Colau i Barcelona: relat del “hundimiento”

El passat cap de setmana el diari ARA dedicava una enorme portada a l’alcaldessa Ada Colau, amb un titular esfereïdor “Les dades no diuen que Barcelona estigui en decadència”.

 

Era un titular tremendo. Mai cap període de Barcelona havia tingut tants indicadors negatius sobre la ciutat, d’una magnitud mai vista en cap altre període de la història contemporània de Barcelona, mai, ni de lluny. Però l’alcaldessa posava per al diari en un parc, com si res, i deia això, que “Les dades no diuen que Barcelona estigui en decadència”.

M’ho vaig haver de llegir tres o quatre vegades. “No pot ser cert”, em deia a mi mateix. Però sí, ho era. Això és el que pensa i diu la nostra alcaldessa. La magnitud de la distància entre la realitat de la ciutat i com veu les coses la nostra alcaldessa esdevenia sideral, brutal, insalvable. Gairebé commovedora.

El xoc entre discurs i realitat era tal que em va venir al cap una imatge, era l’única imatge que podia trobar se situés en un paràmetre així, com el que estava expressant l’alcaldessa Colau i aquest demencial distanciament de la realitat. La imatge, les imatges, eren les de la pel·lícula “El Hundimiento”, Der Untergang la brutal película alemana sobre els últims dies de Hitler al seu búnquer, estrenada el 2004, dirigida por Oliver Hirschbiegel y escrita por Bernd Eichinger.

A “El hundimiento”, el tercer reich ja pràcticament només són cendres. Les tropes soviètiques assetgen Berlín, però Hitler, al seu búnquer, segueix fantasejant amb moviments de tropes i exèrcits que ja només existeixen a la seva ment malalta, perquè reverteixin la situació, perquè derrotin als soviètics.

Singularment hi ha una escena de la peli que va donar la volta al món i que ha esdevingut la base d’incomptables “memes”, caricaturitzacions de tot tipus de situacions. És aquella escena en la que Hitler deixa anar els seus deliris davant els últims generals que l’envolten, que es miren entre ells estupefactes, fins que un s’atreveix a dir que allò que demana ja no existeix, i la reacció de Hitler és fer-los fora a tots per quedar-se només amb els seus més fanàtics acòlits i uns pocs generals als que fa responsables de tots els mals.

M’imaginava Ada Colau en un despatx de l’Ajuntament de Barcelona, mentre els seus col·laboradors li deien “Ada, un 66% dels ciutadans de Barcelona creuen, des de que tu estàs manant, que la ciutat està empitjorant any rere any”, o coses  com que “mai a la història de Barcelona havíem tingut un índex de victimització, de veïns víctimes de delictes, tan alt com el que ara tenim, Ada, amb la nostra gestió”, o bé “Ada, mai a la història de la ciutat, mai fins que tu has esdevingut alcaldessa, 1 de cada 3 barcelonins diu que si pogués deixar la ciutat, la deixaria, marxaria”. I l’alcaldessa negant-ho tot. Fins que al final un dels seus col·laboradors s’atreveix a dir-li “Ada, la teva gestió ha esdevingut el segon problema més greu que té la ciutat. Mai, mai, la gestió municipal havia estat considerada un problema greu pels barcelonins, i menys ser considerat el segon problema més greu de la ciutat, Ada”.

I m’imaginava Ada Colau fent fora del despatx a tots els seus col·laboradors i fent passar la seva assessora d’imatge, i començar a emprovar-se tot de vestits per a l’entrevista de l’ARA “ai, què bonics tots, quin creieu que em queda millor? Deixa que m’emprovi aquest! Ai, potser no, potser millor m’emprovo aquest altre! Com  ho veieu? Ai, no em feu patir, ajudeu-me a veure què em poso per l’entrevista, sisplau!”

A Ada, a diferència del Hitler de la pel·lícula, no li tremolaven les mans, tot el contrari, se les agafava fortament mentre mirava a la càmera i no parava de repetir-se “són tots una colla d’inútils, no em puc fiar de ningú, però com volen que hi hagi un 66% de barcelonins que pensin que la ciutat cada cop està pitjor si sóc l’alcaldessa que més gasta en publicitat, que estic regant amb fortunes tots els mitjans de comunicació perquè només parlin bé de mi, i ho fan, mai em critiquen res, com volen que hi hagi tanta gent que no li agradi el que faig?”.

Mentre tots els seus col·laboradors l’aplaudien i animaven a la sessió de fotos per a la portada de l’ARA, cridant “Ada, estàs estupenda!”, “Ada, amor, estàs divina!”, “Ai, sí Ada, així, somriu com només tu saps, enlluerna’ls!”... l’Ada ha tingut, però, com un moment de desconnexió, de quedar-se en silenci, sense saber quant de temps atrapada en aquell pensament negatiu, que des d’aquell pregó a la festa major de Gràcia, l’està assetjant: els xiulets dels veïns.

Els qui l’envolten ja ho saben, quan es fan aquests silencis i li canvia l’expressió de la cara, que està pensant en aquelles xiulades. “No em faran canviar els meus sentiments”, es va dir després de la xiulada de Gràcia. Però no eren els seus sentiments, pel que xiulaven els veïns, sinó la seva nefasta gestió. I la van xiular també a les festes de Sants. I quan va arribar el pregó de la Mercè, va voler blindar tota la plaça, que només hi poguessin entrar els seus amics, la gent que l’estima, per no haver de sentir altre cop els xiulets dels veïns. Però els veïns van envoltar la plaça i l’Ajuntament per tots els carrers que hi donaven accés. I portaven xiulets, i trompetes perquè el soroll que sabien només podrien fer des de la distància, perquè l’alcaldessa no els deixaria arribar a la plaça, pogués arribar al saló de cent de l’Ajuntament.

I i tant que hi va arribar. L’Ada no pot oblidar aquell moment en el que va agafar la paraula, per parlar, i des de fora només arribaven xiulets i crits de reprovació. Es va posar nerviosa, va aixecar la veu, va fer l’impossible perquè no se sentissin els xiulets que li estaven dedicant els veïns. Però no va poder. Ni tampoc va poder dissimular la indignació que li havien produït. Els odiava. Els odiava molt.

Una de les seves assistents l’agafa de la mà “ai, Ada, cuqui, no hi pensis més”. L’Ada somriu fa, que sí, que ja està, i torna a desafiar a la càmera mentre repeteix a la periodista que li fa l’entrevista “les dades no diuen que Barcelona estigui en decadència”.

Quan la fotògrafa i la periodista que li estan fent l’entrevista s’allunyen, perquè ja l’han acabada, Ada Colau es gira cap a on l’esperen tots els seus assistents, i camina lentament cap a ells. Ho fa en silenci. Però a ningú se li escapa com està apretant amb ràbia els seus punys. Aquí l’alcaldessa torna a recordar l’escena del Hundimiento, quan Hitler, capcot, reconeix la derrota, però diu que no deixarà Berlín, que es volarà el cap.

Ada Colau és conscient, malgrat tot, de la seva derrota, de que la seva gestió ha ensorrat la ciutat i de que no ha pogut evitar, malgrat les subvencions milionàries als mitjans de comunicació i a les associacions de veïns, que la majoria de veïns de la ciutat la facin responsable de la ruïna de la ciutat. Però no s’ensorra, no es rendeix, és justament aquesta oposició tan massiva dels veïns a la seva gestió el que li ha renovat les forces, amb un nou sentiment: l’odi. Els odia. Odia tots aquests veïns que la critiquen. Mira tot el grup dels seus col·laboradors i assistents que, trasbalsats per l’escena i el patiment de la seva lideressa, estan davant d’ella en silenci.

Finalment, i amb la força d’aquella Colau que va assolir l’alcaldia de Barcelona, s’adreça a tots ells: “Diuen que estem portant Barcelona a la decadència. Diuen que cada any la ciutat empitjora en relació a l’any anterior. Diuen que som el segon problema més greu que té la ciutat. I jo us dic que mai podran amb mi i no deixaré Barcelona com si res. Jo us dic que tenim un any i mig per fer-los-hi pagar tot això que m’han fet. Sí, volia presentar-me de nou a les eleccions municipals del 2023, però no ho faré. Vull dedicar tots els dies que falten fins les eleccions de maig del 2023 a que, ara sí, em recordin per sempre més. Vull que dediquem tots els milions d’euros que puguem a carregar-nos la ciutat. Ara sí que veuran el que és ser un problema. Començarem carregant-nos la Diagonal, amb el tramvia, que de pas ens permetrà arruïnar la ciutat. Després seguirem carregant-nos l’eixample, tallant carrers, eliminant xamfrans. I acabarem col·lapsant la ciutat tallant totes les connexions mar/muntanya, començant per la Via Laietana. Anem a convertir en un infern la vida d’aquests malparits que no m’estimen. Acabarem amb tot. Farem que tanqui tot el comerç. Farem impossible distribuir mercaderies. Farem impossible que ningú pugui entrar ni sortir de Barcelona per a treballar. Treurem totes les places d’aparcament, totes les zones verdes i blaves, i ningú no podrà aparcar a la ciutat. Els hi pujarem els impostos i en crearem de nous. I ens passejarem sense cap complexe repartint milers d’euros, en efectiu, a tots els nostres amics, familiars, associacions que estan amb nosaltres, etc Si Barcelona no m’estima, no deixaré viva a Barcelona”

Quan l’Ada ha acabat de parlar així a la seva gent s’ha fet un silenci incòmode. A l’Ada se li ha escapat una llagrimeta, mentre seguia maleïnt als veïns de la ciutat que no l’estimen. Un dels seus col·laboradors ha trencat el silenci i li ha preguntat “Ada, vols dir que no ho hauríem de pensar una mica més això?”. L’Ada s’ha eixugat els ulls amb un mocador que li ha passat una de les seves assistentes i no ha pogut reprimir la seva ira “Com t’atreveixes a qüestionar-me el que jo dic??”. I l’ha cessat immediatament. El seu col·laborador li ha demanat que si us plau, pels anys que fa que es coneixen, que li deixés plegar a ell, dimitir. I l’Ada li ha dit que d’acord. Llavors ha mirat a la resta i cridant els ha dit “algú més no està amb mi?”. I silenci. Un silenci que només ella podia trencar, i ho ha fet, anant a buscar al seu gerent. “Mira, aquests malparits del Poblenou van ser els primers que es van atrevir a no estimar-me i a protestar per les coses que fèiem. Vull que agafis i els hi talleu cent arbres dels carrers i col·lapseu encara més el barri. Deien que la Superilla havia incrementat la contaminació del barri, ara sabran el que és la contaminació!”

PS: avui milers de persones han omplert la Plaça Sant Jaume protestant per la gestió de l’Ajuntament Colau. L’Ada s’ho mirava darrere el finestral d’un despatx discret. Portava a la mà els pressupostos del 2022, no podia deixar de mirar la milionada que destinen a carregar-se la ciutat, la Diagonal, l’Eixample, ciutat Vella... Els seus col·laboradors li han posat postits a totes les pàgines dels pressupostos amb aquestes partides milionàries per carregar-se la ciutat. Ha mirat per última vegada la plaça plena de gent, ha somrigut i s’ha girat per tornar al seu despatx mentre es deia “a veure com arribeu aquí l’any vinent, quan em carregui la Via Laietana”

PS2: és flipant com tot aquest món de colauers i palmeros intenten passar pàgina de la mobilització veïnal penjant la "llufa" de ser un muntatge de Junts. Flipant. Qualsevol que avui hagi estat a Sant Jaume ha pogut veure l'extraordinària heterogeneïtat dels que ens hi estàvem manifestant, des de tots els punts de vista. Més de 100 entitats al darrere i gent de tot tipus a la plaça però res, muntatge de Junts. Ja agradaria a Junts tenir un ventall de mobilització tan divers com el que avui hem vist. La realitat és més senzilla: la gent està farta de la catastròfica gestió Colau. I per això sortim al carrer i més que sortirem