El cap de setmana passat vaig fer i publicar un article, just el previ a aquest, en el que analitzava els principals elements que al meu entendre calia tenir presents al voltant de tot el que havíem viscut després de les mobilitzacions contra la sentència del TS: la violència policial, l'actuació d'infiltrats amb l'objectiu de provocar la intervenció policial i la reacció de molts manifestants aixecant barricades i cremant contenidors.
També vaig voler fer una crítica severa a tot aquest personal, normalment sense cap bagatge de militància independentista al darrere i completament ignorant de com ha estat la lluita independentista al llarg dels anys, que anaven exclamant per tot arreu "ja era hora, per fi plantem cara!" i similars. Vaig intentar explicar que tot això que passava no era cap novetat, que són camins pels que ja va transitar l'independentisme durant molts anys, i que es van abandonar perquè políticament es va veure ens mantenia residuals.
No era, per a mi, un article fàcil, perquè també volia traslladar l'únic que podem traslladar els militants independentistes més veterans: la nostra experiència. Explicar el que hem viscut i quines han estat les decisions clau que ens han permès arribar on avui som, més lluny que mai, passant de ser testimonials a ser majoria social i democràtica.
Però llavors vaig tenir dos retuits que em van aixecar l'ànim, que em van fer pensar havia estat capaç de reflectir constructivament una anàlisi tan complexa i polièdrica com la que havia intentat fer. Van ser els retuits d'un dels impulsors i fundadors de l'ANC, en Jaume Marfany i el d'en Carles Sastre, de qui no calen presentacions de la seva trajectòria de compromís extrem, des del FNC durant el tardofranquisme fins a EPOCA i finalment participar de la creació de Terra Lliure, i a la detenció del qual havia fet referència a l'article -sense esmentar-lo- per explicar fets viscuts durant els 80s.
Gràcies, Carles, gràcies, Jaume.
A l'article també explicava com la infiltració havia estat la que des de dimarts havia provocat les càrregues policials, i que algunes d'aquestes càrregues van tenir episodis de violència inadmissible, com també és inadmissible el balanç de ferits, detinguts i empresonats d'aquests dies. Gela la sang.
En aquest context és en el que tothom, fins i tot els que inicialment vam dir que així no, vam acabar assumint que barricades i contenidors cremats d'alguna manera havien estat actes de legítima defensa per part d'uns manifestants farts de la violència i la repressió estatals.
Finalment a l'article de dissabte explicava que en aquest escenari hi va haver una actuació que ho va canviar tot: la intervenció, coordinats per En Peu de Pau, de molts voluntaris de moltes entitats compromeses amb la noviolència, que es van constituir en "cordons de pau" i que van evitar l'acció provocadora dels infiltrats. A l'evitar-la, no es van produir més càrregues. I sense càrregues, no va calguer l'autodefensa. Totes les mobilitzacions van poder transcórrer amb absoluta llibertat.
Tanmateix, i per a sorpresa meva, aquests dies, quan em pensava que tothom es felicitaria del resultat de la posada en marxa dels "cordons de pau", als que he donat suport des de l'inici, m'he trobat amb alguns i algunes que ho viuen amb una gran irritació i hostilitat.
Llavors és allò del "mi no entender nada". O sigui, assenyalàvem les intervencions policials com les úniques realment violentes, davant les quals els manifestants havien hagut de recórrer a la legítima defensa, aixecant barricades, i resulta que quan s'eviten aquestes intervencions, i no cal haver de recórrer a l'autodefensa, es reacciona amb ràbia contra aquests cordons de pau. I es desferma la bogeria d'aquest personal, acusant als cordons de pau d'haver coaccionat als manifestants, de ficar-se on no els demanen, per acabar, com gairebé sempre, amb els insults genèrics i personals habituals en aquest perfil de personatges.
Sé perfectament que el soroll a les xarxes no implica en cap cas cap mena de representativitat social. Però tot i això l'agressivitat de la reacció hostil i la seva "argumentació" m'han deixat perplex.
L'adjectivació insultant preferida per als atacs col·lectius i personals amb els que sempre reacciona aquest personal, i que ara han adreçat als cordons de pau i als qui els defensem és la de "llirisme".
Llirista, o anar amb el lliri a la mà. Algú a qui tothom enganya, pren el pèl, estafa, perquè és així de poca cosa, així de càndid, com per no tenir capacitat de veure les coses, com per tenir por de tot i anar amb el lliri a la mà com a manera d'evitar haver d'enfrontar-se als problemes
La segona és la de tietisme. El tietisme vindria a tenir la mateixa candidesa que el llirisme, però afegint-hi components despectius de caràcter social i familiar, personalitzats en la figura de "la tieta". Tots coneixereu la inoblidable cançó d'en Serrat "la tieta" i la seva trista solitud vital. Ai, la tieta, la qui pateix per tots, la que no ha fet mai res, la poruga, etc.
La més radical, la dels més milhomes o mildones, i aquesta ja directament formulada sempre en termes d'atac personal és la de "covard". Si no fas i defenses el que ells diuen s'ha de fer i defensar és perquè ets un covard, perquè tens por.
Així és com, després d'una vida de militància indepe, d'haver plantat cara sempre al feixisme, d'haver tingut tantes hòsties i tan bèsties amb els feixistes que he acabat dues vegades amb llengua i dents trencades, d'haver estat perseguit a punta de navalla i fins i tot d'haver estat amenaçat amb pistola, així és com hom esdevé un llirista. Una tieta. Un covard. Un cagat de por.
A mi me la sua molt, tot això, a nivell personal m'és indiferent, fins i tot em diverteix tot el que poden arribar a dir de mi, per fer i dir les coses des de la convicció i el compromís militant i sempre de cara, però... quines coses, oi? I jo no sóc res. Jo només sóc un militant anònim. Però aquests dies, compromesos amb els cordons de pau hi havia gent amb anys de presó per la seva militància i compromís, gent amenaçada per ETA, gent apallissada i torturada. Però res, per als nostres milhomes i mildones... lliristes, tietes i covards... quines coses, oi?
El que no em diverteix mai, el que em preocupa bastant més, és la "visió" d'aquest personal sobre com fer la independència i la seva ignorància absoluta per una banda del que ha estat i ha implicat la lluita independentista al nostre país, i per una altra banda de les lluites per la independència arreu del món, especialment a Europa.
Ja ho he explicat algun cop. L'any 1985 a Barcelona es va celebrar la CONSEO (Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental). Jo "només" tenia 19 anyets, però ja estava al dispositiu de seguretat. Aquell 1985 l'independentisme a l'Europa Occidental es dividia en dos grans grups: els qui assumien la lluita armada com a estratègia per assolir la independència i els qui no. Recordo perfectament com bascos, irlandesos i corsos ens menystenien. "Catalanes flojos", perquè la nostra estratègia majoritària no era violenta. Se n'enfotien de nosaltres i ens deien que no tindríem cap opció fins que no féssim com ells.
34 anys després tots aquells moviments indepes d'Europa que ens menystenien sospiren i envegen la nostra situació. Tots voldrien estar com estem nosaltres ara.
He conegut molt "a prop" la kale borroka. He tingut amics i coneguts empresonats per pertinença a ETA. Ara, al País Basc, després de tot el que va implicar la seva estratègia de que per recuperar la llibertat tot s'hi val i és legítim, també després de tot el que va ser la kale borroka... sospiren per poder estar en una situació com la que estem a Catalunya.
I resulta que tenim entre nosaltres uns il·luminats i unes il·luminades que, des de la ignorància més dramàtica, des de la incapacitat analítica política més absoluta, van fent-se els milhomes i les mildones, van alliçonant i insultant tothom, com si fossin uns escollits en possessió de la veritat revelada que ens ha de dur a la independència!
Bonus track:
Des del 2012 he participat dels dispositius de seguretat de la majoria de manis que hem tingut, sobretot els Onzes, però no únicament. Divendres passat, encara, d'una de les marxes per la llibertat, ens van demanar si podíem donar un cop de mà al pas per un parell de llocs conflictius, on s'havien convocat concentracions ultres amenaçadores.
Hi vam ser. Les concentracions ultres van ser un total fracàs. Només en un lloc un grupet d'uns 20 estaven preparats per provocar als manifestants. Tranquil·lament ens vam posar a la seva alçada, en línia, de cara a ells, que és la mateixa tècnica que fan servir els cordons de pau, posar-se de cara a la Policia. Pel darrere nostre va anar passant tranquilíssimament la marxa, com passa amb els cordons de pau, que darrere seu les mobilitzacions transcorren amb absoluta llibertat i normalitat, i els ultres van desistir de fer res, ni tan sols d'intentar-ho, com ha passat amb les intervencions policials des que hi ha els cordons. Sense ser-hi potser algun dels ultres s'hagués atrevit a fer alguna cosa contra els manifestants, i ja s'hauria liat, que és el que sempre volen. Sense ser-hi, els cordons de pau, potser algun dels infiltrats hagués actuat i ja s'hauria liat.
També vaig voler fer una crítica severa a tot aquest personal, normalment sense cap bagatge de militància independentista al darrere i completament ignorant de com ha estat la lluita independentista al llarg dels anys, que anaven exclamant per tot arreu "ja era hora, per fi plantem cara!" i similars. Vaig intentar explicar que tot això que passava no era cap novetat, que són camins pels que ja va transitar l'independentisme durant molts anys, i que es van abandonar perquè políticament es va veure ens mantenia residuals.
No era, per a mi, un article fàcil, perquè també volia traslladar l'únic que podem traslladar els militants independentistes més veterans: la nostra experiència. Explicar el que hem viscut i quines han estat les decisions clau que ens han permès arribar on avui som, més lluny que mai, passant de ser testimonials a ser majoria social i democràtica.
Però llavors vaig tenir dos retuits que em van aixecar l'ànim, que em van fer pensar havia estat capaç de reflectir constructivament una anàlisi tan complexa i polièdrica com la que havia intentat fer. Van ser els retuits d'un dels impulsors i fundadors de l'ANC, en Jaume Marfany i el d'en Carles Sastre, de qui no calen presentacions de la seva trajectòria de compromís extrem, des del FNC durant el tardofranquisme fins a EPOCA i finalment participar de la creació de Terra Lliure, i a la detenció del qual havia fet referència a l'article -sense esmentar-lo- per explicar fets viscuts durant els 80s.
Gràcies, Carles, gràcies, Jaume.
A l'article també explicava com la infiltració havia estat la que des de dimarts havia provocat les càrregues policials, i que algunes d'aquestes càrregues van tenir episodis de violència inadmissible, com també és inadmissible el balanç de ferits, detinguts i empresonats d'aquests dies. Gela la sang.
En aquest context és en el que tothom, fins i tot els que inicialment vam dir que així no, vam acabar assumint que barricades i contenidors cremats d'alguna manera havien estat actes de legítima defensa per part d'uns manifestants farts de la violència i la repressió estatals.
Finalment a l'article de dissabte explicava que en aquest escenari hi va haver una actuació que ho va canviar tot: la intervenció, coordinats per En Peu de Pau, de molts voluntaris de moltes entitats compromeses amb la noviolència, que es van constituir en "cordons de pau" i que van evitar l'acció provocadora dels infiltrats. A l'evitar-la, no es van produir més càrregues. I sense càrregues, no va calguer l'autodefensa. Totes les mobilitzacions van poder transcórrer amb absoluta llibertat.
Tanmateix, i per a sorpresa meva, aquests dies, quan em pensava que tothom es felicitaria del resultat de la posada en marxa dels "cordons de pau", als que he donat suport des de l'inici, m'he trobat amb alguns i algunes que ho viuen amb una gran irritació i hostilitat.
Llavors és allò del "mi no entender nada". O sigui, assenyalàvem les intervencions policials com les úniques realment violentes, davant les quals els manifestants havien hagut de recórrer a la legítima defensa, aixecant barricades, i resulta que quan s'eviten aquestes intervencions, i no cal haver de recórrer a l'autodefensa, es reacciona amb ràbia contra aquests cordons de pau. I es desferma la bogeria d'aquest personal, acusant als cordons de pau d'haver coaccionat als manifestants, de ficar-se on no els demanen, per acabar, com gairebé sempre, amb els insults genèrics i personals habituals en aquest perfil de personatges.
Sé perfectament que el soroll a les xarxes no implica en cap cas cap mena de representativitat social. Però tot i això l'agressivitat de la reacció hostil i la seva "argumentació" m'han deixat perplex.
L'adjectivació insultant preferida per als atacs col·lectius i personals amb els que sempre reacciona aquest personal, i que ara han adreçat als cordons de pau i als qui els defensem és la de "llirisme".
Llirista, o anar amb el lliri a la mà. Algú a qui tothom enganya, pren el pèl, estafa, perquè és així de poca cosa, així de càndid, com per no tenir capacitat de veure les coses, com per tenir por de tot i anar amb el lliri a la mà com a manera d'evitar haver d'enfrontar-se als problemes
La segona és la de tietisme. El tietisme vindria a tenir la mateixa candidesa que el llirisme, però afegint-hi components despectius de caràcter social i familiar, personalitzats en la figura de "la tieta". Tots coneixereu la inoblidable cançó d'en Serrat "la tieta" i la seva trista solitud vital. Ai, la tieta, la qui pateix per tots, la que no ha fet mai res, la poruga, etc.
La més radical, la dels més milhomes o mildones, i aquesta ja directament formulada sempre en termes d'atac personal és la de "covard". Si no fas i defenses el que ells diuen s'ha de fer i defensar és perquè ets un covard, perquè tens por.
Així és com, després d'una vida de militància indepe, d'haver plantat cara sempre al feixisme, d'haver tingut tantes hòsties i tan bèsties amb els feixistes que he acabat dues vegades amb llengua i dents trencades, d'haver estat perseguit a punta de navalla i fins i tot d'haver estat amenaçat amb pistola, així és com hom esdevé un llirista. Una tieta. Un covard. Un cagat de por.
A mi me la sua molt, tot això, a nivell personal m'és indiferent, fins i tot em diverteix tot el que poden arribar a dir de mi, per fer i dir les coses des de la convicció i el compromís militant i sempre de cara, però... quines coses, oi? I jo no sóc res. Jo només sóc un militant anònim. Però aquests dies, compromesos amb els cordons de pau hi havia gent amb anys de presó per la seva militància i compromís, gent amenaçada per ETA, gent apallissada i torturada. Però res, per als nostres milhomes i mildones... lliristes, tietes i covards... quines coses, oi?
El que no em diverteix mai, el que em preocupa bastant més, és la "visió" d'aquest personal sobre com fer la independència i la seva ignorància absoluta per una banda del que ha estat i ha implicat la lluita independentista al nostre país, i per una altra banda de les lluites per la independència arreu del món, especialment a Europa.
Ja ho he explicat algun cop. L'any 1985 a Barcelona es va celebrar la CONSEO (Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental). Jo "només" tenia 19 anyets, però ja estava al dispositiu de seguretat. Aquell 1985 l'independentisme a l'Europa Occidental es dividia en dos grans grups: els qui assumien la lluita armada com a estratègia per assolir la independència i els qui no. Recordo perfectament com bascos, irlandesos i corsos ens menystenien. "Catalanes flojos", perquè la nostra estratègia majoritària no era violenta. Se n'enfotien de nosaltres i ens deien que no tindríem cap opció fins que no féssim com ells.
34 anys després tots aquells moviments indepes d'Europa que ens menystenien sospiren i envegen la nostra situació. Tots voldrien estar com estem nosaltres ara.
He conegut molt "a prop" la kale borroka. He tingut amics i coneguts empresonats per pertinença a ETA. Ara, al País Basc, després de tot el que va implicar la seva estratègia de que per recuperar la llibertat tot s'hi val i és legítim, també després de tot el que va ser la kale borroka... sospiren per poder estar en una situació com la que estem a Catalunya.
I resulta que tenim entre nosaltres uns il·luminats i unes il·luminades que, des de la ignorància més dramàtica, des de la incapacitat analítica política més absoluta, van fent-se els milhomes i les mildones, van alliçonant i insultant tothom, com si fossin uns escollits en possessió de la veritat revelada que ens ha de dur a la independència!
Bonus track:
Des del 2012 he participat dels dispositius de seguretat de la majoria de manis que hem tingut, sobretot els Onzes, però no únicament. Divendres passat, encara, d'una de les marxes per la llibertat, ens van demanar si podíem donar un cop de mà al pas per un parell de llocs conflictius, on s'havien convocat concentracions ultres amenaçadores.
Hi vam ser. Les concentracions ultres van ser un total fracàs. Només en un lloc un grupet d'uns 20 estaven preparats per provocar als manifestants. Tranquil·lament ens vam posar a la seva alçada, en línia, de cara a ells, que és la mateixa tècnica que fan servir els cordons de pau, posar-se de cara a la Policia. Pel darrere nostre va anar passant tranquilíssimament la marxa, com passa amb els cordons de pau, que darrere seu les mobilitzacions transcorren amb absoluta llibertat i normalitat, i els ultres van desistir de fer res, ni tan sols d'intentar-ho, com ha passat amb les intervencions policials des que hi ha els cordons. Sense ser-hi potser algun dels ultres s'hagués atrevit a fer alguna cosa contra els manifestants, i ja s'hauria liat, que és el que sempre volen. Sense ser-hi, els cordons de pau, potser algun dels infiltrats hagués actuat i ja s'hauria liat.
Entrades
4 comentaris:
Li anava a fer un comentari al seu post de la setmana passada, Senyor Abad, disculpi'm el retard, i em trobo aquest nou post. Li'n faig uns apunts. El primer arran d'aquest nou post. La resta eren pel seu anterior post, però potser serveixen per a aquest.
La seva trajectòria i compromís Senyor Abad. Molt poques persones deuen posar en qüestió la seva honorabilitat, trajectòria, implicació i lleialtat al projecte independentista. No els hi prestaria una atenció que no mereix la seva inconsistència. Perquè només des de la inconsistència o la ignorància es pot posar en dubte el seu compromís.
La mobilització. D'aquesta setmana passada destaco, la gran, extraordinària, espectacular resposta de la gent a una sentència franquista. Una resposta que reforça i amplia la victòria de l'1-O. Amb una participació remarcable i meritòria del jovent. He de dir que m'avergonyeixo dels meus dubtes sobre el meu poble. Quin orgull de poble!
Episodis violents. Semblen inevitables en mobilitzacions de tal dimensió: no sempre es pot neutralitzar l'acció de gent antisistema, ni d'infiltrats i provocadors, menys encara en un context d'agudització del conflicte nacional amb un estat autoritari que no vol una sortida democràtica. L'acció repressora de l'Estat ha pujat uns quants graons respecte a l'1-O, i malgrat les col·laboracions de mossos, dels episodis violents d'aquests dies l'únic responsable és el Gobierno de España. Que l'independentisme català és democràtic, pacífic, no violent, ho saben al Suprem, a Schlesvig-Holstein i a la Xina popular. Ho sap tothom, i no hi crec que els "teoritzadors" que vostè refereix puguin fer malbé aquestes característiques del nostre moviment. Ni a nivell d'imatge. Només a Espanya la gent, majoritàriament, es creu la propaganda anticatalana que es propaga des dels temps dels Reis Catòlics.
Els Mossos. Els mossos no són monjos i un estat independent necessita policia, i tant, però els mossos no s'han de comportar com sipais, com policia colonial, sinó com una policia catalana democràtica.
Condemnar la violència. Al Reino de España l'ha condemnat diverses vegades el Tribunal Europeu de Drets Humans, de les quals cinc han sigut per no investigar tortures a detinguts sota la custòdia de l'aleshores jutge Grande-Marlaska, que ignoro si alguna vegada hi va demanar perdó per les seves negligències. Ni me'n recordo que el govern espanyol hagi demanat perdó per les accions dels GAL. Hi hauríem d'estar recordant tothora aquests fets a uns barruts, professionals del cinisme, que no paren d'omplir-s'hi la boca amb hipòcrites condemnes de la violència.
El President Mas. La seva assistència a la festa del Premi Planeta, em sap molt greu, m'hi dol molt. Planeta és una potent maquinària de manipular i mentir contra Catalunya, són dels qui alimenten el foc en què es vol cremar qualsevol acte, indici, intenció, iniciativa o proposta que meni cap a una sortida democràtica a la crisi nacional d'Espanya amb Catalunya. Planeta només ens vol humiliats i sotmesos als que manen, almenys, des que van muntar la seva editorial. El President Mas amb la seva presència en aquella festa disculpava l'acció de mentir, de calumniar, de falsejar la realitat, contra nosaltres, contra els catalans.
Direcció política. És imprescindible i cada vegada més urgent que tinguem una sòlida direcció política per a tot el moviment independentista. Ignoro si està o està venint. En fi.
DONEC PERFICIAM.
Moltes gràcies pel seu comentari, Lord Nelson!
Totalment d'acord amb la vostra visió. La compartim.
cordialment
Francesc Abad
Me n'alegro per la coincidència. Algun dels meus apunts preferiria no haver-ho fet. Però és el que hi veig.
Gràcies a vostè, Senyor Abad, per la feinada que en fa.
Sobre les "tietes". Cal recordar, un cop més, que moltes d'aquestes tietes són dones que no van casar-se perquè els qui haurien estat els seus marits havien mort a la Guerra d'Espanya. Per tant, un (altre) respecte.
Publica un comentari a l'entrada