Dades per a una revisió de les afirmacions -per a mi equivocades- de l’editorial d’en Partal i de l’article d’en Jaume Marfany

El passat 29 de desembre en Vicent Partal publicava una editorial de crítica política arran, sobretot, dels fets del concert de Serrat. I el 31 de desembre l’estimat Jaume Marfany publicava un article a l’UNILATERAL, en el que diu que assumeix i comparteix els arguments d’en Partal que parlen de que en aquell concert el que s’hi va veure va ser covardia, però desenvolupant o portant el que diu Partal cap al terreny bàsicament lingüístic.

No vull entrar en el fons dels seus escrits, però sí vull fer-ho en relació als temes de la llengua i el diagnòstic que en fan, perquè cap dels dos no ha tingut presents per als seus diagnòstics cap de les dades que ara aportaré, unes dades, a criteri meu, absolutament concloents i que ens allunyen molt del que tant en Partal com en Marfany afirmen als seus escrits.

Diu Partal a la seva editorial: “fa temps que m’interessa de comparar l’ambient de recuperació i orgull del català que planava a Barcelona l’any 2017 i aquest ambient de derrota i pessimisme que vivim avui. Perquè, ha canviat tant la ciutat? La resposta no pot ser cap altra que no. El nombre de parlants de cada llengua deu ser si fa no fa el mateix. Però, en canvi, el català clarament ha disminuït en presència pública. I això passa, simplement, perquè una part substancial de la població que parla català ara l’amaga i dissimula ser qui és. I l’amaga i dissimula perquè els espanyols han reeixit a fer surar la por ancestral dels oprimits”

Pel que fa a Jaume Marfany, el tros del seu article que vull comentar és quan diu: “Possiblement, al Palau Sant Jordi va haver-hi molta covardia. Però també vam poder veure una bona mostra de l’èxit de la política del bilingüisme, del bilingüisme social imposat per l’Estat espanyol (“Para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.”). “Bilingüisme social”, l’etiqueta ideològica que vol donar l’aparença de normalitat a una situació totalment anormal. La població s’acaba convencent que la coexistència de dues llengües en un mateix territori és un fet natural i, com diuen a Llengua i República, “i això comporta una situació de convivència pacífica, enriquidora i democràticament ordenada”.

La política del bilingüisme ha tingut molt més èxit que la repressió pura i dura. El bilingüisme social ha aconseguit emboirar o amagar del tot la realitat, que no és altra que el conflicte lingüístic existent al país. Un conflicte que converteix cada vegada més el català en la llengua subordinada i ens condueix, si no som capaços d’aturar-ho, a la substitució lingüística.”

Doncs us haig de dir, Vicent i Jaume, que no.

• D’entrada, amb només unes poques dades oficials podrem veure que no és cert això que diu en Partal que el català clarament ha perdut en presència pública perquè molts parlants se n’amaguen, o sigui per covardia, de la mateixa manera que tampoc és cert que, com diu, el nombre de parlants de cada llengua sigui estable els últims anys.

• Després amb unes altres poques dades sobre el tema intentaré corregir aquesta visió, per a mi errònia, d’en Marfany, de que tot plegat és culpa del bilingüisme social, que seria el que ens estaria conduint a una substitució lingüística.

Diu en Partal que les dades lingüístiques a Barcelona no han canviat gaire i els % deuen ser similars els últims anys. A Barcelona, de penúltima enquesta d’usos lingüístics a l’última l’ús del català com a llengua habitual ha passat del 34,6% al 29,3%, de la mateixa manera que el català com a llengua inicial ha passat de ser en les dades anteriors la llengua inicial del 29,4% de barcelonins a ser-ho del 26,5%. Per tant sí que han canviat: les de l’ús del català com a llengua habitual a BCN han baixat, i baixa també el % de barcelonins que tenen el català com a llengua inicial.

I quin  és el coneixement del català que té la població de Barcelona? el seu coneixement amb les habilitats bàsiques entre els nascuts a Catalunya és del 85,3%, mentre que abans era del 81,7%. Entre els nascuts a l’estranger el percentatge es redueix a un 33,1% i un 25,4%.

Aquesta dada de coneixement amb habilitats bàsiques del català de la població de Barcelona nascuda a l’estranger contrasta amb les dades de quina és la llengua habitual d’aquesta població de Barcelona nascuda a l’estranger: en tota la sèrie que tenim, des del 2008, el % és ZERO. Sí, és així, entre la població de BCN nascuda a l’estranger, el català no és la seva llengua habitual, malgat un 33% el conegui, mentre que el castellà és la seva llengua d’ús habitual en percentatges al voltant del 68%.

Arribats a aquest punt, tenint consciència d’això que estic explicant a partir de les dades oficials que he aportat, crec que amb una altra dada podrem tenir una visió més global, una visió clau, del que pot estar passant a BCN en relació a ús del català.

L’any 2.000 a Barcelona hi havia 74.772 persones nascudes a l’estranger.

L’any 2021 a Barcelona hi havia 458.226 persones nascudes a l’estranger.

Sí, gairebé 400 mil persones més nascudes a l’estranger en només 20 anys.

I ja hem vist que l’ús del català com a llengua habitual entre aquests veïns de la nostra ciutat nascuts a l’estranger és el 0%.

No, la presència pública del català no ha disminuït per covardia o per amagar-se dels seus parlants, sinó que és un impacte de l’enorme fluxe migratori que ha rebut el nostre país i la nostra ciutat en molt poc temps, fet que dificulta puguin integrar-se millor lingüísticament, i comporta, tenint en compte les natalitats, etc, un major impacte en l’ús d’altres llengües, bàsicament el castellà, que implica menor presència del català.

En aquest punt és on podríem arribar a pensar que l’argumentació d’en Marfany, de que el bilingüisme està al darrere de que en aquesta situació no s’usi el català, i que per tant això pugui estar-nos conduint a la substitució lingüística... sigui encertada.

Sí, es podria pensar, i en Marfany així ho defensa, però tampoc ho comparteixo. Estem “processant” els enormes impactes d’aquest monumental fluxe demogràfic per moviments migratoris cap a la nostra ciutat i país en un període extraordinàriament breu de temps. En una situació com la nostra que el català comenci a formar part de la llengua habitual d’aquests centenars de milers de persones arribats en tan poc temps requereix temps, requereix donar temps al nostre sistema escolar i resta de mecanismes d’integració lingüística. Poc a poc el % de nascuts a l’estranger que assoleixen les habilitats lingüístiques bàsiques en relació al català està creixent. Del 2013 al 2018 ha passat del 25,4% al 33,1%. Però això encara no és suficient com perquè el català estigui emergint com a llengua d’ús habitual entre aquest col·lectiu. Això requereix temps.

Sí, això requereix temps, poder seguir amb el nostre model escolar i incrementar les polítiques d’acollida lingüística. I el bilingüisme social en cap cas ni és ni serà un obstacle: entre els nascuts a l’estranger el 59% volen que el català esdevingui també llengua d’ús habitual seva, al costat del castellà.

Fer realitat aquest 59% no serà fàcil, requerirà, com ja hem vist, temps, però el més important és la seva consciència majoritària en relació a la nostra llengua i el seu exprés desig de poder-la usar habitualment.

I que el tema del bilingüisme social no està al darrere de l’actual situació també ens ho indica una altra dada demolidora: només un 15,6% de la població migrant nascuda a l’estranger no volen que el català sigui llengua d’ús seva. Es veu clarament que el bilingüisme no és un refugi que permet “evitar” el català, passar del català. La immensa majoria de la població nascuda a l’estranger volen que el català esdevingui, en un futur, també llengua d’ús habitual seva.

Tenint en compte totes aquestes dades i consideracions es pot entendre millor una altra dada molt important: malgrat la situació descrita, malgrat els impactes demogràfics tan intensos en tan poc temps, que el bilingüisme social no amenaça el català ho podem veure molt clarament en les dades que demostren que el català és l’única llengua que creix en ús social.

A Catalunya només un 31,5% de la població tenen el català com a llengua inicial, però el català esdevé llengua habitual del 36,1%, mentre que el castellà és la llengua inicial del 52,7% de la població, baixant al 48,6% com a llengua habitual. El català, malgrat tot, és la llengua que guanya usuaris habituals, mentre que el castellà els perd. La tendència és clara, tot i que ara mateix estigui eclipsada pel volum de població arribada. Només necessita temps i seguir perseverant. I assumir, evidentment, la nostra realitat, com són les coses. Un mal diagnòstic, que apunti “covardia” o al bilingüisme social seria un error de país.

I en aquest sentit, i amb això ja gairebé acabo, hi ha unes altres dades que hauríem de tenir molt presents, que no podem ignorar quan estem diagnosticant la situació i molt menys si es volen treballar, fer, propostes de país: a Catalunya un 61,7% de la població vol que el català i el castellà siguin, esdevinguin, les seves llengües d’ús habitual. Només un 8,5% vol que només ho sigui el castellà i només un 12,5% vol que només ho sigui el català.

Situar el “bilingüisme social” com a enemic a batre seria, a criteri meu, un error, perquè només un 12,5% volen que el català esdevingui llengua única. El bilingüisme social, ja ho hem vist, no està, per a res, al darrere dels reptes que té la nostra llengua, el català, no és el que ha generat afectacions que han fet perdre al català percentatge d’ús social, sinó que les causes les hem de buscar en altres impactes que hem tingut com a país. Només un 12,5% de la població vol situar el català com a l’única llengua, combatent el “bilingüisme”. Un 61,7% de la població vol el català i el castellà com a les seves llengües d’ús habitual. Ignorar la realitat social d’un país que tan aclaparadorament defensa el català i el castellà com a les seves llengües d’ús seria un error de país i un obstacle per formular cap estratègia que vertebri la majoria social independentista que hem arribat a ser, per fer possible la independència, tot el contrari, és un element d’un potencial divisiu que cal evitar.