremadura i fora de la UE, els menys independentistes.

L’altra gran assignatura pendent són els nascuts a la resta de l’Estat, ja que només un 18,4% d’aquest col·lectiu advoca perquè el Principat guanyi la sobirania màxima. Els nascuts a Andalusia (16%) i Extremadura (14,3%) són els menys independentistes, mentre que els originaris de països de fora de la UE i que ja tenen dret a vot –nacionalitat espanyola– també rebutgen el nou estat per golejada –25,3% de vots afirmatius i 62,7% de negatius–. Ara bé,són els més indecisos amb un 12,7% de Ns/Nc. Les dades són encara més extremes entre els arribats a Catalunya entre 2000 i 2004 (només 11,9% d’independentistes) i a partir de 2004 (13,7%).

Ara s'enten la dèria de la "nova esquerra" de marc mental espanyol per allò de donar papers per a tothom? Sr. Abad, més enllà de que vostè pugui tenir una part de raó, vull fer meu allò de Clinton canviant, aquesta vegada, economia per demografia: És la demografia, estúpids, és la demografia! Una nació deixa de ser quan la majoria de la gent que l'habita no s'hi sent part perquè nacionalment s'identifica més amb altres nacions foranes, sigui Espanya, Marroc o Pakistan.