ENS HO ESTEM JUGANT ABSOLUTAMENT TOT

 L’article d’avui potser fora més prudent no escriure’l, en el sentit que quan d’una cosa no tens cap informació directa del que està passant, i el que està passant ningú sap realment el que és, sembla poc prudent ficar-hi cullerada.

Però no me’n puc estar, perquè, tristament, veig les amenaces que planen sobre l’escenari, les conseqüències que pot haver-hi segons quin sigui el desenllaç. I per això vull compartir amb tots vosaltres aquesta reflexió.

Com ja he dit en algun altre article, desitjo ERC i Junts puguin arribar a un acord per formar Govern, perquè això voldrà dir s’ha pogut arribar a un acord d’estratègia de país amb l’horitzó de fer la independència. És l’únic escenari, un acord així, que pot garantir futur per al país i per a l’independentisme.

Però el cert és que cada dia que passa penso que ens allunya d’aquest escenari, que el fa més difícil. I això em porta a visualitzar la gravetat de les conseqüències que tindrà si aquest acord no arriba.

Crec que cal situar amb claredat que arribar o no arribar a un acord gira gairebé exclusivament sobre un punt: arribar a un acord de país.

Fa uns dies, en un tuit, l’amic Jom d’Igualada, subratllava una frase del llibre del President Quim Torra “Les hores greus”, que crec ho explica amb total precisió: “Com sempre, cal aprendre dels errors del passat. I no es pot repetir la idea de fer Govern al preu que sigui sense que s’hagi acordat una estratègia de país –i no de partits- que li doni sentit i el faci creïble”

És aquí on s’està decidint el futur. Si Junts aconsegueix arrencar a ERC un acord de país, hi haurà pacte. Si Junts no aconsegueix treure a ERC del pacte amb la CUP, és a dir, sense cap estratègia de país, doncs no hi haurà pacte.

Per això vull que hi hagi acord, perquè voldrà dir que s’ha pogut arribar a un acord de país. Si no s’hi arriba, si ERC no es mou del pacte amb la CUP, en el que l’única estratègia de país és carregar-se les estructures polítiques de l’independentisme a l’exili i neutralitzar al President Puigdemont, l’escenari al que estarem abocats no presagia res bo.

Els tres possibles escenaris si no s’arriba a un acord de país són, per a mi, els següents:

-          Escenari 1: Govern en solitari d’ERC, amb un Pere Aragonès que seria investit amb els vots favorables de la CUP, amb qui mantindria acord de legislatura, i de Junts, sense acord de legislatura.

-          Escenari 2 Govern “d’esquerres”, amb ERC, CUP i Comuns, i una investidura que el PSC facilitaria, o potser també Junts (amb la seva abstenció o fins i tot vot)

-          Escenari 3: noves eleccions

L’escenari 3 és el que ara mateix veig més allunyat, però que no m’atreveixo a descartar del tot.

En canvi veig més factible, ara mateix, una combinació dels escenaris 1 i 2, és a dir, que ERC forci la investidura en solitari, amb els vots de Junts i de la CUP, i que més endavant obri el govern a CUP i Comuns, per evitar el desgast d’haver donat l’esquena, d’entrada, a la majoria parlamentària que representa el 52% del vot, la independentista.

Una de les coses que em fa estar pessimista (i tant de bo m’equivoqui) sobre la possibilitat d’arribar a un acord de país que permeti un acord de Govern és el monodiscurs d’ERC i el seu entorn de la necessitat de fer govern ràpidament per combatre l’emergència. Un monodiscurs que va acompanyat, com a mínim públicament, d’un silenci absolut en relació a qualsevol qüestió nacional, de formulació estratègica per fer la República.

I això m’inquieta perquè tots sabem que realment hi ha ben poques coses que pugui fer un govern nou que no pugui fer l’actual govern en funcions. L’altre dia el professor Germà Bel amb la seva contundent manera d’expressar-se, gràcies a la llibertat que li dona no deure’s a ningú, excepte a les seves idees i compromisos, deia en un tuit “Que si, bla, bla, i Crisi-COVID tot molt malament i govern ple urgent. Vinga: 1) Enumeri una politica COVID que el Govern Ple pot fer i el Govern en funcions no (Pista: la política la decideix el GobEsp) 2) Enumeri una mesura que no pot fer el govern en funcions i un de Ple si”

Evidentment, el silenci, perquè no n’hi ha cap.

Una altra cosa que m’amoïna són algunes declaracions de l’entorn de Junts contemplant com un escenari que té recorregut fer possible la investidura de Pere Aragonès, però passar a l’oposició. Evidentment sense acord de país no hi pot haver acord de govern i Junts no pot entrar al Govern. Tanmateix això no ens ha de fer perdre de vista que el resultat serà dolent per a tothom, amb greu risc de col·lapsar l’independentisme.

Sense aquest acord, passi el que passi (excepte potser unes noves, però per improbables no cal ni pensar-hi, noves eleccions) tots els escenaris tenen una cosa en comú: ens portaran al col·lapse de l’independentisme per a aquesta generació.

Sense acord de país, sense Govern independentista, amb ERC al govern i Junts a l’oposició, l’actual fractura de l’independentisme es farà irreversible. Ens instal·larem en un escenari caïnita sense cap possibilitat d’entesa en res, en la mesura que tots els partits del Parlament, excepte Junts, desplaçaran tot el debat i l’actuació política a l’eix dreta/esquerra.

Assistirem a una permanent sobreactuació per marcar diferències que enverinin el debat i l’allunyin del debat nacional. Ho tindrem en coses que ja s’estan anunciant amb el pacte ERC-CUP. O algú creu que, en aquesta sobreactuació forçada, quan ERC situï l’escola concertada en el seu punt de mira, això no aixecarà un xoc polític, cívic i social al país? O algú no veu que, en aquesta sobreactuació, no s’acabarà descarregant sobre les classes mitjanes i els petits propietaris la responsabilitat de les polítiques socials, d’habitatge, etc, i que això també derivarà en un xoc polític i social monumental?

Aquesta previsible estratègia de sobreactuació per bloquejar el país en debats exclusivament situats en l’eix dreta-esquerra fracturarà, com mai fins ara, l’independentisme, fins a col·lapsar-lo, atrapat en una espiral centrifugadora del moviment que aquest 14F ha obtingut el 52% dels vots.

A criteri meu, a més, aquest escenari, que com he dit es projectaria establement a tots els nivells de govern del país durant més d’una dècada, tindria, simultàniament, un altre efecte devastador, aquest cop sobre el país. D’alguna manera la destrucció i la ruïna de la Barcelona Colau s’escamparia a tot el país. Del país emprenedor al país subsidiat. De l’empenta d’un país que des del no res i contra tot protagonitzà una revolució industrial excepcional a la paràlisi deconstructiva i del decreixement econòmic. Del país del talent a la funcionarització. Del lideratge de la societat civil al servilisme d’una societat subvencionada. Ho estem veient a Barcelona. Ho veurem a nivell de país.

Hem viscut derrotes, però sempre ens hem acabat refent, i aixecant. Hem viscut derrotes, però hem protagonitzat, sempre, renaixences. Si ara no s’arriba a un acord de país, per primer cop serem nosaltres que abocarem el nostre país a la seva decadència. No ho haurà fet ningú contra nosaltres. Ho haurem fet nosaltres sols. I amb un moviment independentista col·lapsat i fracturat no sé com ens ho farem per renéixer d’una decadència a la que nosaltres mateixos ens hi haurem abocat

No ens ho mereixem. I encara estem a temps d’evitar-ho. Tant de bo alguna cosa faci possible, encara, un acord de país. Ens necessitem tots. Si no hi som tots, no hi ha independència ni República possibles. Hem d’exigir un acord de país que, des de la diversitat de parers i estratègies, permeti blindar una estratègia comuna per caminar plegats cap a la independència.

És això el que és transcendent de l’actual moment. Si no hi ha acord de govern serà perquè no ha estat possible arribar a un acord de país. I això, inevitablement, ens abocarà al col·lapse del moviment independentista i que la independència i la República desapareguin del mapa de la  nostra generació i qui sap de si la que ens seguirà.

No, no ens estem jugant que si un govern per fer front a cap emergència nacional, perquè no hi ha res que un nou govern pugui fer que no pugui fer l’actual govern en funcions, perquè no podem fer res, perquè tot ho decidirà l’estat, el gobierno de EspaÑa.

No, no ens estem jugant que si uns llocs de treball d’uns quants o no. És una ximpleria molt ofensiva pensar que el posicionament de Junts és entre els que volen seguir al govern per seguir amb vincles laborals i els que no. Junts només té un posicionament: o hi ha acord de país, o no hi ha pacte possible. I això no té res a veure amb cap d’aquestes intoxicacions de condicionament de llocs de treball. Si hi ha acord de país, hi haurà govern. Si no hi ha acord de país, no n’hi haurà.

I, això sí, tots hem de tenir molt clar que si no n’hi ha, el col·lapse del moviment independentista està assegurat. Sense acord de país, la desfeta de l’independentisme ens abocarà a un escenari de col·lapse que farà impossible la independència per a la nostra generació i, segurament, les properes.

Per això és tan important el que està passant ara, les negociacions que ara mateix hi ha. I el resultat de les mateixes. És potser l'última possibilitat que tenim d'entendre que ens necessitem tots. I que sense ser-hi tots no hi ha cap futur possible.