L’altre (també) existeix

Realment la situació en la que estem com a país i com a moviment independentista és molt i molt complicada.

Després de més 40 anys de militància independentista de base (1984, Crida a la Solidaritat, Crida Nacional a ERC, FNEC, Casal Independentista de Les Corts, Reagrupament, ANC, Junts pel Sí, Palestra, Estat Català...) i quan em pensava que ja ho havia vist tot, el moment en el que estem i tot el que està passant, políticament i en les actituds personals i polítiques, en les soflames, posicionaments, plantejaments... em té absolutament col·lapsat. No m’hauria esperat mai viure una situació així, veure tot el que estic veient.

Però evidentment aquest article no va de com em sento, sinó de com ens veig. Com em senti o com estigui jo gairebé que no m’importa ni a mi. Però com veig el país i l’independentisme, després d’aquests 40 anys de lluita i militància independentista, sí m’importa. Perquè m’estimo el meu país.

I si en aquests 40 anys he vist i viscut de tot, per què ara estic com estic i dic coses com que no m’hauria esperat viure una situació així, com la que estem vivint? Sóc un exagerat? Em faig gran?

Doncs no, no ho crec, que sigui exagerat, ni que em faci gran, ni res de tot això.

No m’hauria esperat viure una situació així, com la que estem vivint, perquè  quan vaig començar a militar, aquell 1984, res no ens podia fer pensar que arribaríem tan lluny com vam arribar l’1-O del 2017.

També perquè és dolorós veure com ho vam tenir a tocar, a la punta dels dits, però no vam poder/saber arribar fins al final.

Però, sobretot perquè mai m’hauria pensat que, tot i entenent i compartint la tristesa, frustració, desencís, per no arribar-hi... ara assistim a un espectacle esgarrifós de caïnisme i de plantejaments militants i polítics delirants, que dinamitaran el moviment, perquè pràcticament tots aquests posicionaments van en sentit contrari a l’estratègia política que ens va permetre treure l’independentisme de la testimonialitat i convertir-lo en el moviment i l’opció majoritària al nostre país.

Potser d’entrada el primer que em causa més estupor és que hi hagi una part de l’independentisme que de manera explícita no situï ser majoria social i democràtica com l’element nuclear, central, de tota i de qualsevol estratègia independentista.

Per a mi no hi pot haver cap opció de fer la independència si l’independentisme no és la majoria social i democràtica d’aquest país.

Si algú es pensa que això de ser la majoria social i democràtica no té cap importància, doncs ja no hi ha gaire més a parlar, perquè difícilment hi pot haver cap estratègia confluent.

Si algú creu i defensa que per arribar a la independència no cal ser majoria, perquè s’hi arribarà per altres vies, doncs res a dir ni a fer.

Estem davant una col·lisió d’estratègies: entre la que se centra en la necessitat de ser majoria social i democràtica com a requisit indispensable i de legitimitat per poder fer la independència, i la que des de diferents altaveus bandeja l’objectiu de ser majoria, per abraonar-se cap a posicionaments de bloqueig, ja sigui somiant amb una mobilització que bloquegi el país, ja sigui instal·lant-se en el no a tot i en la destrucció de tot el que tenim o s’ha fet, per aixecar-se al marge de la resta de la nostra societat, institucions i sistema democràtic representatiu.

Tots els que compartim una visió estratègica que situa la necessitat de que l’independentisme sigui majoria social i democràtica, com a única manera per poder avançar cap a la independència... mirem sempre a la nostra societat, a tothom, perquè sabem que la clau de la nostra lluita és que estiguin amb nosaltres, que formin part d’aquest nosaltres independentista que sigui el majoritari a la nostra societat i en la seva representació democràtica.

I perquè això sigui possible, perquè això torni a ser possible, perquè ja ho vam fer abans de l’1-O l’element clau, allò que és decisiu és tenir sempre molt clar que l’altre (també) existeix. No hi ha cap “nosaltres” possible que sigui majoritari des d’un nosaltres que exclou els altres. El nosaltres sols no és un nosaltres, sinó l’exclusió dels altres. L’únic “nosaltres” que ens pot portar a la independència és el nosaltres que s’edifica des d’aquest convenciment que l’altre (també) existeix, i que només la suma amb els altres ens pot portar a aquest nosaltres que sigui la majoria social i democràtica indispensable per fer la independència.

El nostre país en aquesta etapa post-franquista (ehem per lo del post) s’ha construït a partir d’un sistema democràtic participatiu que tot i tenir, evidentment, moltes limitacions, ja ho sabem prou i per això lluitem per una independència i un nou país democràtic de debò, ha estat avalat en els seus pilars bàsics per la majoria de la nostra societat.

L’Estatut d’Autonomia del 1979 i el del 2006 varen tenir un vot favorable del 88,5% i del 73,9% respectivament.

A tots dos, a l’igual que al del 1932, s’estableix qui és català

EAC 2006: Gaudeixen de la condició política de catalans o ciutadans de Catalunya els ciutadans espanyols que tenen veïnatge administratiu a Catalunya. Llurs drets polítics s'exerceixen d'acord amb aquest Estatut i les lleis

EAC 1979: Als efectes del present Estatut, gaudeixen de la condició política de catalans els ciutadans espanyols que, d'acord amb les lleis generals de l'Estat, tinguin veïnatge administratiu a qualsevol dels municipis de Catalunya.

I a partir d’aquesta definició avalada democràticament pel poble de Catalunya, els catalans exercim els nostres drets.

Però ara tenim per aquí aquests del Cens del Poble Català que fonamenten la seva proposta i estratègia en negar a l’altre. Segons ells només els que ells tinguin al seu cens, poden decidir sobre Catalunya, perquè el seu cens és el que constitueix el subjecte polític de Catalunya. Ara mateix no diuen quantes persones tenen censades. A tuiter no arriben a 5 mil seguidors. Segons ells aquests 5 mil són els que poden decidir, i no poden fer-ho, per exemple, els 3-4 milions de persones que voten a Catalunya. Els catalans el 1979 i el 2006 vam votar majoritàriament qui es considerava, era, català, i per tant tenia drets democràtics i de participació. Però per als del Cens això no va així. Només els menys de 5 mil que tenen al cens tenen drets, són catalans. La resta, els milions i milions de la resta de catalans no som ni tan sols altres, no existim ni tenim dret a res.

I per si no en tinguéssim prou ara també en tenim uns que diuen que això del Parlament escollit per tothom, d’acord a l’estatut, només és un instrument de control de l’estat espanyol, i que el que hem de fer és votar un Parlament lliure, alternatiu, que sí seria el que valdria i representaria als catalans. A les eleccions al Parlament de Catalunya voten entre un 55% i un 79% dels catalans. Però per als impulsors d’això del Parlament lliure, el que vota la majoria de catalans no serveix de res, ni cas. No existeixen. Només existeix els que votin al Parlament que ells han decidit és el que té la legitimitat i el que farà la independència.

Són dos exemples d’aquest “nou independentisme” per al qual els altres, els que no són ells, no existeixen. El pla, l’estratègia, de tots aquests, no té fissures. M’invento un Parlament, i és l’únic que val. Em trec de la màniga un cens, i és l’únic que val. La resta, els altres, els que no se sumen a la seva causa, no existeixen ni tenen cap dret, ni són catalans, ni els diputats que escullen representen a ningú.

La veritat, m’esgarrifa aquest plantejament.

L’altre (també) existeix. Els altres també existeixen i formen part de la nostra societat i nació, i tenen drets, i és amb ells que hem de construir el país que volem.

Però no s’acaba aquí la cosa. En aquest moment terrible que estem vivint en el post 1-O també ha sorgit un posicionament polític des d’un pretès independentisme, tan sorollós mediàticament com testimonial, que s’abraona amb tota la seva fúria contra els altres, contra els que no són ells, contra els que no els hi donen suport.

L’independentisme va créixer quan amb el procés es va entendre que l’altre, els altres, també existeixen. El procés ni tan sols s’hauria iniciat si tots els agents que hi van intervenir, en comptes d’assumir que l’altre (també) existeix, s’haguessin abraonat a negar l’altre, a tots els que no eren ells.

Per a tot aquest personal, força actiu a les xarxes, l’altre no existeix, en el sentit que no és independentista, ni tan sols català.

Però la realitat és que abans, ara i demà l’altre (també) existeix. I que no hi pot haver moviment independentista ni majoria social i democràtica independentista, ni tan sols país... sense l’altre. Perquè l’altre també existeix. Ens agradi o no. En discrepem molt o no. Compartim els seus punts de vista o no.

Fixem-nos en unes dades molt interessants que podem trobar en l’evolutiu del BOP del CEO i que crec ajuden molt a entendre la importància estratègica de “l’altre també existeix”.

Fins l’any 2013 el CEO preguntava, sobre les relacions Catalunya-Espanya, “si demà se celebrés un referèndum sobre la independència de Catalunya, vostè què votaria?”

Un 54,7% responen que votarien Sí, i només un 22,1% que votarien en contra de la independència.

Un any després, el 2015, el CEO va canviar la formulació de la pregunta, va deixar de preguntar “què votaria” per passar a preguntar “Vol que Catalunya esdevingui un estat independent?”

Un 46,7% sí ho volien i un 47,8% no.

L’altre també existeix. I en aquest cas, en la reformulació de la pregunta, es visualitza clarament la importància de tenir-ho sempre present. En aquest cas, per a l’independentisme, per ser majoria, és clau visualitzar aquest “altre” que existeix i es manifesta, davant la independència, amb una molt subtil diferència de posicionament.

No és que en un any i poc l’independentisme perdés força i suport i els contraris a la independència en guanyessin. No. “L’altre” és aquest veí nostre, aquest persona de la nostra societat que si li pregunten si vol la independència diu que no. No és independentista, no la vol. Però que si li preguntes què votaria en un referèndum sobre la independència, no votaria en contra. Un 47,8% de la nostra societat no volia la independència, però només un 22,1% votaria en contra. L’altre és aquesta meitat dels que no volen la independència, però que no s’hi oposarien, no votarien en contra.

Per això és tant determinant una estratègia independentista que sigui intel·ligent i que sigui plenament conscient de la societat que som, per tal de que la gent no s’hi oposi, a la independència. Si l’estratègia independentista no és conscient que hi ha un “altre” que no vol la independència, però que no s’hi oposaria, i planteja la independència en uns termes de conflicte, agressivitat identitària, i des d’una formulació que enlloc de despertar confiança i respecte, genera por i visualitza l’independentisme com un moviment irresponsable, capaç de fer saltar pels aires el país, la societat, l’economia... aquests “altres” que tot i no voler la independència no s’hi oposarien, podrien acabar-ho fent, oposant-s’hi, i això podria fer impossible la majoria independentista.

A l’evolutiu del BOP del CEO també podem trobar altres dades del tot rellevants per visualitzar la importància nuclear que per a l’independentisme té ser conscients i actuar per tant amb conseqüència, de que hi ha un “altre” que també existeix.

Des d’aquest submón d’il·luminats per als que tots els que no són ells no existeixen, no són independentistes, ni catalans, perquè només són uns traïdors, uns paguetes, uns venuts, uns processistes, uns colons, uns nyordos... s’apel·la sovint a que ningú no ha deixat de ser independentista, i que per tant el problema és dels líders i dels traïdors de Junts, ERC, CUP, Òmnium, ANC, etc etc etc, no de que l’independentisme hagi perdut força. Perquè sempre hi ha estat, diuen, l’independentisme. I el processisme és el que s’ho ha carregat tot.

La realitat és tot el contrari a aquest discurset dels qui neguen als altres. La realitat és que l’independentisme era molt minoritari a la nostra societat, i fou gràcies a tot el moviment que li hem dit “procés”, que va estar molt ben plantejat per tots els agents polítics i cívics que hi van intervenir, que l’independentisme va passar a ser majoritari.

Si situem els fonaments de la situació sobre la que es va desplegar el procés que ens va dur fins l’1-O, el més lluny que mai hem arribat, al voltant de l’any 2010, quan el tripartit perd el govern, veiem que en la pregunta múltiple “creu que Catalunya hauria de ser...”, només un 19,4% responien que hauria de ser un estat independent. Aquest 19,4% podríem dir és el nucli dur a la nostra societat de l’independentisme. Però també és evident que era una posició minoritària a la nostra societat, en la que un 38,2% expressava voler seguir sent una comunitat autònoma d’Espanya i un 29,5% un estat dins una Espanya federal.

Tota l’estratègia constructiva del moviment independentista, del que se li ha dit el procés, que sempre va tenir present que “l’altre” també existeix, va portar, al 2017, a que l’estat independent fos la primera opció de la pregunta múltiple, amb un 40% de suports, i que en la resposta dicotòmica sobre si es vol (no si es votaria) o no es vol la independència, per primera vegada els que volien la independència van arribar al 49%, 6 punts pel damunt dels que no la volien.

Des de llavors tot el calvari en el que el moviment independentista s’ha sumit, de caïnisme, falta d’estratègia compartida mínima i de totes aquestes actituds d’aquest submón d’il·luminats per als que els altres no existeixen, o encara pitjor, tots els altres, els que no són ells, són uns traïdors, processistes, paguetes... està desgastant molt el moviment i les seves opcions, no només electoralment, sinó en suport a la independència.

La desconfiança cap al moviment independentista està fent créixer de manera intensa els que s’hi oposen, els que no la volen. Aquest 2025 s’ha assolit la màxima distància entre l’aclaparadora majoria que diuen no volen la independència (un 54%) i els que sí la volen (un 38%).

També en la resposta múltiple els que creuen que Catalunya hauria de ser un estat independent han baixat fins al 28%, mentre que els partidaris de seguir sent una CCAA tornen a ser els majoritaris, amb un 36%

L’altre (també) existeix i ens obliga a ser conscients sempre de la societat i país que som.

I per ser majoria social i democràtica cal tornar a teixir un moviment que miri a l’altre, que estengui la mà a l’altre, que es guanyi la confiança de l’altre, que sigui conscient que des del nostre “jo” en primera persona sempre i des d’aquesta cursa sense sentit per posicionaments molt poc reflexius, molt poc conscients de la realitat de la nostra societat, i dels “altres”, tancats a entendre que hi ha un altre que no està en aquesta lluita del rànking del purisme.... podem prendre mal.

L’altre (també) existeix, però nosaltres, cadascun de nosaltres, també som un “altre” per a tothom que ens envolta, en els nostres entorns socials, professionals, de militància... I tots hem tingut en “altres” un mirall o exemple a seguir, que ens ha inspirat, marcat.

Sempre tinc present l’exemple i el llegat de molts que ens han precedit en la nostra lluita, i que amb la seva actitud i compromís ens han obert un camí que ens esforcem en seguir. Cal militar en l’esperança. Cal saber que no serem res si no hi som tots, perquè el nosaltres només es pot construir amb els altres. 

Aquests dies he recordat molt l’estimat patriota Pere Carbonell, militant independentista durant la República, a la guerra i en aquell país enfonsat de la postguerra franquista. Sí, en aquells duríssims, terrorífics, anys 40s, Pere Carbonell va seguir lluitant per la causa, fundant amb altres companys la secció militar del Front Nacional de Catalunya. I tot el molt que va fer  ho feu sempre amb una actitud excepcional que encara ens inspira ara als que vam tenir la sort de conèixer-lo i llegir els seus llibres: OBRINT CAMINS A L’ESPERANÇA.

En aquella negra nit del franquisme va mantenir la seva heroica militància, i sempre ho feu pel país, però també pensant en els altres, en mantenir viva la lluita i l’esperança, per als altres, per als que el seguiríem en aquesta lluita. Sempre recordaré aquell dia, parlant llargament amb ell, a la seva casa al barri d’Horta, en el que em digué “Francesc, és evident que en aquells anys (es referia a la seva lluita en la negra nit del franquisme dels anys 40), no pensàvem que ens portaria a la victòria, a acabar amb el franquisme i fer la independència. Lluitàvem per mantenir oberts els camis a l’esperança, perquè la nostra lluita fos un llegat per a les noves generacions, que transitant el camí que nosaltres havíem mantingut obert, ens portessin, més endavant, a la independència. Vam mantenir viva la lluita per la independència, i ara vosaltres l’heu reprès amb més força que mai”.

Avui, en aquests moments, mantenir oberts els camins a l’esperança passa per tenir sempre present que la independència només és possible des d’un “nosaltres” que sigui majoritari social, nacional i democràticament al nostre país.

I que aquest “nosaltres” només és possible des de la consciència que l’altre (també) existeix. El nosaltres només es pot construir amb els altres.