29 de juny 2023

Post-municipals de BCN: de la ressaca a l'evidència de la insuficient força del sobiranisme/independentisme des del 1979 fins ara. Dades i reflexions

Des del 1979 a Barcelona (i a la resta del país) hi ha hagut 12 eleccions municipals. D’aquestes 12 eleccions des de 1979 fins 2023 el sobiranisme/independentisme català només ha guanyat en 3 ocasions, mai ho ha fet amb majoria absoluta, i només 1 vegada ha pogut manar, ha pogut accedir a l’alcaldia, l’any 2011, amb la victòria de Trias, la primera vegada que no el PSC no guanyava les eleccions.

El 1979 CiU i ERC van tenir 10 de 43 regidors (el PSC 16). El 1999 CiU (10) i ERC (3) van tenir 13 dels 41 regidors. El PSC 20, PP 6 i ICV 2.  El 2007 CiU (12) i ERC (4) van sumar 16 regidors. El PSC 14, PP 7 i ICV 4.

El 2011 per primera vegada no guanya el PSC, ho fa CiU, amb Trias, que aconsegueix 14 regidors. ERC 2 (16 total). El PSC 11, el PP 9 i ICV 5.

El 2015 guanya Colau, el 2019 ERC i el 2023 Trias. Però ni 2019 ni 2023 els candidats indepes, Maragall i Trias, no van poder accedir a l’Ajuntament. El 2019 la suma ERC i Junts fou de 10 + 5= 15, i aquest 2023 la suma Junts 11 + ERC 5 ha estat de 16 (sobre 41).

Fins el 2019 a Barcelona sempre havia esdevingut alcalde el cap de llista de la força més votada. Però el 2019, en plena convulsió post 1-O, el Règim del 78 mobilitza tots els seus efectius i els fa votar Colau, que havia quedat segona amb 10 regidors, conjuntament amb els 8 del PSC i els 6 de l’opció de dreta espanyolista que encapçalava el condemnat per racisme Valls. Entre tots tres sumaven 24 regidors, arribant així a la majoria absoluta i impedint així, per primera vegada a la història de Barcelona, que el candidat més votat esdevingués alcalde.

Aquest 2023 els 11 de Trias i els 5 de Maragall tampoc no arribaven, tot i guanyar les eleccions, a la majoria absoluta. Però sí que hi ha arribat la suma de PSC (10) Comuns (9) i PP (4). Un cop més el Règim del 78 ha activat la seva gent i ha fet votar als Comuns i al PP a Collboni, únicament amb un objectiu: impedir que el candidat més votat, Trias, fos escollit alcalde. PSC, Comuns i PP només han votat junts per EspaÑa i contra l’independentisme.

Així doncs aquell 2011 en que Trias guanya les eleccions, unes eleccions que per primera vegada des del 1979 no guanya el PSC, el miracle fou que la resta de partits permetessin a Trias sortir investit alcalde. Ara no ho haurien fet. El 2011 el conflicte sobiranista que ens porta a l’1-O del 2017 tot just s’insinuava com una possibilitat, com un soroll no concretat. El 2010 a nivell nacional el tripartit perd les eleccions i després de dos mandats no pot formar govern, i  ho fa la nova CiU d’Artur Mas. A Madrid mana el PP. I estem en plena absoluta crisi econòmica post-zapateril. El 2010 ERC s’ha fotut una patacada monumental, i Mas és investit president i governa amb el PP d’Alicia Sanchez Camacho. Això durarà poc, perquè el 2012 Mas anticipa les eleccions, ja en clau plenament sobiranista. CiU i ERC arriben a un acord per la investidura de Mas, que ja havia trencat del tot amb el PP. Però això és el 2012.

Si tornem a maig del 2011 veiem que els 11 del PSC, els 9 del PP i els 5 d’ICV, si haguessin votat en clau 2019 o 2023,  haurien impedit clarament l’elecció de Trias, perquè la suma de Trias i ERC era de 16 regidors, lluny dels 21 de la majoria absoluta, mentre la suma que hem tingut aquest 2023 de PSC, ICV-Comuns i PP era de 25 regidors, 4 per sobre de la majoria absoluta.

Però el 2011 el conflicte sobiranista no havia esclatat, i no es va articular aquest front espanyolista que sí s’ha articulat aquest 2023. Els actors eren els mateixos (PSC, ICV-Comuns i PP), però el 2011, sense l’esclat sobiranista del 2012, no van fer pinya com sí han fet aquest 2023, i van permetre que per primera vegada des del 1979 a Barcelona hi hagués un alcalde no vinculat al Règim del 78. Ara no ho haurien permès.

Això ens porta a una primera visió que cal no perdre de vista en relació a Barcelona:

  •           El nacionalisme/independentisme català, des del 1979, mai ha aconseguit la majoria absoluta en regidors a cap de les 12 eleccions que hi ha hagut a Barcelona.

  •           El nacionalisme/independentisme català des del 1979 només ha guanyat en 3 de les 12 eleccions, però només en 1 ha aconseguit ser escollit alcalde, i fou en un moment de convulsió política vinculada a la brutal crisi econòmica d’aquells anys, en un moment en el que institucionalment el conflicte sobiranista estava neutralitzat, era inexistent.

  •           Així les coses, és evident que mentre es mantingui el conflicte sobiranista i mentre que el sobiranisme sigui incapaç de créixer electoralment a Barcelona, mai més no hi tornarà a haver a BCN un alcalde sobiranista. El Règim del 78 ha deixat ben clara la seva força, el seu poder, a Barcelona, el control que té de la majoria de forces polítiques, i l’obediència amb la que aquestes actuen, fins al punt que  el 2019 Colau, perdent les eleccions, és escollida alcaldessa gràcies als vots del candidat més descarat de l’establishment, de la dreta, condemnat per racisme, com fou Valls. I no passa res. I aquest 2023 PSC, Comuns i PP han votat junts sense cap complexe, un cop més a les ordres del R78, per impedir un alcalde sobiranista, Trias, malgrat havia guanyat les eleccions.

Com a independentistes la pregunta que crec tots ens hem de fer és com és possible que en aquests més de 40 anys que van del 1979 al 2023 només hàgim guanyat en 3 ocasions i mai amb majoria absoluta. És evident que el nostre drama és aquesta enorme feblesa que implica la nostra incapacitat, en més de 40 anys, per guanyar-nos la confiança i el vot dels nostres veïns. Alguna cosa no hem fet bé. Alguna cosa no estem fent bé.

El R78 va activar la candidatura d’Ada Colau el 2015 davant l’enfonsada electoral del PSC d’aquells anys, que ja havíem vist, sense precedents, a les eleccions municipals del 2011 a BCN, però que també estàvem veient a nivell de tot el país, amb el sorgiment de nous espais polítics d’un espanyolisme bel·ligerant i desacomplexat que, a diferència del PSC, activava el conflicte identitari i lingüístic per guanyar-se un espai polític i electoral des del no res.

Curiosament, aquell 2015 els 10 regidors de Trias, els 5 d’ERC i els 3 de la CUP, que per primera vegada entrava a l’Ajuntament de BCN, van sumar 18 regidors, el nombre més alt de regidors que des del 1979 ha tingut el sobiranisme/independentisme a l’Ajuntament de BCN.

Però ni que l’independentisme hagués tingut una mínima estratègia comuna, hagués compartit un mínim de mínims com pot ser donar-se suport mutu davant els candidats del R78, els 18 regidors de Trias ERC i CUP del 2015, no haurien arribat, per 3, però no haurien arribat a la majoria absoluta (21 regidors), i Ada Colau, a l’haver guanyat les eleccions, n’hauria tingut prou en votar-se a ella mateixa per ser escollida alcaldessa.

La diferència amb el 2019 i 2023, que és el que fa activar el R78, és que la suma PSC i Comuns tampoc no hauria arribat a la majoria absoluta, i no haurien pogut impedir que els candidats més votats, de llistes sobiranistes-independentistes, fossin escollits alcaldes. Per això va caldre mobilitzar tot el vot de tot el front espanyolista: PSC, Comuns, Ciutadans, Valls, PP... i si hagués calgut VOX, doncs també VOX.

I això és el que ens espera ja per sempre. El bloc espanyolista que configuren les candidatures fidels al R78 sempre han tingut  la majoria absoluta davant el bloc sobiranista-independentista des del 1979 fins ara, fins el 2023.

Així les coses només hi ha dues vies per evitar que a l’Ajuntament de BCN sempre estiguin manant els mateixos:

  •           O es dissol el conflicte sobiranista, es desarticula, i els pactes i els vots tornen a aquell escenari del 2011

  •           O l’independentisme, tot, es planteja què no ha fet bé, què està fent tant malament a Barcelona com per no tenir la confiança de la majoria de veïns, i que aquesta majoria de veïns apostin pel suport a les diferents forces del bloc espanyolista, del R78. No és una pregunta fàcil de respondre. Però no la podem defugir.

Aquestes eleccions municipals últimes del mes de maig 2023 també han provocat una cosa molt curiosa. Sí, és evident que en relació a les municipals del 2019 les opcions electorals independentistes havien perdut un 20% dels seus vots, que havien anat a l’abstenció, mentre que un 80% del vot indepe del 2019 ha seguit votant indepe aquest 2023. Això a nivell de país. Però a BCN en canvi el comportament electoral indepe fou significativament diferent, fins al punt que aquest 2023 es dona el segon millor resultat en percentatge de vot del vot indepe de la història de Barcelona, amb un 33,69% de Junts i ERC que arriba al 37,48% s’hi hi afegim la CUP (que no va tenir representació), mentre que el 2019 el % d’ERC i Junts és del 31,82%, 35,71% amb la CUP.

Curiosament, com deia, és el 2015 que a BCN hi ha el major percentatge de vot indepe, que arriba al 41,15% (CiU, ERC i CUP).

El 2011, quan Trias és escollit alcalde, CiU i ERC sumen 34,29%, 36,24% del vot amb la CUP.

Finalment, com a dada de contrast, recordar que la CiU del moment d’esplendor nacionalista va tenir a BCN el seu millor resultat amb Roca de candidat, l’any 1995, amb un 30,56% dels vots. Si els sumem als d’ERC, un total de 35,68%.

És a dir, per als nostàlgics de l’autonomisme i peix al covisme, recordar-los que en el màxim esplendor de l’autonomisme convergent els resultats van ser inferiors al suport rebut per una proposta independentista com la de Trias.

Recordar també, o com a mínim que no puguin dir que mai ningú no els ho havia dit, que tots aquests de la campanyeta antipartits, que aquestes passades municipals venien l’abstenció indepe com quelcom mai vist, excepcional, dir-los-hi que el 20% de vot indepe que ha optat per l’abstenció no ha impedit que aquest 2023 a Barcelona hàgim tingut el major percentatge de vot indepe de la història de les municipals, però potser sí han impedit posar les coses una mica més difícils al R78, i que hagués necessitat també els vots dels regidors de VOX per mantenir-se al poder a Barcelona, és a dir, que no n’hi hagués hagut prou amb els vots de PSC, Comuns i PP, sinó que també haurien calgut els de VOX. Hagués estat un espectacle molt interessant.

Què vull dir amb aquesta reflexió final? Doncs que és evident que la gent pot fer el que li roti: votar partits indepes, no votar-los, abstenir-se, votar nul, votar blanc...

De la mateixa manera que els resultats de BCN demostren que l’abstenció, nul, blanc... l’únic que fan és facilitar les coses al Règim del 78.

I de la mateixa manera que allò que realment sacseja el moviment independentista és el transvasament de vot entre partits. El que fa que Maragall l’endemà de les eleccions 2023 aposti per una estratègia compartida i acord amb Junts són els vots d’ERC del 2019 que aquest 2023 han anat a Junts, i que són els que han permès a Trias guanyar les eleccions que el 2019 havia guanyat Maragall.

Allò que realment sacseja positivament és que hi hagi candidats com els que hi ha hagut a Girona per part de la CUP, Junts i ERC, que han permès arribar a uns acords que haurien d’haver estat l’únic model a tot el país.

Junts, ERC i CUP tenen, dins l’independentisme, espai i estratègia per compartir plegats, i espais ideològics diferents des dels que arribar al màxim de votant. Per això el 2015, l’únic any en el que la CUP ha entrat a l’Ajuntament, és quan l’independentisme té més vot indepe sobre el total, el 41,15%. Però el resultat de les eleccions d’aquest 2023 també assenyalen clarament a la CUP que les extravagàncies i postureos els poden fer campions del ridiculisme, però no entrar a l’Ajuntament. Junts hauria de cobrir un espai de vot indepe d’ordre, entre el vot conservador, democratacristià, liberal i socialdemòcrata que fa frontera amb el d’ERC, que s’eixampla i té camí propi amb un espai d’esquerres més modernes i àmplies, que alhora té frontera amb el vot d’esquerra més antisistema de les CUP, més transgressor. Però que si no són capaços de conviure i respectar-se i després d’actuar plegats perquè hi ha una causa superior i urgent que ho justifica, més val que no ens hi fiquem. Si l’estratègia indepe no pot superar fractures ideològiques, més val que no ens hi fiquem. De la mateixa manera que a BCN la CUP no té res a fer si no pot deixar que l’estètica ho decideixi tot. Ha estat lamentable presentar-se a unes eleccions amb un programa electoral centrat bàsicament en l’abolició de l’esclavisme i en la condemna als pèrfids catalans negreros i esclavistes. En el seu moment en David Fernández i ara en Salellas a Girona han demostrat que es pot liderar un espai com el de la CUP que també sumi per la independència.

Per acabar, dir-vos que veig amb molt pessimisme la situació. A Barcelona estic segur Collboni tornarà a una gestió d’alcaldia com la que sempre han fet els sociates, propera a la gent, no fent les coses des del fanatisme més atroç, sense estudis previs ni d’impacte, no fent les coses sense valorar els beneficis i els perjudicis que poden ocasionar. M’agradaria equivocar-me, però em temo que Collboni tornarà a la gestió racionalista, endreçada de la Barcelona de Pasqual Maragall, en tots els àmbits, començant per l’urbanístic, és a dir, fent tot el contrari al que ha fet Colau. I que, o molt no canvien les coses a l’independentisme i a Barcelona, o tindrem altra vegada PSC per a estona, per anys.

En 12 eleccions i més de 40 anys el sobiranisme/independentisme no ha estat capaç, a Barcelona, de tenir un projecte que recollís el suport majoritari dels barcelonins. I és això el que ens hauria de preocupar, a tots, i pel que caldria posar tot el talent que tinguem a pensar, planificar, treballar. Però molt em temo que les coses no vagin per aquí, tant pel caïnisme que no som capaços d’enterrar com per aquest plusquamperfectisme indepe que tot ho sap, que sempre té la raó i que a més a més són els únics indepes de debò, perquè tots els altres, tots els que no som com ells, som uns paguetes, uns processistes, uns traïdors, uns venuts, uns estafadors, uns covards, uns rendits.

La independència, no em cansaré de repetir-ho, només és possible si hi som tots, perquè és el que ens permet mantenir viva la legitimitat democràtica de la nostra causa. El dia que la perdem haurem perdut tota opció de fer la independència. Perquè la primera conseqüència de perdre eleccions davant l’espanyolisme és perdre legitimitat, però també regalar el poder, a tots els nivells, a l’espanyolisme. I sense legitimitat democràtica i sense poder, no hi ha res a fer.