Sobre el Pregó de la Mercè, el alternativo, la superioridad moral, los chicos de barrio y el respeto

Llego a casa de participar como voluntario en la organización del Pregó alternativo que un grupo de gente anónima y entusiasta, con el concurso indispensable del talento y el coraje de Toni Albà, han montado.

Alternativo a qué, os podeis preguntar? Pues fácil de entender: alternativo a que alguien que insulta a la mayoría de ciudadanos de Barcelona sea alguien digno de dirigirse al conjunto de la ciudad para invitarnos a disfrutar juntos de la Festa Major.

Te insultan, y desde tu ayuntamiento quieren premiar que te insulten? Pues respondes. Y supongo que lo desconcertante para muchos es la manera como lo hemos hecho: con civismo y con buen humor. Y con respeto a la ciudad, sin interferir en ningún caso en los actos oficiales, ni sabotearlos ni nada. Simplemente haciendo uso de nuestra libertad para montar un acto con el que expresar, a quien quisiera escucharlo, que no vamos a sonreir estúpidamente, cobardemente, resignadamente mientras alguien nos insulta.

Este post no tendría ningún sentido si algo tan fácil de entender como lo que explico no hubiera sido demonizado, acosado, fustigado, criminalizado e intoxicado hasta las nauseas por esta nueva casta municipal, sus acólitos y sus palmeros, incluyendo junta letras y voceros mediáticos.

Vayamos por partes:

- se ha dicho que este acto era un ataque a la diversidad. Como???? Ya me perdonarán ustedes mi ignorancia o mi miopía, pero no alcanzo a ver qué tiene de expresión de diversidad un insulto. Creo que más respetuoso con la diversidad que el independentismo no hay nada. Eso incluye tener que sonreir ante quien te insulta? No veo ninguna relación. Eso implica que ante un insulto todo se vale? Pues tampoco. Ni sonrisas ni lágrimas. Simplemente decir basta, reaccionar cívicamente, moralmente, y organizar un festejo lúdico para decir que por ahí no pasamos. Que por el insulto a lo que somos no pasamos.

- se ha dicho que era un acto miserable. Y ahí sí que ha supurado con toda su espléndida asquerosidad clasista esa superioridad moral tan propia de una parte de nuestras izquierdas, justamente la que se reúne bajo las siglas de Barcelona en Comú. Miserable un acto cívico, pacífico, lúdico, de expresión de una idea??? Eso es miserable??? Para nuestros comuns y su superioridad moral todo lo que sea no aplaudirlos, no rendirles pleitesía, no actuar como vasallos acomplejados, es miserable. Ellos pueden mentir. Ellos pueden insultar. Ellos pueden basar una campaña en los argumentos de la guerra sucia del Estado contra el independentismo. Ellos pueden hacer los pregones alternativos que haga falta. Ellos pueden sabotear actos, mítines, etc de otros. E incluso ellos pueden ejercer la coacción y la violencia -o cuando menos ampararla- contra todos los otros, los que no son ellos. Pero ante ellos todo lo que no sea pleitesía es miserable. "Como se atreven" han debido pensar rabiosos. Y de ahí sale el exabrupto "miserables".

- se ha querido manipular hasta lo repugnante lo de hoy enervando la condición del pregonero e insultador oficial como alguien "de barrio", que representa las otras Barcelonas. Que por lo que parece son unas Barcelonas con un plus de legitimidad sobre el resto. Se ha querido enfrentar la protesta ante un insulto a esas "otras" Barcelonas, a la genuidad y autenticidad de los barrios de extraradio, como si eso ya fuese un salvoconducto para insultar a todo un movimiento, el independentista, que es medularmente transversal.

A mi me van a venir todos estos a explicar lo que es un barrio de extraradio? A mi??? A alguien como yo, que crecí en el barrio de San Ildefonso de Cornellá de Llobregat, en plena ciudad satélite, la ciutat trapera? Pero de qué vais????? Que yo creciera en una calle sin asfaltar, fuera a un colegio público en el que éramos más de 40 en clase, que mi primera lengua fuera el castellano y que no recibiera ni una sola clase de catalán hasta que empecé el BUP, como un perfecto analfabeto... que esa fuera mi infancia y mi adolescencia... me hace meritar en algo, me da bula para nada? Pues no. Ni a mi ni a nadie, por lo tanto tampoco a quien lo instrumentaliza para convertir esa condición en atalaya desde la que insultar a los independentistas y llamar despectivamente "catalufos" a los catalanes. No, aquí no hay ninguna oposición entre "los de barrio" y "los catalufos". Y es del género imbécil rendir vasallaje a un pensamiento tan siniestro.

Y ver ahora a todos los niñatos de casa bien, los herederos de la gauche divine, haciéndose los avergonzados porque con un acto como el de hoy estábamos poco menos que ultrajando a ese exotismo que conocen como "gente de barrio", personificados en este tal Andújar... pues como que no, como que no cuela, como que por mi, que mi DNI todavía dice "Avenida Línea Eléctrica", os podeis ir a la mierda.

- se ha querido manipular confundiendo (metiendo en el mismo paquete) obra y autor. Si por una actitud vengo luchando desde hace mucho tiempo es porque jamás confundamos obra y autor. He puesto muchas veces el ejemplo de Loquillo. Para mi las canciones de Loquillo son la banda sonora de mi vida, y las escucho a todas horas. Es una obra artística excepcional, que no sólo me hace feliz: también creo que merece el mayor de los reconocimientos, ya sea a nivel de ciudad o de país. Pero en cambio el Loquillo personaje, el autor, hace mucho tiempo que dejó de interesarme, hace mucho tiempo que perdió cualquier respeto por mi parte.

No conozco la obra de Andújar, pero todo el mundo habla de ella con gran afecto y consideración, de manera que me parece la mar de bien que la ciudad le reconociese y premiase esa obra, su obra. Nada que decir, todo lo contrario, contento de vivir en una ciudad que sabe reconocer y premiar la obra de su gente que lo merece. Sí conozco en cambio de los insultos de Andújar hacia los independentista y "catalufos" en general, y como persona, como autor, no me merece ningún respeto. Puede una ciudad premiar la obra de alguien como el, que nos ha insultado? POR SUPUESTO! Debe una ciudad premiar sus insultos convirtiéndolo en pregonero de la Festa Major? JAMÁS!

Diversidad, reconocimiento a una obra, etc. todo, lo que sea.
Pero tolerancia al insultador y darle una dimensión cívica y representativa, nunca.

Y hoy, ese acto alternativo, cívico y lúdico ha sido nuestra manera de expesar ese nunca. No lo hemos hecho saboteando nada, ni silbando, ni interrumpiendo. Lo hemos hecho con un acto bonito, divertido, cívico y socialmente atrevido. Después de un enorme Toni Albà han subido al escenario unos raperos, unos chicos de barrio, que rapeaban en catalán y en castellano, y que han convertido su Rap de la Independència en un nuevo himno.

Uno de los códigos de barrio, que se aprende rápido en las calles, es el respeto, ganarse el respeto y respetar quien lo merece. Quien esta fuera de esta ley, de este código de honor del respeto, no merece nada. Y Andújar -que no su obra- está fuera de cualquier código de honor: ha faltado gravemente al respeto a quienes lo merecían y con su actitud cobarde y la de los palmeros que le rinden vasallaje no se ha ganado para nada el nuestro, todo lo contrario, únicamente nuestro menosprecio. Queda claro?

DONEC PERFICIAM

Els indys a Madrid: no serà, no ho farem, però per rucs, no per fermesa ni coherència

Avui ha tornat a saltar una altra d'aquestes ja dissortadament clàssiques tempestes de l'independentisme català en un got d'aigua.

Segons un parell de titulars, el senyor Homs hauria dit que estava disposat a votar Sanchez, sense necessitat de promesa de referèndum.

Això el senyor Homs no ho ha dit. Per tant, punt i final al tema.

Punt i final? Doncs per a mi no. Per dues coses:

- la primera, perquè lamento que no sigui cert.

- la segona perquè estic fins els collons de tota aquesta mena d'inquisidors que estan permanent escrutant tot el que passa amb l'única intenció de poder exclamar davant tota la plaça pública "ho veieu, ho veieu, són el peix al cove de sempre" i bla bla bla. Quin exercici més miserable de la pròpia vida i actitud política, dedicar-la per complet a intentar que el tema del món convergent i la independència sigui la profecia autocomplerta de la seva vida. Ells ja van dir-nos a tots que els convergents no eren indepes de fiar.

En fi. No s'hi pot fer res. Un dels frens d'aquest procés és aquesta santa inquisició, i ja ho sabem.

Però anem amb el que tenia interès en comentar, que no és perdre el temps amb frustrats inquisidors.

No, el senyor Homs no ha dit que votarà Sánchez sense acordar referèndum. No ho ha dit, però lamento que no ho hagi dit. I encara lamento més que no ho pugui dir i que no es pugui fer, que l'independentisme a Madrid estigui actuant de manera tan absurda que això no es pugui fer.

Mireu, si no ens perdés l'estètica, si no estiguéssim tan acomplexats pels nostres passats imperfectes (de CDC i d'ERC, que tots dos han fet amb els seus vots presidents del govern espanyol), si valoréssim més un sentit estratègic de les coses, si estiguéssim prou segurs de nosaltres mateixos i ens tinguéssim la confiança exigible... gestionaríem el poder que les urnes ens han donat al parlament espanyol amb molta més intel·ligència del que ho estem fent.

Com a independentista jo tinc claríssim que si la meva opinió servís d'alguna cosa diria a PDC i a ERC que votessin a Sanchez (si arriba a un acord amb els podemitos) a canvi de res, sense negociar res.

I ho faria sense cap complexe. No hi ha major llibertat que fer les coses perquè no n'esperem res a canvi, perquè no implica cap negociació, ni compromís ni res. No hi ha major exercici de seguretat i fortalesa que fer el que ningú espera fem, de fet, el que ningú vol fem.


O acordem referèndum o no hi ha res a parlar. O em follo la Bar Refaeli o no penso sucar el melindro. Els espanyols no pactaran mai un referèndum, ni els de dretes ni els d'esquerres. De la mateixa manera que jo no em follaré mai la Bar Refaeli.

I mantenir-se en aquestes posicions al meu entendre no és cap exhibició de fortalesa, de fermesa i de principis, sinó de la nostra capacitat de fer el ruc gratuïtament.

Enllaça aquesta visió amb una relíquia de l'independentisme perdedor, la de "cuanto peor, mejor". Així les coses, per als nostres inquisidors, per als nostres moralistes, el nostre moviment és tan feble que si el govern espanyol no ens donés hòsties tot el dia, l'independentisme es vindria avall, perdríem suports.

Doncs mireu, no.

A nosaltres què ens interessa?

Que el govern espanyol sigui el més feble possible. I què és més feble: un govern PP, que ha superat qualsevol impúdica vergonya a governar Espanya "en funcions" ad eternum i que cada cop que passa per les urnes rasca més vots i diputats... o un govern "experiment" entre Sanchez i el coletas? Jo ho tinc clar.

Vendetta. Sí, exercir la venjança quan i com es vol és quelcom reservat només als més forts, als putos amos. El PP porta 4 anys fent una política criminal contra Catalunya. Us sembla poc plaer treure's la xorra i, simplement per recrear-se en l'escena, pixar-se damunt el Mariano i el Riverita? Doncs jo només per veure el careto d'aquests dos ja faria.

Cortocircuitar els comuns a casa nostra i decantar-los, per la via dels fets, a una neutralitat al Parlament que evidenciaria a ulls de tot el món la majoria independentista. Està clar que la més intel·ligent estratègia antiindependentista que s'ha desplegat a casa nostra és la que han protagonitzat l'eixam comuns-podemitas. S'han omplert la boca de falsedats. Han promès el que mai estaven disposats a complir. I han criminalitzat l'independentisme. Sense negociar res sortir al faristol del congrés i, mirant als ulls a tots aquests fantasmilles desemmascarar-los davant tot el poble de Catalunya, seria molt positiu. Mireu, xatos, qui fa possible que es pugui res només som els independentistes catalans. I no ho fem perquè hàgim negociat res, sinó per deixar-ho clar davant el poble de Catalunya. El poder no és delegar perquè passi res a Madrid, sinó retenir-lo a les nostres mans. I bloquejar-los, per la via dels fets, al Parlament, neutralitzar-los definitivament.

Llençar un missatge positiu i de suport democràtic a Espanya i al poble espanyol. No tenim res contra Espanya ni el poble espanyol, tot el contrari. Volem viure en pau i volem ser bons veïns, veïns que treballin en comú tot allò que compartim. I per fer-ho no hi ha res millor que dir als espanyols demòcrates "els que us traiem de sobre aquesta lacra del Mariano i del PP som nosaltres, els independentistes, i ho fem a canvi de res, perquè ens sentim solidaris amb vosaltres, i no necessitem negociar res ni res a canvi per ajudar-vos a sortir del pou autoritari del PP i ajudar-vos a tenir una altra oportunitat democràtica".

Col·lapsar els poders fàctics, l'establishment, la casta. Tots aquests han apostat pel PP, per C's i pel sector GAL del PSOE. Han volgut que aquests tinguessin les claus. Pujar al faristol del congrés i dir "veieu aquesta clau? és nostra" i llençar-la al fons del port de Barcelona, és una hòstia descomunal de la que els costarà refer-se. Un PP que aguanta la seva ignomínia d'associació il·lícita dedicada a la corrupció simplement perquè reté el poder, es vindria avall, s'ensorraria en una crisi monumental al dia següent de perdre el govern. I això ens interessa. I què dir del Riverita. Nascut per al poder, i exclòs de tot poder. Negoci rodó. Descomposició.

Crèdit europeu i internacional per a l'independentisme. En aquests moments la situació política espanyola és una preocupació internacional. Aquest bloqueig, que ningú amb mínima cultura democràtica pot entendre, ens arrossega als indys com a part del conflicte. Que sigui l'independentisme català, sense res a canvi, qui tregui Espanya d'aquesta situació ens visualitzaria, a ulls de tots els nostres socis europeus com uns socis fiables, responsables. I això és vital per al nostre procés, perquè la intervenció i mediació internacional és l'únic que pot fer desbloquejar una sortida democràtica. Nosaltres desbloquegem Espanya i predisposem la comunitat internacional a que intervingui per desbloquejar el procés.

Desjudicialització del procés independentista. No s'ha de negociar res. Ni els bons dies. Però és obvi que el PSOE de Sanchez i el Podemos del coletas & cia no és l'autoritarisme del PP. No hem de negociar res. Res de res. Però sabem que tot i que políticament la posició de PSOE i Podemos sigui la mateixa que el PP en relació al procés independentista a Catalunya, seria possible gestionar-lo políticament, lluny dels tribunals.

I seguir endavant. Com si res. La independència no es negocia a Madrid. No entenc aquesta dèria de dir ens tanquem en el cuarto oscuro fins que no acordem un referèndum. Va per favor, no siguem patètics. Els espanyols no negociaran mai un referèndum. La independència serà un procés unilateral o no serà. Esperar res de l'estat espanyol és absurd. Tan absurd com demanar el vot per anar al Congreso per no fer res, per no jugar cap carta, per confondre fermesa amb tonteria i postureo. El procés serà unilateral o no serà. I tindrà mediació internacional o ens enquistarem en el conflicte, i per a aquesta mediació internacional evidenciar la força indy amb gestos de responsabilitat, ens fa guanyar molt i molt crèdit.

És a dir, que jo, com a independentista, no entenc que no tinguem claríssim que si Sanchez i Coletas arriben a un acord cal votar-hi a favor SENSE NEGOCIAR RES, sense ni tan sols parlar-hi, amb cap d'ells. Més enllà de la testosterona de dir "som inflexibles", no sóc capaç de veure cap argument per no exercir la nostra força.  

De fet aquesta absurditat, aquest deliri improductiu, estètic, només s'explica per la fatal combinació de dues circumstàncies:

- l'acomplexament convergent -que entenc- a fer una política inteligent a Madrid. I dic que l'entenc perquè tots sabem que si ho intenta tota aquesta legió d'inquisidors s'hi llençaran a sobre amb una violència tan salvatge que només de pensar-ho fa ganes de tancar-se a un bunquer nuclear. Però també perquè encara és massa recent l'època del peixalcovisme, i aquesta transició tan ràpida enlluerna massa.

-que ERC segueix instal·lada no en fer coses en clau de país, sinó en clau d'hegemonia sobiranista. ERC ha optat, dues eleccions seguides, per regalar el triomf als Comuns/podemites, amb tot el que això implicava de qüestionament internacional de la legitimitat democràtica per la independència assolida el 27S. I ho ha fet perquè està absolutament encegada per la disputa de l'hegemonia en el sobiranisme al món convergent.

Des d'aquest punt de vista, en aquest escenari, ERC pensa que a la tercera va la vençuda, i que si bé en les dues eleccions prèvies la seva miopia ens ha comportat dues derrotes, a la tercera per fi aconseguiran marcar distància amb el món convergent. I a aquest objectiu ho aboca tot, per provocar unes terceres eleccions que els hi donin una tercera oportunitat d'esdevenir hegemònics. Ni que això impliqui perdre les oportunitats que estem perdent per la independència.

I així estem. Pels uns i/o pels altres, confonent fer el ruc amb fermesa. Rebutjant gestionar amb intel·ligència la nostra força, la força indy. Buscant l'aplaudiment estèril del no-res enlloc de fer, a cada moment, allò que més ens convé, sense complexos. Prefereixo el risc de provocar coses que el comfort dels copets a l'esquena per no fer res. 

DONEC PERFICIAM

De ple en el tram final -i decisiu- per fer la independència. La meva visió de com hi arribarem

Per què estem en el tram final?
Estem en el tram final perquè el procés ja ha esgotat totes les seves etapes. No hem completat encara tota la feina que cal per estar a punt, però s'està avançant. Que encara quedi feina a fer no és contradictori amb que hàgim passat totes les pantalles que havíem de passar.

Però perquè això sigui així, per realment estar dins del tram final, cal encara dues coses que s'han de produir aquests mesos de setembre i octubre: superar la qüestió de confiança i aprovar els pressupostos. Sense aquestes dues coses voldria dir no tenim majoria parlamentària per fer la independència i hi hauria una frenada, amb convocatòria de noves eleccions. I ja veuríem què en sortiria, d'un escenari de descomposició així, perquè segurament estaria dominat per la tendència centrífuga de totes les forces sobiranistes, no per la necessària unitat.

Si aquestes dues fites parlamentàries se superen, sense cap mena de dubte estarem en el tram final del procés. I el desenllaç es produirà en els propers 12 mesos.

Al desenllaç s'hi pot arribar de maneres diferents:
- que ho precipiti l'Estat o que ho fem nosaltres. Segons què faci l'Estat els propers mesos pot precipitar un acte de sobirania que implicaria, de facto, la declaració d'independència. Ara mateix al damunt de la taula hi ha un tema clau, com serà què farà el Tribunal Constitucional amb la Presidenta del Parlament, en una resolució que ha de produir-se, d'acord als propis terminis del TC, d'aquí a dos mesos i un màxim de sis.

O l'acte de sobirania el podem fer nosaltres, quan ens sembli el moment adequat per fer-ho. Seria una Declaració Unilateral d'Independència.

- acordadament o unilateralment. Tot sembla indicar que el desenllaç serà unilateral, inevitablement unilateral, atès el tancament antidemocràtic de l'Estat. Però com deia avui en Partal, l'Estat comença a veure que la part catalana no ens tirarem enrere, i potser en l'últim moment, accepta una referèndum pactat. Crec que és altament improbable, però la determinació catalana per arribar-hi, sense cap por a la via unilateral, podria moure alguna cosa. Si tot segueix igual, el desenllaç serà unilateral, en seu Parlamentària, en forma de DUI.

- per un fet imprevisible o d'acord al previst. Un cop instal·lats com estem en la fase desenllaç són molts els fets absolutament imprevisibles que precipitin que es desencadeni el moment final. El desenllaç Forcadell n'és un, però n'hi poden haver més. D'acord al previst vol dir que seguint el full de ruta quan Govern cregui que es donen les circumstàncies, dintre dels propers 12 mesos, desencadenarà el moment final.

Què vol dir i per a quan està reservada la desobediència?
El moment final, l'acte de sobirania, etc. portarà associat un acte de desobediència. Aquest acte implicarà que deixem d'estar sotmesos a la legislació espanyola i el seu poder no pot imposar-se a Catalunya. Serà un acte únic de desobediència, que donarà pas a un nou sistema jurídic a Catalunya de caràcter provisional, de transició.

La desobediència serà un "click", mai, en cap cas, una decisió de començar a desobeir sin ton ni son. Això no passarà mai. Aquí hi ha un ordenament jurídic, i es compleix. No començarem a desobeir en tot allò que ens roti i quan ens roti. L'acte de desobediència serà únic i durarà la fracció de segon per entrar en vigor un nou ordenament jurídic al que estar jurídicament vinculats, sense cap buit legal, sense cap caos, ordenadament. I l'acte de desobediència seran Govern i Parlament els qui decidiran quan i com fer-lo.

Què passarà després d'aquest acte de sobirania que ens declararà independents?
Doncs no ho sabem. Sabem el que nosaltres hem de fer, sabem que necessitem estar preparats per tal que aquest fet, la independència i assumir per tant tot el poder a Catalunya, el puguem gestionar, generi els efectes que volem tingui i el país es mantingui ordenadament tranquil i funcionant. Això que sabem necessitem estar preparats són les estructures d'Estat. Els irresponsables que parlen de "processisme" despectivament menteixen o enganyen, sobre les necessitats que tenim per poder fer efectiva la independència. I en totes aquestes necessitats s'està treballant. En identificar-les i en preveure fins al màxim com abordar-les. És l'única manera d'estar preparats.

No podem eliminar al 100% les incerteses, però sí és exigible que en tot allò que podíem treballar, s'hagi treballat per quan arribi el moment de la independència.


Per a que la nostra independència sigui efectiva no només cal que la proclamem, sinó que generi dos tipus d'efectes:
- en l'ordre intern, és a dir, en la capacitat de ser l'autoritat efectiva sobre el nostre territori
- en l'ordre extern, és a dir, en que allò que fem sigui reconegut internacionalment.

És molt important tota la feina de formigueta, discreta, que s'està fent des de fa molt de temps perquè la nostra independència no sigui ignorada. Si la comunitat internacional ens ignora per complet haurem fracassat. En canvi si la comunitat internacional reacciona, ni que sigui lentament i amb prudència, la nostra independència deixarà de ser virtual i començarà a produir efectes, convertint-nos en un subjecte de dret internacional.

És molt difícil que la reacció internacional sigui immediata, però serà determinant també per l'efectivitat de la independència en l'ordre intern.

D'alguna manera un cop declarada la independència hem de ser capaços d'administrar tot el país. Això vol dir d'aplicar el nou ordenament jurídic, de fer-lo complir, de ser autosuficients econòmicament per poder pagar tots els compromisos que deriven de la hisenda pública (pensions, subsidis, sous, etc), d'assumir íntegrament la seguretat del nostre territori, persones i instal·lacions, i les seves fronteres. Això haurem de ser capaços de fer-ho, d'una manera o una altra. Però no dependrà només de nosaltres, dependrà, i molt, de la reacció de l'estat espanyol.

Què farà l'estat espanyol, com reaccionarà?
Al meu entendre l'estat espanyol el que és impossible que faci és reaccionar de manera violenta, emprant, com és la seva tradició, la força per sufocar la voluntat popular catalana. No veig als tancs entrant per la Diagonal, no veig l'artilleria desplegada a la Plaça Sant Jaume apuntant el Palau de la Generalitat.

Jo crec que la reacció de l'Estat espanyol, que hi serà, es pot articular a partir dels següents elements estratègics:

- front institucional i jurídic, que és el que estan fent fins ara. Mesures legislatives i judicialització. Negació de cap validesa a res del que faci Govern i Parlament.

- tallar l'aixeta dels recursos econòmics a la Generalitat, ofergar-la i generar un conflicte intern via el patiment de la gent, de la molta gent que depèn dels recursos públics.

- recuperar el control dels Mossos d'Esquadra. Aquesta competència l'exercim per delegació. En termes jurídics un simple decret estatal pot posar tota la nostra policia sota comandament del Govern central, amb el que esclataria un conflicte transcendent, ja que del control de Mossos depèn la capacitat de fer complir l'ordenament.

- aplicar, perquè orgasmi l'Albiol, el 155 i anul·lar les institucions catalanes, assumint o delegant el poder a Catalunya en un nou Govern provisional designat a dit o directament des de la Delegació del Govern.

En tot cas aquest serà el segon moment clau del desenllaç del nostre procés. El primer moment clau serà l'acte de sobirania que impliqui la independència i un nou ordre jurídic a Catalunya. El segon serà com es resoldrà el xoc de legalitats i institucional que desencadenarà l'estat espanyol.

Si aplica el 155, però el Govern segueix desplegant les seves funcions, i el govern espanyol no pot fer efectiva l'anul·lació, haurem guanyat nosaltres.Si talla l'aixeta, però el Govern català pot posar en marxa mecanismes de finançament que li permetin una certa autonomia financera, haurem guanyat nosaltres. Si Mossos es mantenen fidels a la seva actual cadena de comandaments, haurem guanyat nosaltres.

I aquest serà un dels moments crítics del procés, en el que tots nosaltres, la gent, serem més importants, més decisius. Si quan l'Estat espanyol desencadeni aquesta resposta nosaltres, la gent, de debò no tenim por i de debò sabem estar a l'alçada, omplirem tots els llocs estratègics i claus del país per protegir la nostra sobirania, cívicament, pacíficament, però efectivament. Si omplim la Plaça Sant Jaume i el Parc de la Ciutadella, i ens hi mantenim ferms, protegint les nostres institucions, el nostre Govern i els nostres diputats i Parlament, l'estat espanyol no podrà imposar la seva autoritat.

No es tracta d'aixecar barricades ni de fer cap cosa estranya. Es tracta de, cívicament, pacíficament, fer, convertits en multitud, impossible a l'estat espanyol actuar contra Govern, contra el President o contra els consellers. I igual amb el nostre Parlament.

El moment definitiu
Quan hàgim fet tot això encara no haurem aconseguit res, simplement ho haurem precipitat tot i estarem de ple instal·lats en el conflicte, perquè ni nosaltres podrem vinclar i provocar la "rendició" de l'estat espanyol, ni l'estat espanyol ens podrà "vinclar" i provocar la nostra rendició, excepte provocant un impossible Tiananmen al cor d'Europa.

D'aquest moment en el que estarem instal·lats de ple en el conflicte, d'un conflicte en el que una part, la catalana, haurà exercit la democràcia i haurà proclamat un dret universal, i en el que l'altra part, tot i estar mancat de legitimitat, exercirà tota la seva força institucional i judicial possible i tota la seva capacitat d'influència internacional com a soci fiable que és de la comunitat internacional, per aixafar el nostre "aixecament".

I d'aquest atzucac només veig una manera de sortir-ne raonablement: amb la mediació internacional. Si nosaltres ho hem fet prou bé, si hem sabut explicar al món la legitimitat que ens assisteix, democràticament, per fer el que estem fent, si hem aconseguit un mínim de suports, cal esperar que la comunitat internacional no es desentengui d'aquest conflicte al cor de l'Europa Occidental.

En una situació així és l'únic escenari possible per fer un referèndum d'independència, que sigui auspiciat per la comunitat internacional, imposat a les dues parts, que l'hauríem d'acceptar en tots els seus termes i tutelat i supervisat per organismes internacionals.

Seria un escenari en el que associat a les condicions del referèndum hi hauria compromisos per a les dues parts, tant per al cas de victòria independentista com de derrota. Uns compromisos òbviament d'acceptació del resultat, però també en relació al deute de l'estat espanyol, a les seves infraestructures a Catalunya, actius i passius, presència en organismes internacionals, etc.


Per a que aquest escenari sigui possible haurà estat clau tot el que s'ha fet des que es va iniciar això que hem conegut com a procés. Haurà estat clau l'exemplar mobilització popular que hem protagonitzat cada Onze, tan massiva, tan cívica, tan pacífica. Haurà estat clau carregar-se de legitimitats elecció rere elecció, i amb tots els intents de trobar una sortida democràtica i negociada. Haurà estat clau el precedent del 9N, la nostra determinació i intel·ligència per fer-lo sense que l'estat pogués impedir-ho.

Per a que aquest escenari sigui possible la comunitat internacional ens haurà de reconèixer com un soci fiable, no com un país de tarats que volen muntar un règim bolivarià al sud d'Europa.

Per a que aquest escenari sigui possible, la comunitat internacional haurà de tenir plenes garanties i convenciment que la nostra proposta és exemplarment democràtica i ofereix plenes garanties als drets de tots els ciutadans de Catalunya, econòmics, polítics, jurídics, lingüístics, etc. Per això és tan important el consens polític entre els grans partits independentistes de garantir l'oficialitat de català i castellà.

Una visió global del moment:
Hem arribat on som perquè hem fet moltes coses i les hem fetes molt bé. El que estem fent i el que anem a fer és d'una complexitat i dificultat extraordinària, el que estem fent i el que anem a fer és... èpic.

No existeixen dos processos independentistes iguals. Uns hi arriben d'una manera i uns d'un altra. Cap precedent ens serveix com qui tria la manera d'arribar-hi, a la carta. Tant de bo tinguéssim un TC com el que van tenir a Canadà que va obrir una via democràtica. Tant de bo l'estat espanyol tingués una mica de la qualitat democràtica del Regne Unit, amb la seva capacitat d'acordar un referèndum vinculant. Ni Quebec ni Escòcia no van, però ser independents. No només cal trobar la manera d'arribar-hi, sinó assegurar que en arribar-hi som majoria, hem treballat per convèncer els nostres veïns, fins ara ho hem fet, però hem de seguir.

L'estat espanyol és un enemic temible. És un estat molt fort. Té un enorme poder. I està plenament reconegut i homologat en termes democràtics i com a soci fiable dels seus aliats. L'estat espanyol no és una URSS en descomposició com quan els Bàltics hi van arribar.

Nosaltres hem fet la nostra pròpia via. El que coneixem com a procés ha despertat l'admiració a tot el món. I fins ara hem ofert una imatge de compromís amb la democràcia i amb la llibertat i els drets col·lectius i individuals exemplar, i això ens ha omplert la motxila d'una legitimitat i credibilitat que hem de maldar per conservar íntegrament.

Sí, estem en el tram final. Ara hem de concretar, ara estem en condicions i és el moment de fer-ho. No hi ha marxa enrere. Govern i Parlament tenen la responsabilitat de fer-ho, de triar el moment o de respondre a una situació creada exercint la sobirania. I nosaltres, la gent i la societat civil organitzada tenim la responsabilitat de defensar la nostra sobirania quan l'exercim.

I esperar, llavors sí, que la mediació internacional faciliti una sortida ordenada, democràtica, negociada, arbitrada, tutelada, que inclogui, necessàriament, el referèndum d'independència.

No veig possible que entre l'acte de sobirania que protagonitzarem els propers mesos i fer efectiva la nostra independència, tant internament com internacionalment, ens puguem dedicar a fer constitucions, ni processos constituents, ni eleccions, ni referèndums unilaterals.

Veig que a aquest declarar-nos independent seguirà un període de profund trasbals i de màxima tensió del que, atès que davant tenim l'estat espanyol i la seva ceguesa autoritària i antidemocràtica, només una decidida intervenció internacional ens pot permetre una sortida com la que volem i desitgem, democràtica, amb un referèndum i amb plenes garanties per a tots.

Venen els mesos més decisius de les nostres vides i de la Catalunya contemporània. Per sortir-ne victoriosos haurem de ser molt forts. I en aquest moment tan transcendent i exigent crec que és bo tinguem present la saviesa de Ramon Muntaner:

 I si algú em demana: "En Muntaner, quin és l'exemple de la de mata de jonc?", jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l'arrencaran, encara que alguns més s'hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l'arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà"

La nostra fortalesa ha de ser la de la mata de jonc, la unitat i la flexibilitat, no la de la rigidesa ni la desconfiança entre nosaltres.

SOM-HI

DONEC PERFICIAM

SUPERILLA, SUPERTONTERIA I SUPERINCOMPETÈNCIA

Dilluns al matí uns operaris de la senyora Colau, alcaldessa de Barcelona, van agafar unes quantes tanques que hi posava "superilla", van tallar el trànsit en un munt de carrers d'unes quantes illes de cases del Poblenou, van dir als de les bicis i els monopatins que allò era seu i així va quedar solemnement inaugurat el més gran i ambiciós projecte de transformació urbana d'aquesta tropa de la Colau & cia: LA SUPERILLA.

I ja està. Això és més o menys el que sabem, que per tota una sèrie de carrers d'un perímetre d'illes de cases del Poblenou no hi podran circular els vehicles.

Això sí. Per a que en aquests carrers no hi hagi circulació l'han desviada a la resta de carrers del barri, saturant-los, omplint-los de cotxes, autobusos, camions, circulació... i sumint el barri en un col·lapse circulatori que amenaça de cronificar-se.

No sabem res més. Ni quins són els objectius, ni que es pretén, ni que s'espera obtenir, ni perquè s'ha fet així, etc.

Així les coses la superilla en realitat és una superestafa, una mostra esfereidora de la superincompetència d'aquesta alcaldessa i el seu equip.

PETIT APUNT SOBRE POLÍTIQUES PÚBLIQUES (plantejament i avaluació d'idoneïtat)

Mireu, una de les meves àrees d'especialització professional, al costat del tractament d'informació, és l'avaluació de polítiques públiques, singularment en l'àmbit educatiu. He estat avaluador de qualitat d'agències públiques catalanes, andaluses, gallegues i també del Ministeri. Tinc per tant una certa formació, uns certs coneixements i una certa experiència en metodologia d'avaluació, aplicable a les diferents polítiques públiques de les diferents administracions.

Molt succintament: per a que una política pública estigui adequadament formulada cal que tingui ben definits els seus objectius, tenir identificat què es persegueix posant en marxa aquella política. Amb els objectius clars, es formulen les mesures que integraran aquella política. I, finalment hi ha d'haver una sèrie d'indicadors que ens permetin, a partir del punt de partida inicial, expressar de manera quantificable allò que volem assolir. Han de ser indicadors coherents en relació a les actuacions que es realitzen, per poder monitoritzar el desplegament de la política i, d'acord a la programació o previsió que hàgim fet, l'assoliment dels resultats esperats o volguts.

I amb totes aquestes coses és possible avaluar una política pública. I de tot això que tan succintament he dit que forma part d'una política pública mínimament ben formulada en el cas de la superilla no hi ha res de res.

Però abans de seguir amb el tema de la superilla permeteu-me que us posi un exemple que ha esdevingut un clàssic en els processos de formació en l'avaluació de polítiques públiques. Es tracta de la mesura que va posar en marxa el tripartit de reducció de la velocitat de circulació a l'àrea de Barcelona a 80 km/h.

La mesura tenia uns objectius molt clars, públicament expressats: reduir la contaminació i reduir la sinistralitat.

La visió amb la que s'impulsava aquesta mesura era que l'emissió de CO2 és menor a 80km/h que a l'anterior límit, i que aquesta reducció de la velocitat implicaria una reducció també de la sinistralitat, de manera que això comportaria simultàniament una major fluïdesa en el trànsit, atès que els accidents causen una gran afectació a la circulació.

Els objectius i la visió de la política disposaven d'un diagnòstic de la situació, que posava èmfasi en els elevats nivells de contaminació que s'havien assolit l'any anterior i que eren els que havien precipitat la mesura. I també es recollia què s'esperava obtenir.

A l'any de posar-se en marxa la mesura el llavors conseller de mediambient, sr. Baltasar, va sortir eufòric a explicar com s'havien reduït els nivells de contaminació en relació a l'any anterior. I va qualificar d'un èxit extraordinari aquella mesura que havia permès allò. La mesura, també cal dir-ho, havia despertat no poques crítiques, algunes també tècnicament molt ben formulades.

Fins aquí podríem dir que aquest cas s'explicaria com a modèlic, o un cas d'èxit. Però no és ben bé així. Els indicadors amb els que es mesurava l'impacte de la política eren incomplets, excessivament simplistes i no eren coherents en causa-efecte, de manera que s'atribuïen resultats a mesures sense cap correcció, amb vincles espuris o amb imputació d'efectes provinents d'altres circumstàncies.

Efectivament la contaminació s'havia reduït en els termes que eufòricament explicava el conseller, i que ell atribuïa, inequívocament, a la limitació de 80km/h.

Però les coses en la realitat havien anat de manera una mica diferent. L'any abans de posar en marxa la mesura, quan es van assolir aquells nivells de contaminació tan perillosos... havia estat un any d'una extraordinària sequera. Tan excepcional va ser aquella sequera que tots recordareu com aquell mateix conseller, Baltasar, d'ICV-EUA, va acabar invocant a la Mare de Déu de Montserrat perquè ens portés aigua, pluja.

I tothom sap que un factor decisiu en els nivells de contaminació té a veure amb les condicions climatològiques. L'absència de pluja i un anticicló persistents disparen els nivells de contaminació. I la pluja els fa baixar radicalment.

Doncs bé, curiosament, després de la invocació a la Moreneta i de la posada en marxa d'aquesta política pública de la limitació de velocitat, aquell any següent va ser d'una pluviositat extraordinària. Així, en un any vam passar d'una sequera atroç a uns registres rècord de pluja.

I vet aquí que quan algú -que no va ser el conseller- va imputar les condicions meteorològiques a la reducció de contaminació es va veure que aquesta reducció que el conseller atribuïa a la seva mesura en el fons, el gruix de la seva reducció, es devia únicament a que havia plogut més que l'any anterior.

I fins aquí la petita aproximació a polítiques públiques i com avaluar-les. Si he aconseguit situar els seus elements bàsics, em serà més fàcil explicar perquè la superilla és un superfrau, una superincompetència.

Què persegueix la superilla? No se sap. Com a molt et deixen anar aquesta cursilada de gilipollez de "retornar la ciutat als veïns", com si la circulació pels nostres carrers fos un acte maquiavèlic que persegueix recloure els veïns a les seves cases i no deixar-los sortir al carrer. I també, com a molt, et diuen que és "fer visible que podem tenir una altra ciutat, sense cotxes, sense trànsit, sense fums" i els més agosarats diuen "és un primer pas" per reduir els cotxes a la nostra ciutat", i això ho diuen amb un cert to emfàtic, com si volguessin dotar de transcendència el moment i les seves paraules, per a la posteritat.

Doncs bé, com que això és el que tenim, anem a mesurar la coherència entre mesura i objectius (ehem).

Imaginem que efectivament la mesura vol "retornar la ciutat als veïns". Quina classe de mesura és una mesura que treu tot el trànsit d'un carrer i el passa al carrer del costat? Què passa, que retornem a uns veïns i desposseïm i martiritzem saturant-los amb tot el trànsit a uns altres? És de bojos. Fail.

Imaginem que la mesura vol reduir l'ús del cotxe privat. Quina classe de mesura per reduir és la que, tornem-hi, només desplaça el trànsit a un altre carrer i no afegeix ni un sol element més que faciliti la mobilitat, ni una sola millora més en les estratègies de mobilitat no privada????? Una farsa, una estafa.

Tornem un moment a aquesta cursilada de "retornar la ciutat als veïns": urbanísticament l'execució patètica d'aquesta idea de "superilla" que ha fet la Colau és demencial. La superilla, el que de debò ha fet és generar un espai aïllat, no un oasis, sinó un espai al que no s'hi va, pel que no s'hi passa, que quedarà com un forat negre al mig del barri, fora de la trama vital de la ciutat, fora d'allò que ens permet descobrir i viure. Avui m'hi he passejat. Carrers totalment desèrtics. Els quatre sumbats de les bicis fent el cabra pels carrers. Un avi allà al fons, en un xamfrà, mirant desorientat al seu voltant sense entendre què estava passant. I uns botiguers extraordinàriament irritats, perquè ja s'ho veuen venir.

Què entenem per "retornar"? Paralitzar? Aillar? Un silenci que fins i tot fa por, tan fantasmagòric i artificial que et sembla estar en un episodi de Walking Dead i que en qualsevol moment se't llençaran a sobre uns zombis.

No, més enllà del frau que seria retornar a uns i castigar als altres, això no és retornar res. Això és una rucada.

Una actuació com la que s'ha fet, de posar quatre tanques amb el nom de "superilla" per impedir pas de vehicles, desviar tot el trànsit als carrers adjacents i res més, és un frau. Una actuació així, desconectada de qualsevol altra possible acció, aillada, com una erupció és d'una superincompetència esgarrifosa. A què juguen? Com poden jugar així amb els veïns? Com poden ser tan arbitraris? com poden generar un model de polítiques que "beneficia" a uns i "castiga" a uns altres tan arbitràriament?

"No vegis quin silenci ara per les nits" em deia un veí de la superilla, "és increïble, no se sent res, fa por i tot de vegades". Fora de la superilla una veïna d'un carrer al que han desviat el trànsit de tres autobusos diürns i un parell de nocturns em mirava incrèdula "visc en un primer, estic desesperada, no sé què fer, és tot el dia i és tota la nit, i així de sobte". Doncs sí. A uns, des d'aquest punt de vista del soroll els ha tocat la loteria i als altres, la crucifixió. Arbitràriament.

• És evident que una política pública que hagués tingut per objectiu reduir el soroll hauria d'haver estat pensada per a tots els veïns. Doncs no.
• És evident que una política pública que hagués volgut reduir la circulació de cotxes hauria d'haver estat plantejada globalment, per a tota la ciutat, i connectada, sobretot, a mesures de millora del transport públic. Doncs no, res.
• És evident que una política pública que vulgui reduir els fums no ho fa portant tots els fums al carrer de sota.

Més enllà de l'estafa i incompetència que evidencia la superilla, hi ha alguna cosa al darrere de tot plegat que encara ho fa tot molt més inquietant: Quan aquesta gent de la Colau pensen en la ciutat i la seva gent, i les seves necessitats, i el futur que s'imaginen... què hi veuen?

Perquè a mi el que avui m'ha semblat és que la seva ciutat és una ciutat de gent que s'està al carrer, que vagueja, que no va enlloc, que s'asseu a un banc, que mira els de les bicis i que recorre el tram del portal de ca seu al xamfrà com si el custodiés.

Per un moment la ciutat ha esdevingut la Lola de la mítica cançó de Los Suaves, quan diu "no trabaja pasa el rato".

Aquesta gent de la Colau tenen al cap i projecten una ciutat de gent que "pasa el rato", no de gent que treballa. La ciutat dinàmica, emprenedora, de la gent que treballa, que té necessitats de mobilitat, que es desplaça perquè fa coses, que es desplaça perquè ho necessita, que va fora, que ve de fora, que porta coses, que deixa coses, etc... aquesta ciutat i aquestes persones no interessem a la Colau. Fem nosa. I pel que sembla no pensa prendre cap mesura que ens beneficiï.

En el fons no és d'estranyar. La Colau sempre ha viscut de subvencions a xiringuitos que convertia en sous, en paguitas.

La superilla és la Icària del model Colau, una ciutat de gent que no fa res, o bé perquè són pensionistes o bé perquè han aconseguit estendre els subsidis i les prestacions. Si es pot viure amb un subsidi, per a què treballar? 

I la superilla sí que llavors veiem és coherent amb aquest model econòmic, de subsidis i prestacions. La superilla sí que respon a aquest model de ciutat i de ciutadans, de gent que no ha de fer res, que no necessita anar enlloc o que té tot el dia per per anar-hi, sense presses. Una ciutat "para pasar el rato".

Cap al vespre, m'he segut en un banc, mirant el no res, la no vida, contagiat una mica d'aquesta malaltia de girar-se quan de sobte sents un soroll o quan veus un veí sortir d'un portal "on anirà aquest?". I llavors, sense adonar-me'n, m'he trobat tararejant Los Ronaldos "estamos aquí sentados, estamos viendo la vida pasar..."

Els comuns (i socis) o la política de promoure i gestionar la frustració col·lectiva i individual

En els últims mesos totes les notícies de caràcter econòmic que hi ha hagut han estat positives o molt positives. Estem batent rècords d'exportació. Portem molts mesos generant ocupació. El ritme d'inversions a Catalunya i de creació d'empreses és dels més alts d'Europa. I malgrat això, o d'una manera que fa obligada una reflexió sobre el que implica de dissociació, en el darrer baròmetre del CEO, quan es pregunta als enquestats si la seva situació econòmica és millor, igual o pitjor que la de fa un any tenim que per a un 61,5% és igual, però per a un 27,1% és pitjor i només per a un 11,1% millor.

Sembla que la millora en els indicadors macroeconòmics encara no arriba a la a la gent, de manera que la percepció social, al nivell micro segueix sent negativa.

Així, un 63,7% dels ciutadans valoren la situació econòmica com a dolenta o molt dolenta. És una dada contundent, tot i que, alhora, també ens permet una lectura "en positiu", perquè és un percentatge que està 26 punts per sota de la percepció que es tenia entre octubre 2012 i febrer del 2013, quan un 89% pensava que la situació era dolenta o molt dolenta.

De cara al futur, la societat segueix sent pessimista, i un 41% creuen que ens quedarem igual, però un 20,4% que empitjorarem, i només un 24% que millorarà.

Ningú, absolutament ningú, no pot negar la duresa de la crisi i l'impacte social que ha tingut, a tots els nivells. Molta gent ho ha passat i ho està passant malament. I, a més, totes les martingales i lladronici  que la crisi ha destapat, ha fet aflorar, s'ha emportat pel davant bona part de la credibilitat en les institucions, governs, bancs, etc.

I això ha passat a tot arreu. A Europa i a Catalunya. Tanmateix la singularitat de Catalunya és que potser a cap altre país del món no hi ha hagut tants polítics, tants partits polítics i tantes associacions i persones que han convertit la gestió de les frustracions en la seva oportunitat política. Aquests polítics i aquestes forces polítiques no proposen, no ofereixen solucions, no es presenten com a millors gestors.... únicament es postulen de masovers polítics d'unes frustracions individuals que ells s'encarreguen d'estendre, d'inocular en el teixit social.

Un exemple paradigmàtic de tot això el tenim amb l'alcaldessa de Barcelona, la senyora Ada Colau. Ara mateix a Barcelona hi ha més desnonaments dels que hi havia quan era alcalde Xavier Trias, però ara no són notícia. La gran habilitat de la Colau i la seva gent va ser treure un profit personal i polític del drama que estava vivint tanta gent, i assolir uns impactes mediàtics extraordinaris del seu "activisme subvencionat". Insisteixo, no per a oferir solucions, sinó per a gestionar les frustracions de les persones.

I aquesta gran habilitat que han tingut per fer tot això és mereixedora d'un Òscar a la millor interpretació quan ho han fet convertint en sous personals subvencions públiques destinades a treballar per millorar les condicions de les persones afectades per la crisi. 

La singularitat de Catalunya és, doncs, ben penosa: tenir una bona part de la classe política únicament preocupada de sumir la societat en un pessimisme crònic, de destruir totes les institucions i les opcions que tenim com a país i aconseguir així que la gent abandoni qualsevol esperança en un futur millor, mentre ells s'ofereixen per gestionar aquesta frustració. 

L'estratègia sistemàtica i planificada de generar frustració: 

Fixem-nos en una cosa: en aquest mateix baròmetre del CEO es preguntava als ciutadans com valoraven diverses institucions de les que conformen el nostre país. I les millor valorades eren les Universitats i els Mossos d'Esquadra. Això explica que justament sigui en la política universitària i en la Policia de Catalunya en el que partits com la CUP i CSQEP han centrat la seva tasca destructiva al Parlament i a la societat. Porten sistemàticament mentint al voltant de la realitat del nostre sistema universitari, generant conflictes, manipulant l'opinió pública, criticant A si es fa A i B quan es fa B. I encara pitjor amb els Mossos, que han patit una criminalització repugnant, injusta i intolerable.

No, no és cap casualitat que en aquests mesos que portem de legislatura per a aquests partits que viuen de gestionar la frustració, Universitats i Mossos, les dues institucions més ben valorades socialment, hagin concentrat les seves estratègies destructives. El seu espai polític depèn de la frustració i la insatisfacció de la gent, i per tant ara s'estan concentrant en aquestes institucions ben valorades per la ciutadania, amb l'objectiu de que també perdin la confiança en elles. Que no hi hagi cap confiança ni esperança en res.

A un altre nivell C's i PP converteixen la mentida i la manipulació sobre la realitat del país en la seva única argumentació per combatre el procés independentista. Negar l'evidència per culpabilitzar de tots els mals i frustracions possibles al procés independentista.

I encara un parell de "fites" més d'aquests promotors i gestors de la frustració:

1- Una de les estratègies d'aquests partits de gestió de l'odi és impulsar polítiques i discursos que són rebuts o percebuts per una part molt significativa de la nostra societat com una manera de "complicar-los-hi, dificultar-los-hi" la seva vida, i per a una altra part de la societat desposseir-los sibil·linament dels seu caràcter de ciutadà amb drets polítics per convertir-los en una mena de zombis socials, aclaparats pel bombardeig dialèctic que busca fossilitzar-los com a víctimes d'una discriminació sistèmica. 

Posem un exemple: si un 30%, aproximadament, dels nens en edat escolar van a l'escola concertada, es fan soflames i discursos, i mocions contra aquesta escola concertada perquè els pares d'aquest 30% dels alumnes vegin amenaçada la seva posició i s'instal·lin en la frustració de la impotència davant un poder polític que només treballa per esbudellar el seu estil de vida.

Simultàniament es fa una campanya contra "les retallades" que manipula la realitat i la distorsiona amb l'objectiu de generar frustració i ressentiment en tots els pares que porten els fills a la pública. I una escola que gestiona el procés educatiu dels nens amb gran solvència i amb resultats i ratis totalment homologables de qualitat, per més que sempre siguin millorables, és presentada com una mena de llocs sòrdids en els que dipositem els nostres fills, sense cap condició perquè puguin aprendre, a diferència dels de la concertada (generar ressentiment).

Amb la Sanitat passa més o menys el mateix. Un model sanitari que és de referència internacional, d'una altíssima qualitat, avançadíssim, punter, etc. és, amb l'excusa de les retallades, distorsionat de tal manera que sembla que els gestors de salut hagin estat uns sàdics que han convertit en una amenaça de mort el caure malalt. Trepitgeu qualsevol CAP o Hospital, estan plens de propaganda repugnant, d'una distorsió moralment insuportable de la realitat del nostre sistema. Mentre tant, fa una setmana coneixíem una estadística estatal que ordenava les comunitats autònomes amb el rati llits hospitalaris tancats per milió d'habitants. I resulta que Catalunya és la comunitat autònoma on aquest rati és més baix, és la número 17, amb 79 llits tancats per cada milió d'habitants, mentre Andalusia en té 308 tancats per milió d'habitants.

Després de tants discursos, propaganda, mentides, manipulació de tots aquests partits i líders polítics, resulta que Catalunya som els que hem pogut gestionar la crisi amb un menor impacte sobre la població, quan si escoltaves aquests gestors de l'odi semblava que havíem posat en marxa algun programa eugenista per liquidar la població malalta.

2- una segona fita en aquesta estratègia dels sembradors i gestors de la frustració és sabotejar totes les opcions i les polítiques que puguin fer que les coses vagin millor: si el seu capital polític és gestionar la frustració, quanta més gent frustrada hi hagi, millor per a ells i per a les seves opcions polítiques.  

A diferència del funcionament democràtic i institucional normal a tot el món, aquests gestors de l'odi nostrats se solapen amb els ungits per la superioritat moral, i sempre hi haurà algú, aquí o allà, a qui culpabilitzar i fer responsable de que les coses vagin pitjor, ni que manin ells. I si no es troba a qui culpabilitzar a prop, sempre hi haurà els EUA i Israel per fer-ho.

Això és el que explica que en un any l'Ajuntament de Barcelona de la senyora Colau no hagi estat capaç de gestionar NI UN SOL projecte per a la ciutat. Ni un de sol! I que en canvi hagi abandonat totalment, ignorat i menyspreat, tots els sectors productius de la ciutat i posat en perill els grans projectes que fan de Barcelona una referència mundial. Des del món de l'empresa fins al món de la ciència. Des del món de la cultura fins al món del comerç i el turisme.

Hi ha dos exemples paradigmàtics de tot això: la manera com s'està posant en perill la continuïtat a la ciutat del Mobile World Congress, que reporta enormes beneficis, a tots els nivells, a la ciutat i a la seva gent. 

Però també la manera com s'ha començat a criminalitzar el turisme, que és una activitat econòmicament clau per a la ciutat. És una hipocresia i cinisme sense precedents obrir un debat sobre els possibles efectes negatius per a la ciutat que hi vinguin estrangers a fer-hi estades temporals (turisme) i en canvi no és qüestionin els efectes sobre la ciutat que hi vinguin estrangers per quedar-s'hi permanentment (immigració).

Tot això passa mentre hi ha una tolerància inadmissible amb activitats il·legals, com el top manta, que ha generat un efecte crida i ara tenim tots els carrers del centre de la ciutat convertits en un zoco que combina la gestió de la misèria amb les estratègies de les màfies. O també la tolerància, àdhuc la legitimació, d'activitats incíviques com colar-se al transport públic, que és una pràctica que s'està estenen com la pólvora.

Per acabar de situar els eixos de la política de la frustració, simultàniament a tot això el mateix Ajuntament assetja, persegueix, multa, limita, dificulta, les activitats legals, del petit comerç i de tota la gent que intenta fer les coses bé, demanar permisos, obtenir llicències, pagar impostos, crear llocs de treball, viure de la seva feina. Amb aquest col·lectiu l'Ajuntament de la senyora Colau directament els està perseguint, fins i tot amb actuacions arbitràries, sense fonament, despòtiques. La senyora Colau permet que 1.000 manters converteixin la Rambla i la Barceloneta en un zoco controlat per les màfies, però després obliga a tancar o reduir a una mínima expressió econòmicament insostenible, terrasses d'establiments que tenien tots els permisos i llicències en ordre. Et pots colar al metro sense problema, però si tens aire condicionat a la botiga i tens la porta de l'establiment oberta, inspecció i sanció -fortíssima- per comportament incívic per desaprofitament energètic.

Ens cal una reacció cívica i política similar a la que ha desencadenat el procés independentista per evitar convertir-nos en hostatges d'aquests polítics de la frustració. La nostra societat és extraordinàriament dinàmica, creu en l'emprenedoria, en el treball i en l'esforç, perquè així és com s'ha fet al llarg dels segles. No podem permetre que els gestors de la frustració ens converteixin en una societat grisa, sense esperança, apalancada, que espera li facin enlloc de deixar-hi la pell per fer-ho, que la seva única esperança sigui un subsidi en comptes de creure en assolir les coses a través de l'esforç, del treball, del talent, de la iniciativa. Ens cal reaccionar. I urgentment.

"Tu madre no lo dice, pero me mira mal" (les claus del moment del procés indy)

No, avui no parlaré de Loquillo! Però em permetreu el sarcasme de manllevar una de les seves cançons icòniques, "Ritmo de Garaje", per parlar d'independentisme, de la situació actual en la que crec es troba el nostre moviment. Així tanquem una mica el cercle malèfic que obrí Ciutadans quan va aparèixer i va fer servir aquest temazo com a "música de sintonia".

En una de les estrofes, diu:
"tu madre no lo dice, no, pero me mira mal
quien es ese chico tan raro con el que vas
cuando yo estoy delante me trata muy normal,
y a solas se imagina un novio más formal"

Una desconfiança silenciosa. No ho diu, però me mira mal. I s'imagina una altra cosa millor.

En el fons és una situació que descriu molt bé un dels principals problemes que té l'actual moviment independentista: la falta de confiança entre els diferents actors. Una falta de confiança que provoca moviments estranys i que estiguem fent coses que objectivament no aporten gaire cosa al moviment.

Abans d'entrar en aquest tema, dir-vos que estem a les portes d'un nou Onze i del que s'anticipa com a fase final del procés, en ple desenllaç.
Dir que és més important que mai que aquest Onze sigui un èxit no seria del tot cert, perquè l'any passat també ho era, i també ho va ser el el 2014, i per la Via i aquell Onze del 2012 que desencadenà el procés com l'hem conegut fins ara. Per tant, és tan important com tots aquests anys. I és important perquè la mobilització massiva i cívica és un dels senyals d'identitat del nostre moviment, sense la qual no s'hauria produït. Cada país i moviment independentista ha tingut les seves circumstàncies. I aquesta és la nostra. Per això és tan important repetir la mobilització massiva. Forma part de la nostra credibilitat com a moviment. Forma part de l'evidència de la nostra força.

Però a diferència d'altres anys, l'Onze no provocarà res, no desencadenarà res, perquè ja està tot provocat, ja està tot en marxa, desencadenat.

Si la mobilització extraordinària d'aquests anys és el que ha provocat el procés independentista i desencadenat tots els efectes que s'han seguit des d'aquell 2012, ara ja tot està en marxa, ara ja tot està passant, ara ja tot passarà. Per això són tan patètics i ridículs tots aquests que parlen de "processisme" en termes pejoratius. Perquè la grandesa del que estem vivint és aquest procés extraordinari que ha anat cremant etapes, totes elles importants i necessàries, fins arribar al punt en el que estem ara.


Hi ha dos grans fets el desenllaç dels quals ho podria precipitar tot... o no.

1. El de més rellevància en termes de desencadenar la fase final que pugui fer efectiva la independència, que ens pugui portar a fer allò que seria actuar com un país independent, és, sense cap mena de dubte, el conflicte obert entre la Mesa del Parlament i el Tribunal Constitucional. 

La patositat del Govern espanyol, modificant ara fa cosa d'un any la llei del TC per atribuir-li funcions insòlites en un tribunal d'aquesta naturalesa, combinat amb -segona patositat- voler impedir al Parlament parlar i debatre temes... és el que ha precipitat aquesta situació que cap de nosaltres podia preveure fa només 2 anys.

El TC té damunt la taula el "marron" d'haver d'actuar contra la Mesa del Parlament perquè no hauria obeït el seu requeriment per no parlar d'un tema. I aquest marron implica la possibilitat d'actuar penalment contra la Presidenta del Parlament i altres membres de la mesa. D'aquí en pot sortir només dues coses: o una baixada de pantalons de l'Estat, que entengui que no ha passat res i que podem seguir fent (escenari altament improbable tal i com estan les coses). O, segon escenari, que esclati el conflicte, que s'inhabiliti la Presidenta del Parlament o fins i tot coses més fortes com presó.

I com va dir molt bé en Partal en una recent editorial, si s'inhabilita la Presidenta del Parlament, però segueix exercint les seves funcions l'acte de sobirania que implicarà la independència de facto ja l'haurem fet. I un escenari així, com deia abans, cap de nosaltres podia imaginar-lo. Ningú s'imaginava que l'estupidesa de l'estat espanyol el portés a aquest atzucac en el que sigui ell qui precipiti les coses, que afavoreixi que fem l'acte de sobirania, i que a més a més sigui un acte que tindrà la simpatia i complicitat democràtica de la comunitat internacional.

Per això n'hem dit procés. Perquè és una seqüència de fets, in crescendo, la majoria d'ells imprevisibles, fins al resultat final. Però això és un pensament massa sofisticat pels lloros estupendistes que ho intentaven menysprear amb això del "processisme".

I aquí estem. El conflicte estarà desfermat i la seva sortida és, altre cop, imprevisible. Aguantarem? Serem tan forts i ferms com presumim amb cert punt fatxenda sabrem ser? Fins on arribarà l'Estat en la seva demència? Quin serà el seu pas per no quedar en evidència com que en una part del "seu" territori ja no mana? Com reaccionarà la comunitat internacional a aquesta situació de conflicte? S'inhibirà i ens deixarà sols faci el que faci l'Estat espanyol? O actuarà per provocar una sortida democràtica per resoldre'l? Tot això no hi ha ni Déu que sàpiga com anirà.

2. El segon fet desencadenat de resultat imprevisible és la qüestió de confiança que ha plantejat el President Puigdemont arran el sabotatge de la CUP al procés, amb l'incompliment dels pactes signats.

Si la CUP rectifica i actua com a soci fiable, actua de manera que puguem recuperar la confiança en ells, el procés independentista seguirà endavant, i estarem únicament en la pantalla abans descrita del conflicte entre TC i Parlament i del Full de Ruta.

Però això no tenim cap garantia que passi. Aquesta CUP delirant, que trenca pactes, que saboteja el procés, que ningú sap com pren les decisions ni qui les pren... és del tot imprevisible. I si per tant no fan res perquè recuperem la confiança en ells, el President Puigdemont i el Govern no superaran la situació parlamentària (qüestió de confiança i pressupostos) i per tant s'haurà acabat la legislatura, i anirem a unes noves eleccions. I això implicarà, gairebé segur, la fi del procés com l'hem conegut fins ara. Altre cop, un fet imprevisible fa dos anys, quan en David Fernández liderava parlamentàriament la CUP, com és que sigui la CUP -aquesta CUP- pot ser el que rebenti el procés independentista i calgui tornar a començar.

I en aquest punt estem. Davant dos processos absolutament inimaginables fa només dos anys, fins i tot un, i que poden precipitar l'acte de sobirania que impliqui la nostra independència, o bé la descomposició de la majoria indy que pensàvem havíem obtingut el 27S i la fi del procés com l'hem conegut fins ara.

Fixem-nos que aquests dos escenaris, aquests dos processos en marxa que poden acabar amb resultats totalment diferents, contenen el millor i el pitjor del que ha estat i és el nostre procés.

Si tenim al davant aquest conflicte obert entre TC i Mesa del Parlament és per la fermesa i determinació que s'ha anat edificant en el moviment independentista des que vàrem iniciar el procés. La Presidenta del Parlament és la Carme Forcadell, que el 2012 liderava l'ANC, que va ser la responsable de la convocatòria d'aquell Onze decisiu, sense el qual no estaríem on ara som. I el procés, la seva vitalitat, ha portat la Carme del carrer a la Presidència del Parlament. I això és extraordinari, i exemplifica plenament la grandesa de tot el que hem fet en 4 anys.

I si tenim al davant la possibilitat de ser nosaltres mateixos els qui destruïm la majoria indy assolida el 27S és justament perquè malgrat la grandesa de tot el que s'ha fet, malgrat el molt que s'ha fet, hi ha hagut i hi ha una corrent soterrada de permanent desconfiança entre els actors. I això és un drama, perquè pesa com una llosa sobre les nostres opcions. Això som nosaltres mateixos i les nostres rucades els que en som responsables. Rucades convenientment alimentades pels aparells de l'estat.

"Tu madre no lo dice, no, pero me mira mal...". ERC no ho diu, però mira malament a CDC i el seu món, no se'n fia i pensa que només si ells són els qui ho liderin, es farà la independència. Això ja va estar a punt de carregar-se el 9N, va estar a punt de carregar-se el 27S i ha facilitat la victòria dels comuns a l'Ajuntament de Barcelona i a les dues eleccions estatals que hem tingut els darrers mesos.

CDC, o PDC, el món convergent, viu traumàticament que ERC no es fiï d'ells i a la seva vegada en desconfia perquè creu que els apunyalaran en qualsevol moment i que poden provocar un canvi d'aliances i estratègies que converteixi el moviment independentista transversal en un procés semi-revolucionari amb la CUP i sectors dels comuns.

A la seva vegada, la CUP no es fia de ningú, ni del món convergent, ni d'ERC... i ni d'ells mateixos. La CUP viu atrapada en la contradicció d'haver defensat la independència i alhora una revolució comunista antisistema i ara hagi de veure com la majoria per la independència arriba de la mà del món convergent. El xoc entre la CUP vinculada a l'independentisme històric, que entén el caràcter transversal del procés, i la CUP antisistema, que només creu en la independència si desencadena simultàniament un procés revolucionari, genera una tensió interna plena de desconfiances entre els seus diferents components. La CUP viu instal·lada en una convulsió permanent, en la que ningú no es fia de ningú, en la que els processos de presa de decisions no els entén ningú i en el que les desconfiances arriben al punt d'establir procediments perquè el tracte amb l'enemic capitalista de Junts pel Sí, no permeti "captures" de simpaties personals.

Per sobreviure en aquest ambient de desconfiança és pel que ha calgut fer coses com el Full de Ruta, que no ha estat tant un exercici estratègic i tàctic per arribar a la independència com un exercici de posar trampes i obligacions als altres per tenir-se tots lligats curts. S'han fet coses no tant pel que puguin aportar, sinó com a reptes que es plantejaven als altres per veure si els superaven o no. Un exemple paradigmàtic fou aquella estupidesa de declaració que va aprovar un Parlament que ni podia investir President ni Govern i que només ens ha generat problemes.

I si sobreviure en aquest ambient de desconfiança, en el que tothom mira malament a l'altre, no hagués estat prou miracle, ara hi hem d'afegir una nova desconfiança: aquesta amalgama estranyíssima de societat civil, ressentits i il·luminats que creuen que allò que cal no és donar suport i fer confiança a la precària estratègia que entre tots s'ha consensuat, sinó tot el contrari. I aquí tenim l'aflorament del pensament màgic.

Aquest nou vector social que s'afegeix a "mirar mal" té un mínim comú denominador poc sòlid, però que els serveix per anar fent: ni Govern ni majoria parlamentària per la independència no són de fiar i els hem de superar, els hi hem de dir el que han de fer, els hem de tutelar. Que això destrueixi la confiança en el primer govern independentista de la història de la Catalunya contemporània i tracti de tontets als qui van donar la cara per assolir la majoria indy del Parlament sembla importar-los-hi ben poc.

I així és com ens han ficat en un nou embolic divisiu, aquest del RUI, RIU, RI o chorriRUImanguera.

Mireu, a mi si tot això acaba amb un referèndum o unes eleccions o una DUI o el que sigui me la porta fluixa. A mi l'únic que m'importa és tenir una majoria parlamentària per la independència sòlida i un govern que treballi per la independència. El Govern el tenim: i s'està treballant molt i bé, i no per fer un "qui dia passa any empeny", sinó perquè el país estigui sòlidament preparat per quan arribi el moment decisiu.

En canvi tenim problemes amb la majoria parlamentària per la independència. Perquè tot semblava la teníem, però ara no ho sabem. Quan s'incompleixen els pactes i se sabotegen els pressupostos de la independència, no se sap si la tenim o no. I si no la tenim, pleguem (i treballem per tenir-la). I si la tenim, demostrem-ho, fem-ho evident.

Doncs no, enlloc d'anar al tema nuclear del procés, el que pot implicar que siguem nosaltres mateixos els qui precipitem liquidar el procés com l'hem entès fins ara, ens aboquem al pensament màgic.

L'absurditat de tot plegat queda de manifest amb que en les properes setmanes o mesos el Parlament pot fer aquest acte de sobirania que fàcticament ens faci independents.

No m'entra al cap estar perdent el temps, desgastant-nos, generant malfiances, dubtes, etc. en qüestions purament instrumentals, quan tots sabem que com vagin les coses està sotmès a tants condicionants que allò que únicament importa és ser majoria i la nostra determinació per defensar el que estem fent.

Si el Parlament fa aquest acte de sobirania, provocat pel TC, la nostra feina és estar disciplinadament amb les nostres institucions per defensar aquesta independència exercida. Si la comunitat internacional pressiona per desencallar el conflicte democràticament, estarem disciplinadament amb el referèndum. Si la cosa exigeix una DUI formal i solemne, la nostra feina serà, també disciplinadament, ser-hi per donar-hi suport.

Jo faig plena confiança a Govern i majoria de Junts pel Sí. M'agradaria que CUP es fes mereixedora també de la meva confiança, voldria donar-los-hi, perquè implicaria que tornem a tenir majoria parlamentària per la independència. Crec que l'actitud que requereix el moment és disciplina i confiança, i no pensar que tots tenim una ocurrència que és la bona per arribar al final del procés.

Ho tenim a tocar. La cosa ens pot anar bé o no. En moltes coses només depèn de nosaltres, i seria imperdonable que no estiguéssim a l'alçada. En moltes altres coses no només dependrà de nosaltres, però si nosaltres ja no estem a l'alçada, fracassarem.

El moment requereix confiança i disciplina. Porque yo tengo una banda de Rock'N'Roll. Perquè nosaltres tenim una força espectacular, que és la que ens ha portat fins aquí, és la que alimenta el procés i és la que ha de permetre, si tenim una majoria parlamentària indy sòlida, que Parlament i Govern, amb el suport de tots, culminem el procés.

Diumenge Onze de setembre, tothom mobilitzat! Per la independència! Per l'Estat Català!

DONEC PERFICIAM

Memoria de jóvenes airados (again)

Ya he escrito mucho sobre Loquillo. Me hubiera gustado no hacerlo, o solamente hacerlo para explicar que para una generación, muy amplia y diversa y en la que me incluyo, su música es la banda sonora de nuestras vidas.

Cuando escribo esto ya es la madrugada del sábado al domingo del último fin de semana de agosto, de 2016, y acabo de llegar a Barcelona del único gran concierto de Loquillo en Catalunya este verano, en Tarragona.

El último disco de Loquillo creo que es el más flojo de su monumental carrera, pero un concierto de Loquillo es un viaje por mi vida, desde que era un chaval del barrio de San Ildefonso, en Cornellá, que escuchaba sus primeras maquetas porque las tenía el hermano mayor de uno de mis amigos, hasta ahora. Un viaje por una coctelera de sentimientos, vivencias y paisajes. Un viaje por aquel Rompeolas que ya no existe, al que fuí furtivamente por primera vez con una amiga cogiendo sin permiso el coche de mi padre. Un viaje a aquellos conciertos en Zeleste o en el Sot del Migdia (1989, cien mil personas!!). Pasando por tantos otros temas que hemos cantado desgallitándonos, como si nuestra alma emergiera y tomara un sentido único entre esas letras y acordes. El concierto ha acabado con un memorable, excepcional, Cadillac Solitario, desde esa curva del Merbeyé, en la ladera del Tibidabo, y esa tristeza intensa y melancólica que a todos nos ha atenazado alguna vez y nos ha hecho pensar en poner tierra por medio, en una huída hacia alguna parte, como podía ser LA.

Todas sus canciones tienen algún nombre de mujer asociado o alguna etapa vital concreta, perfectamente identificable.

Hubo un tiempo conocido como la edad de oro. Así presenta en un directo uno de sus temas. Sí, hubo un tiempo en el que Loquillo era un icono de la ciudad y del rock, respetado, querido y escuchado.

Ahora ya no es así. Hoy mismo dudaba de compartir por twitter que estaba en el concierto. No porque estuviera ahí de tapadillo, sinó por la mandra de tener que aguantar de nuevo todo lo que ya sabemos: que si es un fatxa, que si es un españolista, que si con lo que ha llegado a decir, etc.

Pero yo no me callo. Para lo bueno y para lo malo, siempre voy de cara y no me escondo de nada ni de nadie. Hoy he sido feliz, en el concierto. Porque ha sido eso, un concierto, música, rock. No un míting, ni un comentario en clave política, ni soflama, ni nada.

Es cierto, Loquillo, el personaje, ha acabado siendo una caricatura de él mismo, que ha devorado el Loquillo auténtico que más allá de su música a muchos también nos seducía, nos merecía un respeto infinito. Pero ese Loquillo dejó de existir para muchos de nosotros el día que nos perdió el respeto, que lo hizo.

Yo podía respetar y respeto sin matiz que piense muy, pero que muy diferente, de mi. Lo único que exigíamos era respeto también para las ideas de muchísimos de sus seguidores. Y no lo tuvo. Y eso fué triste y doloroso.

Pensé mucho en como quedaban las cosas. Pero volví a escuchar sus temas, y nada en ellos no hace referencia a ideas políticas que me ofendan. Me siento totalmente identificado con casi todos sus temas, que los siento como propios. Y aprendí o decidí que debía separar lo que es un arte (su creación, su música) de lo que es el personaje (sus ideas, incluso su falta de respeto).

El día que uno de sus discos sea un reflejo militante de sus ideas (como legítimamente lo son los discos por ejemplo de la nova cançó o de bona part del rock català o, por deslocalizar del rock vasco), ese día se habrá acabado todo. Pero dudo que ese día llegue. Es difícil por ejemplo, entender grupos como Kortatu o Negu Gorriak sin su compromiso militante, en lo personal y en su obra, en sus temas. Loquillo con el tiempo se ha significado personalmente por una oposición dura, desagradable, hacia el proceso independentista de Catalunya. Pero su música no es, en ningún caso, un reflejo de sus ideas en relación a este tema.

Por lo tanto, y aún a pesar de lo doloroso que fué la pérdida de respeto que protagonizó, decidí y así lo vivo, separar tajantemente, mientras sea posible, obra y autor.

Pero Loquillo no puede ignorar el impacto que entre su público en Catalunya ha tenido esa pérdida de respeto. Como decía, hoy único gran concierto programado en este verano, en el que solamente ha pisado Catalunya para este concierto en Tarragona y para uno previo en Sant Feliu de Guíxols en el marco de un festival y el de la Farga de l'Hospitalet. Creo que programadores e instituciones deberían asumir que Loquillo es uno de los más grandes, y programarlo sin complejos.

Sin embargo no podemos negar otra evidencia abrumadora: creo que buena parte de su público no ha "procesado" en mis términos su "relación" con Loquillo y su música, y se ha distanciado. Hoy, hay que decirlo, la entrada a la plaça de bous de Tarragona estoy seguro que dista mucho de las expectativas que inicialmente podían tenerse. La pista tenía una entrada digna (entre 3/4 y 3/5 partes), pero las gradas estaban casi vacías, únicamente un par de pestañas con público. En otro momento estoy seguro hubiera estado a petar.

Perder el respeto a quien se merece este respeto es fatal. Y Loquillo perdió el respeto a buena parte de sus seguidores en Catalunya, que nos lo merecíamos, este respecto.

Como sociedad creo que lo que ha pasado con Loquillo nos ofrece una oportunidad de oro de evidenciar que la independencia es un proyecto para todos y no contra nadie, y que respeta incluso a quienes la combaten con dureza injusta.

Creo que hay pocos cantantes catalanes vivos como Loquillo, con una obra tan impresionante como la suya. Y creo que Generalitat e instituciones deben estar muy por encima de cualquier polémica y reconocer su gran aportación artística.

Uno de los mayores problemas que arrastra el proceso indy es que durante muchos años para la Catalunya oficial la Catalunya que creaba en castellano era invisible. Fué un error monumental. Los creadores catalanes deben reconocerse por el valor de su creación, no por la lengua en la que escriben, cantan, investigan o pintan. Solo reciéntemente se ha reconocido a Eduardo Mendoza, como uno de los más grandes escritores catalanes vivos. Un reconocimiento a todas luces tardío, a causa que la lengua literaria de Mendoza es el castellano. No debería de pasar nunca más. Este año por ejemplo se reconoce la faceta investigadora de uno de nuestros más grandes investigadores, Manel Esteller, que toda su obra científica la ha publicado en inglés. Y así debe ser.

Y así debería ser también con Loquillo.

Català i castellà ja formen part indestriable de la nostra identitat. No s'entén el país que som i el país que volem ser sense la vivència com a pròpies d'aquestes dues llengües. Una, el català, és la que fa segles es va generar en aquesta terra en la que vivim i que volem lliure. L'altra, el castellà, és la nostra primera llengua per a la majoria de la societat (un 52%, davant un 38,8% que tenen el català com a la seva primera llengua).

L'enemic del català no és el castellà, sinó l'estat espanyol i les seves polítiques. El català gaudeix de bona salut, però necessita de la independència per erigir-se plenament en llengua normalitzada a tots els nivells. I la independència només arribarà assumint la nostra realitat, el país que som, no l'absurditat delirant del país que algun dia, fa segles, vam ser.

I assumir el país que som implica assumir que meritem per l'obra, i no per la llengua. Implica evidenciar que reconeixem trajectòries i no fidelitats, i que no ens incomoden les dissidències, a cap nivell.

Loquillo és dels artistes catalans vius que més mereix un reconeixement. I les nostres institucions tenen, amb tot el que ha passat, una oportunitat d'or de demostrar que el país que volem no té res a veure amb l'estat del que marxem.

No sé si esto que reclamo pasará. No sé si Loquillo y su orgullo serán capaces de reconocer que en un momento dado cruzó una línia roja faltando al respeto a muchos de sus seguidores. Y no sé si las instituciones catalanas serán capaces, enmedio de la espiral en la que estamos, de actuar por encima de todo lo que arrastramos y evidenciar el poder inclusivo del respeto extremo por la realidad de la sociedad que somos, su pluralidad y la capacidad ejemplar que debemos tener de gestionar orígenes, lenguas, ideas y disidencias.

Loquillo canta, en un temazo, "cuando fuimos los mejores", pero más allá de la lírica lo que nos motiva a la mayoría de la sociedad catalana es ser colectivamente mejores de lo que ahora nos dejan ser. Por eso somos independentistas.

DONEC PERFICIAM