Hi ha articles complicats d’escriure. Són articles com aquest que ara estic escrivint i compartint amb tots vosaltres, en els que intento analitzar i reflexionar sobre elements de la nostra realitat que no permeten la simplificació.
Sé que és complicat, però no hi ha res pitjor que defugir abordar una reflexió complexa per aquest fet, per la seva complexitat. L’element clau en qualsevol estratègia o política és un bon diagnòstic, un diagnòstic encertat. I per un adequat anàlisi i una encertada planificació cal treballar encertadament moltes dades i des de moltes perspectives.
Avui el que vull és tractar i reflexionar sobre com estem abordant el tema de la llengua, del català, des d’una perspectiva més estratègica i global (pel damunt de les constants agressions judicials a la immersió), i fer-ho integrant poques però diferents i molt importants dades, perquè, al meu entendre, ara mateix no s’està fent bé el diagnòstic de la situació.
Les entitats que se situen com a referència des del punt de vista de normalització del català s’han expressat amb contundència sobre la situació negativa, de retrocés, del català “segons les respectives enquestes d’usos lingüístics, a tots els territoris de parla catalana es produeix un descens en l’ús social, més accentuat a Catalunya, on voreja un 10% de disminució els últims 15 anys”
Aquestes entitats valoraven i explicaven la situació a partir d’aquest diagnòstic: “tres factors hi han contribuït: la deixadesa i la marginació de les administracions, sobretot l’estatal, que ha aprovat mig miler de disposicions i lleis els últims anys que imposen el castellà. També una certa “pèrdua de consciència dels parlants”, admet la Plataforma, que fa una crida a “desacomplexar-se i desvergonyir-se d’emprar el català”. I en tercer lloc, l’entorn audiovisual comunicatiu, força descatalanitzat i força influent en el jovent.”
És curiós que entre els factors que han contribuït a un descens de l’ús social del català en els últims anys no esmentin ni tinguin en compte en les seves anàlisis el fet que en aquests últims anys Catalunya ha tingut un dels majors impactes migratoris de tot el món. En menys de 15 anys han arribat i s’han instal·lat a Catalunya més d’un milió de persones.
En aquests últims 20 anys la població immigrada a Catalunya ha passat de ser el 2,3% a ser el 16,1%. Es parla d’un descens de l’ús social del català de 10 punts, però és que l’impacte demogràfic de la població migrant ha estat de 15 punts en aquest període.
És a dir, sí que és cert que disminueix l’ús social de la nostra llengua, del català, però això s’esdevé especialment pel monumental impacte dels fluxos demogràfics i migratoris en aquest mateix període. L’ús del català no disminueix 10 punts “per que sí, perquè hi hagi deixadesa, perquè hi hagi menys consciència...”, sinó perquè en aquest període el nostre país ha acollit més d’un milió de nous conciutadans nostres que no tenien cap coneixement del català.
Per tant el primer factor que hem de tenir en compte en qualsevol anàlisi de l’evolució de la nostra llengua i dels seus usos socials és com ha evolucionat aquesta societat. No podem pretendre que més d’un milió de creixement poblacional fruit de moviments migratoris al nostre país, no tingui cap impacte en les estadístiques d’ús social de la llengua.
Però la realitat és que aquest descens de l’ús de la llengua ha estat aprofitat per declarar que el català estava en una emergència lingüística, perquè deliberadament s’ha volgut ignorar, amagar, ocultar, l’impacte demogràfic dels moviments migratoris en aquest període en relació a l’ús de la llengua.
I un cop declarada aquesta “emergència lingüística”, sembla que tot s’hi val.
I l’article i la meva reflexió d’avui és per dir que no, que no tot s’hi val.
Que el català és una llengua perseguida, amb una clara voluntat de provocar la seva extinció, desaparició, per part de l’estat espanyol, és una evidència absoluta, inqüestionable.
Des de la derrota del 1714 de manera sistemàtica l’estat espanyol ha perseguit la llengua catalana per provocar-ne la seva extinció, per fer-la desaparèixer.
Però no se n’ha en sortit. El català, contra una sistemàtica i salvatge persecució, ha sobreviscut, gràcies al compromís dels catalans, gràcies a que, malgrat la seva prohibició i persecució, el català i el seu ús s’ha transmès generació rere generació.
Sí, el català és una llengua amenaçada, però ho és especialment per un estat opressor, l’estat espanyol, que sistemàticament l’ha perseguida i la seguirà perseguint.
El català necessita la independència, perquè necessita assegurar el seu futur tenint al darrere un estat a favor, i no un estat a la contra. És igual que siguin polítics, que siguin lleis, que siguin reis o que siguin jutges. Tots són l’estat espanyol, i tots estan compromesos en la persecució de la nostra llengua, del català.
Ara bé, el que ni la nostra llengua, ni la seva protecció ni la causa per tenir un estat propi, una República, que treballi a favor del català i no en la seva contra, no es pot permetre, a criteri meu, és fer un diagnòstic des de fonaments erronis o incomplerts.
Sí, és cert que la darrera dècada l’ús social del català ha baixat, però això no podem valorar-ho sense tenir en compte, ignorant, que els fluxes demogràfics i migratoris d’aquests anys són els que ha provocat aquest descens.
No farem cap favor al futur de la nostra llengua, del català, ni a la lluita i la causa per tenir un estat propi que garanteixi d’una vegada i per totes el futur del català, si ignorem la realitat, si bastim mons paral·lels sobre el que és la nostra llengua, sobre el que és el nostre país i sobre el que és i com és la nostra societat.
I el primer element que hem de situar amb total claredat en aquest diagnòstic de com som com a societat, com a país, és entendre com som, com ens ha fet la vida, la història, des d’un punt de vista lingüístic.
Sí, si haguéssim estat un estat independent, amb totes les eines d’un estat, segurament no seríem com ara som, les coses haurien anat d’una altra manera. Però som com som perquè la història i la realitat sociopolítica ens ha abocat a ser així.
I sí, si Catalunya hagués estat un estat independent hauria pogut gestionar amb més eines d’integració social i lingüística els fluxes migratoris tan monumentals que va tenir durant la segona part del s.XX provinents de la restat de l’estat espanyol o tots aquests massius fluxes migratoris del s.XXI.
Però ni ho érem ni ho som, un estat independent. I les coses han anat com han anat i les coses són com són. I no les revertirem. La independència, la República Catalana, passa per assumir-nos com som i perquè el gruix d’aquesta societat nova que som, d’aquest país nou que tots aquests moviments i situacions històriques i socials han configurat, assumeixi la independència com a objectiu compartit, de tots, amb independència dels nostres orígens, llengües inicials, etc.
Fa uns dies, en un article al Nació Digital, la filòloga Carme Vidalhuguet, davant les dades, descontextualitzades, de descens en l’ús social del català, feia una crida a no naturalitzar, a Catalunya, la llengua castellana. Deia “No el naturalitzem, a Catalunya, l’espanyol”.
Al meu entendre és un greu error plantejar polítiques lingüístiques i fins i tot polítiques, des d’argumentaris com els d’aquest article, que ignoren o neguen la nostra realitat social i lingüística.
L’articulista fa una crida a la “no naturalització del castellà”. Però... com es pot fer una crida a fer polítiques i mantenir actituds socials per evitar la “naturalització” del que ja és del tot natural al nostre país? Agradi o no, la realitat és que el castellà és la llengua inicial del 52,7% dels catalans, mentre que el català només és la llengua inicial del 31,5% dels catalans.
Sí, el català és la llengua pròpia de Catalunya, i és la nostra obligació lluitar perquè sigui la llengua de tots i per garantir-ne el seu futur. Però el castellà no és una llengua “estranya” a la nostra societat, al nostre país, al com som. Dir que cal lluitar per evitar la “naturalització” de la llengua que és la llengua inicial de la majoria de la nostra societat és un absurd. La història, com han anat les coses, ja han “naturalitzat” el castellà, al nostre país, fins al punt que és la llengua inicial d’un percentatge vint punts superior al percentatge dels que tenen el català com a llengua inicial.
L’articulista parla també de “substitució galopant” del català pel castellà i de disminució del seu ús, com si això s’hagués esdevingut tot de sobte, d’un dia per l’altre, i només per les nostres actituds en relació a la llengua. No, no hi ha una “substitució galopant”, el que hi ha és l’impacte en la realitat lingüística del nostre país d’un extraordinari impacte demogràfic, com el que configura un moviment migratori de més d’un milió de persones en menys de 20 anys.
Quan en 20 anys la població migrant passa de ser el 2,3% del total a ser el 16,1% del total és evident que això tindrà, com ha tingut, impacte en les dades i percentatges d’usos lingüístics. Estem parlant de més d’un milió de nou vinguts que no tenien cap coneixement del català, però que el 50% dels quals tenien el castellà com a llengua pròpia.
En un escenari així el que és transcendent per assegurar el futur de la nostra llengua i que esdevingui llengua d’ús de la majoria social és assegurar-ne el coneixement el més ràpidament possible per la major part de la població, començant per la població migrant i els seus fills, en edat escolar.
Perquè hi hagi un major ús de la llengua, el primer que cal fer és assegurar-ne el seu coneixement.
I la realitat és que, lluny de discursos apocalíptics i d’enervació del conflicte lingüístic, el model social i educatiu català, amb tots els seus dèficits, assegura que el 94,4% de la població jove (15 a 19 anys) entenen i poden parlar, llegir i escriure el català.
Malgrat totes les dificultats, evidents, i la necessitat d’enfortir i blindar la immersió lingüística, la realitat és que és un model que funciona, és un model de país, que n’assegura el coneixement a tota la població que passa per les nostres aules. I que aquest coneixement és la clau i la garantia per incrementar i millorar l’ús social del català. Un increment del seu ús que, evidentment, necessita temps. Sense un estat propi, i amb un impacte migratori com el tingut, l’única possibilitat per al català és estendre el seu coneixement, cosa que s’ha fet, com a preludi al seu ús, cosa que necessita temps, que no podrem tenir d’un dia per l’altre.
Sí, l’impacte migratori, de més de 15 punts en la població total, ha comportat 10 punts menys en les dades d’ús social de la llengua catalana, però la nostra realitat social també implica una dada absolutament transcendent, com és que el català és l’única llengua al nostre país que guanya en ser assumida com a llengua d’identificació i d’ús habitual.
Abans hem vist que el català és la llengua inicial del 31,5% de la població, però ara també sabem que, després de passar per l’escola o altres mecanismes socials d’integració, el català esdevé la llengua d’ús habitual i d’identificació del 36,3% de la població, mentre que el castellà, que és la llengua inicial del 52,7% passa a ser la llengua d’ús habitual i identificació del 46,6%. El català creix. És l’única llengua que ho fa.
Com hem vist el pas per la nostra escola garanteix, també a la població migrada més recent, el coneixement de la llengua catalana, primer pas perquè sigui assumida també com a llengua d’ús.
Però encara hi ha una altra dada molt important en aquest procés social d’assumpció del català per una societat com la nostra, amb l’alt impacte demogràfic de fluxes migratoris que ha tingut. I aquesta dada la trobem també a l’enquesta d’usos lingüístics, la mateixa eina a partir de la qual s’ha explicat que l’ús social del català havia baixat aquests últims anys. L’Enquesta d’usos lingüístics planteja als enquestats la llengua que li agradaria parlar en el futur. I el que trobem és que un 75,5% de la nostra societat, del nostre país, vol que el català esdevingui, amb major o menor intensitat, la seva llengua d’ús habitual. El català és només la llengua inicial del 31,5% de la població, però el 75,5% d’aquesta mateixa població vol que el català esdevingui la seva llengua d’ús.
Aquests discursos que criden a una emergència lingüística per un descens en percentatges d’ús sense tenir en compte l’impacte brutal dels percentatges de moviments migratoris no fan, a criteri meu, cap mena de favor al català, a la seva normalització, ni al seu assegurament social.
I en aquest escenari el que és inadmissible són tots aquests discursets que criden al conflicte lingüístic i social, a plantejar el futur del català des del conflicte i la col·lisió amb el castellà. Això és absolutament absurd, absolutament contraproduent, i absolutament lesiu per a la indispensable cohesió social i nacional sense les quals mai la independència serà possible.
Sí, la sistemàtica i cruel persecució de l’estat espanyol envers la llengua catalana és l’evidència d’un conflicte polític d’arrel nacional, en el que la persecució de la llengua ha estat potser la més sagnant manifestació de la voluntat d’extermini nacional envers Catalunya i els catalans, de l’estat espanyol.
Haver mantingut la llengua com heroicament ha mantingut el poble català al llarg d’aquests anys és el que ha permès mantenir viva la lluita per la nostra llibertat nacional.
A més a més, des del 1714, la societat catalana ha viscut enormes transformacions socials, amb moviments demogràfics de gran impacte. I sempre el català, la llengua catalana, ha estat una eina de cohesió social i nacional. I hem sabut fer-ho a l’empara del gran motor integrador que sempre ha estat el “un sol poble” candelià.
No té cap sentit, seria un error descomunal que a aquestes alçades la nostra reivindicació nacional, la nostra lluita per la independència, amb la defensa del català en primer terme, derivés o es plantegés des del conflicte lingüístic entre el català i el castellà.
El català necessita un estat propi. I l’estat propi només el tindrem des d’una societat cohesionada i integradora, que assumeixi la nostra realitat social des de tots els punts de vista, també el lingüístic.
No es pot parlar d’impedir la “naturalització del castellà”, quan al nostre país el castellà és la llengua inicial de més del 50% de la població, és a dir, és la llengua inicial més natural per a la majoria de la població.
Però, sobretot, el que cal és ser conscients i conseqüents amb una realitat, la nostra realitat nacional, en la qual la immensa majoria social vol un futur compartint l’ús social de la llengua catalana i de la llengua castellana: més del 60% dels catalans, de la població de Catalunya, vol un futur lingüístic en el que català i castellà siguin les seves llengües d’ús habitual.
A Catalunya només un 12,5% de la població vol que el català sigui la seva única llengua d’ús social. Si l’independentisme i la defensa del català es plantegen de manera conflictiva i excloent en relació al castellà no només estarà abocat a la minorització i residualitat política, sinó que descaminarà tot el gran camí reconegut al llarg de tants anys de lluita, que és el que ha fet del català, més enllà dels nostres orígens i llengua inicial, una llengua d’integració, que més del 75% de la població vol acabi esdevenint la seva llengua d’ús.
És aquesta lluita exemplar la que ha fet del català motor d’integració, la que ha fet que el castellà, tot i ser la llengua inicial del 52,7% dels catalans, només un 8,5% digui que vol sigui la seva única llengua d’ús.
Les dades són contundents, i contundent és el reflex de la societat que som. Malgrat l’opressió sistemàtica de l’estat espanyol, malgrat tot un estat, l’espanyol, en contra de la nostra llengua, la defensa del català i el moviment independentista han sabut, fins ara, fer del català un espai de trobada i integració.
L’espanyolisme sempre ha plantejat des del conflicte la coexistència del català i del castellà a Catalunya. Ha estat i és la seva estratègia per mantenir allunyat el català de la majoria social i per intentar generar un inexistent conflicte lingüístic que ens aboqués, políticament, a una fractura social i nacional que residualitzés l’independentisme, que el mantingués lluny de la majoria social i democràtica que ara mateix és.
La gran victòria de l’independentisme ha estat haver desarticulat aquesta estratègia divisiva a partir de la llengua, i haver sabut plantejar la lluita per la llengua catalana com un espai de trobada i d’integració no excloent en relació a la llengua castellana. El futur de l’independentisme i de la nostra cohesió nacional passa per aquest motor d’integració que és la llengua catalana, que amb només un 31,5% que la té com a llengua inicial, té un 75% de la població que vol sigui la seva llengua d’ús habitual, i amb un 60% que volen ho sigui amb el castellà.
Si el debat sobre el nostre futur, la nostra realitat nacional i les nostres llengües queda atrapat i enfocat en aquestes minories del 12,5% que volen la seva única llengua d’ús sigui el català i del 8,5% que volen que només ho sigui el castellà, estarem abocats a un permanent conflicte lingüístic, en el que quedarà immobilitzada i residualitzada qualsevol aspiració nacional.
Des d’un punt de vista estrictament lingüístic la plena recuperació del català i que esdevingui llengua majoritària d’ús social requereix temps, perquè l’actitud de la població ja és la correcta. Entre els nascuts a Catalunya el 83% volen, en el futur, amb el temps, que el català sigui la seva llengua d’ús. Però també ho volen el 68,5% dels nascuts a la resta de l’estat i el 83% dels arribats en la darrera gran onada migratòria, aquests últims anys. Per tant tenim una evidència clara d’una actitud positiva de la nostra població, de la nostra societat, envers el català. Evidentment la gestió dels monumentals impactes demogràfics que hem tingut no es pot culminar d’un dia per l’altre, requereix temps. I amb aquesta actitud massivament positiva en relació al català, amb independència dels nostres orígens, amb una mica de temps i treballant eines adequades, la immensa majoria de la nostra societat acabarà tenint el català com a llengua d’ús habitual, perquè així ho volen. I volen que ho sigui mantenint el castellà com a llengua d’ús.
Cal blindar el català a l’escola, perquè és la principal eina d’integració i d’adopció del català, calen polítiques valentes, ambicioses, en tots els àmbits, començant per l’audiovisual, perquè el català arribi a tothom i estigui present en tots els àmbits de la nostra societat, però també, i molt important, cal la nostra actitud constructiva, cal que tots, en totes les nostres relacions, facilitem el coneixement i l’ús del català a tots els nostres conciutadans, especialment als que han arribat de fora i no han tingut l’oportunitat de passar per les nostres escoles, i per tenir èxit en aquesta dimensió d’introduir el català a totes les relacions socials cal que tinguem una actitud positiva, facilitadora, empàtica.
PS: totes les dades són de l’Enquesta de referència en temes lingüístics, l’Enquesta d’Usos Lingüístics i d’IDESCAT pel que fa a població
https://twitter.com/francescabad/status/1467886117773103114?s=20
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada