Quan vaig obrir aquest blog, ara ja fa una colla d'anys, el vaig batejar com a "Dies de Fúria". Quan va començar el procés, l'any 2012, el vaig rebatejar com a "Dies de Glòria". I finalment vaig fusionar els dos títols en l'actual: Dies de Glòria, Dies de Fúria.
Poc em podia pensar en fer-ho que la millor manera de definir el que ahir vam viure, amb el referèndum d'independència sigui com un Dia de Glòria i, alhora un Dia de Fúria.
Perquè sí, ahir vam fer el referèndum per la independència. El que, segons el Gobierno de España, no s'havia de fer. Pel que van destinar més de 10.000 agents de guàrdia civil i policia nacional a intentar avortar-lo. Un referèndum pel que l'estat espanyol va suprimir tots els drets civils i fonamentals a Catalunya: el dret de reunió, la inviolabilitat de les comunicacions, la llibertat d'expressió, etc. Un referèndum que es va voler impedir tancant webs, assaltant impremtes i mitjans de comunicació. Una demència demofòbica que els va portar a detenir responsables de l'administració catalana i servidors públics, a amenaçar de detenir a 800 alcaldes (més del 80% dels alcaldes del nostre país) i a "advertir" d'imputar-los gravíssims delictes a 1.000 servidors públics que van veure publicada l'amenaça ni més ni menys que al BOE.
L'estat espanyol, convertit en una màquina de repressió, ho va intentar tot per impedir el referèndum. Però no va poder. I ahir, a les 09:00, la majoria de colegis electorals de Catalunya van poder obrir les seves portes, amb les seves urnes, amb les seves meses electorals constituïdes i amb un aplicatiu per permetre i controlar el vot dels ciutadans.
I els catalans vam votar i vam dir que Sí, que volíem que Catalunya sigui independent, proclamar l'Estat Català en forma de República.
La repressió de l'estat no ho va poder impedir. Però des de divendres, conscients que seguiria intentant impedir-ho per tots els mitjans, milers i milers de persones es van concentrar a diferents col·legis electorals per a defensar-los davant qualsevol amenaça, en forma de fiscal, de jutge, de magistrat, de Guàrdia Civil o de Policia Nacional.
I el diumenge dia 1 d'octubre, a les 05:00 de la matinada un exèrcit cívic, pacífic, de voluntaris es va sumar als que ja estaven als col·legis, perquè en el moment de la seva obertura, davant cada centre, sempre fóssim centenars, milers, de persones defensant el nostre dret a decidir. I simultàniament un exèrcit invisible de voluntaris hi apareixia, com sortits del no-res, per portar-hi i instal·lar totes les urnes que l'estat espanyol havia estat buscant desesperadament, per terra, mar i aire. I les paperetes de vot, totes les que volguéssim, a tots els centres, aquelles paperetes de vot que quan la Guardia Civil en va incautar uns milions a una impremta va portar al Gobierno de España a proclamar eufòric que "havia desarticulat el referèndum". Doncs allà teníem tots urnes i paperetes, i tota la documentació electoral necessària, com actes de constitució, d'escrutini, etc.
I ens vam posar a votar. Haver-ho aconseguit en aquestes condicions tenia un innegable aire èpic. Un Dia de Glòria.
Però llavors va començar arreu del país un horror impensable, indescriptible: aquell exèrcit paramilitar que l'Estat Espanyol havia desplaçat a Catalunya, aquells 10.000 Guardies Civils i Policies Nacionals van llençar-se, com una jauria, damunt la gent pacífica, cívica, desarmada, que omplia els col·legis electorals. I com uns salvatges van començar a pegar amb una brutalitat demencial a tothom: als nostres avis i àvies, a gent gran, a gent jove, a infants, a adults amb les mans enlaire en senyal de no violència. Cops de porra indiscriminats, empentes, patades, estirades de cabell, llençar la gent escales avall, pilotes de goma, gasos lacrimògens... una demencial, sistemàtica i salvatge violència sobre població civil indefensa.
I aquell dia de glòria va esdevenir així, també un Dia de Fúria.
La Glòria i la Fúria cara a cara. La Glòria en un Govern, partits polítics, organitzacions cíviques i voluntaris que havien aconseguit organitzar el referèndum amb totes les garanties gairebé des de la clandestinitat, burlant la repressió. La Glòria en tota la gent, en els milers de persones que van assumir el compromís cívic de defensar els seus col·legis electorals, i fer-ho pacíficament, exemplarment, massivament. I la Fúria en tota la violència que van haver de patir. En aquests més de 900 ferits que la brutalitat paramilitar va deixar enrere arreu del país.
I al costat de la Glòria i la Fúria, també la Vergonya. Perquè ja mai, mai, ni la Guardia Civil ni la Policia Nacional, els dos cossos que ahir van reprimir gent pacífica i indefensa de manera salvatge, podran desfer-se de la vergonya del que van fer. La vergonya del que van protagonitzar ja els perseguirà sempre.
Els catalans ja mai ho podrem oblidar. Hi ha imatges que han quedat gravades en la nostra identitat col·lectiva. Mai, mai, podrem oblidar aquesta brutalitat contra la gent gran. Mai, mai, podrem oblidar l'acarnissament amb la gent. Mai, mai, podrem oblidar la crueltat sàdica per infringir dolor a gent indefensa, com p.ex. trencant-los-hi els dits de la mà un a un.
No, no hi ha ni el més mínim honor en aquesta violència salvatge sobre gent indefensa, sobre famílies, sobre avis, sobre gent l'única "amenaça" que plantejaven era voler votar, que l'única arma que tenien a les mans era una papereta de vot. No hi ha el més mínim honor, i hi ha tota la vergonya del món. Quina merda de persona i quina merda de policia són pegant sense immutar-se, salvatgement, sàdicament, a gent gran, a avis, a gent ferida?
No, ja mai no podran desfer-se d'aquesta vergonya. Ja hauran de viure amb aquesta vergonya. Ja sempre aquestes imatges llençant una àvia escales avall o arrossegant-la pels seus cabells blancs, o patejant-la al terra, sempre els perseguirà, sempre els acompanyarà.
Hi ha un abans i un després al nostre país amb aquesta fúria que ahir vàrem viure i patir. La commoció que aquestes imatges de brutalitat han causat a tot Catalunya, a la immensa majoria de catalans, ha estat impressionant, tremenda, excepcional. I avui n'he tingut una mostra que ho evidencia.
Aquesta tarda, sobre les 15:00, tornava de dinar en un japonès del Gòtic. I estava al capdavall de la Via Laietana. De sobte, hem vist creuar el Passeig de Colom, amb intenció de pujar per Via Laietana, un comboi d'unes 18 furgonetes de la Policia Nacional. A aquella hora la Via Laietana tenia un trànsit molt lent. Han posat les sirenes per intentar obrir-se pas. Però això l'únic que ha provocat és que tots els cotxes al seu davant encara anessin més lents, que cap s'apartés, i que tots els cotxes al seu voltant, tant els de Via Laietana en els dos sentits, com els de Passeig de Colom, comencessin a fer sonar el claxon en senyal de rebuig.
Alguns xavals amb moto encara es posaven al davant de les furgonetes per fer-les anar més lentes. En un pas de zebra una parella que l'estava creuant s'ha quedat plantada davant d'ells. I de sobte, tots els vianants que hi havia amunt i avall de la Via Laietana han començat a xiular-los i a cridar-los "Fora, fora, fora!", "assassins", "no teniu vergonya", etc. Hi ha participat tota mena de gent: gent encorbatada, i gent amb rastes, gent gran i gent jove, gent que els escridassava en català i gent que els escridassava en castellà.
Que jo hagi vist, dues furgonetes portaven la bandera espanyola ben visible al salpicadero. I he vist perfectament com molts agents responien als crits de la gent fent la "peineta" per les finestres des de l'interior de les furgonetes. I en alguns casos també m'ha semblat que responien a les increpacions colpejant les portes de la furgoneta amb les seves porres.
Que jo hagi vist, això ha durat des del capdavall de Via Laietana fins metro Jaume I.
Mai havia vist res igual. I mai havia pensat veure res igual. I ho he vist. Aquesta tarda. I m'ha semblat totalment significatiu d'aquest "abans i després" que ha implicat el que vam viure ahir. M'ha semblat totalment significatiu d'aquesta commoció que la violència salvatge de Policia Nacional i Guardia Civil ha generat a la societat catalana. Les imatges d'aquesta violència s'han incrustrat al nou "nosaltres" que està sorgint d'aquests dies de Glòria, i també de Fúria. La ràbia, la indignació, la impotència, la incredulitat, les llàgrimes, el dolor, que està associat a aquestes imatges, tota la vergonya que impliquen, és el que avui ha provocat aquesta reacció espontània de la ciutadania a la Via Laietana.
I és pel que no tinc cap mena de dubte que demà dimarts, dia 3, l'ATURADA GENERAL que s'ha convocat serà un èxit, i que es paralitzarà tot el país, de nord a sud i d'est a oest.
Tenim dret a expressar la nostra indignació amb aquesta violència salvatge que s'ha exercit contra el poble català, que s'ha fet d'una manera totalment planificada, i que ha estat executada sistemàticament, amb la fredor del botxí, tot i que en aquest cas a qui es volia executar era a un poble indefens, pacífic, que l'únic "delicte" que ha comès és creure en la democràcia i voler votar.
Però l'ATURADA GENERAL sobretot per al que ha de servir és per fer realitat el resultat que va expressar el referèndum: LA INDEPENDÈNCIA.
Amb més convenciment que mai. Amb més necessitat que mai. Amb menys alternativa que mai. Tenim davant un estat podrit, un "estado de deshecho", un estat al que no l'importa massacrar la població civil indefensa, que no veu cap problema en considerar uns malalts mentals a més de dos milions de catalans, i perseguir-los, que no veu cap problema en suspendre l'autonomia i en ilegalitzar els partits que són la majoria política a Catalunya i que representen la majoria de catalans. Com qui pensa que "prohibint-nos" definitivament, és a dir, no només tot el que fa la Generalitat i el Parlament, sinó empresonant els nostres líders, prohibint els nostres partits i excloent de la vida pública a dos milions de catalans, així tindrien finalment el país que volen i que no poden tenir democràticament.
Per això l'ATURADA GENERAL també ho serà per fer realitat el resultat aclaparador del referèndum català.
DONEC PERFICIAM
Poc em podia pensar en fer-ho que la millor manera de definir el que ahir vam viure, amb el referèndum d'independència sigui com un Dia de Glòria i, alhora un Dia de Fúria.
Perquè sí, ahir vam fer el referèndum per la independència. El que, segons el Gobierno de España, no s'havia de fer. Pel que van destinar més de 10.000 agents de guàrdia civil i policia nacional a intentar avortar-lo. Un referèndum pel que l'estat espanyol va suprimir tots els drets civils i fonamentals a Catalunya: el dret de reunió, la inviolabilitat de les comunicacions, la llibertat d'expressió, etc. Un referèndum que es va voler impedir tancant webs, assaltant impremtes i mitjans de comunicació. Una demència demofòbica que els va portar a detenir responsables de l'administració catalana i servidors públics, a amenaçar de detenir a 800 alcaldes (més del 80% dels alcaldes del nostre país) i a "advertir" d'imputar-los gravíssims delictes a 1.000 servidors públics que van veure publicada l'amenaça ni més ni menys que al BOE.
L'estat espanyol, convertit en una màquina de repressió, ho va intentar tot per impedir el referèndum. Però no va poder. I ahir, a les 09:00, la majoria de colegis electorals de Catalunya van poder obrir les seves portes, amb les seves urnes, amb les seves meses electorals constituïdes i amb un aplicatiu per permetre i controlar el vot dels ciutadans.
I els catalans vam votar i vam dir que Sí, que volíem que Catalunya sigui independent, proclamar l'Estat Català en forma de República.
La repressió de l'estat no ho va poder impedir. Però des de divendres, conscients que seguiria intentant impedir-ho per tots els mitjans, milers i milers de persones es van concentrar a diferents col·legis electorals per a defensar-los davant qualsevol amenaça, en forma de fiscal, de jutge, de magistrat, de Guàrdia Civil o de Policia Nacional.
I el diumenge dia 1 d'octubre, a les 05:00 de la matinada un exèrcit cívic, pacífic, de voluntaris es va sumar als que ja estaven als col·legis, perquè en el moment de la seva obertura, davant cada centre, sempre fóssim centenars, milers, de persones defensant el nostre dret a decidir. I simultàniament un exèrcit invisible de voluntaris hi apareixia, com sortits del no-res, per portar-hi i instal·lar totes les urnes que l'estat espanyol havia estat buscant desesperadament, per terra, mar i aire. I les paperetes de vot, totes les que volguéssim, a tots els centres, aquelles paperetes de vot que quan la Guardia Civil en va incautar uns milions a una impremta va portar al Gobierno de España a proclamar eufòric que "havia desarticulat el referèndum". Doncs allà teníem tots urnes i paperetes, i tota la documentació electoral necessària, com actes de constitució, d'escrutini, etc.
I ens vam posar a votar. Haver-ho aconseguit en aquestes condicions tenia un innegable aire èpic. Un Dia de Glòria.
Però llavors va començar arreu del país un horror impensable, indescriptible: aquell exèrcit paramilitar que l'Estat Espanyol havia desplaçat a Catalunya, aquells 10.000 Guardies Civils i Policies Nacionals van llençar-se, com una jauria, damunt la gent pacífica, cívica, desarmada, que omplia els col·legis electorals. I com uns salvatges van començar a pegar amb una brutalitat demencial a tothom: als nostres avis i àvies, a gent gran, a gent jove, a infants, a adults amb les mans enlaire en senyal de no violència. Cops de porra indiscriminats, empentes, patades, estirades de cabell, llençar la gent escales avall, pilotes de goma, gasos lacrimògens... una demencial, sistemàtica i salvatge violència sobre població civil indefensa.
I aquell dia de glòria va esdevenir així, també un Dia de Fúria.
La Glòria i la Fúria cara a cara. La Glòria en un Govern, partits polítics, organitzacions cíviques i voluntaris que havien aconseguit organitzar el referèndum amb totes les garanties gairebé des de la clandestinitat, burlant la repressió. La Glòria en tota la gent, en els milers de persones que van assumir el compromís cívic de defensar els seus col·legis electorals, i fer-ho pacíficament, exemplarment, massivament. I la Fúria en tota la violència que van haver de patir. En aquests més de 900 ferits que la brutalitat paramilitar va deixar enrere arreu del país.
I al costat de la Glòria i la Fúria, també la Vergonya. Perquè ja mai, mai, ni la Guardia Civil ni la Policia Nacional, els dos cossos que ahir van reprimir gent pacífica i indefensa de manera salvatge, podran desfer-se de la vergonya del que van fer. La vergonya del que van protagonitzar ja els perseguirà sempre.
Els catalans ja mai ho podrem oblidar. Hi ha imatges que han quedat gravades en la nostra identitat col·lectiva. Mai, mai, podrem oblidar aquesta brutalitat contra la gent gran. Mai, mai, podrem oblidar l'acarnissament amb la gent. Mai, mai, podrem oblidar la crueltat sàdica per infringir dolor a gent indefensa, com p.ex. trencant-los-hi els dits de la mà un a un.
No, no hi ha ni el més mínim honor en aquesta violència salvatge sobre gent indefensa, sobre famílies, sobre avis, sobre gent l'única "amenaça" que plantejaven era voler votar, que l'única arma que tenien a les mans era una papereta de vot. No hi ha el més mínim honor, i hi ha tota la vergonya del món. Quina merda de persona i quina merda de policia són pegant sense immutar-se, salvatgement, sàdicament, a gent gran, a avis, a gent ferida?
No, ja mai no podran desfer-se d'aquesta vergonya. Ja hauran de viure amb aquesta vergonya. Ja sempre aquestes imatges llençant una àvia escales avall o arrossegant-la pels seus cabells blancs, o patejant-la al terra, sempre els perseguirà, sempre els acompanyarà.
Hi ha un abans i un després al nostre país amb aquesta fúria que ahir vàrem viure i patir. La commoció que aquestes imatges de brutalitat han causat a tot Catalunya, a la immensa majoria de catalans, ha estat impressionant, tremenda, excepcional. I avui n'he tingut una mostra que ho evidencia.
Aquesta tarda, sobre les 15:00, tornava de dinar en un japonès del Gòtic. I estava al capdavall de la Via Laietana. De sobte, hem vist creuar el Passeig de Colom, amb intenció de pujar per Via Laietana, un comboi d'unes 18 furgonetes de la Policia Nacional. A aquella hora la Via Laietana tenia un trànsit molt lent. Han posat les sirenes per intentar obrir-se pas. Però això l'únic que ha provocat és que tots els cotxes al seu davant encara anessin més lents, que cap s'apartés, i que tots els cotxes al seu voltant, tant els de Via Laietana en els dos sentits, com els de Passeig de Colom, comencessin a fer sonar el claxon en senyal de rebuig.
Alguns xavals amb moto encara es posaven al davant de les furgonetes per fer-les anar més lentes. En un pas de zebra una parella que l'estava creuant s'ha quedat plantada davant d'ells. I de sobte, tots els vianants que hi havia amunt i avall de la Via Laietana han començat a xiular-los i a cridar-los "Fora, fora, fora!", "assassins", "no teniu vergonya", etc. Hi ha participat tota mena de gent: gent encorbatada, i gent amb rastes, gent gran i gent jove, gent que els escridassava en català i gent que els escridassava en castellà.
Que jo hagi vist, dues furgonetes portaven la bandera espanyola ben visible al salpicadero. I he vist perfectament com molts agents responien als crits de la gent fent la "peineta" per les finestres des de l'interior de les furgonetes. I en alguns casos també m'ha semblat que responien a les increpacions colpejant les portes de la furgoneta amb les seves porres.
Que jo hagi vist, això ha durat des del capdavall de Via Laietana fins metro Jaume I.
Mai havia vist res igual. I mai havia pensat veure res igual. I ho he vist. Aquesta tarda. I m'ha semblat totalment significatiu d'aquest "abans i després" que ha implicat el que vam viure ahir. M'ha semblat totalment significatiu d'aquesta commoció que la violència salvatge de Policia Nacional i Guardia Civil ha generat a la societat catalana. Les imatges d'aquesta violència s'han incrustrat al nou "nosaltres" que està sorgint d'aquests dies de Glòria, i també de Fúria. La ràbia, la indignació, la impotència, la incredulitat, les llàgrimes, el dolor, que està associat a aquestes imatges, tota la vergonya que impliquen, és el que avui ha provocat aquesta reacció espontània de la ciutadania a la Via Laietana.
I és pel que no tinc cap mena de dubte que demà dimarts, dia 3, l'ATURADA GENERAL que s'ha convocat serà un èxit, i que es paralitzarà tot el país, de nord a sud i d'est a oest.
Tenim dret a expressar la nostra indignació amb aquesta violència salvatge que s'ha exercit contra el poble català, que s'ha fet d'una manera totalment planificada, i que ha estat executada sistemàticament, amb la fredor del botxí, tot i que en aquest cas a qui es volia executar era a un poble indefens, pacífic, que l'únic "delicte" que ha comès és creure en la democràcia i voler votar.
Però l'ATURADA GENERAL sobretot per al que ha de servir és per fer realitat el resultat que va expressar el referèndum: LA INDEPENDÈNCIA.
Amb més convenciment que mai. Amb més necessitat que mai. Amb menys alternativa que mai. Tenim davant un estat podrit, un "estado de deshecho", un estat al que no l'importa massacrar la població civil indefensa, que no veu cap problema en considerar uns malalts mentals a més de dos milions de catalans, i perseguir-los, que no veu cap problema en suspendre l'autonomia i en ilegalitzar els partits que són la majoria política a Catalunya i que representen la majoria de catalans. Com qui pensa que "prohibint-nos" definitivament, és a dir, no només tot el que fa la Generalitat i el Parlament, sinó empresonant els nostres líders, prohibint els nostres partits i excloent de la vida pública a dos milions de catalans, així tindrien finalment el país que volen i que no poden tenir democràticament.
Per això l'ATURADA GENERAL també ho serà per fer realitat el resultat aclaparador del referèndum català.
DONEC PERFICIAM
Entrades
3 comentaris:
El felicito, Senyor Abad, en fa una feina extraordinària. Em sento molt orgullós de la nostra gent, que està escrivint història, de la bona.
Li deia l'altre dia que els que havien enviat per nosaltres estaven armats i desinformats. Confesso que no esperava, o no volia esperar, que actuaren com ho van fer. Ara penso que estarien contents perquè anaven a entrar en acció, a por ellos, i potser més enrabiats de l'habitual perquè l'actitud dels Mossos (gran Major Trapero), els deixava nus, tot i que aquest detall més bé els hi pujaria l'autoestima perquè, és clar, segur que ells veuen això dels Mossos una mariconada, una policia de tercera divisió.
Així que sense poder actuar com a "reforç dels Mossos", caigué la disfressa retòrica i actuaren com forces d'ocupació que fan un escarment a esos revoltosos, se van a enterar quien coño manda. Per això actuaren també en petits nuclis de població.
No em trago la píndola d'alguns tertulians de la SER que deien que entre aquesta gent armada hi havia pares de família que es preguntarien perquè els havien enviat a Catalunya. Potser un petitíssim percentatge, que ho dubto. La majoria va actuar amb satisfacció, gaudint amb el que hi feien, amb la tranquil·litat que els hi dóna aquesta dispensa moral del "Todo por la Patria", on la pàtria és la d'ells, of course, i el "Todo" és el "todo" que li digué aquell policia espanyol a Gabriel Rufian, i sobretot amb la tranquil·litat que els hi dóna saber que s'enfrontarien a gent, no només desarmada, sinó ni tan sols amb entrenament militar.
Jo, la història i les imatges d'aquesta dona que li trenquen els dits de la mà, de seguida la vaig associar a aquella escòria de la violació múltiple de Pamplona. Sobre aquesta dona m'agradaria sentir a Inés Arrimadas, Ana Balletbó, Ana Belén, Ana Pastor, Lidia Falcón, Júlia Otero, Rosa Maria Sardà. Per res, només perquè encara albergo capacitat de sorpresa i d'indignació.
DONEC PERFICIAM
seguim al nostre lloc.... seguim , no está res decidit, no abaixem la guárdia, seguim les indicacions del govern i de Mossos amb el máxim de rigor, no fem interpretacions, anem un pas per endavant en aquesta partita histórica d, escacs en la que ens juguem el nostre futur. Som a l,inici del moment definitiu i queda , encara , molt de sacrifici i malts trángols... aguantem i anem per feina.
Mai morirem, sempre endavant !!
** Eppp... una abraçada!!!
MAI?...QUINA EDAT TENS?...AVUI MATEIX HEM TOTNAT A VEURE COM CAVALCA EL FRANQUISME...PERO... "NO SOMOS FATXES,SOMOS ESPAÑOLES",DONCS AIXO.PER CERT NO VA SEN HORE QUE EL TAN AMAGAT "AMIC INVISIBLE",S'IDENTIFIQUI?
Publica un comentari a l'entrada