Com ja sabeu els que em seguiu, com a analista, una de les coses que més m'agrada és tenir al davant una bona enquesta i abocar-me als seus continguts, llegir i valorar el que ens explica. I sempre des de la perspectiva dels aprenentatges que en puc -podem- treure en aquest procés per fer possible la República Catalana, per esdevenir independents. Fa molt temps que segueixo sistemàticament totes les bones enquestes a les que tinc accés, singularment els Baròmetres d'Opinió Política del Centre d'Estudis d'Opinió, per a mi, sempre ho dic, la millor enquesta que es fa a Catalunya.
Té tres grans virtuts: és una enquesta tècnicament impecable, la seva periodicitat ens permet disposar d'una sèrie històrica valuosíssima i és una enquesta valenta, en el sentit que no defuig cap de les qüestions que tenen rellevància política i social. En aquest últim sentit, totes les comparacions són odioses, però si comoparem el CEO amb el CIS veiem, en el CIS, una enquesta covarda, al servei de l'estat, no al servei de la veritat, no al servei del retrat demoscòpic d'una societat i dels seus debats i posicionaments polítics. El CIS, per exemple, no pregunta coses incòmodes, com la monarquia. El CEO sí.
Doncs bé, divendres, quan va caure a les meves mans aquest primer BOP 2019 del CEO, m'hi vaig submergir, i a mesura que avançava en els seus continguts i les seves dades hi tenia l'evidència que en aquelles taules s'hi estava revelant, havia emergit, el nou país que va néixer l'1 d'Octubre. Aquell 1 d'Octubre fundacional. Aquell 1 d'octubre del que en David Fernández en va fer la millor definició: volíem ser República i vam aprendre a ser poble. En totes les taules de l'enquesta del CEO emergia aquest nou país, que havia après a ser poble l'1-O, i es feia evident la irreversibilitat de la República que volíem fer l'1-O.
Som poble i serem República. No hi ha cap marxa enrere possible. No hi ha cap altre destí per a aquest poble que el de ser República. Al mateix temps, de totes aquelles taules també emergia la dificultat i la complexitat del camí (o camins) fins fer-la possible, fins esdevenir independents.
Per això en el primer article analitzant el CEO deia que el dedicava als resultats electorals que projectava perquè sóc conscient que és el tema mediàtic i que concentra gairebé tota l'atenció, però que per a mi, allò era el menys important d'aquella enquesta. Per això deia que aquest CEO ens ofereix una quantitat brutal d'informació i d'evidències, que és el que més val la pena d'analitzar, de compartir.
Som-hi!
L'evidència fundacional de l'1-O i la irreversibilitat de la República
O l'estat espanyol ens elimina físicament i com a poble o serem República. No n'hi ha una altra. S'ha acabat tot. Aquest poble que vam aprendre a ser l'1-O ja ha penetrat tan intensament i tan aclaparadorament en la immensa majoria de tots nosaltres, del cos de la Nació, de tots i cadascun de nosaltres, que no hi ha cap altra sortida possible. La desconexió política, social, cívica de l'estat espanyol i de les seves estructures podrides és total. I ja no té marxa enrere. I també emergeix amb la contundència que només tenen els grans fonaments nacionals, allò que volem ser.
El 78, 7% dels catalans pensem que tenim dret a decidir el nostre futur com a país votant en referèndum. Ho creu el 100% dels votants de JxCAT, ERC i la CUP. Ho creu el 85,1% dels votants dels Comuns. Però, i això és el més transcendent, també ho creuen el 40,7% dels votants de Cs, el 59,8% dels del PSC-PSOE i el 44,5% dels del PP.
La dissociació del discurs de tots els líders espanyols i la voluntat del poble de Catalunya, incloent-hi els seus votants és radical. Sembla una marcianada. No entro en temes de coherència dels votants, etc. Això forma part de la complexitat. En tot cas, les dades són contundents i obliguen a reflexionar molt com canalitzar aquest acord vertebral de la nostra societat.
El 73% de la societat catalana està poc o gens satisfeta amb el funcionament de la democràcia a l'estat espanyol. Ja poden fer les campanyes que vulguin i dir les barbaritats que vulguin. A Catalunya ja no enganyen a ningú. 3 de cada 4 catalans denuncia aquesta no-democràcia.
Potser la dada on amb més intensitat contundència s'aprecia aquest nou país que va néixer l'1-O és en el radical rebuig a la monarquia espanyola. És la institució pitjor valorada d'entre una llista de més de 20. El 78,6% dels catalans suspenen a la monarquia. En una escala de 0 a 10 on el 0 és que la institució genera cap confiança i 10 molta confiança, la monarquia espanyola, entre els catalans, és valorada amb una mitjana de 1,82.
Aquell 3 d'octubre, quan Felipe VI àlies "El Preparao" va irrompre a les TV de tot l'estat per fer aquell patètic i repugnant discurs contra Catalunya i els catalans, ell potser no ho sap encara, però s'estava acomiadant. Això no hi ha qui ho aixequi. Amb un 1,82 de valoració en escala 0 a 10 ja no hi ha res a fer. La monarquia ja és només una càrrega per al 80% de la societat catalana de la que estem mirant com ens en desfem.
Un 75,9% dels catalans prefereixen la República com a forma de Govern. Ho volen així el 100% dels votants de Junts per CAT, d'ERC, dels Comuns i de la CUP. Però també un 69,8% dels votants del PSC!!! I un 18,75 dels de Cs i un 33,3% dels del PP.
Finalment, l'evidència del col·lapse de l'estat espanyol, d'aquest estat podrit, de les seves castes, del deep state i de la fractura irreversible que la manera com totes aquestes institucions han actuat, és que totes són radicalment rebutjades, suspeses, per la societat catalana. De 0 a 10 la Banca un 2,29, el Govern espanyol un 2,93, el Tribunal Constitucional un 3,03, els tribunals de justícia un 3,53. No se salva res. Tot el que és l'estat espanyol, tota aquesta trama podrida d'institucions del deep state ja són percebudes per la immensa majoria de catalans com un element hostil, ja ens mereixen confiança zero, cap confiança.
I quan això passa, senyors, el nou país ha emergit als nostres ulls, el nou país, potser sense adonar-se'n, ja no veu com a pròpies cap de les institucions de l'estat espanyol, tot el contrari, les veiem com a instruments d'agressió.
La demencial deriva demofòbica, autoritària, repressora, de l'estat espanyol i dels seus gestors (polítics, jutges, policies...) ens ha dut aquí. I d'aquest punt ja no hi ha marxa enrere. És el rei, el que amb el que ha fet s'ha situat en aquest 1,82, ha esdevingut aliè al 80% dels catalans. És ell, i no l'escola catalana, ni la TV3, ni l'adoctrinamiento ni totes aquestes rucades. Són ells, el rei, els jutges, els governs espanyols, els que s'han situat, amb tot el que han fet, en aquest supens radical, en aquesta absoluta falta de confiança.
I de tot això ja no hi ha marxa enrere. Això ja no es recupera. Ja pot fer el que vulgui l'estat espanyol, que a CAT està mort, ha desaparegut. I per sempre. Pot reprimir. Però no pot evitar l'inevitable. I l'inevitable és que ja hem marxat, ja no som. I ara només ens falta formalitzar-ho. Seria important que l'estat espanyol, que la societat espanyola fos conscient del lluny que estem d'aquest estat. Sense ponts. Sense res a fer. Excepte fer la nostra República i començar de nou, d'igual a igual, unes noves relacions de veïnatge i cooperació.
QUE JO RONCO??? QUÈ VA! JO NO RONCO!
Tot el que hem vist i analitzat de les anteriors taules configura l'ànima més fonda d'aquest nou poble que va néixer l'1-O. És una visió interna, profunda sòlida, inequívocament sòlida. Però que no es manifesta igual en tots.
I aquí comença "el lio". A la vista de la contundència de les anteriors dades, hom podria pensar que tota aquesta gent estem per fotre el camp d'Espanya cagant hòsties, fundar la nostra República i fer un estat democràtic, amb unes institucions que ens mereixin confiança.
Però això no és ben així. A la pregunta "vol que CAT esdevingui un estat independent", un 48% diuen que Sí i un 44% que No. Ja no hi ha aquella aclaparadora majoria que teníem en el rebuig a les institucions que són l'estat espanyol (monarquia, poder judicial, govern central, etc). La cosa encara és més sorprenent davant la pregunta de resposta múltiple, perquè llavors un 52% dels enquestats opta per una forma política encaixada (més intensament o menys intensament) amb Espanya.
O sigui que un 80% estem absolutament en contra de la monarquia, volem una República, ens caguem en totes les institucions que configuren el deep state... però quan et diuen "fotem el camp!" només ho veuen clar entre un 39,7 en la múltiple (estat independent) i un 48% en la d'independència Sí o No.
Mirant aquesta dissociació m'ha vingut al cap el que passa amb la gent que ronca, que són els últims en assabentar-se'n, que sempre són els altres que els hi diuen. I al principi sempre es nega, fins i tot busquen excuses (estaré arrofredat) i no s'hi relaciona simptomatologia com fatiga durant el dia, boca seca al llevar-se, etc.
Una part de la nostra població és evident que "ronca" políticament (rebutgen radicalment la monarquia, volen una República, etc) però no en són conscients, no ho processen políticament. I aquí estem nosaltres dient-los-hi, ei, que esteu roncant. I ells estan encara en la fase de negació. Els ho hem de dir, que això que volen només amb la independència ho tindran, desfer-se del monarca, fer una república democràtica, etc.
Això és en si mateix un repte que hauríem d'abordar. Canalitzar aquesta ànima profunda del nou poble que som (80%) i fer-la emergir, en un estat de presa de consciència col·lectiva. Tenim un bon punt de partida, aquest 80% que creu el nostre futur l'hem de decidir nosaltres. Democràcia.
DONEC PERFICIAM
Té tres grans virtuts: és una enquesta tècnicament impecable, la seva periodicitat ens permet disposar d'una sèrie històrica valuosíssima i és una enquesta valenta, en el sentit que no defuig cap de les qüestions que tenen rellevància política i social. En aquest últim sentit, totes les comparacions són odioses, però si comoparem el CEO amb el CIS veiem, en el CIS, una enquesta covarda, al servei de l'estat, no al servei de la veritat, no al servei del retrat demoscòpic d'una societat i dels seus debats i posicionaments polítics. El CIS, per exemple, no pregunta coses incòmodes, com la monarquia. El CEO sí.
Doncs bé, divendres, quan va caure a les meves mans aquest primer BOP 2019 del CEO, m'hi vaig submergir, i a mesura que avançava en els seus continguts i les seves dades hi tenia l'evidència que en aquelles taules s'hi estava revelant, havia emergit, el nou país que va néixer l'1 d'Octubre. Aquell 1 d'Octubre fundacional. Aquell 1 d'octubre del que en David Fernández en va fer la millor definició: volíem ser República i vam aprendre a ser poble. En totes les taules de l'enquesta del CEO emergia aquest nou país, que havia après a ser poble l'1-O, i es feia evident la irreversibilitat de la República que volíem fer l'1-O.
Som poble i serem República. No hi ha cap marxa enrere possible. No hi ha cap altre destí per a aquest poble que el de ser República. Al mateix temps, de totes aquelles taules també emergia la dificultat i la complexitat del camí (o camins) fins fer-la possible, fins esdevenir independents.
Per això en el primer article analitzant el CEO deia que el dedicava als resultats electorals que projectava perquè sóc conscient que és el tema mediàtic i que concentra gairebé tota l'atenció, però que per a mi, allò era el menys important d'aquella enquesta. Per això deia que aquest CEO ens ofereix una quantitat brutal d'informació i d'evidències, que és el que més val la pena d'analitzar, de compartir.
Som-hi!
L'evidència fundacional de l'1-O i la irreversibilitat de la República
O l'estat espanyol ens elimina físicament i com a poble o serem República. No n'hi ha una altra. S'ha acabat tot. Aquest poble que vam aprendre a ser l'1-O ja ha penetrat tan intensament i tan aclaparadorament en la immensa majoria de tots nosaltres, del cos de la Nació, de tots i cadascun de nosaltres, que no hi ha cap altra sortida possible. La desconexió política, social, cívica de l'estat espanyol i de les seves estructures podrides és total. I ja no té marxa enrere. I també emergeix amb la contundència que només tenen els grans fonaments nacionals, allò que volem ser.
El 78, 7% dels catalans pensem que tenim dret a decidir el nostre futur com a país votant en referèndum. Ho creu el 100% dels votants de JxCAT, ERC i la CUP. Ho creu el 85,1% dels votants dels Comuns. Però, i això és el més transcendent, també ho creuen el 40,7% dels votants de Cs, el 59,8% dels del PSC-PSOE i el 44,5% dels del PP.
La dissociació del discurs de tots els líders espanyols i la voluntat del poble de Catalunya, incloent-hi els seus votants és radical. Sembla una marcianada. No entro en temes de coherència dels votants, etc. Això forma part de la complexitat. En tot cas, les dades són contundents i obliguen a reflexionar molt com canalitzar aquest acord vertebral de la nostra societat.
El 73% de la societat catalana està poc o gens satisfeta amb el funcionament de la democràcia a l'estat espanyol. Ja poden fer les campanyes que vulguin i dir les barbaritats que vulguin. A Catalunya ja no enganyen a ningú. 3 de cada 4 catalans denuncia aquesta no-democràcia.
Potser la dada on amb més intensitat contundència s'aprecia aquest nou país que va néixer l'1-O és en el radical rebuig a la monarquia espanyola. És la institució pitjor valorada d'entre una llista de més de 20. El 78,6% dels catalans suspenen a la monarquia. En una escala de 0 a 10 on el 0 és que la institució genera cap confiança i 10 molta confiança, la monarquia espanyola, entre els catalans, és valorada amb una mitjana de 1,82.
Aquell 3 d'octubre, quan Felipe VI àlies "El Preparao" va irrompre a les TV de tot l'estat per fer aquell patètic i repugnant discurs contra Catalunya i els catalans, ell potser no ho sap encara, però s'estava acomiadant. Això no hi ha qui ho aixequi. Amb un 1,82 de valoració en escala 0 a 10 ja no hi ha res a fer. La monarquia ja és només una càrrega per al 80% de la societat catalana de la que estem mirant com ens en desfem.
Un 75,9% dels catalans prefereixen la República com a forma de Govern. Ho volen així el 100% dels votants de Junts per CAT, d'ERC, dels Comuns i de la CUP. Però també un 69,8% dels votants del PSC!!! I un 18,75 dels de Cs i un 33,3% dels del PP.
Finalment, l'evidència del col·lapse de l'estat espanyol, d'aquest estat podrit, de les seves castes, del deep state i de la fractura irreversible que la manera com totes aquestes institucions han actuat, és que totes són radicalment rebutjades, suspeses, per la societat catalana. De 0 a 10 la Banca un 2,29, el Govern espanyol un 2,93, el Tribunal Constitucional un 3,03, els tribunals de justícia un 3,53. No se salva res. Tot el que és l'estat espanyol, tota aquesta trama podrida d'institucions del deep state ja són percebudes per la immensa majoria de catalans com un element hostil, ja ens mereixen confiança zero, cap confiança.
I quan això passa, senyors, el nou país ha emergit als nostres ulls, el nou país, potser sense adonar-se'n, ja no veu com a pròpies cap de les institucions de l'estat espanyol, tot el contrari, les veiem com a instruments d'agressió.
La demencial deriva demofòbica, autoritària, repressora, de l'estat espanyol i dels seus gestors (polítics, jutges, policies...) ens ha dut aquí. I d'aquest punt ja no hi ha marxa enrere. És el rei, el que amb el que ha fet s'ha situat en aquest 1,82, ha esdevingut aliè al 80% dels catalans. És ell, i no l'escola catalana, ni la TV3, ni l'adoctrinamiento ni totes aquestes rucades. Són ells, el rei, els jutges, els governs espanyols, els que s'han situat, amb tot el que han fet, en aquest supens radical, en aquesta absoluta falta de confiança.
I de tot això ja no hi ha marxa enrere. Això ja no es recupera. Ja pot fer el que vulgui l'estat espanyol, que a CAT està mort, ha desaparegut. I per sempre. Pot reprimir. Però no pot evitar l'inevitable. I l'inevitable és que ja hem marxat, ja no som. I ara només ens falta formalitzar-ho. Seria important que l'estat espanyol, que la societat espanyola fos conscient del lluny que estem d'aquest estat. Sense ponts. Sense res a fer. Excepte fer la nostra República i començar de nou, d'igual a igual, unes noves relacions de veïnatge i cooperació.
QUE JO RONCO??? QUÈ VA! JO NO RONCO!
Tot el que hem vist i analitzat de les anteriors taules configura l'ànima més fonda d'aquest nou poble que va néixer l'1-O. És una visió interna, profunda sòlida, inequívocament sòlida. Però que no es manifesta igual en tots.
I aquí comença "el lio". A la vista de la contundència de les anteriors dades, hom podria pensar que tota aquesta gent estem per fotre el camp d'Espanya cagant hòsties, fundar la nostra República i fer un estat democràtic, amb unes institucions que ens mereixin confiança.
Però això no és ben així. A la pregunta "vol que CAT esdevingui un estat independent", un 48% diuen que Sí i un 44% que No. Ja no hi ha aquella aclaparadora majoria que teníem en el rebuig a les institucions que són l'estat espanyol (monarquia, poder judicial, govern central, etc). La cosa encara és més sorprenent davant la pregunta de resposta múltiple, perquè llavors un 52% dels enquestats opta per una forma política encaixada (més intensament o menys intensament) amb Espanya.
O sigui que un 80% estem absolutament en contra de la monarquia, volem una República, ens caguem en totes les institucions que configuren el deep state... però quan et diuen "fotem el camp!" només ho veuen clar entre un 39,7 en la múltiple (estat independent) i un 48% en la d'independència Sí o No.
Mirant aquesta dissociació m'ha vingut al cap el que passa amb la gent que ronca, que són els últims en assabentar-se'n, que sempre són els altres que els hi diuen. I al principi sempre es nega, fins i tot busquen excuses (estaré arrofredat) i no s'hi relaciona simptomatologia com fatiga durant el dia, boca seca al llevar-se, etc.
Una part de la nostra població és evident que "ronca" políticament (rebutgen radicalment la monarquia, volen una República, etc) però no en són conscients, no ho processen políticament. I aquí estem nosaltres dient-los-hi, ei, que esteu roncant. I ells estan encara en la fase de negació. Els ho hem de dir, que això que volen només amb la independència ho tindran, desfer-se del monarca, fer una república democràtica, etc.
Això és en si mateix un repte que hauríem d'abordar. Canalitzar aquesta ànima profunda del nou poble que som (80%) i fer-la emergir, en un estat de presa de consciència col·lectiva. Tenim un bon punt de partida, aquest 80% que creu el nostre futur l'hem de decidir nosaltres. Democràcia.
DONEC PERFICIAM
PS: En el tercer i últim article analitzant el CEO abordaré algunes qüestions que per a mi són, a la vista del que ens explica l'enquesta, transcendents sobre com fer-ho. No tinc la recepta de què fer ni de com fer-ho, però sí tenim elements que són clau per poder-ho fer.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada