"Disparar-se" "Emergència"...? Quan "adjectivar" hiperbòlicament i sense connexió amb la realitat acaba perjudicant la nostra llengua

Com si no en tinguéssim prou, de problemes, pel que fa a la nostra llengua, de fa un temps som nosaltres mateixos, els que diem voler-la defensar, els que n’estem generant de nous, de problemes, per una absolutament inadmissible, incomprensible, delirant, adjectivació descriptiva en relació a tot el que fa referència a la situació de la nostra llengua.

Abordar i plantejar tot el que té a veure amb la nostra llengua des d’una permanent hipèrbole catastrofista em té totalment desconcertat, perquè això mai ajuda a la nostra llengua, només pot perjudicar-la. 

Amb dos casos viscuts aquests dies en tinc prou per explicar-ho:

Amb tot el que ha fet esclatar la delirant sentència sobre Canet, i tot el soroll i tensió que està generant, avui RAC 1 titulava així una notícia sobre el tema: “US HO AVANÇA RAC1: Es disparen les sol·licituds de famílies que demanen més escolarització en castellà”

Ostres, llegeixes aquest titular i et quedes glaçat.

Però llavors entres a la notícia i veus que la cosa és que 32 famílies, sí, 32 famílies han demanat castellà a les escoles on porten els seus fills. De debò, “es dispara?”. La cosa és més greu perquè després, a la mateixa notícia diuen que són 32 de més d’un milió i mig d’alumnes que hi ha a Catalunya.

Escolta, ni que fossin 32 sobre els 483.712 alumnes de primària que hi ha a Catalunya, i no en tot el conjunt educatiu. Això seria “disparar”???

Però estem bojos????

Que un 0,006% de les famílies amb fills en educació primària hagin pogut demanar, fent seguidisme del cas de Canet, més castellà, això és que “es disparen” les sol·licituds de les famílies????

Per a mi la notícia és que el 99,994% de les famílies amb fills a l’educació primària de les nostres escoles avalen el nostre model. Aquesta és la notícia.

Flipo, no entenc, em supera, aquest catastrofisme absolutament infundat. És una bogeria. I això genera un estat d’ànim i una crispació apocalíptica que no té cap correspondència amb la realitat. I si actuem sobre aquesta realitat empesos per aquest estat de catastrofisme apocalitístic, la cagarem, i molt.

A la segona situació hi he arribat perquè la vaig viure dilluns al programa de la xarxa de TV locals “Vull una resposta”, on el gran i admirat Jaume Marfany de tant en tant m’hi convida de tertulià. Dilluns m’hi havia convidat, i hi vaig anar, i vaig compartir tertúlia amb una representant estudiantil de l’AEP, que va fer una descripció terrible de la situació del català a les aules de les nostres universitats. Era una informació que coincidia i s’alineava amb el moviment que, liderat per la Plataforma per la Llengua, i amb altres associacions estudiantils de les nostres universitats, que han qualificat la situació del català a les universitats com a “emergència lingüística”

Ostres, una emergència és una cosa molt seriosa. Molt. Vaig anar a buscar algunes dades, i les he trobat. I altre cop no entenc, em deixa absolutament estorat, aquest hiperbòlic catastrofisme apocalíptic amb que nosaltres mateixos ens referim a la situació de la nostra llengua. Perquè ho fem sense cap fonament.

Segons els promotors de la campanya que vol alertar sobrel’emergència lingüística a les universitats la principal queixa dels estudiants és sobre les situacions de canvi de llengua a principi de curs o semestre, ja sigui perquè un alumne ho demana o perquè el professor ho ofereix. Les tres organitzacions (Plataforma per la Llengua, SEPC i FNEC) han constatat que el problema va en augment i cada cop són més els alumnes que alerten que les classes no s'estan donant en català, tot i estar així anunciat. La Plataforma per la Llengua va rebre el 2019 13 queixes al respecte, mentre que el 2020 van ser 66. Des de principis del 2021 ja en van 65.

Això era a finals d’octubre. Un cop posada en marxa la campanya, amb ampli ressò mediàtic i de mobilització als diferents campus,segons les últimes dades fetes públiques, les queixes rebudes per aquesta emergència en la plataforma posada a disposició de tot l’alumnat per aquestes organitzacions, han estat 120. Malgrat les 120 queixes segons la informació de les organitzacions són de situacions viscudes a universitats a Catalunya, al País Valencià i a les Illes, per tant no només a Catalunya (no diuen quantes a Catalunya), imaginem, donem per bo, que les queixes, aquestes situacions que desencadenen el que s’ha anomenat “emergència lingüística”, estan, a les universitats catalanes, entre les 65 de l’octubre i les 120 de finals de novembre.

En relació a què, tenim aquestes 65/120 queixes, sobre quin conjunt, sobre quin total?

A l’informe anual de política lingüística, corresponent al’any 2019, que elabora la Direcció general de política lingüística, del Departament de cultura, amb la col·laboració de la resta de Departaments de la Generalitat i institucions del país amb competències o activitats al voltant de la llengua catalana, per fer un estudi global sobre la situació de la llengua al país, des de tots els punts de vista i àmbits, hi trobem dades molt interessants.

Així, segons podem trobar a la pàgina 37 d’aquest informe, quan explica la situació lingüística a les universitats, podem veure que, dades de l’últim curs disponible, a les universitats públiques de Catalunya s’imparteixen un total de 19.128 assignatures en català, 7.775 assignatures en castellà i 6.999 en anglès.

De manera que l’emergència seria que, en el pitjor dels casos, si imputem les 120 queixes a situacions viscudes a universitats del Principat, això implicaria una afectació màxima al 0,6% de les assignatures i mínima del 0,3 (si ens quedem amb les 65 queixes).

Really? Una afectació màxima a un 0,6% de les assignatures és una “emergència”???

Sí, està clar, sempre s’ha de respectar la llengua d’impartició anunciada, però no em sembla a mi que una afectació entre el 0,3 i el 0,6, segons dades dels mateixos promotors de la campanya, hagi de ser qualificat com una situació d’emergència.

No ho entenc. Què hi guanyem, amb aquesta absolutament infundada generació d’un catastrofisme apocalíptic sobre la situació de la llengua sense cap correspondència amb la realitat?

Més encara quan amb aquestes dades de l’informe de la situació del català al nostre país en tots els àmbits, podem veure que el nombre d’assignatures en català a les nostres universitats i molt més gran, milers d’assignatures més, que el nombre d’assignatures en castellà i en anglès fins i tot sumades.

I més i més encara quan veiem que a les darreres dades de l’informe, curs 2018-19, s’hauria assolit el nombre màxim d’assignatures en català impartides a les nostres universitats, amb 19.128 assignatures en català, mentre que en el primer curs amb dades a l’informe, curs 2014-15, les assignatures en català eren 16.122.

Que les nostres universitats hagin assolit un màxim històric d’assignatures en català és una emergència lingüística? M’estic perdent alguna cosa, crec.

Conclusions:

Sí, la nostra llengua té molts problemes i necessita de la màxima protecció i suport per poder garantir-ne el seu futur i que sigui la llengua d’integració social i nacional del nostre país i d’ús habitual.

Com ja he dit en altres articles, el que sobretot necessita la nostra llengua és un estat a favor, és a dir, la independència, no un estat en contra com sistemàticament és l’estat espanyol.

A l’article anterior també deia que per a una bona política i estratègia a favor del català, mentre no tenim l’estat propi, el que ens cal és un bon diagnòstic de la situació, no un diagnòstic erroni, per incomplet, com el que ara mateix tenim damunt la taula.

Finalment avui hem pogut veure que el que tampoc té cap sentit, el que no té ni cap ni peus, és que siguem nosaltres mateixos els que acabem generant nous problemes a la nostra llengua fent del catastrofisme apocalíptic sense cap fonament ni connexió amb la realitat, el titular i la visió que traslladem a la societat, amb els que intoxiquem a la societat.

Perquè parlar de que es disparen el nombre de famílies que volen seguir el que ha passat i incrementar les hores de castellà a les classes del seus fills, quan estem parlant de 32 famílies, quan estem parlant d’un 0,006% dels nens en educació primària del nostre país... és un autèntic despropòsit.

De la mateixa manera que no entenc res de tot això que han promogut 3 organitzacions del nostre país, de declarar que les universitats del nostre país estan en emergència lingüística en relació al català perquè hi ha hagut entre un 0,3 i un 0,6 de queixes per canvi en la llengua d’impartició anunciada.

Si per defensar i treballar per la nostra llengua hem de recórrer a aquests despropòstis hiperbòlics i catastrofistes sense cap fonament ni correspondència amb la realitat, no anem bé. I fer-ho com ho estem fent, crec que només ens generarà nous problemes, que haurem d’afegir a estar treballant en un marc conceptual basat en un diagnòstic greument erroni, per incomplet.