De l'article de Jordi Borràs i Bernat Ferrer a reflexionar sobre una de les nostres fortaleses

No he fet mai un recompte, però intueixo que en aquest bloc tinc més articles amb crítiques que amb lloances als diferents aspectes de la nostra realitat, singularment en l'àmbit polític i en tot allò que té a veure amb l'independentisme i el procés independentista.

Avui, però, s'ha esdevingut una cosa que em dona clarament peu a una reflexió sobre el que és una de les fortaleses que té el procés, una de les coses que com a societat, com a majoria social per la independència, millor hem sabut fer, gestionar, en tota la nostra transversalitat i diversitat. Crec que és bon que en siguem conscients i maldem per preservar i protegir col·lectivament aquesta fortalesa.

Per fer-ho gràfic, es tracta de com hem assumit i interioritzat constructivament el KEEP CALM, és a dir, de la capacitat no resignada que tenim d'absorvir sense prendre mal l'impacte dels atacs i de processar-los constructivament, havent generat una capacitat bàsicament espontània de transformar-los en oportunitats, de fer-los rebotar, d'ajudar-nos a crèixer, a guanyar credibilitat, etc.

Els 300 anys d'ocupació i de vexacions i la manera com estem construint el nostre projecte polític i de nou país ens situen en una manera de fer molt poc reactiva. Ens hem immunitzat, i això fa que totes les provocacions de l'unionisme, estiguin abocades al fracàs. Estan dissenyades per fer-nos reaccionar i cometre errors, fer coses que ens costin cares, que ens facin perdre suports. Però no aconsegueixen, per més que ho intenten, per més barbaritats que fan i diuen, que reaccionem malament. Cada cop som més indiferents a tot això, cada cop tots som més conscients que és part de la guerra bruta i que la nostra victòria també depèn de la nostra capacitat de ser-ne immunes.

Per contra, aquesta fortalesa que hem desenvolupat l'unionisme no la té. I això els porta a cometre molts errors. I això ens va de conya.

Com us deia, avui els imprescindibles Jordi Borràs i Bernat Ferrer han documentat al Nació Digital una denúncia que simbòlicament és molt i molt rellevant. Gràcies a miserables «triquiñuelas» el PP va «colar» a Societat Civil Catalana entre els premiats pel Parlament Europeu a "activitats o accions d'associacions que han mostrat un compromís excepcional fomentant la millor comprensió mútua i la major integració entre ciutadans". Doncs bé, en Jordi Borràs i en Bernat Ferrer han aportat proves del President d'aquesta associació lloant a un insigne feixista com va ser Blas Piñar, genètica pura franquista, líder de la ultradreta espanyola més cavernícola que va derivar en moviments violents que van gaudir d'una impunitat vergonyosa durant els llargs anys del postfranquisme.

Com es pot premiar una presumpta exemplaritat ciutadana europea, amb tots els valors que tenim associats al que això representa, a qui és hereu i lloa líders i moviments genuïnament feixistes?

És, sens dubte, una autèntica vergonya. I estic segur que els nostres eurodiputats, començant per l'infatigable Ramon Tremosa, sabran gestionar aquesta informació i situació per desemmascarar l'engany i la vexació a la que el PP ha sotmès el PE amb aquest premi. I que ho sabran vincular al que està passant a Catalunya, al que estem vivint a Catalunya, un indecent «tot s'hi val» contra un moviment, el sobiranista, exemplarment democràtic, pacífic i cívic.

Tanmateix, la vergonya d'aquest premi al feixisme també toca de ple a tots els qui van córrer a felicitar els premiats. Fins a cert punt normal que ho fessin els qui també són hereus directes del franquisme, com el PP, però la indecència del muntatge és total quan també trobem tot de partits, líders, etc del bloc presumptament alineat amb la democràcia i que també van ser víctimes de la repressió franquista, com el PSC-PSOE. 

Què fa Iceta felicitant efusivament un feixista? Molt fàcil: exercir d'unionista pel damunt de tot. Aquest premi i tot el que l'envolta demostra fins a quin punt per la unitat d'Espanya alguns estan a sacrificar-ho tot, començant per la seva pròpia decència, i seguint pels més elementals valors democràtics.

Tot el que té a veure amb aquest premi deia abans que m'ha motivat una reflexió una mica més general perquè és paradigmàtic de la desesperació de l'unionisme.

Si abans lloava la nostra actitud d'haver construït un moviment no reactiu, que no cau en provocacions, etc. la realitat unionista ens situa en una actitud radicalment oposada a la nostra. Tot el que fa l'unionisme sempre és reactiu al que nosaltres fem. Tot el que fan sempre és un intent de contraprogramar-nos, de neutralitzar les nostres iniciatives.

I el més important, com que ho fan des de saber-se derrotats, amb la desesperació de qui sap ho està perdent tot en tots els fronts, la seva precipitació i els seus errors són constants.

Societat Civil Catalana sorgeix des de les clavegueres de l'estat via Delegación del Gobierno a Catalunya per, desesperadament, intentar generar un moviment cívic clarament unionista que, gràcies a l'extraordinària projecció que se'ls podia donar en termes de suport econòmic i mediàtic des dels aparells de l'estat, ajudés a visualitzar una societat, la catalana, fracturada. I, al mateix temps, intentar aconseguir la mobilització d'un unionisme que si bé té una molt important força electoral, havia perdut totalment el carrer.

A Catalunya l'únic unionisme militant de manera desacomplexada havia estat el de la ultradreta. Aquest fet havia allunyat de l'activisme unionista a la massa de votants unionistes, que no s'havien volgut barrejar mai amb aquests residus del franquisme i el neofeixisme.

I això passava mentre el sobiranisme anava creixent fins a fites espectaculars la seva capacitat de mobilització, la seva dimensió democràtica i popular, des d'una exemplaritat cívica que havia merescut l'atenció de tot el món.

Societat Civil Catalana és així un muntatge a la desesperada per intentar neutralitzar tot això i intentar oferir internament i al món una veu presumptament transversal que visualitzés una profunda divisió social mentre es victimitzaven i atribuïen, en una repugnant estratègia, la seva escassa força a la «repressió nacionalista», a una horrible opressió social que generava por i que feia que només uns pocs valents com ells s'atrevissin a desafiar el monstre sobiranista.

Però, què va passar, i per què és tan important la denúncia d'avui d'en Jordi Borràs i d'en Bernat Ferrer? Doncs que per posar en marxa aquest invent només van trobar voluntaris entre el món de la ultradreta franquista i neofeixista. Van poder reclutar quatre o cinc veus més de diferents sectors que es van prestar a intentar netejar la cara de l'engendre feixista, però que, com queda acreditat, només han fet de tontos útils.

Fa temps que en Jordi Borràs porta denunciant tota la trama ultra, franquista i neofeixista que hi ha al darrere de Societat Civil Catalana. Però fins ara no havia superat la informació als diaris digitals i la denúncia per les xarxes. Tanmateix aquesta vergonya del Premi del Parlament Europeu dona una nova dimensió a tot plegat. Perquè en el «tot s'hi val» contra Catalunya, aquest cop han arribat massa lluny, i han compromès el prestigi d'una de les més altes institucions emblemàtiques de la democràcia al món, el Parlament Europeu.

Si el Parlament Europeu no té res a dir al fet de premiar uns feixistes, tenim un problema. I si el Parlament Europeu, com espero, hi diu alguna cosa, els qui tindran un problema són els que han enganyat sense cap complexe, com a part de la seva manera de fer.

No hauríem de deixar passar aquesta oportunitat d'evidenciar davant tot el món el que està passant a Catalunya i a la involució tan antidemocràtica a què hem de fer front.

Perquè això passi caldrà també comprovar fins a quin punt una part molt important de la societat catalana no és presonera del pensament feble i no és còmplice d'aquesta vergonya. I m'estic referint directament al recorregut que tingui la notícia i denúncia que avui publica Nació Digital, un diari, com el seu propi nom indica, digital.

Saltarà la denúncia de la xarxa als mitjans de comunicació escrits? Se'n faran ressò les ràdios? Alguna TV en farà notícia? O, com fins ara, seguiran posant-se de perfil, fent veure que no passa res, que no hi ha res noticiable en tot això.

Fora de la xarxa el panorama comunicatiu a Catalunya és molt desolador. La pràctica totalitat de mitjans estan més preocupats d'intentar treure un ull a algú que d'informar. El rigor ha desaparegut per deixar pas a una manera nauseabundament carronyaire de fer periodisme, on també tot s'hi val i on l'agenda que es marca des dels ressorts de l'estat és la que se segueix acríticament.

Demà i els propers dies veurem fins on arriba la indecència i autisme que estan demostrant els mitjans convencionals. O bé hi ha encara un racó de coratge i sentit del compromís informatiu per denunciar tot el que està passant amb Societat Civil Catalana i aquest premi, però per a remuntar-se també al seu fosc origen. Estic segur que tant en Jordi Borràs com en Bernat Ferrer, adequadament citada la font, estaran encantats d'explicar-los-hi tot el que saben i que ja han publicat.

Jordi, Bernat... moltes gràcies pel vostre compromís amb una informació veraç i pel vostre coratge.

I a tots nosaltres, a tots els que estem implicats en el procés d'una manera o una altra, sentim-nos orgullosos d'aquesta nostra fortalesa: la capacitat que tenim de no caure en provocacions i de no ser absurdament reactius, sinó ser capaços de transformar en una oportunitat els atacs que rebem.

DONEC PERFICIAM

Només la suma de CiU i d'ERC arreu garanteix l'èxit del procés independentista

Avui diumenge La Vanguardia publica una enquesta d'intenció de vot a la ciutat de Barcelona. Crec que és una bona oportunitat de concretar algunes reflexions que fa temps tinc al cap.

La primera, més general i més important de totes, és el convenciment absolut, total, i fonamentat, que l'èxit del procés independentista depèn totalment que CiU i ERC sumin majoria absoluta a la major part dels nostres ajuntaments i a les eleccions plebiscitàries del 27S.

La segona és que és cabdal la batalla electoral de Barcelona les properes eleccions municipals. Amb caràcter general, aquestes eleccions municipals haurien de consolidar totes les majories consistorials que han permès que la pràctica totalitat d'ajuntaments del nostre país donin suport al procés, i si pot ser, fer-les més àmplies i més sòlides. Però d'entre tot l'eixam electoral que són unes municipals, els resultats que en termes de procés seran més rellevants, fins al punt de poder-los considerar clau, seran els que es donin a la ciutat de Barcelona. El fet que les darreres eleccions guanyés Xavier Trias i CiU ha estat molt més important del que ens pensem en l'èxit del procés d'aquests anys. Un mal resultat de les forces que donen suport a la independència seria un entrebanc important.

La tercera és que la importància de la suma de CiU i d'ERC no deriva únicament del fet que d'aquesta manera assegurem la majoria social, deriva també que si es produeix aquesta suma garantim també un altre factor bàsic, fonamental: és l'única manera que tenim d'assegurar una governabilitat ferma, sòlida, que traslladi seguretat a tot el procés, a un procés que es caracteritzarà, en aquesta fase, per haver de fer front a moltes incerteses i les majors dificultats viscudes fins ara. Aquest punt és important. Amb la CUP també s'ha de comptar per a tot el que sigui l'expressió de la majoria social per la independència. Però tots sabem que amb la CUP no es podrà comptar per garantir governs sòlids, forts, fiables, i capaços d'assumir tots els sacrificis que caldrà fer. La CUP, dissortadament, encara no té la maduresa suficient per ajudar en el procés en aquesta dimensió. La CUP ha estat cabdal per salvar el procés en aquests dos anys, com quan la seva responsabilitat va permetre salvar el 9N, que és el més important que hem fet fins ara. I ho feu davant la descomunal irresponsabilitat d'ERC. Però, i m'agradaria equivocar-me, no la veig prou madura com per superar la seva fase de consignes i arremangar-se a governar sacrificadament, de manera realista, país i municipis colze a colze amb forces ideològicament molt allunyades dels seus maximalismes.

Crec que a aquestes tres conclusions la majoria de nosaltres hi haurem arribat d'una manera o una altra, són autèntiques perogrullades. Val la pena per tant pensar en els elements que poden dificultar-ho, que poden amenaçar que es doni el que necessitem que es doni.

Si em permeteu, faig una aproximació a les meves tesis a partir d'una visió que és la que està a la base de la meva anàlisi: no hem de subestimar mai el potencial devastador de l'estupidesa. El professor Claudio M. Cipolla va estudiar amb profunditat l'estupidesa humana, i sempre he tingut molt present el seu enfoc. Per al professor Cipolla l'estupidesa és tot aquell comportament que causa un perjudici als altres i al mateix que el genera, o que com a mínim no li causa a qui el genera un benefici. Es distingeix així l'estúpid del malvat, perquè aquest causa un perjudici als altres però es genera un benefici a ell mateix. Com a resum de la seva teoria, hi ha dos altres comportaments humans tipificats, el de la bondat, que causa un benefici als altres i un mateix i el de l'incaut, que genera un benefici als altres a costa d'un perjudici a ell mateix.

El professor Cipolla també ens explica que l'estupidesa és una constant que es dona en tots els col·lectius i països. Així, aquesta constant implica que els estúpids estan sempre presents, en una proporció similar, en qualsevol aproximació que fem a un col·lectiu. La constant es dona entre homes i entre dones, entre rics i entre pobles, entre gent amb estudis i entre analfabets. En qualsevol col·lectiu humà sempre hi haurà, és la constant, un % d'estúpids.

Així les coses, evitar els potencials efectes devastadors de l'estupidesa depèn, en qualsevol circumstància, de la capacitat d'identificar els estúpids i d'aïllar els comportaments estúpids, de la capacitat, en definitiva, que tinguem de neutralitzar l'estupidesa.

Si no ho aconseguim, si no la neutralitzem, és quan l'estupidesa genera els seus efectes devastadors.

Pel que fa a Catalunya i als catalans, aquests efectes devastadors de l'estupidesa qui millor ho va resumir va ser Joan Sales, quan va dir «els catalans portem 300 anys fent l'imbècil. Es tracta de deixar de ser catalans? No! Es tracta de deixar de fer l'imbècil!»

No em caldria remarcar la importància que té que políticament i electoralment les coses vagin bé a CiU i a ERC si no fos perquè aquest desig dissortadament no és gaire compartit i fins i tot entre els mateixos agents es donen comportaments basculants entre l'estupidesa i el malvat.

Sense anar més lluny, l'estupidesa d'ERC va estar a punt de carregar-se el 9N i després de carregar-se les eleccions plebiscitàries. El 9N el vam salvar gràcies a l'astúcia i determinació del President Mas i al compromís responsable de la CUP. I les eleccions plebiscitàries sembla que les hem salvat gràcies a aquest acord agònic que ens ha de portar al 27S.

Tanmateix, aquesta estupidesa política d'ERC d'aquests mesos el que d'una manera clara sí ha aconseguit carregar-se és la fortalesa del procés. Sense aquesta estupidesa ara estaríem llençats, forts, sòlids i amb mentalitat guanyadora, a unes eleccions plebiscitàries que s'haurien pogut fer el mes de març, amb una proposta refrendària d'un gran bloc central pel SÍ que hauria arrassat. I en canvi ara estem en un moment que continua essent de profund desconcert i que ha permès activar molts dels ressorts del poder de l'estat espanyol per intentar trencar la majoria social per la independència.

En aquest context el que és més important és que a ERC siguin capaços d'aïllar i de superar tot el que els ha portat a mantenir aquest comportament i posicionament polític tan i tan estúpid. Si això ho aconseguim, el procés haurà fet un gran pas endavant.

Perquè, i tornem aquí a la primera reflexió, l'únic que pot garantir que el procés arribi fins al final i ho faci amb èxit és que les coses vagin molt bé a CiU i a ERC. Als dos. Perquè només amb els dos ho aconseguirem. Perquè cap dels dos en solitari ho pot fer. Perquè políticament són la columna vertebral del procés, i perquè si un dels dos va malament seria l'equivalent a trencar-se l'espinada.

Aquesta estupidesa d'ERC no és l'únic problema que ha tingut el procés. N'hi ha un altre, i també molt greu: la maldat de Duran. Duran és malvat perquè tot el que fa ho fa per causar un perjudici col·lectiu, perquè el que vol, amb tot el que fa, és rebentar el procés, és desgastar al President Mas, és afeblir CiU, és generar confusió, etc. Però no és estupidesa, perquè tot aquest mal que fa als altres per a ell és un benefici. Quin és aquest benefici? Ben bé ara no ho sabem, només ho intuïm. Intuïm que actuar com ho fa potser és la manera que té d'evitar que «surtin» coses seves. I, en qualsevol cas sí que sabem, no és una intuïció que ell mai ha estat al servei del procés ni del poble de Catalunya, sinó d'ell mateix i de l'establishment. Tot el mal que generi a ell li permet gaudir de beneficis.

Fixem-nos que mentre que en Duran en surt beneficiat ell personalment, per això és un comportament malvat, ERC no, per això és estupidesa. ERC en cap cas tampoc no surt beneficiada de tot el que provoca amb el seu comportament, tots els efectes que ha generat han estat dolents, tan a nivell col·lectiu com per a la mateixa ERC, no hi guanya ningú i hi perdem tots, també ells.

Però, tornem-hi, això que analitzo només té sentit que ho estigui explicant perquè necessitem superar aquesta fase, perquè necessitem una CiU i una ERC fortes, molt fortes, que liderin amb seguretat i que aconsegueixen ser la garantia del procés i del seu èxit fins al final.

Per a que CiU sigui forta, el màxim de forta, és cabdal que es desfaci d'en Duran el més ràpidament i contundentment que pugui. No cal ni dir que el lideratge del President Mas és potser, ara mateix, el més gran actiu que té el procés. Aquest lideratge l'hem de protegir, l'hem de blindar i l'hem de potenciar. Però tot això passa de manera ineludible per dues coordenades polítiques clau:

- el President Mas ha de configurar una proposta electoral pròpia, nova, que superi els partits, que integri el màxim de sensibilitats diferents i que, de manera clara, explícita, inequívoca, es posi al capdavant no del 9N, sinó dels resultats del 9N. El President Mas ha de dir a la societat que es posa políticament al capdavant dels 2 milions de vots del 9N a favor que Catalunya esdevingui un Estat Independent. Això ja s'ha començat a fer, sobretot per part d'en Josep Rull, que ho està liderant CDC de manera exemplar, però cal rematar-ho, i només ho pot fer el President Mas.

- Si el President Mas configura aquesta proposta política pròpia nova que té com a objectiu liderar la independència, aquí no hi té cabuda en Duran. Ell ja ho ha dit per activa i per passiva. Així doncs el tema és fer la desconnexió el més ràpidament possible i de la manera més clara possible. Sense cap ombra de dubte. En Duran no hi és i en Duran no té ni tindrà ja mai més cap capacitat de res en relació al projecte polític que lidera el President Mas, un projecte en el qual tots volem que hi sigui Unió, tota la gent d'Unió... menys en Duran i menys els que ja han dit públicament que el seu projecte no és la independència. I Unió hi serà, no en tinc cap dubte, fidels al llegat de Carrasco i Formiguera. I l'únic que no hi serà, perquè no hi pot ser, és en Duran. I no s'hi val res més que INDEPENDÈNCIA i que fer-ho sense Duran. Avui el Consell Nacional d'Unió ha aprovat sotmetre a consulta a tota la seva militància el full de ruta. L'únic full de ruta a consultar és «Estem amb el President Mas en la seva proposta política per fer de Catalunya un estat independent?» amb dues úniques respostes: Sí/No. Res més.

Pel que fa a ERC, per superar l'espiral destructiva i d'estupidesa en la que tan incomprensiblement s'ha instal·lat, cal que tingui present dues coses:

- CiU i el President Mas no són cap enemic a batre. Si les coses van bé a CiU i al President Mas, també aniran bé a ERC. ERC no ha de pensar que si fa tot el que pot per desgastar a CiU i al President, això els beneficiarà. Aquesta miopia absurda s'ha d'acabar. Si les coses van bé a CiU i al President Mas també aniran bé a ERC. De la mateixa manera que tampoc CiU no sortiria gens beneficiada d'un desgast d'ERC. Sentit col·lectiu i repartiment de papers. Visualització de la unitat d'acció, de full de ruta, de compromís a deixar-s'hi la pell en l'aposta, sense dubtes i blindar-se per marcar l'agenda pròpia i no per deixar-se arrossegar per l'agenda que ens volen marcar. I fer-ho sense complexos. Quan més s'ajudin CiU i ERC més beneficiats en sortiran totes dues formacions. Quan més fort sigui el lideratge de Mas, més fort també ho serà el de Junqueras. No són dos plats de la balança, són els dos pesos que han de fer decantar la balança. Sentit d'estat, sentit de la història i sentit estratègic clar.

- ERC ha de deixar de tenir per tota estratègia política portar la contrària a Mas, estar esperant a veure què diu Mas per proposar el contrari. Això s'ha d'acabar. S'ha d'acabar amb això de que si el President diu que el 9N tira endavant, ERC digui que el President ha renunciat al 9N, que si el President parla de fer eleccions plebiscitàries, ERC digui que han de ser constituents, que si el President proposa una gran llista central de país pel Sí, ERC digui que han de ser llistes separades, que quan el President els convida a entrar el Govern digui que és millor donar suport des de fora, i que quan no els hi diu, diguin que volen entrar. Tot això només aporta que confusió, incertesa i desànim, i s'ha d'acabar d'una vegada i per totes.

Tornem ara a Barcelona. És la batalla electoral cabdal d'aquestes eleccions municipals. Són les eleccions on l'unionisme hi abocarà tots els seus recursos. D'entrada han aconseguit dues grans coses:

- desarticular el posicionament en el bloc del procés d'ICV-EUA i que l'ambigüitat amb la que havien gestionat aquest posicionament es trenqui per a situar-se inequívocament en el bloc unionista.

- catapultar al capdavant del nou projecte unionista a Ada Colau, proporcionant-li tot el suport i projecció mediàtics de que l'establishment pot fer ús. Això implica des de l'evident inflació i sobrepresentació mediàtica fins a visualitzar-la en les enquestes com la gran proposta emergent.

Fa temps que ho vaig dir: Podemos és la gran aposta de la casta, de l'establishment, per frenar el procés. I en les eleccions a Barcelona han aconseguit fer «línia»: desarticulen ICV, la fan servir de cavall de troia per fer entrar Podemos i catapulten Ada Colau com a líder bolivariana de l'unionisme.

Davant d'això només hi ha una alternativa: defensar el bon govern municipal de Trias -cosa d'altra anda certa- i la importància cabdal que ha tingut pel procés que CiU guanyés les anteriors eleccions i defensar també la candidatura d'en Bosch i d'ERC com la gran garantia que compagina políticament la sensibilitat social amb la fidelitat al procés i el projecte independentista.

La CUP em desconcerta. Hauria pogut presentar David Fernández com a cap de llista, i hauria estat una jugada mestra, que estratègicament hauria tingut un gran valor per al procés i que hauria permès canalitzar el respecte que s'ha guanyat la CUP al Parlament. Tot sembla indicar, dissortadament, que això no passarà i que, atrapada com està la CUP de Barcelona per la força que tenen els sectors més tòxics que la integren, posaran algú que serà per fugir corrents... Tant de bo m'equivoqui...

Barcelona necessita que CiU i ERC sumin 21 regidors. No cal donar massa credibilitat a l'enquesta de La Vanguardia per saber que ara mateix no hi som, en aquest escenari. De manera que cal treballar i molt per fer-lo possible. Si ERC i CiU, si CiU i ERC no sumen 21 regidors, serà una pèssima notícia per al procés. De manera que tots ens hauríem de centrar en fer-ho possible.

Si finalment aconseguim generar una mobilització massiva per la independència a Barcelona i per evitar es converteixi en un experiment del bolivarisme unionista i CiU i ERC sumen 21, el procés sortirà inequívocament reforçat i catapultat cap al 27S.

Prou postureo. Prou estupidesa. Prou fer el ruc. Prou agafar-se-la amb paper de fumar. Convicció, força, intel·ligència, talent, compromís, i capacitat de generar sinèrgies que alimentin una majoria per la independència i el bon govern que només pot venir de la suma de CiU i d'ERC. Per això necessitem que CiU i ERC siguin cada cop més fortes i les opcions electorals de referència de la majoria social per la independència.

Prou estar com «el gat i el gos» i tot a posar tota la carn a la graella del treball conjunt, que és l'única manera que tenim de guanyar, de culminar amb èxit el procés independentista.

SOM-HI!

Acariciar el Rock'N'Roll: música, personajes y generaciones

Concierto en Les Enfants, una banda nueva de rock, chavales con actitud. Bien.

El manager que les está dando un empujón es uno de mis mejores amigos, y hoy nos ha invitado a un grupo de los de siempre a escucharlos. Nos gustan. Caen las cervezas. Nos gustan más.

La Rock'N'Roll actitud de los chavales va in crescendo. Sube un saxo. Pura alma de rock. Son los «Exili a Elba». Oireis hablar de ellos.

Volvemos con los amigotes, a los de siempre. Y acabamos hablando en la barra de nuestros mitos, de nuestros referentes, de nuestra música, de nuestro relato generacional, cada vez más de abuelo cebolleta. Inevitablemente Loquillo se adueña de la escena. Como siempre.

Todos y todas nos sabemos de memoria sus canciones. Seríamos capaces de cantarlo todo. Podríamos dibujar en un mapa de Barcelona sus canciones y en un mapa del alma sus anclajes.

Todos y todas somos independentistas. Lo hemos sido siempre. Lo eramos cuando los independentistas éramos cuatro gatos, no sumábamos más de 10.000 en una mani de l'Onze de Setembre y éramos tan inócuos que nadie se preocupaba de nosotros. En esa época Loquillo se dedicaba a lo suyo, a cantar, y en esa época toda una generación pusimos labios, besos y borracheras en el mapa de la ciudad y de los sentimientos con sus canciones.

En esa época Loquillo nos ignoraba, a su legión de fans independentistas, porque los independentitstas no eramos nada, no éramos ninguna «amenaza», no pasábamos de ser una nota folclórica incapaz de alterar lo más mínimo «el estado de las cosas».

Loquillo se hizo grande y se fue. Adujo que Catalunya se le quedaba pequeña, porque no le entendíamos. Eramos capaces de llenar hasta la bandera el Sot del Migdia, el Zeleste (ahora Razz) y lo que fuera, però según el no se le entendía ni respetaba. En parte tenía razón. La salida de la dictadura franquista y de 40 años de persecución implacable de la cultura y la lengua catalana tal vez llevó a que la voluntad reparadora no tuviera suficiente sensibilidad para con todo lo que se creaba artísticamente en Catalunya.

Pero manda huevos criticar a quien intenta coger aire despues de 40 años de estrangulamiento immisericorde.

Hoy estábamos en Les Enfants 8, de los cuales 7 fans confesos de Loquillo, y de siempre. Y los 7 indepentistas también de siempre. Todos habíamos lidiado con la distancia discursiva en la que – a criterio nuestro- tan injustamente se había ido instalando Loquillo. Pero lo del año pasado, cuando equiparó a independentistas con nazis, eso fue terrible y devastador. En terminos emocionales yo lloré amargamente ese insulto incomprensible.Y me costó muchísimo volver a escuchar a Loquillo. De hecho incluso rompí la entrada que tenía para su concierto en el Razz. Pero lo cierto es que con el tiempo volví a sus discos, volví a sus temas, volví a empaparme de todo ese paisaje sentimental, vital y geográfico que son sus canciones.

Lo pensé mucho. ¿ Puedes ser capaz de escuchar la música de alguien que te insulta? Puede alguien como yo, que es miembro de la ACAI (Associació Catalana d'Amics d'Israel), tolerar que le califiquen de nazi? Puede alguien como yo, que llevo 30 años luchando por la libertad, la democracia y la justicia social hacer como si nada a que le llamen nazi? Y dudé.

Finalmente me autoimpuse una máxima: no siempre la obra y su creador van parejos en coherencia y respeto. Y, en cualquier caso, hemos de ser capaces de separar lo que es la valoración de una obra de lo que es su creador.

Yo, y todos los como yo, entendemos y respetamos del todo que Loquillo no sea independentista, es más, respetamos del todo que sea un militante unionista.

La fractura se produjo cuando Loquillo decidió no respetar a los independentistas. A su legión de fans que somos independentistas. Hace dos años, en el Poble Espanyol, subimos 14 amigos a su concierto, y los 14 éramos indepes. Y ahí nos encontramos, bebimos y disfrutamos con muchísimos otros camaradas indepes. Todos sabíamos que Loquillo no lo era, que militaba en el unionsimo, però hasta entonces no nos había faltado al respeto.

Hoy, en Les Enfants, hemos acabado discutiendo, los que todos éramos en su momento fans de Loquillo, sobre él. Y debo decir que hay mucha gente que ha decidido, no sin razón, no perdonar sus insultos. Y ese ha sido el debate.

Yo me he posicionado claramente: he decidido separar del todo la creación del creador. Cuando escucho «El Rompeolas» pienso más en los ojos, los labios y los besos de las chicas con las que he estado en el Rompeolas, que en lo que piensa o dice de mi quien lo canta. Lo mismo con el resto de canciones. Acaso puede más las gilipolleces que pueda decir alguien como Loquillo, convertido en una caricatura de si mismo, que todo lo increïble que recuerdo de estar escuchando Cadillac Solitario ahí, delante del Merbeyé, cogiendo entre mis manos la cara de mi novia y besándola???

Nadie, ni siquiera su mismo creador, puede quitarme lo que es mío, una música, una época, unas vivencias.

Pero sí, persiste ese dolor de ver a quien ha musicado tu ciudad, tus sentimientos y tu actitud, convertido en un lacayo de la casta, renegar de lo que siempre ha cantado, de la actitud rebelde y sólida que reivindican las letras de sus canciones.

Loquillo no puede reivindicar el barrio ni la calle y negar al mismo tiempo lo que somos y en lo que creemos la gente de barrio y de la calle. Loquillo no debería ir cantando por ahí «los que siempre hablamos solos» e insultar a los independentistas, porque los independentistas hemos sido siempre los que hemos estado hablando solos. No se vale, ahora que ya no somos los que hablamos solos, insultarnos. No se vale cantar «a fuerza de golpes me convertí en fajador» y renegar, ignorar, menospreciar, la lucha que hemos llevado los independentistas, que somos los que más golpes nos hemos llevado en este país.

Pero la verdad es que ya me da igual. O a muchos nos da igual, nos es indeferente. Loquillo se ha convertido en una auténtica caricatura de si mismo, alguien que habla de rockers en Navidad en un anuncio de cerveza, despojado de ninguna credibilidad, sin ningún merecimiento al más mínimo respeto. Pero nos es igual, nos es indiferente. Hemos decidido quedarnos con unas canciones, con unos temas, que ya son más nuestros que suyos. Y todo lo otro nos importa una mierda.

Hace muchos años, el que hoy es el manager del grupo al que hemos ido a ver a Les Enfants era el cantante de un grupo de rock, los «Soviets», y hace muchos años también tuvieron la oportunidad de tocar en una sala en aquel tiempo de referencia, «Savannah», en el Clot. Esa sala era de Loquillo. Y el día que tocaron, ahí estaba Loquillo, en una de las barras del fondo. Me acerqué a él y estuvimos hablando un rato.

Me encantaría repetir con Loquillo ese momento de la sala Savannah, cerveza encima de la barra, mirarle a los ojos y preguntarle: POR QUÉ NO ME RESPETAS?

Sé que es una pregunta retórica. Yo seguiré con lo mío. Recordando canciones, besos y labios. Poniendo sobre el mapa todos los sentimientos que puedo reconstruir a partir de todas y cada una de las canciones de Loquillo. Manteniendo un orgullo y equilibrio individual que es la base de la la fuerza colectiva en la que tanto creo y de la que tanto reniega Loquillo.

Pero al mismo tiempo sé que es la pregunta clave de nuestra sociedad en este momento. Por qué el unionismo no respeta aquello en lo que cree la mayoría de la sociedad? Por qué no puede aceptar respetar a la mayoría?

Gironès-Miller: 80 anys de més que d'un combat de boxa. Època i compromís...

Dimarts 17 de febrer del 2015, dimarts vinent quan escric l'article, farà 80 anys d'un combat de boxa extraordinari, entre Josep Gironès, català, catalanista, «el crack de Gràcia», campió d'Espanya, campió d'Europa, contra Miller, pel campionat del Món.

El combat tingué lloc a la Monumental, convertida en singular ring, amb una espectacular multitud fent costat el campió i ídol local, Josep Gironès. Els milers de persones que omplien el recinte no pogueren veure Gironès coronar-se campió del món. Caigué per KO. El seu primer KO en la seva carrera. Després d'aquest combat, es retirà.

La boxa, en aquells temps, tenia un prestigi i una popularitats enormes. Gironès era un ídol de masses equiparable als actuals futbolistes. Barcelona tenia molts llocs on es programaven regularment combats de boxa, que eren seguits per una multitud apassionada.

Però encara una altra cosa molt més important: era un esport molt practicat pel jovent.

El 1930 Batista i Roca, acompanyat d'altres insignes personalitats del catalanismes havien format «Palestra», una entitat que perseguia formar un jovent amb «INTELIGÈNCIA I CARÀCTER», a través de l'esport i de la formació política i cultural.

Els Germans Badia i el que fou Estat Català també tingueren la pràctica de l'esport, singularment la boxa, com un dels elements de formació de la seva militància. El mateix Miquel Badia la practicava.

Josep Gironès i Miquel Badia formen part d'una joventut marcada pel seu compromís amb el país, per una voluntat de servei, i per, de dues maneres molt diferents, deixar-hi la vida.

Miquel Badia, amb el seu germà Josep, foren assassinats per un escamot failangista un 28 d'abril del 1936. Feia poc més d'un any que Josep Gironès havia deixat la boxa professional. Però també va ser objecte de persecució pels anarquistes, ell i el seu entorn. Els consideraven massa propers als Germans Badia, els veien com a part d'una mateixa trama patriòtica. Gironès va entrar al servei del President de la Generalitat, Lluís Companys, com a guardaespatlles.

Gironès patirà i viurà, com la resta del poble de Catalunya, la guerra. Acabà exiliat a Mèxic, on morí, enmig l'anonimat, el 1982. Abans, però, havia estat víctima també, com els Germans Badia, d'una campanya d'infàmia, acusant-lo de torturar a les comissaries. Amb el temps es va poder demostrar la total falsedat de les acusacions de l'entorn failangista.

Dimarts farà 80 anys d'aquell combat memorable, històric per a la boxa catalana. Gironès i aquella multitud que emplenava fins dalt de tot la Monumental són el testimoni d'una època i d'una cultura esportiva i compromís que cal recuperar.

Cal recuperar l'esperit de Palestra, d'una militància amb «INTEL·LIGÈNCIA I CARÀCTER», un esperit que avui trobem dissortadament molt a faltar en l'actual militància o en la manera de comprometre's que té molta gent, ja sigui perquè evidencien cada cop que poden la seva poca intel·ligència, ja sigui perquè amb tot el que fan evidencien absència de caràcter, entès com fortalesa física i interior, entès, sobretot, com el contrari al pensament feble.

Palestra tenia en l'excursionisme el seu eix central esportiu, que combinava amb altres esports i amb la formació política i cultural. L'Estat Català dels Germans Badia incidia en modalitats esportives que proporcionaven disciplina personal, com a fonament de la capacitat de disciplina col·lectiva.

La joventut d'avui en dia ja té en l'esport un dels seus grans eixos de formació, potser com mai. L'explosió de la pràctica d'esports d'equip (futbol, bàsquet, hoquei...) i també individuals, fins i tot d'arts marcials (judo, tae-kwon-do, karate...) és un fet.

De tot aquest esclat lamentablement la boxa és un esport que n'ha quedat força al marge.

Tot i que en els últims anys s'han obert alguns gimnasos de boxa estem molt lluny del que havia estat la boxa a Catalunya. Estem molt lluny del que havia permès, ara fa 80 anys, fer un campionat del món omplint la Monumental. D'una manera inconscient i/o absurda, hem deixat perdre una tradició esportiva tan important a Catalunya com la boxa.

I ara que fa 80 anys d'aquest combat mític, crec que tenim l'oportunitat de recuperar amb lletres d'or figures llegendàries del nostre esport i de la nostra realitat nacional com en Josep Gironès, però també de recuperar l'amor per la boxa i la seva pràctica i, molt especialment, per donar un sentit de formació personal al servei d'un bé comú en la nostra formació, intel·lectual i física. INTEL·LIGÈNCIA I CARÀCTER.

M'agradaria que aquest dimarts 17 de febrer del 2015, quan farà 80 anys del combat Gironès-Miller pel campionat mundial de boxa a la Monumental, ho recordéssim, ho valoréssim i, entre tots, retéssim el millor homenatge a qui, no ho dubto, va ser un autèntic referent, Josep Gironès, ajudant a tornar la boxa al lloc que es mereix com a modalitat esportiva, com a part de la més genuïna tradició esportiva catalana. 

PS: de la intel·ligència i la formació del caràcter per evitar el jovent quedi presoner del "pensament feble" en parlarem, i molt, els propers mesos...

Constitucions, deliris i debats tan absurds com letals que crèiem tancats

Tres coses com a punt de partida abans d'entrar en el fons de l'assumpte:

- tot el meu suport al jutge Vidal perquè en el seu temps lliure pugui realitzar totes aquelles tasques que cregui convenients i que no comprometin, als ulls dels administrats, la seva alta magistratura. Ningú no pot ser perseguit per les seves idees, i el jutge Vidal és víctima d'una persecució amb una clara arrel ideològica que és inadmissible. I això no vol dir que tot el que hagi fet hagi estat respectuós amb la magistratura que exerceix. Aquest suport té un plus personal perquè vaig conèixer el jutge Vidal quan era ell era el titular del Penal 2 de Sabadell i jo era el Coordinador de l'equip de normalització lingüística a l'Administració de Justícia de Barcelona-comarques, l'any 1994: el seu compromís amb el català a l'Administració de Justícia era exemplar i, dissortadament, excepcional.

- Com a jutge, com a jurista, com a advocat, com a acadèmic, com a persona compromesa... tothom pot fer una feina d'estudi i proposta per al present i per al futur del nostre país. I quan més encertada sigui, més contribuirà a fer un país millor. El que de cap manera no pot ser, no és admissible, és que un exercici personal, sense cap legitimitat col·lectiva ni representativa, sigui elevat a la categoria del que és la màxima norma de la que una societat es pot dotar per regir la seva convivència, a partir d'un consens democràtic entre tots els representants d'aquesta societat escollits democràticament. Des d'aquest punt de vista la manera com el jutge Vidal ha batejat el seu exercici creatiu és senzillament ABERRANT. Devalua el procés, devalua el sentit, el rigor i la naturalesa de les coses i ens situa en el terreny de l'esperpent ibèric.

- Tot el que ha passat és un deliri descomunal, al que cal afegir el deliri dels continguts del mateix exercici creatiu, li diguem com li diguem. Així les coses no tenia la més mínima intenció d'entrar en el tema, i molt menys en rebatre o debatre els seus continguts. El que passa és que tot l'enrenou creat, que dissortadament no ha estat poc, ha despertat -un altre efecte pervers- debats que ja tots consideràvem feliçment superats. I a això és el que avui vull tractar.

El jutge Vidal en el seu exercici creatiu assenyala que català i castellà haurien de ser llengües cooficials en el futur estat català. Això respon a un evident consens molt majoritari en l'independentisme, en els partits polítics, en la societat civil i en la militància independentista. I és de les poques coses amb les que estic 100% d'acord de tot el que ha escrit.

Dissortadament la dimensió mediàtica que ha tingut tot aquest deliri ha despertat la minoria sorollosa i encegada que combat aquest fonament clau del nostre present i futur, del nostre consens social i de projecte de país més bàsic.

És així. De fet sobre aquest tema ja està tot dit. I tenim la sort que existeixi aquest consens al que feia referència. Sense aquest consens crec que no existiria el que anomenem «procés». La força d'aquest consens havia tancat ja un debat que era la més gran mostra d'estupidesa col·lectiva a la que mai hem assistit, perquè és l'únic debat que té prou potencial divisiu en la nostra societat com per engegar tot el procés a la merda.

L'exercici creatiu del jutge Vidal recull aquest consens, que segueix ferm, inamovible, en el que és la millor notícia de tot plegat. Tanmateix, i per convidar a la reflexió a tots els que tan incomprensiblement segueixen encegats en reobrir-los, voldria traslladar-vos una reflexió de caràcter molt personal.

Porto des del 1984 militant per la independència. Sóc xarnego orgullós, fill de pare murcià i mare catalana. Em vaig criar fins als 4 anys a Sevilla, a Lora del Río, i després al barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat. El català i el castellà sempre han estat les meves llengües, i me les estimo per igual. Si he lluitat tant pel català, fins al punt que durant un temps vaig treballar en l'àmbit de la normalització lingüística, ha estat perquè sempre he estat conscient de la seva feblesa, i de que l'havíem de cuidar i potenciar molt. Però sempre ho vaig fer amb el convenciment ple que això era compatible amb tenir el castellà, l'altra meva llengua pròpia, també com a llengua de la meva societat i sel país que volia, amb pensar, creure i defensar que el castellà forma part indestriable de la nostra realitat nacional, de molts de nosaltres individualment -entre els que m'hi compto- i de tots nosaltres col·lectivament, i que aquesta és una realitat de la que ens n'hem de sentir molt orgullosos.

La societat catalana té dues grans llengües de referència: el català i el castellà. I el país que volem també volem que les tingui, i les tindrà.

Com deia, el 2014 vaig complir 30 anys de militància independentista. Vull la independència pel damunt de tot i crec en la independència com el millor futur per al nostre país i tota la seva gent.

Només hi hauria una cosa que m'ho faria repensar tot: si cregués que la independència seria aprofitada per deixar en un segon nivell una de les meves llengües i de la nostra gent, el castellà. Si un dia tingués la més mínima sospita que la independència ens podria portar a tenir una llengua de primera, oficial, el català, i una llengua de segona, el castellà, no oficial, deixaria de ser independentista. Ho dic així, amb tota la contundència i convicció de que sóc capaç. Perquè voldria dir que estaríem en un procés en el que ni entendríem ni estimaríem la realitat de la nostra societat.

Per sort aquest deliri només el defensen uns pocs, per bé que són capaços de fer soroll. Per sort el país nou al que aspirem tindrà català i castellà com a llengües oficials, protegirà el català, perquè cal, és just i és necessari, però s'estimarà per igual català i castellà, reconeixerà idèntics drets a qui usi català i a qui usi castellà, garantirà que el procés formatiu dels nostres infants els permetrà conèixer per igual totes dues llengües, estimarà i reconeixerà per igual tota l'obra creativa s'expressi en la llengua que s'expressi, etc.

El compromís lingüístic i social que representa la cooficialitat de català i de castellà és la clau de volta que sustenta la cohesió de la nostra societat i el fer realitat aquesta expressió tan estimada i que per a molts és el que dona sentit a tot plegat de ser «un sol poble», amb independència del nostre origen, del dels nostres pares i de la nostra llengua familiar, sigui el català, sigui el castellà o siguin totes dues.

Si aquesta clau de volta perillés -que no perilla-, perillaria tot en el que hem cregut i pel que hem lluitat, perillaria tot allò del que tan orgullosos n'estem, aquest ser «un sol poble». Però no perilla, podem estar tranquils, els qui volem la independència.

És absurd entrar en debats sobre el que és l'oficialitat i sobre les diferents maneres que existeixen de gestionar la realitat lingüística d'una societat. En aquest tema, cap experiment ni cap ocurrència. Sigui com sigui i pel que sigui, estem en un context político-cultural en el que les coses són molt fàcils i molt comprensibles per tothom. Tot el que sigui alterar l'status jurídic és una aberració. De la mateixa manera que és una aberració intentar fer creure que mantenir aquest status jurídic deixarà en situació de vulnerabilitat el català.

Res del que fem per fer aquest país nou que volem implicarà mai una minva de drets per cap de nosaltres. I en l'àmbit lingüístic això té una traducció que tothom entén i que és cabdal que sigui entesa així: no hi haurà una llengua de primera i una de segona. I mantenir la cooficialitat és la la manera més clara i convincent com podem expressar-ho. I punt.

No és que tingui un ple convenciment, que el tinc, que no hem de donar cap argument als contraris a la independència i oferir-los-hi estúpidament un eix divisiu que estan buscant desesperadament per trencar la nostra majoria social. No és només això. És també un ple convenciment que el país que volem és un país que entén, respecta i estima català i castellà per igual, i que serà capaç de protegir i potenciar el català de la mateixa manera que serà capaç d'estimar el castellà com a llengua i cultura pròpia. Perquè aquest és el país que som, perquè aquest és el país que estimem, perquè aquest és el país que volem i perquè aquest és el país que farem.

DONEC PERFICIAM


PS: en propers posts tractaré dos altres temes cabdals sobre els quals, com a societat, no ens podem permetre en cap cas fer experiments ni xorrades: Catalunya tindrà, òbviament, un exèrcit i unes forces armades (dimensionades d'acord a la nostra realitat, sens dubte) i el Parlament de Catalunya tindrà totes les majories absolutes que el poble de Catalunya vulgui que tingui, només faltaria!!!!

El procés i el problema del «pensament feble» català

L'any 2014 hem tingut el cel sobiranista a tocar. I altre cop el «pensament feble» català ha rebrotat per posar-ho en perill tot. 

Quan parlo de «pensament feble» no em refereixo a pensar poc, o que el que pensem sigui inconsistent, no prou rumiat, calibrat, valorat o mesurat. Pensament feble apunta una altra cosa, que per la nostra dissortada història, ha acabat atribuïda o vinculada al caràcter català.

Joan Sales, en frase afortunada, deia que el problema dels catalans és que portàvem fent l'imbècil 300 anys, i del que es tractava no era de deixar de ser catalans, sinó de deixar de fer l'imbècil. Aquest és el retrat més precís que mai s'ha fet pensament feble: aquesta manera tan catalana de fer l'imbècil.

El pensament feble és aquesta manera que tenim d'espatllar-ho tot per una coma. És aquesta manera de pensar en tots els problemes enlloc de pensar en les solucions. És aturar-se davant un problema enlloc de fer-hi front i superar-lo. És acovardir-se davant qualsevol circumstància enlloc de sentir-se segurs per superar-la. És aquesta manera de filar tan prim davant totes les coses que fa que al final s'acabi perdent el sentit de les coses. És aquest intentar ser els més perfectes, bons, solidaris i progressistes del planeta Terra, fins i tot si això implica carregar-se el projecte nacional. És aquest voler ser sempre els més purs quan tot el que ens envolta és merda, i pensar que podem sortir del toll de merda sense empastifar-nos.

El pensament feble és el que ens va portar, el 1936, a voler fer la revolució abans de guanyar la guerra. El pensament feble és aquell que calla davant l'assassinat dels Germans Badia o d'en Josep Maria Planas per por del que puguin fer els escamots mafiosos anarquistes. El pensament feble és el que porta a a que després que entre Guàrdies d'Assalt i Guàrdia Civil -fonamentalment- però també de milícies d'Estat Català, del PSUC i òbviament també de la CNT-FAI es venci l'aixecament feixista del 18 de juliol a Barcelona, s'obrin les portes dels quarters i es lliuri tot l'armament a la CNT-FAI perquè proclamin el seu estat de terror a la rereguarda republicana.

El pensament feble és el que no distingeix entre antifranquisme i lluita nacional. El pensament feble és el que entrega tota l'èpica de la resistència al franquisme al comunisme, obviant, ignorant, menystenint, el sacrifici, la militància i la lluita independentista que hi va ser des del mateix final de la guerra. El pensament feble és el que no sap distingir entre autonomisme i construcció i/o reconstrucció nacional.

El pensament feble és el que converteix en substantives totes les causes excepte la nacional, que es dilueix en aquest magma de bonisme. El pensament feble és el que es refugia en essències per por de la complexitat. El pensament feble és aquell que té por de respectar els que políticament no són com nosaltres, els que arriben des de trajectòries diferents.

Pensament feble és el de qui té el convenciment que només ell té la solució, i menysprea tot el que fan els altres. Pensament feble és l'ortodòxia testimonial davant l'heterodòxia de combat. Pensament feble és el que té por de tot el que no siguin ells davant un nosaltres ple de contradiccions. Pensament feble és voler bunqueritzar una llengua, el català, per por de la convivència amb el castellà. Pensament feble és autoexigir-se ser el que ningú ha aconseguit ser, i creure que tot ho assolirem sense cap dels peatges que tot el món ha pagat per poder ser. Pensament feble és voler ser un estat i tenir por de tenir un exèrcit, dir que Catalunya serà un territori "lliure" d'exèrcits. Pensament feble és estar més pendent d'un titular de premsa que de la capacitat d'imposar un relat.

Pensament feble és renunciar a fer un glop per por d'empassar-se un gripau.

Sí, pensament feble és tot allò que sempre ens ha portat a fracassar en els nostres objectius.

I sí, en el moment en el que està el procés sobiranista, el pensament feble és l'amenaça més real que tenim per impedir assolir la independència.

Pensament feble i imbecil·litat caminen de la mà i beuen de les mateixes fonts.

Pensament feble és el que porta a fer un comunicat de premsa dient que «el Govern renuncia al 9N» quan el Govern l'únic que feia era una jugada magistral per fer-lo possible.

Pensament feble és el que porta a posar en perill unes plebiscitàries, rebentant irresponsablement, inconscientment, la gran oportunitat que representava una gran candidatura central de país pel «Sí», i després intentar-ho vestir, argumentar, justificar des de fal·làcies i collonades diverses improvisades sobre la marxa.

Pensament feble és el que ni tan sols és capaç de valorar el potencial transformador i guanyador que té oferir-se davant la societat des de la seguretat que transmet la unitat, i ho contamina tot amb prejudicis ideològics.

Pensament feble és el que porta a no entendre res del que està passant i actuar cegat pel desig d'ensorrar l'altre, un altre amb qui saps que inevitablement hauràs d'arribar a la independència o no hi arribaràs mai.

Pensament feble és rebutjar 4 vegades la compareixença de Mas en una comissió d'investigació i finalment, quan ja ningú la demana, ser qui la demana amb l'únic objectiu de desgastar qui està institucionalment al capdavant del procés i en qui es concentren tots els atacs de l'unionisme per poder aturar el procés.


Pensament feble i eterna derrota són una mateixa cosa, i jo voldria per a tots nosaltres i per al procés que tinguéssim un pensament fort. 

Forts per no paralitzar-se davant les amenaces. Forts per estar molt per sobre de tacticismes i de misèries. Forts per tenir la humilitat de saber que el gran repte és arribar a ser com els altres i no uns alliçonadors de la humanitat des de la nostra patètica realitat. 


Quan Pompeu Fabra i Batista Roca, entre d'altres, van fundar Palestra, van triar un lema que avui té més vigència que mai per a aquell projecte de formació i militància del jovent: INTELIGÈNCIA I CARÀCTER. La intel·ligència, si no va acompanyada d'un caràcter fort, esdevé improductiva. I el caràcter fort sense intel·ligència és, a la seva vegada, feble i miop per definició.

La unió de la intel·ligència i el caràcter és el que ens dona la fortalesa, és el que ens fa forts, és el que fa del nostre pensament un pensament fort.

A això cal que aspirem. Per això cal que treballem i que convertim la nostra militància en testimoni vivent. Tota la resta de coses que fem estaran segurament molt bé. Però si no escombrem d'entre nosaltres i del nostre entorn el pensament feble, no arribarem enlloc.