Anàlisi Baròmetre Opinió Política del CEO (novembre 2024): estabilitat, però amb moviments de fons (canvis socials i nacionals

Dimecres de la setmana passada es van fer públiques les dades del darrer Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya que, com sempre dic, és la millor i més completa enquesta electoral que es fa a Catalunya.

Evidentment, com qualsevol enquesta, també el BOP del CEO pot tenir biaixos, i quan hi són, els hem comentat. Però el gran valor que té és la facilitat d’accés a les seves dades, que permet centrar-se en aquells elements demoscòpics més al marge de poder ser afectats per possibles biaixos i, sobretot, la seva sèrie històrica, l’evolució de les mateixes dades al llarg dels anys, fet que permet tenir una visió de l’evolució del país i els possibles canvis de fons que s’hi estiguin donant. Com sempre, és una enquesta que es fa als ciutadans de Catalunya amb dret a vot a les eleccions al Parlament de Catalunya.

En termes electorals, aquest BOP del CEO ofereix la visió d’una situació política molt estable. Però molt estable no vol dir estàtic, hi pot haver algunes tendències electorals que dins el que és la dada predominant, l’estabilitat de l’escenari, ofereixin una aproximació a petites evolucions que, tot i que ara no es visualitzin, caldrà seguir de prop en futurs BOPs per veure si es consoliden i quina força tenen o no tenen.

Tanmateix, en aquest BOP del CEO, al marge d’aquesta estabilitat en l’escenari polític des del punt de vista electoral, sí que podem veure que en el nostre país s’estan produint alguns moviments de fons en certs posicionaments davant elements nuclears de la nostra realitat social i nacional que no són gens menors. Són moviments que no són nou, que ja estem veient en les darreres enquestes, però que en aquest BOP del CEO es visualitzen amb especial força. I entre aquests moviments de fons que s’estan produint al nostre país el posicionament davant la independència està agafant una singular rellevància.

A aquests elements de fons dedicaré el gruix d’aquest article analític, sense descuidar l’anàlisi de l’evolució política i electoral.

1. UN ESCENARI POLÍTIC I ELECTORAL CARACTERITZAT PER LA SEVA ESTABILITAT

Com he dit, en aquest BOP del CEO l’estabilitat és la principal característica que ofereixen les dades de projecció política i electoral. Mirem-ho per blocs:

1.1. BLOC INDEPENDENTISTA:

En el bloc independentista, conformat per Junts, ERC i CUP també l’estabilitat és la principal característica de les dades que ofereix el BOP del CEO:

•           Junts segueix sent la força que més suports té en aquest bloc independentista. Manté una alta fidelitat de vot , del 75,4%, i no presenta fugues significatives cap a altres opcions, tot i que sigui uns petits percentatges, molt poc per sobre del marge d’error demoscòpic, en diferents direccions, com és un 4% cap a ERC, un 4% cap a la CUP i un 4,9% cap a AC. Tampoc no hi ha fluxes de vot cap a Junts procedents d’altres opcions que siguin especialment significatius, tot i que sí hi ha un 6,2% d’antic vot d’ERC cap a Junts, un 5,9% del que a les darreres eleccions es va abstenir (ara només un 0,9% dels votants de Junts diuen s’abstindrien en unes noves eleccions) i un 5% d’AC. La projecció electoral del CEO situa Junts amb una lleugera pèrdua de vots i escons, però en aquesta projecció i influeix molt la infrarepresentació de 10 punts dels votants de Junts. Atesa l’alta fidelitat de vot i els pocs fluxes de fuga o de captació de vot, Junts es projecta amb una alta estabilitat en relació a les darreres eleccions.

 

•           ERC, malgrat la seva descomunal crisi interna, sembla haver pogut tocar fons amb els resultats de les darreres eleccions, i també es projecta electoralment amb una estabilitat de vot. ERC té un 73,3% de fidelització de vot (lleugerament més baixa que la de Junts, però dins l’espai d’alta fidelitat). Tanmateix, dins d’aquesta estabilitat, ERC presenta una posició singular que caldrà veure com va evolucionant, i és que potser és la formació que presenta més fluxes de vot en diferents direccions, tant d’antics votants ERC que ara votarien altres opcions, com d’antics votants d’altres opcions que ara votarien ERC. Cap percentatge és especialment significatiu, però hi són, i caldrà veure com evolucionen. Així ERC perdria, en relació als votants que va tenir les darreres eleccions, un 3,6% que aniria cap al PSC, un 5,8% cap a la CUP i un 6,2% cap a Junts. Però simultàniament, ERC rebria vot de votants d’altres opcions a les darreres eleccions: un 3,8% dels del PSC, un 4,9% dels de la CUP, un 5,6% dels Comuns, un 4% dels de Junts, un 5% dels d’AC i un 6,1% dels que es van abstenir.

 

•          Finalment, per tancar aquesta anàlisi de les formacions que integren el bloc independentista tenim la també alta estabilitat de la CUP, caracteritzada per aquest 80,3% de fidelitat de vot dels seus antics votants les darreres eleccions. Al costat d’això la CUP només presenta un mínimament significatiu 4,9% de fuga de vot cap a ERC. Pel que fa a captar vot d’altres, només trobaríem un 5,8% de vot d’ERC cap a la CUP i un 4% de Junts. Per tant l’espai de la CUP també seguiria molt estable en relació a les darreres eleccions.

 

1.2. BLOC UNIONISTA/CONSTITUCIONALISTA:

El Bloc unionista/constitucionalista que lidera el PSC, i que integra a PP i Comuns també seguiria en un escenari d’alta estabilitat.

•           El PSC seguiria liderant aquest espai de l’unionisme constitucionalista, i també seguiria sent la força més votada al Parlament de Catalunya, i amb més escons. El PSC també té una alta fidelitat de vot, del 79,4%, mentre que no presenta cap fuga mínimament significativa en cap direcció, excepte el 3,8% cap a ERC, mentre que sí té una pluralitat de petits fluxes de vot cap a la seva opció. Entre aquest vot que el PSC no va tenir les darreres eleccions, però que ara sí tindria hi trobem un 16,7% dels qui es varen abstenir, el percentatge més alt de vot d’entre els abstencionistes, però també hi trobem un 3,6% d’antics votants d’ERC, un 2,2% dels Comuns, un 4,4% de VOX i un 4,5% d’altres opcions que no van entrar al Parlament. Per tant, el PSC seguiria primera força, amb un vot molt estable.

 

•           El PP també es mantindria força estable, tot i que potser amb una lleugera tendència a la baixa. Presenta una alta fidelitat de vot, del 76,2% i no presenta cap fluxe ni de fuga ni de captació de vot mínimament significatiu. Si hagués de destacar alguna cosa seria que és la formació que presenta un major percentatge d’indecisos, amb un 7,9% i també el major percentatge de vot en blanc, que tot i que petit, del 3,2%, m’ha resultat sorprenent en aquest “públic”.

 

•           Finalment en aquest bloc de l’unionisme constitucionalisme trobem uns Comuns la projecció electoral dels quals és la que em resulta més estranya de totes. Recordem que les darreres eleccions europees a Catalunya la candidatura podemita va treure més vots que la dels Comuns. En aquesta enquesta del CEO diu que 78,7% dels votants dels Comuns a les darreres eleccions al Parlament, ara seguirien votant Comuns, amb un 0% a Podemos. La cosa és més estranya perquè hi ha un 2,2% que diuen que votarien Podemos si hi hagués eleccions al Congreso de Diputados, és a dir, que l’opció de votar Podemos hi era a l’enquesta. La pèrdua de vot més significativa que tindrien els Comuns seria un 5,6% cap a ERC, però que atès que un 3,1% dels antics votants d’ERC ara votarien Comuns, no els implicaria un saldo negatiu.

 

1.3. BLOC DE L’EXTREMADRETA RACISTA I XENÒFOBA

El Bloc de l’extremadreta racista i xenòfoba al Parlament de Catalunya que configuren VOX i Aliança Catalana també es manté força estable, atès que són les dues formacions amb una major fidelitat de vot i que les principals transferències de vot la tenen entre elles: la principal fuga de vots de VOX és cap a AC i la principal fuga de vots d’AC és cap a VOX, i, alhora, aquestes dues fugues són les principals transferències de vot que tenen totes dues formacions. De manera que el bloc de l’extremadreta racista i xenòfoba es mantindria també molt estable.

•           VOX té una fidelitat de vot, del 82,2% dels vots que va tenir les darreres eleccions. La seva principal fuga de vot és el 6,7% d’antics votants de VOX que ara votarien Aliança Catalana, i el 4,4% que ara votarien PSC. Des del punt de vista de captació de vot, la principal arribada de votants d’altres partits de les anteriors eleccions seria aquest 5% d’antics votants d’Aliança Catalana que ara votarien VOX.

 

•           La segona força que configura l’espai de l’extremadreta racista i xenòfoba, Aliança Catalana, també presenta una alta estabilitat. Per una banda té la segona més alta fidelitat de vot, del 80%, només superada pel 82,2% que tenen els seus companys de VOX. Pel que fa a fuga de vots, cal remarcar que es produeix en direccions molt diferents: un 5% cap a VOX, un altre 5% cap a ERC, també un 5% cap a Junts i finalment un altre 5% cap a altres opcions (com podria ser la també formació ultra de l’eurodiputat Alvise). Pel que fa a captació de vot, la principal arribada de vot que té AC és el 6,7% procedent de VOX. Com he dit abans, entre VOX i AC tenen els seus principals transvasaments de vots, en les dues direccions i sentits, de manera que tot queda “dins del bloc ultra”. Més enllà d’això ara mateix AC només tindria el que no deixa de ser un percentatge petit, només una mica per sobre del marge d’error, però que no per això deixa de ser inquietant, aquest 4,9% de vot que les darreres eleccions va votar Junts. L’únic bo que té aquest percentatge és que si dins les formacions polítiques democràtiques i més encara de les formacions del bloc independentista hi havia un vot que allò pel que es mou és pel racisme i la xenofòbia, quan més aviat estigui lluny del bloc independentista, molt millor.

EN RESUM:

En resum, i com ja he dit per activa i per passiva, un escenari de gran estabilitat, en el que l’independentisme no recupera en cap cas la majoria social i democràtica que va tenir, i en el que el bloc de l’unionisme constitucionalista segueix sent el més votat, liderat per un PSC que seguiria sent la primera força política i única amb opcions de formar govern.

I no com a resum, sinó com addenda final en aquest apartat, per a tots els que des de pressumptes posicions independentistes reivindiquen l'abstenció i diuen que l'abstenció és independentista... doncs quines coses, oi? resulta que només un 29,5% dels qui es van abstenir les darreres eleccions al Parlament de Catalunya volen que Catalunya esdevingui un estat independent. Un 61,4% dels qui es van abstenir No volen la independència. 

2. COM ES REFLECTEIX L’EVOLUCIÓ SOCIAL, POLÍTICA I NACIONAL DEL NOSTRE PAÍS EN L’EVOLUCIÓ DE LES DADES DEL BOP DEL CEO?

Al marge de l’estabilitat que hem vist en les dades de la projecció política des del punt de vista electoral, en aquest BOP del CEO hem pogut veure algunes coses que fan més intensos alguns canvis en posicionaments socials i nacionals que ja estàvem veient en anteriors baròmetres. 

La dada que aquest novembre del 2024 ha cridat més l’atenció és que la distància entre els que No volen la independència i els que Sí la volen és la major de la història. A la pregunta “Vol que Catalunya esdevingui un estat independent” un 54% han respost que NO, mentre que només un 40% han respost que SÍ.

Així les coses, ara mateix a Catalunya els que no volen la independència estan 14 punts per sobre que dels que Sí la volen.

Això no sempre ha estat així. El 2016, a aquesta mateixa pregunta, eren un 48% els que deien que Sí volien la independència, i un 45% els que deien que NO. El Sí estava 3 punts per sobre del NO. La màxima distància a favor del Sí la vam tenir el 2017, amb un 49% que Sí volien la independència i un 43% que no la volien.

Del 2017 al 2024 el No a la independència s’ha imposat “menjant-se” els 6 punts que estava per sota del Sí, i afegint-hi 14 punts per sobre del Sí, és a dir, 20 punts, l’escenari polític des del punt de vista nacional ha patit una modificació de 20 punts a favor del No a la independència.

Aquest BOP del CEO posiciona el No a la independència en el seu màxim i el Sí a la independència en el seu mínim. Aquesta tendència ja venia des de mitjans del 2019, quan es van invertir els suports, i el No a la independència va passar a ser lleugerament superior al Sí que havia predominat, estat el majoritari, des del 2016. Des de llavors el No ha anat creixent, fins arribar al seu màxim en aquest BOP del CEO, i en Sí ha anat minvant, fins arribar al seu mínim en aquest BOP.

Tot el que ens porta a l’1-O del 2017 és el més gran que mai hem fet des del 1714, i es va fer amb una solidesa, amb una energia, credibilitat, confiança, capacitat de sumar, capacitat de mobilitzar, de guanyar suports.... que va portar a que el Sí a la independència fos el majoritari en la llarga sèrie del BOP del CEO.

De la mateixa manera que el col·lapse del nostre moviment després de l’1-O, la divisió, el cainisme extrem, la desorientació, el fracàs de tot plegat i de la gestió del post 1-O és el que ens ha portat a aquestes dades, al mínim suport a la independència, i al màxim suport al No a la independència.

Potser és reversible. Però potser no.  

És evident que si es treballa bé i s’aconsegueix tornar a ser un moviment creïble, sòlid, que generi confiança, es pot créixer, és l’única manera de tornar-hi. Però igual d’evident és que estan canviant moltes coses, i no podem ignorar-les, perquè no som el país que érem.

Una de les dades més importants per veure que les coses ja no són com eren és l’evolució a una altra de les preguntes de referència sobre el tema nacional que històricament ha plantejat el CEO, la pregunta de resposta múltiple (per tant no el Sí/No de la pregunta sobre si es vol la independència) que planteja “Creu que Catalunya hauria de ser...” i ofereix com a respostes les opcions un estat independent, una comunitat autònoma, un estat dins una Espanya federal, una regió d’Espanya.

Fins Octubre del 2023 els que creien que Catalunya hauria de ser un estat independent sempre havien estat majoria, pel davant dels que creuen que ha de ser una Comunitat Autònoma. El 2017 també és quan la diferència és més gran: un 40% creien que Catalunya havia de ser un estat independent, i la segona opció amb més suports era ser una Comunitat autònoma, que així ho creien un 27%. Els partidaris de l’estat independent estaven 13 punts pel damunt de la segona opció més volguda, la de ser CCAA.

Cal tenir present, però, que la suma dels partidaris de ser CCAA, de ser estat dins una espanya federal o de ser una simple regió d’Espanya sumaven 54%, és a dir, 14 punts per sobre dels que volien estat independent. Però aquell 2017 el Sí a la independència en la pregunta dicotòmica (sí/no) s’imposava al No perquè gent que potser en la resposta múltiple apostaven per una altra cosa diferent de l’estat independent, p.ex. el federalisme, portats a triar entre Sí o No a la independència, optaven pel Sí a la independència, ni que no fos la seva primera opció.

Però des del post 1-O la distància entre partidaris de l’estat independent i de la CCAA comença a disminuir, fins aquest octubre del 2023 que abans esmentava, en que empaten, amb un 31% de suports aquestes dues opcions. El juny del 2024 per primera vegada els partidaris de que Catalunya sigui una Comunitat Autònoma per primera vegada superen als partidaris de que CAT sigui un estat independent (34% vs 31%). I aquest novembre els partidaris de l’estat propi només arriben al 30%, mentre que els qui volen ser CCAA segueixen sent el 34% (4 punts per sobre, distància màxima),

De manera que ara mateix estem que els qui creiem que Catalunya ha de ser un estat independent som el 30%, mentre que els que creuen ha de seguir vinculada a Espanya (com a comunitat autònoma, en una Espanya federal o com a regió) són el 62%.

Alerta doncs, que com ha anat tot, com està evolucionant tot, ens està portant a escenaris molt complicats de gestionar des del punt de vista de suport a la independència. Sovint es diu “ningú ha deixat de ser independentista”, per tant, si ho fem bé, tema arreglat. No ho tinc tan clar.

El nucli dur del Sí a la independència el formava aquell 40% que en la resposta múltiple deia que creia Catalunya havia de ser un estat independent, mentre que aquell 27-26-.24% que creia havíem de ser una comunitat autònoma ara són un 34%.

Faríem bé de no simplificar com observem aquests canvis. Faríem bé de valorar la magnitud dels canvis socials i nacionals que estem vivint, perquè sense això, cap estratègia de país no té el més mínim futur.

Permeteu-me que us posi damunt aquesta taula d’anàlisi una altra dada que també explica moltes coses. El post 1-O ens ha portat a un caïnisme atroç, a la incapacitat de treballar plegats, de tenir el més mínim diagnòstic compartit, la més bàsica estratègia compartida. Al costat d’això dins l’independentisme també ha sortit un plusquamperfectisme que tot ho sap, i que ho acaba tot de manera ràpida: tots són uns traïdors processistes, doneu-me la raó a mi i jo faré la independència sense problema, sense votar, sense democràcia, sense res, perquè tenim la raó i punt. I en aquest context tot el que qualsevol independentista faci per gestionar la complexitat del nostre dia a dia, perquè seguim vivint, seguim treballant, segui tenim problemes i necessitats, tot és vist i assenyalat com una renúncia, com una traïció.

Doncs atents a aquestes dades, perquè ja veureu la cosa és molt més complexa del que alguns plusquamperfectistes volen fer veure amb els seus discursets:

El BOP del CEO fa una pregunta molt interessant: “Quin és el seu grau d’acord que, per defensar millor els interessos de Catalunya, els partits catalans han de prioritzar la negociació i el diàleg amb altres governs de fora de Catalunya?”

El 84.6% dels ciutadans de Catalunya estan molt o bastant d’acord amb això, amb que per defensar millor els interessos de Catalunya els partits catalans han de prioritzar la negociació i el diàleg.

I la immensa majoria dels votants de tots els partits hi estan d’acord: el 91,6% dels votants del PSC, el 83% dels de Junts, el 91,6% dels d’ERC, el 84,2% dels del PP, el 69,1% dels de VOX, el 93,2% dels Comuns, el 73,7% dels de la CUP i el 75% dels d’AC. Uep, i un 80,7% dels que es van abstenir.

Però, simultàniament, en una altra pregunta tenim una altra dada interessantíssima: un 50,9% de la ciutadania de Catalunya creu que per defensar millor els interessos de Catalunya els partits catalans han d’exercir la màxima pressió fora de Catalunya, encara que això pugui generar tensions i confrontacions.

Per tant conviuen dues majories, una d’aclaparadora, amb la que hi estan d’acord la immensa majoria dels votants de tots els partits, per negociar per defensar els interessos de Catalunya, i una altra, aquest 50,9%, que creu que també cal pressionar i no tenir por a la confrontació si cal. Però aquesta opció només és clarament majoritària entre els partits del bloc independentista: el 72,4% d’ERC, el 80,3% de la CUP i el 85,3% dels de Junts.

Estem davant realitats complexes. La immensa majoria de l’independentisme aposta per la via de diàleg i de negociació, sense renunciar a la pressió, fins i tot si aquesta pressió pot generar tensions i confrontació. No són excloents. Cal fer-les compatibles. Aquesta és una de les claus del nou escenari en el que estem.

3. TRACA FINAL: LA DADA DEMOLIDORA DEL BOP DEL CEO EN L’ESCENARI DE LA CRISI D’ERC I EL PROCÉS D’ELECCIÓ D’UNA NOVA DIRECCIÓ

Aquest dissabte s’han fet les eleccions a ERC per escollir una nova direcció. La candidatura de qui ha portat ERC a la major crisi de la història, i és el més gran responsable de la fallida de l’independentisme en el post 1-O, Oriol Junqueras, ha guanyat a les altres dos candidatures, però sense arribar al 50%, de manera que en 15 dies hi haurà una nova votació, ja només amb les dues candidatures que han tingut més vots, la de Junqueras i la de Godàs.

El BOP del CEO ha fet una pregunta intel·ligent, per “evitar” el nominalisme dels candidats i càrrecs oficials. Ha preguntat: “dels principals líders polítics, qui preferiria que fos el president de la Generalitat de Catalunya?” Així ha pogut preguntar per Junqueras.

I ara ve la dada demolidora...

Tot i que entre els votants de tots els partits s’observa un cert distanciament fins i tot amb els seus “líders”, majoritàriament els votants de cada partit preferirien que el líder del seu partit fos el President, i així per exemple tenim que un 63,4% dels votants de Junts voldrien fos president Pugdemont, un 56,1% dels del PSC que ho fos Illa

I ara sí, la dada demolidora: només un 17,3% dels votants d’ERC preferiria que Junqueras fos el president de la Generalitat.

Sí, ho heu llegit bé, només un 17,3% dels votants d’ERC voldria que Junqueras fos president de la Generalitat.

Ahir dissabte un 48% de la militància d’ERC va votar per Junqueras. És tan i tan brutal la distància amb la realitat dels seus votants d'aquests militants que dissabte encara van votar Junqueras... que me’n faig creus. És molt bèstia. És flipant.

Si la militància no veu que només un 17% de l’electorat que encara té ERC confia en Junqueras, que un 83% de l’electorat que encara té ERC no vol Junqueras... si la militància d’ERC no ho veu i li tornen a lliurar el partit, si revaliden aquest lideratge coreà  (en paraules de Josep Huguet) de Junqueras... abocaran ERC a la seva desaparició, a desaparèixer a la manera que van desaparèixer els de Ciutadans...

I l’independentisme necessita ERC, necessita que ERC torni a la seva millor versió. 

Tant de bo la força de la militància de les candidatures que han liderat Nova Esquerra Nacional, amb Xavier Godàs, i Foc Nou, amb Alfred Bosch, puguin fer-ho possible.