El President Puigdemont ha estat l´únic polític a Catalunya que ha fet avaluació pública de tot el que va passar el mes d'octubre del 2017.
Sintèticament ha dit que el dia 10 d'octubre, davant tot el que havia passat i podia passar, i davant tot el que persones en principi "fiables" li obrien per resoldre el conflicte polític per la via del diàleg, si s'aparcava la unilateralitat, ho va fer. Però un cop fet tots aquells "fiables" van desaparèixer. I que, si fos ara, no faria el que va fer, si fos ara, hauria tirat endavant el procés.
Aquest discurs d'autocrítica i d'autoavaluació el president Puigdemont l'acompanya d'una crida a "estar preparats" per fer la independència. "Preparem-nos!"
Estar preparats vol dir moltes coses. Vol dir estar disposat, vol dir estar organitzat, vol dir haver fer moltes coses decisives perquè, arribat el moment, en una situació de conflicte polític, estiguem en condicions d'alçar-nos amb la victòria, de guanyar qualsevol desafiament unilateral al que ens porti el procés.
El president Puigdemont tot això ho situa en un marc polític d'impecable exercici democràtic, d'impecable força democràtica.
Al meu entendre l'estar preparats i el requeriment democràtic guia, impuls, legitimació i força per fer la independència, conflueixen en un moment político-social previ, al que em vull referir en aquest article: la necessitat de madurar com a societat i com a proposta política.
Fa uns dies, el grandíssim Antonio Baños feia referència a aquest "independentisme Amazon" que prolifera per les xarxes socials i certs discursos: "he demanat independència, i no me l'han portada, i me l'han de portar, perquè he demanat independència" Més o menys era això. Més o menys denunciava aquest infantilisme político-social que aplica mecanismes d'automatisme comercial al que són processos polítics d'extraordinària complexitat.
Hi ha una necessitat imperiosa de fer madurar el discurs polític i social de l'independentisme.
Explicacions com la que ha fet el president Pugdemont van en aquest sentit, però cal molt més. No ajuda gens ni mica a aquesta maduració tot el que ha fet ERC, que d'un dia per l'altre ha passat de l'1-O i la unilateralitat a un discurs de dir que no som prou per ser independents, que les coses no es poden fer unilateralment, etc. No dic no sigui un discurs legítim. Dic que passar del blanc al negre sense cap mena d'explicació no ajuda a teixir un discurs i una estratègia política i social madura des de l'independentisme.
Poso tan de relleu el que està explicant el President Puigdemont perquè és l'únic, des de l'1-O del 2017, que està donant la cara i que s'està adreçant a tots nosaltres com a subjectes polítics madurs i responsables.
I això és potser del que més falla a ERC, perquè en aquest punt és on s'originen moltes de les tensions centrifugadores de l'independentisme. És evident que entre les ments pensants d'ERC s'ha avaluat tot el que ha passat i s'ha gestat aquest discurs del no som prou, eixamplem la base, etc.
Però el fet d'haver passat del blanc al negre sense haver fet cap avaluació pública, sense haver compartit amb la societat els elements d'autocrítica i els elements sobre els que se sustenta la nova estratègia d'ERC, com a partit, ha esquerdat tota solidesa als fonaments del nou discurs i de la nova estratègia.
I el que definitivament ho ha transformat tot en una espiral divisiva, amb una enorme càrrega destructiva, és que tot aquesta anàlisi ERC no l'ha compartida en cap moment amb la resta de l'independentisme. Ni amb els altres partits indepes, com JxCAT o la CUP, ni amb les entitats de la societat civil.
Si volem una societat i un moviment independentista madurs, se'ns ha de tractar així, com a persones madures, com a un col·lectiu madur, davant el qual es poden retre comptes, es pot fer autocrítica, i es pot compartir una diagnosi a partir de la qual bastir una estratègia. I en aquest punt cal que estirem una mica les orelles a tothom.
Des del meu punt de vista em resulta incomprensible el mai culminat procés de fundació d'aquest nou espai polític al voltant del President Puigdemont, que té com a marca Junts per Catalunya, però en el que hi concorren PDECAT, CRida Nacional, etc. Més de dos anys després de l'1-O que tot aquest espai polític tan transversal, plural i que pretén exemplificar la vocació unitària de l'independentisme estigui com està és decebedor. I perillós.
Però és clar, més perillós és per a l'independentisme que per a ERC el principal objectiu polític sigui anar contra JxCAT sempre que sigui possible. Que ERC, després de l'1-O, hagi desfermat una estratègia política el primer objectiu de la qual és la caceria contra JxCAT, dinamita tota possibilitat d'una estratègia compartida i se situa, quan semblava que JxSí havia aconseguit superar aquesta etapa, en un permanent i sistemàtic desgast per a l'independentisme com a moviment. Després del 21D ERC va convertir en el seu principal objectiu apartar JuntsXCat de qualsevol àmbit de poder. I per fer-ho han pactat amb PSC, amb Comuns, amb CUP, amb la ultradreta franquista de la Terra Alta. Per a ERC, o, millor dit, per a una part molt secta del sol però que aspira a no tardà en manar-ho tot, només hi ha un enemic: Junts x CAT. La majoria de les coses que ens passen són fruit d'això.
Finalment, no deixa de ser un gegantí factor de desgast de l'independentisme, i d'evidència de la seva immaduresa com a moviment, la gestió anti-tot de la CUP, sense el més mínim respecte per la resta del moviment independentista. Si l'independentisme és un moviment, i és un moviment plural, però aspirem a que a més sigui un moviment amb estratègia sòlida, ens hem de respectar entre nosaltres, entre tots. O com a mínim entre tots dins dels que vulguem formar part d'aquest moviment. I des del 27S del 2015 la CUP ha actuat, a nivell parlamentari, sense el més mínim respecte per a la majoria independentista. No només això, s'ha alienat gairebé sistemàticament amb Cs, PSC, Comuns i PP contra la majoria independentista del Govern de JxCAT i ERC
La CUP representa, aproximadament, el 10% del vot independentista i un dels grans problemes de maduresa de l'independentisme com a moviment és que la CUP mai, o gairebé mai, ha respectat al 90% de la resta de l'independentisme. En un moviment madur la CUP hauria trobat la manera de situar la seva singularitat política, però també d'assumir que només són el 10% de l'independentisme i que per tant la seva actuació política respecta a aquest independentisme majoritari, a aquest 90% de l'independentisme.
Però això no ha estat així. La CUP mai, o gairebé mai, no ha tingut el més mínim respecte per l'independentisme majoritari, pel 90% dels independentistes. Ha enviat líders a la paperera de la història, se n'ha enfotut dels pactes i acords signats amb l'independentisme majoritari, amb l'argument de que "els pactes muten" i per tant la paraula donada no té cap valor. S'ha fet col·laboradora necessària de la repressió de l'estat espanyol, impedint la investidura de Jordi Turull, titllant-lo de "autonomista. Un Jordi Turull que l'endemà entrava a una presó de la que encara no ha sortit. Mai la majoria independentista no ha tingut la més mínima complicitat o suport en la CUP, tot el contrari, la CUP vota sistemàticament amb PP, Cs, PSOE i Comuns contra la majoria independentista.
Mai la CUP no ha tingut una actitud política de dir "assumim que som el 10% de l'independentisme, que no coincidim en moltes coses amb l'independentisme majoritari, aquest 90% que representen JxCAT i ERC, però no actuarem contra ells, respectarem el vot de la gent i des de la discrepància ajudarem a que hi hagi una majoria independentista sòlida".
O els partits i moviments polítics maduren i comencen a fer les coses d'una altra manera, o això ho tenim fotut.
També han de madurar les principals entitats cíviques que representen l'independentisme, i que han actuat de gran motor. L'Assemblea segueix sent el pal de pallar indispensable, però aquests darrers anys ens ha donat una de cal i una d'arena. Ha estat capaç de vertebrar el gran moviment antirepressiu i de solidaritat i ha estat capaç d'impulsar moviments com "eines de país" que han permès guanyar les eleccions de la cambra a l'equip que liderava Joan Canadell, i que és una de les coses més importants que hem fet des de l'1-O. Però al mateix temps l'ANC ha fet cagades monumentals com el suport a tot aquest moviment tan letalment divisiu i tòxic com és el de Primàries. Prou!
Finalment, com a tercera pota del moviment que ens permeti tenir opcions de fer realitat la independència, també hem de madurar tots nosaltres, com a individus, com a societat, com a militants.
Com concreto aquesta maduració militant individual i social?
Per a mi, d'entrada, implica tractar amb maduresa, assumir, que no hem acreditat democràticament en un procés internacionalment reconeixible, ser més del 51% els catalans que volem la independència.
I això és un punt cabdal. I no s'hi val mirar a una altra banda. Prou independentisme "Amazon". Per fer la independència, el requisit ineludible és acreditar sòlidament en processos democràtics totalment representatius i reconeguts, ser més del 51%
Però aquesta maduresa a la que apel·lo abasta moltes més dimensions.
Dimensions com per exemple la internacional. No podem pretendre un procés autàrquic. Hem de ser plenament conscients del país que som, de l'espai que ocupem, del paper que ens hi toca fer i de la solvència i fiabilitat que ens hem de guanyar.
Dimensions també de la nostra realitat interna, de la nostra conformació nacional, històrica, social, cultural, lingüística, etc. Em treu de polleguera aquest personal per al qual fer la independència és una cosa com tornar a ser com érem posem el 10 de setembre del 1714, com si no hagués passat res des de llavors. Maduresa vol dir assumir-nos com ens ha fet la història i lligar-nos a aquest nou futur col·lectiu que representa la República Catalana. Maduresa vol dir assumir que per al 56% dels catalans el castellà ha estat la nostra primera llengua, mentre que el català ho ha estat per a un 31%. Maduresa vol dir saber que només amb la independència el català tindrà al darrere un estat que el protegeixi i impulsi, però maduresa vol dir no només no renunciar, sinó reivindicar i estimar el castellà com a llengua de la nova nació que som.
Hi ha també una maduresa que l'independentisme hauria d'exhibir socialment, per guanyar prestigi i credibilitat, i és la que té a veure amb polítiques socials i econòmiques.
I aquest és un punt cabdal en aquests dies, sota l'impacte de la pandèmia Covid-19.
Amb evident justificació aquests dies s'està defensant una renda bàsica per a tothom, per a tots els ciutadans de Catalunya, que asseguri les seves necessitats bàsiques en un moment crític.
Però és clar, fer aquesta renda universal una realitat ens obliga a assumir una certa maduresa en relació a altres plantejaments que mantenim com a societat, com per exemple tot el que té a veure amb "volem acollir", "papers per a tothom", etc.
Una renda universal i un accés universal, sense cap control ni restricció, al nostre país és incompatible. No és maduresa pensar que des de Catalunya podem resoldre tots els problemes de la humanitat, que només cal que tothom vingui a Catalunya, que els donarem un renda bàsica, i tema sanjat.
Sintèticament ha dit que el dia 10 d'octubre, davant tot el que havia passat i podia passar, i davant tot el que persones en principi "fiables" li obrien per resoldre el conflicte polític per la via del diàleg, si s'aparcava la unilateralitat, ho va fer. Però un cop fet tots aquells "fiables" van desaparèixer. I que, si fos ara, no faria el que va fer, si fos ara, hauria tirat endavant el procés.
Aquest discurs d'autocrítica i d'autoavaluació el president Puigdemont l'acompanya d'una crida a "estar preparats" per fer la independència. "Preparem-nos!"
Estar preparats vol dir moltes coses. Vol dir estar disposat, vol dir estar organitzat, vol dir haver fer moltes coses decisives perquè, arribat el moment, en una situació de conflicte polític, estiguem en condicions d'alçar-nos amb la victòria, de guanyar qualsevol desafiament unilateral al que ens porti el procés.
El president Puigdemont tot això ho situa en un marc polític d'impecable exercici democràtic, d'impecable força democràtica.
Al meu entendre l'estar preparats i el requeriment democràtic guia, impuls, legitimació i força per fer la independència, conflueixen en un moment político-social previ, al que em vull referir en aquest article: la necessitat de madurar com a societat i com a proposta política.
Fa uns dies, el grandíssim Antonio Baños feia referència a aquest "independentisme Amazon" que prolifera per les xarxes socials i certs discursos: "he demanat independència, i no me l'han portada, i me l'han de portar, perquè he demanat independència" Més o menys era això. Més o menys denunciava aquest infantilisme político-social que aplica mecanismes d'automatisme comercial al que són processos polítics d'extraordinària complexitat.
Hi ha una necessitat imperiosa de fer madurar el discurs polític i social de l'independentisme.
Explicacions com la que ha fet el president Pugdemont van en aquest sentit, però cal molt més. No ajuda gens ni mica a aquesta maduració tot el que ha fet ERC, que d'un dia per l'altre ha passat de l'1-O i la unilateralitat a un discurs de dir que no som prou per ser independents, que les coses no es poden fer unilateralment, etc. No dic no sigui un discurs legítim. Dic que passar del blanc al negre sense cap mena d'explicació no ajuda a teixir un discurs i una estratègia política i social madura des de l'independentisme.
Poso tan de relleu el que està explicant el President Puigdemont perquè és l'únic, des de l'1-O del 2017, que està donant la cara i que s'està adreçant a tots nosaltres com a subjectes polítics madurs i responsables.
I això és potser del que més falla a ERC, perquè en aquest punt és on s'originen moltes de les tensions centrifugadores de l'independentisme. És evident que entre les ments pensants d'ERC s'ha avaluat tot el que ha passat i s'ha gestat aquest discurs del no som prou, eixamplem la base, etc.
Però el fet d'haver passat del blanc al negre sense haver fet cap avaluació pública, sense haver compartit amb la societat els elements d'autocrítica i els elements sobre els que se sustenta la nova estratègia d'ERC, com a partit, ha esquerdat tota solidesa als fonaments del nou discurs i de la nova estratègia.
I el que definitivament ho ha transformat tot en una espiral divisiva, amb una enorme càrrega destructiva, és que tot aquesta anàlisi ERC no l'ha compartida en cap moment amb la resta de l'independentisme. Ni amb els altres partits indepes, com JxCAT o la CUP, ni amb les entitats de la societat civil.
Si volem una societat i un moviment independentista madurs, se'ns ha de tractar així, com a persones madures, com a un col·lectiu madur, davant el qual es poden retre comptes, es pot fer autocrítica, i es pot compartir una diagnosi a partir de la qual bastir una estratègia. I en aquest punt cal que estirem una mica les orelles a tothom.
Des del meu punt de vista em resulta incomprensible el mai culminat procés de fundació d'aquest nou espai polític al voltant del President Puigdemont, que té com a marca Junts per Catalunya, però en el que hi concorren PDECAT, CRida Nacional, etc. Més de dos anys després de l'1-O que tot aquest espai polític tan transversal, plural i que pretén exemplificar la vocació unitària de l'independentisme estigui com està és decebedor. I perillós.
Però és clar, més perillós és per a l'independentisme que per a ERC el principal objectiu polític sigui anar contra JxCAT sempre que sigui possible. Que ERC, després de l'1-O, hagi desfermat una estratègia política el primer objectiu de la qual és la caceria contra JxCAT, dinamita tota possibilitat d'una estratègia compartida i se situa, quan semblava que JxSí havia aconseguit superar aquesta etapa, en un permanent i sistemàtic desgast per a l'independentisme com a moviment. Després del 21D ERC va convertir en el seu principal objectiu apartar JuntsXCat de qualsevol àmbit de poder. I per fer-ho han pactat amb PSC, amb Comuns, amb CUP, amb la ultradreta franquista de la Terra Alta. Per a ERC, o, millor dit, per a una part molt secta del sol però que aspira a no tardà en manar-ho tot, només hi ha un enemic: Junts x CAT. La majoria de les coses que ens passen són fruit d'això.
Finalment, no deixa de ser un gegantí factor de desgast de l'independentisme, i d'evidència de la seva immaduresa com a moviment, la gestió anti-tot de la CUP, sense el més mínim respecte per la resta del moviment independentista. Si l'independentisme és un moviment, i és un moviment plural, però aspirem a que a més sigui un moviment amb estratègia sòlida, ens hem de respectar entre nosaltres, entre tots. O com a mínim entre tots dins dels que vulguem formar part d'aquest moviment. I des del 27S del 2015 la CUP ha actuat, a nivell parlamentari, sense el més mínim respecte per a la majoria independentista. No només això, s'ha alienat gairebé sistemàticament amb Cs, PSC, Comuns i PP contra la majoria independentista del Govern de JxCAT i ERC
La CUP representa, aproximadament, el 10% del vot independentista i un dels grans problemes de maduresa de l'independentisme com a moviment és que la CUP mai, o gairebé mai, ha respectat al 90% de la resta de l'independentisme. En un moviment madur la CUP hauria trobat la manera de situar la seva singularitat política, però també d'assumir que només són el 10% de l'independentisme i que per tant la seva actuació política respecta a aquest independentisme majoritari, a aquest 90% de l'independentisme.
Però això no ha estat així. La CUP mai, o gairebé mai, no ha tingut el més mínim respecte per l'independentisme majoritari, pel 90% dels independentistes. Ha enviat líders a la paperera de la història, se n'ha enfotut dels pactes i acords signats amb l'independentisme majoritari, amb l'argument de que "els pactes muten" i per tant la paraula donada no té cap valor. S'ha fet col·laboradora necessària de la repressió de l'estat espanyol, impedint la investidura de Jordi Turull, titllant-lo de "autonomista. Un Jordi Turull que l'endemà entrava a una presó de la que encara no ha sortit. Mai la majoria independentista no ha tingut la més mínima complicitat o suport en la CUP, tot el contrari, la CUP vota sistemàticament amb PP, Cs, PSOE i Comuns contra la majoria independentista.
Mai la CUP no ha tingut una actitud política de dir "assumim que som el 10% de l'independentisme, que no coincidim en moltes coses amb l'independentisme majoritari, aquest 90% que representen JxCAT i ERC, però no actuarem contra ells, respectarem el vot de la gent i des de la discrepància ajudarem a que hi hagi una majoria independentista sòlida".
O els partits i moviments polítics maduren i comencen a fer les coses d'una altra manera, o això ho tenim fotut.
També han de madurar les principals entitats cíviques que representen l'independentisme, i que han actuat de gran motor. L'Assemblea segueix sent el pal de pallar indispensable, però aquests darrers anys ens ha donat una de cal i una d'arena. Ha estat capaç de vertebrar el gran moviment antirepressiu i de solidaritat i ha estat capaç d'impulsar moviments com "eines de país" que han permès guanyar les eleccions de la cambra a l'equip que liderava Joan Canadell, i que és una de les coses més importants que hem fet des de l'1-O. Però al mateix temps l'ANC ha fet cagades monumentals com el suport a tot aquest moviment tan letalment divisiu i tòxic com és el de Primàries. Prou!
Finalment, com a tercera pota del moviment que ens permeti tenir opcions de fer realitat la independència, també hem de madurar tots nosaltres, com a individus, com a societat, com a militants.
Com concreto aquesta maduració militant individual i social?
Per a mi, d'entrada, implica tractar amb maduresa, assumir, que no hem acreditat democràticament en un procés internacionalment reconeixible, ser més del 51% els catalans que volem la independència.
I això és un punt cabdal. I no s'hi val mirar a una altra banda. Prou independentisme "Amazon". Per fer la independència, el requisit ineludible és acreditar sòlidament en processos democràtics totalment representatius i reconeguts, ser més del 51%
Però aquesta maduresa a la que apel·lo abasta moltes més dimensions.
Dimensions com per exemple la internacional. No podem pretendre un procés autàrquic. Hem de ser plenament conscients del país que som, de l'espai que ocupem, del paper que ens hi toca fer i de la solvència i fiabilitat que ens hem de guanyar.
Dimensions també de la nostra realitat interna, de la nostra conformació nacional, històrica, social, cultural, lingüística, etc. Em treu de polleguera aquest personal per al qual fer la independència és una cosa com tornar a ser com érem posem el 10 de setembre del 1714, com si no hagués passat res des de llavors. Maduresa vol dir assumir-nos com ens ha fet la història i lligar-nos a aquest nou futur col·lectiu que representa la República Catalana. Maduresa vol dir assumir que per al 56% dels catalans el castellà ha estat la nostra primera llengua, mentre que el català ho ha estat per a un 31%. Maduresa vol dir saber que només amb la independència el català tindrà al darrere un estat que el protegeixi i impulsi, però maduresa vol dir no només no renunciar, sinó reivindicar i estimar el castellà com a llengua de la nova nació que som.
Hi ha també una maduresa que l'independentisme hauria d'exhibir socialment, per guanyar prestigi i credibilitat, i és la que té a veure amb polítiques socials i econòmiques.
I aquest és un punt cabdal en aquests dies, sota l'impacte de la pandèmia Covid-19.
Amb evident justificació aquests dies s'està defensant una renda bàsica per a tothom, per a tots els ciutadans de Catalunya, que asseguri les seves necessitats bàsiques en un moment crític.
Però és clar, fer aquesta renda universal una realitat ens obliga a assumir una certa maduresa en relació a altres plantejaments que mantenim com a societat, com per exemple tot el que té a veure amb "volem acollir", "papers per a tothom", etc.
Una renda universal i un accés universal, sense cap control ni restricció, al nostre país és incompatible. No és maduresa pensar que des de Catalunya podem resoldre tots els problemes de la humanitat, que només cal que tothom vingui a Catalunya, que els donarem un renda bàsica, i tema sanjat.
Catalunya ha fet , durant els 10 primers anys del s.XXI el que no ha fet cap altre país del món, cap! En 10 anys hem acollit 1 milió de nous catalans, provinents de tots els continents del planeta. 1 milió de persones en 10 anys sobre una població prèvia de 6 milions. Cap altre país del món ha incrementat la seva població migrant amb aquest més del 15% que ha fet Catalunya. I ho hem fet molt i molt bé: socialment, sanitàriament, educacionalment, integradorament. N'hem d'estar molt orgullosos com a país, com a societat.
Però les nostres polítiques d'acollida s'han d'encaixar amb les dels països del nostre entorn. Ni més, ni menys.
Una societat i un moviment madurs també en relació al que són les nostres principals fortaleses econòmiques. A què bé aquesta criminalització del turisme? O sigui, el sector que aporta al voltant del 15% del PIB de la nostra economia i centenars de milers de llocs de treball, ara el volem convertir en l'ase dels cops, en el causant de tots els nostres problemes? És flipant
Aquests dies hem conegut la desastrosa notícia que Nissan vol tancar les seves plantes a Catalunya. En termes industrials i de pèrdua de llocs de treball directes i indirectes és un drama. Un moviment madur com el que necessita la nostra societat és el que és capaç d'explicar amb convicció com s'ha arribat a aquest punt, i això només ho ha fet en Joan Canadell, des de la seva presidència de la Cambra. En Joan Canadell ha explicat amb totes les dades l'origen dels mals que han portat a on ara som, i és la negativa del Gobierno Zapatero a atendre les demandes que va fer Nissan l'any 2006. Unes demandes que no eren de "subvencionar-los", sinó de facilitar-los-hi la seva feina, disposant de les infraestructures que calien, que eren competència del Gobierno de España, però que no atenien. I que no han atès.
Madurar vol dir explicar a la nostra societat l'empobriment que la manera com l'estat colla a Catalunya ens fa perdre moltes oportunitats. Fa uns anys es va perdre una inversió multimilionària al port de Tarragona, que hauria generat milers de llocs de treball perquè el Gobierno no garantia la connexió ferroviària necessària. I seguim així.
Madurar vol dir que tot això, explicar tot això, ha de ser el nostre principal objectiu en relació a tota la societat catalana, perquè és així com s'eixampla la base. Està demostrat per molts estudis que el gran motor de fer independentistes és arribar al convenciment que amb la independència Catalunya tindrà accés a una prosperitat i capacitat de generar riquesa que es transformarà en més i millors oportunitats per a tothom.
No és madurar, i anava a dir al meu entendre, però no, perquè és una evidència absoluta, la submissió i l'entreguisme a grups polítics com els Comun's que són un exemple sistemàtic de ruïna en tot el que toquen. Té pebrots que l'alcaldessa Colau es vagi a fer fotos a Nissan quan la seva segona, la Janet Sanz, havia dit feia unes setmanes que tant de bo Nissan i Seat no reprenguessin la seva activitat després de l'aturada de la pandèmia.
Madurem també per evitar trampes de simbolisme improductiu, com és tot el relatiu a la política tributària, mentre no siguem independents. Assumim que Catalunya no recapta els impostos, que ho fa l'estat i que ens retorna el que vol. Assumim que apujar els impostos als catalans només implica transferir més diners a l'estat.
Pensem, mentre no som independents, estratègies per esquivar aquest espoli. Per exemple amb polítiques que rebaixin la pressió impositiva sobre IRPF, potenciant simultàniament models de tarifació social, on determinats serveis públics siguin gratuïts o es paguin en funció de la renda familiar. Això permetria esquivar la confiscació estatal i alimentar polítiques pròpies de qualitat als diferents serveis públics i d'equitat en el seu accés.
Però madurem, sobretot, per explicar amb total convenciment a tots els ciutadans de Catalunya que cada any l'estat espanyol ens espolia 16 mil milions d'euros del nostre treball. I que sense aquest saqueig Catalunya seria molt més justa i podria atendre moltes més necessitats i generar moltes més oportunitats per a tothom.
En resum:
- cal aplaudir i exigir l'autocrítica en relació a tot el que va passar l'1-O i ha passat des de llavors. Una autocrítica constructiva, per aprendre dels errors i per refer totes les complicitats del moviment.
- no hi pot haver moviment independentista si els partits polítics, tots, no maduren. JxCAT, ERC i CUP tenen cadascú les seves pròpies dinàmiques i reptes. I els han d'afrontar. Si no ho fan, no serà possible el nosaltres per fer la independència
- hem d'estar preparats. Però per estar preparats tots, individualment, hem de renovar el nostre compromís i ens hem de sentir interpel·lats a tornar a sumar al costat dels lideratges polítics i de la societat civil. Però també, estar preparats, ens apel·la a assumir i actuar en conseqüència, una maduresa política en relació a la nostra societat, economia, geolocalització, identitat, història, etc.
- Encapsulem aquest independentisme "Amazon" incapaç d'assumir la més mínima complexitat de les coses, de la història, dels moviments, i tan tòxicament exigent des del seu infantilisme "Amazon".
- madurem també per ser exigents i alhora responsables, que vol dir, assumint la complexitat de les coses, no fer-les més difícils. Hem de ser exigents, perquè sense exigència no avançarem. Però exigència sense responsabilitat ens aboca al fracàs. Hem de ser exigents amb els partits polítics, però si som irresponsables i pensem que hem de fer servir el nostre vot "per a castigar-los" l'únic que farem serà que l'independentisme no només no arribi al 51%, sinó que acabi perdent la majoria. De què ens serveix tenir 4 candidatures indepes a les municipals a BCN si treiem menys vots que en cap altra elecció? De què ens serveix tenir 4 candidatures indepes a les munis de BCN si acabem treient menys de 50 mil vots dels que, aquell mateix dia, en l'urna del costat, hem tret a les eleccions europees?
- Madurem, en definitiva, perquè hem demostrat que ho podem fer, perquè no haver-ho assolit encara no ens atura, sinó que ens fa més fidels en la lluita, i perquè som conscients que encara hi ha molta feina a fer per fer-ho possible, per estar preparats.
DONEC PERFICIAM
Però les nostres polítiques d'acollida s'han d'encaixar amb les dels països del nostre entorn. Ni més, ni menys.
Una societat i un moviment madurs també en relació al que són les nostres principals fortaleses econòmiques. A què bé aquesta criminalització del turisme? O sigui, el sector que aporta al voltant del 15% del PIB de la nostra economia i centenars de milers de llocs de treball, ara el volem convertir en l'ase dels cops, en el causant de tots els nostres problemes? És flipant
Aquests dies hem conegut la desastrosa notícia que Nissan vol tancar les seves plantes a Catalunya. En termes industrials i de pèrdua de llocs de treball directes i indirectes és un drama. Un moviment madur com el que necessita la nostra societat és el que és capaç d'explicar amb convicció com s'ha arribat a aquest punt, i això només ho ha fet en Joan Canadell, des de la seva presidència de la Cambra. En Joan Canadell ha explicat amb totes les dades l'origen dels mals que han portat a on ara som, i és la negativa del Gobierno Zapatero a atendre les demandes que va fer Nissan l'any 2006. Unes demandes que no eren de "subvencionar-los", sinó de facilitar-los-hi la seva feina, disposant de les infraestructures que calien, que eren competència del Gobierno de España, però que no atenien. I que no han atès.
Madurar vol dir explicar a la nostra societat l'empobriment que la manera com l'estat colla a Catalunya ens fa perdre moltes oportunitats. Fa uns anys es va perdre una inversió multimilionària al port de Tarragona, que hauria generat milers de llocs de treball perquè el Gobierno no garantia la connexió ferroviària necessària. I seguim així.
Madurar vol dir que tot això, explicar tot això, ha de ser el nostre principal objectiu en relació a tota la societat catalana, perquè és així com s'eixampla la base. Està demostrat per molts estudis que el gran motor de fer independentistes és arribar al convenciment que amb la independència Catalunya tindrà accés a una prosperitat i capacitat de generar riquesa que es transformarà en més i millors oportunitats per a tothom.
No és madurar, i anava a dir al meu entendre, però no, perquè és una evidència absoluta, la submissió i l'entreguisme a grups polítics com els Comun's que són un exemple sistemàtic de ruïna en tot el que toquen. Té pebrots que l'alcaldessa Colau es vagi a fer fotos a Nissan quan la seva segona, la Janet Sanz, havia dit feia unes setmanes que tant de bo Nissan i Seat no reprenguessin la seva activitat després de l'aturada de la pandèmia.
Madurem també per evitar trampes de simbolisme improductiu, com és tot el relatiu a la política tributària, mentre no siguem independents. Assumim que Catalunya no recapta els impostos, que ho fa l'estat i que ens retorna el que vol. Assumim que apujar els impostos als catalans només implica transferir més diners a l'estat.
Pensem, mentre no som independents, estratègies per esquivar aquest espoli. Per exemple amb polítiques que rebaixin la pressió impositiva sobre IRPF, potenciant simultàniament models de tarifació social, on determinats serveis públics siguin gratuïts o es paguin en funció de la renda familiar. Això permetria esquivar la confiscació estatal i alimentar polítiques pròpies de qualitat als diferents serveis públics i d'equitat en el seu accés.
Però madurem, sobretot, per explicar amb total convenciment a tots els ciutadans de Catalunya que cada any l'estat espanyol ens espolia 16 mil milions d'euros del nostre treball. I que sense aquest saqueig Catalunya seria molt més justa i podria atendre moltes més necessitats i generar moltes més oportunitats per a tothom.
En resum:
- cal aplaudir i exigir l'autocrítica en relació a tot el que va passar l'1-O i ha passat des de llavors. Una autocrítica constructiva, per aprendre dels errors i per refer totes les complicitats del moviment.
- no hi pot haver moviment independentista si els partits polítics, tots, no maduren. JxCAT, ERC i CUP tenen cadascú les seves pròpies dinàmiques i reptes. I els han d'afrontar. Si no ho fan, no serà possible el nosaltres per fer la independència
- hem d'estar preparats. Però per estar preparats tots, individualment, hem de renovar el nostre compromís i ens hem de sentir interpel·lats a tornar a sumar al costat dels lideratges polítics i de la societat civil. Però també, estar preparats, ens apel·la a assumir i actuar en conseqüència, una maduresa política en relació a la nostra societat, economia, geolocalització, identitat, història, etc.
- Encapsulem aquest independentisme "Amazon" incapaç d'assumir la més mínima complexitat de les coses, de la història, dels moviments, i tan tòxicament exigent des del seu infantilisme "Amazon".
- madurem també per ser exigents i alhora responsables, que vol dir, assumint la complexitat de les coses, no fer-les més difícils. Hem de ser exigents, perquè sense exigència no avançarem. Però exigència sense responsabilitat ens aboca al fracàs. Hem de ser exigents amb els partits polítics, però si som irresponsables i pensem que hem de fer servir el nostre vot "per a castigar-los" l'únic que farem serà que l'independentisme no només no arribi al 51%, sinó que acabi perdent la majoria. De què ens serveix tenir 4 candidatures indepes a les municipals a BCN si treiem menys vots que en cap altra elecció? De què ens serveix tenir 4 candidatures indepes a les munis de BCN si acabem treient menys de 50 mil vots dels que, aquell mateix dia, en l'urna del costat, hem tret a les eleccions europees?
- Madurem, en definitiva, perquè hem demostrat que ho podem fer, perquè no haver-ho assolit encara no ens atura, sinó que ens fa més fidels en la lluita, i perquè som conscients que encara hi ha molta feina a fer per fer-ho possible, per estar preparats.
DONEC PERFICIAM
Entrades
1 comentari:
Molt bo, Senyor Abad, molt bo. Els seus articles sempre aporten matèria per a la reflexió i el debat, un plaer llegir-los.
Un apunt. Una de les posicions que l'independentisme ha d'assolir i dirigir de forma indiscutible, sense pactes amb icetes i colaus, és la batllia de Barcelona. Això seria el senyal inequívoc, cap a l'interior i l'exterior, de la ferma voluntat dels catalans d'esdevenir un estat lliure. Aleshores, sí que el tindríem a tocar, l'estat propi. Atenent els resultats històrics i la peculiaritat del sistema electoral municipal, que tan bé ens ha explicat vostè en altres articles, la batllia de Barcelona és un objectiu que requereix un esforç de generositat per part de TOTS. Aquí ens cal una candidatura única, de TOTS. Deia Joan Fuster que "tots, si arribem a tenir raó, la tenim a mitges".
Una discrepància. Recordi l'altre vell aforime que diu "L'Estat Català serà català o no serà". ;)
Publica un comentari a l'entrada