Escopiu a la closca pelada dels cretins (ara en direm dels "tòxics")

Avui he quedat per fer una cervesa amb un amic, patriota, lluitador, entregat a la causa, i que també és secretari nacional de l'ANC.

Hem estat parlant una bona estona. A l'arribar a casa la sensació que tenia és la d'haver estat una mica com un "fronton". Però estava content. Pensava que amb el que havia pogut compartir amb ell havia pogut oferir visions diferents sobre moltes coses que d'alguna manera ara mateix formen part d'un cert argumentari independentista.

La primera visió que he contestat al meu amic és la de que estem com estem perquè els partits polítics ens han trait i no han fet el que havien de fer perquè estan capturats per uns dirigents que allò que guia els seus passos és, si em permeteu la simplificació, "la paguita", és a dir, l'estatus personal pel damunt de la visió de país. I que fins que no superéssim aquests partits no hi havia res a fer. Calia superar els actuals partits.

Li he dit que no compartia la seva visió. No puc compartir que el món d'ERC i de JxCAT no han estat a l'alçada perquè han mirat més per ells que pel país, quan són els que tenen la majoria de presos i d'exiliats. No sé com es pot posar interès propi pel damunt del país i acabar a la presó o l'exili. Ni ho sé ni em lliga. I no ho sé i no em lliga senzillament perquè no és cert, perquè és una visió molt injusta, que fa molt mal moralment i, des del punt de vista de moviment, autodestructiva.

A més a més aquests partits són els que ens han portat fins on ara som, més lluny que mai, i que per tant del que es tracta no és de "substituir-los", sinó d'evitar caiguin en les dinàmiques que han tristament han caigut i que no compartim, i que reconeixem com part de les nostres febleses, és a dir, tot el que ha estat la desconfiança i rivalitat partidista, que tant de mal ha fet.


I encara és més cert que per fer la independència del que es tracta és de no fer allò que fèiem malament, no de mantenir discursos de total toxicitat contra tothom que no s'alinea amb nosaltres.

I en aquest punt he estat molt sever amb el meu amic. Li he dit que no puc entendre de cap manera que l'ANC hagués donat suport a un procés com el de les primàries que l'únic que havia fet és fer d'altaveu dels elements més tòxics, més verinosos, més destructius, de l'independentisme. Que hi són, que sempre hi han estat, però que l'últim que m'esperava és que l'ANC els fes de valedor i catapultés. El resultat de tanta toxicitat de les primàries està a la vista: un fracàs descomunal, una pèrdua de força com mai per l'independentisme, perquè condensen el pitjor de l'independentisme i, per tant, allunyen a la gent de l'independentisme.

El meu amic em deia que si les mobilitzacions no tenen resultats la gent se'n cansaria i ho deixaria.
Li he dit que aquesta era una visió, des del meu punt de vista, totalment equivocada. Fer la independència no és un procés que estiguem en condicions de viure des del "resultadisme", és a dir, esperant un resultat concret de tot allò que fem. Pràcticament cap procés independentista ha respost mai a aquesta visió, excepte potser els de les repúbliques bàltiques, els processos que van seguir a la fallida de la Unió Soviètica. Però prou.

A Irlanda, començaments del s. XX, des de la proclamació de la República fins fer-la efectiva van passar més de 6 anys. Altres processos independentistes del nostre entorn, com l'escocès o el quebequès, ho han intentat, han fracassat, i segueixen intentant. Això dos processos abordats des de la democràcia. D'altres independentismes, com el basc, o el nord-irlandès, o el cors, des de la violència, estan més lluny de la independència que nosaltres.

No, el resultadisme és la pitjor de les actituds des de les que podem abordar i treballar per la independència. Torno a les paraules del patriota Antoní Massaguer: per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi.

L'anar-hi i el resultadisme són incompatibles. Hem de ser capaços de mantenir una lluita tan llarga com calgui, que no vol dir que hagi de ser llarga.

El meu amic tornava a la càrrega contra els partits. Em deia "necessitem un lideratge que arrossegui l'independentisme al marge dels actuals partits". Jo li he dit que el que necessitem és un lideratge a partir dels actuals partits.


Llavors el meu amic em deia que d'acord, però que si hi havia una força indepe molt determinada i clarament majoritària, la resta perdrien força i se'ls podria arrossegar. Li he dit que això no era així, sinó tot el contrari. Li he dit que es fixés en la CUP, quan més xantatge i pals a les rodes a la majoria independentista ha posat ha estat quan menys diputats ha tingut. No depèn de la força, sinó de l'actitud. La CUP es carrega Jordi Turull, l'acusa d'autonomista, i Jordi Turull l'endemà entra a la presó de la que no n'ha sortit, perquè la CUP té 4 diputats necessaris per fer la majoria independentista, i la CUP no ha tingut cap problema en sumar els seus 4 vots als de Cs, PSOE i PP contra aquesta majoria, per posar en valor la seva capacitat de xantatge.

I que sí, que estàvem d'acord que si hi hagués una força central independentista amb majoria absoluta, que no depengués de ningú, que no fos susceptible de cap xantatge com els que practica la CUP, això ens situaria molt més a prop de la independència.
Però que com que això no sembla pugui passar, per desgràcia, ens haurem de conformar en mirar-nos als ulls i acceptar-nos mútuament. Perquè només si hi som tots serà possible fer-ho.

Si Junts pel Sí hagués obtingut majoria absoluta el 27S ara estaríem més a prop de la independència.

Si Junts per CAT i ERC haguessin tingut, sumats, majoria absoluta el 21D, ara estaríem més a prop de la independència.

I sí, mentre la CUP tingui capacitat de xantatge, l'exercirà. Però així són les coses. Ens necessitem tots, fins i tot quan aquest tots implica haver de superar estar permanentment intentant dessagnant-nos.

Li deia al meu amic que el que pot passar a partir del 19D, amb la irrupció de la justícia europea a primer pla, pot ser molt decisiu per a la nostra causa. Però llavors el meu amic em replicava que ni podem ni hem d'esperar res d'Europa.

Li he dit que no estava d'acord. Que és cert, Europa, en tot el que està al voltant de l'1-O és una decepció absoluta. Però que això no implica que en relació a Europa tota la guerra estigui perduda. Tot el contrari, per a mi és un dels fronts on més batalles hem de lliurar i on més victòries podem obtenir. I estem en condicions de guanyar-les. I si les guanyem tot pot canviar molt i molt, radicalment, en relació a la nostra causa.

Em deia el meu amic que hem de deixar d'enganyar-nos en relació a Espanya, que no és l'UK, que no és Canadà, que mai acceptarà ni la nostra independència ni la democràcia, ni l'autodeterminació. Que abans sortirà de la UE, de l'OTAN i de l'ONU que avindre's a negociar una sortida democràtica per a Catalunya.

Li he dit que potser tenia raó, que no nego que la demència autoritària i catalanofòbica de l'estat espanyol és tan bèstia que estan disposats a tot per poder combatre'ns.

Però també li he dit que, fins i tot acceptant aquesta visió sobre el que és l'estat espanyol, la nostra posició interna i internacional per fer possible la independència requereix de que el nostre moviment sigui majoria inequívoca en totes les expressions electorals que tinguem davant, en totes les eleccions. I que ens ho podem mirar com vulguem, ens podem fer les trampes al solitari que vulguem, que en unes eleccions, les que siguin, mai hem tingut més del 50% dels vots. I que tenir-los ens ajudaria.

El meu amic m'ha replicat que ni amb el 47, ni amb el 51, ni amb el 55, ni amb el 70. Que no és un problema de %, sinó d'acceptació de la democràcia per part de l'estat espanyol, i que no.

Li he dit que potser tenia raó, però que jo com a independentista estic convençut que aquest és un camí pel que hem de transitar, i que aquesta és una majoria que necessitem, que no podem seguir fent com si no anés amb nosaltres.

Llavors he tret el cas Montenegro, quan la comunitat internacional va imposar un referèndum a la belicosa Sèrbia. I unes condicions, entres les que estaven el 50% de participació i el 55% de Sí. El meu amic ha dit que això no ho acceptaria mai, perquè troba inadmissible que per seguir amb Espanya es pugui ser el 46%, mentre per independitzar-se ser el 54% sigui insuficient.

Li he respost que des d'un punt de vista neutre té tota la raó, és així, i és injust, però que des d'un punt de vista d'una possible mediació internacional vinculant això seria un bé de Déu, una sort, una oportunitat que segur aprofitaríem.

El meu amic m'ha replicat que per a fer la independència s'havia demostrat no importava els que fóssim, com s'ha vist des del 9N, 27S, 1-O o 21D. Li he dit que no hi estava gens d'acord. Que els que som és el més important. Que quan als 80 érem quatre gats, tot el que estem vivint era inimaginable. O que quan CiU era autonomista, també. Que ha calgut molta feina, com aquell gir estratègic que va imprimir Artur Mas a l'antiga CiU per situar el dret a decidir al centre del seu programa polític, i que només gràcies a tot això, al que ha fet ERC, al que va fer CDC, al que ha fet JxCAT i, evidentment, les organitzacions cíviques com ANC i OC que som on som, més lluny que mai.

S'ha lamentat també que creu estem molt predisposats a fer certes mobilitzacions, però que ens falta tensió per mantenir-ne d'altres. Llavors, per primer cop, li he dit que tenia raó, però que no se'n lamentés, sinó que veiés el molt que s'havia aconseguit.

Que en una societat com la catalana on en una escala del 0 al 10 on el 0 és màxima insatisfacció i el 10 plena satisfacció la societat catalana s'autoubiqui en el 7 vol dir som una societat raonablement satisfeta de la seva vida. I que en una escala de 0 a 10 on 0 és cap risc i 10 qualsevol risc, aquesta mateixa societat es mostri disposada a acceptar riscos al voltant del 6,5, vol dir molt.

No podem mirar la nostra societat com si fos una societat de "desesperats". Un 7 de mitjana és el retrat d'una societat raonablement satisfeta de la seva vida, i que, malgrat això, s'implica en una lluita extraordinària com la que estem protagonitzant per la independència. Una societat amb un notable en qualitat de vida, però disposada a assumir riscos per valor de 6,5, és a dir, no a defugir riscos, però tampoc a acceptar qualsevol risc. És el retrat de la societat catalana l'1-O. Va assumir el que implicava, tots els riscos. I es va mobilitzar. Però també entenc ens equivocaríem com si penséssim que podem plantejar mobilitzacions com si cada dia fos un 1-O. Cal inteligència estratègica.

"És molt complicat" m'ha dit llavors davant els meus arguments. I li he dit que sí, que efectivament és molt complicat, però que necessitem assumir-ho, interioritzar-ho. Perquè això ens farà forts i ens acostarà a fer-ho possible.

El pitjor que pot passar al nostre moviment per la independència és que s'acabés imposant aquest discurs d'extraordinària toxicitat segons el qual si no ho hem aconseguit ja és perquè tenim uns partits i uns polítics que ens ho han impedit, perquè no és independentisme sinó processisme, etc etc etc.

Amic, he acabat dient-li, el més gran enemic de la independència és el pensament tòxic i el pensament màgic. El pensament segons el qual fer-ho només requereix voler-ho fer, i el pensament segons el qual si no ho fem és perquè en el fons no ho volem fer.

Ens hem abraçat i acomiadat. Fins res, perquè segur ens tornarem a trobar en breu lluitant als carrers, treballant arreu.

Mentre tornava cap a casa he recordat Pere Carbonell, que ha estat una de les persones que ha exercit un més intens mestratge sobre mi. He recordat Pere Carbonell i el seu llegat "Obrint camins a l'esperança". He recordat tots els patriotes que, com ell, acabada la guerra, en plena i absoluta derrota, van seguir la lluita. Ho feren, com en totes les converses que vàrem tenir sempre em recordava, no perquè en aquells anys de la més fosca nit pensessin podien guanyar, fer la independència, sinó perquè pensaven que el seu compromís militant era mantenir oberts els camins a l'esperança perquè, més endavant, uns altres els poguessin transitar en el camí cap a la independència. Mai, mai, em va fer cap discurs sobre que si havíem perdut la guerra perquè en tal o tal altre no havia fet tal o tal cosa, bla bla bla. Mai.

He recordat Pere Carbonell. Aquella primera tarda que el vaig conèixer i vam estar parlant, al pati de la seva casa del barri d'Horta. Aquell somriure de complicitat quan li vaig dir que jo també havia estat de la FNEC, que n'havia estat vicepresident, coordinador de la UB, mentre estudiava Dret. Ell també havia format part de la FNEC, durant la República. Allà, asseguts tots dos un davant de l'altre, mirant-nos, va somriure. Els camins s'havien mantingut oberts. I una nova generació els transitàvem.

Arribat a casa, mentre ficava la clau al portal, he mirat a la meva dreta i a la meva esquerra, ningú. Llàstima m'he dit. M'havia vingut al cap Salvat-Papasseit i el seu mític "escopiu a la closca pelada dels cretins". M'hagués agradat en aquell moment passés per allà un d'aquests tòxics que hem de patir. Li hauria escopit a la closca.

"Escopiu a la closca pelada dels tòxics".

DONEC PERFICIAM