6 de juny 2018

Temps estranys. Reflexions i camins per seguir avançant cap a la República!

Em permetreu una reflexió que en el fons és un intent personal d'endreçar idees compartint-les amb tots vosaltres.

Estem vivint uns temps estranys. Ens costa saber on estem i com estem. I ens costa més encara saber o tenir clar què cal fer, com ho hem de fer, quan ho hem de fer...

Temps estranys en els que sembla posem en circulació nous "frames", nous missatges com a nous objectius, com si fossin la bestreta d'una nova estratègia, però ni hem fet "net" de tot el que ha passat, en el sentit de compartir un diagnòstic del que vam fer bé, del que vam fer malament, del que vam calcular bé, del que no vam ser capaços de preveure, etc, ni hem sigut capaços de compartir i acordar què fer d'una manera sincera.

Temps estranys, en els que una mateixa cosa, un mateix fet, admet ser llegit com un pas endavant i alhora, com un senyal de feblesa.

Temps estranys, en els que la repressió i el viscut aquests mesos, lluny de cohesionar, sembla alimentar una permanent disputa, sospita, i eixamplar les distàncies entre nosaltres, en comptes de reduir-les.

Temps estranys en els que els qui pitjor ho estan passant, els qui pateixen presó o exili i les seves famílies, són els que manifesten més coratge, dignitat i pensament positiu, mentre entre els qui s'ho miren des del confort de la seva vida inalterada cada cop alimenten posicions més agres, cada cop s'expressen amb més agror, cada cop es posicionen amb més menyspreu contra tot i contra tothom.

I el que ho fa més estrany tot plegat és tots i cadascun de nosaltres podem aparèixer indistintament en qualsevol d'aquestes posicions d'un dia a un altre.

Així les coses, sento la necessitat d'ordenar les meves idees i de compartir aquest exercici amb vosaltres. I voldria que fos un exercici constructiu.
Per on començar? Jo ho tinc clar. Necessito començar, i hem de començar per allò que compartim, perquè això forma els fonaments del "nosaltres". I jo no dubto que Junts per Catalunya, ERC, PdeCat, Demòcrates i CUP compartim voler la independència, voler fer realitat la República Catalana. No, no ho dubto i no ho dubto de ningú. I en aquest nosaltres i aquest fonament del que compartim, també tota la nostra societat civil, amb ANC, OC, Súmate, etc al capdavant.

Per tant, comencem a ser en allò que compartim. Llavors, per arribar-hi, hi poden haver legítimes estratègies i visions diferents. Però les estratègies i les visions del "jo" mai poden passar pel davant de les estratègies i les visions del "nosaltres".

I això ens porta al segon element fonamental: complicitat, confiança. No hi pot haver cap nosaltres, per més que es comparteixin objectius, si no ens fem còmplices, si no confiem els uns en els altres.

Perquè això sigui possible cal que tothom assumeixi una sèrie de condicions, unes regles de joc:

1- Hem d'acceptar-nos tots i reconèixer-nos els nostres respectius "jo", i hem d'assumir que aquest acceptar-nos porta associada una altra condició: allò que és rellevant no és el "jo", sinó el "nosaltres". Compartirem els "jo", exposarem punts de vista, discutirem estratègies... però tot ho farem amb el compromís inviolable que qualsevol procés de compartir i decidir acabarà amb una posició que probablement no sigui la posició inicial de cada "jo", perquè serà la posició del "nosaltres", la que supera els jos.

2- Actuar amb lleialtat implica un mínim de 3 condicions:
  • tothom ha de participar en tots els processos de construcció del "nosaltres". Tothom ha de poder traslladar i compartir la visió pròpia. Tots estem obligats a considerar-ho tot.
  • lleialtat també per actuar amb el que de fet són les dues cares d'una mateixa moneda: buscant sempre el màxim acord entre tots i, alhora, si aquest acord no és possible, adoptar-lo respectant, que no imposant, el diferent pes social i electoral de cadascun.
  • finalment lleialtat davant l'execució del que surti d'aquest procés de decisió del "nosaltres". Respectar la singularitat i la discrepància només fins al punt que l'actitud o actuació d'un "jo" posi en perill la majoria del "nosaltres", ens aboqui a una derrota. Poso un exemple molt recent: la CUP no estava d'acord amb investir Quim Torra. L'abstenció permetia que el nosaltres s'imposés al bloc del 155, alhora que permetia evidenciar aquest no-acord. Però en canvi si la CUP hagués votat NO amb el bloc del 155 això hauria implicat la derrota del bloc republicà. El límit està en que allò que fem hem d'assegurar sempre que evidenciï la majoria republicana que som, que no sigui derrotat pel bloc del 155.
3- dir-nos la veritat. Necessitem saber que quan parlem tots i cadascú de nosaltres, allò que diem, allò que proposem, no té cap "cara B". Necessitem saber que quan diem una cosa ho diem amb total lleialtat, no perquè al darrere d'això s'hi amaguin uns altres objectius ocults. Sense això mai no podrem compartir ni diagnòstic ni estratègia.

Dir-nos la veritat no vol dir en cap cas ser uns bocamolls, ser indiscrets, etc. Ens hem de dir la veritat, i hem de compartir allò que pot ser públic d'allò que cal mantenir gairebé en secret, compartit només en el més important nucli de decisions. Des d'aquest punt de vista, l'1 d'Octubre és també una lliçó excepcional, ha de ser la nostra referència. Vam ser capaços de fer-ho. És així com s'assegura l'èxit de les coses.

Dir-nos la veritat perquè ens cal seure, reconeixent-nos part d'un nosaltres, perquè compartim i confiem, per analitzar amb rigor què ha passat, per diagnosticar la situació i per dissenyar estratègies.

4. Un exemple que és en aquests moments clau i alhora paradigmàtic de tot això que estic explicant.

Del "naufragi" de tot el que va seguir a l'1 d'octubre, ERC va sortir-ne enarbolant una idea força, a la que s'hi agafava desesperadament i en qualsevol circumstància i sigui quin sigui el que s'estigui debatent: "per fer la República cal eixamplar la base". Aquest objectiu, que si el neutralitzem, si el desconectem de qualsevol context, tots el compartirem, evidencia tot allò que en si fem un diagnòstic del que ens ha passat situarem com un punt feble i tot allò que impedeix fer el nosaltres, compartir i confiar.

- Tots estarem d'acord en que sempre és positiu créixer. Així en abstracte tots d'acord.

- Però ens està dient ERC que la República només serà possible si arribem a un % que ara no tenim?

- Ens ha de dir la veritat, perquè hi puguem confiar, en aquesta idea força d'eixamplar la base. Com ho sap que si som el 51% ja ho tindrem? O la revelació d'eixamplar la base exigeix un 60%? o què? Cal la veritat.

- Quan ho ha sabut ERC, això? Ho sabia abans de l'1-O? Si ho sabia, per què no ho va compartir? Per què no es va posar damunt la taula dels que formem el "nosaltres" per ser debatut i, en el seu cas, prendre les millors decisions? Quan deia la veritat ERC, abans que no deia que necessitéssim ser més dels que ja érem o ara que diu hem de ser més?

- No es poden plantejar les coses com a ocurrències, perquè llavors perden tota credibilitat. ERC parla que cal una estratègia per "eixamplar la base"... com si ara, de sobte, haguessin tingut una revelació, com si mai l'independentisme no ha treballat ja sempre des d'estratègies que ens permetessin créixer. O i tant que l'estratègia d'eixamplar la base SEMPRE ha format part de l'estratègia independentista. Per això hem passat de ser residuals, testimonials, als anys 80, a ser com som ara la majoria social i parlamentària. Així, en tot cas, caldria dir "hem de treballar per seguir eixamplant la base".

- Dir-nos la veritat vol dir també eliminar tota ombra de dubte sobre les veritables intencions d'aquesta "estratègia". Ho diu ERC perquè sap és l'única manera de fer la República o ho diu ERC perquè al darrere d'aquesta idea hi ha una estratègia oculta de partit per generar un escenari polític que els permeti reeditar un nou tripartit?? Sense aquesta veritat i confiança no podrem fer res.

I em perdonaran els amics d'ERC que hagi agafat aquest exemple, però és el més clar de tots els possibles. És un exemple real en el que es donen totes les condicions negatives per fer res. I en canvi és un exemple en el que tots estarem d'acord que si es donessin les condicions que més amunt he establert, tots el compartiríem.

5- Si compartim i si confiem construirem i blindarem el nosaltres. I voldrà dir que no dubtem els uns dels altres, perquè sabem que ens diem la veritat i que som capaços de prendre decisions lleialment. I així arribem a un dels punts crítics de l'actual situació i de com plantejar-nos fer realitat la República: en l'actual situació no serveix cap gran pla o full de ruta, només serveix una cosa: estar del tot preparats per aprofitar totes les oportunitats que sorgeixin i, alhora, per treballar per generar aquestes oportunitats i, evidentment, aprofitar-les. Manen les circumstàncies, no els plans. Una de les característiques d'aquests temps que ens toca viure és que manen les circumstàncies. Us poso un parell d'exemples del que vull dir:

  • - El President Puigdemont i els consellers a l'exili s'estaven a Bèlgica. Gaudeixen d'una certa mobilitat. El President ha anat a Dinamarca i no ha passat res. I el President va a Finlàndia, i no passa res. Però a la tornada, en territori alemany, són detinguts. Això ni estava preparat ni previst. Però passa. I en passar assistim a l'esclat del tema català a nivell internacional. Com mai. De sobte allò que no havíem aconseguit fins llavors, que el tema CAT fos un tema europeu, ho esdevé, perquè la decisió que prengui el país més poderós d'Europa, com és Alemanya, tothom sap serà la posició d'Europa. I tothom sap que si la in-justícia espanyola surt derrotada a Alemanya, quedarà totalment qüestionada i desautoritzada. Es va presentar aquesta oportunitat i l'hem sabuda aprofitar. No hi havia cap pla que pogués contemplar un escenari així.
  • - fa dues setmanes el PP i C's, amb el suport del PNB aprovava els pressupostos de l'Estat. Totes les portades de tots els diaris deien que amb allò Rajoy s'acabava d'assegurar la legislatura. Una setmana després una moció de censura el fotia fora. I un cop més les forces republicanes van estar àgils per aprofitar l'oportunitat que se'ns presentava i que una setmana abans era impossible pensar pogués donar-se. Fixeu-vos que en aquest punt ens trobem amb una altra de les característiques dels temps que vivim: l'agror. Les forces republicanes aprofiten l'oportunitat, però els de l'agror obren les comportes dels embassaments que si és autonomisme, que si només un idiota fa això sense res a canvi, que si PSOE i PP són iguals, que si ja veieu el gobierno que està fent el Sánchez, etc etc. Quan res de tot això formava part de la finestra d'oportunitat que se'ns plantejava. On estava l'oportunitat?
  • - aquesta moció de censura podia fer saltar pels aires la unitat que fins llavors havien demostrat tenir blindada els del bloc del 155. I així ha estat.
  • - era una oportunitat d'afeblir monumental el que en Juliana en diu el "partit alfa" d'Espanya, el PP. I així està passant. Rajoy ha plegat i les hòsties se succeixen
  • - era una oportunitat de fer entrar en crisi C's, deixant-los descolocats i fent saltar pels aires les seves expectatives de creixement. No és un tema menor aquest, recordem que C's va ser la força guanyadora, la més votada i la que va obtenir més escons, a Catalunya. I ja ho estem veient, absolutament desquiciats, donant pals de cec, perdent crèdit.
  • - no servia la inacció. Féssim el que féssim, estaríem fent President un del 155. Preu per preu, rebentar Rajoy i PP, responsables directes de tota la repressió i violència. Els altres l'han aplaudida, cert, són co-responsables. Però ja em direu com expliquem al món que els indepes catalans han estat els que han permès al responsable de la violència patida, seguir de President. Calia triar. Doncs triar ficar-los en crisi.
  • - PP hauria pogut acabar la legislatura, assegurava estabilitat. El PSOE ha guanyat la moció de censura des d'una feblesa total. No podran fer res. Res de res. Inestabilitat, és a dir, possibilitat de que se'ns generin oportunitats.
6. Per acabar aquesta reflexió, i no sé si és una condició o una eina: crec que encara hem d'aprendre a treballar coordinadament. I a tots els nivells. Un parell d'exemples:
  • - No puc entendre que a hores d'ara encara no hàgim estat capaços de posar en marxa una gran plataforma antirepressiva, que permetés la coordinació (des del respecte a les estratègies individuals) de totes les estratègies de defensa jurídica, que garantís a tothom aquesta assistència i defensa jurídica i que gestionés una gran bossa antirepressiva per fer front a despeses, fiances, multes, etc. Una coordinació que a hores d'ara no hi és. Una falta de coordinació que genera molta ansietat innecessàriament en molta gent que està rebent citacions policials i judicials i no sap què fer. Cal lloar la immensa tasca de Drets. Però cal una coordinació antirepressiva que ara no tenim. I han començat a proliferar caixes de resistència i ajut. Com a mínim n'hi ha una desena. Al meu entendre això no pot ser, n'hi ha d'haver una, de referència i que ho assumeixi tot, absolutament tot. Gestionada en última instància per persones d'absoluta honorabilitat com podria ser p.ex. en Lluís Llach, i un equip de censors jurats de comptes, etc. M'han explicat massa casos de massa gent que està patint repressió i no sap què fer, que s'han sentit sols. I això no pot ser. 
  • Aprendre a treballar coordinadament, afegit a tot el que ja hem explicat fins ara, vol dir també ser capaços de treballar amb una flexibilitat i modularitat que ens permeti, a cada moment, fer el que considerem més adequat fer per aprofitar cada oportunitat o per plantar cara a cada amenaça. Que una cosa l'hem de fer tots junts, partits, societat civil, etc. doncs tots junts. Que una cosa es deixa en mans de la societat civil, doncs que ho faci la societat civil. Que una altra cosa cal que la facin els partits tots junts, doncs tots junts. Que és millor cadascú a la seva, doncs cadascú a la seva. Que en les eleccions municipals a tal lloc cal que JxCat i ERc vagin junts, doncs junts. Que en un altre qui ha d'anar junts són ERC i CUP, doncs que vagin ERC i CUP junts. I així en tot.
Si tot això ho aconseguim el camí cap a la República podrà ser més o menys llarg, no ho podem saber, però ens hi portarà, la veurem fer-se realitat a cada passa que fem. I no en tingueu cap dubte, si aixequem el nosaltres des de fonaments sòlids i el blindem, el nostre nosaltres seguirà creixent i creixent, mentre els qui ens volen destruir, els qui ens neguen el dret a ser, els qui ens neguen la democràcia seran cada cop menys i cada cop més febles.

DONEC PERFICIAM


2 comentaris:

Josep Castelltort Panades ha dit...

Nomès cal analitzar una idea si és un fonament. No pots debatre si el que vol un partit és debilitar-ne un altre. Si això és així, la UNITAT no és possible i caldrà passarbper les urnes perquè la gent, els vots, posin ordre. Un retard de dos anys, potser.

Lord Nelson ha dit...


Jo, Senyor Abad, veig falta d'orientacions. Encara no ens hem refet del sotrac de finals d'octubre

A la metròpoli tenim el que volíem: hem posat en "li-qui-da-sió" la tropa de M.Rajoy, Soraya i Millo, li hem complicat la vida a Rivera i sus pandilleros, i hem posat el PSOE als comandaments de la màquina repressora de l'estat espanyol.

Nosaltres tenim un govern emmanillat presidit per qui, a efectes del simbolisme de la legitimitat, hauria d'autodefinir-se com a Conseller en Cap i em sembla massa content que el diguin President, i també hi tenim uns presoners a la metròpoli, uns exiliats a democràcies europees, i un munt de gent amenaçada, embargada i perseguida ja sota la direcció del PSOE.

Davant de tot això, ERC creu que té un pla i va a la seva, i cada vegada li escau més el sobrenom d'una tribu índia que surt a la novel·la Centauros del Desierto (The Searchers), "aquellos que nunca llegan a donde se dirigen". El PDeCAT ni transmet la imatge de tenir un pla. I són, per ara, les nostres dues forces polítiques principals. Així que hem d'espavilar.

Ens cal un lideratge, una direcció política compartida que ens porti a la construcció de l'estat català independent. Difícilment assolirem l'objectiu si la tàctica i estratègia d'aquesta direcció política no és elaborada i compartida pel gruix de les entitats que volen la independència de Catalunya: CUP, Demòcrates, ERC, JxCAT, PDeCAT, ANC, Òmnium, Súmate, Intersindical-Confederació Sindical Catalana... És difícil alinear totes aquestes forces que ara veuen pròxim l'horitzó electoral de locals i europees. I malgrat tot cal intentar-ho. Més que res per si ampliem la base que sapiguem que fer. :-)

Van a superposar-se quatre situacions que facilitaran allò d'"ampliar la base", que s'haurien d'afrontar des d'una entesa àmplia de l'independentisme:

1) El joc brut, les il·legalitats, i la repressió, del gobierno del PSOE i la seva negativa a negociar un referèndum d'autodeterminació. En aquest marc ja estem.
2) Les resolucions sobre les euroordres. D'aquí a poc, abans de vacances.
3) El judici contra els presos polítics. Després de vacances.
4) Les eleccions municipals i europees. Maig 2019.

Algú ha de convocar els partits i entitats a una reunió per afrontar aquestes quatre qüestions de la forma més coordinada i unitària possible.

L'acció del gobierno del PSOE l'hem d'aprofitar per palesar la marginació dels catalans i la persecució de la nostra cultura i identitat, i la impossibilitat de reforma democràtica i social de l'estat espanyol. Les resolucions sobre les euroordres i el judici contra els presos polítics han d'anar acompanyades de grans mobilitzacions.

Les eleccions del maig de 2019 són dos plebiscits que hem de guanyar. A les europees s'ha d'anar amb una candidatura unitària de l'independentisme en favor de la República de Catalunya. I a les municipals l'ideal és candidatures unitàries, amb primàries que donin més protagonisme a la gent, a tot arreu. Almenys a Barcelona i a totes les poblacions amb més de 20.000 habitants.

Que seguin i parlin, cal esforç i generositat per part de tots. S'ha d'intentar i s'ha de voler. I sobretot, és urgent que, des dels partits i entitats esmentades, s'organitzi la plataforma contra la repressió. És una vergonya el que està passant. Algú ha de convocar també els partits i entitats... i organitzar aquest assumpte tal com vostè indica. És una via per anar-hi trenant la xarxa de confiances. Potser seria convenient que aquest assumpte es vinculés al Consell de la República, que cal posar en marxa ja.