En record de Mn. Lluís Hernàndez. Calaixos oberts...

Avui ha mort mossèn Lluís Hernàndez, un capellà tan extraordinàriament vinculat a la seva comunitat que amb els primers ajuntaments democràtics fou alcalde de Santa Coloma de Gramanet pel PSUC.

La seva mort m'ha obert uns calaixos de la meva memòria que feia temps no obria, i m'ha portat també a obrir-ne alguns de físics.

He recordat el barri de Sant Ildefons (Cornellà de Llobregat) d'aquells anys. He recordat el compromís del meu pare, amb el PSUC, però també amb l'Església, des de profundes conviccions cristianes. Recordant-ho, he regirat entre papers que conservo i he trobat aquest carnet del PSUC del 1976 que il·lustra el post.

Llavors jo feia EGB, al col·legi públic Sant Ildefons, del barri on vivíem. És increïble com sobreviuen alguns records molt intensos d'aquella època. Vivíem davant la comissaria dels «grisos». La convulsió de l'època era tal que a classe els temes de conversa d'uns marrecs com érem nosaltres eren sovint les vagues i conflictes que assolaven el barri i les empreses on treballaven tots els pares dels meus companys. «Los de la tal están en huelga...» «Ayer hubo heridos en tal mani...» i així. Quan arribava a casa mirava la comissaria. Si l'esplanada que hi havia entre l'escola Montserrat i la comissaria estava plena de camions i autobusos i jeeps dels antidisturbis volia dir que la cosa anava forta. Era el nostre termòmetre, que comentàvem amb els amiguetes al carrer.

Diumenge anàvem a missa, normalment a la parròquia de Sant Miquel. Els meus pares eren amics de Mossèn Salvador, i d'altres capellans de la parròquia. Tots estaven molt compromesos amb les lluites que hi havia al barri. Era freqüent que els vaguistes acabessin tancats en una de les parròquies del barri, on la policia rarament hi entrava. Algunes celebracions acabaven esdevenint actes de protesta. L'any 1974 la meva mare estava embarassada del meu germà petit. No recordo què havia passat, segurament havien matat algú, i els meus pares van anar a una missa que s'oficiava a Santa Maria, la parròquia de Cornellà centre. A la sortida els estaven esperant els grisos, que van repartir inhumanament, fins al punt que el meu pare es va emportar un cop de porra terrible... que anava destinat a la meva mare, ostensiblement embarassada. Mon pare s'hi va llençar per interposar-s'hi. Suposo que gràcies a això mon germà és viu.

Els vasos comunicants entre les lluites socials i veïnals i l'església i els capellans d'aquell Cornellà eren per a mi la cosa més natural del món. No em podia imaginar una església sense aquest compromís amb la seva comunitat. Era l'època també de «los curas obreros», capellans que portaven el seu compromís no només a ser al costat de la seva comunitat, sinó a viure com ells, a les fàbriques. Mossèn Fisa, que portava el meu grup de JOBAC, treballava a una impremta. Frederic Prieto, que esdevindria el primer alcalde democràtic de Cornellà, i a qui mon pare estava molt unit, havia estat capellà. I així.

Aquest és l'ambient en el que un capellà com Lluís Hernàndez va portar el seu compromís amb la comunitat fins esdevenir alcalde.

I aquest és un dels calaixos de la meva memòria que avui s'ha obert al conèixer la mort de Mn. Lluís Hernàndez.

Però també se n'ha obert un altre. Aquest ja quan jo estudiava a la Facultat de Dret de la UB. Provinent d'un dels més emblemàtics barris del que es coneixia com a «cinturó roig» de Barcelona, a la Facultat és el primer cop que ensopego de cara amb una ultradreta organitzada i forta. I joder, quins personatges.

Jo era llavors un lidercillo estudiantil, al capdavant de la FNEC a la Facultat de Dret i a la Universitat de Barcelona. I el xoc va ser inevitable. Dins la Facultat mai van passar de les amenaces i els intents d'intimidació, que en alguna ocasió havia arribat a que m'exhibissin les pistoles que portaven sota les caçadores. Amb el temps la cosa es suavitzà, i amb alguns dels ultres conversàvem, no teníem una mala relació, hi havia com un respecte que impedia passar certes línies vermelles i formàvem part dels mateixos òrgans de representació estudiantil. Ja ho he explicat algun cop, quan vaig acabar la carrera va venir-me a trobar el líder dels ultres, el més civilitzat que tenien (ara està al PP), i em va deixar anar: «Abad, no tienes ni idea de las veces que nos hemos reunido para ver si te dábamos una paliza, però tienes huevos, lo reconocemos, y te hemos acabado respetando por ello».

Les vegades que havíem xerrat entre nosaltres, i aquest és el segon calaix de la meva memòria que avui s'ha obert, per a ells en Mossèn Lluís Hernàndez era un dels temes recorrents, que més atravessat tenien. S'hi referien com «el cura rojo», el tractaven de "hijoputa" i bravoconejaven explicant les vegades que havien anat a Santa Coloma a fer pràctiques de tir amb les campanes de l'església. Aquest era el nivell, crec que era un dels seus més grans "dimonis".

Sí, és en aquest context que mossèn Lluís Hernàndez desplegà la seva tasca evangèlica i de compromís amb la comunitat, esdevenint, alhora, l'objectiu de la violència salvatge d'una ultradreta espanyolista que es movia, en aquells anys del postfranquisme, amb total impunitat.

Els temps han canviat molt des d'aleshores. El desplegament dels Mossos va posar fre a la impunitat de la ultradreta espanyolista.

Ara els hereus d'aquella ultradreta ens volen donar lliçons de democràcia i de convivència, engreixats des d'una nova impunitat, la del seu finançament, des de les clavegueres de l'estat i els seus peons, tan fosc com estèril i vergonyant.

I tanmateix, el més trist de tot és que els actuals hereus d'aquell PSUC del que formà part Lluís Hernàndez, com mon pare, ara estan vexant el llegat moral de tanta lluita i actuen com a còmplices necessaris del poder de l'Estat espanyol i de l'status quo per frenar la més gran revolució democràtica que s'està donant a Europa, el procés independentista de Catalunya. També, quina vergonya. Quina gran vergonya!

Al Cel Sia, Mossèn Lluís Hernàndez.

PS: jo també he evolucionat des d'aleshores, és evident per a tots els qui em llegiu habitualment. De la mà de mon pare, murcià d'origen, vaig entendre que sense la independència el nostre país mai no podria gaudir de la llibertat, la prosperitat i la justícia social que ens mereixem, i vaig prioritzar la lluita independentista, la mare de totes les lluites a Catalunya. Per a mi segueixen vigents tots els valors d'aquell xaval de barri que compartia les seves inquietuds amb altres companys de la parròquia en el marc de la JOBAC. He evolucionat, sobretot, en la manera de com fer realitat aquests objectius. Però això ja són figues d'un altre paner o un tema per a un altre post

Eleccions FCB: per què votaré Benedito? Civilització vs Barbàrie

Demà dissabte tenim eleccions al Futbol Club Barcelona. Unes eleccions que han arribat enmig un desinterès molt gran, amb una campanya que ha quedat en un molt segon pla, no sé si per la intensitat del tema del procés independentista, que s'ho menja tot, no sé si perquè els candidats no han sabut traslladar cap projecte que cridés l'atenció, no sé si perquè tot plegat és normal sigui així després d'una temporada històrica, en la que el primer equip ha guanyat la Champions, la Lliga i la Copa.

En tot cas, ha estat decebedor que això hagi passat. Perquè hi ha molts temes i molt rellevants, que afecten a la pròpia essència del club, a la columna medul·lar del que és el Barça.

Al meu entendre l'actual directiva és un autèntic càncer. El projecte neonuñista que representa, amb en Sandro Rosell i, després de la seva covarda «espantá», ara amb Bartomeu, ataca i ofèn tots els valors que han fet gran el Futbol Club Barcelona i ens condemna a una mesquinesa ploramiques i farsant.
Només el tema de Qatar hauria de ser motiu suficient perquè aquesta directiva hagués hagut de plegar fa molt de temps. És una de les més grans vergonyes que haurem patit com a socis del FC Barcelona. Un Club i una afició exemplarment lligats als valors de la democràcia i la pluralitat, venut a una miserable dictadura islamista que està al darrere de les operacions més fosques per finançar l'expansió islamista com la que representen els criminals de l'ISIS.

No hi ha paraules suficients per a tanta vergonya. Només hi ha una pocavergonya infinita per fer-ho i per justificar-ho. La gran pregunta és perquè l'afició del Barça ha transigit amb aquest suport a un règim atroç, que blanqueja la seva criminalitat a través del Barça.

La resposta és, alhora, senzilla i complexa. Senzilla perquè la resposta la trobem en el mateix frame que explica com és possible que un personatge tan fosc, tan poca cosa, tan insignificant, tan incompetent com en Josep Lluís Núñez presidís tants i tants anys el Barça.

No hi ha una explicació racional. Només hi ha una explicació que no deixa gens ben parada la massa social del Barça. Això és el que explica que aplaudeixi i aprovi en aquesta martingala pseudorepresentativa de l'assemblea de compromissaris vendre la nostra samarreta a una dictadura islamista criminal. I que ara es posi de perfil davant aquest tema.

Hi ha més temes. El que ha fet gloriós al Barça ha estat el model esportiu que va iniciar Johan Cruyff i que va culminar Pep Guardiola, que combinava un pes importantíssim dels jugadors de casa, de la Masia, amb una política de fitxatges acurada que acabés donant el punt de qualitat i excel·lència a una plantilla que tenia molt i molt clar a què jugava, quin era el seu patró de joc, la seva identitat esportiva.

Tot això se n'ha anat a prendre pel cul. Aquesta temporada és encara una herència d'aquest model, que perdura en molts dels seus jugadors clau. Però anem cap a un territori desconegut.

Institucionalment l'actual directiva ha estat una directiva miserable. Treure Johan Cruyff de la Presidència d'Honor del FC Barcelona va ser un acte miserable. I la manera com han perseguit a Joan Laporta i la seva junta ha estat no només miserable, sinó repugnant. Amb aquesta directiva el nostre Club ha arribat a les més altes cotes de misèria moral.

Per tant, és evident que jo el que volia era votar contra tot això, que hi hagués una proposta que ens permetés superar tant misèria. Però això no ha pogut ser. I demà tindrem dues paperetes que representen aquest model alternatiu, la d'en Jan Laporta i la de l'Agustí Benedito. I com que n'hi ha dues, no guanyarà cap. Nosaltres som així.

Crec que Joan Laporta ha estat el millor President de la història del FC Barcelona. Un President i una Junta que van ser providencials, una autèntica alenada d'aire fresc que van treure el Club del pou en el que l'havia ficat la descomposició del nuñisme que representava Joan Gaspart.

Entenc que, després de tot el que aquesta Junta miserable els hi ha fet, a ell, Joan Laporta, i als seus directius, fins al punt de fer tot el possible per arruinar-los-hi les vides, en Laporta vulgui reivindicar-se. Però crec que no ha calculat bé l'operació. Crec que s'ha equivocat presentant-se.

En Laporta, insisteixo totes les vegades que calgui, ha estat el millor president que mai ha tingut el Barça, però el seu mandat també va generar molts anticossos i rebuig en una part important de la massa social barcelonista, i el seu moment ja no és aquest. Una implacable campanya d'assetjament mediàtic liderada pel grupo Godó i un puritanisme hipòcrita de bona part de la massa social se situen en l'arrel d'aquest rebuig. Uns mitjans i un personal que no suporta veure algú desacomplexadament guanyador i que viu l'èxit de manera extrovertida, i que criminalitza que algú celebri uns èxits esportius al Luz de Gas llençant-se cava per sobre, però que en canvi es posen de perfil, miren a una altra banda quan el Club es ven a una dictadura islamista criminal, atroç, que està al darrere del finançament del terrorisme islamista que assola el món.

Aquesta és la hipocresia i el cretinisme d'uns mitjans de comunicació i d'una part de la massa social. Aquesta és la doble moral que exhibeix, i que a mi em regira l'estómac. Però tot això és un fet. I en Laporta no ha calculat bé que qui vota demà dissabte som els socis, i no la gent del carrer, no els independentistes que omplen les xarxes socials.

Laporta té el seu públic, i jo mateix podria considerar-me part del seu públic, perquè el respecto moltíssim i perquè m'agrada la gent amb collons i caràcter guanyador i desacomplexadament independentista, com ell.

Però pensant en ell mateix i pensant en construir una alternativa a la misèria de l'actual junta, crec que Laporta no ha fet bé presentant-se a aquestes eleccions.

L'altre candidat que representa els valors del Barça en els que crec, és n'Agustí Benedito, a qui votaré.

Conec personalment l'Agustí. És una persona d'una honradesa extraordinària. Propera, il·lusionada, honesta, que coneix el Barça i que s'alinea amb tots els seus valors cívics i esportius i que també és independentista, i així ho ha dit sempre que li han preguntat. És una persona preocupada per la gent i que a més a més porta molt bons amics a la seva Junta, com en Joan Capdevila, patriota de pedra picada, persona d'una humanitat, conviccions i compromís extraordinaris, a qui respecto i admiro profundament i de l'amistat amb el qual em sento molt i molt orgullós.

Benedito acabarà amb la venda del Barça a Qatar que està protagonitzant l'actual directiva, i apostarà pel retorn als valors esportius que ens han fet triomfants. És, a més, una persona molt propera a la gent, allunyada del figurar i del vedetisme. I aquests valors personals són avui en dia molt necessaris per al Barça. És, a més, una persona amb facilitat per fabricar consensos, que no genera rebuig pràcticament en ningú. Té projecte, té idees i té capacitat per presidir el Barça, i porta molts anys treballant per fer-ho i per explicar-ho. A més a més, a nivell personal, no podré oblidar mai que la nit de la final de Copa, després que jo rebés aquella brutal agressió feixista, em va trucar ràpidament per interessar-se pel meu estat i per si em convenia alguna cosa. És un gest que explica moltes coses -totes positives- de com és l'Agustí.

Però, tot i que com ja dic, demà el votaré, dissortadament no crec que guanyem. Ni en Benedito ni en Laporta. Perquè la divisió aquesta ha estat molt perjudicial. Crec també que Laporta té més responsabilitat que Benedito en que no hi hagi hagut entesa possible (que tampoc no sé si cap dels dos l'ha buscada de manera sincera). Crec que no han calculat bé que amb les seves dues candidatures es lligaven tots dos a la derrota.

És curiós, però el que passarà demà ens permetrà visualitzar el que ens hauria pogut passar el 27S.

Té collons que a nivell de país s'hagi pogut arribar a un acord que semblava quasi impossible, tenint en compte com d'enverinades estaven les coses, i que a nivell de les candidatures democràtiques del Barça això no s'hagi pogut assolir.

Quan jo, de cara a les eleccions plebiscitàries del 27S, defensava una gran candidatura central de país ho feia perquè volia votar per la independència, no per partits polítics. L'acord al que han arribat partits polítics i entitats de la societat civil aquesta setmana ens permetrà, a tots, votar en aquesta clau, votar independència, i no haver de votar partits.

De la mateixa manera que demà a les eleccions del FCB m'hagués agradat votar models, i tenir una gran candidatura que representés els valors democràtics, cívics i esportius del nostre Barça, en oposició al suport a la barbàrie islamista i les atrocitats que patrocina que representa l'actual Junta.

Demà, quan tanquin les urnes a can Barça, i tant de bo m'equivoqui, els candidats de la civilització (Benedito i Laporta) hauran estat derrotats, i el candidat de la barbàrie, Bartomeu, n'haurà sortit guanyador.

En aquell moment, si us plau, com a mínim visualitzeu la sort que hem tingut que a nivell de país hàgim pogut arribar a l'acord que s'ha arribat, perquè és el que ens permetrà guanyar. No només perquè la divisió sempre manlleva directament les possibilitats de guanyar, sinó perquè a més a més impedeix visualitzar un projecte guanyador, que sumi adhesions, que generi un efecte motriu, iman.

Si Laporta i Benedito s'haguessin posat d'acord, demà haurien tingut possibilitats de guanyar, haurien generat una proposta alternativa amb molt més força, credibilitat i capacitat mobilitzadora i guanyadora de la que han aconseguit per separat.

Per tant demà aniré a votar amb convenciment a l'Agustí Benedito. Però també amb tristesa, perquè crec que les coses s'haurien pogut fer diferent i perquè la història del Barça i els valors que representa es mereixien que demà pogués haver-hi una candidatura guanyadora per treure de la direcció de l'entitat una Junta moralment miserable que s'està venent el Club a una dictadura islamista que patrocina l'horror del fanatisme islamista.

Si sou socis del Barça, si us plau, a votar demà. I feu-ho en la clau que ho resumeix tot: civilització (democràcia, valors, respecte, pluralitat) contra barbàrie (patrocini de l'atrocitat islamista)

Alegries, arguments... i profecies (dit en clau d'humor)

Els mesos que van des de la vespra del 9N fins aquesta setmana han estat molt intensos i, no ho neguem, els hem viscut amb molt de neguit, veient sotsobrar la nau del procés independentista fruit de la impossibilitat d'un acord sincer i potent entre entitats i partits polítics per configurar una opció guanyadora de cara a unes eleccions plebiscitàries.

Després de tot aquest neguit, des de dilluns que tot el que s'està succeïnt són notícies extraordinàries. Ho estem donant tot. I està sortint el millor que tots portem dintre nostre. Hem aconseguit un acord per configurar una candidatura que sumi tot el potencial cívic i polític del país. I avui hem sabut que aquesta candidatura l'encapçalarà Raül Romeva, que és un dels polítics més brillants i amb major projecció d'aquest país, seguit de la Carme Forcadell i la Muriel Casals, a les que no cal que presenti. I després, en els llocs 4 i 5, Artur Mas i Oriol Junqueras.


Avui només apuntaré algunes de les raons. I al final de l'article em reivindicaré com un Nostradamus de paco-tilla del procés i us adjuntaré tres paràgrafs diferents de dos posts del mes de novembre i de desembre del 2014 sobre 3 temes molt concrets del que ha passat ara.

1. El 27S són unes eleccions excepcionals. Tindran -li donarem els votants- caràcter plebiscitari, substituint el referèndum que no ens van deixar fer el 9N. Des d'aquest punt de vista cal que democràticament siguin exemplars i que el resultat que s'obtingui es pugui llegir des del primer segon en termes de si ha guanyat el Sí o ha guanyat el No a la independència.

Una gran candidatura central de país per la independència, en la que hi siguin les principals entitats, partits i líders independentistes és el que millor garanteix que quan es tanquin els col·legis electorals, a les 20:00, les primeres enquestes ja projectin, a través del resultat d'aquesta candidatura, el triomf o la derrota del Sí. Si aquesta gran candidatura central de país pel Sí a la independència guanya i ho fa amb rotunditat, tot el món llegirà, al segon, que Catalunya, en un procés democràtic, ha votat per ser independent.

No ens flipem: si a les 20:00 el que hagués calgut és començar a sumar els resultats de diferents forces, hauríem perdut aquest impacte. Hauria calgut donar moltes explicacions. I ningú sap fins a quin punt hauríem estat convincents.

Ara ningú no té cap dubte. Si a les 20:00 les primeres enquestes donen la victòria d'aquesta candidatura, tot el món sabrà que volem ser independents. Si després hi podem sumar els resultats de la CUP, perfecte, però d'entrada ningú s'hi fixarà. Ens ho jugarem tot en una victòria clara d'aquesta candidatura.

2. No només s'ha acordat una candidatura: s'han acordat dues altres coses del tot decisives, com són el full de ruta fins a la independència i la constitució d'un govern de concentració que gestioni aquest procés excepcional.

Que això ja estigui pactat ara atorga una seguretat excepcional al procés. I serà visualitzat en termes molt favorables per l'electorat. El pitjor en un procés d'aquesta naturalesa, ple d'incerteses, és, a sobre, que nosaltres mateixos donem imatge de «barullo», dubte, caos, diferències, etc. Amb aquest acord hem acabat amb una de les pitjors febleses que ara mateix tenia el procés: la imatge de fragilitat i d'abocar el país a la ingovernabilitat. Sabem què volem fer, com ho volem fer i si aquesta candidatura obté 68 escons, com espero obtingui, al darrere hi haurà un govern fort que podrà dirigir amb fermesa i determinació, amb total seguretat, el procés, al ritme que assenyali el Parlament. Un 10, per tant, per a l'acord, perquè és el que fa possible això.

Unes eleccions ara, unes eleccions al novembre i unes altres al gener era una barbaritat, era jugar a la ruleta russa, era situar-se en oferir al gruix central de la societat una imatge de feblesa, de desgovern, que amenaçava una enorme massa de vot de característiques més o menys conservadores o d'ordre, que ha basculat cap a la independència -o encara no hi ha arribat però pot fer-ho- en els últims anys des de posicions del catalanisme moderat, però que no estava disposat a avalar amb el seu vot un escenari de total incertesa social i de govern.

3. Lligat amb això últim que explicava, en contra del que de vegades es diu, la bossa de vot que ara mateix no està amb la independència, però està en una posició que podríem fer decantar és un vot moderat, és un vot que el 2012 havia votat CiU, entre 100.000 i 150.000 votants, el major jaciment de vot decantable per la independència. Aquest votant reclama a crits seguretats per fer el pas. Amb aquest acord ens hem situat en la línia d'oferir les màximes seguretats.

Molta de la gent que defensava una candidatura sense polítics era incapaç de veure que fer això pel petit percentatge de població que decidia el seu vot en funció del seu odi a Mas el que amenaçava directament era la gran bossa de votants moderats que el que no volien era votar una candidatura olla de grills, que no els hi mereixés cap confiança. En aquests ningú no hi pensava, però hi eren i hi són. La presència i lideratge de Mas és la millor garantia que podíem oferir a aquests votants. Potser sí perdem 15.000 vots que voten únicament en termes de Mas Sí/Mas No, però hem configurat una candidatura que pot decantar fins a 150.000 vots moderats que ara no estan amb la independència, i de no perdre'n cap dels que tenim.

4. La segona gran bossa de vot decantable cap a la independència la trobem entre votants de ICV-EUA. En el seu moment ja vaig dir que una gran candidatura central de país pel sí a la independència era l'única manera de fer prevaler el caràcter plebiscitari de les eleccions i que aquest vot no seguís a ICV, que és un vot que comptarà com a No a la independència. I deia una altra cosa: que si s'aconseguia configurar aquesta candidatura era la millor manera de que lideratges prescriptors d'aquest vot indy d'ICV fessin el pas i es comprometessin. Doncs bé, no només han fet el pas quan hi ha hagut l'acord, sinó que a més a més l'encapçalaran, i m'estic referint a Raül Romeva. Sense aquesta candidatura no ho hauríem aconseguit.

5. Tenim, per tant, que estem davant un acord històric, que posa en valor els millors actius del lideratge cívic i polític del país, que és l'única que garanteix una lectura inequívoca pel Sí a ulls de tot el món, que és la que millor permet intentar decantar vot cap a la independència que ara mateix no tenim, que preveu un full de ruta complet fins arribar-hi i que, a més a més, garanteix la governabilitat del país en aquests mesos plens d'incerteses.

Aquest acord i tot el que permet configurar és el major i més transcendent que haurem fet en tot el procés. Si es vol la independència i es rondina per aquest acord és per fer-s'ho mirar. Mai haurem estat tan a prop de la independència com aquest 27S, i el que més i millor ens ho permetrà assolir serà el que s'ha acordat. Si es posen peròs, si es fa el ronso, si es critica, i ja no diguem si no es vota, és que s'ha d'estar molt malalt d'odi, és que no s'ha entès res. Jo no sóc d'esquerres, ja ho sabeu tots els que em seguiu en aquest bloc, i en canvi estic feliç i content que una persona tan significadament d'esquerres com en Raül Romeva l'encapçali, estaré orgullós de votar una llista on algú tan d'esquerres sigui el número 1, perquè sé que no estic votant dretes/esquerres, sinó independència Sí/No, capacitat d'impacte internacional del resultat que obtinguem en termes de Sí/No a la independència i capacitat també de gestionar sòlidament el procés si obtenim la majoria.

Llavors, què passa amb que no hi sigui la CUP? 

El Novembre del 2014 ja deia que no calia que hi fossin. L'acord abasta i mobilitza el gran gruix social per la independència, el 90% del vot independentista. Si la CUP s'hi hagués volgut incorporar, perfecte. Si fer-ho implicava assumir un escenari que ens abocava a un procés ple d'incerteses amb una devastadora capacitat d'allunyar els sectors més moderats del vot indy, el negoci hauria estat pèssim. Com una manta, si l'extrema-esquerra antisistema exigia estirar massa la manta hauríem deixat descobertes parts troncals del cos de la majoria social indy.

A més a més que la CUP no hi sigui també ens genera oportunitats. Si assumim que una de les principals amenaces que pot tenir el procés és l'aposta unionista per configurar un moviment «antes roja que rota», com el que encarna Podemos i els seus satèlits, pot ser molt interessant i oportú que la CUP presenti batalla en aquest sector extrem de la societat. Com a mínim que hi siguin, i que deixin en evidència a tot aquesta trama unionista construïda al voltant de Podemos, els tontos útils d'ICV-EUA i altres.

En termes d'estratègia militar és habitual que en grans operacions, hi hagi petites unitats combatent darrere les línies enemigues, i no amb el gruix de les tropes. El dia D, al desembarcament de Normandia, els aliats havien llençat darrere les línies alemanyes vàries divisions aerotransportades (paracaigudistes) que van sembrar el desconcert a les files alemanyes, fins i tot quan tenien desembarcant davant els seus ulls aquell exèrcit formidable que arribava per mar creuant el canal de la Mancha, el gruix de l'exèrcit aliat.

Per tant, no és cap drama que una petita força política, que no està situada en la centralitat política del país, sinó en un dels seus extrems més radicals, no formi part d'una candidatura central de país pel Sí.

I ara permeteu-me, per acabar, que em reivindiqui una miqueta com a profeta 2.0 (faig servir l'expressió en clau humorística, suposo que ho pilleu, no?), a través d'uns pocs paràgrafs de dos articles de finals del 2014.

El 27 de novembre del 2014 escrivia això, sobre la presència o no de la CUP en una candidatura d'aquesta naturalesa:

«Cal que hi sigui tothom?
Seria molt desitjable, perquè és prou oberta perquè així sigui, però no és imprescindible. Crec que és bo que parlem d'una candidatura central de país, que reculli el compromís dels dos grans mons polítics que políticament són centrals en la proposta independentista (el convergent i el d'Esquerra), de les grans organitzacions cíviques que han liderat i impulsat el procés fins ara (ANC, Òmnium i Súmate) i de les principals personalitats que poden aportar un gran valor afegit a la candidatura (per la seva projecció social, per la seva competència tècnica o per la seva dimensió internacional).

Una candidatura d'aquesta naturalesa asseguraria la màxima mobilització dels recursos del nostre país per assolir el seu gran objectiu central i els que se'n deriven si l'assolim. El gran objectiu central és que reculli el màxim de suports, que assoleixi la majoria absoluta i que el seu resultat en vots i escons sigui aclaparadorament majoritari en relació a la resta de propostes polítiques.

Si això s'assoleix, hem assolit l'objectiu central. Si no s'assoleix, problemes.

Però com que estem segurs que l'assolirem, al fer-ho haurem assolit també dos grans objectius que deriven del central:
- internacionalment es visualitzarà la victòria del Sí, de manera inequívoca, indiscutible.
- internament assegurarem la governabilitat en aquest tram final del procés independentista

Per què dic que no és imprescindible que hi sigui tothom?

Perquè hi pot haver propostes independentistes que no formen part del tronc central de la majoria social que configura el Sí, i que podrien presentar-se fora d'aquesta candidatura. Estic pensant bàsicament en la CUP. El projecte polític de la CUP és antisistema i d'arrel revolucionària. És legítim, però és minoritari. Des d'aquest punt de vista no afectaria ni al sentit ni a l'èxit de la proposta que es presentin en solitari. De fet fins i tot pot ser interessant, atès que com han demostrat en aquests dos anys des del 2012 sempre han sabut ser-hi responsablement en els moments clau del procés, i presentant-se en solitari poden recollir tot aquell vot que està amb la independència però que no participa dels valors comuns del tronc central de l'independentisme.

Aquestes eleccions excepcionals són les de la independència. I el sentit excepcional deriva que és l'única eina que ens queda per “comptar-nos”, de manera que el que no tindria sentit és que ningú s'hi posés de perfil, com si això no anés amb ells, negant la seva naturalesa plebiscitària.»

El 10 de desembre del 2014, en un altre article, escrivia això, sobre el vot independentista d'ICV-EUA i sobre el moderat de CiU:

«Sobre el vot independentista d'ICV-EUA:
Crec que tots tenim clar que ICV-EUA no concorrerà a les eleccions amb cap posicionament sobre la independència, de manera que en termes de “comptar-nos”, els vots independentistes d'ICV-EUA no els podríem imputar al Sí a la independència. I això és un problema de primer nivell, perquè és una bossa molt important de vot independentista, superior als cent mil vots.

En un sistema de llistes, que vol dir que tothom té la papereta del seu partit a votar, aquests votants d'ICV-EUA que en un referèndum votarien Sí amb gairebé tota seguretat els perdríem. Al meu entendre cal fer-ne una de molt grossa per "rescatar-ne" una part. Una gran llista de país, sense sigles, només amb personalitats plurals i societat civil, podria incorporar algú com en Raül Romeva, que permetés arrossegar part d'aquest vot, i del potencial que també tenen en el Sí + No/NS/NC i el NS/NC. Però això, en canvi, ho veig molt més difícil si del que estem parlant és d'un escenari amb les propostes de sempre.

Una candidatura de país només té sentit si porta en el seu ADN ser molt sensible a la transversalitat i pluralitat, per poder atreure el màxim de vot per la independència resident en partits que no s'alinearan amb el Sí, i per facilitar al màxim que personalitat i prescriptors de vot adoptin posicionaments excepcionals, que en cap altre escenari no farien.»

I sobre el de CiU, en el mateix article, això:
«Assegurar el vot convergent que es pot perdre:
El segon gran volum de votants sobre el que cal operar en unes eleccions plebiscitàries està en el món convergent, i és un vot singular, perquè és un vot que l'objectiu és no perdre'l, atès que veiem elements d'indecisió que el fan perillar. Són un percentatge inferior al d'ICV-EUA, però en tant en quant CiU és la primera força política, en termes de vot és igualment rellevant. Estem parlant del 8,4 de vot Sí+No+NS/NC de CiU i del 3,1% d'indecisos purs, en total, d'uns 130.000 votants.

La pregunta que ens hem de fer és quins són els elements facilitadors de la mobilització d'un públic d'aquest perfil.

Jo crec que clarament la potència d'una llista de país, atès que és un motor d'il·lusió únic, que implica tota la societat, que aporta solidesa estructural al procés amb un lideratge compartit i plural, que és respectuós institucionalment amb la figura del President, i que garanteix la governabilitat i l'estabilitat interna davant les turbulències.

Per a un votant indecís/susceptible de perdre's de CiU unes eleccions de llistes, de partits, amb tot confús, amb les coses de sempre per allà al mig, amb un ambient crispat i que no pugui dissimular les dificultats futures per garantir la governabilitat... és un escenari ple d'incerteses,que pot portar definitivament a perdre aquest vot clau per assegurar la majoria.»

Quan tot això acabi hauré de muntar un canal de Vidència! ;-)

... i malgrat tot, HI SOM, i hi som per guanyar!

Ahir vaig fer un post dur, molt crític i des d'una racional desesperació amb moltes de les coses que estan passant. Avui, però, voldria fer-ne una altra lectura, de la situació, que és igualment racional, una lectura des dels motius per a l'esperança i la confiança que, a poc que fem les coses bé, estem en unes condicions úniques per guanyar la nostra llibertat. I seria injust per part meva no reconèixer-les i no analitzar-les. Ens pot anar bé a tots fer-ho.

Ahir deia que, després de 30 anys de militància independentista, em resultava desesperant veure com en aquest tram final del procés havíem entrat en un bucle que feia perillar arribar al nostre objectiu, a la independència. Tot el que vaig analitzar era cert, o com a mínim és com jo ho veig. Les coses que no estem fent bé, les que s'estan fent malament, que només depenen de nosaltres, i que fan perillar l'assoliment de l'objectiu.

Dit això, el cert és que aquests 30 anys de militància també em donen una perspectiva que vull compartir amb vosaltres. Estem en unes condicions que molt pocs de nosaltres, molt pocs dels més veterans (i 30 anys ja comencen a ser veterania) ens podíem imaginar estaríem vivint per assolir la independència.

És igual si han estat 30 com si són 3 o són 60, els anys dedicats a militar en una causa com la de la llibertat del teu país. L'únic important és l'honor que representa formar part d'una llarga cadena de relleus que des de fa 300 anys malda per la supervivència de la nostra Nació i per un futur en llibertat. Cadascú de nosaltres, des del moment que s'integra en aquesta llarga cadena que uneix els que ens han precedit en el combat amb els que s'hi sumen, esdevé un maó sobre el que s'edifica el nostre futur col·lectiu. Perquè no hi ha futur si, malgrat les nostres diferències, no sabem i no som conscients que tots i cadascun de nosaltres donem forma i solidesa, fem possible, aquesta paret mestra de la nostra Nació.

I en formem, ens hi integrem, sense saber com acabarà sent aquesta paret mestra. Quan començava a militar l'objectiu de la independència el vèiem tan llunyà que ni tan sols ens imaginàvem com seria el moment en que el podríem assolir. I dedicàvem totes les nostres energies a una militància que reivindicava el simple ser, existir, com un èxit, però que s'abocava, des de la consciència de ser una posició minoritària en la nostra societat, a créixer, a explicar perquè érem independentistes, què volia dir ser independentista i perquè volíem la independència.

Des d'aquest punt de vista, avui, 10 de juliol, que tot just fa 5 anys de l'espectacular manifestació contra la sentència del TC que mutilava de manera humiliant l'Estatut de Catalunya, podem dir que han estat 5 anys d'autèntic vertigen, increïbles, que han portat el projecte independentista a ser el projecte polític més sòlid i majoritari de la nostra societat.

Estem, per tant, on molts pensàvem que potser mai ho veuríem. Estem a les portes de la independència. Quan ahir lamentava les coses que fem que ens fan més difícil assolir la independència, no ho feia com de vegades llegeixo a alguns que diuen, perquè «tenim pressa» o «ho volem ja», com si militar per la independència tingués una data de caducitat. En absolut. Ni vull ni m'agradaria que l'únic que pogués dir de mi mateix és que «he lluitat». Vull guanyar. Però sé que guanyar serà molt difícil, i que allò important per guanyar és la solidesa del nostre compromís. Quan em desespero perquè fem les coses malament ho faig perquè tenint la victòria tan a tocar, i sent plenament conscient del sacrifici dels que ens han precedit per arribar-hi, em sembla immoral que fem les coses malament i siguem nosaltres mateixos els qui posem en perill la victòria. No tenim dret a fer-ho.

I això no vol dir en cap cas que si cal estar lluitant uns altres 30 anys perquè fent tot el que hem de fer, no assolim el nostre objectiu, no hi siguem uns altres 30 anys si Déu ens dóna prou força i salut per seguir lluitant. Aquí no s'arronsa ningú. I seguirem i seguirem i seguirem fins aconseguir-ho, fins la victòria.

Quedem-nos, per tant, en que hem arribat més lluny i més ràpidament del que mai la majoria de nosaltres pensava faríem.

Tenim a les nostres mans la possibilitat extraordinària de guanyar. Perquè tenim un projecte de llibertat i de prosperitat per al nostre poble. Perquè de fet som els únics que el tenim. No hi ha ningú que tingui cap altre projecte alternatiu a la independència. Els altres es defineixen per la negació, una negació que va des de l'oposició irracionalment identitària a la independència fins a la negació de la nostra realitat nacional, com a poble, com a societat. L'oposició a la independència és el no-res, és el no-ser.

Per això la independència és l'únic projecte capaç d'engrescar i creïble en l'oferiment a la nostra societat, sense distinció de cap mena, d'un futur millor, d'una major prosperitat.

No tinc cap dubte que si la setmana vinent les forces polítiques centrals del nostre país arriben a un acord per configurar una candidatura unitària, de la naturalesa que sigui, que representi el Sí a la independència, guanyarem, i ho farem amb molta força.

Si les forces polítiques i cíviques acaben configurant aquesta gran candidatura central de país pel Sí, guanyarem. La meva opinió és que aquesta candidatura és més forta si aplega societat civil i partits polítics des d'una profunda transversalitat i pluralitat, superant diferències, i alineant-se de manera convincent per oferir a la societat una proposta creïble, sòlida i fiable. Si per aconseguir-ho no hi han de ser polítics «en actiu», que no hi siguin. La meva opinió és que és millor hi siguin. Però si la majoritària o la possible és que no hi siguin, doncs endavant.

Insisteixo, en aquest punt jo tinc la meva opinió, que he defensat amb contundència, però també puc entendre altres arguments i acceptar-los. I tothom a treballar.

I això estem en condicions de fer-ho.

Jo crec que una candidatura d'aquest tipus, amb, p.ex. caps de llista «de la societat civil» a totes les circumscripcions, i on els polítics només hi entressin a partir posem el cas del número 10 a Barcelona o del 5 a TGN, Lleida i Girona, tindria molta més força i solidesa. M'emociona p.ex. pensar en una possible llista a Barcelona que encapçalés Neus Català, i de la que en formessin part tant el President Mas com n'Oriol Junqueras o en David Fernàndez.

Però si per aconseguir la unitat la fórmula és una altra, no passa res.

Els límits on els poso? En que les coses cal fer-les bé i no podem fer coses que posin en risc total l'estratègia, ens afebleixin o ens manllevin credibilitat. I poso alguns exemples d'aquestes línies vermelles.

Puc acceptar i acceptaria sense problemes una llista únicament de societat civil, però no puc acceptar i no és acceptable una estratègia de cara al 27S que no vertebrés sòlidament una majoria parlamentària independentista i un govern que executés els mandats del Parlament, que gestionés la independència. El 27S votarem, i ho farem en clau plebiscitària, perquè no hem pogut fer un referèndum que és el que volíem. Però votarem un Parlament que si obté una majoria independentista, en la configuració de l'estratègia s'ha d'haver pactat -i això sí que és una exigència- com s'executarà, com es farà la independència.

Al meu entendre només hi ha una via. Si el 27S s'obté majoria de vots i escons per la independència, que els podem obtenir i estic segur obtindrem, el Parlament, elevant aquesta votació a la categoria de decisió democràtica del poble de Catalunya, el que ha de fer és proclamar la independència, en el moment i de la manera que es consideri més adequat perquè al fer-ho es generin els efectes que volem. Això vol dir que sí, que, efectivament, si del 27S en surt aquesta majoria indy, ja ens haurem comptat, i el Parlament haurà de proclamar o declarar la independència.

Però també caldrà que hi hagi un govern fort, molt fort, que gestioni tot el que seguirà a aquesta declaració. De manera que per a mi el Parlament resultant del 27S ha d'escollir un President que ha de nomenar un govern de concentració de totes les forces polítiques i socials que han participat de la candidatura pel Sí.

Una línia vermella que no trobo admissible és dir que la majoria parlamentària indy s'inhibirà de tot això i només farà per tal que en el menor termini de temps possible hi hagi unes noves eleccions. Això no té ni cap ni peus i seria un error extraordinari, de conseqüències imprevisibles (molt negatives totes) per al procés.

Si assolim la majoria indy, d'aquí s'han de generar, en seu parlamentària, actes, proclamacions i declaracions per solemnitzar la independència, i un govern fort que la gestioni.

Sobre la candidatura en sí, i en la hipòtesi que no hi haguessin «polítics» (des del moment que participes d'una llista ja has esdevingut «polític»), el que cal és una extraordinària cura i intel·ligència per gestionar qui n'ha de formar part. Ha de ser el més plural possible, ha de comptar necessàriament amb les persones de major projecció i talent del país, que tinguin una major capacitat de suma i representatives de perfils socials de tota mena, etc. Això significa, per a mi, que cal anar amb molta cura de no incorporar-hi, de que no s'hi colin, ni frikis, ni tarats, ni persones que només es representen a elles mateixes, per més aires que es donin i per més facilitat per figurar que tinguin.

Això vol dir que aplaudiré amb entusiasme que hi hagi gent compromesa des de posicions ideològiques molt distants a la meva, com podria ser persones provinents de l'extrema-esquerra i fins i tot els moviments antisistema, però no trobaria admissible que en formessin part persones que s'han desacreditat a elles mateixes des del seu profund sectarisme i que, per més que figurin, només es representen a elles mateixes, i encara així, com podria ser la senyora Forcades. De fet, qualsevol persona que ella mateixa s'hagi postulat sense que ningú li hagi demanat a formar-ne part, seria motiu més que suficient perquè no en formi part.

He posat aquest exemple de la Forcades perquè em sembla prou contundent del que considero són línies vermelles. Una hipotètica llista unitària de la societat civil no ha de ser la manera perquè s'hi colin tot de personatges nefastos, que no representen a ningú, que només divideixen i resten credibilitat. Només faltaria que d'una llista així n'apartéssim valors tan extraordinaris com el President Mas, n'Oriol Junqueras o David Fernández i l'obríssim a tota aquesta tropa de frikis indocumentats i sectaris com la Forcades.

Cal, també, que l'estructura d'una llista d'aquesta naturalesa contempli persones de reconeguda experiència i solidesa, perquè vertebrin l'heterogeneïtat del que pot ser un grup humà tan dispers, diferent i amb cap experiència política com la que assumiran si esdevenen parlamentaris.

Insisteixo que al meu entendre és un luxe que no entenc ens puguem permetre que en una llista així no hi siguin ni el President Mas ni l'Oriol Junqueras ni en David Fernández. Però en fi, si els que ho gestionen ho veuen d'una altra manera, estarem amb ells.

Tant de bo la setmana vinent tinguem notícies positives en aquest sentit. Seria molt i molt important.

I tot i la importància que pot tenir i/o tindrà, encara és més important una altra cosa, que n'hauria de sortir de tots els contactes que s'estan fent aquests dies: un full de ruta totalment blindat dels passos que caldrà fer, dels que la llista per al 27S només és el primer esglaó. Un full de ruta que ha de ser clar, responsable, fiable, creïble i factible. Un full de ruta que no ha de ser ni un brindis al sol ni un experiment social que desconcerti els votants i la comunitat internacional que al cap i a la fi seran els que donaran, amb el seu reconeixement, carta de naturalesa a la nostra independència.

Tot això, i aquesta és l'altra cara de la moneda del que explicava ahir, ho podem aconseguir, ho podem fer, estem en condicions de fer-ho. Tenim una CDC que ha culminat amb gran encert i coratge el seu viratge independentista i que s'ha desfet de la sangonera del Duran. Tenim un President Mas que és un dels lideratges polítics més sòlids i fiables que podíem aspirar a tenir en una situació així. Tenim un Oriol Junqueras que, quan s'hi posa, és un polític d'una extraordinària intel·ligència i capacitat comunicativa i didàctica excepcional. Tenim una ERC que ha recuperat la seva presència territorial i municipal, i que està fortament unida, cohesionada. Tenim un David Fernández que és un autèntic fenomen com a persona i com a polític, d'una solidesa, d'una intel·ligència, d'una integritat ètica i d'un coratge excepcionals. Tenim una CUP que, malgrat integrar perfils polítics dispars, ha sapigut estar a l'alçada en els moments més turbulents pels que ha passat el procés. Tenim una ANC forta i mobilitzada, amb un president, en Jordi Sánchez, al que cal agrair-li cada dia que assumís el repte i posés tot el seu capital polític, inteligència i experiència al servei de la causa. Tenim un Ara és l'hora que està fent una feina excepcional, i que ha posat al capdavant del projecte un dels polítics de més vàlua i intel·ligència d'aquest país, en Raül Romeva. Tenim Òmnium, i el lideratge seré de la Muriel Casals. I tenim Súmate, que és l'aposta estratègica més important que mai hauríem pogut fer, amb un Eduardo Reyes que té una capacitat única d'arribar on l'independentisme mai no havia pogut arribar i d'explicar-lo com mai havíem sabut fer.

Tenim tot aquest capital polític i social que és extraordinari, excepcional. I, sobretot, ens tenim a nosaltres, un poble mobilitzat i il·lusionat per assolir la seva llibertat, per la independència i per un futur de properitat per a tots. Si tenim tot això, no pot ser que siguem tan rucs de no saber-ho aprofitar. No tenim dret a no fer-ho bé, a no fer el que toca. No tenim dret a fer-ho malament.
Estic segur que després de les tempestes que hem viscut, tots n'haurem après i ara serem capaços de posar a treballar tot aquest enorme capital humà i social per la independència. GUANYAREM!

DONEC PERFICIAM

L'escala d'Escher (retrat del moment del procés independentista)

Jo pensava que després de més de 30 anys de militància independentista ja ho havia vist tot, i les havia vistes tan bèsties que ja res em podria impressionar.

Quin greu error.

El que estem vivint aquests dies és el més gros i més radicalment absurd i impresentable de tot el que m'ha tocat viure en aquests 30 anys de militància independentista.

I n'estic TIP. N'estic FART.

Tant de bo m'hagi de menjar el meu sentiment d'avui, la meva indignació, el meu estat de cabreig extrem. Tant de bo! Tant de bo d'aquí a 10 dies us hagi de dir «em va faltar fe, i les coses s'estaven fent bé, i jo no ho veia, i ho lamento, i reconec als que han propiciat un pacte històric el seu valor, coratge i intel·ligència.»

Us juro pel més sagrat que d'aquí a 10 dies és el que voldria estar escrivint. Amb la penitència que calgués pel que avui escriuré. La que sigui. L'assumiré i com a home de fe i de paraula que sóc, la compliré.

Però avui tot el que veig és un desert. Avui tot el que veig és un poble que estava en marxa paralitzat perquè certs partidismes imposen les seves fòbies i odis personals als interessos generals.

Estem atrapats en una mena d'il·lusió òptica, com la que va dibuixar Escher en la seva famosa escala, en la que els actors apareixen en un moviment fictici que els empresona a un pla irreal, en el que pugen i baixen simultàniament, en el que res no és cert, excepte que facin el que facin seguiran sense moure's d'on són, seguiran atrapats en aquesta irrealitat.

Aquest és l'escenari que nosaltres mateixos ens hem fabricat i del que som presoners.

I ja no hi ha ningú que no estigui lliure de culpa, per més que no tots tenen la mateixa responsabilitat.

La conferència del President Mas post 9N se situava en un camí victoriós. Era el camí. Era la ruta. Era el bé. Era l'èxit. Era el triomf. Era una proposta intel·ligent, generosa, guanyadora.

Però no. Un Oriol Junqueras cegat pel ressentiment cap a Mas ho va rebentar tot, i va fer una contraproposta que era letal per a l'objectiu de la independència. Edificada sobre pressupòsits totalment falsos, dels que a hores d'ara ja no en queda cap dempeus. Però és igual. Aquella bogeria destructiva en la que estava instal·lada ERC i singularment Oriol Junqueras va esbudellar la millor oportunitat que mai haurem tingut per arribar a la independència.

Aquells dies vaig escriure que no sabia si el que havia fet l'Oriol i ERC s'haurien carregat definitivament el procés tal i com l'havíem conegut fins aleshores o encara hi hauria alguna possibilitat de reconduir-lo, per més extrema que fos.

Tots ens vam agafar al  lideratge del President Mas, el lideratge polític més sòlid que té el país, per pensar que no tot podia estar perdut.

Però Mas, vist en perspectiva, també va cometre, a partir d'aleshores, dos errors:
- el primer, quedar-se paralitzat davant la rebentada que va protagonitzar ERC. No va saber com reaccionar, i no va reaccionar. Li va costar mesos reaccionar. Ho entenc, perquè tots estàvem igual.
- el segon, a Molins, fa cosa d'un mes. Quan tots esperàvem es postulés per liderar una llista transversal, un cop desempallegat de la sangonera del Duran i amb la possibilitat d'envoltar-se del millor talent del país, va tornar a invocar el paper de la societat civil per intentar aconseguir l'objectiu (clarament desitjable) de la unitat al voltant del Sí.

En el seu moment ja vaig dir que vaig sortir de Molins desconcertat. Però era impossible no veure la voluntat constructiva que seguia perseguint el President, obsedit per dotar d'un autèntic caràcter plebiscitari el 27S, i no d'unes simples eleccions autonòmiques en les que el tema de la independència hagués estat tan sols un mes dels molts sobre la taula.

L'impacte de la conferència de Molins de Mas fou gran. I la societat civil entomà el repte. L'ANC va convocar una consulta interna que clarament es veia guanyaria l'opció d'implicar-se per la unitat.

Davant aquest escenari, un Oriol Junqueras que segueix cegat per l'odi a Mas, llença una proposta totalment delirant: estava d'acord amb una candidatura unitària, però sense polítics. És a dir, sí a la unitat, però al preu de sacrificar tot el bo i millor del capital polític del país, tancant la llista unitària a la presència de polítics.

Quin horror, Déu meu!!! Al darrere d'aquesta proposta hi ha un ressentiment extrem que porta a assumir que s'està «pillat» per la bondat de la proposta unitària, però que per tirar-la endavant, per sumar-s'hi, s'exigeix matar Mas, apartar-lo de la llista. I amb ell, tot el capital polític que representen també el mateix Junqueras, David Fernández, Toni Castellà i la llarga llista de polítics compromesos amb la independència, que són les cares visibles del procés, que són els nostres referents internacionals.

Davant aquesta proposta delirant, la societat civil reacciona de manera diversa. Des de l'ANC, certa estupefacció, i una serena discreció. Però des d'Òmnium la reacció és terrible.

Ja fa temps que -Muriel Casals al marge- Òmnium està actuant com a corretja de transmissió d'ERC. És molt dur dir-ho, però és que és així. I Òmnium el passat cap de setmana fa pública una enquesta feta a mida per a ERC.

L'enquesta d'Òmnium és un exercici de manipulació groller, inadmissible i incomprensible, que no servia de res i de la que se'n va fer un ús tan lamentablement partidista.

I així s'acaba elevant als altars de la certesa que el millor era la llista sense polítics.

Aquesta situació va aconseguir una altra cosa: atrapar a la CUP, que fins aleshores s'havia pogut escaquejar de participar de cap d'aquests debats (i que ja anava bé que així fos). Pressionats per aquesta farsa, des de la CUP reaccionen amb una altra proposta delirant: sí a la llista de societat civil sense polítics, però sempre i quan el Parlament que en surti mai faci res, mai nomeni cap nou president ni govern, i l'única funció que tingui sigui la de transitar en el menor termini de temps possible cap a unes noves eleccions, aquestes ja amb tots els partits polítics.

Un autèntic deliri.

El camí a la independència sempre havia tingut clar seria molt complicat. El que mai m'havia imaginat és que seríem nosaltres mateixos els que embogiríem fins fer-lo impossible, fins complicar-lo tant, fer-lo tan incomprensible i absurd que ens aboqués a la derrota segura.


Una de les meves competències professionals és tot el que té a veure amb l'anàlisi organitzativa i la planificació estratègica. Una de les eines més bàsiques en qualsevol anàlisi organitzativa i procés de planificació estratègica és el DAFO, que et permet situar Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats en relació a qualsevol organització i disseny estratègic. És una eina molt bàsica, però molt eficaç.

Estic absolutament convençut que en tot el que s'està proposant ningú no ha fet res de res en termes d'anàlisi estratègica. Que les coses s'estan dient i proposant totalment a la babalà, sense tenir en compte res de res, i menys que res, les possibles febleses i amenaces de les propostes o diferents escenaris.

Si s'estigués fent, no s'estarien proposant aquests disbarats. Quan fas un DAFO, les febleses assenyalen els elements interns, mentre les amenaces els externs. Ningú no hauria proposat una llista sense polítics i que tingués el compromís explícit de no constituir un govern si hagués mesurat la gravíssima amenaça que p.ex. podria ser la impugnació d'una llista d'aquesta naturalesa, per frau de llei, en mitja campanya. Si es fa, la impugnació és segura, i també la seva anul·lació. De manera que arribaríem al 27S sense llista unitària, sense CDC, sense ERC i sense CUP, i això ens abocaria a un Parlament amb únicament PSC-PSOE, Podemos, Ciutadans i PP. I d'aquí en sortiria un govern que ens menjaríem QUATRE PUTOS ANYS. La fi de tot.

És de bojos plantejar una candidatura que explícitament tingui per objectiu no fer un govern. És un frau de llei tan bèstia que al TC o el tribunal que sigui li costaria SEGONS anul·lar la candidatura, deixar-la fora de combat.

Però a més a més és que no veiem que si anem a unes eleccions el 27S, unes el novembre (espanyoles) i unes el gener la gent ens acabarà engegant a pastar fang??? Però que no ho veiem que no es pot demanar a la gent que faci coses que és impossible d'entendre perquè es fan? Quin sentit té constituir un Parlament que només té per objectiu dissoldre's? Collons, ja sabem que són plebiscitàries, però no són autodestruibles. Si el dotem de caràcter plebiscitari el Parlament que en surti, si és independentista, ha de configurar un Govern independentista, que gestioni la independència que proclami el Parlament. I punt. No és tan difícil d'entendre. De fet és el que tot el món entendria.

Doncs no. Nosaltres ens plantegem la flipada d'un govern que segueixi en funcions i un Parlament bloquejat amb la missió de no fer res, un absurd democràtic i un cicle de 3 eleccions en 5 o 6 mesos. Delirant.

I encara més, un escenari d'aquest tipus sacrifica totes les nostres fortaleses i ens fa presoners de totes les bajanades que s'han dit contra la majoria independentista.

Si hi ha una tarada mental com aquesta tal Ubasart de Podemos que diu que faran servir l'odi contra Mas, doncs ara resulta que se li fa cas i s'aparta a Mas perquè així s'espera sumar. Però és que estem bojos?????

A mi no em sobra ningú en aquest procés. I tant de bo també hi fossin les tarades de la Ubasart i de la monja Forcades. Tant de bo! Només m'hi sobra la gent que diu que només hi seran si no hi són altres. Va home va!!!!! Prou de farsant i prou de fer cas a farsants.

La independència requereix, per triomfar, de ser capaç de generar seguretats. És la clau per a una majoria social indy. Llistes que prescindeixin dels líders amb més projecció i processos electorals en bucle i que ens aboquin al desgovern i la provisionalitat són la millor recepta per al fracàs. Està escrit i és profecia.

I torno a dir-ho, tant de bo m'hagi de menjar les meves paraules i la meva frustració i desconcert. Seria l'home més feliç del món. No desitjo amb més intensitat res que ser forts, fer les coses bé i arribar al 27S amb una proposta guanyadora que superi les nostres fòbies i sigui capaç de generar sinèrgies transversals en tot el món indy.

Lliçons Barrio Sésamo per al procés: diferència entre "indecís" i "decantable"

Un dels mantres que més mal ha fet al procés en aquests últims mesos és aquesta invenció de que calia sortir «a convèncer indecisos». Ens ho hem menjat i sentit fins a la sopa, s'ha convertit en un mantra culpabilitzador, en un punt de partida i objectiu que no tenia el més mínim fonament empíric, que no hi havia res al darrere, que no era cert, que ens abocava a una ineficàcia total en tot el que féssim perquè partia d'un diagnòstic previ inexistent o totalment equivocat. Però a força de repetir-ho, com un mantra, ha acabat situant-se en l'imaginari col·lectiu, ha acabat acceptant-se. I això ha estat i és fatal.

L'enquesta d'avui del CEO confirma plenament el que ja fa mesos que comento. A la pregunta «Vol que Catalunya esdevingui un estat independent», només un 5,8 diu que «No ho sap». Estem davant una pregunta dicotòmica, de Sí/No.

Quan mirem la pregunta de resposta múltiple «Creu que Catalunya hauria de ser...» i oferim respostes que van des d'una regió d'Espanya a un Estat independent, passant per una Comunitat Autònoma i un Estat dins una Espanya federal, els que diuen que "no ho saben" ja queden limitats a un 3,9%.

És a dir, que la indecisió «pura» se situa en aquest demoscòpicament irrellevant 3,9%, que fins i tot gairebé se situa dins el marge d'error de l'enquesta, que és del 2,7%. NO HI HA INDECISOS!

En canvi, el que és rellevant en termes de procés i de configuració d'una majoria independentista sòlida és que hi ha un 24% dels enquestats que diuen que volen que Catalunya sigui un Estat dins una Espanya federal.

I per què ho és? 

Per trobar l'explicació hem de fer una co-relació entre les preguntes 29 i 30 del baròmetre del CEO, que plantegen el següent: 1) «Creu que Catalunya ha assolit...» (demana respondre amb un diagnòstic o valoració sobre la situació política de Catalunya en termes d'autogovern) i 2) «Creu que Catalunya hauria de ser...» (que demana sobre desig de forma política de Catalunya, del que desitja l'enquestat sigui políticament):

- a 1) un 3% responen que Catalunya ha assolit massa autonomia. Un percentatge que coincideix amb el 4% que a 2) responen que Catalunya hauria de ser una regió d'Espanya. És l'unionisme radical.

- a 1) un 28% diuen que Catalunya ha assolit un nivell suficient d'autonomia. Es correspon plenament amb el 29,3% que a 2) responen que Catalunya ha de seguir sent una Comunitat autònoma d'Espanya. Status quo.

- finalment ens trobem que a 1) un 63% responen que Catalunya ha assolit un nivell insuficient d'autonomia, percentatge que pràcticament es correspon del tot amb la suma del 24% i del 37,6% que a 2) creuen que Catalunya hauria de ser, respectivament, un Estat dins una Espanya federal i un Estat independent. La suma d'aquestes dues opcions ens aproxima un 61,6%.

És a dir, hi ha un unionisme radical que creu que tenim massa autonomia i que hauríem de rebaixar el nostre status polític a ser una simple regió d'Espanya.

Hi ha un statusquoisme que creu que tal i com estem ja n'hi ha prou, i que està molt bé això de ser una Comunitat Autònoma, i que ni més ni menys.

I finalment hi ha un 63% que es mostren insatisfets amb el nivell d'autonomia política, que consideren insuficient, però que no coincideixen en la manera com s'hauria de superar aquesta insuficiència. Un 24% creuen que l'hauríem de superar via esdevenir un Estat dins una Espanya federal i un 37,6% via esdevenir un Estat independent.

I aquí, amics, hi ha la clau de tot. A parer meu és aquí on hem d'actuar. A parer meu és aquí on es visualitza amb més claredat la importància que té un bon diagnòstic per saber quina és la millor manera d'actuar per fer créixer el nombre de favorables a la sortida política Estat independent.

Us posaré un exemple Barrio Sésamo que he fet servir avui en un dinar amb amics, que m'han preguntat sobre com veia jo els resultats de l'enquesta del CEO. Per explicar tot això, un cop ja tots teníem les cartes amb el menú, els he preguntat què volien demanar.

Uns m'han dit «no ho sé». I uns altres «vull demanar això». Jo coneixia el restaurant, i sé el que fan millor i el que no fan tan bé. Als que no sabien què demanar ho he tingut fàcil, els hi he explicat un parell d'especialitats que recomanava, sobre les que han acabat fent la seva tria.

Als que ja ho havien decidit ja no podia fer-ho igual, he hagut d'introduir una variant: no demanis això, perquè aquí no ho fan gaire bé i acabaràs tenint una digestió molt pesada, que ja m'ho conec, perquè hi vinc sovint. Demana't millor, si em vols creure, això, que t'agradarà i no et sentarà malament ni et decebrà el plat a taula.

Amb la gent amb què compartim diagnòstic però que opten per un Estat federal no els podem tractar com a indecisos. Els hi hem de fer veure, com als companys que avui triaven un plat equivocat, que la seva elecció té molts problemes, i, després, oferir-los-hi una alternativa creïble.

Un indecís és un estadi previ. Pot no haver fet cap diagnòstic ni tenir al cap una elecció d'objectius. Els que s'autodefineixen com a «federalistes» a l'enquestes compartim amb ells diagnòstic, però han fet una opció, que no compartim.

La majoria independentista ens la juguem a partir d'aquest 63% que creuen que Catalunya té un nivell insuficient d'autonomia, concretament en aquest 24% dels quals que creuen que és superable via configurar un Estat dins una Espanya federal. És aquí on hem d'anar. No són indecisos. És gent que té una decisió presa, als que hem de convèncer que la seva decisió és equivocada i que els hi oferim una d'alternativa que és molt més creïble i viable.

Porto molts mesos en els que m'he sentit predicant en el desert, dient que era un error descomunal enfocar el tema amb aquest «sortim a convèncer indecisos», perquè els indecisos no existeixen.

I perquè si actuem com si existissin, si ens creiem el mantra, si donem per bo un diagnòstic fals, de qui hi ha indecisos, no serem efectius per poder configurar la majoria pro independència que volem.

Insisteixo: NO HI HA INDECISOS!

Per treballar eficaçment per configurar una majoria independentista hem d'assumir que haurem de treballar sobre el col·lectiu que tenen una decisió presa, que els haurem d'explicar que és errònia o no porta enlloc, i als que haurem de «vendre» que la nostra opció és la millor, la més viable, la més segura.

I ja no sé com explicar-ho d'una manera més senzilla o més clara. Si heu llegit aquest post, si us plau, al proper que us parli d'indecisos digueu-li que desperti, que espavili una mica, i que els reis són els pares i tal...