27 d’oct. 2018

Sobre l'enquesta del CIS

Dijous el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) va publicar el seu baròmetre d'octubre 2018. El CIS és una institució depenent del gobierno de España. Té molts bons tècnics, però evidentment la dependència política sempre és conflictiva.

Per primera vegada -crec- el CIS ha fet una cosa molt interessant, que fins ara només es podia treballar accedint a les microdades, i és presentar els resultats ordenats per comunitats autònomes. Això és el que m'ha motivat, sobretot, fer aquesta anàlisi, amb tota la prudència del món, atès que aa representativitat que és vàlida a nivell estatal, ho és molt menys a nivell autonòmic, perquè el nombre d'enquestats, evidentment, és menor.

No analitzaré la projecció de vot que efectua. Crec que és el menys sòlid i el menys interessant de l'enquesta. 

M'he fixat i estructurat l'anàlisi en quatre dimensions del baròmetre molt concretes, al voltant de la dissociació entre ciutadania i "estat" i de l'evidència del desencaix entre Catalunya i aquest estat podrit.

1. Quan la ciutadania va per una banda i l'estat podrit i els seus agents (aparells estatals, judicials, mediàtics, polítics) per una altra.

Si atenem a les portades de diaris, als minuts de tertúlia, les declaracions dels polítics, a la frenètica activitat desplegada per tots els aparells de l'estat, crec que tots assenyalaríem la independència de Catalunya com el gran tema, problema, qüestió, de l'estat espanyol.

Doncs bé, per als ciutadans espanyols la independència de Catalunya no deixa de ser, en termes de prelació dels seus problemes, un problema molt menor, el cinquè, amb només un 4,5% de les respostes. Se situa al darrere de l'atur, que és el principal problema per a un 36,4% de la gent, de la corrupció i el frau, que són el segon problema, amb un 13,9% de respostes, gairebé empatant amb els partits polítics en general, que són vistos com el principal problema per a un 13,8% dels ciutadans, i dels problemes de caràcter econòmic, que, per a la majoria d'espanyols, se situen com el quart problema, amb un 7,3% de respostes.

Només darrere d'aquestes quatre qüestions apareix finalment la independència de Catalunya. 

Aquestes dades evidencien una dissociació espectacular entre la gent i els aparells de l'estat, la política, la judicatura, els media, etc. Frapant. Si no fos perquè sabem l'estat espanyol és un estat podrit, podríem dir-los-hi que s'ho facin mirar. Però és que aquesta dissociació és justament resultat de ser un estat podrit. La gent per una banda, l'estat podrit per una altra.

2. No hi ha imposició constitucional que pugui evitar evidenciar que no es pot parlar de nació espanyola, ni d'unitat ni de mandangues similars

Una de les preguntes interessants del baròmetre del CIS és la que fa al voltant de la "crispació" política que hi ha a l'estat espanyol.

Hi ha unanimitat en que estem en un moment polític caracteritzat per la crispació. Un 64,2% diuen que molta i un 26,8% que bastanta. O sigui, que per a un 91% de la població la situació política es defineix per la crispació que hi ha. I en aquest punt no hi ha diferències per comunitats autònomes. Tots ho veiem així.

Ara bé, quan es pregunta sobre a quins partits i a quins líders polítics s'atribueix la crispació, la major responsabilitat en la crispació, és quan emergeixen "les dos espanyes", o dit d'una altra manera, és quan emergeix el que per a l'atàvic centralisme estatal espanyol és la "antiespanya", els sediciosos, els rebels, etc.

Per al conjunt dels espanyols, la principal responsabilitat de la crispació recau en els partits independentistes, amb un 27,8%. El PP té el 27,3% i C's el 7,1%. Curiosament -o no- a Catalunya només un 14,1% dels enquestats atribueixen la crispació als partits independentistes, mentre que un 36,6% ho fa al PP i un 32,9% a C's. És a dir, per a una aclaparadora majoria del 69,5% dels catalans la responsabilitat de la crispació és dels partits més salvatgement unionistes, PP i C's. Gairebé un 70%. Brutal.

Del 34,4% a Espanya al 69,5% a Catalunya. Dos països. Dues visions radicalment oposades de la vida, de la política, de la realitat.

El CIS segueix preguntant sobre el tema de la crispació, i vol que els enquestats assenyalin responsabilitats en els líders polítics. I aquí les dues visions incompatibles, irreconciliables, de la realitat, tornen a emergir.

A nivell estatal la resposta cunyadista de "todos/as un poco" és la majoritària, amb un 28,8%. És a dir, que a nivell de lideratges polítics, la responsabilitat de la crispació és una mica de tots. Després segueix un 17,5% que diuen és de Pablo Casado i un 9,9% que d'Albert Rivera.

El país diferent que és Catalunya emergeix novament quan veiem que per a un 39,9% dels catalans Albert Rivera és el líder polític principal responsable de la crispació, seguit de Pablo Casado, que ho és per a un 23,5%

Mentre tots els voceros de C's acusen els líders independentistes de generar crispació, els catalans els assenyalen a ells com els grans responsables d'aquesta crispació, d'haver-la generat ells. Sí, un 40% assenyalen directament Rivera. Els catalans evidentment som els que més el coneixem, aquest personatge, i ja no ens pot enganyar. Als espanyols sí, i només un 9,9% l'assenyalen com a responsable de la crispació. Però als catalans no. Un 63,4% dels catalans té clar que els actuals líders de la més rància i autoritària dreta espanyola que hem conegut en els darrers decenis, són els principals responsables de la crispació.

Això evidencia, a més, que la crispació ha estat i és l'estratègia política de l'unionisme a catalunya. La crispació l'han creada ells.

Ah, i per més que la senyora Arrimadas i els seus hooligans s'entestin en assenyalar el President Quim Torra com a responsable d'aquesta crispació, no els creuen ni els seus votants. Només per a un 6% de catalana el lideratge del MHP Torra seria responsable de la crispació.

3. L'evidència de dues realitats socials i nacionals i, alhora, de la complexitat de la realitat catalana

Amb tota la prudència del món, perquè a nivell de Catalunya la mostra CIS és de 461 enquestes, hi ha algunes dades que a criteri meu, apunten la complexitat de la nostra realitat nacional. Són dades que crec no faríem bé ignorant, sinó que conviden a aprofundir-hi.

El CIS planteja una pregunta sobre el sentiment d'identitat dels enquestats. En un extrem situa el sentiment de sentir-se únicament espanyol i en l'altra banda el sentiment de sentir-se únicament del gentilici de la CA. Traduït a Catalunya, en una banda únicament espanyol i en l'altra únicament català, amb una posició central de tan espanyol com gentilici (català en el nostre cas) i dues intermitges de més espanyol que gentilici i més gentilici que espanyol.

Doncs bé, els catalans som els que més expressem un sentiment d'identitat propi, únic, en relació a la resta de comunitats autònomes. Un 23,2% responen que únicament gentilici, és a dir, català en el nostre cas. Per situar, la mitjana estatal és del 6,1%, i als enquestats del País basc, només del 12,5%.

A Catalunya un 42,7% dels enquestats afirmen sentir-se únicament catalans o més catalans que espanyols, mentre que aquest sentiment a nivell estatal és del 16,2%. L'evidència del fet nacional català emergeix amb contundència.

Però també ho fa la complexitat de la configuració d'aquest fet nacional. La majoria de catalans, pel que fa a sentiment identitari, manifesten sentir-se tan catalans com espanyols. Un 42,3%.

És una dada coherent amb les d'altres enquestes. Fa molt temps que vinc explicant que la identitat catalana es forma a partir d'una identitat compartida CAT-ESP. Això introdueix un element d'evident complexitat, però alhora d'extraordinària riquesa. La nostra nació l'estem configurant a partir d'identitats compartides. I això és un fet comparadament molt poc habitual. Explica molt i ens obliga a molt. Jo ho trobo del tot normal, sóc fill de pare murcià i mare catalana, vaig créixer a Lora del Río i al barri de San Ildefonso, a la ciutat satèlit, a Cornellà de Llobregat. Les identitats compartides formen part indestriable de la nostra realitat.

Per contra, només un 9,8% s'identifiquen com a només espanyols o més espanyols que catalans.

4. Pensar es de cobardes, com a lema d'aquest estat podrit que és l'estat espanyol. O de como darlo todo para favorecer el independentismo.

Última d'aquestes 4 qüestions que he trobat més interessants del baròmetre del CIS. No, el CIS no s'atreveix a preguntar dirèctament per la independència. Però sí hi ha una pregunta amb una relació de possibles respostes que ens permet aproximar-nos al tema dels suports a la independència o a l'estructura política de l'estat.

El CIS demana als enquestats que diguin amb quina de les 5 alternatives d'organització territorial de l'Estat Espanyol està més d'acord.

En l'extrem centralista i unionista situa "Un estado con un único Gobierno central sin autonomías". I a l'altra banda "Un estado en el que se reconociese a las CCAA la posibilidad de convertirse en estados independientes". La posició central un estat autonòmic com l'actual, i dues d'intermites a cada banda: comunitats autònomes sí, però amb menys competències que ara i comunitats autònomes sí però amb major autonomia que ara.

Doncs bé, un 38,2% dels catalans responen que un estat on es pogués accedir a la independència. És la resposta refugi per als independentistes. I a Catalunya és la majoritària. Un 38,2%.

D'aquí no n'hem de treure que els independentistes segons el CIS siguin aquest 38,2%. Per a mi l'única lectura possible d'una pregunta i unes respostes així és que la possibilitat democràtica d'accés a la independència és l'opció majoritària entre els catalans.

Només un 8,9% dels catalans opten per la política que en podríem dir del "155", o sigui, amb autonomia limitada o directament sense cap autonomia.

I per a mi és en aquest punt que el CIS evidencia quan aquest estat podrit que és l'estat espanyol es va convertir en una fàbrica de fer independentistes: per a un 46,7 dels enquestats catalans la seva aspiració territorial és un estat autonòmic com l'actual o autonòmic, però amb més autonomia. Concretament els que no tocarien res són un 23,9% i els que tindrien una aspiració d'estat autonòmic, però amb més autonomia, són un 22,8%.

Si l'estat espanyol hagués tingut un centímetre d'intel·ligència política, de decència, de sentit democràtic, hauria gestionat la situació a Catalunya convertint aquest 46,7% en la majoria democràtica i parlamentària, hauria treballat per situar l'estat espanyol en aquesta visió potencialment no rupturista d'una majoria de catalans.

Però això no ha estat així, tot el contrari. La reacció de l'estat espanyol a la situació a Catalunya ha estat repressió, negació, supressió, 155, amenaça.

El que jo llegeixo en aquesta pregunta és que els independentistes som una expressió política absolutament sòlida a Catalunya, que no hem deixat de créixer i que difícilment disminuirem. Però el que també llegeixo amb total claredat és que qui s'ha convertit en una màquina de fabricar indepes és l'estat espanyol, que el fet que l'independentisme sigui la majoria social i parlamentària a Catalunya no és tan mèrit dels independentistes com obra de l'estat espanyol.

Cap a on caminarà aquest 22,8% dels catalans que segons el CIS el que més els agradaria seria un estat autonòmic però amb més autonomia que l'actual? Jo ho tinc claríssim: cap a l'independentisme! L'estat espanyol és INCAPAÇ d'oferir res a Catalunya que no sigui negació, repressió, supressió, amenaça. I això és el que ha estat decisiu per haver fet tants independentistes com ara mateix som i serà decisiu també per acabar de decantar aquests catalans que encara conserven una íntima aspiració de poder tenir més autogovern sense ruptura.

La sentència contra l'Estatut va precipitar el gran salt de l'independentisme en aquesta dècada. La repressió demencial, despòtica, inhumana, contra Catalunya i contra els líders polítics i activistes socials i polítics probablement precipiti un nou salt de l'independentisme, per passar de ser majoritari a ser clarament hegemònic a tots els nivells.

Aquest estat podrit que és l'estat espanyol mai falla.

Ara, a la vista de tot això, el que hem d'exigir-nos és no fallar nosaltres. És més important que mai actuar políticament amb intel·ligència i amb coratge. L'escenari és òptim per a les nostres aspiracions. Però hem de saber-les gestionar. I gestionar-les amb intel·ligència vol dir construint i blindant un nou "nosaltres", treballant tots, i no contra tots, preferir la mà estesa al retret, abocar-nos a explicar i convèncer i no a passar-nos els dia sermonejant, renegant, i irritats amb nosaltres mateixos i amb el món.

Perquè si només som un sac de renecs i, ni que sigui sense voler-ho, l'estat espanyol l'encertés en alguna cosa, podríem perdre molt en l'aspiració de fer realitat la República.

Intel·ligència i coratge. Estratègia i confiança. Unitat i perserverància.

DONEC PERFICIAM




































1 comentari:

Josep Castelltort Panades ha dit...

Tard o d'hora acabaran oferint una millora de l'autonomia, potser quan ja hagi caigut el rei. Que cal fer perquè llavors, per cansament, no acabem conformant- nos amb poc? Estic convençut que ens exigiran una vinculació amb Espanya, prr deixar-nos en llibertat sense que sembli una derrota per als espanyols - ja III República-. Potser Conferderació? Cal pensar en pode mantenir una vinculació amb els Països Catalans, com a mínim cultural.