El que està obligat a fer el MHP Mas (sobre CDC, Unió, Duran, el procés i combatre l'autodestrucció)

Per a molts de nosaltres resulta absolutament incomprensible que la relació entre CDC i la Unió de Duran i Lleida hagi arribat als nostres dies com ho ha fet. No ha passat sense una història que ho expliqui. Una història que es podria remuntar al vell somni pujolista de configurar una gran força medul·lar del sobiranisme, la CUE (Convergència, Unió i Esquerra), que mai va poder ser. I això malgrat que l'ERC d'en Barrera falqués -crec que amb encert- el primer govern Pujol.

Per als independentistes de la primera meitat dels 80's, tot i que teníem amics i coneguts a CiU que sabíem eren independentistes, teníem clar que CiU no ho era, i que a més a més, respectant el que feia per refer el país després de la llarga nit del franquisme, aquell no era el nostre projecte.

Els independentistes més actius llavors ens agrupàvem al voltant de l'MDT i de la Crida. Fins que a l'MDT van arribar les demencials hòsties i la seva divisió. I fins que impulsada des de La Crida, es va fer la Crida Nacional a ERC, amb la que un munt d'independentistes, encapçalats per l'Àngel Colom, i on també hi eren en Carod Rovira, en Joan Puigcercós, etc. vam entrar a ERC. I vam treballar per fer d'ERC, llavors un partit ancorat en el passat, sense rumb i en total decadència, un partit independentista. I ho vam aconseguir. La meva colla i jo, com érem dels més joves, i proveníem dels «Joves Independentistes» de La Crida, vam

entrar a les JERC. I les vam revolucionar. Recordo especialment l'atreviment que vàrem tenir de muntar un concert a la Plaça Reial, amb dos grups tan diferents com els Detectors i els mítics Desperdicis Clínics, i amb un cartell transgressor, provinent del món del còmic, amb «certa» estètica punk i on ja ens reivindicàvem amb una notòria «desaparició» de la bandera espanyola de l'Ajuntament. Era finals dels 80's, crec recordar. Gairebé 30 anys després la «transgressora» Ada Colau encara recorre a l'estètica còmic, però sense transgredir res, i amb un molt constitucional respecte a la bandera espanyola a l'Ajuntament de Barcelona. Sí, gairebé 30 anys després els que van de transgressors només arriben a imitar el que fèiem aleshores o ni tan sols s'atreveixen a fer-ho. Ho dic per les lliçons i tal.

ERC, doncs, va fer la seva via i es va convertir en el que en dèiem el pal de paller de l'independentisme, i CiU va optar per blindar-se en la seva coalició.

El permanent repte de la successió de Pujol va proporcionar anys de tranquil·litat en les relacions entre CDC i Unió. Quan es feu inevitable fer-hi front és quan van sortir els primers problemes. Tot i que en Duran es postulava com a successor, Pujol va triar Mas. Això va portar Duran, en una rabieta totalment descriptiva del seu caràcter i motivacions polítiques a plegar de la conselleria que ocupava, i tensionar, per primer cop greument, la coalició. CDC va tenir llavors una primera grandíssima oportunitat de posar fi a una relació fins a cert punt sangonera, atès que aquella Unió de Duran fagocitava recursos més que no pas n'aportava. Però en l'univers convergent sempre hi ha hagut un gran respecte pel patrimoni polític de l'històric partit democristià. I havent-hi el relleu del líder pel mig, millor no restar. De manera que tots a dins.

En aquest context Duran va desenvolupar una de les que han esdevingut característiques de la seva política: definir-se en contraposició a CDC o a Mas. Si Mas diu «A», Duran defineix la seva posició establint un diferencial, el que sigui, en relació a aquest A, sigui en + o sigui en -, això no importa, només importa marcar diferència.

El relleu de Pujol va anar acompanyat de la pèrdua de poder per part de CiU i l'accés del tripartit. En aquest context trencar amb la Unió de Duran encara es feia més difícil.

El 2007 és un any important per a CDC i, vist amb perspectiva, per al procés. Aquell novembre se celebrà, al Palau de congressos de Barcelona, la conferència on CDC assumí el Dret a Decidir com a objectiu polític estratègic, al voltant del qual vertebrar tota la seva actuació política.

En termes de mitjans de comunicació madrilenys, CDC i Mas «se radicalizan». Acabava d'iniciar-se la gran maniobra que havia de finalitzar amb la conversió de CDC en un partit independentista. Ha estat llarga, però s'hi ha arribat.

Aquest llarg viratge és el que provoca que les relacions entre CDC i la Unió de Duran es vagin tornant cada cop més destructives. Però el 2010, recuperar el poder, era un repte prou important com perquè amagués les discrepàncies que ja s'estaven produint.

El 2012 es produeix el primer i més incomprensible trencament sense trencament. L'ANC va convocar la històrica manifestació d'aquell Onze de setembre, que va congregar més d'un milió de persones que van omplir tot el centre de Barcelona, i amb una CDC totalment abocada a l'èxit de la mani. Duran es va passar les setmanes prèvies a la manifestació renegant-ne. Però finalment, i aconsellat per gent del que aleshores s'entenia establishment, hi va assistir, no sense abans fer unes declaracions provocadores i insultants en relació a la manifestació i els seus objectius, devaluant-los, manipulant-los, tergiversant-los. La manifestació era explícitament independentista i Duran va dir que hi anava perquè no era independentista.

Ho recordo especialment perquè, a les ordres d'un veterà patriota i amic, jo co-comandava el Servei d'Ordre de la manifestació en tot el que era la seva capçalera. Recordo perfectament la preocupació amb la que vàrem valorar aquestes declaracions, ja que no teníem manera de muntar un servei d'ordre a tots els trams de la manifestació. I enteníem que la provocació d'en Duran podia ser un desencadenant de conflictes. Per sort, amb bon criteri, la gent el va ignorar.

Després de la manifestació, el President Mas va intentar negociar amb l'Estat, i es va trobar un cop de porta. Davant el cop de porta, Mas va convocar eleccions, amb el Dret a Decidir, la celebració d'un referèndum d'autodeterminació i la consecució d'un estat propi català com a objectius.

En aquell moment es va parlar d'Estat propi, i no d'independència o d'Estat independent, per les pressions d'en Duran. Era la manera que la coalició no es trenqués. Error. Mas va arribar molt fort a aquelles eleccions. Totes les enquestes projectaven una majoria absoluta. El fet que es parlés d'estat propi no era obstacle perquè Mas es projectés com un líder que tots sabíem cap a on portava el país. I ningú en va fer causa. Fins que, amb total deslleialtat, va aparèixer el causant de la confusió i covardament va aprofitar que el President era de viatge a Moscú per fer una rajada impressionant, salvatge, en plena línia de flotació de la campanya de Mas, renegant de la independència i mentint i tergiversant sobre el que implicava votar Mas. Això va ser el cap de setmana abans de l'inici de la campanya. Mas, des de Moscú, no va poder parlar amb Duran. No s'hi posava. Va desaparèixer. Dilluns, que hi havia reunió conjunta de CDC i Unió, Duran va enviar una «emissària» per dir que el sr. Duran no vindria, que no estava localitzable i que no reapareixeria fins dijous, a l'acte d'inici de la campanya.

Mas i CDC s'ho van menjar amb patates. I això va ser la seva ruïna. De la majoria absoluta que projectaven les enquestes, conseqüència de l'apunyalament que va fer Duran i de la intoxicació de El Mundo, va passar a perdre 10 diputats, just quan més important era que el President tingués el màxim suport.

No estic segur que a CDC mai hagin fet una lectura adequada del que va passar, de la manera com en Duran els va arruïnar la campanya, la va sabotejar.

El que va seguir a aquest moment ja tots ho tenim més fresc. L'ERC emergent d'Oriol Junqueras, que és la millor versió que hem tingut d'ERC en moltíssims anys i que ara tant enyorem i trobem a faltar (en contrast amb aquesta ERC caòtica, sense rumb ni estratègia i perduda en els seus propis paranys i autoenganys), es va oferir com el soci més lleial que podia tenir el President Mas, i es va configurar un Govern i una aliança contra la que en Duran no ha deixat mai de treballar, de bombardejar-la, de conspirar.

El 2013, amb la Via Catalana, Duran i els duranistes van repetir el sainet d'oposar-s'hi, intentant devaluar-la. Però aquest cop no van tenir on agarrar-se. I van fracassar estrepitosament.

I finalment arribem al 9N. Duran, que és un covard, va marcar unes línies vermelles, altre cop deslleials amb el President Mas. Quan aquest, ignorant-lo, va tirar pel dret i va convertir el 9N en el major acte de desobediència fet a Catalunya i a Europa, Duran s'ho va menjar amb patates, va callar i va desaparèixer del mapa.

Duran té per objectiu polític sabotejar el procés. Això tant el President Mas com CDC ho haurien de tenir molt clar. La seva manera de fer-ho és enredant tot el que pugui al voltant del procés i, si aquest tira endavant, fer el que pugui per destruir a CDC i al President Mas. Tothom sap que en aquests moments el que fa fort al procés és la solvència del President Mas. L'objectiu d'en Duran és carregar-se al President. I la manera de fer-ho és portant-lo sempre a terrenys pantanosos, a fangars, en els quals els President i el seu objectiu polític quedin atrapats i desacreditats, lluny de la línia recta i expedita cap a la independència.

El full de ruta signat per CDC, ERC, ANC, Òmnium i l'AMI que consagra la independència com a objectiu polític dels signants és d'una gran transcendència. Per primer cop CDC assumeix explícitament, amb totes les paraules, la independència com a objectiu polític. És, des d'aquest punt, la fi del viratge iniciat el novembre del 2007 amb l'assumpció del dret a decidir com a eix estratègic. Un viratge que és el que ha configurat, no ho oblidem, l'actual majoria social per la independència.

I amb aquest full de ruta enfoquem les eleccions del 27S i el seu caràcter plebiscitari.

Només queda una cosa per desbrossar en aquest camí i en l'objectiu ja explícitament assumit. Què passa amb Unió?

El terreny de joc de la Unió de Duran és l'ambigüitat, el meandre, la confusió. El terreny de joc d'aquesta Unió de Duran i dels interessos que defensa, que no són els de Catalunya, és tirar aigua al vi. L'objectiu polític de la Unió de Duran és provocar la mort política del President Mas, com a manera més directa i ràpida de provocar el descarrilament del procés. I fins ara tant CDC com el President Mas els hi han tolerat, incomprensiblement, que ho facin, aquesta deslleialtat insuportable i destructiva.

Unió ha convocat una consulta interna per decidir el seu posicionament davant les eleccions del 27S, quin serà el seu full de ruta. Tothom sap que només hi ha una cosa lògica a preguntar a la militància d'Unió: si estan amb el full de ruta que ha assumit el President Mas, i per tant assumeixen l'objectiu de la independència, Sí o No. Tot el que no sigui això és un engany inqualificable i inassumible.

L'estratègia de Duran i els seus serà la de sotmetre a votació un text que no digui res, que en relació al full de ruta que ha signat CDC i ha assumit el President no sigui ni Sí, ni No, sinó tot el contrari. És a dir, la tàctica del calamar, llençar prou tinta com perquè ningú no pugui saber si s'està a favor o en contra.

Davant unes eleccions com les del 27S, que s'han avançat perquè puguin ser el mecanisme democràtic 100% homologable i inqüestionable internament i internacionalment perquè el poble de Catalunya es pronunciï sobre el que no va poder fer el 9N, és a dir, sobre si Catalunya ha de ser un estat independent o no, l'únic que és vàlid és un posicionament clar sobre aquesta qüestió, sense ambigüitats, sense meandres: Sí o No a la Independència.

Arribats a aquest punt, el President Mas, i de manera urgent, ha de deixar clara una cosa: la llista que ell encapçali estarà inequívocament compromesa amb els objectius que recull el full de ruta signat, és a dir, amb la independència. I que això concerneix a tots els integrants de la seva candidatura. Qui no estigui amb el full de ruta i la independència, no pot formar part de la seva candidatura i no en formarà part.

No n'hi ha prou amb dir allò de «ja hem signat el full de ruta». No. L'aparell d'en Duran a Unió intentarà fins l'últim moment forçar una escletxa d'incertesa, d'ambigüitat, sobre l'objectiu que recull el full de ruta de la independència. Intentaran introduir algun meandre que els permeti dir que no és ben bé independència, sinó una altra cosa. I si això es permetés que passés seria la fi de CiU, la fi de CDC, la fi del President Mas i també la fi del procés tal i com l'hem entès fins ara. I caldrien molts i molts anys per refer les majories que permetessin obrir un nou procés independentista.

Per això és tan important i tan transcendent que amb la màxima urgència el President Mas deixi clar que, sigui quina sigui la llista que ell encapçali o de la que formi part, tots els que hi siguin, sense cap fissura, comparteixen el full de ruta i la independència com a objectiu. Perquè això és el que ha de votar Unió: si estan amb el full de ruta i la independència, i per tant formaran part de la candidatura d'en Mas o estan contra el full de ruta i contra la independència, i per tant no formaran part de la candidatura d'en Mas.

Els militants d'Unió tenen dret a que les coses els hi siguin plantejades amb aquesta claredat. La direcció duranista evitarà fer-ho. Per això és tan i tan important que sigui el mateix President Mas qui tanqui qualsevol possible maniobra evasiva, de confusió, de meandre.

Per què això no ho han fet abans a can CDC? 

Jo de vegades penso que per una incomprensible por a enfrontar-se a qui sempre porta CDC a la derrota, a Duran. Potser pels anys passats junts. Potser perquè trencar implica una certa por al buit. Potser fins i tot perquè pateixen una certa síndrome de la dona maltractada, típica de relacions possessives i destructives, que impedeix veure que és l'altre, en aquest cas en Duran, qui està provocant la pròpia ruïna, qui impedeix que el President Mas lideri, amb la força que per mèrits propis s'ha guanyat fer-ho de manera inqüestionada, el procés.

Duran i la seva gent formen part de l'eterna derrota. Tota la pèrdua de suports electorals que pot tenir CiU provenen, ara mateix, de la nociva influència d'en Duran, del descrèdit al que sotmet a CiU i al President Mas.

El President Mas ha de parlar. És una sola paraula, la que ha de dir. I dient-la tancarà per sempre aquest cicle destructiu al que l'ha sotmès Duran. I fent-ho alliberarà també a Unió d'en Duran. Perquè la majoria de la gent d'Unió tenen dret a votar si volen seguir amb el President o iniciar una nova aventura política amb els Construïm & cia, i perquè si això passa la majoria de la gent d'Unió no tinc cap dubte que estaran amb la tradició i llegat del seu partit i del líder màrtir, Carrasco i Formiguera, i es posicionaran majoritàriament a favor del full de ruta, de la independència i de donar suport al President Mas.

Si la por a Duran paralitza CDC, permet que s'obrin meandres, permet que Duran i la seva gent introdueixin ambigüitats, això serà la fi de CiU, de CDC, del President Mas i del procés. Ja no s'hi val ni estat propi, ni estat sobirà, ni estat molt sobirà, ni república catalana, ni república sobirana catalana, ni res de tot això. Ara només s'hi val una cosa: INDEPENDÈNCIA.