Per a l'independentisme gestionar les nostres contradiccions és clau. Però les veritables contradiccions: concretes, identificables, inajornables.

Avui dissabte n’Eduard Voltas ha publicat un molt interessant article al elMón sobre les “contradiccions” en qualsevol escenari i estratègia política. És un article ben plantejat. I en molt del que s'hi diu hi estic d’acord. El que passa, i això em motiva aquest article, és que crec que les contradiccions comencen quan no les situem, quan les plantegem en termes genèrics, volent dir alguna cosa, però sense dir-la.

Però com que el plantejament general –la importància d’assumir haver de viure i fer política assumint contradiccions- m’és vàlid, intentaré, en aquest article, no deixar-ho en el terreny teòric, sinó traslladar-ho a tot el que està passant o estem vivint al nostre país, a tot el que condiciona el nostre escenari polític des d’un punt de vista independentista.

Diu Eduard Voltas: “Per a la gent que es dedica a la política, les contradiccions són més o menys suportables en funció de molts factors”, i segueix, portant-t’ho ja directament a l’escenari polític independentista: “Avui, bona part de l’independentisme polític i social és impacient, apel·la permanentment als grans principis, i crea expectatives a curt termini que no sap o no pot complir. Són tres ingredients que garanteixen una pèssima (di)gestió de les contradiccions.”

La contradicció  va associada a la naturalesa humana. De ben joves hi estem sotmesos. Pot ser contradictori que ens agradi molt la literatura i optem per un  batxillerat de ciències. Pot ser contradictori triar una carrera, entre la nostra vocació i allò que pensem ens pot obrir més oportunitats professionals. Contradiccions professionals, o és que heu estat tan afortunats a les vostres feines d’haver pogut fer sempre coses que no hagin xocat amb els vostres valors o amb allò que pensàveu calia fer? De debò no heu assumit contradiccions a la vostra feina en relació al que us ha tocat fer, per conservar la feina, per no tenir un conflicte laboral? També contradiccions sentimentals i vitals, de manera de viure.

I sí, també contradiccions polítiques, individuals i col·lectives. Tots tenim el nostre codi moral i els nostres valors polítics. I si una cosa aporta l’experiència militant és que, en aquesta dimensió política, per assolir els nostres objectius, o per treballar per fer possible assolir-los, cal assumir contradiccions. Des que el 1984 vaig començar a militar a l’independentisme, a la Crida a la Solidaritat, ho vaig fer des del convenciment polític d’una militància política i d’un independentisme enquadrat en l’acció política no violenta. Però tot sovint em veia abocat a moure’m en altres coordenades, que xocaven amb la meva manera de veure les coses, amb el meu codi de valors. Però assumia aquestes contradiccions per poder avançar, per enfortir l’independentisme. També en el terreny personal, tot i defensar sempre l’acció militant i política definida en l’activisme de la no-violència, m’he vist abocat a la violència dels enfrontaments amb la ultradreta espanyolista, i sí, tot i creure en la no-violència, he viscut la violència de les hòsties amb els ultres, des dels cops de puny fins ser amenaçat a punta de pistola o de navalla, i respondre, sempre respondre, sempre plantar cara.

Històricament l’independentisme també ha hagut d’aprendre a conviure amb contradiccions. Les contradiccions que porten a Macià, el 1931, a fer enrere de la proclamació de la República Catalana per acceptar l’autonomia que implicava el govern de la Generalitat. Les contradiccions de l’independentisme durant la guerra, que esclaten amb els fets de maig del 1937, quan finalment es planta cara a la barbàrie incontrolada de l’anarquisme. Les contradiccions de posar-ho tot per guanyar la guerra, fins i tot quan per fer-ho calia renunciar a tantes coses com es van renunciar davant el govern de la República espanyola. Les contradiccions de la llarg nit del franquisme, a l’interior, a l’exili, amb Tarradelles... Les contradiccions entre l’independentisme que defensava la lluita armada i el que defensava una estratègia democràtica i no violenta. Les contradiccions del peix al covisme, les contradiccions del tripartidisme, les contradiccions que van envoltar el 9N, el 27S, l’1-O, el 21D.... Les contradiccions entre la presó i l’exili. I també les contradiccions que ara mateix ens atenallen en el post 14F.

Sí. Estem instal·lats en permanents contradiccions. I a nivell de moviment polític, a nivell independentista, la manera com hem assumit i fet front a aquestes contradiccions expliquen els nostres èxits i els nostres fracassos, passats, presents i futurs.

Tanmateix, no estic d’acord amb n’Eduard quan situa, com un problema de nos saber gestionar les contradiccions, ser impacients, apel·lar als grans principis o “crear expectatives”.

Això no són contradiccions. La impaciència pot ser un motor o un error, pot ser una força motriu perquè expressa un sentiment polític, o pot ser un desencadenant d’errors si és el que ens mou a prendre decisions estratègics no fonamentades, però no és, en si mateixa, una contradicció.

I l’apel·lació als grans principis tampoc és en si mateix un comportament lesiu per contradiccions mal gestionades. El xoc entre principis i contradiccions, i per tant una praxi política lesiva, només s’esdevé quan som incapaços de gestionar inclusivament amb els altres els nostres principis, d’assumir com a principi general que els nostres principis són els nostres, i no són els de tots, i que per tant per fer qualsevol cosa, el més gran principi és respectar els principis dels altres.

Finalment, les expectatives tampoc no són en si mateixes un problema de gestió de contradiccions, sinó ètic i/o moral. Generar falses expectatives és enganyar. Situar expectatives que, tot i no poder-les assegurar, s’aborden lleialment, és o pot ser un dels grans motors polítics i de mobilització. Sense expectatives no hi ha mobilització. La clau està en que aquestes expectatives estiguin fonamentades o no.

Des d’un punt de vista de saber gestionar les contradiccions perquè l’independentisme pugui avançar, els elements crítics, per a mi, són els següents:

• Ni ERC, ni Junts, ni CUP no han guanyat per majoria absoluta. I en no haver-ho fet, ni ERC ni Junts ni CUP no poden, si es vol configurar una majoria independentista, imposar als altres la seva estratègia, la seva política, la seva tàctica. Per tant la primera contradicció a vèncer és que ningú no pot fer res en solitari, i només podrem fer política independentista assumint que l’hem de fer amb els altres

•  Fer amb els altres només és possible si tothom està disposat a fer-ho. Si algú no està disposat a reconèixer els altres i assumir-los, amb totes les contradiccions que impliqui, no és possible cap estratègia ni política independentista.

•  La gran i més crítica gestió de les nostres contradiccions ens la trobem només si hem assumit que només podrem ser si hi som tots. Perquè això implica que aquest “tots”, aquest nou “nosaltres”, no som cadascun de nosaltres, sinó la nostra suma. I és en aquesta suma on la gestió de les contradiccions emergeix amb tota la seva violència política. Només podem ser si hi som tots. Ser-hi tots implica que tothom ha de renunciar a una part del que és i assumir una part del que són els altres.

•  En l’actual escenari, en el que cap de les tres forces polítiques indepes té la majoria absoluta, i l’única majoria absoluta independentista possible ens obliga a generar un nou “nosaltres” independentista i que tots sabem només ho podrem fer si superem les nostres contradiccions, si les sabem gestionar, també esdevé un punt crític d’aquesta gestió de les nostres contradiccions reconèixer als altres i a nosaltres mateixos. I quan dic “reconèixer” vull dir assumir la representativitat dels altres i de la pròpia.

I si anem a coses concretes gestionar les contradiccions implica:

-          En l’espai independentista ERC ha guanyat les eleccions, i representa al 41,51% dels votants independentistes. Junts ha estat la segona força independentista més votada i representa al 39,10% dels votants independentistes. I finalment la CUP representa al 13,01% dels votants indepes. I un 6,36% del vot independentista no ha obtingut representació parlamentària.

•  La primera gran contradicció a gestionar no té res a veure amb impaciència, grans principis o expectatives... La primera gran contradicció a gestionar és si el fet que el vot independentista sigui el 51,30% del vot vàlid emès té algun valor o no. I qui està atrapat en aquesta gestió és ERC, que ha passat de defensar, el 27S, que amb 68 diputats hi havia plena legitimitat per fer la independència, a dir que no som prou, a dir coses del 80%, etc.  Ni Junts ni CUP no plantegen contradiccions en aquest punt: som majoria. Qui ha de gestionar, urgentment, les seves contradiccions, és ERC. I és en aquest punt en el que sí hem de parlar de contradiccions. No en coses etèries, sinó en coses concretes. Quin valor té, per a ERC, ser el 51,30%? Com ens explica la contradicció entre defensar com sempre ha defensat que amb 68% diputats estem plenament legitimats per fer la independència a dir que no som prou.

•   La segona contradicció deriva de la primera, i també li toca gestionar-la a ERC. Amb 74 diputats independentistes i el 51,30% del vot, la seva opció és un govern independentista o una altra cosa. Un cop més la gestió de la contradicció no té res a veure amb grans principis ni expectatives ni res d’això. Als ulls de tots, el gran punt crític de l’actual situació política és com ERC gestioni les seves contradiccions: govern independentista o una altra cosa. Si vol una altra cosa, ho haurà d’explicar, perquè implicarà abandonar l’independentisme com a gran principi polític i objectiu polític. Sí que és cert que si ERC renuncia a un govern indepe haurà gestionat les contradiccions pel que fa a les expectatives des del punt de vista de dir-nos “no tingueu la més mínima expectativa per fer la independència, perquè ara no anem per aquest camí”

•  La tercera gran contradicció a gestionar té a veure amb la legitimitat i l’abast de la representació parlamentària obtinguda per les forces independentistes i el que això implica. Només ERC, Junts i CUP han tingut representació al Parlament. I en la mesura que representen el 94% del vot independentista, tenen plena legitimitat per gestionar l’estratègia a seguir, així com tota la responsabilitat per fer possible un govern independentista. ERC, d’entre el vot indepe amb representació, representa el 44,33% i 33 diputats, Junts el 41,76%  i 32 diputats, i la CUP el 13,90% i 9 diputats. Pot ignorar ERC que és el 44,3% del vot indepe, i que Junts i CUP són el 55,7%? A ERC li correspon també gestionar aquesta tercera gran contradicció, la que implica assumir liderar i, alhora, assumir no té la representació majoritària de l’independentisme. Liderar i imposar són conceptes contradictoris en aquest nivell, i la gestió de la contradicció, en un primer nivell, li correspon a ERC. De la mateixa manera, pel que fa a Junts, no pot ignorar que no ha guanyat les eleccions i que ho ha fet ERC, que té una visió estratègica diferent, amb la que, si volem avançar, caldrà confluir superant contradiccions en relació a les diferents posicions inicials.
  

•  La quarta gran contradicció de l’actual escenari, vinculada a l’anterior, l’ha de gestionar la CUP. La CUP representa entre el 13 i el 14 per cent de l’independentisme. No hi ha majoria independentista possible sense la CUP, que forma part indispensable del “nosaltres” independentista. Però la CUP, d’una vegada i per totes, ha de gestionar la seva gran contradicció, que està col·lapsant tots els plans per fer possible la independència. La CUP ha de decidir si aquest 14% de representativitat de l’independentisme que té el gestiona per sumar amb la resta de l’independentisme, de manera lleial, o segueix gestionant-lo des del permanent xantatge als qui representen el 86% de l’independentisme. La gestió d’aquesta contradicció, per part de la CUP, és absolutament transcendent. Si la CUP segueix convertint aquest 14% de representativitat independentista en un instrument de permanent xantatge a l’independentisme majoritari, no hi ha cap possibilitat de fer la independència. Mentre la CUP no superi les contradiccions que els implica saber que només són el 14% de l’independentisme, i que per tant el seu programa ideològic no podrà executar-se com si tinguessin majoria absoluta i representessin a la majoria absoluta de l’independentisme, no hi ha cap possibilitat de fer la independència. I aquesta és una contradicció molt concreta, que no depèn de grans principis ni d’expectatives. És una contradicció que apel·la directament a la CUP, i els interroga sobre si assumeixen la seva representativitat i respecten a l’independentisme majoritari, amb actitud política de sumar per poder fer la independència, o si, pel contrari, com han fet fins ara, volen aprofitar aquest 14% de representativitat per sotmetre a xantatge permanent a la majoria independentista, i fer-ho sense tenir el més mínim problema en votar sistemàticament amb l’unionisme contra els governs d’ERC i Junts, o en incomplir tots els pactes als que han pogut arribar amb les forces que representen la immensa majoria de l’independentisme.

•  La cinquena gran contradicció, crítica per a l’independentisme, és la que deriva de la capacitat que tingui de gestionar les contradiccions a la que ens porten les diferents estratègies de les tres forces polítiques indepes. ERC, amb el 44,3% no pot imposar la seva estratègia de fronts amplis no independentistes, amb partits del Règim del 78 com els Comuns, i aparcant, impedint, la concreció de cap full de ruta independentista. Junts i CUP són el 55,7% de l’independentisme, i el seu full de ruta no renuncia a la unilateralitat. Per tant, la cinquena gran contradicció del moviment independentista apel·la a tothom. A ERC perquè ha de gestionar la contradicció de liderar l’independentisme, per ser la força majoritària de l’independentisme, i alhora ser, dins l’independentisme, la força minoritària en relació al que implica l’1-O i la unilateralitat. A Junts i a la CUP perquè són majoria en l’independentisme, però han de conviure amb la contradicció que el vot majoritari ha atorgat a ERC el lideratge del procés. Junts i CUP no poden imposar cap estratègia independentista unilateralista, però ERC tampoc pot imposar cap estratègia a l’independentisme majoritari, que és unilateralista. Tornem a estar en una contradicció molt concreta, que no apel·la ni a grans principis ni expectatives, sinó a la capacitat que tots plegats tinguem d’assumir que cap de nosaltres no té majoria absoluta i, en  conseqüència, no pot imposar als altres la seva estratègia. Tornem a estar en la necessitat de gestionar les contradiccions de tots per fer possible una estratègia compartida, que no serà ni la d’ERC, ni la de Junts, ni la de la CUP, sinó la suma de totes, en una confluència capaç de gestionar les contradiccions que això implica.

Més enllà del dibuix d’aquest escenari de les contradiccions més crítiques que bloquegen l’independentisme, contradiccions concretes, que ens apel·len directament, no contradiccions etèries, de les que es difuminen i esvaeixen al mateix temps que les invoquem, l’independentisme arrossega altres paisatges contradictoris.

Avui, aquest article, no és el moment d’abordar-los. Però caldrà fer-ho. Són contradiccions que apel·len més al que som, com som i com volem ser. Són contradiccions també pròpies o derivades de l’extraordinari creixement de l’independentisme en aquests últims 10 anys i de la dificultat de gestionar el post 1-O. Són, en definitiva, contradiccions de difícil gestió sense unitat, perquè aboquen a un gran desgast de tot el moviment, i que potser aquest 14F hem tingut un primer tast, amb aquests 600 mil vots indepes del 21D que es van quedar a casa. Si no hi ha unitat és difícil abordar cap estratègia i proposta de futur. Si no es comparteixen els grans principis, no hi pot haver projecte compartit. I sense projecte compartit l’única expectativa que l’independentisme pot oferir és derrota. I això no és contradictori. És una conseqüència inevitable del que fem, de com hagi resolt les contradiccions concretes que ara mateix ens bloquegen.

P.S.: Com crec jo que s'estan gestionant aquestes contradiccions i a quins escenaris ens porta aquesta gestió?

- Crec, i m'agradaria molt equivocar-me, que qui té la clau per gestionar les contradiccions crítiques en les que està atrapat el moviment independentista, o sigui, ERC, no té les més mínimes ganes de fer-ho, i que tota la seva estratègia i tàctica se centren en evitar, ignorar, fer veure no existeixen, aquestes contradiccions.

-Així, al meu entendre, ERC llença tot el fum que pot, per ocultar el tema, per invisibilitzar-lo, per treure'l de l'agenda política, damunt la gran contradicció que hi ha entre el discurs de l'ERC del 2015 al 2017, quan deia que teníem, amb 68 diputats, legitimitat més que suficient per fer la independència, i que només calia determinació, i l'ERC d'ara del no som prou (malgrat ser més que mai), de fronts amplis republicans, de majories qualificades, de 80%, de 3 d'octubre vs 1 d'octubre, etc. 

- En canvi, Junts, en menor mesura CUP, tot i que també, i la societat civil independentista, atorguen una gran importància estratègica i de legitimació democràtica al fet que l'independentisme hagi assolit el 51,30% dels vots. Però ni Junts, ni CUP, ni ningú... no té ara mateix cap força per moure ERC a abordar aquesta qüestió, a situar damunt la taula de les negociacions aquesta qüestió. I això aboca tant a CUP com a Junts a gestionar una nova contradicció: com es pot gestionar una situació en la que ERC tanca totes les portes a negociar escenaris i estratègies nacionals independentistes? Què es pot fer en aquesta situació? És una nova contradicció a gestionar. Es fa saltar pels aires definitivament l'espai independentista, o s'intenta reconduir, ni que sigui sotmetent-se, acceptant, que ERC tregui de la taula de negociació tot el que tingui a veure amb qüestions nacionals o d'estratègies independentistes?

- la insistència i priorització que fa ERC per tenir els Comuns al Govern al meu entendre és la resposta a dues de les contradiccions més crítiques en les que l'independentisme està instal·lat. Per a ERC els Comuns són l'aliat de referència perquè els permet resoldre, evitar, la majoria de les contradiccions que, sense els Comuns, estarien obligats a gestionar. 

Així, i crec que en aquest punt gairebé tots podrem entendre a ERC, amb els Comuns al Govern ERC vol resoldre el problema de la inestabilitat que des del 2015 devora l'independentisme de govern i al Parlament per l'absoluta imprevisibilitat de la CUP. El 2020 els Comuns van permetre aprovar els pressupostos, cosa que la CUP mai hauria fet. Crec que ERC ha vist que si lliga als Comuns neutralitza el xantatge permanent de la CUP a la majoria independentista. I que això és així amb independència de com es puguin configurar finalment els pactes de legisltaura. Amb els Comuns lligats al govern, ja sigui un govern amb Junts i CUP, ja sigui un govern amb CUP i suport extern del PSC, la presència dels Comuns neutralitza la CUP. La imprevisibilitat de la CUP és dramàtica quan, com s'ha demostrat des del 2015, ERC i Junts depenen dels seus vots. Quan això passa és quan la CUP diu que els pactes muten i els incompleix sistemàticament, quan vota amb el bloc unionista per derrotar la majoria indepe, quan impedeix aprovar lleis clau com són els pressupostos, etc. Però amb els Comuns al govern ERC sap que la suma dels vots d'ERC ja sigui als del PSC, ja sigui als de Junts, assegura una estabilitat parlamentària i de govern que deixa com a irrellevant a la CUP. 

I això, aquest fet, aquesta estabilitat que sigui quin sigui el pacte final els Comuns asseguren a ERC és, per a ERC, en l'actual moment, amb tota la monumental crisi de la pandèmia, una motivació clau. 

- Però el preu a pagar per aquesta estabilitat que proporcionarien els Comuns seria molt i molt alt: aparcar l'independentisme. I, altre cop voldria equivocar-me, crec que ERC està disposada a pagar-lo, perquè en fer-ho evita a més haver de gestionar contradiccions crítiques, com haver de fer un govern indepe o no, o com haver de donar valor polític i estratègic per fer la independència al 51,30% dels vots indepes del 14F. 

- Aquest possible escenari polític genera, més que noves contradiccions, noves incerteses, noves amenaces, tant per a ERC com per a Junts. Així, un element crític de la negociació de Junts amb ERC són les conseqüències que tindria trencar-les, trencar les negociacions. Per a ERC la possibilitat que Junts no assumeixi com a inevitable que ERC imposi, inflexiblement, el seu marc estratègic i de govern, en el que no hi té cabuda cap proposta, cap full de ruta, en relació a la independència, és un escenari amb moltes ombres, amb mols perills. Perquè si Junts es desmarca del govern d'ERC amb Comuns perquè no és un govern que tingui cap agenda nacional, els dos únics possibles escenaris als que hauria de fer front ERC són molt enverinats: o un govern amb Comuns i la CUP (de florero, perquè no la necessitarien per a res) amb suport extern del PSC... o noves eleccions. 

Per a ERC un govern amb Comuns i suport extern PSC més que contradiccions el que els hi genera és el temor d'acabar amb el mateix naufragi del segon tripartit. No és un escenari còmode. I tampoc ho és que, havent estat els més votats, i havent l'independentisme assolit major percentatge de vot i d'escons que mai, no hagin estat capaços de fer un govern independentista, i la cosa acabi en noves eleccions. A qui beneficiarien i a qui perjudicarien, unes noves eleccions? Crec que no ho sap ningú. Jo simplement intueixo que seria una manera de collar més al votant independentista i d'incrementar la distància amb els seus representants. Els 600 mil vots indepes del 21D que el 14F es van quedar a casa, les eleccions en les que més propostes polítiques independentistes hi havia, és tot un avís, tota una alerta.

14F: resultats, valoració de la projecció demoscòpica, elements inquietants i escenaris polítics

Diumenge vam celebrar les eleccions al Parlament conseqüència de la inhabilitació del President Torra, d’un nou intervencionisme del #CartelDeLaToga, que és qui mana a l’estat espanyol, després del cop d’estat judicial que des de la segona legislatura Aznar estava en marxa.

Les eleccions del 14f al meu entendre estan marcades per 3 grans fets:

•  L’elevadíssima abstenció. Vam passar d’una participació del 79,09% el 21D del 2017 a una participació del 53,54% el 14F del 2021, amb 26 punts més d’abstenció que el 21D. Tanmateix, com que l’abstenció més o menys s’ha repartit i afectat tothom, no ha desequilibrat el resultat final. Tot i que plantegi interrogants

• El nou triomf de l’independentisme. En unes condicions molt dures, després de tres anys de lluites internes insuportables, sense res a oferir, atrapats en una repressió que no cessa davant la qual ens mostrem impotents, l’independentisme ha resistit i, no només això, per primera vegada el % de vot independentista ha superat el 50%, el que és una fita històrica

• El resultat final, la distribució de vot i escons entre les forces independentistes deixa un escenari polític de molt complicada gestió. Seguim instal·lats en aquest infernal escenari en el que tot i que la independència creixi en suports, les possibilitats de configurar majories sòlides per fer-la no només no hi són, sinó que enguany encara s’han complicat més

Si m’ho permeteu, abans de seguir amb l’article i les meves reflexions m’agradaria revisar el nivell d’encert o desviació de les projeccions demoscòpiques que vaig fer, a partir de les dades de les enquestes que anàvem coneixent, abans de les eleccions.

En general crec que vaig poder projectar amb força encert quines eren les tendències demoscòpiques que en relació als diferents partits i blocs trobava a les dades de les enquestes. De fet només hi ha una dada que, tot i molt petita, ha tingut un impacte en les projeccions que vaig fer. Sense el biaix d’aquesta petita dada, que no vaig poder detectar, la previsió que havíem efectuat és talment la que s’hauria donat.

Si recordeu, i si no ho recordeu ho podeu consultar als meus articles, amb les últimes enquestes em vaig atrevir a pronosticar que l’evolució de Junts els estava aproximant a poder guanyar les eleccions, atès que dels tres que estaven amb forces igualades al capdavant, el PSC semblava haver aturat el seu creixement i ERC presentava indicadors negatius.

I de fet això hauria estat així si PDeCAT no hagués finalment arrossegat, per la seva extraordinària sobreexposició mediàtica pel fet d’haver-se quedat amb tots els drets que el 21D s’havia guanyat Junts i per la intervenció, contra el que ell mateix havia dit, de Mas en el tram final de campanya. Això va fer que PDeCAT, evidentment no hagi entrat, tal i com ja havíem dit, però sí que hagi arribat als 77.000 vots. Abans d’iniciar-se la campanya electoral, quan Junts encara estava en fase de “constitució” (finals de novembre del 2020) vaig publicar que PDeCAT podia emportar-se fins a 64.479 vots que havia tingut Junts el 21D. En aquell escenari ERC quedava pel davant de Junts. Però un cop iniciada la campanya la projecció d vot cap a PDeCAT va baixar, i les meves projeccions, amb les enquestes a una setmana de les eleccions, els situaven entre els 30-35 mil vots, tots provinents d’antic votant de Junts el 21D. En aquest escenari ja Junts es projectava amb una tendència de vot que els podia fer guanyadors de les eleccions, en tot cas, quedar pel damunt d’ERC. Però, com deia abans, l’impacte de la sobreexposició mediàtica de PDeCAT i l’entrada en campanya de Mas d’alguna manera va fer recuperar intenció de vot a PDeCAT l’última setmana, i això els va projectar als vots que van tenir el 14F.

Sense la intervenció de Mas PDeCAT difícilment hauria recuperat la intenció de vot que tenia abans inici campanya. Sense la intervenció de Mas, que es va acabar emportant a PDeCAT uns 30 mil vots que fins aleshores totes les enquestes situaven a Junts per Catalunya, Junts hauria estat clarament la guanyadora, en escons, de les eleccions del 14F, amb 34 escons.

Sí, en les anàlisis que vaig fer era evident que PDeCAT no entrava, però no vam tenir prou dades, en el tram final, per veure l’impacte de la intervenció de Mas, que tot i que petit, fou suficient per evitar la victòria de Junts. Si aquests 30 mil vots que fins la intervenció de Mas estaven a Junts, haguessin seguit a Junts, Junts hauria guanyat les eleccions, tal i com projectàvem les tendències indicaven.

Perquè de fet si ens hi fixem, en relació al 21D, aquest 14F el món d’ERC perd més vot que el món de Junts del 21D. ERC perd 332.254 vots, i Junts 303.172 (comptat Junts 21D vs Junts 14F i PDeCAT), és a dir, que els indicadors negatius que vèiem en relació a ERC eren correctes.

Tanmateix en aquest context, a partir de la intervenció de Mas, ERC acaba fent valer la seva fortalesa organitzativa, i malgrat perdre més vots, maximitza suports, i aconsegueix quedar per primera vegada, 1 escó pel damunt de Junts.

Bloc unionista del Règim del 78:

Pel que fa al PSC també, com projectàvem, ha tingut un bon resultat, mica per sobre potser del que segons últimes enquestes jo pensava estarien. En aquest cas el joc múltiple de les abstencions creuades hi ha fet molt. Fixem-nos que el PSC, en relació al 21D, només té 46.199 vots més.

Però és que, tal i com ja havíem dit, la desfeta de C’s ha estat èpica, molt superior a la que pronosticaven les enquestes. Perdre 951.829 vots que van tenir el 21D és molt bèstia. Això els ha situat en l’actual residualitat. Sens dubte el PSC n’ha rascat una bona part, però qui més se n’ha beneficiat a estat VOX, i els seus 217.883 vots, pràcticament tots provinents d’antics votants de Cs

Seguint amb els partits del Règim del 78, els grans mimats del règim, els Comuns, aquestes eleccions s’hi han deixat, han perdut, 131.734 vots en relació al 21D.

I el PP se’n va al grup mixt, perdent 76.603 vots.

De fet la suma de guanys i pèrdues del bloc del Règim del 78 (PSC, VOX, Comuns, Cs i PP) en relació al 21D els situa amb 896.084 vots menys.

Si tornem al bloc independentista, la millora de resultats de la CUP es produeix perquè només perd 6.159 vots en relació al 21D.

Finalment, en aquest bloc, també tenim la desfeta del sector més tòxic de l’independentisme, les Primàries Waco i els seus 5.940 vots i els usurpadors del FNC i els seus 4.976 vots, també han passat directament a la paperera de la història -i la vergonya-. Ah, i no me n’oblidi, l’esperpent del PNC de la Pascal i els seus 4.583 vots.

Sumes i restes fetes entre 21D i 14 F, el bloc indepe s'hi ha deixat, en aquestes eleccions, 626.086 vots.

Valoració dels escenaris projectats

Ara mateix hi ha dues dades que a mi em posen una mica de mala llet, però també, una d’aquestes dades, a banda de posar-me de mala llet, m’interpel·la, ens interpel·la crec que ens obliga a reflexionar a tots.

La primera de les dades és aquesta a la que ja he fet referència, de que sense la intervenció de Mas, d’acord a les dades de totes les enquestes, no haurien marxat aquests 30 mil vots que tenia Junts durant la campanya i que finalment, a partir intervenció en campanya de Mas, van acabar a PDeCAT.

Evidentment que tothom és ben lliure de votar el que vulgui, només faltaria. Però resulta que un partit, PDeCAT, que va passar-se tota la campanya criticant la CUP, dient que ells eren la garantia de que la CUP no pogués manar... i la intervenció de Mas és la que ha impedit que Junts guanyi, que Junts i ERC poguessin governar amb majoria absoluta, i la que ha abocat el país, si no hi ha un miracle, a quedar en mans de la CUP i dels Comuns. Quin gran negoci. Quins pebrots. En fi. Slokai. Ara sí que Mas ha entrat a la paperera de la història, però ell solat i provocant un escenari infernal.

La segona de les dades és aquests sis-cents mil vots indepes del 21D que aquest 14F no han votat. Sí. La situació de pandèmia. Ho entenc. Afecta a tothom. Pors, de tot. Però no puc evitar pensar una cosa. L’1-O vam sortir a votar i ens estaven apallissant brutalment. I no ens va importar. Allà vam ser-hi`. Dos milions de Sí votant l’1 d’octubre. I també dos milions de vots votant independentista el 21D (Junts, ERC i CUP). I ara, aquest 14F, 600 mil vots menys, ara, aquest 14F un milió quatre-cents i pico mil vots indepes (comptant-hi tothom).

Sí, ja sé, Còvid. I els indepes som igual d’humans que la resta, i tenim les mateixes pors i temors. Sí, tot això ja ho sé. Però fins ara els indepes teníem una cosa que ens feia una mica diferents: la nostra motivació.

La nostra motivació ens permetia fotre manis de milions de persones al carrer, muntar l’1-O i que dos milions de votants indepes desafiessin les hòsties de la policia nacional i de la guàrdia civil. La motivació és un dels motors que, en tots els àmbits, mesura l’èxit. Esportivament es parla de motivació per explicar victòries. Laboralment es parla de la motivació dels treballadors com una de les claus de l’èxit empresarial. I així en tot.

Fins ara els indepes podíem presumir de motivació. Digueu-nos què cal fer, que ho fem.

Més enllà, com deia, del factor humà, em pregunto fins a quin punt en aquests menys de 600 mil vots indepes en relació al 21D no hi ha, també, falta de motivació. I no tinc resposta. Però em preocupa. I em cabreja. Portem 3 anys de baralles i de caos, sense fer res i sense saber cap a on anem. I això pot estar passant factura. Sí, molt discurs d’eixamplar base, però el que estem fent, potser, és cremar les nostres bases, perdre credibilitat, desmotivar. I la independència, sense una motivació extraordinària, no la farem mai.

Només que cent mil dels vots que vam tenir el 21D els haguéssim tingut aquest 14F, no s’haguessin quedat a casa, la victòria independentista hauria estat èpica, gloriosa, i hauria marcat un definitiu abans i després. Ja no dic tots els que vam tenir, dic només cent mil dels que vam tenir, repartits entre ERC, Junts i CUP, i l’escenari polític que hauríem tingut aquest 14F hauria estat m’atreveixo a dir gairebé definitiu.

Aquesta dada ens interpel·la a tots. Més enllà del factor humà, deixar-nos pel camí més de 600 mil vots, amb tot el que implica també de pèrdua de motivació, ens interpel·la a tots.

O deixem de fer el ruc, o això pot pintar malament. Les europees del 2019, que són les que des de 21D 2017 més vot indepe havien tingut, ja estàvem en 1.700.000 vots indepes, tres cents mil menys que el 21D. I ara, aquest 14F, 600 mil menys. Sí, el factor humà, però potser també el factor motivacional, és a dir, l’impacte de no estar fent les coses bé, l’impacte de tres anys evidenciant, des del primer dia, una divisió interna insuportable.

Hi ha qui vol “justificar” aquesta estratègia divisiva com una porta que ens obre a noves majories, a sumar suports. Doncs això és rotundament fals. Ho mirem com ho mirem. Ho mirem com he explicat més amunt o ho mirem en el suport social a la independència a les enquestes del CEO: el més alt suport a la independència en la resposta Sí/No a la independència el vam tenir juny i octubre 2017, amb un 49,4% i un 48,7% respectivament. Sí, en els moments de màxima determinació i unitat (com a mínim de cara enfora) de l’independentisme. Ara, el darrer trimestre del 2020 el suport a la independència ha arribat a un dels seus nivells més baixos demoscòpicament, del 43,6%, fins a 6 punts per sota del que teníem al 2017.

Alerta doncs. Les dades ens interpel·len a tots i no s’hi val fer el trilero.

A les portes d’una de les decisions més transcendents pel que fa a la independència i la nostra generació

El resultat electoral del 14F és, com ja he dit abans, molt enverinat.

Per una banda majoria indepe claríssima: 33 ERC, 32 Junts i 9 CUP, un total de 74 diputats indepes, i més del 50% del vot.

Però per una altra banda, i en absència de cap majoria absoluta clara per governar, la decisió transcendent a la que assistirem els propers dies o les properes setmanes, i que determinarà totalment el futur de la lluita per la independència, és la que haurà de prendre ERC, la que només pot prendre ERC:

• ERC aposta per un govern independentista, amb Junts i CUP com a socis i/o aliats parlamentaris?
•  O ERC aposta per un govern no independentista, donant entrada com a soci principal als grans masovers del Règim del 78, els Comuns?

Junts ja s’ha ofert a ERC per donar suport a un president d’ERC, tal i com ERC abans havia donat a Junts. La gran diferència, substancial diferència, radical diferència, és que Junts sempre ha integrat a ERC als seus governs, és a dir que corresponia al seu suport formant una coalició de govern, però ara algunes veus des d’ERC reclamen aquest suport a Junts mentre se’ls exclou de tot, se’ls aparta, no s’hi pacta.

És molt difícil dir què passarà, com aniran les coses.

Les tensions són evidents. Avui mateix hem tingut el manifest dels de sempre, amb Tardà i Comuns, per un pacte “d’esquerres” (ERC, CUP i Comuns). També, i això m’ha sabut especialment greu, la Dolors Bassa demanant marginar, excloure, al 42% dels independentistes del seu govern. I dic que m’ha sabut especialment greu, des del màxim respecte que tinc a la Dolors Bassa, pel que implica el que avui ha demanat. O sigui, que cal excloure aquest 42% d’independentistes que representa Junts, que cal excloure els qui, com ella, pateixen aquesta cruel repressió de l’estat en forma de presó, com són tots els presos de Junts, i que cal formar govern amb el Règim del 78, amb els Comuns, que són una creació del Règim del 78, com en el seu moment ho fou C’s, per combatre l’independentisme. Cal excloure als qui pateixen repressió, i cal pactar amb els repressors, cal formar govern amb aquesta delatora de la Jèssica Arrimadas que anava ensenyant el seu vot perquè la justícia pogués actuar contra els diputats independentistes. No ho entenc.

Però això, amics i amigues, és el que es decidirà els propers dies, bàsicament el que decidirà ERC: si governar amb el Règim del 78, amb els Comuns, i per tant aparcar la independència, o si governar amb Junts i mantenir les portes obertes a poder fer la independència.

El món d’ERC, aquest 14F, ha perdut més vot en relació al 21D que el món de Junts, però el joc brut de PDeCAT contra Junts ha permès a ERC ser la primera força independentista. ERC representa el 44% del vot independentista, i té 33 diputats. Junts representa el 42% del vot independentista i té 32 diputats. La CUP representa el 14% del vot independentista i té 9 diputats.

Mai fins ara la força independentista que quedava en primera posició no havia volgut excloure a l’altra força majoritària en la representació de l’independentisme.

Per primera vegada, aquesta primera vegada que ERC ha quedat la primera entre les forces independentistes, són moltes les veus en el seu món, en el món d’ERC, que el que volen és excloure al 42% dels independentistes. Això no havia passat mai. I potser no acaba passant, tant de bo no acabi passant! Però massa veus en el món d’ERC demanen que passi.

Després de tres anys de calvari i divisió, d’incapacitat de bastir una estratègia independentista comuna, si ara aquestes veus dins del món d’ERC que tot el seu projecte polític passa per excloure al 42% de l’independentisme, al preu que sigui, fins i tot, com proposen, pactant amb els representants que el Règim del 78 ha posat a disposició d’ERC, els Comuns, la fractura a l’independentisme pot ser definitiva.

Perquè el preu a pagar per ERC al Règim del 78 per aquest pacte que exclogui a gairebé la meitat de l’independentisme és aparcar la independència. No dic renunciar, dic aparcar.

En aquest escenari, en el que l’estratègia d’una part de l’independentisme majoritari sigui la d’excloure, marginar, a l’altra part de l’independentisme majoritari, la que defensa mantenir obert el conflicte per fer la independència, ambdues amb pràcticament mateixa representativitat, de la divisió independentista passaríem a la confrontació independentista, i de la falta d’estratègia compartida passaríem a dinamitar tots els ponts.

Si ERC opta per un govern independentista, malgrat totes les incerteses, l’escenari de negociació i acord d’una estratègia independentista compartida, que no serà la de cap dels tres, sinó una confluència de les estratègies dels 3 (ERC, Junts i CUP) serà més viable que mai. Qui representa el 44% no pot imposar la seva estratègia a qui representa el 42% i el 14%. I qui representa el 42% tampoc pot imposar la seva estratègia a qui representa el 44%. Ni qui representa el 14%. Un govern independentista voldria dir acceptar que cal un espai de confluència per dissenyar una nova estratègia compartida, que no sigui la de cadascun, sinó la de tots.

Així les coses només puc dir que ens hi juguem molt, en les decisions dels propers dies, i que pot passar qualsevol cosa. Tant de bo s'imposi el sentit patriòtic, treballar per reconstruir el "nosaltres independentista" que ens ha permès arribar més lluny que mai, treballar sense excloure cap independentista, amb lleialtat, amb responsabilitat i amb humilitat. Però també amb determinació.

En un dels meus últims articles acabava dient això:

"Perquè dilluns vull, necessito, desitjo poder-me fondre en una abraçada infinita (ni que sigui virtual per totes aquestes coses del Covid) amb els companys d’ERC i de la CUP. Vull, necessito, desitjo, aquest nou dia que deixi enrere tot el que en aquests anys només ha fet que dividir-nos i desgastar-nos. No cal dir-nos res. Simplement cal aquell silenci del compromís compartit per tornar-nos a sentir tots part d’aquest “nosaltres” independentista sense el qual no hi ha independència possible."

Ho mantinc. Ho vull i ho necessito. Crec que la majoria ho volem i ho necessitem. No hi ha independència possible sense això!

 

UNA ANÈCDOTA PERSONAL DE L'ESTRELLA TELEVISIVA DEL COLAUÏSME I DE L'ILLISME CONTRA L'INDEPENDENTISME: "TU NO SABES CON QUIEN ESTÁS HABLANDO"

Primera setmana de juny del 2015, vol Vueling Barcelona-Berlín. Anem a la final de la Champions tota la colla de la Pb Creu Sant Jordi

Mon germà i jo tenim els seients un al costat de l'altre. Embarquem per la porta del darrere. Miro la fila, miro el meu seient. Hi ha un tio assentat. Torno a mirar el bitllet. És el meu seient, no hi ha dubte.

- Hola -li dic- em sembla que aquest és el meu seient

Em mira fastiguejat i diu “ Sí, ja”

I segueix parlant amb qui té al costat, al seient de la finestreta, sense ni mirar-me.

Jo:

- perdona, et dic que és el meu seient, on estàs assentat tu

Ell:

- és que vaig amb ell (mentre assenyala a qui té al costat).

Jo:

- em sembla molt bé, i jo vaig amb ell (assenyalant mon germà)

Ell, visiblement contrariat per la meva insistència: “i no podeu buscar uns altres seients?”

Jo li dic que els busqui ell i si els troba no ens importa canviar-nos-hi.

S'aixeca i se'n va mirant-me amb menyspreu, per haver-me atrevit a molestar-lo.

El meu germà em diu "has vist qui era, no?"

Li dic que sí, que òbviament, que era el Jordi Évole, però que me la suava, que potser ell es creia que era més que jo o que el meu germà, però que jo no pensava fer-li cap reverència a la seva invocació de famosillo rotllo "que no sabes quien soy?" gairebé de "como te atreves?".

PS: aquest escrit té molts anys, és del 2015, el vaig fer tornant de la final de Berlín. Però finalment no el vaig publicar. Però ara tenim l'Évole alliçonant-no sobre presumptes purismes, amb el mateix aire de "tu no sabes con quien estás hablando", i m'he dit, doncs mira jo sí ho sé i publico l'escrit. 

Jo també m'he criat a Cornellà de Llobregat, al barri de Sant Ildefons, la ciudad satélite, i sóc de l'ANC de Cornellà, on segueixo ajudant sempre que puc. O sigui que lliçonetes de progre intocable, ni una, i menys, des de la manipulació més repugnant de les coses. Pues eso. Que ese asiento en el que estás tu es el mío, y que te vayas levantando, porque no me voy a doblegar ante tu menosprecio de "no sabes con quien estás hablando!". Potser ets tu que no saps ni amb qui estàs parlant ni de què estàs parlant: estàs parlant amb gent digna i amb un poble digne, que hem dit ja n'hi ha prou, que hem abraçat, sense por, la causa de la llibertat, i que estem pagant un preu molt alt per desafiar a l'estat podrit al que tu defenses servilment, miserablement. Estàs parlant amb un poble que segueix determinat, lluitant per la seva llibertat, que és la de tots. Queda clar, xulito presumtuós?

 

El meu posicionament davant les eleccions del 14F: els 10 punts pels que votaré Junts!

1.       1. Votaré Junts per Catalunya perquè estic convençut és l’única opció que tenim de mantenir viva la lluita per fer la independència aquesta generació. No vull dir que per votar Junts ja ho tinguem tot fet, en absolut. Només vull dir que l’opció de Junts és l’única que de manera explícita es posiciona per mantenir-se en la legitimitat de l’1-O i per persistir en treballar per fer la independència.

 2.       2. Votaré Junts per Catalunya perquè crec en el “nosaltres independentista”, i vull lluitar per recuperar-lo i blindar-lo amb totes les meves forces. Per fer la independència hi hem de ser tots. Si no hi som tots, no hi ha independència possible. I quan dic tots, vull dir tots: Junts, ERC i CUP, els partits que fins ara han ostentat la representació parlamentària de l’independentisme i que després del 14F seguiran fent-ho. Però Junts és l’únic que, ara mateix, creu en aquest “nosaltres independentista”. ERC hi ha renunciat, i l’ha substituït per un nou “nosaltres”, digueu-li republicà, digueu-li de front ampli... En qualsevol cas, si guanya ERC, el nou “nosaltres” no serà independentista, al contrari, exclourà a pràcticament la meitat de l’independentisme, que representa el món de Junts per Catalunya. Junts no té cabuda al nou “nosaltres” d’ERC. I en canvi per a Junts no hi ha cap altre nosaltres possible que no sigui amb ERC. Votant Junts no només votem pel “nosaltres” independentista, sinó que obrim els braços perquè hi torni ERC, a aquest nosaltres.

 3.       3. Votaré Junts per Catalunya per fer impossible un nou tripartit, en qualsevol de les seves possibles fórmules amb que es planteja i treballa des del món d’ERC, segons quins siguin els resultats, però que totes tenen un element en comú, i és justament el pacte blindat amb els Comuns com a nou soci de referència, com a element vertebrador del nou “nosaltres” pel que treballa ERC. Només una clara victòria de Junts pot evitar que entrin en joc les diferents fórmules amb les que es pot concretar aquest nou tripartit d’ERC i Comuns, com suports externs i/o abstencions de PSC i CUP. La submissió d’ERC als Comuns és una cosa que em supera. No puc entendre aquesta absoluta rendició d’ERC als Comuns, aquest permanent acomplexament i seguidisme davant els Comuns. Tots vam veure el que va fer Colau a BCN per treure-li l’alcaldia a una ERC que havia guanyat les eleccions, pactant sense cap mena d’escrúpol ni vergonya moral amb el xenòfob Valls.

  I quan, davant la magnitud de la miserable actuació de Colau i els Comuns, tots pensàvem ERC hauria reaccionat i hauria vist la realitat dels Comuns, la realitat d’un moviment creat i protegit des del primer moment pel Règim del 78, la realitat dels Comuns com a la gran jugada del Règim del 78 per combatre l’independentisme... doncs no. ERC ha seguit absolutament submisa a totes les ordres que han anat rebent dels Comuns. Si Colau els hi deia “hem d’aprovar el tramvia per la Diagonal” pixant-se i defecant-se en el que van decidir els veïns de BCN en consulta directa al respecte, doncs ERC submisament s’ha pixat i defecat en el que havíem votat els veïns. “Si ho diu l’Ada ho hem de fer, sense dubtar-ho”. I li han aprovat els pressupostos. I la protegeixen davant les reprovacions. I callen davant totes les barbaritats que fan els Comuns a BCN.

La vexació a la que Colau i Comuns ha sotmès a ERC a Barcelona, i com ERC l’ha entomat amb aquesta humiliant submissió és la prova irrefutable d’aquest pacte blindat d’ERC i Comuns, en el que els Comuns manen i dirigeixen.

Només el vot a Junts pot fer saltar pels aires aquest pacte d’ERC amb Comuns. Només una clara victòria de Junts pot evitar l’entrada dels Comuns al govern de la Generalitat per culminar la seva missió de destrucció de la nació catalana que és la seva raó de ser i d’existència, pel que van ser creats i protegits pel Règim del 78

 4.  4. Votaré Junts perquè vull un govern independentista que pugui treballar per fer la independència, i això només ho tindrem si Junts i ERC sumen majoria absoluta. La CUP és necessària per ser la majoria social i política que som per fer la independència. La CUP forma part nuclear del “nosaltres” independentista. Però de la mateixa manera que dic que sense la CUP no hi ha independència també dic que mentre la CUP sigui necessària per “fer” la independència ho tindrem molt difícil. Per fer la independència l’escenari ideal, pel que hem de treballar, és una majoria parlamentària pel Sí tan forta com sigui possible, amb Junts, ERC i CUP, però també per un govern independentista recolzat per una majoria absoluta dels dos principals partits independentistes, Junts i ERC. Qualsevol govern que depengui de la CUP tindrà, en la CUP, un obstacle per fer la independència.

Per fer la independència Junts i ERC no poden estar sotmesos al permanent xantatge de la CUP. Fer la independència és una cosa molt seriosa, que requereix molta responsabilitat, molta intel·ligència estratègica, molta discreció, molta capacitat de prendre decisions impopulars o que no s’entenguin, i una gestió àgil i eficaç en tots els escenaris possibles als que caldrà fer front.

I la CUP està a les antípodes de poder ajudar a fer una cosa així. Un moviment que es caracteritza per no respectar cap dels acords o pactes que signa amb els altres, sota l’argument de que “els pactes muten”, i que com muten, doncs no val per a res allò signat o pactat. Un moviment capaç d’impedir la investidura de Jordi Turull acusant-lo de “autonomista”, i l’endemà Jordi Turull entrava a la presó, a una presó de la que encara no ha sortit. Un moviment que en comptes d’acceptar que ERC i Junts representen el 90% de l’independentisme, i actuar amb lleialtat, que vol dir que no cal compartir el que fan els qui representen el 90% de l’independentisme, però que potser tampoc no cal combatre’ls al costat de C’s, PP, Comuns i PSC, que és el que ha fet la CUP al llarg de tota la legislatura. En comptes d’ajudar a donar estabilitat a un govern independentista, la CUP l’ha combatut, votant la majoria de vegades amb Cs, PP, Comuns i PSC contra el govern independentista.

Necessitem, com l’aigua al desert, una majoria absoluta que permeti un govern independentista sòlid, i això només ho tindrem quan Junts i ERC sumin majoria absoluta.

 5.       5. Votaré Junts per lleialtat al President Puigdemont i perquè és l’únic polític que ha retut comptes davant tots els ciutadans de la seva actuació l’1-O. El President Puigdemont és l’únic que ha reconegut obertament que, vist des d’ara, va cometre errors que ara no cometria, va fer coses que ara no faria. Se’n diu experiència i se’n diu sinceritat i respecte pel poble que ens la vam jugar aquells dies. I em sap greu dir-ho, però aquesta actitud contrasta amb la fugida d’estudi dels líders d’ERC, que ara demanen majories àmplies, del 80% i que la vespra del 27S i de l’1-O deien que amb 68 diputats ja es podia fer la independència. No es pot tractar a la gent així. Quan no ens deien la veritat, quan ens deien que amb 68 diputats ho teníem fet o ara que ens diuen que hem de ser el 80%? Jo votaré Junts perquè el President Puigdemont és l’únic que ha donat la cara i ens ha parlat com a adults.

 6.       6. Votaré Junts perquè valoro moltíssim l’extraordinari coratge i esperit transversal, inclusiu, renovador i innovador amb que ha nascut i, en un temps rècord, està creixent. Valoro extraordinàriament que es plantessin davant el xantatge de la direcció de PDeCAT quan, des de les maneres de l’antiga política, van voler fer xantatge al President Puigdemont i el nou projecte que s’estava gestant, volent imposar quotes del 50%. Em trec el barret davant la dignitat i valentia dels qui van liderar el naixement de Junts, que no els va fer por el xantatge pdecator, que els amenaçava amb bloquejar-los les sigles, la marca, amb deixar-los sense drets electorals (mediàtics i econòmics), etc. Doncs no senyor, un grup de gent valenta, amb el President Puigdemont, amb en Jordi Sanchez i amb tota la gent que va gestar el projecte de Junts, no van tenir por de tirar endavant i començar de zero, sense res. No van dubtar en no sotmetre’s al xantatge pdecator per assegurar-se quotes de poder.

 Junts neix absolutament net, sense cap vincle amb la política del passat, amb un coratge polític i un atreviment organitzatiu excepcional. Començar de zero no és fàcil, però s’ha fet, i en un temps rècord. I les enquestes són concloents. Junts no ha deixat de créixer, fins al punt que a 4 dies del 14F encapçala les enquestes i es projecta com a guanyador de les eleccions, mentre que PDeCAT a cap enquesta, ni dels organismes públics a Catalunya (CEO) ni a Espanya (CIS), ni a mitjans de comunicació, a cap, està en les més mínimes condicions d’obtenir representació. Amb una intenció de vot directa que no passa del 0,7%, la projecció màxima de vot que tenen és d’1,5%. A anys llum de poder entrar al Parlament. Un màxim de 25.000 vots que d’altra banda podrien ser importants per evitar un nou tripartit.

El 14F per la nit PDeCAT serà història, i s’emportarà al seu funeral la vergonya de la immoral campanya electoral que han fet, instal·lats en la mentida, i del més gran dels deshonors possibles, d’haver volgut practicar l’extorsió a Junts fins i tot amb els presos polítics i els seus advocats, negant-los hi uns recursos econòmics als que s’havien compromès i que provenien de la força democràtica i electoral del President Puigdemont.

O sigui, que ni t’ho pensis. PDeCAT ni en un món paral·lel obtindrà cap representació. O sigui que ni t’ho pensis: si voleu ajudar al president Puigdemont i si voleu impedir un nou tripartit, voteu Junts.

 7.       7. Votaré Junts perquè vull que des de l’endemà, ens posem tots a treballar per una nova estratègia compartida per fer la independència. I això només serà possible si guanya, amb claredat, Junts.

 8.       8. Votaré Junts perquè vull veure la Laura Borràs com la primera presidenta de la Generalitat de Catalunya. Estic plenament convençut de la capacitat de lideratge, empenta i determinació de la Laura Borràs. Sé que serà la primera dona presidenta de la Generalitat i, alhora, la que la tancarà en la seva dimensió autonòmica, per obrir pas a la nova República Catalana. I perquè amb ella hi ha un equip econòmic de primer nivell, amb persones com en Joan Canadell i en Ramon Tremosa, capaços de liderar la recuperació econòmica del nostre país i fer-ne un país amb més i millors oportunitats per a tothom, capaç de generar riquesa, ocupació i oportunitats.

 9.      9. Votaré Junts perquè vaig començar a militar a l’independentisme el 1984, i he fet i viscut de tot des de llavors. I he tingut l’enorme privilegi de, en tots aquests anys, haver conegut i compartit moltes lluites amb molts companys, amics i camarades. I ara, la majoria de tots aquests estem alineats amb Junts i el president Puigdemont. Hi érem quan l’independentisme era pràcticament testimonial. Hi érem quan el vam anar fent créixer, i créixer. I hi som ara, que és majoritari. No, no és una qüestió de “purisme”. Tot el contrari. Només des del reconeixement de la lluita de tots els que ens han permès arribar on som i des d’un projecte de país per a tots i amb la determinació per fer la independència l’independentisme creix i s’assegura ser majoritari. Mai la independència ha tingut més suport, al nostre país, que quan caminàvem, determinats, cap a l’1-O. Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi.... I Junts ens permet aquest anar-hi, per això els votaré, perquè l’anar-hi no és seure a veure quants van venint a la taula i mentre tant anar fent. “Catalunya y el independentismo son como tierra de misión” em deia el meu pare, mestre murcià al que, a les acaballes del franquisme la policia armada havia detingut per atrevir-se a treballar perquè a les escoles del nostre barri, Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat, a aquells fills de la immigració que érem la majoria, també se’ns ensenyés el català. “No hay que cansarse de explicar a todo el mundo porqué la independència es lo major para Catalunya y para todos los que viven en Catalunya”, sempre em deia. Mon pare havia militat al PSUC, però sempre m’encoratjà en el meu compromís militant independentista. Des del 1984 he militat amb aquest compromís i amb aquesta consciència, que és la que ara em porta a donar suport a Junts

 1   10. Votaré Junts perquè és el #NoSurrender. Votaré Junts perquè per res del món vull que res, cap discurs, pugui amagar cap mena de rendició. Sí, votaré Junts perquè és tota la força de l’1-O, perquè és el dolor de la repressió però, alhora, sempre aquella energia col·lectiva amb la que ens mirem i cridem #Independència #Guanyarem #NoSurrender

I ARA JA, PER ACABAR, NOMÉS DES DEL FONS DEL MEU COR I COMPROMÍS MILITANT:

 Sí, votaré Junts, i espero que guanyi Junts, i espero que l’independentisme arrassi. Perquè dilluns vull, necessito, desitjo poder-me fondre en una abraçada infinita (ni que sigui virtual per totes aquestes coses del Covid) amb els companys d’ERC i de la CUP. Vull, necessito, desitjo, aquest nou dia que deixi enrere tot el que en aquests anys només ha fet que dividir-nos i desgastar-nos. No cal dir-nos res. Simplement cal aquell silenci del compromís compartit per tornar-nos a sentir tots part d’aquest “nosaltres” independentista sense el qual no hi ha independència possible. És per això, pel damunt de tot, que votaré Junts, perquè són els únics que ho poden fer possible. Perquè, després d’haver participat activament en el moviment que l’any 87, amb la Crida Nacional a ERC, va tornar a fer de l’històric partit pal de paller de l’independentisme, no vull veure com, si no guanya amb autoritat Junts les eleccions del 14F, l’actual direcció d’ERC cala foc a aquest paller independentista, i en fa ofrena a l’altar d’aquest nou nosaltres republicà amb els Comuns, i la seva estratègia de lluita contra l’altra meitat del moviment independentista, la que representa el President Puigdemont i Junts.

Som-hi!