Primera de 2 reflexions de fons en mig la tempesta: no negar la nació que som

Últims dies d'agost. Dies previs a la tempesta que seguirà la sentència condemnatòria per exercir la democràcia als nostres presos polítics.

Els últims posts he reflexionat al voltant de tot el que pot esdevenir al voltant de la sentència. Avui em permeto fer abstracció i situar el primer dels dos elements que considero crítics en relació a les nostres opcions per fer realitat la República Catalana.

Són dos elements crítics que estan assolint la seva màxima pulsió autodestructiva enmig d'aquest context de desorientació que patim. Dos elements crítics del que implica això que ja he denunciat mantra vegades que des del 27S 2015 hem deixat de fer independentisme. Dos qüestions crítiques que no només hem deixat de fer indepedentisme, sinó que podem estar fent anti-independentisme.

CATALÀ/CASTELLÀ/ENTENDRE I ASSUMIR QUI I COM SOM

Mireu, jo sóc un xarnego prototípic. Fill de pare murcià i de mare catalana. Dels 0 als 4 anys em vaig criar a Lora del Río, entre Córdoba i Sevilla. Amb 4 anys vaig aterrar al barri de Sant Ildefons, a la ciutat satèlit, a Cornellà de Llobregat. I allà em vaig criar fins que vaig anar a viure amb la meva àvia materna al barri de les Corts, quan vaig començar l'institut.

La meva primera llengua és el castellà. De fet, com sempre em recordava la meva àvia materna -catalanoparlant-, fins gairebé els sis anys no sabia fer les "s", o sigui, castellà/andalús tancat.

El meu pare era del PSUC. Els capellans de les parròquies on vaig créixer i començar a assumir sentit militant, eren el que es coneixia com a "curas obreros". Jo no vaig rebre ni una sola classe de català a l'EGB. Jo era un absolut analfabet en una llengua, el català, que coneixia perquè era la llengua de ma mare i de la família de ma mare. Però també vaig créixer enmig d'unes lluites obreres al meu barri, Sant Ildefons, que sempre tenien el que ara en diríem un "frame": UN SOL POBLE.

Vaig prendre consciència del que implicava a la JOBAC. Vaig prendre consciència del que era Catalunya i la reivindicació nacional associada sempre en castellà, sempre en un context d'amics on gairebé tots, excepte jo i un parell més, eren fills, per part de pare i mare, de l'emigració peninsular. Un sol poble.

El concepte un sol poble, des de llavors, ha evolucionat molt. De fet potser ha deixat d'existir. Realment, després de tot el que ha passat i com s'ha gestionat políticament podem dir encara que som "un sol poble"?

Fins ara, des del punt de vista de l'independentisme, sens dubte, sí. Ara no ho tinc tan clar. No tinc cap dubte que és l'unionisme qui ha dinamitat el concepte "un sol poble". Però el més preocupant per a mi, com a militant independentista, és el que em sembla observo, el que em sembla assisteixo estupefacte al que considero negació de la nostra realitat nacional, del nostre ser com a poble, des d'una part de l'independentisme.


El "un sol poble" implicava assumir que aquest poble és una nació en transformació constant. L'un sol poble no implicava ser el poble del 1714, sinó un sol poble assumint tota l'evolució haguda des de llavors. "Un sol poble" implicava assumir-nos com som, amb tots els canvis socials viscuts, amb totes les realitats noves i incorporades. I en aquest un sol poble, el castellà, com a llengua primera de la majoria de catalans, forma part de la nostra identitat, del nosaltres, del que som i de com som.

Sobre el tema lingüístic, tanmateix, a partir del demencial manifest dels Koiné, tot el que hem viscut és una paranoia autodestructiva que nega la nostra realitat, nega el que som i construeix un univers paral·lel en el que políticament la nació a la que s'apel·la no existeix, i la nació que existeix és negada.

300 anys després de que la llengua catalana fos sistemàticament perseguida, com a expressió d'una realitat nacional amb la que es volia acabar, la llengua catalana perviu i gaudeix de bona salut. 300 anys de persecució, i la llengua catalana no només no s'ha extingit, sinó que forma part del nostre ser medul·lar com a nació.

I, paradoxalment, un sector de l'independentisme, en comptes d'assumir això com el gran valor fundacional que té, que representa, el que fa és negar la màxima i dir que si som independents i el català no és l'única llengua oficial, el català desapareixerà.

El deliri. O sigui, el català no ha desaparegut en 300 anys de persecució. Però el català pot desaparèixer quan deixi de ser perseguit. Excepte que de perseguits passem a perseguidors, i fem amb el castellà el mateix que han fet amb el català. El deliri.

Mireu, fa uns mesos una de les principals associacions per la normalització lingüística em va encarregar, com a expert en tractament de dades, un treball sobre la situació del català, identificant punts forts, febles, amenaces, etc de la situació de la nostra llengua. Amb el meu equip de tractament de dades vam fer el treball. Però les conclusions no els van agradar, i no l'han divulgat ni fet servir. Quines eren les conclusions? Doncs que a Catalunya l'única llengua que guanya parlants i adhesions és el català. Que hem viscut una realitat demogràfica molt complexa, enmig la qual, sense cap mena de dubte, el català era l'única llengua que creixia, que s'expandia. Aquesta realitat estadística xoca amb el discurs oficial d'una part de l'independentisme, el discurs de que el català cada cop està pitjor i que desapareixerà. En les properes setmanes farem públic aquest informe, que trenca absolutament el discurs catastrofista en relació a la llengua catalana.

La nació catalana del 1714 era una. Era una nació bàsicament monolingüe, amb el català com a única llengua. 300 anys de persecució nacional han situat el castellà com a llengua d'imposició. Però també 300 anys de vida de la nació han generat una nova nació, una nova societat. I aquesta nova nació que som té el català i el castellà com a llengües pròpies. El castellà és la primera llengua de la majoria de catalans, inclosos els independentistes. Intentar negar això és demencial. No assumir-ho, encara pitjor. Sí, ara som una societat que té, tota ella, dues llengües que combina com a llengües primers o llengües d'ús o llengües assumides com a pròpies: el català i el castellà.

I això és així. I negar-ho és absurd. I combatre-ho, repugnant. Aquests que defensen "català única llengua oficial" neguen la nació. I jo no vull negar la nació. I com a independentista, no crec que negar la nació ens faci avançar.

Català i Castellà són les llengües primeres i d'adhesió de la immensa majoria de la nostra nació. Català i Castellà formen part del que som i de com som.
Català i Castellà són un patrimoni excepcional que la història ens ha "donat" i que valorem i volem preservar.

El castellà no és ni ha estat mai l'enemic del català. Ho ha estat l'estat espanyol.

Català i castellà formen part de la nació catalana.

Català i castellà han de ser les llengües oficials de Catalunya.

Negar l'oficialitat al castellà és negar la nació catalana que som. I negar-nos a nosaltres mateixos és fer impossible la República.

Parlo i escric en català como hablo y escribo en castellano. Son mis lenguas. Es lo que nos hace "un sol poble". Estoy escribiendo una novela, y lo estoy haciendo en castellano. Como lo podría hacer en catalán. Son mis lenguas. Son las lenguas de la nación catalana. Asumirlo nos exhibe en lo que somos, un sol poble. Negarlo nos confina a la negación de la nación que somos, para refugiarse en algo que fue y nunca más será.

Miro las huellas tras la que transcurre nuestra vida y ser como pueblo.

Miro los pasos que dejamos y de los que venimos. Los pasos de donde llegamos y los pasos por los que encaminamos nuestro futuro.

Esa calle de San Ildefonso en la que mi amigo Adolfito y yo eramos los únicos chavales que sabíamos hablar catalán. Esa misma calle, hoy, donde los chavales salen revoltosos del colegio Francesc Macià, y todos, todos, te hablan en catalán y en castellano.

Sí, a veces me miro ese chaval que era en esa calle sin asfaltar, y lo que ahora somos. Y sé que solamente seremos en aquello que nos reconoce como somos.

En la represa: panorama similar, però no idèntic. Onze, mani, moviment independentista i actituds militants

Final de les vacances. Dilluns, santornem-hi.

Políticament el panorama que em trobo en la represa és pràcticament el mateix que al començar les vacances (falta d'unitat, divisió interna, confusió, crispació, desànim, expectativa davant la imminència de les sentències als nostres presos, etc.), però no idèntic. Al meu entendre hi ha 2 + 1 factors rellevants que s'han esdevingut durant aquests dies d'estiu:

1 de 2: el llibre del President Puigdemont RE-UNIM-NOS. Un llibre breu (50 pàgines), contundent, crític, i alhora constructiu. Un llibre que necessitàvem. Un llibre que ha situat damunt l'escenari polític el concepte "confrontació democràtica i no-violenta amb l'estat" com a eix estratègic per a l'actuació independentista. El President assumeix que no hi ha diàleg possible, en les actuals condicions, amb l'estat, i que per tant només podrem sortir d'aquesta situació plantejant de manera oberta una estratègia de confrontació amb l'estat. Una confrontació que sempre, de manera inequívoca, ha de ser no violenta, però una confrontació que implica xoc, i sobre la que es viuran diverses fases.

2 de 2: el posicionament de la direcció i de l'aparell d'ERC, amb Oriol Junqueras, Joan Tardà i Gabriel Rufián al capdavant, un posicionament que s'edifica sobre una base que hem d'entendre és una certa autocrítica al que s'ha fet fins ara, i que té com a eixos centrals per una banda assumir que "no som prou" per fer el que hem de fer i cal fer, i per tant cal una estratègia de creixement, d'eixamplament de la base, i per una altra banda que el conflicte només es pot resoldre democràticament, amb el diàleg, parlant, acordant, etc.

En la perspectiva de les immediates sentències, que seran el fet polític més rellevant d'aquest setembre-octubre i fins final d'any, la formulació d'aquestes dues estratègies i plantejaments ens portaria a dues reaccions gairebé oposades.

• La via confrontació implica resposta política i al carrer.

• I la via ERC implica neutralitzar tota possible resposta política i al carrer convocant unes noves eleccions autonòmiques, de les que n'hauria de sortir un nou govern que només s'explicita té com a soci preferent per a ERC als Comuns.

Fins aquí la lectura que en podríem fer és que aquest nou xoc d'estratègies possibles entre el món al voltant del MHP Puigdemont i el món al voltant de l'Honorable Oriol Junqueras no és cap novetat.

+ 1: Tanmateix, també ha passat una cosa a la que crec cal donar-li importància, com a mínim jo li vull donar, i desitjo no equivocar-me. La portaveu d'ERC Marta Vilalta, des de la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada, va dir: "La dinàmica del diàleg i la confrontació pacífica amb l'Estat a partir de la "desobediència civil" ha de poder ser compatible."

Al meu entendre aquesta apel·lació a la compatibilitat de la confrontació democràtica i no violenta amb l'Estat amb el diàleg és un gest molt interessant per confluir en una estratègia unitària. I això feia anys no passava, per tant donem-li el valor que crec que té, i esperem que aquesta via que interpreto  s'ha volgut i pogut obrir ens permeti arribar a consensuar una estratègia unitària que ens vinculi a tots, en la que tots ens hi sentim representats.

Per ser-hi tots és evident que atès partim de plantejaments diferents, tothom haurà d'esforçar-se per confluir i fer-ho possible. Tothom haurà d'assumir que només si hi som tots és possible fer la independència i respondre la repressió estatal.

Onze, mani, manis, moviment independentista i actituds militants

Ho reconec: després de 35 anys ininterromputs de mobilització militant per l'Onze, vaig marxar de vacances amb molt poques ganes d'anar enguany a la mani de la tarda. Em va molestar l'injust menyspreu de l'ANC als partits polítics i als nostres polítics. Em va emprenyar que l'ANC abandonés aquella actitud que ha estat clau per arribar on hem arribat, per créixer com hem crescut, per sumar com hem sumat, l'actitud que va quedar reflectida com mai en la històrica mobilització de la Via Catalana, l'actitud d'estendre la mà i de sumar, de convocar, no l'actitud farisea de fer responsables a tots els altres de tot el que no ha anat ni va bé.

Però només tornar de les vacances el primer que he fet és inscriure'm-hi. Ja tinc el meu tram, la meva samarreta i aquest Onze, novament, des de fa 35 anys, hi seré. Perquè pel damunt de tot la nostra actitud militant ha de ser sempre la de ser-hi. Fins aconseguir-ho. Sí, pel damunt del desencís, pel damunt de cabrejos, pel damunt d'aquesta agror en la que ens hem instal·lat, pel damunt d'aquest no entendre moltes coses, pel damunt de totes les crítiques que es puguin fer... cal anar-hi, cal ser-hi, i si no hi som tots, no ho farem mai.

L'expressió màxima de la nostra causa, lluita i legitimitat democràtica l'hem obtinguda i la mantenim dels resultats electorals assolits, que evidencien de l'única manera que és possible fer-ho la majoria social i democràtica que som. Això és el més important. Si algun dia en algunes eleccions, deixem de ser-ho, la nostra causa haurà patit el més dolorós retrocés des que vam iniciar el procés.

Al mateix nivell de legitimitat i expressió de la nostra lluita i legitimitat democràtica situaria l'1 d'Octubre, tant des de la perspectiva d'haver votat i guanyat com des de la perspectiva d'aquella heroica, excepcional, commovedora, valenta, compromesa... resposta a la demencial violència policial que va desplegar l'estat espanyol. Com vam defensar els col·legis i les urnes arreu del país, amb aquella dignitat, amb aquell civisme... va convertir l'1 d'Octubre en una data fundacional del nou país que som. Aquell dia va néixer un nou "nosaltres" i la República es va fer irreversible. Costarà més o menys, però és irreversible.

Però, i aquí és on volia arribar, compartir aquesta reflexió amb vosaltres, les mobilitzacions dels Onzes han estat el múscul que ens va permetre iniciar el procés i que ens ha mantingut dempeus. Són els fonaments de la majoria democràtica i social i del poble que  naixia aquell 1 d'Octubre.

Sense la massiva, enorme, monumental, mani de l'Onze 2012 no estaríem on ara som, no s'hauria posat en marxa el procés. Veure Barcelona plena des del davant de l'estació de França, tota Via Laietana, tot Pau Claris, tot Passeig de Gràcia fins Diagonal, i tots els carrers adjacents abans de la mani, va ser la veu i la imatge que ens deia "som-hi, podem fer-ho, fem-ho". A nosaltres i a tota la societat. A tothom.

L'any següent vingué l'excepcional Via Catalana. L'empenta definitiva. I de la Via emergí el 9N.

I, fixeu-vos-hi bé, l'Onze 2014, a les portes del 9N, el Gobierno de ESP i tot l'unionisme estaven absolutament convençuts que es podria aconseguir una desmobilització "gràcies" al cas Pujol, que havia esclatat uns mesos abans, però que en una autèntica operació d'estat es va convertir en monotema, les 24 hores del dia els 7 dies a la setmana a tots els mitjans de comunicació de l'estat.

L'estratègia era clara: aquell Onze l'unionisme havia de poder sortir a cridar joiós per terra mar i aire que l'independentisme havia punxat, que la mani havia estat un fracàs en relació a les anteriors i que per tant aquesta erupció sarrampiònica ja anava de baixa. I tema sanjat. 

A les nou de la nit d'aquell Onze del 2014 la disciplinada bocamoll de l'Alicia Sanchez Camacho engegava el discurs que tenia preparat, sense ni fixar-se en el que havia passat. La notícia de les seves declas deia: "La presidenta del PPC, Alícia Sánchez-Camacho, ha avisat que els independentistes “van de capa caiguda” i que la Catalunya silenciosa “aixeca la veu” després de considerar que en la V d'aquest dijous a Barcelona hi ha participat menys gent que en altres manifestacions de la Diada anteriors. Sánchez-Camacho, que ha participat en l'acte organitzat per Societat Civil Catalana a Tarragona, ha reiterat que l'independentisme està en un “final d'etapa” i ha demanat al president Mas que no es dediqui temps a les manifestacions independentistes i que escolti la voluntat dels 7,5 milions de catalans, també els que se senten espanyols, ha dit la líder del PPC."

Però no. Altre cop la realitat els va acabar passant per sobre, i aquelles imatges d'aquella nova mobilització espectacular, amb Gran Via i Diagonal plenes fins Glòries, va callar totes les boques. Vaig riure molt aquells dies perquè es notava tant que no s'ho esperaven, es notava tant i tant que estaven convençuts punxaríem, i podrien sortir en tromba a fer el discurs de la desmobilització, que tot l'unionisme va acabar fugint dels micros, sense saber què dir, col·lapsats.

Per això també, entre d'altres coses, aquest Onze, tothom a la mani. Tothom a viure i honorar els qui van defensar Barcelona i les nostres llibertats. Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi, com deia l'històric patriota Antoní Massaguer. Per vèncer cal ser-hi sempre. Per vèncer cal anar-hi sempre. 

DONEC PERFICIAM
-------------------------------------------------------------------

Bonus track 
(continuació) sobre les actituds militants i l'Onze com a exemple
El cos principal de l'article l'he acabat amb les paraules de n'Antoní Massaguer. A les antípodes del patriota Antoní Massaguer ens trobem ara tot aquest personal que no ha fet mai gaire cosa militant, però que ho saben tot, absolutament tot, inclòs òbviament, com fer la independència, que és quelcom molt fàcil, però que com que tots els que fins ara hem lluitat per la independència en realitat no érem independentistes, només ho fèiem veure, per això no som independents, que a ells no els enganyem.

La lògica d'aquest personal té un punt podríem dir-ne difícil de rebatre, tal i com ho plantegen: "tantes manis de l'Onze i no som independents, per tant, anar a la mani de l'Onze no serveix per res, per tant no s'hi ha d'anar. El dia que després d'una mani de l'Onze fem la independència, hi aniré, fins llavors ja no em prenen més el pèl els processistes".

Ja fa massa anys que dura aquest frau, fixeu-vos, com aquells pardillos que es feien dir independentistes i l'Onze de setembre del 1944 varen penjar una estelada de l'aeri que creua el port de la ciutat des de la Barceloneta fins Montjuïc. Ens va portar la independència? oi que no, doncs processisme. Que si patriotes, que si lluita... Res de res, tot un frau processista. Voleu més prova que el fet que no som independents?"

Així doncs, si vosaltres també sou d'aquests que fins que no tinguem aquesta seguretat de que fent algo obtindrem el que volem, tots tranquils a casa, no us deixeu enredar. Això sí, apliqueu-vos-els a tot a la vida, aquests savis consells, que es noti que sou els més espavilats i que a vosaltres no us la foten. I després ens en feu cinc cèntims de com us ha anat, plis...

Els que ja assumim no som tan savis ens sentim més representats, en canvi, per aquells joves que l'any 1944 seguien, a l'interior del país, fent tot el que podien per la nostra llibertat, deixant testimoni de la nostra lluita. També em sento més representat per les paraules de qui llavors era un dels líders independentistes, Joan Cornudella, que afirmava que "es lluitava per la llibertat de Catalunya entesa com una unitat històrica que va cap a la plenitud del procés, cap a la independència; per la dignitat de l’home i un model de societat avançada". (ui, sí, parla del "procés", ja als anys 40, mentre l'independentisme es reorganitzava després de la derrota del 39, creant el FNC, que va mantenir viva la lluita i l'esperança en la negra i llarga nit del franquisme)

Justament aquesta és també una de la gran força de l'Onze. Cada Onze de setembre hi som, sempre, per dir tan fort com puguem als qui ens volen fer desaparèixer, als qui ens voldrien morts, que som i serem, i que tantes vegades com intentin aixafar-nos, ens aixecarem. Fins aconseguir-ho.

I per aconseguir-ho cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. No defallirem. Hi serem i hi anirem tants cops com calgui.

Els que no som tan savis ni llestos com aquests que no hi aniran perquè ja saben que la mani no ens farà independents, hem après que a la vida cal lluitar molt per aconseguir les coses, i aquest Onze hi serem, hi anirem.

Els que com jo no som tan savis ni llestos, però som lleials a aquesta cadena de compromisos que al llarg dels anys i dels segles ha mantingut viva la nostra lluita i la nostra causa i honorem els qui ens han precedit... ens trobarem dimecres Onze de Setembre del 2019 a la manifestació convocada per l'ANC.

Sí, malgrat tot, hi serem. I malgrat tot, ens sentirem orgullosos de formar part d'aquest nosaltres, i ens mirarem i encoratjarem pels dies que han de venir. Dies dies de conflicte, dies on l'exemplaritat del nostre compromís i de la nostra lluita no violenta, però determinada a expressar-se amb la contundència que requereix el nou escenari polític i, alhora, reivindicant sempre la democràcia i el diàleg davant la barbàrie autoritària.

DONEC PERFICIAM

Com estem (diagnòstic situació) i els que crec són els 3 possibles escenaris polítics més immediats

Recta final de les meves vacances, i de la majoria de gent en aquest país. Aquest parèntesi en la nostra rutina vital i laboral sempre obre possibilitats d'una reflexió més serena, amb una petita distància del dia a dia, sobre tot el que ens envolta.

Per a mi personalment -i crec per a la majoria de lectors d'aquest blog- en aquest "envolta" la situació del nostre país, el procés independentista, la dimensió política, ocupa un gran espai.

A més a més, la gravetat i transcendència dels moments que estem vivint fa que l'ocupació d'aquest espai vital sigui intensiva.

I, finalment, per completar aquest quadre, tenim el que serà una tornada de vacances molt dura, en la que passaran coses molt decisives, i que poden esdevenir-se en direccions molt diferents, àdhuc oposades.

Comencem aquesta anàlisi situant el que per a mi són aquestes coses que han de passar tot just tornant de vacances:

- la mani de l'Onze

- la sentència del TS als nostres presos

- el primer pronunciament de la justícia europea sobre les qüestions preliminars que el TS va plantejar en relació a les implicacions de l'elecció d'Oriol Junqueras com a eurodiputat

Tot això s'esdevindrà entre l'Onze de Setembre i el 14 d'Octubre.

En una data també molt propera hi haurà un altre fet d'absoluta transcendència: el pronunciament de la justícia europea sobre la situació dels eurodiputats electes MHP Carles Puigdemont i d'en Toni Comín i n'Oriol Junqueras. Els tribunals europeus hauran de pronunciar-se sobre la prevalència o no de la democràcia, i per tant esmenar la justícia espanyola i reconèixer tots els drets com a eurodiputats electes pel poble català, o degollar la democràcia i acceptar la deriva autoritària i la violació sistemàtica de drets democràtics i fonamentals que practica l'estat espanyol.

I com a element catalitzador en relació a la nostra lluita de totes aquestes coses que han de passar en menys de dos mesos, quina serà la nostra reacció a la més que previsible sentència condemnatòria del TS.

Quina sigui aquesta resposta marcarà el nostre futur polític i nacional.

1. PUNT DE PARTIDA: DIAGNÒSTIC DE LA SITUACIÓ

L'èxit de qualsevol estratègia es fonamenta en un sòlid diagnòstic de la situació, del punt de partida, de com estan les coses.

Quins són els elements que considero claus de la nostra situació (i que l'expliquen)?:
- Percepció cada cop més estesa, sense atrevir-me a dir que plenament compartida, que l'Octubre del 2017 es va perdre una oportunitat històrica d'anar més lluny. Sense entrar en avaluar com van anar les coses, el temps ha permès visualitzar que en l'1 i 3 d'octubre vam ser capaços de fer-hi confluir una feina, lideratge, compromís, acció excepcionals, únics. crec hi ha la percepció que hauríem d'haver intentat anar més lluny aprofitant aquell moment excepcional.

- Aprofundiment de les divisions que ja van formar part del que va impedir intentar anar més enllà aquell octubre del 2017. Des de llavors, gairebé dos anys després, no s'ha aconseguit avançar el més mínim en la unitat independentista. No dic com ha de ser aquesta unitat. Només dic que ens ho mirem com ens ho mirem, encara hi ha més divisió que aquell octubre. No trobem cap estratègia unitària, i som presoners de tàctiques (per part de gairebé tothom) que enquisten la divisió independentista.

- Frustració i desorientació. L'extraordinari creixement de l'independentisme fins esdevenir majoria social i democràtica que s'ha esdevingut en aquests pocs anys, que no arriben a una dècada, implica per una banda ser un moviment encara amb feblesa organitzativa i de lideratge. Ni a nivell de partits ni a nivell de societat civil no s'ha avançat per dotar-nos d'una estructura organitzativa i d'exercici del lideratge adaptats a la nova situació, a tot el que hem viscut, a tot el que s'ha fet. Organitzacions i exercici del lideratge són més de quan no érem majoria social que no pas de quan ho som.

I per una altra banda, aquest creixement també implica ser un moviment en el que la majoria de la gent no té experiència militant. Sense la perspectiva, sense la formació, sense el treball, sense la socialització que aporta l'experiència militant, el nostre moviment pateix de falta de solidesa i d'estar sotmès a la volatilitat.

Aquestes dues circumstàncies, unides a la primera, ens han abocat a una vivència de frustració en relació a tot el que he passat i a una angoixant desorientació, preludi de l'amenaça de desmobilització.

- Impossibilitat i incapacitat d'analitzar com van anar les coses, què vam fer bé i què vam fer malament.
Dic impossibilitat perquè és evident que la situació de repressió, singularment la derivada del judici al TS i els presos polítics, impedeix poder explicar i analitzar les coses de manera oberta. Fer-ho empitjoraria la situació dels presos. I no poder-ho fer en "igualtat" de condicions perquè tots els actors facin i comuniquin aquesta anàlisi converteix qualsevol exercici al respecte en un motor que alimentaria les divisions i les tensions, en comptes de permetre superar-les.

I dic incapacitat perquè aquesta situació, el fet que no es donin les mínimes circumstàncies per fer aquesta anàlisi, ha estat aprofitat per tota mena de frívols i aventurers per escampar la seva merda destructiva en relació a tot el que hem fet i s'ha assolit. I del que tenim pendent fer i assolir. 

- Qüestionament destructiu de tots els fonaments que en menys d'una dècada ens han permès fer el que hem fet, ens han permès passar del testimonialisme a ser majoria social i democràtica:

Si som on som, si hem fet el que hem fet és per la implicació i lideratge, amb tots els seus encerts i errors, dels partits polítics. Sense ells, no s'hauria pogut fer absolutament res, estaríem a anys llum d'on hem arribat. Però ara mateix la situació descrita més amunt ha derivat en una fúria partitfòbica que fa esgarrifar.

Igualment en relació als lideratges polítics. Amb encerts i errors, hem tingut uns líders que s'ho han jugat tot per fer el que hem fet. I que estan pagant un preu altíssim: presó i exili. És demencial aquest discurs d'assenyalar-los com a responsables de no tenir el que volem, àdhuc de dir que ens han traït, que ens han venut. Aquest és un discurs absolutament vergonyós, que retrata la immoralitat dels qui el practiquen.

Hem passat d'una extraordinària capacitat de sumar a l'emergència dels més delirants discursos divisius. N'esmento només dos, però n'hi ha molts més.

Per una banda veiem com tota aquella feina extraordinària per fer de l'independentisme un moviment inequívocament inclusiu, que assumia plenament la Nació que som i com som en aquest s.XXI, ara és torpedinada per discursos divisius, amb la llengua com a ariet de negació de la Nació que som. 

Per una altra banda assistim a la ridiculització i destrucció dels valors que ens van permetre sumar, incorporar més i més gent al projecte, fins ser majoritaris. De la revolució dels somriures hem passat a la involució de l'agror. I de la Via Catalana, amb la capacitat d'estendre la mà a tothom, a aquest fangar on alguns ens volen portar, on permanentment s'està qüestionant a tothom, on tothom esdevé llirista, on tothom es mou per paguitas, on tot són foscos interessos, conspiracions delirants, etc.

- Aquest destructivisme ens està portant també a la negació de l'evidència i l'emergència de certs discursos i actituds que soscaven greument el nostre moviment i les nostres opcions.
Un exemple de negació de l'evidència el tenim en el recent cicle electoral viscut. En les dades que vaig estudiar i que ja vaig compartir en anteriors articles, vam veure com, a la ciutat de BCN, l'independentisme va perdre, en relació al 21D 2017, entre 50.000 vots les eleccions que menys es va perdre i 120.000 les que més es va perdre. Ningú, absolutament ningú, no ha fet cap reflexió al respecte. Com si no hagués passat. De la mateixa manera que ningú, absolutament ningú ha volgut assumir que l'estratègia de primàries i dispersió del vot és el que va portar a un major enfrontament entre opcions indepes i a la major pèrdua de vots, 120.000. Mentre que les eleccions on menys candidatures indepes hi havia, les europees, només dues, és quan menys vot es va perdre.

Ignorar -i ja no diguem negar- l'evidència soscava greument les opcions del nostre moviment. Si això ho situem en el context dels altres elements crítics que he valorat, com la falta d'unitat, la divisió, la impossibilitat i incapacitat analítica, la falta de lideratge i la falta d'experiència militant, el que ens trobem és l'expansió de les actituds que, directament, el que fan és dinamitar el moviment independentista i les nostres opcions. Sense voluntat de fer-ne inventari, m'estic referint a les actituds dels qui creuen i propaguen que cal ensorrar l'economia per poder fer la independència, que ho hem d'aturar tot, que ens hem de carregar tots els partits polítics, que cuanto peor mejor, que hem de dir no a tot, que som uns merdes perquè no hem ocupat l'aeroport com han fet a Hong-Kong, que tot ens aniria millor si ens suprimissin del tot i definitivament totes les nostres institucions d'autogovern, etc etc


2. LES CLAUS DE L'ESTRATÈGIA INDEPENDENTISTA MÉS IMMEDIATA: ELS 3 POSSIBLES ESCENARIS

Si així estem, i si estem a les portes de la sentència del TS, quines són les claus que marcaran l'estratègia independentista i el nostre futur més immediat?

Al meu entendre només hi ha 3 escenaris possibles, dels quals dos són excloents entre ells (l'escenari A i l'escenari B: o es dona un o es dona l'altre) i només el tercer escenari, el C, és independent dels dos previs.

Escenari A:

Malgrat la situació descrita, els principals actors (Govern, partits polítics, organitzacions civils, etc), davant la gravetat del que comportarà la sentència del TS, seran capaços d'arribar a un acord d'estratègia unitària de resposta. Estaríem parlant per tant que la sentència podria ser el desencadenant d'una nova situació política, amb una intensa i permanent mobilització popular, i l'impuls polític a tots els nivells de la desobediència.

Perquè això es pugui donar cal:

- que tots els partits polítics indepes (si eventualment d'altres s'hi volen sumar, perfecte, però no ho podem fer dependre d'ells) consensuïn una estratègia que tingui el recolzament de la majoria absoluta del Parlament.

- que aquest acord s'hagi teixit amb les principals associacions de la societat civil, i que aquestes liderin la mobilització popular amb la que expressarem que no acatem aquesta sentència, aquesta barbàrie judicial

- Cal també que els presos polítics hi donin suport incondicional i unitari, sense fisures, que parlin tots amb una única veu i pronunciaments

- necessita, òbviament, del suport i la mobilització de l'exili, del seu lideratge i de la seva acció internacional contra la sentència i la repressió, situant el futur de Catalunya en el centre del mapa de la política internacional

- I, evidentment, cal una mobilització popular sense precedents, ben dirigida, disciplinada, efectiva i determinada. Si es donen tots els punts anteriors, però nosaltres fallem, l'estratègia fracassarà. Ens hem de conjurar com ho vam fer l'1 i el 3 d'octubre. No hi ha més temps pel dòl de tot el que va passar, ens hi hem de tornar a ficar amb la mateixa intensitat que llavors.

- I mantenir aquesta estratègia fins aconseguir-ho.

Escenari B:

Atesa la situació descrita i malgrat la gravetat de la sentència del TS, no som capaços d'arribar a cap acord per una estratègia unitària.

L'actor clau perquè sigui un o altre escenari és, clarament, ERC.

Aquesta setmana es filtrava l'estratègia que defensa un sector d'ERC, liderats per Joan Tardà i Gabriel Rufian (i Oriol Junqueras?): convocatòria immediata d'eleccions després de la sentència, i si el resultat electoral ho permet, una nova majoria parlamentària, amb ERC i Comuns (i s'entén suport extern de PSC) per a un nou Govern. I un nou escenari polític en el que la independència no estaria en l'agenda immediata, i quedaria sotmesa a una "acumulació de forces", a ser més dels que ara som.

Que tota aquesta estratègia passi per la convocatòria IMMEDIATA d'eleccions no és gens casual. La convocatòria IMMEDIATA d'eleccions és l'únic que pot permetre, després d'alguna protesta simbòlica, passar pàgina de la sentència del TS, neutralitzar qualsevol possible reacció popular, neutralitzar qualsevol escenari com el descrit abans, l'escenari A.

Si ERC no se suma a una estratègia unitària com la descrita en l'escenari A, l'independentisme perd la legitimitat de ser majoria social i democràtica. Sense ERC, Junts per CAT i CUP al Parlament esdevindrien minoria. El President Torra i el Govern quedarien neutralitzats, perquè no serien expressió de cap majoria parlamentària, quedarien lligats de mans i peus. I amb la convocatòria d'eleccions també quedaria neutralitzada qualsevol reacció cívica, mobilització popular.

Escenari C:

L'escenari C es pot donar amb independència que en la reacció immediata a la sentència del TS s'imposi l'escenari A o el B.

L'escenari C seria el que es donaria en el cas que la justícia europea imposés al Regne d'Espanya un comportament democràtic que ara no té, i reconegués a Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras la seva condició d'eurodiputats amb plens efectes i amb tots els drets que se'n deriven.

Una derrota tan sonada de l'estat espanyol, una desautorització tan brutal i amb tanta dimensió internacional del sistema judicial espanyol i del que està fent el Règim del 78 pot tenir conseqüències imprevisibles.

Crec que aquest escenari C d'alguna manera ens traslladaria a l'escenari de l'octubre del 2017, pot fer inevitable una mediació internacional en el conflicte entre CAT i ESP en el que estem instal·lats.

3. NOMÉS HO PODREM FER SI HI SOM TOTS
 Si una cosa m'agradaria que tothom assumís és que només hi haurà independència, només podrem fer la nostra REPÚBLICA CATALANA si hi som tots.

Ens necessitem a tots. Si no hi som tots mai serà possible. Siguem exigents, siguem crítics. Però tinguem sempre clar que ens necessitem tots. De vegades sembla el nostre pitjor enemic sigui qui forma part d'aquest "nosaltres" en el que hi hem de ser tots. Si hi ha una cosa que tots podem fer i per la que hauríem de començar per fer-ho possible és fer de la nostra actitud militant aquella que ens va permetre fer la Via Catalana i l'1 d'Octubre. Acceptem-nos i reivindiquem-nos com a un "nosaltres" que ens reclama a tots.

DONEC PERFICIAM

Anàlisi 2n BOP CEO 2019: Persisteix l'estabilitat i s'evidencien punts crítics per al futur d l'independentisme

Fa ja uns quants anys que analitzant els Baròmetres d'Opinió Política del CEO, la millor enquesta que es fa a Catalunya, vaig titular "tot el peix venut". L'estabilitat en les principals magnituds, temes, posicionaments polític, era tan gran, es movia tan poc, que no se m'acudia una altra manera més gràfica de descriure-ho. Tot el peix venut. 

I la veritat és que, malgrat tots els canvis i sotregrades que viu el país, en tot això, en aquests grans posicionaments, el país manté una sorprenent estabilitat. Tot el peix venut. 

El país és com és, i no canvia gaire. De fet les variacions d'un CEO a l'altre en la majoria de casos estan dins del marge d'error de l'enquesta. Una enquesta no és un cens, no són unes eleccions, és una projecció de la visió d'una societat a partir d'una mostra, en aquest cas 1.500 persones. Una variació en la mostra d'unes poques persones pot fer modificar percentatges. Però de fet estem on estàvem. Perquè tota mostra i enquesta té un marge d'error. I ens movem en aquests marges.

El país que tenim, vist a través de les dades del BOP del CEO
A grans trets, el BOP del CEO segueix retratant, com deia, un país molt estable i molt determinat en les seves grans qüestions polítiques i nacionals:

- En les nostres relacions Catalunya-Espanya, segueix reflectint amb total estabilitat un país que creu té un nivell insuficient d'autonomia. Això ho creu ara un 61%. Fa un any era un 62,3%. Res, estem on sempre, on de fa molt estem: l gran majoria social creu tenim un nivell insuficient d'autonomia. Només un 24,2% creu que l'autonomia que tenim ja està bé i només un 6,5% que en tenim massa. Més del doble del país creu tenim un nivell insuficient d'autonomia. Dada inqüestionable.

- Un 72,7% del país està gens o poc satisfet amb el funcionament de la nostra democràcia. També dada inqüestionable i estable en el temps.

- Un 70,8% creu que Catalunya té el dret de celebrar un referèndum d'autodeterminació. Ho creuen així podem dir el 100% dels votants indepes (JxCAT, ERC i CUP), ho creu el 80% dels votants dels Comuns, ho creu un 50% dels votants del PSC-PSOE i ho creuen un 25% dels votants de Cs i PP.

- En la pregunta múltiple sobre què hauria de ser Catalunya, la majoria, un 34,5% diu que un Estat independent. Un 27% seguir com a comunitat autònoma igual que ara. Un 24,5% un Estat dins una Espanya federal. I un 7,8% que una regió.

O sigui, un 59% creuen que hauríem de ser un estat. Uns que un estat independent, uns altres que un Estat dins una Espanya federal.

- Un 63,4% expressa un sentiment de pertinença, d'identitat, compartida, entre sentir-se català i sentir-se espanyol, amb diferents modulacions: un 39,2 se senten tan espanyol/a com català/ana, en el que és el posicionament d'identitat majoritari, un 20,1% més català que espanyol i un 4,1% més espanyol que català. Només u 23,5% se senten únicament catalans i només un 6,7% únicament espanyols. És una altra dada totalment estable en el temps.

En resum, la descripció del país que un cop més ens proporciona el BOP del CEO és d'una contundència total: un país insatisfet amb el nivell d'autonomia assolit, un país insatisfet amb el funcionament de la democràcia, un país que creu hem de decidir el nostre futur en un referèndum d'autodeterminació, un país que vol veure Catalunya convertida en un Estat, uns un estat independent, uns altres dins una Espanya federal i un país en el que tot això, tot aquest posicionament tan clar, gira únicament al voltant de la política, no de la identitat, atès que és un país amb un clarament majoritari sentiment de pertinença compartit entre la catalanitat i l'espanyolitat.

Tot això podríem dir que, amb l'estabilitat tan perdurable en el temps que s'expressa, forma part de la identitat política del país. No ens podem explicar el país i tot el que hi succeeix sense atendre i assumir aquestes dades tan contundents, aquesta manera tan radical -per contundent- amb que s'expressa el país en termes demoscòpics.

No vull defugir que aquest 2n BOP del CEO del 2019 ha ofert un resultat en una pregunta de les que planteja que ha estat aprofitat per l'aparell mediàtic anti-independentista per elevar-ho a la categoria d'evidència que l'independentisme s'està desonflant.

Efectivament, hi ha una pregunta que planteja als enquestats si volen que Catalunya esdevingui un Estat independent. I després d'una sèrie de 5 BOP en els que el Sí sempre quedava pel davant del No, en aquest s'ha girat el % de resposta i el No ha tingut un 48,3% i el Sí un 44%. No dic que aquest gir, que implica una variació de -4,8 punts en el Sí i de +4,2 punts en el No no tingui importància. Dic que pot tenir-la o no. És una variació que supera el marge d'error de l'enquesta (2,5), però que només podrem veure si és fruit de les moltes circumstàncies que podem trobar en la mostra, en una pregunta directa sense correcció com és aquesta, o és una tendència, fent el seguiment d'aquesta qüestió en futurs baròmetres del CEO. 

Fixem-nos que en el BOP de juny 2017, o sigui, ara fa dos anys, i just abans de l'1-O, el No tenia un 49,4% de respostes i el Sí només un 41,1%.

No dic no hàgim de fer cas d'aquesta dada, només dic que si és una anècdota demoscòpica o una tendència ho veurem analitzant els propers BOP.

I, en qualsevol cas, i sense treure cap importància, per a mi no forma part del cos de qüestions a través de les quals s'expressa el país, i que són les qüestions que he relacionat abans.

Fixem-nos també, que en termes de projecció electoral al Parlament de Catalunya, el vot independentista se situa en el 48,3%, pràcticament idèntic al percentatge obtingut el 21D del 2017. És a dir, que atès el dibuix general d'estabilitat en la configuració política del país, en com es posiciona davant els temes clau, i atès que electoralment l'independentisme segueix estable en aquest 48%, tot plegat, en relació a la pregunta dicotòmica Sí/No apunta a variacions pròpies de la demoscòpia que a canvis en la societat.

PUNTS CRÍTICS ON L'INDEPENDENTISME S'ESTÀ JUGANT EL FUTUR

Fa temps, quan vaig batejar tota aquesta estabilitat amb això del "tot el peix venut", vaig dir que això succeïa perquè l'independentisme havia deixat de fer independentistes. Tot el que va de 9N 2014 fins ara l'independentisme ha deixat de fer independentistes, per dedicar-se a fer política de la més trista. El 9N vam tenir "la desparació d'ERC" i la seva negativa a seguir el procés com s'havia parlat fer rematant immediatament el 9N amb unes eleccions plebiscitàries, que implicaven unitat perquè el Sí estigués tot en una candidatura. Mesos d'agonia perquè ERC no volia. Fins que agònicament s'arriba a una precària unitat que permet fer Junts pel Sí i eleccions el 27S del 2015, però s'havia trencat la màgia i a més la CUP no va voler jugar-hi. Dispersió. El resultat del 27S va provocar encara més inestabilitat. Llavors ens vam començar a barallar pel candidat, i la CUP va exigir a Mas fer pas al costat. Finalment el fa. I Puigdemont president. Llavors, quan semblava encarrilat la CUP va dir allò que els pactes muten, i va fer saltar novament pels aires la legislatura. O això semblava, però en l'últim moment, amb la pirueta del RUI i 1 Octubre es va salvar. I etc etc etc.

Vull dir que portem des del 2014 en baralles internes, sense fer independentisme. És un miracle aguantem com aguantem. Però així seguim sense fer independentisme.

De fet ara, i si m'ho permeteu, crec que des d'aquest punt de vista d'haver deixat de fer independentisme i d'estar instal·lats en una fase letalment autodestructiva, estem pitjor que mai,.

Fins ara havíem tingut baralles entre partits. Però la frustració després de l'1 d'Octubre i la dificultat per explicar com estem i què volem fer ha portat l'escenari polític independentista a aquests nivells autodestructius que jo no havia vist mai.

Aquest dijous hi va haver la votació d'investidura al Congreso de Diputados. Davant la tancamenta del candidat Pedro Sánchez, Junts per Catalunya va optar per votar No i ERC per abstenir-se. Jo vaig dir em semblaven raonables les dues posicions, les entenia i compartia. I també vaig dir em van agradar molt i els subscriuria els discursos de Laura Borràs per JxCAT i de Gabriel Rufian per ERC.

Entenc la frustració. Entenc que la falta d'una estratègia clara ens aboca a la confusió. Entenc que amb tot el que ha passat, amb la repressió de la presó i de l'exili, tots els lideratges s'han afeblit. Però no entenc que això ho processem i transformem en un discurs de soflames destructives, en aquest supurar bilis contra tot i contra tothom en totes les paraules que escrivim per les xarxes socials.

No entenc ni comparteixo tot el que hem viscut, que podríem resumir en una espècie de (si em permeteu la teatralització per resumir-ho):

- hola, bon dia

- Bon dia, filldeputa? bon dia ho serà per a tu, traidor! bon dia només per als que esteu per la pagueta, per als que ens heu venut, per als que heu renunciat a tot, per als que ens enganyeu

- perdó, ho estem intentant

- Intentant el què, malparits! Què no heu entès? El poble mana, el govern obeeix. Feu efectiu l'1 d'octubre i prou! No hi ha res a parlar amb Madrid! No a tot! Bloquegem-ho tot! O convoqueu eleccions, a veure si es presenta (qui sigui) que llavors ja veureu, tots el votarem a ell, perquè ell bla bla bla 

2n BOP del CEO, treball de camp fet mentre hi havia tot el posicionament i els debats polítics en relació a la investidura de Pedro Sánchez. Una pregunta clau: 

"Sobre l'actual situació de les relacions entre Catalunya i Espanya, què diria vostè és més necessari?"

• Una política de diàleg i negociació sense límits: 42,3% de la societat, però, i això és el més important, el 54,3% dels votants de JxCAT, el 65,6% dels d'ERC i el 54,4% dels de la CUP

• Una política unilateral per part de CAT: un 9,1% de la societat, amb un 22% dels votants de JxCAT, un 13,2% dels d'ERC i un 41,2% dels de la CUP.

O sigui, l'aposta majoritària del país, i clarament majoritària en tot l'independentisme és la negociació i el diàleg. Només un 20% de l'independentisme té la unilateralitat com a estratègia.

Així doncs, com ens ho fem, això? Ens cremem a lo bonzo tots plegats? Ens llencem els uns contra els altres fins que no quedi ningú dempeus?

El company Guillem Fuster, de Poble Lliure (que va ser candidat de Front Republicà a les eleccions al Congrés espanyol del passat 28A) per a mi ho va clavar en un tuit, l'altre dia, a la vista dels diferents posicionaments que hi havia dins l'independentisme sobre el tema de la investidura: "No passa res, assumim que al si del moviment hi han estratègies diferents"

En Guillem Fuster deia "no passa res", perquè sí que passa, perquè de fet una part d'aquest independentisme minoritari de la unilateralitat no assumeix que dins el moviment hi hagi estratègies diferents, i el que fa és llençar-se a degolla contra el 80% de l'independentisme, de l'immensament majoritari.

Sí que passa quan aquest independentisme minoritari el que fa és dir a l'altre que no és independentista, que no vol la independència, que està enganyant la gent, que ha traït a tothom i que per tant, el que cal, és destruir-los, llençar-se a degolla contra ells.


I hi ha encara una altra cosa: ara tenim gent que no va votar ERC dient que ERC va enganyar als seus votants. A veure, senyors, a veure, senyores. Jo no vaig votar ERC, el 28A, però no tinc cap problema en reconèixer que ERC està fent el que va dir que faria. No s'ha mogut gens del seu discurs, de la seva proposta amb la que va presentar-se el 28A, amb  les que va guanyar les eleccions del 28A a Catalunya. I així ho veuen també els seus votants. Segons el CEO, la fidelitat de vot d'ERC entre el 28A i unes possibles noves eleccions al congrés s'enfila al 85%. 

Què tal si ens calmem tots una mica?

També, de cara als partits polítics, crec que és exigible un major lideratge en la determinació d'estratègies unitàries. La seva absència alimenta en part aquesta dinàmica autodestructiva. Hi ha frustració. I hi ha confusió. Revertim la situació, assumim com estan les coses i la necessària complicitat per, d'entrada, evitar que l'independentisme sucumbeixi en aquestes lluites internes que arrosseguem de fa temps i, si això ho aconseguim, tornar a fer política independentista, que és el que ens va dur a ser la majoria social i democràtica que expressen enquestes i eleccions.

El país és el que és. Fa molt temps que les línies polítiques amb les que s'expressa són molt clares i majoritàries. Gestionem-ho bé. Fem política. Podem fer-ho.

DONEC PERFICIAM

La urgència d'assumir 2 compromisos veïnals a Barcelona: per la seguretat (organització veinal contra la delinqüència) i perquè es respectin les decisions dels veïns (tramvia)

Quan, amb 18 anys, any 1984, em vaig implicar plenament en la militància independendista aquesta causa ha absorvit pràcticament tot el meu activisme.

Però no tot. He tingut temps per participar en moltes altres lluites de diferent signe. Fa uns pocs anys, per primera vegada, aquest compromís em va portar a implicar-me en lluites veïnals, davant la demencial gestió Colauer a la ciutat de Barcelona, concretament formant part de la lluita veïnal contra el delirant projecte de la Superilla del Poblenou.

La lluita per la independència de Catalunya segueix sent el meu objectiu vital. El lema "DONEC PERFICIAM", o sigui, FINS ACONSEGUIR-HO, és la meva divisa vital. El porto tatuat al pit. Tanmateix, en els dies que estem vivint, aquesta disposició militant a fer el que calgui en la lluita per la independència de Catalunya, crec estic obligat a combinar-la amb dues altres lluites centrades en la ciutat de Barcelona, com a veí, com a persona compromesa:

1. La lluita contra el demencial projecte del tramvia per la Diagonal. Vull implicar-m'hi per denunciar-ne la gravetat de tot el que representa i les greus afectacions que tindrà per a la ciutat:
 Són dues les principals denúncies que cal fer, són dues les causes per les que, en aquest tema, hem de lluitar

-La primera és que els veïns de Barcelona ja ens vam pronunciar en contra d'aquesta projecte en una consulta promoguda pel mateix Ajuntament de Barcelona. Em sembla inadmissible que l'Ajuntament de Barcelona i els grups polítics que li donen suport menyspreïn, ignorin, rebutgin, els resultats d'aquell procés participatiu municipal. Aquell procés participatiu va ser plenament democràtic i va deixar ben clarament el que opinàvem els veïns. Aquella opinió, contrària al tramvia, s'ha de respectar. No podem tolerar, de cap manera, que s'ignori aquella consulta. NO, aquella consulta es va fer, i aquella consulta va expressar l'opinió ciutadana. .

Per tant, i atès que la ciutadania de Barcelona es va pronunciar inequívocament en contra del tramvia per la Diagonal, qualsevol projecte municipal que no respecti aquesta voluntat popular, cal sigui sotmès a una nova consulta. No n'hi ha prou amb el vot dels partits al ple municipal. La democràcia directa que vam exercir està per sobre d'això. És legítim que si una nova majoria de govern municipal pensa cal tornar-ho a plantejar, ho facin. Però en cap cas és legítim violar la voluntat popular clarament expressada via consulta popular en un tema.

- La segona és que el projecte Colauer d'aquest tram del tramvia és únicament un projecte faraònic que culmina la seva incompetència, i és tan absurd i estúpid que és una inversió que segurament podrem denunciar-la com a malversació.

Tots els objectius de mobilitat i sostenibilitat que es poden lligar al projecte del tramvia són assolibles plenament per altres vies, com el bus elèctric. I es pot fer en un molt i molt menor temps i amb un molt i molt menor cost. Amb la demencial despesa que implica el tramvia es pot fer tot el que pot aportar el tramvia i una infinitat de coses més. I encara més, sense cap de les afectacions de la rigidesa ferroviària del tramvia, amb flexibilitat, amb agilitat, amb més interconectivitat.

Amb el cost d'aquest deliri podríem fer que tota la xarxa de bus de la ciutat fos elèctrica. A més a més la inversió que necessitem en mobilitat és la que millori i estengui la connexió amb transport públic de la ciutat amb tota la seva àrea metropolitana. El repte de la mobilitat és aquest, i no la gilipollez del tramvia en aquest tram.

Però els colauers són enemics de la raó i la racionalitat. Al Poblenou hem estat víctimes d'això que denuncio. Van imposar, en contra dels veïns, sense donar-nos veu, el delirant projecte de la Superilla. "Volem menys cotxes, volem reduir la contaminació". Doncs bé, dades en mà la Superilla l'únic que ha fet és disparar la contaminació al barri, abocar empreses a la ruïna, enviar a l'atur treballadors, etc.

Així les coses, els veïns de Barcelona estem obligats a revoltar-nos. Estem obligats a exigir que es respecti el que vam votar, a que es respecti el NO a aquest projecte. I en tot cas, si la majoria de l'actual consistori vol replantejar aquella decisió, només poden fer-ho a través d'un nou procés participatiu, d'una nova consulta veïnal.
Estem obligats a exigir transparència i decisions fonamentades, evitant la malversació i assegurant objectius al mínim cost i la major celeritats possibles. I estem obligats a militar activament en la defensa de tota la ciutat, de tots els nostrs veïns i de tots els nostres barris.

2. La implicació en la lluita veïnal contra la inseguretat a la ciutat. 

La ciutat de Barcelona, els veïns de Barcelona, la gent que visita Barcelona estem, ara mateix, exposats a una inseguretat salvatge i sense precedents: carteristes, okupes, lladres de pisos, de botigues, violacions, etc.

Quatre anys de Colau han fet de la ciutat de Barcelona el paradís dels delinqüents. Els nivells als que s'ha arribat són tan extremadament greus que no n'hi ha prou amb la reacció governativa que pugui haver-hi. El dispositiu policial municipal i de Mossos, per més que es reforci, és insuficient davant el caos generat pels colauers.

Davant aquesta siuació, s'imposa l'organització veïnal. Han començat a sorgir grups de veïns que vetllen per la seguretat a la ciutat, denunciant delinqüents i organitzant-se per fer del nostre transport públic, dels nostres barris i dels nostres carrers, llocs segurs.

Crec que hem de fer un pas endavant en l'organització d'aquesta xarxa veïnal. No es tracta en cap cas d'administrar cap justícia al marge de la llei. Del que es tracta és que de manera massiva els veïns ens impliquem en la nostra seguretat col·lectiva.

I en aquesta co-responsabilització tots hi som cridats: els joves i els grans, els nascuts aquí i els nascuts allà, els de dretes i els d'esquerres, els independentistes i els espanyolistes. Tothom. És una causa transversal, ara mateix, potser la més transversal de totes.

Aquesta setmana dos lladres van intentar robar a un comerç del barri, i van aconseguir emportar-se la caixa. Mentre fugien, els treballadors del comerç van sortir al darrere, cridant. I, solidàriament, s'hi van afegir gent de la resta de comerços de la zona: els d'un restaurant de tota la vida, els d'un súper xinès, els d'una botiga de roba fashion, els d'un operador de telefonia mòbil, els d'un restaurant libanès... perseguint als lladres.

És un nou "nosaltres" a la ciutat: el de la gent normal, el de la gent d'ordre, el de la gent que, sense pensar-s'ho, reacciona solidàriament donant suport a un veí amb el que potser no hi havia parlat mai. Però que l'estan robant. I si ens roben a un ens roben a tots.

Aquest és el nou frame a la ciutat. El veig. El visc. Ara mateix potser és la causa més transversal que té la ciutat, que compartim els veïns. Posem-nos-hi!

Una història Don Antoniu, una història de Via Laietana

 (fa un o dos anys vaig escriure aquest relat per a la festa de Sant Jordi, a la feina. Avui, buscant un altre arxiu, hi he ensopegat, i he pensat de compartir-lo amb tots vosaltres, lectors fidels del meu blog. És un escrit totalment diferent als habituals, però potser xaleu i rieu uns minuts mentre el llegiu)

-------------------------------------------------------------

UNA HISTÒRIA DE DON ANTONIU, UNA HISTÒRIA DE VIA LAIETANA

Que no home que no, que jo ja estic bé ara com estic! On diuen que em vol portar aquell bocamoll? No home no, ni parlar-ne.

Un ja té la seva edat, un ja ha viscut "lo seu", ja hem fet coses, ja hem aguantat personatges, però també he tingut la meva quota de patiment i ara bé que em mereixo passar a un segon pla, fer un pas al costat, que en diuen ara.

N'hi ha un altre de per aquí de Barcelona que tampoc no té massa bona fama que cantava una cosa així com "hubo un tiempo conocido como la edad de oro". Loquillo crec que li diuen. Jo d'així una mica tocats del bolet ja en vaig tenir prou amb el mossèn! Quin personatge, tu! Per cert, que d'aquest i de com el vaig ajudar ningú no en diu res. I Marquès cap a aquí, Marquès cap a allà, que si vaixell per aquí, que si vaixell per allà... Que era un home molt singular i molt culte, això ho sé reconèixer fins i tot jo. Però vostès no el van haver d'aguantar quan li va donar per tot allò de les paraciències que en diuen ara, i va començar a fer exorcismes, que es pensava que tothom estava posseït. Qui el va parir, tu! Doncs això, que ja em diran com hauria pogut representar el que va representar en tot aquell tinglado de la Renaixença sense mi. En fi, són coses que passen.

Em perdonaran que em faig gran, començo a explicar una cosa i me'n vaig... el que volia explicar-los és això de "la edad de oro" d'aquest carrer que tinc al davant. Ara no recordo -l'edat!!!!!!!!!!- qui va tenir la bona pensada, però escolta tu, va ser posar-s'hi i del que només eren carreronets impossibles en va sortir això, aquesta via tan lluïda. A l'estil de Nova York, deien els setciències, a l'estil de Nova York, a l'estil de Nova York, i l'istil di Nivi Yirk me n'enfotia jo... Ja em diran quan Nova York ha tingut aquella muralla esplèndida que hi ha darrere Ramon Berenguer. Que per cert, aquell sí que aguanta, el puta, i a cavall, res d'estar dempeus. Cambó, el pobre, jo l'hagués deixat estar, però és clar, ho entenc, hi tenia la casa, i tothom que si Cambó cap a amunt, que si Cambó cap a avall, i no tenia ni una placa, l'home. Però això que li van fer, tan negre tot, i que sempre me'l pinten, al pobre, totes les manifestacions que tenim per aquí, que vol dir gairebé totes les que es fan a la ciutat, doncs no sé què dir-los-hi.

Ara, que parlant de "persons" allò de la gamba va ser extraordinari. Bé, un escamarlà. Què coi fan, ara, em preguntava. I apareix aquella gamba enorme i la foten dalt de la teulada! És el gambrinus, és el gambrinus, anaven dient. Ja es veia que la gent de possibles estava canviant. Quan els veia allà fent cua per menjar arrossos al moll on sempre només s'hi havia carregat fusta... Però això ja ho tenim a Barcelona, fem coses exòtiques.

Abans els deia que també m'havia tocat patir. Potser he exagerat una mica, perquè les coses... no em puc queixar, què volen que els hi digui. Sí, reconec que aquella època que al mossèn se li en va anar una mica l'olla i m'anava perseguint per tot arreu cridant "marqués, marqués, un exorcismo" em va fer patir una mica. Però res a veure com el primer cop que em van baixar d'aquí dalt. Llavors jo era de bronze, i em van fondre. No es passa gens bé, aquella calor, aquells crits, aquella anarquia "en farem un canó!" deien uns, "no, en farem una estàtua per a Durruti". Buf. Però mira, llavors va aparèixer aquest xicot, en Frederic Marès, molt senyor i molt educat, i amb uns quants cops de martell em va deixar tot de pedra, net i polit. I aquí m'hi he estat fins ara.

Jo, com els hi deia, ara cap al magatzem, a descansar. Això d'haver d'estar tot el dia sentint-me "negrero", "esclavista" s'ha fet pesat. Home, sí, reconec que la cosa era lletjota, no ens enganyem, però uep, jo els feia anar amunt i avall en barcos! Jo no els hi fotia trets quan estaven saltant tanques o intentaven arribar nedant a algun lloc!!! I ara quan veig tots aquests arrossegant mantes per la ciutat com a gran conquesta social de l'Ajuntament em venen ganes de dir-los-hi un parell de fresques.

Però no val la pena. Mirin, jo ja sóc d'una altra època i aquí ja no hi feia res, aquesta és la veritat. Em dipositaran en algun magatzem i llestos. A veure qui m'hi trobo, espero que no sigui algun d'aquests que no calla mai i et fot el cap com un timbal.

Això sí, els deixo ben acompanyats, no es pensin. Aquí davant mateix la gamba Gambrinus aguanta, vés qui ho havia de dir! Ja no hi ha ni restaurants ni bars, ni gent, ni Jocs, però la gamba allà segueix.

I si em volen fer cas, els recomano vagin fins aquí al darrere, a l'altra façana de l'edifici de la Llotja. Escolta tu, aquell pinxo que van posar allà al mig, quan el tema de la portada d'aigües del Rec, amb tota una font molt lluïda, allà està, guapot com el primer dia. Jo encara ric de quan van instal·lar l'estàtua. Vinga tot de dones cap allà, totes rient, totes així amb el posat entremaliat. Què coi deu passar, em preguntava jo. Finalment un d'aquests de manteniment de l'Ajuntament m'ho va explicar. "el noi de l'estàtua va nu, i va calçat amb un membre tan poderós que totes les dones de la ciutat el coneixen com El Bendotat". Quin fart de riure em vaig fer! "No rigui, Don Antoniu, que això ha arribat fins l'Ajuntament i ja han encarregat que el cobreixin amb una fulla de parra". Aquestes coses només poden passar a Barcelona, vaig pensar.

Potser hauria d'haver deixat aquesta història del bendotat per al final, perquè ara veig que la darrera cosa que els explicaré és una història molt trista. A la mateixa plaça hi trobaran un bust que van posar fa només uns anys, quan era alcalde aquest xicot tan educat però que de vegades no se l'entenia massa al parlar, en Trias. És el bust del general Moragues. Ja acabada la guerra del 1714 el van fer presoner, el van lligar a un cavall i el van arrossegar viu per tota la ciutat. Finalment li van tallar el cap, que van posar dins una gàbia a la plaça aquesta que els deia, a Pla de Palau. I els anys que hi va ser! Quan jo vaig arribar aquí encara tota la gent del barri parlava de la seva pobra esposa, que cada dia hi anava a plorar-lo i suplicar perquè la deixessin emportar-se el seu cap. I fixeu-vos si han estat anys per posar-li una estàtua com Déu mana, 300 anys!!!

I sí, mirin, jo ja me'n vaig cap al magatzem, no tinc res més a explicar, el que vaig fer no estava bé, i faig nosa. Però permetin-me una última cosa abans de marxar. Jo tot això que feia ho feia perquè m'ho demanava i autoritzava el rei, Alfonso XII: "Por España, Antonio", em deia, i afegia "Cuba es EspaÑa, Antonio, Cuba es España, Antonio". Jo pensava ara que li dius a aquest home, si tota aquella gent d'allà, de Cuba, qualsevol dia foten el camp, tal i com els tracten. Però callava, a aquesta gent com els reis no els agrada que els hi expliquis coses que no volen sentir. I mira, fent quartos amb una mà i callant amb l'altra, així un dia em va fer Marquès i després això que li diuen "grande de España", i que encara no sé a quina grandesa fa referència. Però el que els volia explicar és que aquest rei de la meva època, aquest Alfonso XII, deu ser el rebesavi o així d'aquest rei que tenen vostès ara, un que li diuen "el preparao". No l'he tractat gens, però m'han dit que tot el que sap dir i fer és cridar "a por ellos" contra els catalans i empresonar gent, com sempre han fet els Borbons.

Jo me'n vaig cap al magatzem, jo ja em jubilo i no em tinguin més en compte. Però aquests Borbons, potser s'ho facin mirar, no? Tants anys i encara igual que sempre, que si Cuba es España, que si Catalunya es España, que si cops de porra per tot argument, que si gent a la presó, que si gent a l'exili. És molt dur això de l'exili. Molt. Em van explicar que una de les cançons que molta gent a l'exili cantava quan sentia enyorança era aquell poema del mossèn, Muntanyes del Canigó. Ves qui ho hauria dit! Apa, oblideu-me, com si no hagués existit, però facin el favor de no oblidar els que m'animaven i autoritzaven a fer totes aquestes coses lletges i que encara segueixen igual que sempre.

I si parlem clar? Del que ha passat, del com estem i de com podem estar. Així ho veig

Mireu, vaig a fer un exercici molt atrevit. Intentaré posar lletra a com veig les coses, recollint el que crec que més o menys tots pensem i també tots més o menys temem. D'alguna manera també idees que jo necessito ordenar, però que també crec és una necessitat col·lectiva. Digueu-me agoserat...

Punt de partida: l'1 d'Octubre té un excepcional valor fundacional en la nova República Catalana que volem crear.

L'1 d'Octubre podria haver estat res, un nou 9N. Però la demència totalitària i violenta de l'estat espanyol i la defensa èpica, única, de les urnes i el dret a votar que va fer el poble català davant la violència de l'estat espanyol, va convertir-ho en un episodi d'una dimensió extraordinària, metahistòrica, equiparable a l'Onze de Setembre del 1714.

En la nostra dinàmica, l'1 d'Octubre només era un accident més en la carrera d'obstacles per saber què fer i com afrontar la situació, el procés. Les eleccions del 27S que va guanyar Junts pel Sí no tenien en el programa cap Referèndum, sinó una DUI, una Declaració Unilteral d'Independència, atès que es plantejaven com unes eleccions plebiscitàries, substitutives del referèndum que no podíem fer.

Però les candidatures del Sí no vam arribar al 50%, tot i guanyar. I en Baños, cap de llista de la CUP fou l'únic que es va atrevir a verbalitzar-ho. La resta vam fer com si no ho veiéssim, inclosa la CUP.

Què fer amb unes plebiscitàries que no t'han servit pel que volies? Vam intentar fer Govern, a veure què passava. I el preu que posà la CUP fou el pas al costat d'en Mas. I Mas feu un pas al costat. Però ningú sabia com gestionar la DUI. Llavors la CUP digué que els pactes mutaven, i que donde digo dige digo diego, i no complí amb cap dels seus compromisos, i uní els seus vots als de l'espanyolisme contra el Govern de Junts pel Sí. Ho feu per seguir l'extorsió minoritària que podien exercir. I no s'aproven els pressupostos. I s'ha de plantejar moció de confiança. I ningú sap com fer allò de la DUI. I llavors s'encén la clàssica xispa de fugida endavant: fem un referèndum!

Així neix l'1-O.

El professor Germà Bel ho ha explicat molt clarament. Allò no era el compromís electoral, i allò no tenia res perquè el poguéssim considerar un referèndum, perquè generés els efectes volguts. Però el dia a dia mana, i allà estàvem, tots: Govern, CUP, societat civil, intelectualoides, tots!

Si l'estat espanyol s'hagués posat de perfil hauria quedat, l'1-O en res, sense efectes, com advertia el professor Bel. Però feu la intervenció a Economia i Exteriors del setembre. I no trobà ni una urna, i arribat l'1-O la seva impotència es convertí en una violència tan absurda com inútil i improductiva. O contraproduent des del punt de vista de l'estat espanyol, perquè davant hi hagué un poble unit, combatiu, cívic, compromès. Que plantà cara a la repressió. I ho feu d'una manera èpica.

Aquesta reacció com a poble davant una violència salvatge va convertir l'1-O en una data fundacional de la nova República. Com a poble, ja mai ens podrem explicar sense l'1-O.


Hem arribat més lluny que mai, però no ho hem assolit. Que es van cometre errors, segur. Que les coses si fos ara s'haurien fet diferent, segur. I sí, l'estat espanyol ens va passar per sobre com una trituradora, però no va aconseguit trinxar-nos, perquè el 21D, quan tot estava preparat perquè l'independentisme fos derrotat a les urnes, el que hauria consumat la derrota en aquesta batalla, vam tornar a guanyar.

Sí, vam tornar a tenir majoria indepe. Però com el 27S, una majoria indepe fraccionada. Ara fou ERC que no va voler investir Puigdemont. Sense ERC, JxCAT i CUP no tenien prou força per investir Puigdemont i retornar la legitimitat. JxCAT no va tenir més remei que acabar cedint davant ERC i va proposar candidats alternatius. La CUP s'enroca, fa el joc als del 155 i el candidat Turull acaba l'endemà que la CUP impedís investir-lo President, a la presó.

Finalment s'investeix el MHP Quim Torra.

Ok! I ara què fem?

ERC es treu de la màniga el discurs de que cal eixamplar la base. Passa de puntetes, ignora, l'1-O, i es remet a una nova teoria, segons la qual, per ser independents necessitem ser molts més dels que som. Eixamplar la base. Si calia eixamplar la base, potser que calia abans de l'1-O igual que ara... Però en fi, aquí estem

En paral·lel ERC acaba configurant el seu discurs apel·lant a un objectiu propi de partit: esdevenir hegemònics. Per tant, un escenari de confrontació, i no de col·laboració, amb la resta de forces independentistes, i visualitzant un futur de pactes amb Comuns i PSC en aquest trànsit per eixamplar la base.

Junts per CAT, en aquest moment que estem, prou en té amb saber què són, qui són i com són. I de fet Junts per CAT només és una cosa: la legitimitat democràtica i la pervivència de l'1-O que representa el MHP Carles Puigdemont i l'exili de Waterloo. I uns enreda-ho tot momificats del PDCAT.

Puigdemont ha guanyat a CAT les dues eleccions en les que s'ha presentat perquè d'alguna manera representa l'1-O, perquè amb ell, l'1-O és viu. Però ni tan sols sabem si al Pdecat el volen viu!

Més enllà d'això, ni JxCAT ni ERC ni la CUP, ni ANC ni Òmnium no han formulat cap proposta estratègica per fer realitat la República Catalana. Ningú no sap com fer-ho.

Això podria ser una base comuna, que no se sàpiga com fer-ho, per tirar endavant. Però no ho és perquè ningú no s'atreveix a verbalitzar la situació en termes de discurs. Tothom fuig d'abordar la realitat, de fer un diagnòstic de la situació que serveixi de punt de partida. I fer-ho, sense unitat, tindrà uns costos electorals que ningú no vol assumir.

I quina és aquesta realitat? Hi he pensat molt, al respecte, i al final el que veig, com ho veig, és que hi ha un xoc entre tres visions:

• el que és considerar que l'1-O ha generat un mandat que cal complir, seria la posició d'un independentisme anònim, a les xarxes i als CDR. Hi ha un mandat, que es compleixi.

• el que és considerar que l'1-O va tenir un caràcter fundacional per a la nova República, però que per ell mateix no pot generar els efectes volguts quan va ser convocat. Seria la posició de Junts x CAT-Puigdemont

• el que és passar pàgina de l'1-O, situar-se en un nou escenari en el que l'objectiu és eixamplar la base i l'hegemonia perquè, assolint-se aquests objectius de país el primer i de partit el segon, llavors estarem en condicions d'aspirar a algo. seria la posició d'ERC i sembla la del PDCAT

ERC guanya amb el seu discurs les eleccions generals del 28A i les municipals del 26M.

Junts x CAT-Puigdemont- guanya amb el seu discurs les eleccions europees del 26M

Com ha demostrat la repugnant gestió dels pactes locals post-electorals, a hores d'ara no sembla haver-hi, entre aquestes tres visions, cap possibilitat de confluència. Cada cop esdevenen més irreconciliables en les seves diferències. Es busquen en l'antagonisme i la negació de l'altre. Tothom.

Així les coses la visió que tinc del futur de la nostra causa ara mateix es concentra en dos únics escenaris possibles (més un tercer bonus track personal), i tots dos (o tres) deriven o pengen d'una única cosa: de la sentència dels tribunals europeus sobre la condició d'eurodiputat del MHP Puigdemont.

Quan primer l'HC Oriol Junqueras i després el MHP Puigdemont i els HC Comín i Ponsatí van prendre la decisió de presentar-se com a candidats al Parlament Europeu crec que la majoria vam veure era important, perquè era una manera molt directa d'expressar davant tot el món el suport a la causa de la independència, com així va ser. Però crec que pocs -com a mínim jo no- pensàvem la seva elecció pogués tenir la transcendència que ara veiem pot tenir.

Totes les nostres aspiracions en relació al procés que culmina l'1-O, tot el nostre combat contra l'autoritarisme despòtic de l'estat espanyol i fins i tot la causa de la democràcia a Europa penja ara mateix de la decisió dels tribunals europeus en relació a que el MHP Puigdemont esdevingui, amb plenitud dels drets inherents a la condició, eurodiputat electe.

Sensu contrario, si els tribunals europeus se sumen a la repressió judicial espanyola, i neguen la condició d'eurodiputat electe al MHP Puigdemont, les conseqüències implicaran un abans i un després, ja mai res serà igual.

ESCENARI 1: Victòria judicial a Europa

Les possibilitats que planteja aquest escenari són infinites. D'entrada, la primera victòria clara des de l'1 i el 3 Octubre del 2017. Després de dos anys de desgast, de pessimisme, d'autodestrucció... tot de sobre, la llum, una victòria. I donde más les duele. Un autèntic subidón en la moral col·lectiva. A partir d'aquí, possibilitats infinites de gestionar-ho ambiciosament. Des d'un retorn del President des de la Junquera, creuant tot el país, que reproduís la irrepetible Via Catalana, fins a qualsevol cosa que se'ns acudeixi i canalitzi i visiualitzi la nostra il·lusió davant tot el món.

Si els tribunals europeus reconeixen al MHP Puigdemont la condició d'eurodiputat electe, automàticament gaudeix d'immunitat. Automàticament desautoritza el txernòbil judicial hispànic. Automàticament pot tornar a Catalunya. Automàticament derrota tota la repressió desfermada per l'estat espanyol. Automàticament pot posar-se a liderar políticament el moviment per fer efectiva la República.

The Boss in da house. Un lideratge supra-partits. Un lideratge no electoral, perquè no es presentaria a cap elecció. Un lideratge al voltant del qual superar diferències i posar-se d'acord en unitat estratègica. Un lideratge moral, la legitimitat de l'1-O, la mà estesa, la derrota de la repressió de l'estat. Un lideratge recorrent el país de punta a punta. Un lideratge de mà estesa, amb tothom. Un lideratge per la llibertat dels presos. Un lideratge que faci seure l'estat espanyol a negociar. Un lideratge que porti Europa al nostre conflicte, i la impliqui en una resolució democràtica. Un lideratge que alhora reconegui el lideratge d'Oriol Junqueras, que s'abracin per compartir amb tothom que s'ha superat tot allò que fins ara ens destruïa en silenci i que a partir d'ara construirem junts, des del respecte, des del reconeixement, des del convenciment de ser la veu d'un poble, i que per això serem poble i serem República.

I encara haurem de patir, i encara ens haurem de mobilitzar, i encara haurem de guanyar totes i cadascuna de les eleccions que tinguem al davant, i encara haurem de fer front a repressió, i encara haurem de convèncer molts que només amb democràcia hi ha futur, i encara moltes coses. Però estarem en condicions de fer-les.

ESCENARI 2: Derrota judicial a Europa

Els efectes devastadors d'una sentència en contra de la democràcia se situen en 3 àmbits:

- a nivell Europeu implicaria la negació de la democràcia. No importa ser escollit, no importen els vots, per determinar qui és escollit, sinó que aquesta condició es pot adulterar impunement pels estats amb normes internes, tan arbitràries com es vulgui, per impedir la democràcia. L'estat espanyol pot exigir presencialitat i jurar la constitució. Un altre estat podria exigir caminar un kilòmetre fent la vertical fins recollir l'acta. Un altre estat podria exigir tenir la polla de Rocco Siffredi. Perquè si els tribunals europeus diuen que els vots no són el que decideix qui surt escollit eurodiputat, sinó les normatives internes de les que cada estat es doti, s'obre la porta a la més demencial de les arbitrarietats i es posa fi a la democràcia.

- a nivell d'estratègia per la independència, una sentència així seria definitiva: estem sols, no podem comptar amb ningú. No ens havíem enganyat respecte l'autoritarisme hispànic, però en ple s.XXI, al cor de l'Europa Occidental, al cor de la democràcia al món, pensàvem algú hi hauria per fer-nos costat, per imposar una sortida democràtica a aquest conflicte polític. Doncs no. Si la sentència se suma a la repressió, serà com una veu que ens crida i retronarà fins l'últim racó del nostre país "catalans, esteu sols".

- a nivell intern implicarà que tots haurem d'assumir que en la batalla que representa l'1-O hem estat derrotats, que vam arribar més lluny que mai, però ens han derrotat en tots els fronts i el que cal és tornar a començar. Haurem après i haurem de compartir el que hem après. I haurem de pensar com ho tornem a fer, què hem de tornar a fer, quines condicions hem de generar per tornar-ho a fer.Haurem de tornar a començar. I ho haurem de fer en les pitjors condicions: amb els nostres líders a la presó i a l'exili, amb Europa ignorant-nos, amb una repressió estatal sense aturador, amb un independentisme dividit i abocat a una lluita caïnita.

Serà un escenari d'anys. ERC s'abocarà a fer realitat el seu objectiu de ser la força hegemònica, un objectiu que només podrà assolir exercint tot el poder que assoleixi contra les altres forces independentistes, per afeblir-les el màxim possible, des d'un cordó sanitari que exerciria amb altres forces polítiques, com els Comuns o el PSC, un nou cicle de tripartits.

Per a Junts per CAT s'iniciarà un període de convulsió màxima. El lideratge del President Puigdemont a l'exili tindrà cada cop menys eines per ser efectiu. Les tensions entre el món convergent que es resisteix a ser passat i el nou món d'independents i talent que s'havia aplegat al voltant del President Puigdemont es consumirà en una inacabable i esgotadora lluita per un espai que els anirà abandonant

Un cert independentisme desencadenarà la seva pròpia guerra contra els partits. La negació de tot. La destrucció de tot.

I la repressió estatal seguirà, cada dia més, cada dia a més i viscuda cada dia amb més impotència.

En aquest context i per primera vegada en moltíssims anys, l'independentisme deixarà de ser majoria democràtica. Caldrà un cicle de 8-12 anys per refer-nos políticament, articular una nova proposta política, generar nous lideratges, i fer emergir noves organitzacions polítiques i cíviques. I encara més anys per tornar-ho a intentar.

Aquella nació que va néixer l'1-O en aquest període haurà continuat sent-hi, però ningú podrà recollir ni esdevenir la veu del poble que hem esdevingut.

ESCENARI 3 (ESCENARI ABAD)

El fet fundacional de l'1-O en termes d'expressió política social, com a societat, és radicalment majoritari. I és present fins i tot en moltíssima gent que no ha votat mai independentista. L'independentisme és més fort quan més cohesionat està, i més feble quan més dividit està.

Si mirem els resultats indepes a Barcelona ciutat el 21D i el 27S és quan més vot indepe hi ha hagut. Si mirem les 3 últimes i molt diferents eleccions (28A, 26M-Mun i 26M-EU), les eleccions amb més divisió, les municipals amb 4 candidatures indepes (ERC, JxCAT, CUP i Primàries), és quan menys vot indepe hi ha hagut: 120.000 vots indepes menys que el 21D. I les que més vot hi ha hagut han estat les EU, que és quan menys candidatures indepes hi ha hagut (2). En aquestes europees a BCN hi ha hagut 50.000 vots indepes més que a les munis... Però 70.000 menys que el 21D

Quan s'apel·la a la unitat no és per cap interès ocult, ni per cap càlcul tacticista, com alguns miopment volen fer veure. Quan apel·lem a la unitat és perquè sabem que la seva absència implica que tot l'independentisme s'aboqui a la lluita per un vot que es comparteix. Més del 80% del vot indy està en aquest espai que es comparteix. La falta d'unitat implica que totes les estratègies electorals s'aboquin al gruix del vot indepe, a aquest 80%, per tant, disputa salvatge, campanyes contra els altres, etc. I això, com ha quedat palès a les municipals, a més candidatures, més divisió, més lluita fratricida i menys vot.

Ser majoria social i democràtica implica també una proposta política que representi, en tots els àmbits, aquesta majoria. Si aquesta majoria social i democràtica indepe és presonera de radicalismes antisistema de la demostrada capacitat autodestructiva de la CUP, ens arrossega a tots a l'abisme. La unitat mínima exigible ha d'implicar necessàriament respecte per la minoria, no ignorar-la, però sobretot ha d'implicar que qui té 4 no vulgui imposar-se a qui té 70 ni actuar de minoria de bloqueig amb els del 155 contra la majoria indepe. O deixarem de ser majoria social i democràtica.

Una altra de les amenaces internes que tenim és la fúria destructiva dels qui no troben mai res ben fet, que converteixen a tothom en traïdors i que permanentment estan fent foc nou de tot. És un peatge que hem de pagar per la falta d'experiència militant en molt independentisme, conseqüència del seu ràpid creixement aquesta última dècada. O som capaços de neutralitzar aquest verí autodestructiu o estarem abocats a l'autodestrucció.

Així les coses, el meu escenari passa perquè tot l'independentisme comparteixi un discret espai de diàleg, on s'hi pugui compartir lectura del que ha passat i diagnòstic de la situació, i d'on en surti un blindatge d'unitat estratègica.

Si no ens posem d'acord en diagnosticar la situació i en com desplegar una estratègia, sigui la que sigui, que ens permeti fer realitat la República, estem morts.

Si ho fem i si ens posem a treballar plegats, compartint estratègia, ho aconseguirem. I per concretar què vol dir això:

• Unitat estratègica no vol dir necessàriament unitat orgànica ni de propostes polítiques, però sí compromís d'objectius, d'estratègia i d'actuació.

• Unitat estratègica vol dir donar la cara tots junts per compartir les grans coses, les males i les bones notícies, i no aprofitar-se de les dificultats per desgastar els altres. Si hem de dir que cal tornar a començar, dir-ho tots junts.

• Unitat estratègica vol dir conjurar-se per assegurar una majoria social i democràtica creixent a totes les eleccions

• Unitat estratègica vol dir no sumar MAI els vots de cap de nosaltres amb els del 155 per a res, ni per a un ajuntament, ni per a un consell comarcal, ni per a una diputació ni per a uns pressupostos de la Generalitat

• Unitat estratègica vol dir cohesió suficient per saber aprofitar totes les oportunitats que ens acostin a fer realitat la República, i per a generar-les.

• Unitat estratègica vol dir discreció i lleialtat en la presa de decisions

• Unitat estratègica vol dir intel·ligència per fer créixer l'independentisme a la nostra societat i, alhora, treballar per enfortir tot allò que, arribat el moment, aplani el camí per fer realitat la República

• Unitat estratègica vol dir saber-se repartir els papers, els objectius, els espais, les missions, entre tots nosaltres, entre partits, entre societat civil, entre voluntaris

• Unitat estratègica vol dir saber que quan veiem l'ombra de la mà d'algú amb els qui compartim aquesta unitat acostant-se a la nostra esquena és per abraçar-nos, per ajudar-nos a tirar endavant, per donar-nos escalf... i no per a apunyalar-nos.

• Unitat estratègica vol dir, en definitiva, ser conscients que ens necessitem a tots i que la República només serà possible si hi som tots. Tots: partits, societat civil, voluntaris, poble.

DONEC PERFICIAM