20 de des. 2011

Gran discurs d'en Duran. La col·lisió no és d'estratègies, sinó amb la realitat.


Ahir en Duran va fer un gran discurs. Grandíssim. Avui CiU ha votat en contra de la investidura d'en Rajoy. I ho ha fet, davant el discurs d’en Rajoy, per coherència amb el que han estat els seus compromisos electorals. Jo me'n sento molt orgullós i satisfet. Sincerament, no m'hagués pensat mai que en Duran pogués fer un discurs com el d’ahir. I igualment de sincer: m'encanta que una persona de la preparació i talla d'en Duran basculi cap a discursos del pes sobiranista que va fer ahir.

Lamento que encara hi hagi gent que no dóna cap credibilitat a res, que sempre s’ho mira tot des d’una suficiència estúpida, com si algú els hagués habilitat per a anar donant lliçonetes de res. Per sort som molts, moltíssims, els que valorem el gir polític de CiU i confiem en les seves propostes. N’hi ha que continuen presoners dels seus prejudicis i apriorismes. Per a aquests sempre tot és mentida i no té cap valor (això en el millor dels casos, en d’altres tot és covardia i traïció. Què hi farem, n’hi ha que tenen un faristol o una tribuna periodística quan els hi aniria millor el divà d’un psiquiatra).

Les coses són molt complicades i la gestió de l’actual escenari és terrible. I malgrat pot passar qualsevol cosa, crec que CiU està donant sobrades mostres que podem confiar en la seva proposta política. Des de la conferència d’en Mas al Palau de Congressos, quan va situar el Dret a Decidir al centre del debat polític, amb l’estació concert o pacte fiscal, totes les coses que fa CiU, començant pel seu govern, són coherents i dignes d’elogi. Cal molt coratge per fer el que s’està fent des del govern per treure el país de l’abisme en el que l’havia sumit el tripartit. I cal també molt coratge per a plantejar de la manera que s’està fent, és a dir, estratègicament, el pacte fiscal.

Agradarà o no. Però hi ha una estratègia i hi ha uns compromisos, i CiU, que és la força sobiranista hegemònica, està essent coherent i fidel a aquesta estratègia i als compromisos que va adquirir davant l’electorat.

Com a força hegemònica, CiU està habilitada a fer i tirar endavant la seva estratègia. És legítim discrepar-ne. Però el que no és legítim, de fet és antipatriòtic, és dedicar-se sistemàticament a menystenir-la, insultar-la o intentar rebentar-la. Això és patètic i molt poc patriòtic. Això de bombardejar la pròpia flota que surt cap a la batalla abans no surti de port pot ser molt grat als ulls de la psicopatia sociòpata, però no aporta res.

Atacar l’estratègia convergent del pacte fiscal no té cap sentit. I fer-ho és no entendre o no voler entendre res. Quantes vegades caldrà repetir que si CiU és hegemònica no ho és pel seu independentisme, sinó perquè té la capacitat de sumar vot independentista (un 55% del seu vot) amb vot que no ho és (un 45%). Liderar aquesta hegemonia requereix per tant una estratègia de síntesi entre el que aquestes dues masses enormes de votants convergents volen.

Insisteixo, és legítim, plenament legítim, que es plantegin altres estratègies, però si la societat no els hi dóna suport o el suport que els hi dóna és minoritari, residual, el que no poden pretendre els residuals o minoritaris és imposar la seva estratègia (cas que en tinguin cap) a l’hegemònic. Això no va així. Primer es guanya l’hegemonia, el respecte de la societat i de l’electorat i després s’assumeix la responsabilitat. Actuar des de la irresponsabilitat de la residualitat amb l’únic objectiu d’intentar rebentar-ho tot, enlloc d’assumir compromisos patriòtics que ajudin a avançar forma part d’aquest independentisme sociòpata, incapaç de valorar res ni d’entendre res.

Però tornem al que és important. El discurs d’ahir d’en Duran, el vot negatiu de CiU d’avui i també, perquè no dir-ho, els pressupostos que avui ha presentat el megaconseller Andreu Mas-Colell.

Vaig dir-ho en un post anterior. A Catalunya patim i vivim tres crisis superposades que fan que la nostra situació sigui crítica: la crisi internacional (sobre aquesta no hi podíem fer gaire cosa), la crisi tripartita (és a dir, la crisi derivada de la demencial gestió del tripartit, i aquesta és cosa exclusivament nostra) i la crisi derivada de l’espoli fiscal que patim.

Sense els efectes de la crisi derivada de la demencial gestió tripartita la situació no seria tan crítica, i podríem abordar la crisi derivada de l’insostenible espoli fiscal des d’una posició de força. Ara, fruït de l’endeutament dement en què va deixar el país el tripartit, la situació és de gran precarietat. Per fer front a una lluita com la que implica el pacte fiscal cal ser i estar forts. I això és el que aquest govern està fent: enfortir el país.

El país està fent grans sacrificis. Però ho estem fent ordenadament, raonablement. Ningú no pot dir que les mesures del govern no siguin raonables, no tinguin un objectiu, no estiguin fonamentades. De la mateixa manera que ningú no pot negar tampoc que són mesures que impliquen sacrifici. Però després dels ajustaments de l’any passat, enguany es podrà mantenir la despesa en sanitat, en educació i en benestar social. Com a societat hem de continuar assumint que som un 20% més pobres del que ho érem fa quatre anys. I la crisi ens impacta a tots i a tot arreu. Crec que el govern ho està fent prou bé en aquest context. I desitjo que poguem atendre com cal tota la part de la nostra societat que està patint i necessita de la nostra ajuda. Aquest ha de ser un objectiu prioritari, i en aquests pressuspostos ho és.

També vull dir una altra cosa. Alerta amb els números que estem fent. És evident que patim espoli fiscal, i és evident, com deia ahir en Duran, que Espanya ens empobreix. Però també ens ha empobrit la nostra pròpia gestió. També.

Que ningú es pensi que en aquest país tornarem a lligar res amb llonganisses. Res. Ni tan sols en un país independent. O algú es pensa que la independència no té costos? Volem ser lliures i estem convençuts que la independència és el millor per al país. Però que ningú no es pensi que serà xauxa. Podem ser independents i ser totalment viables. Però que ningú no s’enganyi, la independència també té costos (i molts!) i només una bona gestió, una acurada gestió, com la que ara s’està fent, garanteix la nostra viabilitat com a país.

Torno per on començava: CiU s’està mostrant del tot coherent amb el nou projecte que representa, i amb el que ha obtingut aquesta extraordinària confiança de l’electorat a les eleccions catalanes, municipals i espanyoles. El gran vaixell que és CiU, de difícil maniobralitat pel seu volum, té un rumb que ningú no pot negar, i el discurs d’ahir d’en Duran i la votació d’avui a la investidura d’en Rajoy són dues fites que tampoc ningú no hauria ni d’ignorar ni de menystenir.

La travessia serà molt complicada. I hi haurà moments de tot i situacions per a tot, dificultats, disgustos, zotzobra. Tot i que sigui irrellevant, no deixa d’entristir observar amb estupefacció com hi ha qui fa de negar l’evidència el seu únic discurs. Si això passa ara, no vull ni pensar què poden dir quan hi hagi zotzobra, que n’hi haurà. Si això passa ara, quan de fet l’únic compromís que a la seva irresponsabilitat i irrellevància els hi seria exigible és un mínim compromís patriòtic, no vull ni imaginar-me què poden oferir quan el país requereixi molt de tots nosaltres. L’electorat, per sort, sí que ho veu, i els condemna a la irrellevància. Tot això només fa que confirmar el diagnòstic que feia en el post anterior: l’independentisme friqui i l’independentisme sociòpata són una de les principals amenaces per al procés d’emancipació. Des dels Walking Dead que assenyalen com a “idiotes” els independentistes que voten CiU i no ho han fet a ells (té collons la cosa!) fins als qui proclamen amb grans estirabots que els pressupostos del conseller Mas Colell són “africanistes”.

I no estem davant un problema de “col·lisió d’estratègies”, estem únicament davant un problema, d’alguns, de col·lisió amb la realitat, de negació de la realitat. No reconèixer el que està fent CiU i negar legitimitat a la seva estratègia és el gran problema d’un cert independentisme. La gran virtut, en canvi, de l’independentisme diguem-ne que explícit seria (en la mesura que la seva estratègia no sigui la majoritària) plantejar-se com pot ajudar i empènyer decisivament en l’èxit de l’estratègia hegemònica, a través de les fases en què s’ha plantejat i s’està defensant coherentment.

19 comentaris:

Granollacs ha dit...

Benvolgut Elies:
Per desgràcia i molt sincerament (espero que em creguis, perquè ja he arribat al punt en què no sóc de ningú), després d'un any de feina, l'avaluació dels objectius nacionals assolits, de l'orientació social de les retallades i dels nivells de corrupció i males pràctiques a l'administració fan que el meu judici sobre el govern de CiU hagi de ser marcadament negatiu. Si això em converteix en un traïdor, ho lamento doblement.

I tot i així, tot el suport a l'estratègia de pacte fiscal, sempre que fixem data màxima a partir de la qual començarem amb la insubmissió. El país es dessagna i hauríem d'arribar a temps de salvar-lo.

L'home del sac ha dit...

A final de la legislatura (catalana, és clar) avaluarem... de moment no ho veig gens clar, però els dono marge d'error.

Anònim ha dit...

HAN PREGUNTO,SI ESPANYA TE CONCIENCIA DE LO QUE POT PASSAR SI XOQUEN DE FRONT?.....CATALUNYA POT PERDRE,BOUS I ESQUELLES,PERO ESPANYA TAMBE.
JUGANT AMB BARCELONA

Andreu ha dit...

L'electorat català, en canvi, segons s'ha expressat a les municipals i a les generals espanyoles, ho veu molt diferent.

I no espera a que sigui de nit per a veure-hi clar. Coses que pasen...i que són les que valen i les que compten,..en democràcia i en llibertat.

Amb victimismes personalistes exagerats,sarcasme i biaix, la zodiac sempre està tombada a la sorra.

Cordialment,
Andreu

Sensecadena ha dit...

Timó a la via. Sí senyor.

Eduard ha dit...

Per mi és igual de negatiu negar sistemàticament el pa i la sal a CiU que qualificar qualsevol altra opció com a "friki" o "sociòpata". CiU potser té més experiència de gestió (no sempre bona), però s'acomodarà sempre en el peixalcovisme si no hi ha grups de discurs netament independentista que vagin punxant, que els recordin quin és l'objectiu.

Anònim ha dit...

Gran article. Personalment, em situare en la llista dels esceptics davant de la consistencia del discurs de CiU en la linia d'arribar al famos 'dret a decidir'. Es una suma de factors: el passat de CiU, la fortalesa i dimensio de l'empresa, la capacitat de l'enemic....
Ara, crec que una actitud patriotica en aquestos moments, exigeix paciencia i deixar treballar al nostre Govern. PER CONVICCIO O PER OBLIGACIO....qualsevol altre alternativa, a dia d'avui, per inconsistent i immadura ha de supeditar-se a l'estrategia del govern catala.

Akor

Xavier Rull ha dit...

Dies de Fúria,

Jo també penso que el friquisme independentista és un ròssec que ens pot fer més mal que bé. En això coincideixo amb tu i amb en Salvador Cardús. I si algú me'n demana l'opinió és el que dic, malgrat que alguns correligionaris meus facin exactament això que denuncies (i denuncies).

Ara bé. Que algú faci molt de teatre davant un farsitol només el deslegitima a ell com a persona. Però no el seu argumentari i encara menys els seus correligionaris. És com ETA: oi que l'independentisme basc no és tot ell un aplec d'assassins? Quants independentistes bascos no hi ha que són demòcrates, pacifistes i respectuosos envers l'altre?

En conseqüència, et prego que sàpigues administrar bé les teves crítiques. Critica l'excés de teatre i els escarafalls, però no l'opció política en si. I per criticar els escarafalls no cal etiquetar ningú de perill per al país. La gent és molt madura (penso que la societat catalana és molt, molt madura) i ja sap distingir entre el teatre i el discurs (i veges com UPyD o PxC no són al Parlament).

Potser sí que a CiU han avançat cap al sobiranisme perquè han vist que és el que toca. Certament, jo també ho veig així. Però Catalunya hauria avançat cap a la independència sense el discurs d'en Carod-Rovira? Et parlo de la mateixa persona que va jugar-se el càrrec i la vida i la dignitat del govern català per anar a parlar amb ETA. Sense el discurs d'en Carod-Rovira potser ara no hi hauria castellanoparlants que acceptarien parlar de la independència. Una persona que va fer trontollar les institucions catalanes, i per això podríem considerar irresponsable, va llaurar la terra perquè quan hi caigués la llavor naixessin plantes.

Per tant, qui planteja la qüestió de l'espoli fiscal o de la regeneració democràtica (o de les motxilles de la Diputació de Barcelona, tant és) no pot ser titllat d'anar contra el país. Pot anar contra el país perquè fa massa teatre: però no res més.

Si a força política la qüestionem fortament i gairebé la titllem d'irresponsable només perquè fa teatre... què haurem de dir de la hipocresia i els enxufismes i la mala gestió (sí, mala gestió, com l'IRPF embargat) de CiU? Tots els treballadors públics enxufats per CiU als anys 90 que són mediocres NO SÓN UNA XACRA PER AL PAÍS? Això sí que és anar contra el país!, amic Dies de Fúria.

Al ha dit...

Ja em sap greu de discrepar.

http://www.lacasadelabomba.blogspot.com/2011/12/qui-son-els-frikys.html

marc ha dit...

Doncs si CiU vol ser coherent, el president hauria de deixar ben clar que ara del que es tracta és de no perdre la poca autonomia que tenim i que el futur dels catalans (i el de les nostres institucions) el decidirem nosaltres. És així com es pot començar sumant.

Anònim ha dit...

Cada dia fas més pena. Només et queda aquest racó dels walking i poca cosa més. Acabaràs com aquella andròmina del Josep Empordà, com el pitjor dels pitjors ex-fumadors ressentits.

Dies de fúria ha dit...

Alguns -i no ho dic pel tarat de l'últim comentari anònim- no heu entès gens bé la cosa, la meva argumentació.

És evident que no he dit mai que la de CiU sigui l'ÚNICA estratègia. Ben al contrari. He defensat i defenso que n'hi ha d'haver d'altres. Hi ha d'haver una estratègia independentista, clarament independentista, radicalment independentista, explícitament independentista.

El que proclamo amb convicció són dues coses:
- s'ha de respectar l'estratègia hegemònica. Això no vol dir submissió. Això vol dir responsabilitat i fermesa. Això vol dir actuar amb patriotisme. Hi ha i és bo que hi siguin, discrepàncies. Però hi ha també molts punts en els que és possible convenir per a avançar. Però perquè això sigui realment possible, és necessari assumir que hi ha algú que té l'hegemonia i té dret a desplegar la seva estratègia. I que, patriòticament, és possible cooperar en tot allò que faci avançar el país. Des del respecte mutu.

- l'estratègia independentista explícita no pot, no hauria de (és només la meva opinió) basar-se en la seva capacitat de dinamiar l'hegemònica, de destruir-la, de negar-la. Això ens aboca a la ruïna. Hi pot haver i és bo que hi hagi estratègies diferents, tempos diferents, plantejaments diferents. I s'han de defensar amb convicció. Però un cop l'electorat dóna força a una o altra, per a mi, és fonamental per al país que es respecti i que l'actitud política sigui la de cooperar en tot allò que ens faci avançar, i no la de destruir.

Ni tot es fa bé, ni tot es fa malament. Però s'està avançant, s'estan fent coses. Avui mateix l'executiu ha aprovat el projecte de llei de consultes, eina que pot ser cabdal per al nostre futur. CiU té la seva estratègia i la segueix. Negar-ho em sembla increïble. De la mateixa manera que cal treballar per a evitar els riscos d'apalancament que hi pugui haver (però que encara no s'han donat).

Valoro molt positivament tota la feina que està fent l'Oriol Junqueras. Molt. És una autèntica sort per al país i per a l'independentisme poder comptar amb el lideratge de l'Oriol.

Les coses aniran com aniran. Això ja ho veurem. Cal mesura i perspectiva. Per això, amic Rull, no puc compartir gens ni mica les estratègies polítiques únicament basades en la destrucció i en la negació de tot i del tot.

en fi. Tot molt complexe. Però a banda d'això el que és evident és que la sociopatia independentista l'únic que fa amb les seves actituds impresentables és allunyar-nos de la majoria social que necessitem.

Xavier Rull ha dit...

Ep, que jo no dic que no s'hagi de combatre el friquisme independentista. Dic que les actituds d'alguns independentistes friquis no deslegitimen una opció política determinada (en aquest cas: prémer l'accelerador). I que, per tant, qualsevol observació crítica sobre aquest sector s'ha de fer en la seva justa mesura. Potser no m'havia expressat prou bé.

reflexions en català ha dit...

CiU no té cap estratègia. Cap.

Xavier Rull ha dit...

Reflexions,
Jo crec que tot és una mica més complicat.
Per a mi CiU té més d'una estratègia possible a desenvolupar. Una d'aquestes estratègies és directament la independència. Una altra estratègia seria el peixalcovisme. I encara d'altres, com el sobiranisme d'aturar-se a les portes de la independència, o bé el duranilleidisme.

Vist des de fora (tu i jo ens ho mirem de fora) ens pot semblar caòtic. Un desori, vaja. I tendim a mirar la part negativa: CiU ha dit massa vegades que volia avançar i després no s'ha avançat ni un mil·límetre. CiU ho ha fet massa vegades.

Però em sembla que en realitat CiU encara no ha decidit quin pas fer. I fa passos en tots els sentits. Arribarà un dia, però, que hauran de decidir quin camí materialitzar i quin abandonar. Llavors serà quan podrem jutjar.

reflexions en català ha dit...

Xavi,

Jo no jutjo. L'únic que dic és que CiU no té cap estratègia. Ho dius tu dues vegades en l'últim comentari. I jo tinc ganes de sumar.

Dies de fúria ha dit...

Marc, per l'amor de Déu...

el teu comentari és "CiU no té cap estratègia". Jo he defensat en l'article, i de fa temps que sí la té. L'amic Rull diu, en té, però no en té únicament una. En té més i treballa simultàniament en totes les que té.

Em sembla que l'anàlisi i reflexió que fa en Xavier és molt encertat. La meva opinió és que en tenen una i de molt clara, que és la del Dret a Decidir i configurar una majoria social (que a hores d'ara, es digui el que es digui, NO EXISTEIX!). Però com que ja no poso la mà al foc per res, no nego que n'hi pugui haver d'altres.

És a dir, no nego que, arribats el moment, obtenint el pacte fiscal,, CiU s'aturi aquí. Això no ho nego. Aquest és el seu gran compromís i objectiu amb el que es va presentar a les eleccions. No és cap altre.

Què passarà si s'assoleix, o què passarà si no s'assoleix? Bé, això, tot i que alguns ja tenim suficients indicis per a respondre què passarà si no s'assoleix, no té una resposta escrita. Només està insinuada, però, per a mi, amb claredat. En una de les seves últimes compareixences el president Mas va dir, sobre aquesta qüestió "si fracassem en aquest objectiu -el pacte fiscal- compareixeré davant tots vostès -la premsa i el poble de Catalunya-, en donaré comptes i assenyalaré quina és la nostra proposta a partir d'aquest moment, que és el que pensem que convé al nostre país.

No crec que en Mas digués aquestes paraules pensant-se ser una mena d'ibarretxe a la catalana. "ah, m'han dit que no, doncs no passa res, a seguir tot igual, quina mala sort que hem tingut, oi, poble de Catalunya?". No ens bevem l'enteniment, per favor!

Marc, et recomano el llibre d'en Quico Homs "dret a decidir, estació concert". Et recomano o m'agradaria que te'l llegeixis alliberat de prejudicis, amb la ment oberta (crítica, però oberta). I que després em diguessis si el que estan fent des del govern (p.ex. aprovar el projecte de llei de consultes no refrendàries) o el discurs d'en Duran a la investidura del Rajoy i el vot negatiu de CiU... és una puta casualitat. No fotem, collons!

Admeto i respecto la postura de l'amic Rull, del dubte escèptic. Això de dir "fins que no ho vegi no m'ho creuré", això de dir, que tot ens aboca a una cruïlla històrica, i que queda expectant a veure què faran en aquell moment...

Jo no ho veig igual, però admeto i respecto aquesta posició. El que no puc compartir gens ni mica és la teva afirmació de "no hi ha cap estratègia".

Si algú té una estratègia és CiU. Els únics. Bé, l'ERC de n'Oriol Junqueras està en el bon camí, i també estan fent evident que tenen una nova estratègia i que és patriòticament coherent, compromesa. També hi confio, i molt.Malgrat moltes coses, també hi confio.

Ni CiU és la CiU del Majèstic (per a res!) ni ERC és l'ERC tripartita (per a res!).

CiU té una estratègia (tot i que tampoc no descarto que en sigui més d'una) i ERC també. Però no hem de confondre tenir una estratègia amb tenir plans diferents segons les circumstàncies. Això ho han d'entendre tant CiU com ERC.

I hi haurà moments complicats i coses que no ens agradaran, gripaus. Però hi ha estratègia i sentit de l'estratègia. Negar-ho és absurd. Absurd del tot. Discrepar-ne és legítim, a l'igual que defensar estratègies alternatives.

reflexions en català ha dit...

Francesc,
Admiro la teva capacitat per intentar traduir l’ambigüitat de CiU, i no és conya.
Fixa’t en la contradicció que suposa tenir el dret de decidir com a bandera, i alhora anar a Madrit a negociar un pacte fiscal. ‘Decidir’ i ‘pacte’ són termes molt diferents.

Deixem de banda la pèrdua de temps, d’anys, la misèria que acumularem, etc., amb aquesta negociació que no durà enlloc. Anar a demanar un finançament equiparable al dels lands alemanys és impossible. Ho saps tu, ho sé jo i ho sap el Mas. Per què volen insitir-hi? Deu ser per alguna estratègia supersecreta de CiU que els catalans de peu no podem saber perquè som idiotes. O potser és perquè així guanyem temps, anem fent i tal.
Tornem al concetto. CiU no té cap estratègia perquè no sap el que vol (en canvi, el Rubalcaba avui ha deixat ben clar què és el que vol). L’estratègia de CiU és conservar les dues meitats, els votants que són catalans i els que són castellans.
Que fotin el que vulguin, però que m’ho expliquin sense embuts ni núvols líquids com el pacte fiscal i el dret de decidir.
El dret de decidir s’exerceix, després pots anar a negociar quants tancs et quedes tu.
Cansat d’aquest rotllo, et desitjo a tu i els teus un bon any 2012.

Dies de fúria ha dit...

Dret a decidir és sobre el subjecte polític, posar damunt la taula la voluntat del poble de Catalunya. Això és el dret a decidir, que a més a més té límits. Tu pots decidir fer-te una casa, però aquest dret no és universal ni s'imposa a tot, caldrà que hi hagi un terreny edificable, construir d'acord a la normativa, etc. I no per això ningú no et dirà que no estàs exercint el teu dret a decidir fer-te una casa.