La sala redueix la llum, i en la pantalla esclata un video amb imatges del nostre país des del 1640, la Guerra dels Segadors, del 1714, la Guerra de Successió, el 6 d'octubre, 1934, la Batalla de l'Ebre, 1938, i la violència policial de l'1 d'Octubre. El cor en un puny. Llavors s'il·lumina suaument l'espai. Tots els Soviets estan, armats amb els seus instruments, a l'escenari, i comencen a tocar.
Sí, són els Soviets, i avui hem celebrat 30 anys de música, d'amistat i de compromís.
El Quimo és el líder de la banda. Ens vam conèixer, als 80s, a la Facultat de Dret, a la FNEC. I des de llavors hem estat junts. El Quimo hi era, aquells anys, a la Facultat, quan els ultres m'amenaçaven exhibint les seves pistoles, per intentar atemorir-nos, frenar-nos. No ho van aconseguir. No teníem por a les seves pistoles ni a la seva permanent amenaça de violència. I entre d'altres coses, no teníem por perquè ens teníem a nosaltres.
I tenir-nos a nosaltres vol dir tenir amics com el Quimo, que sempre hi és. La forja d'una amistat és aquest ser-hi sempre, és no importar cap altra cosa que aquest vincle de germans de sang. No és res buscat. No és res que es pugui treballar. Només existeix quan es genera per una comunió excepcional, per un llaç de fidelitats i d'honor que va molt més enllà del que és un amic i que quan es genera, ja va molt més enllà del que cadascú pugui viure. Perquè saps que sempre, al teu costat, tindràs un germà. Com el Quimo.
No sé si primer ens vam fer amics o primer ja existia Soviets. Tant hi fa. L'important és haver-hi estat sempre.
Com en aquell crec que un dels seus primers concerts, al Glaciar de la Plaça Reial.
Des de llavors n'han vingut moltíssims més. Soviets, una banda irreverent, insolent, totalment cohesionada, trenant un llenguatge musical únic, poc amic de cap proximitat a res, molt amic d'explorar i transitar camins musicals de tot tipus.
"M'agraden molt com sonen els teus amics. Molt. No s'assemblen res a tot això del rock català. Se'ls veu molt autèntics. M'agraden". M'ho està dient Loquillo. Estem els dos a la barra del fons de la sala Savannah, al Clot, mentre Quimo i els Soviets estan fent un concert. Jo era fan de Loquillo des de feia molt. Però mai havia estat parlant així amb ell, com estàvem aquell dia. Jo sabia que la sala del concert de Soviets d'aquell dia era seva, però no pensava que ell hi sigués. I sí que hi era. Seguia l'actuació discretament, recolzat al darrere de l'última barra del local. Em vaig posar al seu costat, li vaig estirar la mà, ens vam saludar, em va preguntar si eren col·legues meus, li vaig dir que sí i és quan em va dir que li agradaven com sonaven.
De fet Soviets no sonaven, ni encara sonen, igual a res. Són Els Soviets, un llenguatge sonor i poètic propi, que navega, a vela o a motor Harley, de l'autenticitat del rock a balades intenses en mars de talent únicament al servei de la seva creativitat.
I de tant en tant aixequen la mà, descargolen la bombeta d'algun tema mític, i l'incorporen al seu repertori, adaptat al seu univers sonor. Com han fet amb The Foggy Dew, la cançó tradicional irlandesa esdevinguda himne de l'aixecament de Pasqua del 1916. "La boira del matí", canten els Soviets. I amb una lletra traduïda i adaptada per l'Olga Suanya, Quimo i tots els Soviets l'han convertida en un autèntic himne, també, dels nostres dies.
O com van fer amb Ull per ull, del gran Adrià Puntí. El Quimo, amb l'Arnau Giordani, d'Exili a Elba, li ha sabut treure tota la seva desgarradora intensitat lírica i musical.
Cops de puny, ulls de vellut (...)
Perdo la por però em tremola el pols
Qüestió d'orgull
M'aixeco i no puc, un bon trau al mig del cervell,
Ull per ull, dent per dent, qui sap si tots som mecs (...)
Juny del 2015. Fa pocs dies, només unes setmanes, en un enfrontament plantant cara a un grup de feixistes, m'han trencat dos dents i la llengua. Quedem amb el Quimo, es treu el mòbil, i em posa la versió que ha cantat del tema d'Adrià Puntí. Ull per ull. "Va per tu, germà", em diu.
Un anys després, per celebrar els meus 50 anys, el genial amic Xavi Fajarnés em fa un video amb imatges de la meva vida, de les nostres vides compartides, i la banda sonora és l'Ull per ull.
Coses de la vida, aquell no havia estat el meu primer enfrontament amb feixistes, però tampoc no seria l'últim. La cançó, gairebé himne, deia "ull per ull, dent per dent". En aquell enfrontament les hòsties dels feixistes em van fer saltar dues dents. Però no em van tocar cap ull.
I com si la cançó-himne tingués quelcom de profètic, el passat desembre 2019, mentre estàvem en l'acció del Tsunami al camp del Barça, un grup de nazis del Barça es van encarar cap als manifestants que hi havia a Travessera de Les Corts. Alguns, al veure-ho, vam improvisar un cordó de seguretat per protegir la nostra gent, per evitar agredissin els manifestants. I a alguns, aquest aturar el grup de nazis que volia carregar contra la gent, ens va costar rebre a traidoria cops de puny. I jo concretament en vaig rebre un a l'ull. Només estava pendent de contenir els agressors perquè no arribessin a la nostra gent, manifestants pacífics, gent gran, i no vaig veure com un d'aquest grup, per la meva esquerra, sense que el pogués veure, em va engaltar un cop de puny brutal al meu ull esquerre.
Malgrat el dolor, no em vaig moure del cordó que estàvem fent i vam evitar l'agressió cap al gruix de manifestants. Quan va arribar la BRIMO i els va dispersar vaig anar a un bar proper i m'hi vaig posar gel. I amb això vaig poder aguantar el que quedava de nit. L'endemà tenia tot l'ull encès de sang i vaig anar d'urgències oftalmològiques. No tenia res greu. Només com un petit forat a la retina. I em van programar una intervenció làser per cicatritzar-lo, una setmana després. Però el dia que tenia programada la intervenció, en l'exploració prèvia van veure que m'havia cicatritzat bé i que no calia.
Ull per ull, dent per dent, vaig pensar mentre abandonava la clínica oftalmològica, i el Quimo m'estava esperant a la sortida, per veure com m'havia anat, per acompanyar-me. També ho he pensat avui, quan, a l'escenari, en Quimo i n'Arnau l'estaven cantant.
La música de Soviets ha seguit omplint la sala, en un concert inoblidable. Músiques i lletres úniques. Un univers sonor, d'amistat i de compromís, únics. Perquè l'ànima rockera del Quimo bategava fort darrere les ulleres de sol, però també darrere de les lletres del seu penúltim àlbum, 115 nits, en homenatge als combatents de la Batalla de l'Ebre. Sí, foren 115 dies, però també 115 nits. I aquesta és la sensibilitat i compromís de tota la música de Soviets, des de fa 30 anys.
I aquesta és la raó per la qual em sento tan privilegiat d'una amistat com la que des de fa més de 30 anys comparteixo amb en Quimo i d'una música que ha posat banda sonora a tantes coses com he viscut. Ull per ull. Gràcies, Quimo! Gràcies, Soviets! Seguim!
Sí, són els Soviets, i avui hem celebrat 30 anys de música, d'amistat i de compromís.
El Quimo és el líder de la banda. Ens vam conèixer, als 80s, a la Facultat de Dret, a la FNEC. I des de llavors hem estat junts. El Quimo hi era, aquells anys, a la Facultat, quan els ultres m'amenaçaven exhibint les seves pistoles, per intentar atemorir-nos, frenar-nos. No ho van aconseguir. No teníem por a les seves pistoles ni a la seva permanent amenaça de violència. I entre d'altres coses, no teníem por perquè ens teníem a nosaltres.
I tenir-nos a nosaltres vol dir tenir amics com el Quimo, que sempre hi és. La forja d'una amistat és aquest ser-hi sempre, és no importar cap altra cosa que aquest vincle de germans de sang. No és res buscat. No és res que es pugui treballar. Només existeix quan es genera per una comunió excepcional, per un llaç de fidelitats i d'honor que va molt més enllà del que és un amic i que quan es genera, ja va molt més enllà del que cadascú pugui viure. Perquè saps que sempre, al teu costat, tindràs un germà. Com el Quimo.
No sé si primer ens vam fer amics o primer ja existia Soviets. Tant hi fa. L'important és haver-hi estat sempre.
Com en aquell crec que un dels seus primers concerts, al Glaciar de la Plaça Reial.
Des de llavors n'han vingut moltíssims més. Soviets, una banda irreverent, insolent, totalment cohesionada, trenant un llenguatge musical únic, poc amic de cap proximitat a res, molt amic d'explorar i transitar camins musicals de tot tipus.
"M'agraden molt com sonen els teus amics. Molt. No s'assemblen res a tot això del rock català. Se'ls veu molt autèntics. M'agraden". M'ho està dient Loquillo. Estem els dos a la barra del fons de la sala Savannah, al Clot, mentre Quimo i els Soviets estan fent un concert. Jo era fan de Loquillo des de feia molt. Però mai havia estat parlant així amb ell, com estàvem aquell dia. Jo sabia que la sala del concert de Soviets d'aquell dia era seva, però no pensava que ell hi sigués. I sí que hi era. Seguia l'actuació discretament, recolzat al darrere de l'última barra del local. Em vaig posar al seu costat, li vaig estirar la mà, ens vam saludar, em va preguntar si eren col·legues meus, li vaig dir que sí i és quan em va dir que li agradaven com sonaven.
De fet Soviets no sonaven, ni encara sonen, igual a res. Són Els Soviets, un llenguatge sonor i poètic propi, que navega, a vela o a motor Harley, de l'autenticitat del rock a balades intenses en mars de talent únicament al servei de la seva creativitat.
I de tant en tant aixequen la mà, descargolen la bombeta d'algun tema mític, i l'incorporen al seu repertori, adaptat al seu univers sonor. Com han fet amb The Foggy Dew, la cançó tradicional irlandesa esdevinguda himne de l'aixecament de Pasqua del 1916. "La boira del matí", canten els Soviets. I amb una lletra traduïda i adaptada per l'Olga Suanya, Quimo i tots els Soviets l'han convertida en un autèntic himne, també, dels nostres dies.
O com van fer amb Ull per ull, del gran Adrià Puntí. El Quimo, amb l'Arnau Giordani, d'Exili a Elba, li ha sabut treure tota la seva desgarradora intensitat lírica i musical.
Cops de puny, ulls de vellut (...)
Perdo la por però em tremola el pols
Qüestió d'orgull
M'aixeco i no puc, un bon trau al mig del cervell,
Ull per ull, dent per dent, qui sap si tots som mecs (...)
Juny del 2015. Fa pocs dies, només unes setmanes, en un enfrontament plantant cara a un grup de feixistes, m'han trencat dos dents i la llengua. Quedem amb el Quimo, es treu el mòbil, i em posa la versió que ha cantat del tema d'Adrià Puntí. Ull per ull. "Va per tu, germà", em diu.
Un anys després, per celebrar els meus 50 anys, el genial amic Xavi Fajarnés em fa un video amb imatges de la meva vida, de les nostres vides compartides, i la banda sonora és l'Ull per ull.
Coses de la vida, aquell no havia estat el meu primer enfrontament amb feixistes, però tampoc no seria l'últim. La cançó, gairebé himne, deia "ull per ull, dent per dent". En aquell enfrontament les hòsties dels feixistes em van fer saltar dues dents. Però no em van tocar cap ull.
I com si la cançó-himne tingués quelcom de profètic, el passat desembre 2019, mentre estàvem en l'acció del Tsunami al camp del Barça, un grup de nazis del Barça es van encarar cap als manifestants que hi havia a Travessera de Les Corts. Alguns, al veure-ho, vam improvisar un cordó de seguretat per protegir la nostra gent, per evitar agredissin els manifestants. I a alguns, aquest aturar el grup de nazis que volia carregar contra la gent, ens va costar rebre a traidoria cops de puny. I jo concretament en vaig rebre un a l'ull. Només estava pendent de contenir els agressors perquè no arribessin a la nostra gent, manifestants pacífics, gent gran, i no vaig veure com un d'aquest grup, per la meva esquerra, sense que el pogués veure, em va engaltar un cop de puny brutal al meu ull esquerre.
Malgrat el dolor, no em vaig moure del cordó que estàvem fent i vam evitar l'agressió cap al gruix de manifestants. Quan va arribar la BRIMO i els va dispersar vaig anar a un bar proper i m'hi vaig posar gel. I amb això vaig poder aguantar el que quedava de nit. L'endemà tenia tot l'ull encès de sang i vaig anar d'urgències oftalmològiques. No tenia res greu. Només com un petit forat a la retina. I em van programar una intervenció làser per cicatritzar-lo, una setmana després. Però el dia que tenia programada la intervenció, en l'exploració prèvia van veure que m'havia cicatritzat bé i que no calia.
Ull per ull, dent per dent, vaig pensar mentre abandonava la clínica oftalmològica, i el Quimo m'estava esperant a la sortida, per veure com m'havia anat, per acompanyar-me. També ho he pensat avui, quan, a l'escenari, en Quimo i n'Arnau l'estaven cantant.
La música de Soviets ha seguit omplint la sala, en un concert inoblidable. Músiques i lletres úniques. Un univers sonor, d'amistat i de compromís, únics. Perquè l'ànima rockera del Quimo bategava fort darrere les ulleres de sol, però també darrere de les lletres del seu penúltim àlbum, 115 nits, en homenatge als combatents de la Batalla de l'Ebre. Sí, foren 115 dies, però també 115 nits. I aquesta és la sensibilitat i compromís de tota la música de Soviets, des de fa 30 anys.
I aquesta és la raó per la qual em sento tan privilegiat d'una amistat com la que des de fa més de 30 anys comparteixo amb en Quimo i d'una música que ha posat banda sonora a tantes coses com he viscut. Ull per ull. Gràcies, Quimo! Gràcies, Soviets! Seguim!
Entrades
2 comentaris:
Look at the way my pal Wesley Virgin's tale begins with this SHOCKING AND CONTROVERSIAL video.
You see, Wesley was in the military-and shortly after leaving-he revealed hidden, "self mind control" secrets that the government and others used to obtain everything they want.
THESE are the same secrets lots of famous people (especially those who "come out of nowhere") and the greatest business people used to become wealthy and successful.
You probably know how you use less than 10% of your brain.
That's mostly because the majority of your brainpower is UNTAPPED.
Perhaps that expression has even occurred INSIDE OF YOUR very own brain... as it did in my good friend Wesley Virgin's brain around seven years back, while driving an unregistered, beat-up bucket of a car without a license and with $3.20 on his bank card.
"I'm very frustrated with going through life payroll to payroll! When will I get my big break?"
You've been a part of those those types of conversations, isn't it right?
Your success story is waiting to start. Go and take a leap of faith in YOURSELF.
Take Action Now!
Do you understand there's a 12 word phrase you can speak to your crush... that will induce intense emotions of love and instinctual appeal for you deep within his heart?
That's because deep inside these 12 words is a "secret signal" that triggers a man's impulse to love, idolize and look after you with his entire heart...
12 Words That Fuel A Man's Love Instinct
This impulse is so built-in to a man's mind that it will drive him to try better than before to take care of you.
Matter of fact, triggering this powerful impulse is so binding to having the best possible relationship with your man that the moment you send your man one of the "Secret Signals"...
...You'll soon notice him expose his soul and heart for you in such a way he's never expressed before and he will see you as the one and only woman in the galaxy who has ever truly tempted him.
Publica un comentari a l'entrada