Jo hi sóc només si tu vols ser-hi,
no tinc altra veritat,
ni enganys ni cap gran misteri,
si tu hi vas, també hi vaig.
No tinc país
sense tu,
tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig.
Jo hi sóc si també vols ser-hi
tan sols per fer un camí junts,
pel goig de seguir petjades
que ens han dut molt lluny.
Pel plaer d'un demà que engresqui
perquè ens hi trobem a gust
refent l'art de viure
poder conviure
el somni d'un món més just.
Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
De res no valen banderes
que no ens facin d'abrigall
pel fred de la llarga espera
del gran nom, llibertat.
Que sense tu
no ens serveix
cap senyera ardent,
ni símbols ni gestes
t'han de sotmetre,
tu ets qui mou el vent.
Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
i res no serà senzill
però tot el camí que esperi
tindrà un nom i un sentit.
El goig d'enlairar aquest somni
on tots hi trobem un lloc,
bastir una drecera
que ja per sempre
ens porti a un món millor joiós.
Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
si no res no em lliga aquí
que sense tu no sé entendre
cap demà ni cap país...
Proclamo que les banderes,
símbols, pàtries i demés,
tan sols quan a tu et serveixen
me'ls estimo i me'ls faig meus.
Serem només si el coratge
ens fa anar més lluny d'aquí,
serem només si ens exalta
guanyar tant per compartir,
serem sols un país lliure
si som lliures els seus fills,
serem només si volem
i aquest repte ens fa més rics.
Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
Un 6 de maig de l'any 2.000 Lluís Llach estrenava la cantata Germanies i el disc Temps de Revoltes a la plaça de bous de València. Ho feia en el marc de la commemoració de la Diada del País Valencià del 25 d'abril, que recorda la derrota de la Batalla d'Almansa. Perquè com van cantar Al Tall, quan el mal ve d'Almansa a tots alcança.
I sí, aquell 6 de maig de l'any 2.000, a la plaça de bous de València, hi érem. Va ser un concert absolutament inoblidable. Llach cantava al futur de la nostra Nació.
Jo sóc molt fan del Lluís Llach músic i del Lluís Llach persona i del seu extraordinari compromís. Lluís Llach ha posat música al nostre país, als nostres poetes, a les nostres lluites. Molts dels seus temes, una infinitat, començant per l'Estaca, han esdevingut autèntics himnes.
I la cantata Germanies i Temps de Revoltes és una obra extraordinària. Emociona. Engresca. Mobilitza. Amb una qualitat musical excepcional.
Un dels temes de Temps de Revoltes és aquest que obre aquest post: JO HI SÓC SI TU VOLS SER-HI
Hi he posat tota la lletra, perquè tota aquesta lletra és tot el que voldria dir, és tot el que ens necessitem dir, és tot l'únic que hauríem de voler escoltar, és tot el que hauria de guiar la nostra política en aquests dies.
Jo hi sóc si tu vols ser-hi hauria de ser el nostre himne per a aquests dies, per a aquest moment polític i nacional post 1-O, post 155.
Hauria de ser l'himne per sortir del pou de la divisió
Hauria de ser l'himne amb el que se segellés el tan necessari acord estratègic de tot l'independentisme per blindar el nostre compromís per fer possible la independència.
Necessitem anar-hi tots. Necessitem aquesta consciència de que hi som si hi som tots.
Necessitem compartir la plena consciència de que
No tinc país
sense tu,
tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig.
No hi ha país, no hi ha independència, sense tu, sense tots. Si algú pensa podem ser independents sense ser-hi tots, està molt equivocat.
No tenim demà sense tu, si no hi som tots. Això és l'element fonamental. Però per fer-ho ens calen més coses. I en Llach també les canta, en aquest himne:
Serem només si el coratge
ens fa anar més lluny d'aquí,
serem només si ens exalta
guanyar tant per compartir,
serem sols un país lliure
si som lliures els seus fills,
serem només si volem
i aquest repte ens fa més rics.
Serem només si el coratge ens fa anar més lluny d'aquí. Hem de ser-hi, tu i jo, tots. I hem de reivindicar que només podrem ser, que només serem, si el coratge ens fa anar més lluny d'aquí. Sense l'exaltació del coratge cívic i polític com a motor de transformació, no podrem fer-ho.
No calen massa teories. No calen grans assajos que desdibuixin i confonguin el que són els elements clau, fonament, de la nostra lluita i èxit: ser-hi tots i ser-hi amb coratge.
Ser-hi tots i ser-hi fent del coratge la nostra bandera és el que ens permetrà que ens exalti aquest "guanyar tant per compartir". Perquè aquesta és l'única via per la que l'independentisme pot créixer, compartir i exaltar el molt que tenim a guanyar. Pel plaer d'un demà que engresqui.
L'únic que té sentit és això que compartim, aquest ser-hi, aquest coratge, aquest guanyar-nos el demà.
I no, de res valen banderes, ni símbols, ni soflames, ni ideologies, ni politiqueria
De res no valen banderes
que no ens facin d'abrigall
pel fred de la llarga espera
del gran nom, llibertat.
Que sense tu
no ens serveix
cap senyera ardent,
ni símbols ni gestes
t'han de sotmetre,
tu ets qui mou el vent.
El gran nom és la llibertat. Un nosaltres ple de coratge per moure el vent i guanyar-nos el demà. No ens hem de deixar sotmetre ni per senyeres ardents, ni per històries, ni per fractures ideològiques.
Cridem ben fort, cantem ben fort:
Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
Tenim les mans, tenim el cor, tenim les claus per obrir el nostre horitzó.
Ens hauríem d'aixecar cada dia cantant Jo hi sóc si tu vols ser-hi.
L'hauríem de convertir en un himne
Els seus versos, com a exigència pública i constant
La seva força, per recordar-nos cada dia que tenim les mans i tenim el cor, que tenim les claus per obrir l'horitzó.
Mirar aquest horitzó i saber que només el coratge ens hi permetrà arribar.
Però, sobretot, aquesta interpel·lació que no admet demora en la resposta: jo hi sóc si tu vols ser-hi. Vols ser-hi?
Perquè sense tu, sense tu i jo, sense tots, no hi ha país, no hi ha demà.
Jo reuniria a tots els nostres líders polítics, de partits, de la societat civil, de lideratges cívics, en una sala plena de fotos de tot el que hem fet junts, de tot el que hem patit junts. I els posaria, en bucle, la cançó d'en Llach. Els hi passaria un full amb la lletra. I els hi faria cantar, una vegada i una altra. Que la memoritzessin. I que la seguissin cantant, sense dir-se res, només cantant aquest himne, mirant-se els uns als altres.
Fins que s'agafessin les mans, fins que els versos i la música d'aquest himne els portés a agafar-se les mans i abraçar-se. Fins que es poguessin dir, sincerament, jo hi sóc si tu vols ser-hi. I que tots hi vulguin ser. I que acordin una estratègia blindada, amb les nostres mans, el nostre cor, i tot el coratge del món, per fer realitat el nostre horitzó, la nostra llibertat.
I obrir la paperera i llençar-hi tota els discursos de rendició camuflada en teories que s'han tret de la xistera només per amagar la vergonya de considerar-se vençut. Obrir la paperera i llençar-hi totes les traidories que acumulem, com aquesta vergonyant aposta per un nou tripartit que segelli la derrota generacional. Però també llençar-hi la resta de traidories, com tots aquests pactes municipals i de diputacions dels uns contra els altres.
Nosaltres som els qui movem el vent. Amb les nostres mans i el nostre cor tenim les claus per obrir horitzons de llum i de llibertat.
Fem-ho realitat. Jo hi sóc si tu vols ser-hi. I necessitem ser-hi tots.
Jo hi sóc si també vols ser-hi
tan sols per fer un camí junts,
pel goig de seguir petjades
que ens han dut molt lluny.
Farem el camí junts o no el farem. I si el fem junts, seguirem les petjades que ens han dut molt lluny, però que encara no són el nostre horitzó. Sabem que només el coratge ens farà anar més lluny d'aquí. Fins a la llibertat. Fins a la independència
DONEC PERFICIAM
PS: I gràcies infinites, Lluís Llach, per tot el que ens has permès viure i pel teu compromís exemplar
1 comentari:
Bé, Senyor Abad, la cosa és que uns quants dels nostres van decidir aparcar la independència sine die i provar sort a veure si troben un plàcid encaix als dominis de la monarquia hispànica. Tres fets d'aquesta setmana revelen fins a quin punt hi estan disposats a seguir en el camí que han triat.
Un. Bona ocasió per afavorir el país, la nostra gent, les nostres estructures socials, sense posar ningú en risc, amb ple respecte a la legalitat (espanyola) vigent. I l'ha malbaraten, l'ocasió, i atorguen, a dit, a empresa de Ferrovial -diuen que amb germà de Junqueras de gerent-, una feina que ha de fer la nostra salut pública. De la gent que ha gestionat aquest assumpte només diré: mai han estat independentistes perquè no s'estimen el país.
Dos. ERC i la CUP volen repetir la jugada de la paperera de la història. Tot i que la CUP, volent mostrar finezza, ha demanat a Na Laura Borràs que dimiteixi ella i els estalviï a ells el tràngol de votar a favor del suplicatori.
Tres. Quim Arrufat ha tingut el detall d'explicar-nos de primera mà en aquesta entrevista a Vilaweb https://www.vilaweb.cat/noticies/arrufat-ja-no-soc-militant-cup/ que del tinglado aquest de les Sobiranies no en sortiran estratègies encarades a construir les condiciones necessàries per a la independència.
Tots aquests han decidit ells solets provar sort amb els "altres" i no podem restar paralitzats esperant que tornin amb "nosaltres". Jo m'apunto al que proposava l'Agustí Colomines a l'article "La comèdia de la unitat" publicat a El Nacional
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/agusti-colomines-comedia-unitat_509934_102.html
El Lluís Llach és molt i molt gran. M'he permès fer un mix amb uns versos del gran Lluís Llach de Venim del nord, venim del sud; Camí cap el nou cant, Ítaca:
Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no ens mena cap bandera
que no es digui llibertat,
la llibertat de vida plena
que és llibertat dels meus companys.
Què diran els déus
si aturem el pas
o creiem que n'hi ha prou
amb el poc que hem avançat.
Ens diran: miserable d'aquell dissortat
que no té la humilitat del constant començar.
Ai d'aquell que no té més demà que l'avui,
que no pren nou alè per anar més enllà.
Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.
Publica un comentari a l'entrada