9 de febr. 2020

El dia de la marmota. Tripartit, discursets, dades i l'enquesta de La Vanguardia

Fa uns dies a Catalunya va ser la Candelera, ja sabeu, si la Candelera plora l'hivern és fora. Als EUA la cosa de si l'hivern és fora la dipositen en aquella famosa marmota que va ser la protagonista de la mítica pel·lícula del mateix nom, "El dia de la marmota".

A la pel·lícula, Bill Murray interpreta un meteoròleg de la TV que va a cobrir l'esdeveniment del Dia de la marmota, i queda atrapat en el temps: cada dia, quan sona el despertador, el dia es repeteix. L'impacte de la pel·lícula fou tal que parlar de "el dia de la marmota" ha esdevingut la manera d'assenyalar quan el que passa és un déjà vu, uns fets que es repeteixen, com si estiguéssim atrapats en el temps.

I crec que és una expressió que ens serveix per explicar el que políticament estem vivint a Catalunya, com a mínim, per explicar una part del que políticament estem vivint. L'article d'avui va una mica d'això. I per explicar-ho millor ho faré també estirant dos fils: l'enquesta de La Vanguardia i un petit tast de dades electorals. I és que no hi ha res que m'afarti més que veure alguns sectaris premium repetint dades presumptament explicatives de coses, quan només fan grolleres manipulacions en patètics intents d'autolegitimació.

Per tant en aquest article anirem una mica amunt i avall en el temps, i assenyalarem els riscos marmotils que tenim en el panorama polític.

Corria l'any 2003. Hi va haver eleccions "autonòmiques" a Catalunya. Com sempre fins aleshores, vaig votar ERC, partit que, modestament, penso havia contribuït, amb el meu granet de sorra, a retornar a un independentisme explícit, formant part de la Crida Nacional a ERC que l'any 1987 van encapçalar un seguit de personalitats polítiques rellevants de l'independentisme d'aquells anys, majoritàriament provinents de la Crida a la Solidaritat (Àngel Colom, Xavier Bosch i molts altres entre els que jo, com a militant de base que s'hi adheria, hi era) i del món de nacionalistes d'esquerra (Josep Lluís Carod Rovira).

Aquella Crida Nacional a ERC es va produir en un moment clau, atès que l'ERC d'aquell moment estava liderada pel senyor Joan Hortalà, que no "semblava" gaire motivat per liderar cap proposta política independentista. L'aterratge no fou fàcil, però sí imparable. I finalment ERC es ressituà en l'independentisme explícit de Macià. J

Aquell 2003 jo ja feia anys havia deixat de tenir carnet del partit. La vida de partit polític és evident que no està feta per a mi. Però seguia votant ERC, i mobilitzant per a ERC tot el que vot que podia. Si no recordo malament, aquell 2003 el míting final fou al Palau Blaugrana. I si no era el míting final, era un dels importants. Hi havia ambient d'eufòria. Tot semblava apuntar bé per obtenir uns bons resultats.

I així fou. ERC havia dissimulat molt bé que la seva aposta política era fer un tripartit. I malgrat que Mas va guanyar les eleccions, ERC, tot de sobte, quan s'havia passat la campanya proclamant "tenim les claus", només tenia claus per al PSC i ICV-EUA. I feren president Maragall. A mi m'emprenyà. Per la meva militància indepe dels dels 80s, el PSC sempre havia estat en contra nostre. Els socialistes eren el GAL. I eren la redada olímpica contra l'independentisme del 92. Massa fresc tot com perquè de la nit al dia passéssim a donar-los-hi la Generalitat. Però així va anar.

A nivell personal l'emprenyament no anà més enllà i vaig seguir compromès amb tots els projectes de país com abans. D'alguna manera entenia moltes de les raons que es donaven. I vaig fer confiança.

Però llavors arriba el 2007. El PSC havia fet fora del Govern el vicepresident Carod-Rovira, i va acabar fent fora també al President Maragall. I Montilla candidat. I això sí que fou un abans i un després, per a mi.

Jo m'havia criat a Cornellà de Llobregat, des que vàrem arribar-hi amb els meus pares procedents de Lora del Río. El meu pare havia estat molt implicat en les lluites antifranquistes, i amb el PSUC, i era amic del primer alcalde democràtic de Cornellà, Frederic Prieto, del PSUC. A casa vam viure amb molt dolor la guerra bruta del PSC contra Prieto, que va acabar fent-li perdre l'alcaldia, i que acabés en mans d'un llavors desconegut José Montilla.

D'aquella guerra bruta contra Prieto de Montilla i els seus hi hagué una cosa que a mi m'impactà tant que encara la recordo. Prieto, com a alcalde, va haver de fer front a una etapa molt complicada a Cornellà, amb una brutal crisi industrial i un atur que es va disparar. També les necessitats assistencials. En aquell context el PSC havia començat a promoure la folclorització com a element associatiu. I estava al darrere d'un grup que va demanar una subvenció a l'Ajuntament per "ballar sevillanes". Aquell Ajuntament sense un duro i angoixat per les necessitats de la crisi monumental que vivíem, no la va donar. Quina fou la reacció del PSC? Omplir Cornellà de pintades "No al PSUC Nazionalista", sí, amb Z. I desfermar una campanya de manipulació massiva que si Prieto estava contra els andalusos, etc. Miserable.

I aquell 2007 Montilla era el candidat del PSC a la Generalitat. I aquest tio havíem de fer President amb un nou tripartit? Jo vaig dir que per res del món. ERC va fer tot el que va poder per intentar fer veure que no farien un segon tripartit. Però ja no colava. Com a mínim per a mi. I aquelles eleccions del 2007, per primer cop, no vaig votar ERC i vaig votar CiU.

I sí, malgrat tots els intents de distreure al personal d'ERC fent veure que allò del tripartit ja no anava amb ells, després de les eleccions i d'un nou triomf de Mas, ERC només va tenir claus per fer president Montilla. I segon tripartit.

A nivell personal, en aquell moment, quan això passà, vaig desconnectar, per primera vegada, de tota militància indepe, vaig desconnectar de tot. Si tants anys de militància indepe per al que servien era per fer president a Montilla, millor em quedava a casa (després de poc més d'un any, hi vaig tornar, a treballar per la independència, i ho faré fins aconseguir-la).

El dia de la marmota, he pensat, aquests dies, recordant aquell 2007, al veure els intents d'ERC de desmarcar-se d'un govern tripartit que si poden, el faran segur, com llavors. Quina tristesa.

Després d'haver-ho negat sistemàticament, quan ERC fa aquell segon tripartit l'argument fou "hem cosit el PSC al país". Ara l'argument del nou tripartit (amb Comuns al Govern i amb PSC de suport extern determinant) és "eixamplar la base". Ja s'ha vist com es va "cosir" el PSC al país. Ja s'està veient com "s'eixampla" la base.

I anem amb alguna dada d'això d'eixamplar la base. 
La propaganda oficial d'ERC diu que la seva estratègia funciona perquè està aconseguint nou votant indepe, i que això està passant, el que li conferiria encara més valor, a l'AMB. Perquè és vot no indepe. I posen damunt la taula, com si fossin les taules de la llei de Moisès, els resultats de les municipals últimes.

Mireu, amb dades de país, les eleccions que més vot indepe hi hagut són les del 21D del 2017, amb 2.079.340 vots (JxCAT, ERC i CUP). Van ser cent mil vots més que els del 27S del 2015, que en vam tenir 1.965.888 (JxSí i CUP).

Aquell 2015 del 27S també hi havia hagut, abans, al maig, eleccions municipals, en les que l'independentisme (candidatures de la llavors CiU, ERC i CUP) havien sumat 1.400.775 vots.

A les eleccions municipals dels 2019 el vot sumat de totes les candidatures independentistes ha estat de 1.478.582 vots. En termes comparats, un increment del 5,5%, 77.807 vots més.

Sempre és bo sumar. No ho criticarem. Fins i tot podríem deixar que ERC s'imputi en exclusiva aquest creixement. Però per valorar les dades potser cal contextualitzar una mica.

Si el que es diu és que s'està fent créixer l'independentisme, si ho comparem amb el 21D, resulta que tenim una disminució del 29% del vot independentista. Jo potser no faria discursets i em preocuparia una mica. 
És clar que sempre se'm pot replicar que són eleccions diferents, i que per tant no serveix. Potser teniu raó, són eleccions diferents. Però, per a mi, com a independentista, entenc que sempre hem d'intentar fidelitzar el màxim de vot independentista. I no ho fem. I la culpa és de tots, perquè tothom perd quota, però ningú, excepte ERC, intenta "correr un tupido velo" i girar la truita per fer veure que tenen una estratègia que està funcionant perquè s'estan quedant nou vot que abans no votava indepe. I ara ho fan, i ho fan a l'AMB, i aquestes municipals del 2019 en són la prova.

Un poquito de por favor, amics. El 21D a ERC, a Cornellà de Llobregat, la voten 7.382 persones, a JxCAT 3.031, i a les municipals ERC té 5.387 vots (-2.000 vots) i JxCAT 979 ( -2052). Tal i com està el país perdre aquests 4.000 vots a mi em preocuparia, ni que siguin eleccions diferents. O com a mínim no en faria bandera com un "èxit".

A L'Hospitalet una mica igual: el 21D ERC té 20.670 vots i a les munis 16.342 (-4.000) i JxCAT 21D 10.738 i a les munis 3.486 (-7.000). Jo em preocuparia, no en presumiria.

Què vull dir amb "no en presumiria"? Home, que el creixement indepe és una mica més complexe i plural del que volen fer veure alguns discursets d'ERC. A mi m'agradaria que tothom treballés per créixer i per consolidar, no per convertir qualsevol dada en arma de propaganda contra els altres, perquè no estem per a massa propaganda i sí per a una mica més de reflexió.

I per acabar, anem a la reflexió sobre les dades de l'enquesta de La Vanguardia. 
Com ja sabeu enquestes així, poc transparents, no les acostumo a comentar massa. Però com que torno a veure propaganda i com que hi ha algunes dades que sí ens permeten visualitzar coses, dediquem-hi unes línies.

Si aixequem del tot el zoom des de la màxima neutralitat analítica, les dades serien perquè tots ho estiguéssim celebrant. L'enquesta projecta uns resultats que compleixen dos dels desitjos que aquesta setmana expressava en relació a les futures eleccions al Parlament de CAT:

- més % de diputats indepes que mai (suma d'ERC, JxCAT i CUP), amb un % de vot que pot ser superior al 50%

- la suma d'ERC i de JxCAT podria estar en la majoria absoluta, el que és un fet clau des de qualsevol punt de vista per garantir una estabilitat que des del 2015 no tenim, i que necessitem per tirar endavant qualsevol estratègia.

Tanmateix l'enquesta també projecta un element altament inquietant: el marge de seguretat del tripartit és molt fort, de 7 diputats, perquè la suma d'ERC, Comuns i PSC se situa en uns possibles 74 diputats.

I assegurar aquesta distància de blindatge que té el projecte de nou tripartit és el que explica la manera com els últims dies s'han llençat a intentar desmentir-lo tant des d'ERC com des del PSC. Fins i tot amb aquesta extraordinària tàctica del calamar de dir que és possible un govern JxCAT i PSC. En fi...

La distància de blindatge del tripartit es configura a partir del vot que de Cs va al PSC, que els permet, segons l'enquesta, sumar 10 diputats. El PSC seria així el més beneficiat per la desfeta segura de Cs. I al PSC no l'interessa per a res que se'ls lligui a aquest projecte de tripartit, ni que sigui sense entrar al Govern. Per això la tàctica del calamar...

Però a ERC tampoc. El dia de la marmota. Com aquells 2003 i 2007, quan s'exhibien les claus, i era enganyifa, perquè només hi havia claus per a fer el tripartit, ERC intenta situar-se en una equidistància, en fer veure que això del tripartit no va amb ells. Són conscients de la memòria de vot de la gent, quan, finalment, farts del tripartit, el 2010 el van impedir amb el vot, fent-lo impossible, fent-lo aritmèticament impossible: ERC va deixar-s'hi 11 diputats en relació al 2007, i el PSC 9. La cosa ja no colava, i la gent va assegurar-se, amb el vot, que no fos possible.

I aquesta és la clau de les futures eleccions al Parlament, que amb el nostre vot fem impossible el tripartit. No serà fàcil, però és possible.

I, a la seva vegada, la clau per fer-ho possible és un molt bon resultat de JxCAT, que els situï un mínim de 5 diputats pel damunt dels que obtingui ERC. No es tracta de perdre vot indepe, en cap cas. Es tracta que el vot indepe vagi a:

- fer impossible un tripartit
- assegurar un govern indepe (JxCAT i ERC), si pot ser amb majoria absoluta

I ara mateix això només ho pot assegurar JxCAT.

"Escolta, que l'enquesta de LV situa ERC amb 6 diputats més que JxCAT!", em podeu dir. I sí, això projecta l'enquesta. Però fixem-nos en un parell de cosetes a través de les quals, malgrat la poca info de relleu per poder-la usar pel damunt de les dades cuinades, podem gratar en els biaixos de l'enquesta.

La primera, i més rellevant, és la sobredimensió d'ERC en relació a JxCAT. El 21D ERC va tenir un 21,4% dels vots, i JxCAT un 21,7%. El record de vot dels enquestats redueix la presència de votants de JxCAT a la mostra a un 11,9%, és a dir, 10 punts menys. I en canvi pel que fa a ERC, la presència de votants a la mostra està 3 punts per sobre, amb un 25,3%.

Sumada la cosa (el -10 i el +3) des del punt de vista de la disputa de vot entre ERC i JxCAT es veu clarament la sobrerepresentació d'ERC en relació a JxCAT, de 13 punts.

Una segona qüestió que escapa a la cuina i ens dona pistes per valorar com estan les coses al marge de qualsevol manipulació és el % de vot directe.


Fixem-nos que JxCAT, amb un record de vot a la mostra de l'11,9%, projecta una intenció de vot directe del 14%, és a dir, que creix en vot en relació al 21D. Sense més dades, imaginem que els qui van votar JxCAT el 21D, tots volen seguir votant JxCAT, i no té nou vot. El vot directe seria de l'11,9%. Al tenir un 14% vol dir guanya nous votants. Aquests 3,1 punts de més pot projectar un interessant creixement d'expectativa de vot no, que no van tenir el 21D, de fins al 18% sobre el seu vot.

Si fem la mateixa operació amb ERC veiem que té un record de vot el 21D a la mostra del 25,3%, i una intenció de vot directe del 24,1%, és a dir, -1,2 punts, el que projectat sobre el seu vot pot representar una pèrdua de vot del -4,%

Sí, aquesta no és per a mi la manera de tractar demoscòpicament les dades, però en termes de fiabilitat és l'única manera d'aproximar-nos amb dades no passades pel turmix de la cuina, a l'enquesta de la LV, és a dir, és l'única manera d'oferir alguna dada més fiable que les oferides per LV.

Així les coses, la meva visió és que hi ha esperança que puguem evitar un tripartit. Hi ha esperança, amb aquesta tendència al creixement del vot de JxCAT, i que ERC es quedi com va estar el 21D o disminueixi una mica, a fer impossible el tripartit i inevitable un govern independentista amb JxCat i ERC.

Potser la cosa encara no el fa impossible amb estricta suma de diputats ERC, PSC i Comuns, però jo entenc, vull creure, que si JxCAT guanya, amb una diferència mínima de +5 diputats en relació a ERC, no s'atreviran a anar en contra del vot majoritari indepe, i s'avindran a negociar i formar part, com desitgem la majoria d'indepes, d'un govern indepe, amb una estratègia per fer la independència i amb confiances blindades.

Ens necessitem tots. Fem inevitable el "nosaltres" per la independència! Assolim una majoria de vots indepes de més del 50% i assegurem un govern indepe amb majoria absoluta d JxCAT i d'ERC!