Arribo a casa i obro rutinàriament la bústia. Una factura, un parell de coses de publicitat... i un sobre molt prim i lleuger. Té el meu nom i adreça escrits a mà. Ai. I sí, la giro, i el remitent és Quim Forn, Centro Penitenciario Madrid VII, Estremera.
El cor m'ha fet un salt. Fa unes setmanes vaig escriure als nostres 4 presos polítics, i avui rebia aquesta carta de l'amic Quim Forn. M'ha impactat emocionalment. Aquelles línies estaven escrites darrere els barrots de la presó on aquest Estat indigne, tirànic i cruel, els manté retinguts com a ostatges.
Vaig conèixer en Quim Forn ja fa molts i molts anys, a la Facultat de Dret, quan vaig entrar a la FNEC. Llavors el Quim era el President de la FNEC, i sempre em va fer molta confiança i animar a fer coses. Vaig anar assumint responsabilitats, tant a la FNEC com als diferents àmbits de representativitat estudiantil.
I la vida té coses "curioses". Jo sempre he recordat el Quim i he tingut present al Quim, més enllà de les moltes coses en les que des de llavors hem tingut ocasió de coincidir, per un detall que segurament ell ni recorda, però que a mi em va impactar molt.
El 1988 es va celebrar el III Congrés de la FNEC refundada (s'havia fundat durant l'època de la República). El Quim Forn ja no es presentava a la reelecció. A la viquipèdia s'explica així aquell congrés:
Se celebra a la sala d'Actes de l'Escola Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya. Amb més de 300 delegats acreditats hi concorren dues candidatures, una encapçalada per Enric Renau i Oriol Pujol, entre d'altres, que es retira abans de la votació i l'encapçalada per Daniel Panyella i Joan Vives que resulta escollida. La Coordinadora Nacional està composta per diferents sensibilitats polítiques de tendència marcadament independentista. Daniel Panyella és el nou president, Joan Vives, el secretari general, Xavier Pareja, el secretari d'organització, Domènec Orriols, el secretari de finances, Ramon Puigneró, el secretari de serveis, Erika Casajoana, la secretaria de dinamització i Francesc Abad (UB), Jordi Solé Muntadas, (UAB) i Toni Matas (UPC) -substituït al cap de poc per la Meritxell Solans-són escollits coordinadors de les universitats aleshores existents.
Bé, la veritat és que aquell III Congrés va ser una mica convuls.
Finalitzat el congrés, no recordo si ja va ser aquell mateix dissabte, o potser dilluns, quan arribo a casa (dels meus pares) obro la bústia i m'hi trobo una carta del Quim Forn. Una carta que encara conservo, i ja fa 30 anys. "Benvolgut Francesc, quan obris aquesta carta ja haurà passat el Congrés de la FNEC, jo ja no seré el President i tu seràs nou membre de la Coordinadora Nacional". I em deia que em volia agrair molt tota la feina que havia fet a la FNEC des que hi vaig entrar i m'encoratjava a seguir treballant com ho havia fet fins aleshores.
Jo sempre havia tingut molt respecte i apreci pel Quim, però en rebre aquella carta vaig pensar en l'enorme qualitat humana que hi havia al darrere, en la persona tan atenta amb tots els que l'envoltaven que era, per escriure una carta així, molt pel damunt de les tensions que hi havia hagut en aquell congrés.
Ara aquest amic i company, en Quim Forn, m'escriu des de la presó. Una bona persona com ell, una persona justa, una persona d'inequívoc compromís democràtic, cívic i no violent, com ho són també n'Oriol Junqueras, en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart, ostatge de la repressió atroç d'un estat demofòbic, despòtic, arbitrari i cruel.
Havíem cregut fermament en la força de la democràcia, com la més civilitzada manera de resoldre conflictes. Des que la Humanitat existeix, ha viscut envoltada de conflictes, que sempre s'acabaven resolent amb la violència, amb la llei del més fort, amb repressió, amb el triomf del més fort.
El gran salt de la Humanitat és o hauria de ser construir civilitzacions capaces de respectar els drets de tothom i de resoldre els conflictes democràticament, que vol dir sense recurs a la violència, amb diàleg, amb capacitat de trobar solucions, amb respecte. I pensàvem que Europa occidental era un dels pocs espais on la civilització, així entesa, havia aconseguit avançar una mica i ho podia seguir fent.
Fins que va arribar-hi Espanya, l'Estat Espanyol, aquest estat podrit, despòtic, arbitrari i cruel. I amb absoluta impunitat va abocar-se a resoldre el seu conflicte amb Catalunya a la manera pre-civilització, és a dir, amb l'ús de la força, amb la violència, amb la repressió.
L'Estat espanyol s'ha permès, a més, la vergonya d'intentar canviar els fonaments de la democràcia, reduint-ho tot al "compliment de la llei". Com si la llei no fos, simplement, l'expressió de qui la promulga. L'existència d'una llei no implica, gairebé mai, l'existència de democràcia, de llibertats, de maneres civilitzades d'abordar les diferències socials.
Avui algú recordava que l'esclavitud havia estat plenament legal, que s'era esclau d'acord a la llei, com les dones no podien votar d'acord a la llei, que l'Apartheid també era plenament legal, o el colonialisme, o la tortura, o el franquisme etc etc. La legalitat, la llei és el reflexe d'un poder, no d'un sistema democràtic, no de justícia.
La trista història de la Humanitat és la capacitat d'infringir-nos dolor els uns als altres que hem tingut. I pràcticament no hem donat oportunitats a la pau, a la democràcia, a l'entesa, al respecte, a la persona, a la vida.
Que des del poder això hagi estat així tindria una última i perversa "explicació": qui detenta el poder no és mai la víctima d'aquesta violència. Sempre ho hem estat nosaltres, que hem estat la carn de canó, els enviats a la mort, els deixats sense drets, els sacrificats. Ens han obligat a executar i a ser les víctimes. Ens han desposeït de la nostra individualitat, dels nostres drets. Sistemàticament.
El Canal Historia de la TV té un anunci en el que reflexiona què és i com es fa la història. Hi ha un moment en el que diu una frase que és terrible: "en la guerra lo importante no es mantenerse vivo, sinó mantenerse humano".
Una de les coses que més m'ha impactat del que hem viscut aquests darrers mesos a Catalunya ha estat observar amb total estupefacció, incredulitat i finalment molta tristesa, com una part molt important de la nostra societat, legítimament unionista, legítimament antiindependentista, havia passat d'aquesta posició política a la posició de botxí.
Què ha menat a aquesta deshumanització a aquesta part molt important de la nostra societat que reivindica reprimir la majoria social i política de la nostra societat que som els indepes, amb tota la violència i la crueltat que calgui? Què porta a veïns nostres a disfrutar cada cop que algú és detingut, que algú és empresonat, que algú ha de marxar a l'exili? Qui i com ha inculcat als nostres veïns un odi tal com arrencar amb la fúria que ho fan els llaços grocs que representen la llibertat dels presos? Hola veí, hola veïna, hem coincidit a l'ascensor, al forn de pà, al bar. Com i quan vas gestar aquest odi per, sense conèixer-me més d'aquestes coincidències, voler amb la ràbia que ho vols que em podreixi a la presó, que em detinguin, entri a la presó i no en surti mai més?
No es pot generalitzar, ho sé. Però aquesta és l'actitud que ara mateix manté la majoria de l'unionisme a Catalunya. I els que potser individualment no la tenen, no tenen cap mena de problema moral en votar als líders polítics i els partits polítics que fan aquest discurs d'odi, que riuen en públic de la gent a la presó, que insulten tot hora les persones que pateixen exili, que demanen en públic més i més repressió sobre més i més gent.
La deshumanització de "la massa". Efectivament, en la guerra mantenir-se humà és encara més difícil i meritori que mantenir-se viu. Per això el poder el primer que fa sempre és "deshumanitzar-nos".
El que és terrible és que l'independentisme sempre ha treballat en la direcció contrària, per això som un moviment tan excepcional. Hem treballat construint un "nosaltres" en el que tothom hi té cabuda. Hem treballat volent sempre dialogar i trobar sortides democràticament, com les úniques vàlides. Hem defensat sempre un país de plenitud de drets per a tothom, amb independència del nostre origen, llengua, posició social, etc. Mai hem fet cap discurs d'odi. Mai.
M'agradaria molt que des de l'unionisme emergís algun lideratge polític, alguna proposta política que respecti els altres, que pateixi amb el dolor dels altres, que condemni la repressió i treballi pel respecte entre tots, que la seva aspiració no sigui veure'ns a tots a la presó, sinó veure'ns a tots lliures.
Avui en dia aquest desig meu ens sembla a tots impossible, un somni, irrealitzable, perquè no hi ha res que ens permeti tenir aquesta esperança que aparegui algú en l'unionisme que s'hagi mantingut "humà".
Però això també ho devia pensar el meu avi Francisco, de Murcia, quan, ja al final de la guerra, havia caigut presoner i l'estaven conduint, juntament amb altres soldats republicans, davant un escamot d'execució. Poc devia pensar que apareixeria algú, com va aparèixer, un oficial franquista, que s'adreçà als que estaven afusellant als presoners republicans i els ordenà que s'aturessin. "Basta ya! Ya ha habido bastante muerte en esta guerra. Y ahora la guerra ya se ha acabado. Basta ya. Desatad a estos desgraciados y que vuelvan a sus casas."
I el mateix escamot d'execució que estava preparat per afusellar-los, va deslligar els presoners republicans entre els que hi havia el meu avi de Múrcia, el abuelito, i els van deixar anar.
Sí, aquell oficial franquista s'havia mantingut humà, després de tres anys d'una guerra civil atroç, aquell oficial franquista es mantenia humà.
No perdem l'esperança que algun dia, d'entre l'unionisme, algú s'hagi mantingut humà, pateixi amb el patiment dels altres i reverteixi l'actual deshumanització, la permanent invocació de la màxima repressió possible cap als seus veïns, aquest desig gairebé sàdic de que se'ns infringeixi el màxim dolor possible.
El cor m'ha fet un salt. Fa unes setmanes vaig escriure als nostres 4 presos polítics, i avui rebia aquesta carta de l'amic Quim Forn. M'ha impactat emocionalment. Aquelles línies estaven escrites darrere els barrots de la presó on aquest Estat indigne, tirànic i cruel, els manté retinguts com a ostatges.
Vaig conèixer en Quim Forn ja fa molts i molts anys, a la Facultat de Dret, quan vaig entrar a la FNEC. Llavors el Quim era el President de la FNEC, i sempre em va fer molta confiança i animar a fer coses. Vaig anar assumint responsabilitats, tant a la FNEC com als diferents àmbits de representativitat estudiantil.
I la vida té coses "curioses". Jo sempre he recordat el Quim i he tingut present al Quim, més enllà de les moltes coses en les que des de llavors hem tingut ocasió de coincidir, per un detall que segurament ell ni recorda, però que a mi em va impactar molt.
El 1988 es va celebrar el III Congrés de la FNEC refundada (s'havia fundat durant l'època de la República). El Quim Forn ja no es presentava a la reelecció. A la viquipèdia s'explica així aquell congrés:
Se celebra a la sala d'Actes de l'Escola Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya. Amb més de 300 delegats acreditats hi concorren dues candidatures, una encapçalada per Enric Renau i Oriol Pujol, entre d'altres, que es retira abans de la votació i l'encapçalada per Daniel Panyella i Joan Vives que resulta escollida. La Coordinadora Nacional està composta per diferents sensibilitats polítiques de tendència marcadament independentista. Daniel Panyella és el nou president, Joan Vives, el secretari general, Xavier Pareja, el secretari d'organització, Domènec Orriols, el secretari de finances, Ramon Puigneró, el secretari de serveis, Erika Casajoana, la secretaria de dinamització i Francesc Abad (UB), Jordi Solé Muntadas, (UAB) i Toni Matas (UPC) -substituït al cap de poc per la Meritxell Solans-són escollits coordinadors de les universitats aleshores existents.
Bé, la veritat és que aquell III Congrés va ser una mica convuls.
Finalitzat el congrés, no recordo si ja va ser aquell mateix dissabte, o potser dilluns, quan arribo a casa (dels meus pares) obro la bústia i m'hi trobo una carta del Quim Forn. Una carta que encara conservo, i ja fa 30 anys. "Benvolgut Francesc, quan obris aquesta carta ja haurà passat el Congrés de la FNEC, jo ja no seré el President i tu seràs nou membre de la Coordinadora Nacional". I em deia que em volia agrair molt tota la feina que havia fet a la FNEC des que hi vaig entrar i m'encoratjava a seguir treballant com ho havia fet fins aleshores.
Jo sempre havia tingut molt respecte i apreci pel Quim, però en rebre aquella carta vaig pensar en l'enorme qualitat humana que hi havia al darrere, en la persona tan atenta amb tots els que l'envoltaven que era, per escriure una carta així, molt pel damunt de les tensions que hi havia hagut en aquell congrés.
Ara aquest amic i company, en Quim Forn, m'escriu des de la presó. Una bona persona com ell, una persona justa, una persona d'inequívoc compromís democràtic, cívic i no violent, com ho són també n'Oriol Junqueras, en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart, ostatge de la repressió atroç d'un estat demofòbic, despòtic, arbitrari i cruel.
Havíem cregut fermament en la força de la democràcia, com la més civilitzada manera de resoldre conflictes. Des que la Humanitat existeix, ha viscut envoltada de conflictes, que sempre s'acabaven resolent amb la violència, amb la llei del més fort, amb repressió, amb el triomf del més fort.
El gran salt de la Humanitat és o hauria de ser construir civilitzacions capaces de respectar els drets de tothom i de resoldre els conflictes democràticament, que vol dir sense recurs a la violència, amb diàleg, amb capacitat de trobar solucions, amb respecte. I pensàvem que Europa occidental era un dels pocs espais on la civilització, així entesa, havia aconseguit avançar una mica i ho podia seguir fent.
Fins que va arribar-hi Espanya, l'Estat Espanyol, aquest estat podrit, despòtic, arbitrari i cruel. I amb absoluta impunitat va abocar-se a resoldre el seu conflicte amb Catalunya a la manera pre-civilització, és a dir, amb l'ús de la força, amb la violència, amb la repressió.
L'Estat espanyol s'ha permès, a més, la vergonya d'intentar canviar els fonaments de la democràcia, reduint-ho tot al "compliment de la llei". Com si la llei no fos, simplement, l'expressió de qui la promulga. L'existència d'una llei no implica, gairebé mai, l'existència de democràcia, de llibertats, de maneres civilitzades d'abordar les diferències socials.
Avui algú recordava que l'esclavitud havia estat plenament legal, que s'era esclau d'acord a la llei, com les dones no podien votar d'acord a la llei, que l'Apartheid també era plenament legal, o el colonialisme, o la tortura, o el franquisme etc etc. La legalitat, la llei és el reflexe d'un poder, no d'un sistema democràtic, no de justícia.
La trista història de la Humanitat és la capacitat d'infringir-nos dolor els uns als altres que hem tingut. I pràcticament no hem donat oportunitats a la pau, a la democràcia, a l'entesa, al respecte, a la persona, a la vida.
Que des del poder això hagi estat així tindria una última i perversa "explicació": qui detenta el poder no és mai la víctima d'aquesta violència. Sempre ho hem estat nosaltres, que hem estat la carn de canó, els enviats a la mort, els deixats sense drets, els sacrificats. Ens han obligat a executar i a ser les víctimes. Ens han desposeït de la nostra individualitat, dels nostres drets. Sistemàticament.
El Canal Historia de la TV té un anunci en el que reflexiona què és i com es fa la història. Hi ha un moment en el que diu una frase que és terrible: "en la guerra lo importante no es mantenerse vivo, sinó mantenerse humano".
Una de les coses que més m'ha impactat del que hem viscut aquests darrers mesos a Catalunya ha estat observar amb total estupefacció, incredulitat i finalment molta tristesa, com una part molt important de la nostra societat, legítimament unionista, legítimament antiindependentista, havia passat d'aquesta posició política a la posició de botxí.
Què ha menat a aquesta deshumanització a aquesta part molt important de la nostra societat que reivindica reprimir la majoria social i política de la nostra societat que som els indepes, amb tota la violència i la crueltat que calgui? Què porta a veïns nostres a disfrutar cada cop que algú és detingut, que algú és empresonat, que algú ha de marxar a l'exili? Qui i com ha inculcat als nostres veïns un odi tal com arrencar amb la fúria que ho fan els llaços grocs que representen la llibertat dels presos? Hola veí, hola veïna, hem coincidit a l'ascensor, al forn de pà, al bar. Com i quan vas gestar aquest odi per, sense conèixer-me més d'aquestes coincidències, voler amb la ràbia que ho vols que em podreixi a la presó, que em detinguin, entri a la presó i no en surti mai més?
No es pot generalitzar, ho sé. Però aquesta és l'actitud que ara mateix manté la majoria de l'unionisme a Catalunya. I els que potser individualment no la tenen, no tenen cap mena de problema moral en votar als líders polítics i els partits polítics que fan aquest discurs d'odi, que riuen en públic de la gent a la presó, que insulten tot hora les persones que pateixen exili, que demanen en públic més i més repressió sobre més i més gent.
La deshumanització de "la massa". Efectivament, en la guerra mantenir-se humà és encara més difícil i meritori que mantenir-se viu. Per això el poder el primer que fa sempre és "deshumanitzar-nos".
El que és terrible és que l'independentisme sempre ha treballat en la direcció contrària, per això som un moviment tan excepcional. Hem treballat construint un "nosaltres" en el que tothom hi té cabuda. Hem treballat volent sempre dialogar i trobar sortides democràticament, com les úniques vàlides. Hem defensat sempre un país de plenitud de drets per a tothom, amb independència del nostre origen, llengua, posició social, etc. Mai hem fet cap discurs d'odi. Mai.
M'agradaria molt que des de l'unionisme emergís algun lideratge polític, alguna proposta política que respecti els altres, que pateixi amb el dolor dels altres, que condemni la repressió i treballi pel respecte entre tots, que la seva aspiració no sigui veure'ns a tots a la presó, sinó veure'ns a tots lliures.
Avui en dia aquest desig meu ens sembla a tots impossible, un somni, irrealitzable, perquè no hi ha res que ens permeti tenir aquesta esperança que aparegui algú en l'unionisme que s'hagi mantingut "humà".
Però això també ho devia pensar el meu avi Francisco, de Murcia, quan, ja al final de la guerra, havia caigut presoner i l'estaven conduint, juntament amb altres soldats republicans, davant un escamot d'execució. Poc devia pensar que apareixeria algú, com va aparèixer, un oficial franquista, que s'adreçà als que estaven afusellant als presoners republicans i els ordenà que s'aturessin. "Basta ya! Ya ha habido bastante muerte en esta guerra. Y ahora la guerra ya se ha acabado. Basta ya. Desatad a estos desgraciados y que vuelvan a sus casas."
I el mateix escamot d'execució que estava preparat per afusellar-los, va deslligar els presoners republicans entre els que hi havia el meu avi de Múrcia, el abuelito, i els van deixar anar.
Sí, aquell oficial franquista s'havia mantingut humà, després de tres anys d'una guerra civil atroç, aquell oficial franquista es mantenia humà.
No perdem l'esperança que algun dia, d'entre l'unionisme, algú s'hagi mantingut humà, pateixi amb el patiment dels altres i reverteixi l'actual deshumanització, la permanent invocació de la màxima repressió possible cap als seus veïns, aquest desig gairebé sàdic de que se'ns infringeixi el màxim dolor possible.
Entrades
1 comentari:
Gràcies !
Teresa Tusell
Publica un comentari a l'entrada